Administrar

Bartomeu Fiol i Neus Canyelles: articles

pobler | 11 Febrer, 2017 19:32 | facebook.com

¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals. (Bartomeu Fiol)


Una novel·la de Neus Canyelles


Bartomeu Fiol | 21/09/2010 |


¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals.

I això és possible perquè l'altre protagonista principal, d'infant, va arribar a llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances, l'únic llibre del que podia disposar a l'orfenat on es trobava, gràcies a la bondat d'una de les monges que en tenien cura. I a una estranya relació que sembla haver-se establert entre les terribles migranyes que pateix i l'autor de Grans esperances, que compareix puntualment cada vegada que la crisi i el mal són més forts. Es tracta del personatge narrador, na Blanca, un personatge eminentment femení, obsessionada per les dificultats econòmiques que li suposa trobar-se sense feina, cobrant d'un atur que se li acaba, i revoltada per la irresponsabilitat del seu homo, un músic bohemi incapaç d'assegurar-li un mínim suport a ella i a la seva filla, i que un dia que té un cop de sort es presenta amb una costosa vaixella, el que provoca que, al final d'una enèsima discussió, el convida a tocar el dos senzillament demanant-li: "Sabries fer-te la maleta tu tot sol?".

I així quan, de nit, la migranya de Blanca es fa més insuportable, compareix el gran autor i ella el convida a prendre te i s'estableixen uns diàlegs que, sovint, poden resultar humorístics. "Vol una galeta, senyor Dickens?". "Oh, sí, aquestes de mantega m'agraden molt. Però sap què?, no em digui cada vegada senyor Dickens, per favor. Em pot dir Charles..., o millor em digui Boz, que és com em coneixen els meus amics més íntims". I encara, unes pàgines més enllà: "Na Blanca és a casa. Es fa un cafè i treu la capsa de galetes de mantega. Cada vegada que apareix en Charles, l'endemà la capsa és buida. Ella es pensava que els fantasmes no tenen gana, però s'equivocava".

I acabem amb el següent paràgraf magistral, perquè a na Blanca li ha agradat sempre escriure, i ha fet molts de contes i intenta fer unes ressenyes per a un periòdic: "M'agradaria escriure una novel·la a la manera de Dickens, d'aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s'esfumen, se'n van ben lluny. On els enemics es fan amics o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l'escriuré. La novel·la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?".

Diari de Balears (dBalears)


Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin. (Neus Canyelles)


Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves. (Neus Canyelles)



Neus Canyelles i Miquel López Crespí

Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors)


Per Neus Canyelles, escriptora.


Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".


I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novel·la, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.


El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?



Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.


Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.


Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d'un escriptor. De vegades, un s'hi implica tant que quan s'aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.


George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s'agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.


Sand va ser el que s'anomena una "persona avançada al seu temps". La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s'imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l'única de què disposat sempre: Diu: "Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida".


Sé que el nostre escriptor d'avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m'he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.


Corambé és un déu, "un esperit que m'acompanya en els moments de dissort", diu l'escriptora: "Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l'entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l'amor, a la naturalesa, a les forces tel·lúriques que ens dominen. Un déu de la passió...".


En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l'escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.


Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d'un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intelligent que, com tothom, s'equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s'adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: "Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?".


Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand ( Pagès Editors, Lleida, 2004). Casa Catalana de Palma de Mallorca (18-VI-2004).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS