Administrar

La narrativa d´Antoni Vidal Ferrando (articles de Miquel López Crespí i Jaume Mateu)

pobler | 16 Febrer, 2017 12:35 | facebook.com

A LA CIUTAT DE NINGÚ, LA NEU ÉS PLUJA QUE BALLA


Per Jaume Mateu


Els que llegim Antoni Vidal Ferrando i apreuam la força i l’atractiu de la seva expressió, en acabat d’assaborir la seva darrera obra publicada, ens agradaria tenir l’habilitat i la mestria dels millors tastavins que, després de provar un vi extraordinari, parlen d’allaus de sensacions en boca i de ruixats de remors de fruita en el paladar que et menen a records de terra fèrtil.

“La ciutat de ningú”, la darrera aportació de Vidal Ferrando editada a Meteora, ho és, una explosió de poesia, una veritable mostra d’alta literatura que sacseja de debò sensacions, impressions i voluntats introntollables de viure intensament la literatura. Un discurs lliure, com el dels folls, temperamental però temprat. Un discurs que porta a dins l’ou de la sensatesa: “… un home sense una bona dosi de desfici és com una bassa sense granotes”.

Aquesta ciutat vidalferrandiana de ningú es comporta en el lector com un trencaglaç silent que fa cruixir quietuds excessives i silencis tirànics: “Mentrestant, aquesta terra nostra ja s’assembla a un niu de puputs. Prest les hienes viuran en els seus castells”. I també és descaradament provocatiu, com ha de ser: “Tothom vol ser europeu i ningú de casa seva”. Punyent fins a ficar molts dits dins moltes llagues: “Prest no comandaran ni els reis. Els reis han cardat molt, i ara el gremi està en crisi. En realitat hi està tot el planeta. El colom de la pau va ala baixa. La gent ja no escriu cartes ni sembra lletugues. L’amor no és modern. Fa falta molt d’amor i sobra desori”. Directament clar i català: “La cultura no és res o és un explosiu”. Finalment, venturosament revoltós: “La píndola ideal és no tenir pèls a la llengua”.

Cada paràgraf de “La ciutat de ningú” té vida pròpia i a la vegada fa part d’un magma que troba la via per convertir-se en fertilitzant. De fet, el narrador –que és tant com dir tota l’obra- mira a l’univers (o allò inaccessible, inexplicable, intractable) perquè en ell no hi cap la follia, precisament: “Alienígenes o extraterrestres, el tema és que la mà que mou les decisions del sant, les passes de l’assassí, la mà que mou l’autòcrata, el romeu, el proxeneta, el savi, el vol cendrós, distès, de l’esparver s’amaga, silenciosa, a les altures”.

Clar que en aquest racó de la ciutat de ningú l’habiten un moix i son amo, que enyora els seus amors i intenta espantar els records i les històries que l’afligeixen i l’assetgen, com les fotos que comprometen el record de son pare, que va fer la guerra. La guerra, sempre la guerra: “Fins quan arrossegarem el crani de la guerra civil?”. A l’illa hi topam sempre, amb la guerra, perquè sembla que encara no hagi acabat, tants morts sense enterrar queden. I quan no ens hi topam, és ella qui es fa la topadissa carregada de sang encara calenta: “Amb les guerres la sang es toca amb la sang”.

Excel·lent text. Venturosament arriscat, sí, com cal en tota obra que vol quedar per sempre i restar permanentment a l’abast. Una mostra poderosa de poesia, car “la poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle”. Amb el benentès que, segons el nostre narrador, “La poesia és com aquesta ciutat: inhabitable”.


Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)


La narrativa fascinant de Vidal Ferrando

Per Miquel López Crespí


L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.

L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.

A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària. Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.

El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Josep Melià i la nació dels mallorquins

pobler | 16 Febrer, 2017 12:16 | facebook.com

Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)


1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.


Per servar la memòria de Josep Melià



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".

Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.

Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.

'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.

'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.

'Enlairar la bandera bicolordins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".

Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Per a servar la memòria de Josep Melià


Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià


L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.

En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.

Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.

L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».

D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».

La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.

Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.

Antoni Marimon. Historiador

Diari de Balears (4-XII-07)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS