Administrar

Història del primer Pacte de Progrés - Acumular càrrecs o fer país?

pobler | 29 Octubre, 2016 10:42 | facebook.com

Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés: la defensa del Pacte.

Acumular càrrecs o fer país? (un article de març de 2002)


Els escriptors mallorquins i la política: Llorenç Capellà i Miquel López Crespí.


Un article de Llorenç Capellà publicat recentment ("Governar o fer país") enceta un debat que crec de gran importància. L'escriptor i amic analitza la situació política actual, especialment el paper d'Els Verds i del PSM en el Pacte, i es demana si la gran qüestió de la política autonòmica es redueix tan sols a gestionar, sense fer gaire soroll "afegint oli als engranatges que grinyolaven del Consolat de Mar" (la qual cosa hauria fet el PSM en opinió de Llorenç Capellà) o ser exigent i avançar, com Els Verds, el l'execució d' un programa (en aquest cas la preservació dels nostres recursos i territori) caigui qui caigui, malgrat que sovint "no bastin una dotzena de cabassos per a recollir els renecs dels seus agreujats".

Vet aquí com Llorenç Capellà situa de nou el problema de certa esquerra oficial, les seves mancances i debilitats just en el moment en el qual, aquesta esquerra ha assolit el grau més alt de poder institucional de la seva història. Sovint, ho comprovam cada dia, els aparells en el poder aparells imaginen que gestionar l'existent és fer política d'esquerres. Com si no fos tasca normal dels nostres funcionaris l'aconseguir que l'ensenyament, la sanitat, la cultura, el medi ambient, benestar social, treball o obres públiques marxin a la perfecció. Moltes vegades confonen la feina de provar de resoldre els problemes dels ciutadans amb un "canvi de societat" de connotacions històriques.

Llorenç Capellà, en el començament del seu article, en posava un exemple clar i llampant quan deia, parlant del rebuig de Jordi Pujol a la proposta del PP d'entrar en el govern espanyol: "L'objectiu de CIU no era acumular càrrecs, sinó fer país". Afirmacions que serveixen per a mesurar la distància infinita que hi ha entre els polítics de la burgesia del Principat i els nostres aprenents de bruixots. Aquí, a diferència de Pujol, el que és considerat "políticament correcte" és precisament el contrari del que afirma el dirigent del Principat. Com més càrrecs aconsegueixes en les negociacions, com més sous pots repartir entre els teus, més encertes en la línia política i més t'allunyes de l'"utopisme esquerranós i nacional". "Fer país" a les Illes encara és considerat una forma de perillosa utopia que no porta enlloc. Una recent història del PSM que circula entre nosaltres en fa bandera, de tot aquest pragmatisme d'anar per casa, i situa les idees de reconstrucció nacional, socialisme, república o autodeterminació en el camp de l'"ultraesquerranisme social i nacional". Per mi ha estat molt curiós llegir aquesta obra on, fent directa referència a qui signa el present article, l'estudiós considera "verbalisme extremista" el que Gabriel Alomar, Emili Darder, Josep M. Llompart o Joan Fuster ens ensenyaren amb el seu exemple personal. Ens demanam si es pot "fer país" atacant d'aquesta manera els qui, com el mateix Llorenç Capellà, Antoni Serra, Jaume Santandreu, Isabel Clara-Simó, Gabriel Janer Manila, Jaume Fuster i els centenars d'intellectuals catalans -per no dir milers!-, participaren al Congrés de Cultura Catalana dels anys de la transició lluitant precisament per portar endavant les idees ara considerades "extremistes". La lluita per una constitució que reconegui el dret a l'autodeterminació i la possibilitat de la federació entre els diferents Països Catalans és el més "normal" que hom pugui defensar en una societat democràtica i no té res a veure amb cap mena de "retòrica extremista".

Demonitzant l'esquerra progressista no podem "fer país". En confondre de forma permanent la lluita pels més essencials principis democràtics amb "integrisme ideològic" no anam a part ni banda. Jordi Pujol deu ser, per aquests sectors enemics de la coherència en els principis, un element perillossíssim.

Aleshores, si entenem com un "gran avenç" en la història d'un collectiu la plasmació concreta (en forma de càrrecs i de sous) de l'abandonament de tota idea de lluita conseqüent per uns objectius nacionals i socials, poca cosa haurem entès del que significa "fer país".

Josep Portella, el conseller de cultura del Consell Insular de Menorca escrivia al respecte en el llibre El repte del 2003: reflexions i propostes: "Un partit polític, un govern que respon -com el nostre- a una suma de diferents partits polítics, no ha de pretendre, únicament, realitzar la millor gestió possible, promoure iniciatives per respondre a la multitud de qüestions que una societat com la nostra planteja, sinó que també ha de saber projectar futur. Projectar futur, que per a mi significa anar més enllà de la simple planificació, és avui una actitud revolucionària. És així perquè una de les bases de la política conservadora és, precisament, la de situar-se únicament en el moment present, en la gestió... no existeixen ideologies, per tant, només es jutjaran els resultats econòmics".

Josep Portella té tota la raó del món. L'esquerra ha de tenir una ideologia, unes senyes d'identitat pròpies. Per això cal recuperar moltes de les reivindicacions del temps de la transició que no s'aconseguiren, ofegades per tones del més barroer pragmatisme. L'esquerra hauria d'aprendre a reinterpretar la realitat per a copsar-la de forma nova, lluny d'aquesta criminalització constant de la utopia i de les idees d'avenç nacional i social. S'ha d'ampliar i renovar la nostra democràcia (pensar en la millora democràtica no és caure en cap "extremisme verbalista", en cap "fonamentalisme forasenyat"). S'ha de recuperar la política per als ciutadans. Regenerar l'ambient que envolta els que gestionen el poder. Evitar que els electors hagin de pensar allò tan conegut de "tots són iguals; només els importa el sou". Els partits no poden ser el cau d'unes elits inamovibles, unes simples màquines electorals, la propietat exclusiva d'unes executives eternes que només s'animen en el moment de fer les llistes. S'hauria d'aconseguir la participació activa dels ciutadans mitjançant una sèrie d'iniciatives democràtiques que donin vida a l'esclerosi de les maquinàries en el poder mitjançant multitud d'iniciatives populars... La batalla per les llistes electorals obertes, per a les primàries en tots els partits, per fer que les associacions culturals, juvenils, sindicals, professionals es comprometin activament en la defensa de les llibertats, per implantar uns pressuposts més participatius, fent palès que, també a les nostres illes, un altre món és possible. Tot és útil per a consolidar, fer avançar i ampliar la democràcia. I el nacionalisme d'esquerres hauria de ser el més obert a totes aquestes propostes de renovació de la societat. Restar aturats en el recompte dels càrrecs, marginar la lluita per "fer país" de debò, demonitzar com a "fonamentalista" qui manté l'esperança en la transformació de la societat, en les idees i l'exemple que várem heretat de Gabriel Alomar i Joan Fuster no ens és útil per bastir el futur. En les passades eleccions el PSM va perdre un diputat. En les properes en podria perdre un altre de no situar l'eix de la feina en la transformació de la societat. El camí del "pragmatisme"... és sempre el més adient per a triomfar? Tan sols era una pregunta.

Miquel López Crespí

ÀGORA, UNA PEL·LÍCULA D’ALEJANDRO AMENÁBAR

pobler | 29 Octubre, 2016 10:40 | facebook.com

(1 vídeo) En un moment històric com el present, en el que els conflictes socials s'expressen en molts casos mitjançant l'enfrontament religiós és saludable veure en les cartelleres pel·lícules com Àgora, perquè al menys té la virtut de generar un debat que és actual. Àgora no serà una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i previsiblement es trobarà amb fortes resistències, vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims. (Llorenç Buades)


ÀGORA, UNA PEL·LÍCULA D’ALEJANDRO AMENÁBAR


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


En un moment històric com el present, en el que els conflictes socials s'expressen en molts casos mitjançant l'enfrontament religiós és saludable veure en les cartelleres pel·lícules com Àgora, perquè al menys té la virtut de generar un debat que és actual. Àgora no serà una pel·lícula ben valorada per la majoria de crítics i previsiblement es trobarà amb fortes resistències, vinculades a institucions religioses que mai no han deixat de fer política ni demanat perdó pels seus crims.

La pel·lícula tracta d'Hipàtia, la filòsofa i matemàtica neoplatònica que va morir despellissada per monjos cristians liderats pel lector parabolà Pere, que estava al servei del bisbe sant Ciril d'Alexandria, doctor de l'Església.

