Administrar

Sa Pobla i els presoners republicans (records del pare)

pobler | 17 Abril, 2017 19:18 | facebook.com

Una maleta plena de llibres – Sa Pobla i els presoners republicans (records del pare)


Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. (Miquel López Crespí)


El temps ha passat inexorablement i ben cert que no et podries imaginar que el teu fill s´entestàs a servar el record de la teva vida. Qui sap si pensaves que els esforços fets en el combat pel redreçament de la humanitat, restarien, com la lluita de tants companys de la teva generació, oblidats per sempre. Ara que les manetes dels rellotges han marxat a velocitat increïble cap a l'ocàs definitiu que ens espera a tots, i ja no podem parlar directament, mirant-te els ulls, de front, dient les coses amb sinceritat, reconec que no vaig saber estar prou al teu costat com pertocava. Com a dèbil justificació podria dir-te que, sovint, els joves som així d’egoistes. Eres a prop nostre i no sabíem què fer per fer-te arribar el caramull d’amor que mereixies. Ara ho entenc, quan ja no hi puc fer res. Diuen que sempre s’esdevé el mateix: quan ens adonam dels errors ja no hi som a temps de rectificar.

És el que pens aquest matí, quan he obert les carpetes per a veure les poques fotografies i papers que pogueres salvar de la guerra i els camps de treball. De llibres, pocs. Era un perill immens que en els escorcolls que feien els falangistes trobassin alguna obra de Tolstoi, Remarque o Blasco Ibáñez. No em parlem si les obres eren d’algun clàssic del socialisme o l’anarquisme! Podien detenir o matar la família allà mateix, sense cap mena de contemplació. ¡Rojos de mierda! i pegar-te un tret al cap. Cap justificació. Un pelagatos republicano. La vida d´un vençut no valia dos rals. Per això la padrina en va fer una foguera al corral de la casa, no fos cosa que la teva biblioteca de responsable de l’Ateneu Llibertari pogués tenir greus conseqüències en qualsevol dels judicis que es poguessin ordir en contra teva.

A la postguerra, una vegada sortit del camp de treball, pogueres recuperar alguns exemplars dels fonaments que conformaren els teus somnis de joventut. La mare em digué que sovint anaves als encants, que els fematers t'avisaven si trobaven algun llibre que imaginaven et podia interessar. Per això encara serv als prestatges antigues edicions de El 93 de Víctor Hugo, Resurrecció, de Tolstoi, Els deus dies que commogueren el món, de John Reed, La conquesta del pa, de Kropotkin. Aquesta fe immensa en la capacitat de la lletra impresa per a remoure les consciències, per a canviar el món. Més endavant, quan jo tenia set o vuit anys, era a mitjans dels anys cinquanta, anàvem plegats a les fires del llibre vell que arribaven a Ciutat. Amb quin deler cercaves les obres editades abans de 1939! Un llibre de geografia o d´història editat en temps de la República, qualsevol novel·la, ho notava per l´alegria que traspuava el teu rostre, et feia sentir immensament feliç. M´ho mostraves com aquell arqueòleg que ha fet una importantíssima troballa. L´obries, el palpaves com si tenguessis a les mans una joia única, d´un valor incalculable. Va ser en aquells moments màgics que vaig aprendre a valorar la importància dels llibres, els secrets que podien amagar, els mons que ocultaven. A vegades pens si aquesta dedicació meva a la literatura ve donada per la teva devoció i la dels oncles, als llibres i la història. Amb el temps vaig saber que alguns dels volums que ara tenc als meus prestatges els salvares miraculosament en el darrer permís. Un permís que va durar solament uns dies i que el comandament de la teva unitat us va donar el mes de desembre del trenta-vuit.

Va ser el darrer cap d’any que pogueres passar amb els pares.

Després hauria de passar temps, fins veure acabada la guerra mundial, en el quaranta-cinc, per a poder tornar al poble. Aquell cap d’any, imaginant el que podria esdevenir-se, coneixent la mare que sempre vetllava pels fills i que, sense dubte, talment com va fer, cremaria tots els llibres i papers si comprovava que guanyaven els franquistes, decidires salvar alguns materials abans no fos massa tard.

En una vella maleta, que després t’encarregares de protegir amb lona enquitranada i d’enterrar a mig metre de fondària, a l’estable abandonat de rere la casa, amagares alguns dels teus “tresors”. En el fons, el contingut de la maleta, d´un valor incalculable per a la conformació de la meva vida, juntament amb la memòria del teu exemple de dignitat, ha estat l’herència més valuosa que mai no he rebut. ¿Què era el que salvares de forma apressada, hores abans de tornar a marxar cap al front, sense saber si mai retornaries i imaginant que si mories ningú no sabria mai el que hi havia soterrat a mig metre de fondària al terra de l’estable? Algunes revistes i diaris en què havies escrit, exemplars esgrogueïts de Solidaridad Obrera, Tierra y libertad, Estudios, Tiempos Nuevos... Opuscles de Frederica Montseny, Guiseppe Fanelli, Paul Lafargue, Bakunin, Barbusse, Romain Rolland, Remarque... Una petita història dels debats de la Primera Internacional entre els defensors de Marx i de Bakunin, d’autor anònim. Llibres francesos referents a la Comuna de París, tres volums enquadernats en pell escrits pel professor A. Sánchez Pérez, titulats Glorias republicanas de España y América, editats per La Enciclopedia Democratica a Barcelona, l’any 1893; treballs de Max Nettlau i de Rudolf Rocker sobre la història del socialisme... Hi havia també algunes de les poques fotografies de la guerra, salvades de la catàstrofe precisament per aquella decisió previsora de posar-les dins un sobre a costat dels llibres, opuscles i revistes: la primera fotografia que vaig veure, jo encara era un infant, quan un dia obrires la maleta que havies portat del poble, era la del dia de la inauguració de l’Ateneu Llibertari; i la segona que mostrares a la mare era la que es feren els socis de l’Ateneu amb Federico García Lorca, quan el grup La Barraca actuà al poble. Jo encara no sabia ben bé de què parlàveu amb la mare i els oncles, quan miràveu amb tanta atenció aquelles imatges del passat. Amb els anys he anat entenent el significat de cada una d’aquelles fotografies, que ara són per a mi, juntament amb el teu record, el lligam que m´uneix a l´enyorat món que els vencedors esmicolaren sense pietat.

Avui les tenc aquí novament, vora la màquina d’escriure, provant que Nit, la moixa, que camina damunt la taula, no les faci malbé. Algunes, amb els companys de la Columna de Hierro, el mateix dia que marxàveu al front per a alliberar Terol. Mir els noms que hi ha escrits al darrere. Alguns ja no es podran llegir mai més: unes gotes d´aigua de qualsevol pluja pretèrita convertiren aquell nom en una taca negra, indesxifrable. L´aigua caient damunt la fotografia moments abans que el pare s´amagàs en un portal provant de protegir el record, el retrat que havia d´immortalitzar un efímer instant de la seva joventut. L´aigua esborrant la història! Mai no hi havia pensat. La pluja, talment les bales, al front, quan en un instant segaven dotzenes de vides humanes, les cançons als llavis, l´esperança en un esdevenidor millor. Les bales i les gotes de la pluja, unides per a fondre la història, per a desfer els records. Una gota amb la mateixa potència destructora que una ràfega de metralladora! Resten rostres, el gest d´un instant: aixecar el puny, enlairar la bandera de la Columna de Hierro, somriure a la indicació del company que fa el retrat. I també les fotografies fetes a Madrid, amb les milicianes de les agrupacions culturals, i una, on et veig rialler, segur encara de la victòria contra el feixisme, amb Joan Busquets, l’amic de l’ànima, el mallorquí que t’obrí les portes a la comprensió d´un món nou, el de les Illes, abans indefinit i evanescent. I alguns quaderns de quan aprengueres de llegir i escriure: les primeres plaguetes de redaccions, els comptes de sumar, restar, dividir i multiplicar, els dibuixos fets a la infantesa i un parell de llapis a mitges, salvats de la inundació dels anys.

A tota la munió d’objectes que serv com l’herència més valuosa que em podies deixar, hi he afegit alguns documents del Batallón de Trabajadores número 151 signats pel comandant d’infanteria Agustín Martínez Sánchez, les fotografies que he pogut recuperar dels oncles i el llibre que portares en exiliar-te, després de la caiguda de la Barcelona, i que llegies a Argelers, Los credos libertadores, de Juan B. Bergua.

Per què escollires aquests materials i no uns altres, entre tot el que tenies? Imagín que va ser un impuls instintiu, sense anar-ho a pensar gaire; segur que era impossible acaramullar en aquell petit enfony ni la més mínima part de tot el que havies anat arreplegant en la teva joventut. Hom pot reconstruir el moment: la teva mare prepara el dinar. El pare feineja al molí, com de costum, omplint els sacs de farina. No ha volgut que l’ajudassis: “ja ho faràs en tornar”, t’ha dit, quan t’has apropat on treballa. Vint-i-un anys al seu costat. Vet aquí el teu univers. El magatzem on els pagesos deixen els sacs de blat i on després vénen a cercar la farina. El pati on has jugat d´infant. Les piques de pedra on has vist la teva mare rentant la roba, abeurant el cavall. La maquinària per a aixecar les pesades rodes quan s’havien de netejar. Les cadires de bova on, a vegades, us heu assegut, vigilant el sorollós rodar de les grans pedres encerclades d’anells de ferro. L´emparrat, quatre parres que s'enfilen per les columnes del pati i que permeten gaudir d´una ombra perfecta a l’estiu. Quantes vegades has berenat de pa blanc, just acabat de coure al forn de casa teva amb el raïm que agafes amb les pròpies mans? Avançant per la fosca que prova de fer oblidar el passat, esborrar-lo de la nostra memòria, veig que puges l´escala de la casa a la recerca de la teva cambra, neta, amb el llit acabat de fer, amb els prestatges amb els llibres i la tauleta des d´on, amb els amics, organitzares tants d’actes culturals i polítics a l’Ateneu. Et veig obrint i agafant uns llibres a l’atzar. Com aquell qui juga. “I si no torn mai a casa?”, has pensat per un moment, guaitant el món que ha estat el teu i el dels teus germans. El ca encara et coneix. Mou la cua, no et deixa ni un moment d’ençà fa uns dies has trucat a la porta de la casa. De cop i volta t’has adonat que estaves soterrant un caramull de records sense saber ben bé per què ho feies, malgrat que penses que ho fas per a evitar que la mare no ho cremi tot si perdem la guerra. Però hi ha llibres molt més importants dels que has escollit, i no els has tocat. El teu cervell ha funcionat de forma inconscient, sense racionalitzar els gests, els moviments de la mà. Saps que el que fas no té gaire sentit. Tanmateix si mors, si perdeu la guerra, no podràs anar a cercar els opuscles de Los credos liberadores, El dret a la peresa de Paul Lafargue, La revolució traïda de Trotski, el número de Solidaridad Obrera informant de l’estranya mort de Durruti. Què en serà de la teva col·lecció de segells, i de les petxines que portares d’aquella anada a Dénia, amb els joves i al·lotes de les Joventuts Llibertàries? Per un moment acarones el llom del ca pensant com se'n va la vida. “Un petit espai de llum entre dues eternitats de tenebra”, escrigué aquell poeta anònim. La vida, talment com les imatges de la pel·lícula de Buñuel, Un perro andaluz, que alguns companys de la trinxera, acostumats a veure Txapàiev o Octubre, no acabaven d’entendre.

En el fons, recapacites altra volta, la vida és un caramull d’imatges que et colpegen la retina talment com les que enregistra el director surrealista. Penses: molts pobles que hem conegut plens de gent riallera, ballant el dia del patró o feinejant en les ocupacions habituals, ara són caramull de runes on nien les rates. Homes i dones que fa uns moments cantaven a la trinxera o escrivien a les famílies comentant com s’allarga la guerra sense finir mai, ara gemeguen ferits entre les dues línies. Ens mossegam els llavis mentre disparam als cans afamegats que volen llepar les ferides que els fa agonitzar. Trets disparats amb ràbia contra els cans aperduats, mirant d’encertar tot esperant que es faci de nit per anar a recuperar els companys malmesos. N´hi ha que no poden resistir tantes hores i moren dessagnats davant els nostres ulls. Ploram de ràbia i d´impotència. Algun company ens demana, suplicant, que el matem nosaltres per no haver de patir tant. He vist amics meus que, davant la nostra indecisió, es pegaven un tret al cap ells mateixos no sense dir-nos abans que pensàssim a enviar la carta que portaven a la butxaca a la núvia, la mare. La mort és com quan la pel·lícula es crema i de sobte la imatge desapareix de la pantalla. La història d´aquell home o dona que era al costat nostre, contant històries a la trinxera, s’esvaneix en un segon i tan sols veus el bastiment blanc que donava suport als somnis.

Però la mare et crida per a anar a dinar i només tens el temps just per a tapar el clot on has amagat la maleta.


Ja era a mitjans dels cinquanta quan anares a cercar els tresors de la joventut. La mare sempre servà uns records inoblidables d’aquells anys al poble. La situació del maquis, la repressió de la Guàrdia Civil, la possibilitat que et tornassin tancar a la presó com a responsable de l’Ateneu Llibertari, va fer que haguéssiu de tornar a Mallorca on semblava més fàcil mirar de resistir les onades de la repressió.

La mare m’ho digué quan jo ja tenia edat abastament per a entendre el que m’explicava:

--Plorava aquell any de mil nou-cents cinquanta, quan va anar a desenterrar la maleta. Tremolava, ho notava a la mà, en el moviment inconscient dels llavis. Jo era al costat i li premia fort el braç. De cop i volta copsava la importància del moment. Dins aquella maleta vella hi havia les restes de la seva infantesa i adolescència. Els bastiments del que l’havia impulsat, juntament amb els germans i els joves del poble, a marxar voluntaris a València per a fer front els militars sublevats.

Abans que obrís aquell pany rovellat que havia estat tancat prop de dotze anys, li vaig notar una estranya brillantor en la mirada. Em besà, just en el mateix moment que em deia: “Fixa’t el que els vençuts podrem deixar en herència als nostres fills. Poca cosa més que una xarxa d’idees que, la majoria de vegades, perseguides pels poderosos, han de romandre amagades fins que arribin temps millors. Els records del que volguérem bastir i no va ser possible. Les ombres dels que caigueren en la batalla, les cançons que se’n portà el vent, el soroll de les bombes fent-nos esclatar l’oïda dins les trinxeres plenes de fang, el fred quan nevava i cercàvem llenya per a encalentir-nos una mica les mans abans d’entrar en batalla...”.

Un perill, portar de tornada a Mallorca aquells papers comprometedors. Fer-ho era quasi un acte suïcida. Per sort no s’esdevengué res de delicat. La Guàrdia Civil no mirà ni els paquets ni les maletes de roba que portàveu, els quatre mobles que, primer amb carro, després amb un vell camió d’abans de la guerra, transportàreu fins al port de València.

Tot plegat era el final d´una història familiar que havia començat vins anys enrere. La sort d’haver conegut la mare! Primer al camp de treball, ara d’insubstituïble companya en una postguerra que s’allargaria fins a l´infinit i que nosaltres encara patim. La mare no solament era capaç d’enfrontar-se amb els comandaments del camp, amb tota la Guàrdia Civil, si era necessari! Tenia forces abastament per a reconstruir, sense que ni ell mateix s’adonàs, el món esmicolat del pare. Talment com aquell que, a força d´amor i comprensió, junta les peces del trencaclosques que algú ha llançat al terra.

Imagín que ningú no podia sospitar res en copsar el seu posat rialler, feliç sempre per haver-te conegut un dia de començaments dels quaranta, quan pintava quadres per a l'oficialitat del camp, sota les pinedes de la badia d’Alcúdia.

La mare, filla d´una família benestant del poble, no havia conegut mai la por i mirava directament als ulls, segura d’ella mateixa, a tots aquells que li volien posar entrebancs.

Els llibres i revistes anaven segurs, amagats dins els paquets de roba. Ben cert que si hi hagués hagut cap dificultat, ella de seguida hauria intervengut, dient amablement però fermament a la Guàrdia Civil:

--Mirau, sóc filla de tal família. Trucau en aquest número. El batle del poble pot donar informació sobre nosaltres, i el rector de la parròquia i totes les autoritats. El meu oncle Miquel Pons Isern, va ser el cap de la Unión Patriótica, el partit del pare de José Antonio Primo de Rivera, el general Miguel Primo de Rivera.

Sortosament mai no va ser necessari posar a prova les amistats i relacions de la mare. Ningú no es va fixar en una jove parella, carregada de paquets, amb una maleta plena de llibres a la mà, que agafava el vaixell al port de València per a tornar a Mallorca.

La transició i els pactes contra els treballadors

pobler | 17 Abril, 2017 18:56 | facebook.com

És penós que, més de tres dècades més tard, l'oligarquia sindical burocràtica proposi un pacte d'estat -- que no serà altra cosa que arrossegar-se als peus de la burgesia a canvi d'ocupació de 400 euros i a la vegada permetre als mateixos "agents socials" finançar-se amb programes de "formació i ocupació" per als joves que els deixin seguir xuclant de la mamella. I encara és més penós que el lideratge d'aquest sindicat sigui format per gent que aleshores no acceptava els Pactes de la Moncloa i estava a l'esquerra crítica, i que des de fa anys s'incorporaren "traïdorament" , perquè va ser traïció allò que van fer amb l'esquerra sindicalque els havia nomenat representants seus, els senyors Toxo i Ramon Górriz, per tal d'ascendir i jugar el seu paper i obtenir els seus rèdits personals sobre les misèries dels altres. Tot plegat es fa molt difícil haver de lluitar contra els que ens exploten i ens oprimeixen en el camp advers de la dreta i a la vegada contra aquells que els serveixen amb benefici personal buidant l'esquerra de contingut com és el cas de gairebé el 90% de l'esquerra institucional. (Llorenç Buades, Web Ixent)


Patètica rendició de " l'esquerra" institucional al neofranquisme


Per Llorenç Buades Castell


La situació actual em recorda al vell company Biel Calafell, un andritxol nedador, que des de la seva independència participà sindicalment en la defensa dels treballadors contra allò que denominava " Pactes de la Cloaca", definint així els Pactes carrillistes de la Moncloa. En Biel no era ni socialista, ni comunista, però no era de dretes i encara menys un pardal. Des del seu escepticisme polític em deia que era d'Andratx, perquè hi havia en el món tres llocs importants: Andratx, Mallorca i fora Mallorca. En Biel sovint em deia aleshores que els programes polítics que diuen defensar als treballadors no serveixen absolutament de res perquè els que els fan els obliden quan arriben al poder. Ell tenia prop de 60 anys quan participarem --ell independent-- plegats en un comitè, on tot i que formavem part de les Comissions Obreres ens repugnaven els Pactes de La Moncloa que defensava la major part del nostre sindicat liderat per l'oligarquia burocràtica carrillista.

És penós que, més de tres dècades més tard, l'oligarquia sindical burocràtica proposi un pacte d'estat -- que no serà altra cosa que arrossegar-se als peus de la burgesia a canvi d'ocupació de 400 euros i a la vegada permetre als mateixos "agents socials" finançar-se amb programes de "formació i ocupació" per als joves que els deixin seguir xuclant de la mamella. I encara és més penós que el lideratge d'aquest sindicat sigui format per gent que aleshores no acceptava els Pactes de la Moncloa i estava a l'esquerra crítica, i que des de fa anys s'incorporaren "traïdorament" , perquè va ser traïció allò que van fer amb l'esquerra sindicalque els havia nomenat representants seus, els senyors Toxo i Ramon Górriz, per tal d'ascendir i jugar el seu paper i obtenir els seus rèdits personals sobre les misèries dels altres.

Tot plegat es fa molt difícil haver de lluitar contra els que ens exploten i ens oprimeixen en el camp advers de la dreta i a la vegada contra aquells que els serveixen amb benefici personal buidant l'esquerra de contingut com és el cas de gairebé el 90% de l'esquerra institucional.

Comissions Obreres, UGT i PSOE volen un pacte d'estat per tal de compartir mamella en l'aplicació dels retalls del PP i del capital europeu, i a l'esquerra institucional del PSOE només hi ha una preocupació: beneficiar-se electoralment de la crisi per tal de guanyar mugró i fer el mateix. Al temps la major part de l'esquerra social i alternativa penja d'aquests darrers.. Així que, allò que tenim a l'esquerra no fa albirar cap confiança ni en el present ni en el futur. Per això molts som on som. (Web Ixent)


Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la transició

Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (I)


Reunió dels comunistes de les Illes (OEC) per a fer front a l'atac als interessos dels treballadors que significava la signatura del Pacte Social de la Moncloa. En aquesta VIII Conferència de les Illes dels comunistes, presidien la reunió, Josep Capó, secretari general de l´OEC, Caterina Mir, una de les dirigents de les Joventuts Comunistes (JEC) i l'escriptor Miquel López Crespí. A les Illes, els carrillistes Pep Vílchez i Manolo Cámara, dirigents del PCE, eren els màxims defensors d'aquest pacte social tan contrari als interessos de la classe obrera i sectors populars.

El 25 d'octubre de 1977 era signat a Madrid el Pacte social de la Moncloa. Els màxims responsables polítics de portar endavant uns acords tan contraris als interessos dels treballadors són: Adolfo Suárez, Felipe González, Joan Reventós, Josep Maria Triginer, Manuel Fraga, Enrique Tierno Galván, Juan Ajuriaguerra, Miquel Roca, Leopoldo Calvo Sotelo y Santiago Carrillo.

El llibre De los pactos de la Moncloa al AES , editat el gener de 1989 per la Confederación Sindical de CC.OO. (Secretaría de Formación y Cultura) , conté un pròleg ben aclaridor del que significaren els Pactes de la Moncloa per al moviment obrer i sectors populars. Tengueu en compte que aquesta autocrítica radical no la fa cap "esquerranista", cap "trotsquista" o "maoista". Ben al contrari, està escrita (octubre de 1988) per un dels responsables màxims de CC.OO -en aquell temps, secretari d'Acció Sindical. Un home, suposam, que en el seu moment blasmà contra els "perillosos esquerranistes" que llavors criticàrem l'endarreriment que significaven els Pactes amb el Govern de la dreta i la patronal. Ara, constatant l'abisme d'abjecció, de misèria, de retall de prestacions socials, d'atac als interessos més vitals de la classe obrera de tots els pobles de l'Estat, Agustín Moreno, un dels antics responsables de portar aquesta nefasta política a la pràctica escriu, fent seves les conclusions d'una anàlisi publicada a Monthly Review l'any 1977:

"Los Pactos de la Moncloa fueron los de mayor contenido doctrinal y repercusión pública y política. Constituyeron un amplio repertorio de medidas de política económica y social tendentes a neutralizar la crisis y los desequilibrios tradicionales. De ahí que combinasen medidas coyunturales y estructurales" (pàg, 12 del llibre esmentat).


Aferratina de la CUT, organització unitària dels treballadors defensada pels comunistes (OEC) i altres sectors d'esquerra. El franquisme reciclat (UCD), el carrillisme (PCE) i el PSOE no volgueren la unitat dels treballadors per a poder fer front a la patronal. Finalment els dirigents de CC.OO. i UGT aconseguiren la divisió sindical i que, a canvi, el franquisme reciclat els atorgàs tot el patrimoni sindical. La CNT i altres grups anticapitalistes que no havien signat el Pacte Social de la Moncloa no reberen ni una pesseta, evidentment.

Més endavant Agustín Moreno, seguint la mateixa Monthly Review (Aguilar, S., Aponte, A. y Vidal Villa, J.M. "Un pacto para dos crisis: El Pacto de la Moncloa"), situa bastant encertadament el nucli de la qüestió, el significat real d'aquest atac brutal contra els interessos dels treballadors. El dirigent de CC.OO explica: "Los objetivos reales de los Pactos de la Moncloa son:

'- La remisión forzosa de los salarios reales para lograr una distribución funcional de la renta en beneficio del excedente empresarial.

'- Disciplinar a la clase obrera a nivel laboral y dividirla a nivel sindical y a nivel político. Se trata de impedir las movilizaciones y de formar un proletariado no combativo, pero sí organizado, que desvíe su combatividad a la participación pasiva en elecciones generales, etc.

'- Alcanzar una paz social pactada que signifique un freno al proceso de politización y toma de concienca de clase iniciado con las luchas de 1961 y que convirtió a la clase trabajadora de España en una de las más combativas de Europa.

'- El saneamiento complementario de la economía a través de la flexibilidad de plantillas (posibilidad de despedir al 5%, contratación temporal) y la eliminación de las empresas improductivas (quiebras, suspensiones de pagos).

'A cambio de esto, los partidos de izquierdas reciben concesiones progresistas de dudosa viabilidad en sanidad, vivienda, educación, etc".

Els revolucionaris no haguérem d'esperar tants d'anys com Agustín Moreno o altres dirigents dels sectors d'esquerra de CC.OO. per a saber que el Pacte de la Moncloa era una nova claudicació del PCE.

Dins l'OEC, a les Illes hi hagué postures enfrontades. Uns, els més "possibilites", pensaven (igual que els socialdemòcrates del PSOE o els carrillistes) que, fent a la burgesia determinades concessions, se'n podrien treure alguns avantatges. Amb el temps, els que hi estàvem en contra tinguérem raó. El document signat per UCD i tots els altres partits amb representació parlamentària (especialment per PCE i PSOE) era un programa per a ajudar el capitalisme a sortir de la crisi econòmica d'aquells anys. S'admetia la pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors i igualment s'acceptava l'augment de l'atur sense cap contrapartida efectiva.

En definitiva, malgrat la demagògia emprada per Felipe González y Nicolás Redondo, per Santiago Carrillo y Camacho per a fer empassolar a la gent els "grans avantatges" que significaven els pactes, el cert és que el capitalisme espanyol mantenia intacta -i augmentava- la seva quota de beneficis a costa de la congelació dels salaris.

Agustín Moreno, el dirigent de CC.OO. que fa autocrítica pel suport del carrillisme i CC.OO. al Pacte Social de la Moncloa, escriu en la introducció al llibre De los Pactos de la Moncloa al AES:

"La aplicación de los Pactos fue muy polémica. La ausencia de una comisión de seguimiento dificultó su cumplimiento. Hubo fuertes críticas a los incumplimientos por parte de los sindicatos y de los partidos de izquierda. Los principales puntos incumplidos fueron: Seguridad Social (no se dió entrada a los sindicatos en los órganos de gestión); empresa pública (Estatuto de la empresa pública y participación de los trabajadores y control parlamentario, etc.) empleo (creación del INEM y participación de los trabajadores en las oficinas de Empleo); vivienda y urbanismo, política enérgetica, pesquera y de comercialización".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la col·locaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "col·laborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia! (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de la transició


Franquistes reciclats (UCD), carrillistes (PCE) i felipistes (PSOE) contra els treballadors: el Pacte Social de la Moncloa (i II)



Madrid, 25-X-1977: Franquistes reciclats de totes les tendències, carrillistes (PCE) i felipistes signen el Pacte Social de la Moncloa, un pacte al servei de la patronal, la monarquia i el capitalisme que atacava greument els interessos dels treballadors de tot l'estat espanyol.

Vists amb la perspectiva històrica que donen els anys, el que ara destaca amb una claredat meridiana són els significats polítics del Pacte. L'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), els altres partits comunistes (LCR, PORE, POUM, MCI, etc) destacàvem massa, potser, els aspectes purament econòmics de la traïda al poble. No vol dir que no fos així. L'atac que els Pactes significaven al poder adquisitiu dels treballadors era brutal, i hi ha economistes que afirmen (amb números damunt la taula) que els efectes encara es deixen sentir en l'actualitat. Però, portats pel nostre permanent economicisme (creure que la lluita de classes contra la burgesia era tan sols econòmica, oblidant els aspectes culturals, ideològics i polítics) no tenguérem prou en compte que aquell acte (la signatura dels Pactes) era la peça clau d'una nova "cultura" dins del pensament de l'esquerra. Parlam de la "cultura" del consens. La constitució ordida entre PCE, AP, PSOE, CDC, UCD i PNB (1978) no s'hagués pogut portar endavant sense haver controlat i desviat la combativitat revolucionària dels pobles de l'Estat. Fins i tot en els congressos dels partits d'esquerra més reformismes (PSOE) els militants de base demanaven la República Federal!

El PCE portava dècades d'avantatge dins d'aquesta línia, amb la seva pràctica política proburgesa i afavoridora de la unió amb el franquisme reciclat.

Llavors (octubre de 1977) es tractava d'implicar en aquesta pràctica carrillista d'entesa amb el franquisme tot el poble, sumant-hi els altres partits d'esquerra.

Com explica molt bé el dirigent de CC.OO. Agustín Moreno: "Los Pactos de la Moncloa tienen en su haber el establecimiento del consenso político que permite la elaboración de la Constitución Española de 1978" (op.cit., pàg. 14). I la Constitució espanyola barrava -i barra encara!- el pas vers objectius autènticament democràtics com pot ser la república com a forma d'Estat (els partits del consens acceptaren sense excepció la monarquia borbònica que ens deixava per herència Franco). La Constitució no reconeixia -ni reconeix!- el dret democràtic a l'autodeterminació (dret reconegut per les Nacions Unides) i prohibeix expressament una possible federació de comunitats autonòmes (atac directe a la construcció política dels Països Catalans). La constitució consensuada consagra l'economia de mercat capitalista, impedint, en cas d'una hipotètica victòria electoral de partits autènticament d'esquerra, l'avenç cap a una societat més justa i sense classes socials. L'exèrcit espanyol resta com a òrgan que garanteix la "sagrada unidad de España" i el que tutela, en definitiva, tot l'engranatge actual.

Aquests continguts polítics -que aleshores no havien estat assumits per una bona part de la població- era el que pretenia fer empassolar la cultura del consens.

Indubtablement, els Pactes de la Moncloa varen ser la columna vertebral de l'actual sistema polític. Domesticar els treballadors per a després cenyir-los al jou de tot el que hem dit abans.

Ni la direcció del PCE de les Illes ni la de CC.OO. feren res contra els Pactes de la Moncloa (com tampoc, un any després, feren res a favor de la República, l'autodeterminació ni el socialisme). Els comunistes d'OEC, companys d'altres partits revolucionaris, ens fèiem creus diàriament en veure la capacitat de traïda als interessos populars del partit de Carrillo. Allò era de veure i no creure. Ara s'atacava i rebutjava l'herència socialista del proletariat i sectors explotats pel capitalisme; ara s'acceptava la bandera que havia guanyat la guerra als republicans i nacionalistes, i la collocaven presidint la seu; ara clamaven a favor dels Pactes socials amb la patronal i atacaven el poder adquisitiu dels treballadors; l'altre dia acceptaven "la sagrada unidad de España" sense dir ni piu. Al contrari! Acusaven de "collaborar amb el franquisme" els comunistes que lluitàvem pel socialisme. Era de bojos constatar totes les girades de casaca, canvis de política, pactes i renúncies del PCE i la socialdemocràcia!

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS