pobler | 28 Febrer, 2017 11:11 |
El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”. (Miquel López Crespí)
Antologies poètiques: Naufragis lents (El Tall Editorial) (III)
En parlar de la publicació de Naufragis lents, en recordar l´inici de la nostra dedicació a la literatura, pens que la nostra implicació en posicions properes, per no dir completament idèntiques, a les que representava la lluita de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Pere Quart i Josep M. Llompart s´inicià molts temps enrere quan, per primera volta en la nostra vida, ensopegàrem amb els lluminosos versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
Estàvem completament d´acord amb la valoració que de Rosselló-Pòrcel feia Josep M. Llompart a La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964). Deia Llompart: “Rosselló-Pòrcel és el primer poeta mallorquí rigorosament contemporani, és a dir, pertanyent de ple al nostre món i a la nostra sensibilitat; el primer que va prescindir de tota una sèrie de factors que, si a l´època de Costa i Alcover havien estat camí d´engrandiment i d´alliberació, per a l´”Escola mallorquina” ho havien estat de reclusió i d´ensopiment. La poesia d´aquest adolescent genial revela una experiència lírica de gran profunditat i d´exigència absoluta”.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua poesia espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T.S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Als vint anys ja som molt propers a les idees i a les concepcions literàries del Modernisme. A les concepcions de Maragall quant a la “poesia i la paraula viva”, lluny dels conceptes elitistes de terratinents i rendistes de caire conservador, com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera. En el fons, els atacs contra el modernisme procedents dels sectors més retardataris de la nostra societat, la lluita establerta entre noucentistes i modernistes és per la por que senten els sectors conservadors a l´alè ben proper del moviment anarquista i socialista a Catalunya. Per a copsar una mica a fons l´ambient cultural i polític de Catalunya Principat hi ha dos llibres prou importants (entre molts d´altres) que ens poden ajudar molt. Un és de Josep Benet, Maragall davant la Setmana Tràgica (Barcelona, Edicions 62, 1964) i l´altre, de Joan Manent i Pesas, Records d´un sindicalista llibertari català (1916-1943) (París, Edicions Catalanes de París, 1977). Per als sectors conservadors de la nostra cultura la lluita contra el modernisme, l´atac a les concepcions literàries de la “bohemia anarcoide” del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
El Modernisme tengué moltes dificultes per arrelar-se a Mallorca i mai no comptà amb el gruix de seguidors que envoltaren la consolidació del que s´ha anomenat l´Escola Mallorquina. L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover explica prou bé les relacions internes entre noucentisme i els interessos caciquils dels terratinents i rendistes illencs, les classes dominant de mitjans i finals del segle XIX a Mallorca. En el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Palma, Documenta Balear, 1997) i en l´apartat “Modernisme i canvi de segle”, Pere Rosselló diu: “Aquest període daurat de les nostres lletres es correspon amb un moment social i històric força peculiar i complex, la qual cosa ens permet explicar la dificultat que, a diferència del Principat, hi arrelàs un moviment realment transformador com el Modernisme. Des del punt de vista polític, les Balears dels decennis finals del XIX eren dominades pel caciquisme i pel sucursalisme. Tant els conservadors com els liberals s´havien instal·lat en aquest sistema, que els permetia mantenir un ferm control dels vots i contenir els moviments socials i obrers en auge”.
Un llibre bàsic per copsar l´estreta relació entre els intel·lectuals adherits al noucentisme i els plans de Prat de la Riba i de les classes dominants principatines, en oposició aferrissada al Modernisme, és el volum d´Alan Yats Una generació sense novel·la (Barcelona, Edicions 62, 1981). Alan Yats escriu: “La història del Noucentisme és la d´una campanya cultural al servei de les aspiracions polítiques catalanes coalitzades el 1901: en un mot, una campanya cultural al servei de la Lliga. Les activitats culturals són ‘institucionalitzades’ ensems –o amb antelació- al desenvolupament de les estructures administratives. Prat de la Riba delega l´autoritat a Ors, Fabra i Carner, els quals encapçalen i dirigeixen l´àmplia mobilització dels artistes i intel·lectuals”.
Hi havia, doncs, en les fileres noucentistes massa lligams amb els sectors socials dominants del moment per no decantar-nos envers els modernistes. En el pròleg del llibre Antologia (1972-2002) (Palma, Edicions Sa Nostra, Col·lecció El Turó, 2003), ja havia escrit: “Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la ‘paraula viva’, l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la ‘torre d'ivori’. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf “Teoria i pràctica de la 'paraula viva'”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): ‘Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'’estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses.
‘Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: ‘El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món’".
pobler | 26 Febrer, 2017 14:36 |
El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
(26-I-05)
Negociacions i cultura
Per Guilem Frontera, escriptor
Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.
Diari de Balears (15-VI-07)
Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.
Per Pere Rosselló Bover.1
"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Tardor, 2004
pobler | 25 Febrer, 2017 11:35 |
3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)
Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.
Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.
En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.
'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".
A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.
Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...
'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".
Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".
Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.
Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
pobler | 24 Febrer, 2017 13:04 |
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre). (Miquel López Crespí)
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (i II)
Durant tot l'any 1980 el govern Suárez intenta d'amagar cada una de les provatures de cop militar que s'anaven comprovant ("Operación Minerva", per exemple). Ni UCD ni PSOE-PCE impulsaren cap mobilització conseqüent per a denunciar davant de l'opinió pública les diverses preparacions de cops tan summament evidents. Especialment eren conegudes les maniobres (i reunions) de membres de la Divisió "Brunete" (que havia d'ocupar Madrid), de la Guàrdia Civil i dels serveis d'investigació militars (el CSID). Carrillo, ja pel 1979, demanava un govern "de amplia coalición" (com a sistema d'aturar el colpisme?). Finalment arribà a aprovar una solució militar (per damunt del parlament) amb els pactes secrets amb el general Armada (en un govern militar el PCE tendria Solé Tura com a ministre).
En efecte: davant l'augment de les conspiracions i de la força creixent del brutal pinyarisme, l'esquerra oficial no fa res. Ans al contrari, continua frenant qualsevol possible forma d'autoorganització obrera i popular contra aquest renaixement del feixisme. La reforma i depuració d'un exèrcit amb un alt comandament sorgit de la guerra no s'arriba a fer mai en aquests anys: havia estat una de les condicions del pacte entre pretesa oposició i franquistes. Com ja hem vist, els militars implicats en l'"Operació Galàxia" seran igualment absolts, mentre que Tejero continuarà amb les seves permanents conspiracions contra la democràcia.
Un militar progressista, el major Busquets, que en la trista història de la Unión Militar Democrática (UMD) ja havia estat depurat de l'exèrcit per haver lluitat en favor de la democràcia, recordava, després del cop del 23-F, les tres oportunitats d'aturar el colpisme que s'havien tengut a partir de les eleccions de 15 de juny del 1977; aquestes havien estat: "después del 15 de junio del 77, después del 23-F y después de los diez millones de votos socialistas. En estas tres ocasiones los franquistas quedaron totalmente desmoralizados y las resistencias a la reforma militar habrían sido mínimas. No se quiso hacer. No se quiso aprovechar la fuerza moral del momento. Al contrario".
Busquets és un militar reformista honrat. Les direccions del PCE i PSOE són qualsevol cosa menys honrades. Davant l'ofensiva de l'extrema dreta, en lloc de preparar els treballadors (políticament, organitzativament...), comencen a negociar, d'amagat del poble, una sortida extralegal a la situació creada per les seves claudicacions contínues (les mateixes que han encoratjat tota la podridura feixista que pullula per l'Estat!). Com explica agudament l'historiador i dirigent polític Arturo Van Den Eynde en el citat Ensayo general: 1974-1984 (pàgs. 258-259): "El gobierno [d'UCD] está montado en una máquina que no domina. PSOE y PCE le ayudan a ocultar ante los trabajadores lo que está ocurriendo. Si algo se intuye, es a través de los trescientos mil fachas vociferantes que se reunen ya en la Plaza de Oriente este 20 de noviembre de 1980: '¡ejército al poder!' aullan los lobos carniceros.
'Cuando acaba el año la burguesía, es decir los financieros, sus políticos de confianza, la Iglesia y sectores ligados al capital imperialista americano, intentan la aproximación de las soluciones militar y civil. UCD ya no puede ser el eje de un gobierno de coalición, reforzado de Unión Sagrada. Quieren probar ahora un gobierno 'de gestión', 'técnico', con apoyo de todos los partidos, pero con gran peso de independientes y militares, presidido o copresidido por un general de confianza del rey. El político franquista Osorio lo negocia con el 'socialista' Múgica; el general Armada lo comenta con el no menos 'socialista' Raventós; parece que alguien lo consulta con el 'comunista' Ballesteros, y desde luego cuentan para el gobierno con el 'euro' Solé Tura. La Unión Sagrada está a punto de convertirse en un bonapartismo militar aplaudido por todos los oportunistas".
Novament és el pacte per les altures el que intenten els partits del consens. UCD, PSOE, PCE, PNB, AP i CIU, que han aturat (més PCE i PSOE que no pas els partits burgesos) l'onada revolucionària dels anys 76-77, es reuneixen per ordir noves conxorxes. Ara, després de la fracassada "Operació Galàxia", burgesos i reformistes volen pactar amb els militars un govern per damunt del parlament... Els Osorio, Múgica, Carrillo, Raventós, Solé Tura... coincideixen amb els plans del general Armada de "fer un cop de timó" a la situació. No hi ha, per part del PCE-PSOE, cap crida a la mobilització popular contra el feixisme. Son públiques les reunions dels generals colpistes que signen, a El Alcázar, les crides a la sublevació amb el pseudònim de "Los Almendros". L'espiral colpista es desferma.
Les reunions del generals Álvarez Arenas, Cano Portal, San Martín i molts d'altres tenen lloc a un xalet d'Aravaca. El general Atares Peña insulta davant mil oficials el seu superior jeràrquic i ministre de Defensa tinent general Gutierrez Mellado (el militar del rei que prova de controlar la situació). Atares (que participarà en totes les operacions colpistes del futur) és absolt i posat en llibertat sense càrrecs. Vint mil membres uniformats de "Fuerza Nueva " desfilen per Madrid. L'any 1979 hi ha dos-cents mil feixistes a la Plaza de Oriente el 20 de novembre; pel novembre de 1980 ja hi són més tres-cents mil. Blas Piñar ha estat elegit diputat i clama contra la democràcia des del Congrés. Des del carrer al parlament es demana "¡Ejército al poder!". A Madrid hi ha "zonas nacionales" on apallissen (i maten) els esquerrans (o aquells que els ho semblen). PCE i PSOE continuen impassibles conspirant en l'ombra. La crisi política produïda per les claudicacions de l'esquerra pactista en temps de la transició comença a preparar el retorn del feixisme més bestial. Cap a març de 1980, el partit del franquisme reciclat, UCD, inicia un ràpid procés de desintegració. Pel juliol de 1980 el Consell Suprem de Justícia Militar absol els implicats en l'"Operació Galàxia". De desembre de 1980 a febrer de 1981 (fins al cop del 23 F) els generals agrupats entorn del collectiu "Los Almendros", com sempre des de les pàgines El Alcázar no paren d'informar públicament els militars implicats en el proper cop; de cops, n'hi ha un parell en marxa, i el 23-F xocaran entre ells.
El capaltard del vint-i tres de febrer de 1981, tot just quan hom votava la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo com a nou president del Govern, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina ocupa el Congrés de Diputats amb dos-cents vuitanta-vuit guàrdies civils i algunes unitats militars que comanda el major Ricardo Pardo Zancada; el parlament i el govern estatals resten presoners. A València, el comandant de la regió militar, tinent coronel Jaime Milans del Bosch, treu els tancs al carrer i, com el juliol de 1936, ordena la supressió de tots els drets democràtics... A les altres capitals del l'Estat els tancs encalenteixen motors. Els grups armats de l'extrema dreta feixista esmolen les armes per a la carnisseria.
Durant hores angoixoses, el cop d'Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit. Ni un sol treballador sortí a defensar la democràcia, aquella nit del 23 de febrer de 1981, en aquell moment decisiu, just quan hauria pertocat que el poble lluitàs per la llibertat, com ho havia fet sempre al llarg de la història més recent.
Hom es demana com s'ha pogut arribar a situació tan difícil i complicada. Perquè, ¿quins motius hi ha rere el comportament del poble de totes les nacions de l'Estat? On s'ha amagat l'esperit de ferma resistència d'uns anys abans? A València no hi ha ningú fent front al colpisme quan Milans del Bosch, amb els tancs al mig del carrer, ordena la supressió de partits polítics i organitzacions sindicals. No hi ha convocatòria de vaga general antifeixista per part dels partits d'esquerra. Ben al contrari: a les totes, sense prendre cap mesura de seguretat, buròcrates polítics i sindicals abandonen les seus -i els arxius amb els llistats d'afiliats!- amb perill que caiguin en mans dels carnissers d'extrema dreta. Ni Carrillo ni Felipe González han preparat res per a defensar els treballadors de la involució sagnant que s'apropa: com a bons demòcrates burgesos, han confiat la seguretat de la classe obrera a qui pertoca constitucionalment; és a dir: a la policia, la guàrdia civil i l'exèrcit! ¿Què és el que ha passat a l'Estat espanyol entre les grans vagues revolucionàries de la transició i la nit del 23-F, quan la Guàrdia Civil té els diputats presoners, amenaçats amb les metralletes, dins el Congrés? Algun fenomen molt important i molt greu s'ha produït en aquesta transició espanyola feta a mida dels hereus del franquisme.
Uns, els "estats majors" de l'esquerra institucional, resten sota les butaques del Congrés; altres, la burocràcia de segona i tercera fila, abandonen locals i arxius en mans del feixisme sense fer la menor crida a la vaga general. ¿Per què, ens demanam, el poble no surt a defensar la llibertat, ni que sigui espontàniament, com s'havia fet en la història recent de l'Estat espanyol? ¿Tantes han estat les traïdes, les claudicacions de l'esquerra reformista, que, en el moment decisiu, el del cop d'Estat, el poble ha decidit abandonar els seus pretesos dirigents, aquella pretesa esquerra que per un sou, una poltrona, era (i és!) la més fidel aliada del sistema capitalista? Deixant de banda la por cerval, que hi és, ¿d'on ve la indiferència, aquesta abúlica renúncia a fer res per salvar el règim sorgit del pacte i el consens?
Sí: durant hores i hores angoixoses, el cop d’Estat pareixia reeixir, mentre el poble es tancava massivament a casa, aterrit, i el secretari d’Estat dels EUA, Alexander Haig, declarava: “És un afer intern dels espanyols; no hi tinc res més a dir”. Com a Portugal des de molt abans d’ingressar a l’OTAN de cofundador, com a Grècia el 1967, com a Turquia cada dos per tres, una dictadura europea de més o de menys no havia pas de desequiibrar la civilitzadíssima estratègia del capitalisme internacional. Però diverses circumstàncies contribuïren a evitar el pitjor. D’una banda, hi hagué la divisió al si dels colpistes, amb l'enfrontament de darrer instant entre els partidaris d'una solució militar pactada amb els partits ("solució" del general Armada) i els de l'extermini de "marxistas y separatistas" (Tejero i Milans dels Bosch). D’altra banda, tant la majoria de capitans generals com el mateix Juan Carlos optaren per defensar el règim constitucional: objectivament era el seu règim, fet a mida de llurs interessos nacionals i de classe; i si hom volia imprimir en aqueix règim un cop de timó en un sentit encara més dretà i més espanyolista, resultava evident que per a fer-ho no calia pas cap dictadura militar, sinó que n’hi havia ben bé prou amb l’amenaça d’implantar-la; sobretot, si l’amenaça era convenientment desactivada just a temps.
Ja de matinada, moltes hores després de l’ocupació del Congrés de Madrid i dels carrers de València, Juan Carlos aparegué davant les càmeres de la televisió. Duia uniforme de capità general, tot fent èmfasi en la seva condició de comandant suprem de les forces armades. I pronuncià la condemna del cop d’Estat. A partir d’aquell moment, la rendició dels fracassats colpistes només seria qüestió d’unes hores de confuses negociacions més o menys tèrboles.
La conducta del nét de Felip V i d’Alfons XIII en els moments del cop d’Estat i en els dies immediatament següents palesa amb major claredat que mai fins a quin extrem el seu poder fàctic supera de molt les funcions jurídicament establertes per la Constitució, com correspon a la precarietat històrico-política i a la pseudolegitimitat en què s’assenta el règim. Resulta irònic que en funció d’aquesta mateixa conducta el successor nomenat per Franco fos consagrat mediàticament com a “salvador de la democracia”, títol que uní al de “piloto del cambio”.
El poble sortí finalment al carrer, el 27 de febrer; però ho féu com a mer figurant en enormes manifestacions oficialistes convocades i organitzades pel règim i pels partits del règim.
El 24 de febrer Juan Carlos havia convocat a la Zarzuela els dirigents dels principals partits estatalistes, amb simptomàtica exclusió dels d’obediència catalana i basca, tot i que la representació parlamentària de CDC i PNB superava la d’algun dels convocats. El missatge a Suárez, Fraga, González, Carrillo i companyia, ple de “serenidad y prudencia”, fou ben clar: “De lo ocurrido será preciso extraer meditadas consecuencias pera determinar futuras normas de conducta”. En conseqüència, exhortava els dirigents polítics (i tothom) “a la reflexión y a la reconsideración de posiciones que conduzcan a la mayor unidad y concordia de España y de los españoles”, “superando diferencias secundarias”. Hi hagué observadors que interpretaren algun passatge del discurs com a amenaça vetllada d’actuar diferentment en el futur si doncs la diguem-ne imprudència dels polítics provocava (és un dir) que algun altre cap calent desfermàs un nou cop d’Estat: “Sin embargo, todos deben estar conscientes, desde sus propias responsabilidades, que el Rey no puede ni debe enfrentar reiteradamente, con su responsabilidad directa, circunstancias de tan considerable tensión y gravedad”.
Amb cop de timó o amb guants de seda, l’Estat espanyol enfocà decididament la via de la “modernitzacio” euroatlantista i neoliberal, amb tot el seguit d’amargues derrotes populars i amb l’escalada parallela d’un neoespanyolisme tan imperialisto-etnocida com sempre, però ara transvestit de jovenívol gestor dinàmic, “demòcrata” i desconnotat. Enfonsada la UCD, correspongué al PSOE aquesta feina bruta de continuar desenvolupant l’ininterromput llegat del franquisme. Així com, durant la transició, la victòria del liquidacionisme reformista arribà a posar en perill l’existència mateixa de qualsevol forma de democràcia, de la mateixa manera la política agressivament dretana dels governs socialdemòcrates creà les condicions objectives perquè els fills i néts del Movimiento prenguessin directament les regnes del gloriós vaixell. Però aquesta ja és una altra història.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 23 Febrer, 2017 11:56 |
(1 vídeo) Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
El feixisme s’alimenta de la desmobilització popular: cops d'Estat en la transició (I)
Ja eren donades les condicions objectives per al cop d'Estat de la dreta feixista. Esdevenien evidència punyent les premonicions dels revolucionaris arran de l'"Operació Galàxia" (1978); les denúncies antifeixistes de l'OEC, el Moviment Comunista, el PORE... Ja feia temps que l'ala esquerra del moviment obrer i popular observava de dia en dia el creixement descontrolat de l'extrema dreta feixista (Fuerza Nueva, entre altres organitzacions de la reacció) sense que els partits "obrers" majoritaris (PSOE i PCE) fessin res al respecte. La política de claudicacions i desmobilitzacions (polítiques, econòmiques, organitzatives...) havia arribat en aquest any 1981 a la quota màxima possible. Recordem que mesos abans del cop de Tejero del 23-F ja existien contactes secrets entre els enviats de Santiago Carrillo i Felipe González quant a la possibilitat de formar un govern militar (solució Armada) per tal de fer front a la difícil situació política del règim sorgit de la reforma del franquisme: el problema basc, el continuat enfortiment d'ETA i els atemptats que feia cada dia evidenciaven que la dictadura de Franco no havia resolt el problema de l'opressió nacional a l'Estat espanyol. Però, com ja hem dit, la línia de pactes amb la burgesia seguida pel PCE i pel PSOE des de la mort del dictador l'únic que aconseguia era debilitar les classes populars i enfortir els sectors colpistes de l'exèrcit.
Una de les mentides més barroeres que els partits del consens escamparen durant la transició consistí a fer creure als treballadors que l'abandonament de les reivindicacions històriques de la lluita antifeixista es feia per aturar un possible cop d'Estat. Amb el xantatge permanent que "els tancs encalentien motors", PCE, PSOE i els partits burgesos beneficiaris dels pactes amb la monarquia i la patronal (Pactes de la Moncloa) anaren desmobilitzant progressivament els sectors més combatius de la classe obrera. En els camps polític i ideològic, amb campanyes contra les idees socialistes de la Revolució d'Octubre (la campanya antileninista del PCE, la directament antimarxista del PSOE), es desmuntà igualment la resistència contra un possible cop d'Estat.
Les provatures colpistes anteriors al cop del “23-F” (23 de febrer de 1981) sorgien un mes rere l'altre. Els militars comprovaven la realitat de la desmobilització popular (i es creixien dins les casernes). L'"Operació Galàxia", en la qual ja hi era implicat Tejero, va finir amb una bufetada al rostre del govern d'UCD: cap dels implicats patí condemnes remarcables. Aleshores, amb el retrocés del moviment obrer i, concretament, a partir de 1979, assistim a un creixement del feixisme colpista (tant militar com civil). La història de tot aquest renaixement de l'extrema dreta, del continuat suport civil a una possible involució sagnant, es pot trobar en la imprescindible obra de José Luís Morales i Juan Celada La alternativa militar: el golpismo después de Franco, que publicà l'Editorial Revolución l'any 1981 (pel 1983 ja havien sortit al carrer tres impressions del llibre).
Aquesta obra és molt important perquè analitza (entre altres aspectes igualment importants) des de l'"Operació Galàxia" fins als incidents de Torres Rojas al capdavant de la Divisió "Brunete" (conspiració que acabà amb la seva destitució); des del paper dels serveis secrets fins a la constant mobilització ultra contra la democràcia amb cura especial a l'activitat del collectiu de generals reaccionaris que donaven instruccions mitjançant una sèrie d'article publicats en el diari ultradretà El Alcázar (la firma collectiva era "Almendros")... El llibre ens permet assistir a tot el procés d'organització de la contrarevolució feixista que havia de materializar-se en els aixecaments del 23-F: el de Tejero (el més violent) i el d'Armada (el cop "oficialista", amb aprovació dels partits parlamentaris i que comptaria amb ministres "comunistes" i "socialistes"). L'estudi analitza el paper del CESEDEN (Centro Superior de Estudios para la Defensa) i en descobreix la relació amb el primer cop militar que fracassà: l'"Operació Galàxia". Així doncs, convé que ens hi aturem una mica.
L'"Operació Galàxia" s'havia de produir pel novembre de 1978 aprofitant que el rei, vés per on, sortia cap a Mèxic en visita oficial. Per les casernes circulen exemplars d'un pamflet editat pel "Movimiento Patriotico Militar"; rere el manifest hi ha els tinents generals Álvarez Arenas i Iñesta Cano, entre molts d'altres implicats. El 20 de novembre, en preparació de la intervenció militar, es llegeix el testament de Franco a totes les unitats de l'Exèrcit i, poc després, més de cinc-cents oficials i alts comandaments de les forces armades presideixen, juntament amb sectors d'extrema dreta, els funerals per la mort de Franco en el Valle de los Caídos, tots uniformats i lluint les condecoracions. Mentrestant, els diaris El Imparcial i El Alcázar van donant les instruccions als implicats en el futur cop d'Estat. Blas Piñar es reuneix amb forces internacionals del feixisme a Madrid (dia 18 de novembre de 1978). En l'operació hi han de participar el militar Atares i els coneguts Sáenz de Inestrillas i Tejero (que veurem més endavant el 23-F; segons declararan més tard els serveis d'intelligència de Suárez, més de dos-cents alts oficials de la guarnició de Madrid són compromesos en l'aixecament (aquesta xifra ens permet fer-nos una idea del nombre de possibles implicats a la resta de l'Estat). Finalment els serveis d'informació del Govern descobreixen els preparatius i en darrer moment alguns dels conspiradors són detinguts. El Washington Post escriu el 15 de gener de 1979: "A Espanya hi havia una Junta de Caps Militars que, en cas que continuàs l'escalada terrorista, estava preparada per a demanar al rei Joan Carles que postposàs les eleccions parlamentàries i municipals i nomenàs un govern de personalitats civils de dreta que cooperàs amb els militars i els deixàs les mans lliures per a encarregar-se d'ETA".
Els dies 3 i 4 de febrer de 1979, en el que s'anomenà "Congrés d'Unitat" del Moviment Comunista amb una part de l'OIC (s'ha de recordar que el noranta per cent d'antics militants de l'OIC decidiren no unificar-se amb el MC), es va dir, parlant de l'"Operació Galàxia": "Dicha operación permitió apreciar que un número reducido de conspiradores, debido a la complicidad ideológica y a la consiguiente pasividad de sectores más amplios, puede llevar a cabo tentativas de cierto alcance... Asimismo, no podemos olvidar que la función de defensa del orden constitucional que la Constitución confiere a las Fuerzas Armadas y la ausencia de precisiones sobre los medios y los límites de tal función contribuye a abrir la puerta a los pronunciamientos militares en el interior de la cúspide estatal con el fin de imponer un Gobierno no representativo, de dictar tal o cual normativa represiva, de aplicar determinada política antipopular o cualquier otro objetivo que puedan asignarse quienes tienen la capacidad y la fuerza para pronunciarse.
'Todo eso se lo debemos a la reforma y a quienes la han bendecido arguyendo que con ella se consolidaba la libertad.
'De todo ello extraemos una conclusión fundamental: hay que retomar la iniciativa frente al fascismo, hay que dar nueva vida a la lucha antifascista de masas".
En aquells inicis del 1979 qualsevol podia comprovar que PCE i PSOE havien abandonat la tasca de prevenció del cop; i avui dia fins i tot sabem que hi havia hagut pactes secrets dels Múgica (PSOE), Raventós (PSOE), Ballesteros (PCE), Solé Tura (PSUC) i altres amb un sector de militars: el grup del general Armada. Així doncs, el "Congrés d'Unificació" era conseqüent en recomanar: "Hay que relanzar la lucha antifascista de masas para poder constituir un factor de desuasión frente al fascismo, factor que hoy no existe apenas. Su inexistencia permite a los conspiradores fascistas albergar la esperanza de que sus intentonas no encontrarían una resistencia popular. Sólo si el movimiento obrero y popular maniesta su fuerza y su determinación de usar esa fuerza contra los golpistas, sólo si hace eso aumentará su capacidad para frenar nuevas 'Operaciones Galaxia'".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 22 Febrer, 2017 13:16 |
"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos"
(Josep Massot i Muntaner)
Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.
(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)
Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)
Josep Massot i Muntaner
---------(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral lunivers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
pobler | 21 Febrer, 2017 11:38 |
Les repartides de premsa clandestina en el record
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que s’havien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués d’un adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a l’entrada d’hotels i facultats...
Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que s’havien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués d’un adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a l’entrada d’hotels i facultats...
Record munió de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el “Granadino”, na Magda, en Carles... I tants i tants d´altres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixíem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el Pájaro... O en canviàvem el nom autèntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que s´esvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que l´organització patí la crisi que la dividí en mil bocins.
El primer que fèiem, si anàvem a l´indret de l´acció en cotxe, era tapar amb fang la matrícula. Si ens descobria algú, si compareixia sobtadament la policia, els números serien irreconeixibles. Organitzàvem amb especial deteniment les mesures de seguretat. Els responsables de cada grup participant en la repartida tenien el deure de passar per un determinat indret per informar un company de l´èxit aconseguit o d´una possible detenció.
Em preguntava servirien de res les nostres sortides nocturnes, les hores a la caseta de camp de Marratxí. A l´hivern feia fred i no hi havia cap bar obert per a poder fer-hi un cafè. Misericordiosament, en Domingo compartia el cafè amb llet que, previsor, portava en un termo. Mai compareixia sense la seva bossa amb uns entrepans, algunes llaunes de sardines, unes pomes, l´inefable termo que, oh miracle, també ens servia per encalentir-nos les mans abans d´agafar el munt de fulls volanders que ens corresponien.
Els treballadors de les naus industrials, de les fàbriques de sabates d´Inca o Llucmajor, de la fusta a Manacor, dels hotels de l´Arenal, arribaven a la feina amb son als ulls. Nosaltres ens havíem dividit en diversos grups. Uns eren els encarregats de lliurar els papers al personal que entrava a la feina; altres, més enllà, vigilaven a una distància prudencial de la porta, preparats per avisar-nos i fugir escapats si notàvem la presència de la policia. Jugar-se els estudis, la feina, just en el moment en el qual els vividors que en pocs anys ens portarien a l´OTAN, organitzarien el GAL, abandonarien qualsevol idea de canvi social, mantenien les primeres reunions d´amagat amb els homes del Moviment i, com a experimentats caçadors, el seu innat instint de depredadors els feia intuir quin era l´indret exacte on s´havien de situar per assolir bons sous i privilegis!
Aleshores repartíem les octavetes que acabàvem d´imprimir. A vegades la tinta no s´havia eixugat i et deixava les mans brutes. Si la Brigada Social hagués comparegut, hauria estat senzill provar la nostra responsabilitat en l´acció: la tinta a les mans seria, indubtablement, la mateixa trobada a la caseta clandestina, sense cap dubte ni confusió! Però en aquells matins gelats d´hivern només pensàvem a fer arribar als treballadors el que ens preocupava: els punts essencials de la negociació amb la patronal, les denúncies quotidianes dels crims de la dictadura, la necessitat d´organitzar-se si un dia volíem ser lliures... Els empleats, els obrers, agafàvem els fulls mecànicament, sense paraules. Veies que, la majoria, els posaven a la senalla, amb el berenar o a la butxaca. Per a llegir-los més endavant? De veritat ho mirarien? Tot plegat era una incògnita. Com saber-ho, com poder esbrinar si servia de res la coratjosa dedicació a la Revolució? I si quan entràvem al taller ho llançaven tot als fems? Alguna vegada els dubtes ens rosegaven per dins. No deia Marx que la classe obrera seria revolucionària o no seria? Per quins motius, nosaltres, tants d´estudiants, la munió de fills de petits propietaris agraris de la Mallorca del pla o la muntanya ens entestàvem a violentar la marxa inexorable de la història? Un partit per agreujar les contradiccions del sistema? I si haguéssim esperat que la gent prengués consciència per ella mateixa? Quin era el motor de l´activisme que ens feia estar sempre en tensió? Les apressades lectures de Lenin, de l´imprescindible Què fer, on el dirigent bolxevic amplia les perspectives de l´autor d´El Capital i pugna per a la creació d´una organització de revolucionaris professionals que vagin més enllà de la simple reivindicació d´unes pessetes extres, per uns dies més de vacances?
En Domingo creia en l´efecte catàrtic, revulsiu, de la nostra propaganda. Per a ell, el simple fet que publicàssim els fulls volanders i que els militants els distribuíssim a les portes d´hotels i fàbriques ja era un fet històric, un esdeveniment amb força per a canviar la societat. Jo no ho veia de forma tan optimista. Els rostres de les empleades i els empleats no mostraven cap alegria en agafar educadament i amb un cert respecte els papers que els oferíem. Volia esbrinar què pensaven en veure´ns, tremolant de fred si era hivern, al costat de la porta. El “Granadino”, que treballava a un hotel de Cala Gamba, era del meu parer.
-Són pocs el que comenten el que hem escrit –em deia, amb aire preocupat-. D´altres, els que callen, potser mirin els papers a casa seva, quan ningú no els pot veure. La por encara plana, poderosa, arreu. Nia en el fons dels cors, empeltat a foc lent pels familiars que han conegut la tortura i la mort dels seus. A l´hotel mai ningú, llevat d´alguna excepció, m´ha comentat el que hem anat deixant. Més d´una vegada, ja ho saps, m´he encarregat d´escampar arreu no solament les octavetes, sinó fins i tot la revista Mallorca Obrera amb les reivindicacions més importants del sector. Un fet extraordinari, el dia que en parlen a l´hora de l´entrepà! Poquíssims els que volen concretar una reunió en acabar el torn.
Escoltava el “Granadino” alhora que repartia els fulls volanders a la porta de l´hotel. Des de la distància, en Jordi, un company que vigilava al final del carrer, ens indicava que no s´hi veia res de sospitós.
La dura lluita per la supervivència, la televisió, el futbol... havien canviat la consciència de la gent? Els membres del partit ens reuníem una vegada a la setmana per a analitzar la situació política, distribuir les tasques a cada front de lluita. Unes hores intenses de debat que ens fornien de la càrrega d´informació necessària per a continuar engrescats en el món de la revolta contínua. La majoria de militants de l´organització no teníem televisor i, els que en tenien, no el lmiraven mai. Per a nosaltres era un axioma matemàtic, un dogma de fe, que cap notícia apareguda a la premsa, ràdios i televisió oficial no era de fiar. Es tractava de simples intoxicacions polítiques, les acostumades mentides de la dictadura. No calia perdre ni un segon amb aquesta mena de desinformacions propiciada des dels caus al servei dels assassins del poble. Però un univers ben diferent era el de molts treballadors que havien vengut a les Illes a la recerca de feina, empesos per la fam i les dificultats que patien a d´altres indrets de l´Estat. Per als companys que ens donaven suport a la seva manera, dins els límits del que podien, adquirir el televisor, comprar una moto, portar els fills a escola, eren avanços personals mai vists en els llocs d´on procedien. Tenir un sou fix a finals de mes era un autèntic miracle! Ens havia d´estranyar que es passin la major part de les hores lliures contemplant les pel·lícules americanes més banals, les retransmissions esportives i les curses de braus que emetia la pantalla màgica? La televisió condicionava a fons la consciència de la classe obrera, dels sectors populars!
Però no tothom restava anestesiat pels mecanismes de control dels franquistes. Les grans vagues del Ferrol, les lluites a les zones industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao ens demostraven el contrari.
Hi havia moltíssims treballadors que sortien al carrer en plena dictadura, sense por a les bales, a perdre la feina. Un llarg procés per a vèncer la por acumulada durant quaranta anys de silenci. Tres mil assassinats en temps de la guerra! No deixaren ningú de l´avantguarda que bastiren els partits i sindicats dels anys vint i trenta, les cases del poble, els ateneus populars, els orfeons proletaris, les cooperatives de consum... Tocs de corneta i tambors fent tremolar les façanes de les cases. Misses concelebrades, desfilades militars, l´escriptor Llorenç Villalonga lloant el general Franco, les senyoretes del barri de la Seu lluint la camisa blava i la gorra dels requetès...
Miquel López Crespí
pobler | 20 Febrer, 2017 11:08 |
La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)
Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició
Per Llorenç Buades Castell
Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)
Exdirigent de la LCR
La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.
En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.
En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?
De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.
El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.
L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.
Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.
Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.
La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
pobler | 19 Febrer, 2017 11:29 |
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (I)
"Amb Antoni Mir, l'expresident de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excel·lents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?". (Miquel López Crespí)
L'Obra Cultural Balear farà enguany els trenta-nou anys d'existència, de lluita aferrissada en defensa de la nostra cultura. Llegir el magnífic opuscle que ha editat l'OCB tot recordant aquestes quatre dècades dedicades a la promoció de la cultura pròpia de les Illes Balears m'ha fet recordar el paper destacadíssim que féu aquell nucli inicial de començaments dels seixanta: Rafel Ginard, Bernat Vidal i Thomàs, Josep Maria Llompart de la Peña, Francesc de Borja Moll, Joan Pons, Pau Alcover, Miquel Forteza, Miquel Marquès, Miquel Arbona, Ignasi Rotger i Villalonga... L'Obra Cultural Balear és continuadora històrica de la tasca de l'Associació per la Cultura de Mallorca (1923-1936), la qual, presidida entre d'altres per Emili Darder, impulsà la revista La Nostra Terrai contribuí a convocar l'assemblea d'entitats que l'any 1931 redactà i aprovà el primer Avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de Mallorca, Eivissa i Formentera. Actualment, l'OCB, sota la presidència del nostre bon amic i valent company de lluites clandestines per la llibertat del nostre poble Antoni Mir Fullana, continua, amb mes força que mai, la tasca iniciada en el decenni dels anys seixanta de recuperació de la llengua catalana, coordinant un potent bloc civil de forces que lluiten pel nostre autogovern.
Antoni Mir és llicenciat en filologia hispànica (1984) i en filologia catalana (1987) per la Universitat de les Illes Balears. Entre 1974 i 1982 milità en l'OEC i en el MCI. Soci de l'Obra Cultural Balear, n'ha estat director executiu (1986-90) i secretari (1990-91); d'ençà de 1992 n'és president. Fou secretari executiu (1986) del II Congrés Internacional de la Llengua Catalana a les Illes Balears; membre (1988-95) del Consell Rector de la Universitat Catalana d'Estiu i directiu de l'Associació Voltor (organització que s'encarregà de fer arribar a les Illes les cadenes de ràdio i televisió de Catalunya Principat i País Valencià) també és responsable de la revista de l'OCB El Mirall. Membre del consell rector de l'Institut Balear de Turisme -IBATUR- el 1997 li fou atorgat el premi CIEMEN del Centre Internacional Escarré per a Minories Ètniques i les Nacions.
Amb l'actual president de l'OCB hem viscut potser els anys més intensos de la nostra vida: aquella lluminositat que donava estar a l'avantguarda de la lluita per la llibertat, pel català, per un món més just i solidari. Record ara mateix aquelles reunions i combatives assemblees a l'Escola de Magisteri, a la Facultat de Filosofa i Lletres, les nits de pintades i repartides de fulls clandestins pel centre i barriades extraradials de Ciutat amb tants i tants companys i companyes, avui excellents professionals en les més diverses activitats. En aquella època l'OCB ja donava aixopluc a les forces de resistència antifranquista. Qui no recorda el paper destacat de Llompart de la Peña i de Climent Garau en tants moments històrics?
L'entitat, com molt bé explica la Gran Enciclopèdia de Mallorca, va ser "creada a Palma el desembre de 1962 per iniciativa de Francesc de Borja Moll, amb l'objectiu de fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes Balears. En foren fundadors Josep Capó Juan, Guillem Colom, Miquel Forteza, Miquel Fullana Llompart, Miquel Marquès i Bernat Vidal Tomàs, entre d'altres. Durant el decenni dels seixanta, es dedicà principalment a l'organització de cursos de llengua i literatura catalanes i de cursos per al professorat de català. Durant els anys setanta, conegué un període d'extensió i arrelament. Creà les primeres delegacions als pobles i augmentà el nombre de socis. El 1971, es constituí com a associació. Es relacionà amb les forces d'oposició al franquisme i impulsà la lluita per la consecució de l'autonomia". L'interessant opuscle Quatre dècades d'història que ara mateix acaba d'editar l'OCB aprofundeix en els fets més destacats protagonitzats per l'entitat en aquests trenta-vuit anys d'existència combativa.
Però parlàvem dels anys de lluita al costat de l'actual president de l'OCB, l'amic de combat antifeixista i per la llengua i cultura catalanes Antoni Mir. D'aquesta estreta relació, de l'amistat que m'uneix a n'Antoni des de fa més d'un quart de segle (com passa el temps!) n'he parlat sovint en els meus llibres de memòries i d'assaig. En el llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 editat per Lleonard Muntaner Editor en la seva col?lecció "El Tall", n'he parlat en moltes capítols; i més recentment, en l'assaig Cultura i antifranquisme que ha editat Edicions de 1984 a Barcelona, n'he tornat a donar notícia en els capítols "La influència de Trotski i Andreu Nin en els comunistes de les Illes, I, II i III". També hi haurà molta més informació sobre l'OEC, el MCI, el paper de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista) que dirigia en temps de la transició l'amic Antoni Mir, en un nou assaig que ha de sortir properament al Principat. Es tracta de No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
Però finalment, la transició (els famosos pactes amb els franquistes reciclats) no anà com molts havíem pensat -i lluitat!- en direcció a l'autodeterminació del nostre poble, la república i el socialisme. Però no per això afluixaren n'Antoni Mir ni cap d'aquella munió de companys de finals dels setanta i principis dels vuitanta. Ni molt manco! N'Antoni va ser un d'aquests personatges insubstituïbles dels vuitanta. Quan alguns dels dirigents de l'esquerra oficial ja s'havien installat en la comoditat covarda dels despatxos institucionals, n'Antoni Mir continuava en primera línia encapçalant tot tipus de manifestació ecologista, nacionalista o antifeixista, protestant contra les actuacions d'unes forces repressives que, fins i tot en democràcia!, encara es mantenien massa lligades al tenebrós passat dictatorial. Detingut en nombroses ocasions, el record, valent, un primer de febrer de 1980, en els jutjats de Palma, on munió d'amics l'acompanyàrem per fer-li costat en moments tan delicats. A l'entrada del judici em digué: "He fet el que havia de fer i mil vegades ho faria si s'ataca la llibertat d'expressió o maten un ciutadà". I, amb una forta estreta de mans -aquella lluïssor decidida en els ulls!-, entrà a la sala del judici.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
L'Obra Cultural Balear (OCB) felicita l'escriptor Miquel López Crespí pels seus articles en defensa del català i de les activitats de l'OCB.
Obra Cultural Balear (OCB): records dels anys
de lluita antifeixista (i II)
"Vàrem llegir el vostre excel·lent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear". (Antoni Mir Fullana)
Ciutat de Mallorca 1980. N'Antoni Mir havia protestat de forma vehement per la mort de la jove Gladys del Estal a Tudela (Navarra) a conseqüència d'uns trets procedents de les Forces d'Ordre Públic (FOP) d'aleshores. El fiscal li demanava un any de presó i multa de quinze mil pessetes. Cal dir que mai no el vaig veure atemorit i en tot moment defensà els drets dels ciutadans a la lliure expressió i a la protesta davant la injustícia.
A l'endemà el diari Última Hora de Ciutat (2-II-1980) publicava en primera plana uns grans titulars que deien: "Acusado de calumnias a la Guardia Civil el fiscal pidió ayer una pena de arresto mayor para Antoni Mir". El reportatge, illustrat amb dues fotografies d'Antoni Mir en la sala del judici, era signat per Joan Mulet i Josep Rosselló i començava d'aquesta manera: "Una pena de arresto mayor y multa de quince mil pesetas, es la condena que el Ministerio Fiscal ha solicitado para Antoni Mir, dirigente del MCI, en el transcurso del juicio que se celebró ayer por la mañana.
'Casi a las once y media, con unos veinte minutos de retraso sobre la hora prevista, se inició ayer el juicio contra el secretario político del Moviment Comunista de les Illes (MCI), acusado de un delito de 'calumnia contra clase determinada del Estado'.
'Los antecedentes determinantes de la acusación se remontan al 4 de junio de 1979, cuando en Tudela (Navarra), murió, por disparos de un agente de la Guardia Civil, la joven Gladys del Estal, en el transcurso de una fiesta ecologista que fue disuelta por la FOP. A consecuencia de estos hechos, la directiva del MCI acordó colocar una pancarta de denuncia en la fachada de su local, en la plaza de España. La pancarta [...] decía lo siguiente: 'Gladys del Estal, assassinada per la Guàrdia Civil a Tudela (Navarra). Nosaltres no oblidam'.
'La pancarta fue retirada, el mismo día de su colocación -el 7 de junio de 1979- por la policía, siendo detenido Antoni Mir, que fue posteriormente puesto en libertad previo pago de la fianza establecida".
Després de molts d'anys de militància comuna (en el comunisme illenc, concretament en l'OEC), finalment els nostres camins varen divergir; políticament, emperò; mai en les relacions personals, ja que ambdós sempre hem considerat la nostra ferma amistat per damunt de qualsevol contingència conjuntural. Tant n'Antoni Mir com qui signa aquest article pensam que una amistat de més de vint-i-cinc anys (hem compartit idees, accions conjuntes, debats polítics interminables, congressos del partit, viatges, sortides a pintar per la nit, aferrades de cartells, reparticions de fulls clandestins, detencions, actes solidaris, mitings, participacions electorals, les mogudes assemblees dels anys setanta, cites nocturnes amb militants d'altres indrets, trobades amb companys i companyes en els llocs més inimaginables, discussions a la llum d'espelmes, reunions a secretes cases de camp de fora vila...) no pot refredar-se per ximpleries. Al capdamunt, ambdós, des de qualsevol dels partits d'esquerra on hem militant, o des de qualsevol de les organitzacions culturals on hem fet feina, sempre hem tengut ben clar el mateix objectiu: la defensa aferrissada de la nostra cultura feta malbé pel colonialisme; el combat contra la injustícia i per un món millor.
Tot això a banda dels comunicats de rigor que m'envia; a mi com a tots els professionals que som al peu del canó en defensa de la cultura catalana. Record ara mateix el que em va fer arribar recentment per haver participat en la campanya en favor de l'autogovern i la llengua, on deia:
"Miquel López Crespí: Vàrem llegir el vostre excellent article referent a l'estat de la llengua i a la convocatòria de la Cadena Humana del 8 de maig, i volem agrair-vos la vostra contribució al debat públic i a la coneixença popular de les justes reclamacions de la Diada per la Llengua d'enguany, tan importants per al futur de la identitat del poble de Mallorca. Amb agraïment, us saluda. Antoni Mir Fullana. President de l'Obra Cultural Balear".
Aquesta és la part, diguem-ne, "oficial" de la nostra relació. El cert és que sense pòlisses ni segells, quan l'has de necessitar -una presentació d'un llibre, una activitat cultural...- basta una simple trucada i, sense cap mena de problema, tens -com en els anys de la lluita antifeixista- l'amic Antoni Mir fent feina per la cultura, contribuint a tirar endavant allò que li has demanat.
A mitjans de 1978 l'OEC de les Illes patí un procés de debat polític i de ruptura orgànica que, alhora que significava el final del comunisme consellista organitzat a les Illes, també va servir (de forma dialèctica) per a enfortir el Moviment Comunista de les Illes (MCI), el PSM, CC.OO., les associacions de veïns i moltes altres organitzacions obreres i populars. Una part majoritària de l'OEC (entre els quals em trobava jo mateix) no ens convencé el procés que deien d'"unitat" entre MCI i OEC. Nosaltres consideràvem aquest procés "unitari" com a simple i pura absorció, la qual cosa significava deixar de banda els components trotsquistes i consellistes de l'OEC per a passar a un altre tipus de partit que consideràvem maoista (una tradició molt allunyada del consellisme d'OEC). Per contra, n'Antoni Mir i altres camarades optaren per aquesta opció. Per tant, la divisió es va consumar; i mentre uns enfortien el Moviment Comunista de les Illes (MCI), altres iniciàrem el procés de convergència amb el PSM que, després del congrés d'unificació d'Inca de 1978 (IV Congrés), significaria el reforçament del nacionalisme socialista i antisistema a Mallorca. En la nova executiva "unificada" hi havia, aquell hivern de 1978, molts històrics de l'OEC. El quadre de direcció del PSM quedà aleshores conformat d'aquesta manera: Eberhard Grosske (relacions exteriors); Joan Perelló (cultura); Pep Bernat (moviment obrer); Jaume Obrador (moviment ciutadà); Miquel López Crespí (formació); Margalida Bujosa (dona); Joan Mesquida (joventut); Jaume Montades (propaganda); Rafel Oliver (revista); J.A. Adrover (pagesia) i Paco Mengod (organització).
He recordat aquest fets perquè els crec ben importants per a copsar la ferma voluntat de lluita de qui encapçala avui dia la nostra principal institució cultural. Tots sabem com d'ençà els anys noranta l'OCB ha intensificat la seva funció de cohesionador social i ha convocat, a Mallorca, les històriques Diades populars per la llengua i l'autogovern amb participació, cada mes de maig, de més de trenta mil manifestants. Un fet històric ha estat també, en aquests darrers anys, l'augment continuat en el nombre de socis. En l'actualitat, la institució agrupa una massa social activa de prop de 5.000 persones, i compta amb un elevadíssim nombre de simpatitzants, que es pot xifrar en dotzenes de milers de persones. Remarquem igualment la consolidació de les vint delegacions de l'OCB a pobles, on les publicacions de la part forana lligades a la institució editen prop de deu mil exemplars mensuals.
Parlar de la importància dels Premis 31 de Desembre, del gran projecte cultural "Les Balears es presenten", del nombre infinit de conferències, activitats pedagògiques i juvenils, muntatges de teatre, cicles de cinema i homenatges, realitzats per l'Obra Cultural Balear superaria els estrets límits d'un article de premsa. No ens resta més que saludar aquests trenta-nou anys d'activitat ininterrompuda en defensa de la nostra cultura tot esperant que el segle XXI que ara comença sigui el de la nostra definitiva normalització cultural.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
pobler | 18 Febrer, 2017 14:47 |
L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)
La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)
Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.
Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).
L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....
En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.
En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).
'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".
Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
pobler | 17 Febrer, 2017 12:42 |
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món". (Miquel López Crespí)
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta. (Miquel López Crespí)
Blai Bonet i la generació literària dels 70
És ara, al cap de més de trenta anys de conreu de la poesia, que m´adon de la influència de Blai Bonet en molts dels meus poemaris. Una poesia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquells descobriments que significaren El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover i Entre el coral i l´espiga, de Blai Bonet.
Als vint anys som plenament conscients de tota la nostra dolorosa història, del que ha significat i significa la repressió feixista contra la nostra cultura. És llavors que llegim àvidament Lorca, Vallejo, Neruda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Celaya, Gabriel Alomar, Blai Bonet, Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht... I Espriu que comença a editar-se força!
Per edat i per origen de classe nosaltres no vàrem participar mai en les tertúlies literàries que es feien a Ciutat en els quaranta i cinquanta. Però, amb posterioritat, quan aprofundirem en l'obra d'alguns dels participants en aquelles lectures, ens adonàvem que no podíem combregar mai amb aquella forma pansida d'entendre la vida i la literatura. En el llibre de Margalida Pons Poesia Insular de postguerra: quatre veus dels anys cinquanta podem trobar alguns fragments del dietari particular de l'escriptor Jaume Vidal Alcover que ens pot donar una idea aproximada de com era el món cultural d'aquelles senyores de possessió i canonges adscrits a l'herència de l'Escola Mallorquina. En la pàgina 46 d'aquest llibre, Margalida Pons reprodueix aquest fragment de Jaume Vidal Alcover: "'Violetes'. El nom ho diu tot. L'ambient que es respira en aquella amable casa: violetes, o sia petitor d'esperit, intranscendència, intimitat: es parla tot seguit del cor, de que si jo tenc cor i de que si tu no en tens i d'aquell que el té tan gros i de l'altre que el té estret o petit o tendre o romput o... lo que sia! Tot és cor allà dintre... També era allà Dona M. Antònia S[alvà], que llegí una cosa per a Dª M. M. i després s'amollà a dir els poemes folklòrics que havia fet, amb certa gràcia, a les taronges de Sóller, al vi de Binissalem, als 'sospiros' de Manacor, a l'anissat de Santa Maria, etc.".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Blai Bonet també és un autor en plena revolta, però des d´unes altres coordenades estètiques i ideològiques. Però malgrat la duresa de la crítica de Jaume Vidal Alcover als poetes que el precedeixen, exceptuant el cas de Bartomeu Rosselló Pòrcel, caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical i conservador. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que, com Blai Bonet, fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, el mateix Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar. Blai Bonet ens va obrir, doncs, les portes a la coneixença i assimilació creativa de les avantguardes europees i esdevé una influència fonamental per a l´obra que anam bastint d´ençà finals dels anys seixanta.
Revista S´Esclop (Octubre 2007)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Blai Bonet, un univers que no s’acaba mai
Deu anys després del seu traspàs les seves lletres tenen un record especial per aquells que el conegueren
F.MARÍ. Palma.
Foren molts que s’assegueren a la taula braser del carrer de Palma, número 74 de Santanyí. Blai Bonet (1926-1997) obria la porta del seu particular univers a aquells que volguessin compartir amb ell una estona de conversa, devora ells la mare de l’escriptor els observava amb posat agombolador. Arran de la mort d’aquesta, les visites canviaren d’ubicació i Cala Figuera es convertí en l’espai de peregrinatge d’aquells amics i coneguts bonetians que volien «explicar coses» a l’escriptor i a alguns dels quals, Blai Bonet, els dedicà algunes de les seves lletres versades.
Fou precisament això, capvespres de tertúlies, el que marcà molts d’escriptors i lectors. La força i imaginació de les paraules del poeta i narrador de Santanyí perduren avui en la història de la literatura catalana i el seu record esdevé una petjada ben viva.
«Tots els que us heu interessat per la meva literatura sempre tindreu una cosa de mi, l’amor que teniu a les paraules». Això és precisament el que Blai comentava al seu amic Antoni Vidal Ferrando, també santanyiner, qui recordava ahir la primera vegada que s’acostà a l’escriptor per demanar-li parer sobre uns versos que havia enllestit. «Blai llegí els meus poemes, els corregí i m’explicà el sentit de la poesia. Però davant la meva insistència a saber la seva opinió em digué: I que vols fer als desset anys?», explicà Vidal Ferrando qui afegí també que «fou una persona especial que influí no sols en els autors de la seva generació sinó en els posteriors».
Un sentiment molt semblant al que apuntà Miquel Bezares qui juntament amb el fotògraf Toni Catany, passaren més de dos capvespres de conversa amb l’escriptor santanyiner. «Blai creia que la bona literatura aguanta el pas del temps, i aquesta màxima es compleix amb la seva. El seu llegat continua ben vigent, la seva literatura no ha fet més que començar, ja que sempre hi trobes coses per descobrir, no s’acaba mai», afegí. Joan Perelló també era un jovençà quan s’acostà a Bonet després d’haver descobert Comèdia i l’Evangeli segons un de tants, així com el vessant novel·lístic de Bonet que, per Perelló, «em causà un gran impacte». Una opinió que també comparteix el professor de la UIB Josep Antoni Grimalt que definí El Mar amb la mateixa paraula: «impacte». «Jo estava acostumat a llegir l’escola mallorquina i aquella novel·la m’impactà». Arran d’aquesta lectura, el corrector d’Evangeli segons un de tants, es convencé, segons les seves paraules, «que la llengua que parlam serveix per fer qualsevol classe de literatura».
El vessant narratiu és també el punt que destacà ahir Arnau Pons, qui assegurà que «El mar deu ser una de les novel·les que més impressionen. La diferència amb Cambres estretes, de James Purdy, per exemple, és que no diu tot el que Purdy diu, però fa el mateix efecte, o encara més i tot. Una estranya desídia vol que ni l’una ni l’altra no es trobin a les llibreries».
Blai Bonet com «un gran oceà literari», és la frase que escollí Guillem Frontera per parlar de l’autor de Nova York. Quan només era un jove, Frontera bescanvià amb Blai opinions literàries amb l’escriptor i amb una «temeritat juvenil», com ho defineix, li comentà que en un mateix poema no es mantenia la intensitat de forma regular. «Blai, molt hàbil, em respongué que a les simfonies de Mozart tampoc no conservenen en tot moment la mateixa intensitat, i que les davallades, també són molt importants», recordava ahir amb un somriure als llavis. «Fou un home que va saber aplicar molt bé la seva metàfora del que volia fer la seva generació. No volem cremar l’olivera, la volem coronar, perquè surti amb més força», sentencià.
Una força literària que per Antònia Vicens destaca sobretot en la seva primera etapa. Coneguts de tota la vida, ja que ambdós eren del mateix poble, Vicens ressalta la imaginació desbordant de Blai Bonet que «sense necessitat de moure’s viatjava arreu del món».
Corrien els anys setanta quan Antoni Artigues també passà pel santuari bonetià, però fou realment el 1995 quan preparava Parasceve quan en tingué més relació. «Blai Bonet no s’acaba, no s’acaba mai», sentenciava ahir Artigues parafrejant Flotats. «Blai és un poeta universal i com deia Hölderlin si vols anar cap al sublim decanta’t cap allò vital. D’aquesta manera ho féu Blai». L’evangeli segons un de tants també fou el llibre de capçalera de Gabriel Florit abans de coneixe’l. Qui assegurà que «en una cultura minoritzada com la nostra costa molt madurar i és ara quan es comença a conèixer la seva obra». L’anecdotari de Florit sobre les seves converses amb aquell mestre vessa, encara que destaca com després d’aquelles xerrades entre amic «Bonet t’havia trabucat les teves convicccions».
Unes converses que també mantingué amb Carles Rebassa. Aquest sols tenia quinze anys quan entrà en una llibreria i comprà dos llibres de Blai. Des de llavors ençà, Rebassa s’ha endinsat dins l’obra del santanyiner de quatre grapes. Així mateix, lamenta el fet que «arran de la divisió de la cultura que patim sembla que Blai sigui sols un autor mallorquí, si bé al Principat fa gràcia, al País Valencià el desconeixen».
Bernat Nadal també fou un dels que visità, a finals dels anys seixanta, la morada de Blai. El primer pic de la mà d’un altre poeta, Miquel Àngel Riera. «Sortia poc a visitar els altres, però a casa seva sempre eres ben rebut». «Com a poeta Bonet és el més representatiu de les Illes del segle XX, sense cap dubte», assegurà Nadal. Unes impressions amb les quals coincideixen molts, no només els avui consultats pel diari, sinó tants admiradors que varen envoltar aquella taula rodona juntament amb ell i d’altres que, malgrat no haver-lo conegut, segueixen encara avui les seves petjades literàries.
Diari de Balears (21-XII-07)
pobler | 16 Febrer, 2017 12:35 |
A LA CIUTAT DE NINGÚ, LA NEU ÉS PLUJA QUE BALLA
Per Jaume Mateu
Els que llegim Antoni Vidal Ferrando i apreuam la força i l’atractiu de la seva expressió, en acabat d’assaborir la seva darrera obra publicada, ens agradaria tenir l’habilitat i la mestria dels millors tastavins que, després de provar un vi extraordinari, parlen d’allaus de sensacions en boca i de ruixats de remors de fruita en el paladar que et menen a records de terra fèrtil.
“La ciutat de ningú”, la darrera aportació de Vidal Ferrando editada a Meteora, ho és, una explosió de poesia, una veritable mostra d’alta literatura que sacseja de debò sensacions, impressions i voluntats introntollables de viure intensament la literatura. Un discurs lliure, com el dels folls, temperamental però temprat. Un discurs que porta a dins l’ou de la sensatesa: “… un home sense una bona dosi de desfici és com una bassa sense granotes”.
Aquesta ciutat vidalferrandiana de ningú es comporta en el lector com un trencaglaç silent que fa cruixir quietuds excessives i silencis tirànics: “Mentrestant, aquesta terra nostra ja s’assembla a un niu de puputs. Prest les hienes viuran en els seus castells”. I també és descaradament provocatiu, com ha de ser: “Tothom vol ser europeu i ningú de casa seva”. Punyent fins a ficar molts dits dins moltes llagues: “Prest no comandaran ni els reis. Els reis han cardat molt, i ara el gremi està en crisi. En realitat hi està tot el planeta. El colom de la pau va ala baixa. La gent ja no escriu cartes ni sembra lletugues. L’amor no és modern. Fa falta molt d’amor i sobra desori”. Directament clar i català: “La cultura no és res o és un explosiu”. Finalment, venturosament revoltós: “La píndola ideal és no tenir pèls a la llengua”.
Cada paràgraf de “La ciutat de ningú” té vida pròpia i a la vegada fa part d’un magma que troba la via per convertir-se en fertilitzant. De fet, el narrador –que és tant com dir tota l’obra- mira a l’univers (o allò inaccessible, inexplicable, intractable) perquè en ell no hi cap la follia, precisament: “Alienígenes o extraterrestres, el tema és que la mà que mou les decisions del sant, les passes de l’assassí, la mà que mou l’autòcrata, el romeu, el proxeneta, el savi, el vol cendrós, distès, de l’esparver s’amaga, silenciosa, a les altures”.
Clar que en aquest racó de la ciutat de ningú l’habiten un moix i son amo, que enyora els seus amors i intenta espantar els records i les històries que l’afligeixen i l’assetgen, com les fotos que comprometen el record de son pare, que va fer la guerra. La guerra, sempre la guerra: “Fins quan arrossegarem el crani de la guerra civil?”. A l’illa hi topam sempre, amb la guerra, perquè sembla que encara no hagi acabat, tants morts sense enterrar queden. I quan no ens hi topam, és ella qui es fa la topadissa carregada de sang encara calenta: “Amb les guerres la sang es toca amb la sang”.
Excel·lent text. Venturosament arriscat, sí, com cal en tota obra que vol quedar per sempre i restar permanentment a l’abast. Una mostra poderosa de poesia, car “la poesia sempre ha estat un risc, un tret de rifle”. Amb el benentès que, segons el nostre narrador, “La poesia és com aquesta ciutat: inhabitable”.
Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat. (Miquel López Crespí)
La narrativa fascinant de Vidal Ferrando
Per Miquel López Crespí
L’editorial Ensiola acaba de publicar L’illa dels dòlmens, d’Antoni Vidal Ferrando, una novel·la inspirada en la Mallorca dels últims seixanta anys. Tot un luxe de cara a la propera diada de Sant Jordi. Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal Ferrando ens torna fascinar, un cop més, amb l’elegància de la seva prosa i amb la màgia de les seves històries. El protagonista de L’illa dels dòlmens és un polític conservador que, durant molts d’anys, s’havia sentit atret pel món de la pintura. Casat amb la filla d’un poderós empresari turístic, l’entorn familiar l’havia duit a abandonar els ideals de joventut per exercir la batlia d’Almandaia, un municipi del migjorn mallorquí que, tot i que no podem evitar de relacionar-lo amb Santanyí, la terra natal de l’autor, podria ser perfectament qualsevol altre municipi del litoral illenc. Al capdavall, Almandaia, com Comala o com Mequinenza, és una ficció literària d’Antoni Vidal Ferrando, un món mític a través del qual ell recrea, lliurament i sense concessions, el seu univers personal i les essències col·lectives, per acabar perfilant tota una visió del món.
L’obra comença amb les desgràcies del protagonista, que, després de quatre majories absolutes electorals, s’ha vist obligat a abandonar el poder a causa de les lluites internes del seu propi partit. Mentrestant, l’addició a la droga havia costat la vida a Salvadora, la seva filla única, i un càncer de mama a la seva dona. Un dia, comença a rebre cartes anònimes que el duen a desconfiar de tothom, fins i tot de la seva germana Mònica, de la qual el separen profundes distàncies ideològiques. Duit als límits de la soledat i del desencís, comença a donar classes de dibuix a una jove separada, de qui acaba profundament enamorat.
A partir d’aquí, s’inicia una trama que Vidal Ferrando manté amb una rara habilitat i amb un sentit admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos móns que dialoguen i es complementen. D’un costat, el protagonista va reconstruint el seu passat individual. D’alguna manera, el drama que afronta l’ha dotat d’una rara lucidesa. “¿De quina pasta som que per veure-hi clar no podem prescindir del sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb una bena davant els ulls: entre tots m’havien fet sentir indispensable”, comença dient al capítol zero, iniciant un llarg monòleg que confronta amb les tècniques de la novel·la psicològica i que l’autor farà aparèixer i desaparèixer, al llarg de les dues centes dotze pàgines de l’obra, amb una domini de l’argument i un coneixement dels paisatges més íntims de l’ànima humana realment envejables. D’altra banda, un narrador va fent la crònica general dels anys que van des de l’aparició del turisme de masses fins a l’actualitat. Per aconseguir-ho, fa desfilar davant els nostres ulls una munió d’esdeveniments i de personatges que captiven el lector a força d’èpica i a força de singularitat. En total pura alquímia literària. Al rerafons, hi ha una dura crítica, de la qual no se salven ni les persones ni les institucions. Enfront d’una dreta vulgar i depredadora apareix una esquerra autista i desorientada. El món artístic tampoc no hi surt gens ben parat. Tot fa pensar que l’esfondrament del protagonista corre paral·lel a l’esfondrament d’un país que - segons unes declaracions fetes recentment per l’autor de la novel·la - ha acabat convertit en una mena de terra de frontera on tot es pot comprar i es pot vendre menys la felicitat.
El fragment del poema apòcrif amb què Vidal Ferrando tanca L’illa dels dòlmens (“El vent ens va allunyar de les illes amb dòlmens / i banderes pirates on vivíem feliços. / El darrer paradís són les penes d’amor) ens du a afirmar que aquest títol, com tota la novel·la, és l’expressió metafòrica de tot el que els illencs hem anat perdent l’últim mig segle. Bàsicament la identitat i els principis morals. Ho diu ben clar i llampant el narrador: “Com a les grans tragèdies de la literatura grega, ningú no va poder impedir que, amb la riquesa que arribava de la mar, també arribasin desgràcies i agents d’extinció tan metzinosos com una marea negra”.
Miquel López Crespí
(10-IV-07)
pobler | 16 Febrer, 2017 12:16 |
Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)
1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.
Per servar la memòria de Josep Melià
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".
Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.
Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
'Enlairar la bandera bicolordins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".
Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per a servar la memòria de Josep Melià
Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià
L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.
En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.
Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.
L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».
D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».
La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.
Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.
Antoni Marimon. Historiador
Diari de Balears (4-XII-07)
pobler | 15 Febrer, 2017 11:01 |
Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla. (Miquel López Crespí)
Mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. (Miquel López Crespí)
La nostra Mallorca
El puig des Romaní, a la península del cap de Pinar, té una alçada de 387 metres d'altitud. D'allà estant, situats entre la penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram un panorama ben semblant al que des de la més remota antiguitat degueren veure les generacions de guaites que tenien cura de divisar qui s'apropava a l'illa i amb quines intencions ho feia. En la prehistòria, en temps dels primers pobladors d'aquestes terres, els primers indrets bastits amb intenció de guaitar la mar eren, com explica l'arxiduc Lluís Salvador en Torres i atalayas de Mallorca, simples cabanes amb coberta d'algues. Més tard s'anaren bastint construccions amb fortes parets de pedra, fins arribar a l'abundor de talaies i torres de defensa del segle XVI. El perill que representava l'arribada del turc i dels pirates algerians que infestaven les nostres costes va fer que arribàs a haver-hi prop de mil quatre-cents torres de guaita i defensa envoltant l'illa. Davant els constants desembarcaments de les naus pirates, ja no es tractava solament de bastir un edifici per fer senyals de foc i fum avisant als voltants dels perills que s'apropaven: els virreis del moment donaren ordres per a anar aixecant torres que estassin armades amb canons, segons les possibilitats econòmiques de cada poble, i que servissin de refugi per als homes i dones de la contrada, dels mariners que feinejaven a les cales i portets allunyats dels nuclis de població de l'interior.
El poeta Guillem Colom deixa constància del significat de les nostres torres de defensa en el poema "Les torres sobre el mar". Uns versos dedicats als patiments dels illencs on es rememoren els assalts dels corsaris contra la nostra terra i els seus habitants.
Però des de l'altitud del puig des Romaní no solament podem imaginar el quefer marítim, la por de les generacions d'illencs que ens precediren, sinó també l'ample món que abarquen els 16,20 km de distància que hi ha entre els caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra infància i adolescència té els fonaments en les inicials experiències, en el descobriment de la llum i la natura que s'enclou en aquestes aigües que banyen els termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa Pobla hem parlat sovint d'aquells estius dels anys cinquanta, quan obríem els ulls en aquesta intensa claror mediterrània, a les aventures que vivíem a ses Casetes de sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins a Can Picafort cap hotel no estorbava el nostre esguard.
Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que trobam en la nostra mar encalmada, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.
És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia.
(20-II-07)
pobler | 14 Febrer, 2017 12:10 |
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
pobler | 13 Febrer, 2017 13:59 |
La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)
George Sand i el socialisme utòpic
L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.
Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".
Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.
En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".
Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.
Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".
És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.
La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.
El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.
Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.
pobler | 12 Febrer, 2017 19:53 |
Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.
Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes
Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí
Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.
Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.
Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).
Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.
Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.
pobler | 11 Febrer, 2017 19:32 |
¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals. (Bartomeu Fiol)
Una novel·la de Neus Canyelles
Bartomeu Fiol | 21/09/2010 |
¿Què es necessita per fer una novel·la de Dickens? En principi, plantejada així, de cop i volta, sembla que necessitem Dickens, l'autor. Però la necessitat de Dickens deixa d'esser tal si el que volem és que el famós escriptor en sigui simplement un personatge, un personatge essencial. I això és el que ha fet possible que Proa acabi de publicar La novel·la de Dickens, l'autora de la qual és Neus Canyelles. El que vol dir que si comptam amb una bona novel·lista bona persona, que ha estat una bona lectora de l'obra de l'escriptor anglès -en un temps que potser no en queden gaires bons lectors, almanco entre nosaltres- i que no se sent gens condicionada per les angoixes escripturals tan d'actualitat, tant les formals com les de missatge, aleshores resulta que podem llegir un llibre tan senzill i complex a la vegada, d'expressió del tot natural i gerda, en el qual la presència i la bonhomia d'aquest escriptor tan popular en el seu temps és un del dos protagonistes principals.
I això és possible perquè l'altre protagonista principal, d'infant, va arribar a llegir vuitanta-quatre vegades Grans esperances, l'únic llibre del que podia disposar a l'orfenat on es trobava, gràcies a la bondat d'una de les monges que en tenien cura. I a una estranya relació que sembla haver-se establert entre les terribles migranyes que pateix i l'autor de Grans esperances, que compareix puntualment cada vegada que la crisi i el mal són més forts. Es tracta del personatge narrador, na Blanca, un personatge eminentment femení, obsessionada per les dificultats econòmiques que li suposa trobar-se sense feina, cobrant d'un atur que se li acaba, i revoltada per la irresponsabilitat del seu homo, un músic bohemi incapaç d'assegurar-li un mínim suport a ella i a la seva filla, i que un dia que té un cop de sort es presenta amb una costosa vaixella, el que provoca que, al final d'una enèsima discussió, el convida a tocar el dos senzillament demanant-li: "Sabries fer-te la maleta tu tot sol?".
I així quan, de nit, la migranya de Blanca es fa més insuportable, compareix el gran autor i ella el convida a prendre te i s'estableixen uns diàlegs que, sovint, poden resultar humorístics. "Vol una galeta, senyor Dickens?". "Oh, sí, aquestes de mantega m'agraden molt. Però sap què?, no em digui cada vegada senyor Dickens, per favor. Em pot dir Charles..., o millor em digui Boz, que és com em coneixen els meus amics més íntims". I encara, unes pàgines més enllà: "Na Blanca és a casa. Es fa un cafè i treu la capsa de galetes de mantega. Cada vegada que apareix en Charles, l'endemà la capsa és buida. Ella es pensava que els fantasmes no tenen gana, però s'equivocava".
I acabem amb el següent paràgraf magistral, perquè a na Blanca li ha agradat sempre escriure, i ha fet molts de contes i intenta fer unes ressenyes per a un periòdic: "M'agradaria escriure una novel·la a la manera de Dickens, d'aquestes que ja no escriu ningú, tragicòmica, amb problemes seriosos que al final s'esfumen, se'n van ben lluny. On els enemics es fan amics o es perdonen. On el pobre acaba trobant la seva fortuna i el malalt recobra la salut. Em sembla que l'escriuré. La novel·la de Dickens. Una història dels nostres dies. Una història com la meva. Per què no?".
Diari de Balears (dBalears)
Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin. (Neus Canyelles)
Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves. (Neus Canyelles)
Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors)
Per Neus Canyelles, escriptora.
Tots quants som presents avui aquí sabem de sobra que Miquel López Crespí no necessita presentació -si de cas som jo qui la necessita- i som conscients de la seva important trajectòria literària, amb més de cinquanta títols publicats, obres que responen a tots els gèneres, i nombrosíssims premis guanyats arreu dels territoris de parla catalana. I ara, una vegada més, li hem de donar l'enhorabona per un projecte que ha culminat amb la publicació de dos llibres i diversos articles. Precisament en un d'aquests articles sobre aquests dos llibres que acaba de publicar -El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand- ens explica quin ha estat el punt de partença: es tracta de la reflexió que l'escriptora George Sand fa al final de la seva vida, el 1876, reclosa en el seu casal de Nohant, en principi l'únic refugi possible per a la seva ànima. Des d'allà inicia un recorregut per la seva vida, amb anades i tornades, que li permet recordar i anar construint una memòria personal. Perquè aquest llibre està basat en els records; no és un dietari en el qual hom escriu cada dia el que va fent. La seva vida ha estat molt intensa: ha lluitat per uns ideals, com a escriptora i com a persona que viu compromesa amb el món que l'envolta. Ara, a la fi els seus dies, es troba sola -si no físicament, ja que viu envoltada per la seva família, sí espiritualment- i només li queda la certesa, com diu a les darreres pàgines, que ningú no l'ha entès. Confessa que té la sang dels aristòcrates, però mesclada amb la dels habitants més pobres dels barris marginals, i es pregunta si és precisament aquesta contradicció la que l'ha fet ser com és. Reconeix que la raó de la seva existència ha estat "voler anar sempre més enllà del que estava permès".
I realment ho va aconseguir: va ser l'escriptora més important de França, no li faltaren admiradors i amants i tengué a més l'amor del millor músic del seu temps. I no es tracta, en la novel·la, de fer una simple anècdota sobre una dona que duia pantalons i fumava, i que signava amb nom d'home. Aquí el lector topa de front amb un ideari ferm. Sempre anar més endavant, des de la seva "bohemia privilegiada", juntament amb el poble, per intentar fer una societat més justa.
El compromís polític i social va ser molt fort, però ¿què passa ara, quan observa de lluny la vida i li arriben notícies del món del qual s'ha separat i que no li agrada gens?
Ara s'adona que aquella societat no canvia, que la lluita no es pot acabar mai. Corambé és un llarg recorregut en unes escasses 130 pàgines que es podrien reunir en algunes sentències lúcides que l'escriptor posa en boca de Sand. Cada lector en podria fer una tria pròpia. Jo m'he quedat amb les que parlen d'una dona forta que potser no ho era tant, perquè a la fi a tots ens mouen les mateixes coses, i després les expressam de maneres diverses: és possible arribar als darrers dies i no referir-se a la decepció? No sé fins a quin punt Miquel López Crespí es va sentir identificat o unit a qui ha dedicat un projecte tan apassionant, però segur que es va implicar molt en aquest cicle de novel·les i articles: ha investigat, ha escoltat, ha llegit molt per poder escriure aquests dos llibres que no són, segons el meu parer, novel·les històriques, encara que recuperin uns episodis reals en la vida de dos grans artistes. Per altra banda, escriure en primera persona en la veu del gènere contrari sempre suposa un desafiament. Ca dir, tanmateix, que l'escriptor el supera perfectament, cosa que no ens sorprèn, amb la qualitat d'una veu narrativa clara i sense traves.
Record que fa poc més d'un any, el vaig visitar en el seu estudi i em va contar que havia passat molts dies cercant informació per a escriure, però, sobretot, em va impressionar el fet que es creàs un ambient propici per a aquella tasca. Havia evocat un món amb objectes materials. Havia penjat fotografies dels personatges a les prestatgeries i escoltava música de Chopin. El seu estudi no era el de sempre: es podia convertir en el París romàntic que conegueren Sand i Chopin.
Crec que aquest és el principal indici que un tema o uns personatges poden arribar a convertir-se en els companys de vida i de treball d'un escriptor. De vegades, un s'hi implica tant que quan s'aixeca al matí ja no sap distingir ben bé quina vida és real. Supòs que pot semblar exagerat -i certament ho és-, però puc assegurar que és possible.
George Sand va viure empesa pels seus desigs de llibertat i justícia en el món. Pel que fa a la part personal com a escriptor -i jo crec que també en aquest aspecte s'agermana amb Miquel López Crespí-, desitjà sempre la professionalització del seu ofici, cosa que aconseguí.
Sand va ser el que s'anomena una "persona avançada al seu temps". La seva presència ja suposava un escàndol per a moltes mentalitats. Només cal recordar, en aquest sentit, la seva estada a Valldemossa l'hivern de 1838. I jo pens que un segle més tard hauria escandalitzat igualment. Gosaria dir que encara avui en dia no seria entesa. De petita jugava i s'imaginava que era una fada vinguda a posar la pau al món. Ara, tristament convençuda que això ja no és possible, es reconforta amb la darrera arma que li queda i que és, segurament, l'única de què disposat sempre: Diu: "Encara puc escriure, que és el que més estim en la vida".
Sé que el nostre escriptor d'avui podria signar també aquesta frase, perquè ell mateix em digué, durant aquella visita a la qual m'he referit, que no pot separat la seva vida dels seus llibres, que ell és els seus llibres.
Corambé és un déu, "un esperit que m'acompanya en els moments de dissort", diu l'escriptora: "Li vaig dedicar un altar propi al jardí, just a l'entrada del bosc que ens envoltava. Era el primer temple aixecat a l'amor, a la naturalesa, a les forces tel·lúriques que ens dominen. Un déu de la passió...".
En acabar el llibre em vaig demanar si aquest Corambé no podria ser la literatura, l'escriptura més concretament. Aquest déu que salva els qui escriuen. Cadascú compta amb el seu temple particular que, a més, va canviant al llarg de la vida. Si Corambé era la seva companyia, aquesta havia de ser per força la passió literària.
Escollir un personatge literari però real alhora té els seus inconvenients, és una forma arriscada de treballar, però també et permet imaginar-te el personatge amb tot detall, intentant arribar a una ànima que ha viscut en el mateix món. És com disposar d'un esperit afí i caminar junts per un terreny segur. Miquel López Crespí, que coneix molt bé els mecanismes necessaris per fer-ho, ens ha donat la seva visió de George Sand, una dona molt intelligent que, com tothom, s'equivocà i també va saber què són els remordiments. I quan, a la fi del seu temps, rememorà tot el seu passat, s'adonà definitivament que Nohant tampoc no era un possible refugi i es preguntà: "Serà possible que la vida sigui tan sols una absurda persecució dels dies en els quals hem estat autènticament feliços?".
Presentació de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand ( Pagès Editors, Lleida, 2004). Casa Catalana de Palma de Mallorca (18-VI-2004).
pobler | 10 Febrer, 2017 13:34 |
Crònica sentimental de la transició – La meva repadrina en el record -
Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. (Miquel López Crespí)
Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot... A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d'estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d'un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d'increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d'arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d'infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d'ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l'Ebre!-, camafeus i rosaris d'argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d'auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l'ombra.
La record com la fotografia que m'espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l'albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.
Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms... Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat... Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit... Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família... qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l'època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l'enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l'eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l'existència, el cant, l'ampla marea de l'experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d'estrelles.
pobler | 09 Febrer, 2017 13:37 |
Llorenç Capellà: una seriosa actitud de resistència vital contra la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l'opressió. És l'obra d'un autor que en temps de la clandestinitat no va romandre tancat en cap torre d'ivori. Ans al contrari, en aquells lluminosos dies d'il·lusions i esperances, trobàvem sempre en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs contra el règim del Generalísimo. (Miquel López Crespí)
Llorenç Capellà, a part d'una obra literària d'importància prou reconeguda, és un dels autors mallorquins que més han fet per servar la memòria de la sangnant repressió del franquisme i els seus intel·lectuals (entre ells, els germans Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha moltes coses que m'uneixen a la vida i l'obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el mateix any: 1946. I, el que és més important: els nostres pares lluitaren d'ençà l'any 1936 fins al 1939 en defensa de la República i per la llibertat. Aquest darrer fet, formar part dels vençuts, ser fills de pares empresonats i represaliats, crec que em fa copsar molts dels missatges ocults de les novel·les, narracions i obres de teatre de l'amic i company de dèries nacionalistes i emancipadores en temps de la transició.
Ambdós, igualment, hem estat sovint marginats pels comissaris neonoucentistes que malden per controlar la cultura catalana. Són els mateixos que ens tenen vetat l'accés a determinades pàgines culturals dels diaris, els mateixos que ens exclouen d'algunes enciclopèdies d'escriptors catalans. Comissaris que durant més de vint anys han cobrat de CiU per a marginar l'esquerra i ara, servils, canviant-se de seguida de bàndol, s'apunten al tripartit del Principat per a continuar fent el mateix a sou del PSOE o de les restes de l'estalinisme. La bandera sota la qual fan de mercenaris és canviant, no importa. Per a aquests successors del més ranci reaccionarisme nostrat el que importa és barrar el pas a l'herència nacionalpopular i de resistència que representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart.
La influència de la dictadura franquista damunt l'obra de Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que està de moda la literatura "sense contingut", les excrescències dels "exquisits" (és a dir, la buidor aplicada a la literatura), convindria recordar una de les obres més importants de la narrativa catalana contemporània: les novel·les, narracions, drames i assajos de Llorenç Capellà. Davant novel·les com El pallasso espanyat (1972), Un dia de maig (1972), Romanç (1973), Jack Pistoles (1981), Ailòviu (1984), Ai, Joana Maria (1987) o les narracions més recents recollides en el llibre 1920.
Llegint aquestes obres ens trobam davant una seriosa actitud de resistència vital contra la mentida i la vulgaritat cultural oficial que sabem condicionada per tota una herència familiar de lluita contra l'opressió. És l'obra d'un autor que en temps de la clandestinitat no va romandre tancat en cap torre d'ivori. Ans al contrari, en aquells lluminosos dies d'il·lusions i esperances, trobàvem sempre en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs contra el règim del Generalísimo.
La investigadora Pilar Arnau, en l'article "1968-1998: trenta anys de la narrativa de la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió panoràmica", publicat en el núm. 806-807 de la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com un des capdavanters d'aquesta generació d'escriptors mallorquins. Escriu Pilar Arnau: "Amb tot, caldria anomenar aquí els novel·listes mallorquins que se solen incloure dins de la Generació dels 70 (per ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens, quasi tots nascuts a la dècada dels quaranta".
Indubtablement, una de les veus més punyents de la nostra literatura era i és la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que qui signa aquest article publiqui A preu fet a l'Editorial Turmeda i tres anys abans de guanyar el premi de narrativa Ciutat de Manacor 1973 (que també seria publicat per Turmeda l'any 1974), Llorenç Capellà editava el recull de cinc narracions breus titular No hi ha vent a la teulada. Posteriorment publicaria El pallasso espanyat (Premi Les Illes d'Or 1972), Un dia de maig (1972) i Romanç (1973).
Enmig del protagonisme indiscutible de Blai Bonet com a novel·lista (recordem El mar, Haceldama (1959), Judas i la primavera (1963) i, sobretot, Mister Evasió (1969)), i del falangista Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia la seva prolífica carrera literària d'una forma prou ferma i segura. I és, més que res, El pallasso espanyat, el llibre que ens sorprèn de forma immediata. La guerra, tan amagada, tan poc tractada pels escriptors que pogueren sobreviure a la repressió franquista, entra, potent, dins de la nostra literatura.
Amb Llorenç Capellà som amics d'ençà finals dels anys seixanta. Com hem escrit en el llibre Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i més concretament en els capítols "Els escriptors mallorquins i l'antifeixisme" I, II, i III, a les darreries de la dictadura, malgrat la creixent mobilització popular contra del feixisme, eren molts pocs els intel·lectuals mallorquins compromesos en la tasca del nostre alliberament nacional i social. L'etern conreu de la particular torre d'ivori era el més normal dins dels nostres lletraferits. Pocs eren els seguidors de l'exemple de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere Capellà o Josep M. Llompart. El més habitual era el seguiment de l'"exemple" de cinisme que representava Llorenç Villalonga, el "mestre" d'una bona colla d'escriptors que, sense implicar-se ni per casualitat en el combat per la llibertat, preferiren callar, anar a recer sempre de qui tenia el poder, fos aquest econòmic o polític.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (10-III-04)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. (Miquel López Crespí)
Llorenç Capellà: un amic de veritat. La solidaritat antifeixista
Com a publicista, Llorenç Capellà ha publicat els llibres Quinze empresaris mallorquins (1975), Les ideologies polítiques a Mallorca (1975), i Mallorca i el món obrer (1976). Obres summament interessants, escrites poc abans de la restauració monàrquica i que, en aquells moments de manca d'informació de llibertat, significaren una important aportació en el coneixement de la nostra realitat immediata.
Recordem que en aquells anys (mitjans dels setanta), excepció feta del carrillisme i neoestalinisme espanyols (PCE) i d'algun grup de l'esquerra revolucionària (per exemple, els Cercles d'Obrers Comunistes que posteriorment esdevindria l'OICE i OEC dels anys de la transició, el MCE o el PCE-i), poca cosa existia en el combat organitzat contra el feixisme. El PSOE era inexistent. En aquestes circumstàncies que un intel·lectual com Llorenç Capellà, mitjançant els llibres abans esmentats publicats per l'Editorial Moll, posàs a l'abast de tothom un material d'investigació i anàlisi tan acurat era com posar una arma d'intensa eficiència en les nostres mans. Recordem que en aquell temps les "armes" intel·lectuals que els embrionaris partits antifeixistes posaven a disposició dels militants i simpatitzants eren d'una pobresa fora mida. Si exceptuam les respectives publicacions de les organitzacions (Mundo Obrero, per part del PCE; Revolución per part d'OICE o Mundo Obrero Rojo per part del PCE-i), o alguns opuscles amb els indigeribles pamflets de Santiago Carrillo i CIA, poca cosa es podria trobar per a la formació dels antifranquistes. Sortosament el final del règim coincidia amb una certa apertura de la censura, i editorials com Nova Terra, Alianza Editorial, Akal, Edicions 62, Turmeda, Daedalus, Moll i, sobretot, les publicacions antifeixistes Ebro i Ruedo Ibérico proveïen l'arsenal autèntic de la resistència cultural en aquells anys difícils i complicats.
Els reculls d'entrevistes periodístiques de Llorenç Capellà esdevenien quelcom de bàsic fins i tot per a la intervenció quotidiana dels revolucionaris del moment. La trilogia formada per Quinze empresaris mallorquins, Les ideologies polítiques a Mallorca i Mallorca i el món obrer era, doncs, font indispensable de consulta per a conèixer i aprofundir dins la nostra realitat com ho havia estat, anys abans, en un altre aspecte, Els mallorquins de Josep Melià.
El Diccionari vermell de Llorenç Capellà és, sens dubte, un dels llibres (podeu parlar de poesia, assaig, novel·la i no us equivocareu) més importants publicats a Mallorca. Una pàgina d'aquest impressionant Diccionari val més que les obres completes de tant d'autor per a rendistes i desenfeinats promocionades pels amics dels "exquisits".
L'amic Llorenç Capellà em dedicà el seu Diccionari vermell amb aquestes sentides paraules: "Aquest llibre no serveix: Miquel López el tenia a la memòria molt abans que jo el pogués escriure. Força i salut. Llorenç Capellà". Reconec que la dedicatòria m'emocionà. Mai ningú m'ha dedicat un llibre amb una prova d'amistat tan forta com aquesta.
Que Llorenç Capellà, company durant més de trenta anys en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social, hagi defensat públicament, de paraula i per escrit, la meva obra i la meva persona, és quelcom que no sé com agrair. No sempre es troben amics així de valents. El darrer article que m'ha lliurat (concretament el 23-IV-99), un article titulat "Una manera de fer literatura", diu: "Si algú em demana per quin motiu Miquel López Crespí no és un escriptor famós, oi diré que per la mateixa raó que les bicicletes no volen. La resposta, aparentment esbojarrada, és d'allò més lògic. Les bicicletes són un mitjà de transport molt útil, però no han estat dissenyades per a volar. De la mateixa manera hem d'afirmar que López ja disposa d'una obra considerable i sòlida, encara que sempre serà un escriptor marginal. El motiu és obvi. López és un intel·lectual crític amb el Poder en majúscula, sigui qui sigui el color ideològic d'aquest poder. I, per tant, molesta les majories. Aquesta mena d'escriptors difícilment gaudiran qualque dia del reconeixement públic del qual, sens dubte, s'han fet mereixedors per la seva obra. En canvi, la mateixa societat que els arracona sap que són necessaris. Un poble es reconeix en el seu passat a través del testimoni d'aquells escriptors que mantingueren una actitud independent. No cal dir que Miquel López és d'aquests, d'ací el meu respecte i estimació. Això no obstant, seria ben injust si únicament fes referència, en aquesta nota breu, a l'intel·lectual de combat i deixàs de banda la valoració que em mereix l'escriptor. López és inclassificable. Els seus primers llibres em despertaren l'interès pel seu llenguatge directe, entre la realitat i la ficció, i per l'absència de influències. D'una primera lectura ja es desprenia que aquell home no havia estat deixeble de Josep Maria Llompart, ni havia fet coa a la porta de Llorenç Villalonga ni havia visitat amb assiduïtat Blai Bonet. D'altra banda, era evident que tampoc no havia passat la infantessa en el seminari ni amb els blauets de Lluc. Procedia del carrer. És a dir, la seva escola vital i literària eren el carrer i les converses amb el seu pare i el seu oncle -germà del pare-, que l'ensinistraren en la defensa dels ideals republicans i d'esquerra. López va aprendre escriure en els manifests clandestins que tant es prodigaven els anys setanta, per això la seva literatura economitzava i encara economitza paraules, perquè allò que el preocupava aleshores era dir allò que volia dir de la manera més contundent possible. Per a ell literatura era igual a informació, que és característica pròpia de les literatures segregades a societats en revolució com són la cubana o la nicaragüenca. Fet i fet, amb el temps, no ha canviat gaire el seu plantejament primigeni. Ha guanyat en destresa, potser. Continua, però, fidel a la seva manera de fer. López és del parer que la paraula sempre serà un vehicle del pensament, no un fi en ella mateixa. Per a ell l'estètica, en literatura, rau en la idea: en una idea nua, exempta d'embolcalls que disfressin el seu significat".
pobler | 08 Febrer, 2017 11:29 |
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries. (Lluís Alpera)
Miquel López Crespí és un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble. (Lluís Alpera)
Poetes catalans: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera. (1)
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intel·lectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novel·lista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intel·lecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excel·lent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història col·lectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excel·ent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
(1) Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
pobler | 07 Febrer, 2017 13:31 |
...Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos. (Guillem Frontera)
La Història al dictat
Guillem Frontera | 02/06/2011 |
Aquests dies, els llecs hem pogut descobrir l'existència d'una camarilla entestada a legitimar científicament la versió oficial de la història d'Espanya. Es tracta de la Reial Acadèmia espanyola. En català no té pèrdua: reial és un derivat de rei. Si ho deim en castellà, hem de deduir del context si real deriva de rei o de realitat. En aquest darrer supòsit, desprendria un eco de compromís amb la veritat. La seva vinculació a la reialesa, però, no li suposa cap llast, de manera que pot avançar per la vida i per la història sense cap mena de servitud.
Hem sabut, doncs, que aquest cenobi de la ciència historiogràfica un dia va ser honorat amb la visita del president del govern espanyol José María Aznar, acompanyat de la seva ministra de cultura, senyora Esperanza Aguirre. Era l'any MCMXCVIII. Els va rebre i atendre el senyor Gonzalo Anes, president de la dita acadèmia reial, que posà un ferrero roché a la boca dels il·lustres i poderosos visitants: la conveniència de redactar i editar el Diccionario biográfico español. Tant el senyor Aznar com la senyora Aguirre, però molt més el senyor Aznar, varen veure una estrella de llum encegadora que travessava els núvols i els assenyalava el camí cap a la glòria i la immortalitat. Quina manera millor hi ha de passar a la història com hom voldria passar-hi, si no és subvencionant-ne tu mateix el document oficial a l'empara d'una reial institució com la Real Academia de la Historia?
I així s'ha esdevingut. Però Aznar no es resigna a ser una estrella brillant en un cel opac, obscur, llòbrec. De manera que algú va haver d'entendre que aquella tasca científica gaudiria del suport de l'erari públic si aconseguia recuperar les llums que uns anys de democràcia havien entelat. Es tractaria de reaccionar contra l'avenç d'una historiografia que qüestionava els dogmes de l'Espanya eterna. En definitiva, restaurar a grans trets els rols històrics decretats a Burgos.Ara entenem per què, a partir d'un cert moment, Aznar es posa solemnial i ponteja els seus conciutadans per adreçar-se directament a la Història. Va adoptar una retòrica altisonant, heroïcista, i va endiumenjar uns gestos que demanaven un fons de músiques militars -Perejil, p.e., o la bandera més extensa de la història d'Espanya. Sabia que algú n'estava prenent nota. Ell no governava com els altres, ell dictava a la Història. Així va dir, per exemple, i en el context de la guerra contra Iraq, que feia costat a Bush per tornar a Espanya el lloc que li correspon en el món. I diu el Diccionario: "Y en esta estrategia (quan España trata de conseguir y consigue dejar de ser un país de segunda en el concierto internacional) se inscribe la decisión presidencial de apoyar la actuación norteamericana en Irak". Quina meravella d'entesa entre l'historiador i el subjecte de la història... Quina exactitud admirable en la transcripció que fa el científic de les proclames del seu mecenes. Ja té raó Gonzalo Anes: "Somos deudores del presidente Aznar". I tant. Ni el mateix Aznar no ho hauria pensat millor. Ah, per cert, això anava a compte seu. De vostè, vull dir, lectora benvolguda, improbable lector.
Diari de Balears
Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
pobler | 06 Febrer, 2017 12:14 |
La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús. (GOB)
EL GOB DEMANA QUE EL GOVERN ANTICH NO URBANITZI SON BORDOY
El GOB espera que l’Ajuntament de Palma aturi la urbanització i proposa que l’estoc d’habitatges buits passi a ser HPO, d’acord amb el Pla Estatal d’Habitatge
El sòl rural de Son Bordoy
Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara sòl rústic, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.
El pla parcial d’urbanització s’aprovà el 2005, amb la regidoria de Rodrigo de Santos. Aquest pla, encara vigent, té previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar, que és on es va platejar fer el recinte firal.
El nou projecte “Carbonero-Antich”
El conseller Jaume Carbonero i el president Francesc Antich promouen una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47), amb un total de 846 habitatges, a meitats iguals: de preu lliure i taxat (HPO).
El projecte “Carbonero-Antich” d’urbanització de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs, de 5 plantes, amb capacitat de fins a 90 petites vivendes –“mini pisos”– cadascun, a més d’altres illetes de pisos.
Aquests grans blocs de mini pisos serien transversals a l’autopista de llevant, marcant el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.
Aparcament insuficient: El projecte d’urbanització Carbonero-Antich no respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.
Gran centre comercial: Al que no renuncia el projecte de Son Bordoy de Carbonero-Antich és a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.
Oposició tècnica: Segons el parer de funcionariat tècnic de les administracions públiques, el projecte Carbonero-Antich és inadequat per al manteniment de la “coherència del model urbanístic de la zona”, i no està justificat el manteniment de la parcel·la comercial de 2 hectàrees vora el nus de les autopistes de llevant i de cintura, alhora que s’esgota l’edificabilitat amb densitats de població límit concentrades a la resta de sector.
No consumir ni un pam més de territori:: Francesc Antich va prendre possessió del seu actual càrrec amb la promesa de no consumir “ni un pam més de territori”. Una ullada als terrenys de Son Bordoy demostra la manca de compromís del senyor Antich amb el seu propi discurs d’investidura. Son Bordoy és avui sòl rural i sense urbanitzar dins d’un reducte més extens de l’horta de Palma que no s’hauria de conurbar, ajuntant tots els nuclis urbans.
L’Ajuntament de Palma encara no s’ha pronunciat: El govern municipal de Ciutat encara no ha manifestat el seu parer sobre el projecte. I cal recordar que els seus informes són vinculants per al desenvolupament del projecte d’urbanització.
EL GOB PROPOSA FER ACCESIBLES HABITATGES BUITS
La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús.
Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern estatal, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per a crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.
Web GOB
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 05 Febrer, 2017 21:12 |
Fellini a sa Pobla (1958)
”...d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'’èxit’ autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas”. (Miquel López Crespí)
El meu primer "contacte" amb Fellini s'esdevé en el mes d'octubre del cinquanta-vuit quan s'estrena en el "Cine Montecarlo" de sa Pobla La noches de Cabiria (rodada el 1957). En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel·lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. De cop i volta, sense anar-ho a cercar, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida i a conseqüència de les escletxes que misteriosament s'obrien en plena dictadura franquista, ensopegàvem amb un altra classe de cinema.
Abans d'aquesta estrena ja havíem anat a veure amb el meu oncle i el pare (que havien fet guerra amb els republicans) Surcos (1951) de José Antonio Nieves Conde; Esa pareja feliz (1951) i !Bienvenido, Mr. Marshall! (1953) pellicules que neixen de l'estreta collaboració entre Juan Antonio Barden i Luis Berlanga (que s'havien conegut en el Instituto de Investigaciones y Experiencias Cinematográficas -IIEC- creat el 1947). També record les estrenes a Can Guixa i Can Pelut de Muerte de un ciclista (1955) i Calle Mayor. Però aleshores jo era massa jove per a poder copsar els avenços, les ruptures que, dins del context de la dictadura i de la cinematografia oficial espanyola significaven els films abans esmentats.
Cal dir que, en aquell temps, a sa Pobla, malgrat es projectessin aquestes pel·lícules, ningú, excepció feta de la revista Vialfàs i dels comentaris d'Alexandre Ballester, es feia ressò dels fets que comentam, els quals, més o manco, passaven sens pena ni glòria per als representats oficials de la dictadura. En aquella època que ara ens sembla tan llunyana, les estrenes que tenien vertadera repercussió social i eren fortament recolzades per tot el poder de l'església i el feixisme triomfant eren "espanyolades" del tipus Marcelino, pan i vino (1954); Cerca del cielo (on es veia com els "rojos" mataven sacerdots i bisbes)... Tot servia per la propaganda política i d'aquesta pretensió d'adoctrinament catòlicofalangista sorgiren engendres del tipus Cerca de la ciudad, La guerra de Dios o Molokay. Malgrat tots aquests experiments, l'"èxit" autèntic del cinema de propaganda catòlica esdevingué amb El beso de Judas i, sobretot, amb el film que dirigí Ladislao Vajda damunt un un guió de Sánchez Silva, la famosa Marcelino, pan y vino protagonitzada per aquell inefable Pablito Calvo i que quan l'anàrem a veure al "Salón Montaña" va ser un èxit apoteòsic.
Posteriorment aquesta monstruositat, producte clàssic del "cine de niño" franquista, esdevingué visita obligada per als infants de les escoles pobleres i per als que ja anàvem a l'institut de la plaça del Mercat (Can Garroví). Els diaris de la Falange (i aleshores la premsa diari que no era falangista era de l'església) romangueren mesos i mesos lloant la "suprema dirección de Ladislao Vajda" i la "insuperable actuación del niñito Pablito Calvo". El "niñito" per cert, acabà posteriorment en la "Legión Española", fent de mercenari per a obscures forces reaccionàries a l'Àfrica i, més endavant va ser trobat venent droga per a diversos indrets del País Valencià. Misèria personal d'un pobre desgraciat que, quan va poder ser explotat per la indústria cinematogràfica franquista, ens era mostrat com a "exemple" a seguir per les generacions de la postguerra.
A Europa les pel·lícules d'alt valor religiós i humà eren productes que han passat a la història del cinema i algunes d'elles varen ser dirigides per genis de la categoria de Bergman, Dreyer o de Bresson. Sortosament per a la nostra autèntica "formació", a començaments dels anys seixanta ja poguérem anar veient a Ciutat diverses produccions d'Ingmar Bergman. I aquí hauríem de ressenyar dues obres bàsiques del cine nòrdic i mundial i que significaren un sotrac perdurable en les nostres concepcions damunt el fet cinematogràfic. En referesc a El septimo sello (1956) i a El manantial de la doncella (1959).
Posteriorment pogueren fruir d'obres mestres del tipus Fresas salvajes (1957) amb aquella superba interpretació del vell professor feta per Victor Sjöström. Més tard Bergman ens continuà emocionant amb pel·lícules d'una maduresa especial com El rostre (1958), Como en un espejo (1961), Los comulgantes (1962), El silencio (1963), Persona (1966), La hora del lobo (1967), La vergüenza (1968) o Una pasión (1969). Tambñe caldria ressenyar, en aquesta mínima aproximació al cine de Bergman, el descobriment que significà per a nosaltres poder fruir del coneixement i de les interpretacions d'actors i actrius de la categoria d'Anita Björk, Max von Sydow, Gunnar Björnstrand, Harriet Anderson, Eva Dahlbeck, Ingrid Thulin i Bibi Andersson.
pobler | 04 Febrer, 2017 14:16 |
La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí i la transició
Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)
-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?
-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.
-I entra al PCE?
-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?
-Aleshores?
-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.
-Per què no entra al PCE?
-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.
-En què discrepava?
-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.
-Als 70 entra a l'OEC.
-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.
-I arriba el 77 i la transició.
-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.
-Com arriba al PSM?
-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.
-I després del seu pas pel PSM?
-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.
Miquel Payeras (Memòria Viva)
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)
ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)
Per Mateu Morro Marcé, historiador
Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.
El comunisme en el segle XX
El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.
br>
Els límits de la transició
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)
Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Febrer 2017 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 |