Les crítiques que es fan en relació a la pel·lícula solen recórrer a sobrevalorar fets que la pel·lícula no recull amb exactitud, com és ara el de l'edat, o amb altres arguments que no van ni vénen al cas diguent-nos per exemple que la filòsofa cristiana Caterina d'Alexandria també va ser martiritzada anys abans ( de la seva existència no hi ha cap constància real i alguns autors com Harold Thayler Davis o Jean-Marc Lévy-Leblond creuen que és una santa inventada per tal de compensar l'efecte que va fer el martiri d'Hipàtia) . Així tracten de minimitzar la mort d'Hipàtia., perquè no és aconsellable per a les institucions religioses que es coneguin les seves pàgines més negres.

Hipàtia va ser martiritzada quan devia tenir 60 anys o així, i el que es coneix d'ella és per obra d'un bisbe cristià de Ptolemaida que va ser el seu alumne, Sinesi de Cirene, també pels escrits de Sòcrates Escolàstic, historiador vinculat a l'Església, i per part del filòsof pagà Damasci. En el segle VII, Joan de Nicea, ja la tracta com una bruixa satànica i idòlatra, qüestió de la qual fa ús per tal de fer digerible la seva mort i honrar a sant Ciril.

En qualsevol cas no sabem res d'Hipàtia per ella mateixa perquè la seva obra també va ser destruïda per obra de sant Ciril . En conseqüència coneixem a Hipàtia per autors que no són neutrals i que formen part generalment de l'univers cristià que li donà mort. Les contradiccions i les lluites de poder entre els propis cristians, són els que han fet perdurar la vida d'Hipàtia després del seu martiri. Aquest fet, mai no sol ser valorat pels crítics que només responen amb criteris de històries oficials, cròniques fetes des del poder interessat.

Hipàtia formava part d'una vella societat pagana abandonada paulatinament pels seus dirigents en benefici de la nova moral de l'imperi, el cristianisme, la religió que en aquell moment representava de manera hegemònica els poders polítics i econòmics. Hipàtia formava part encara del món hel·lenístic vinculat a l'activitat del seu pare Teó a la biblioteca d'Alexandria. Apareix a la pel·lícula com una persona només dedicada a la matemàtica i la filosofia, i vinculada a una classe social poderosa, però no adaptada als nous condicionaments del poder que ja s'havien expressat quan el bisbe Teòfil havia destruït el temple de Serapi, o quan havia combatut als seus correligionaris seguidors d'Orígenes . Aquella vella societat pagana en extinció aportava dirigents que s'havien convertit per interès, com ho va fer Constantí, en tant que la nova religió era més unificadora i permetia formes més dòcils de dominació. L'església d'Alexandria era totalitària: el temple d'August i el de Dionisos s'havien reconvertit en temples cristians a la nova situació. Teòfil (sant dels coptes) havia combatut i fet anar a l'exili fins i tot a sant Joan Crisòstom, personatge autor d'homilies antijueves que varen ser utilitzades després pels hitlerians per tal de justificar l'holocaust. Si aquell tipus d'església combatia a un correligionari amb el qual mantenia criteris semblants en l'exclusió dels jueus, menys lloc hi hauria per als ícons pagans. Tèofil, Joan Crisòstom, sant Ciril , Nestori (adversari d'arrians, novacians, macedonians ) tots eren cristians, sectaris entre ells i encara més contra els que no professaven la seva religió. Hipàtia era aleshores un ícon vivent i influent que havien de desarrelar.

En el film apareix Davo, l'esclau que opta pel cristianisme, per tal d'aconseguir la llibertat. Aquesta llibertat només es podia aconseguir en un context d'enfrontament de la majoria cristiana amb la minoria pagana en extinció. Si Davo s'hagués trobat en dependència d'una família cristiana hagués continuat en l'esclavitud com hi restaren milers de cristians captius d'altres cristians poderosos fins ben entrat el segle XIX.

En el context del que tracta la pel·lícula, els cristians ja tenen el poder econòmic i polític. Sant Ciril d'Alexandria tenia més poder real que els antics èlits dominants, però no el tenia tot. Sant Ciril era un personatge totalitari. Ho va ser contra Manes, Apolinar, els cristians arians, nestorians i novacians i contra tots aquells que no anaven de la seva corda, va potenciar l'exili dels jueus, i va combatre als pagans amb l'exèrcit privat de monjos parabolans. Aquest sant Ciril, despòtic i nefast per als humans va ser homenatjat pel papa Benet el 3 d'octubre de 2007. Definitivament, ni l'Església és santa ni ho són els seus doctors, papes ni patriarques.

Web Ixent


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS