pobler | 18 Setembre, 2016 20:16 |
Mallorca, el paradís perdut (XXVIII) - El descobriment de les coves mallorquines -
L'aigua de pluja àcida, infiltrada a través de la superfície, origina amb la seva acció dissolvent cavitats hipògies (coves i cavernes), que poden tenir grans dimensions i ser molt complexes, rius subterranis que formen llacs, salts d'aigua, sifons, etc. A les formes de dissolució s'ha d'afegir les de construcció, degudes al dipòsit, per part de les mateixes aigües infiltrades, de la calisa que precedentment han dissolt, segons la reacció inversa a l'abans esmentada, per evaporació de l'aigua i de l'anhídrid carbònic; es formen així estalactites (en el sòtil) i estalagmites (en el terra). A vegades aquesta riquesa de formes és impressionant i dóna vida a un vertader món subterrani. (Miquel López Crespí)
És interessant saber, tenint en compte que una de les nostres principals riqueses turístiques és l'explotació de les coves subterrànies, que aquestes coves són també producte de l'erosió càrstica. L'aigua de pluja àcida, infiltrada a través de la superfície, origina amb la seva acció dissolvent cavitats hipògies (coves i cavernes), que poden tenir grans dimensions i ser molt complexes, rius subterranis que formen llacs, salts d'aigua, sifons, etc. A les formes de dissolució s'ha d'afegir les de construcció, degudes al dipòsit, per part de les mateixes aigües infiltrades, de la calisa que precedentment han dissolt, segons la reacció inversa a l'abans esmentada, per evaporació de l'aigua i de l'anhídrid carbònic; es formen així estalactites (en el sòtil) i estalagmites (en el terra). A vegades aquesta riquesa de formes és impressionant i dóna vida a un vertader món subterrani.
Si bé molts d'aquests avencs ja eren coneguts pels pagesos i pastors de la comarca, aquest fantàstic món subterrani l’anaren descobrint per a la ciència els investigadors que hi feren les primeres exploracions espeleològiques. És prou sabut, com escriu Gaspar Valero,1 que aquestes exploracions es multipliquen a la segona meitat del segle XIX. Valero (especialment en el capítol "Les exploracions espeleològiques de la segona meitat del segle XX") ens forneix d'una important documentació referent als primers estudiosos dels nostres avencs. Marià Conrado i d'Asprer, marquès de la Fonsanta, publicà a Madrid l'any 1865 una interessant crònica de la davallada a l'avenc de Son Pou titulada Descripción de la caverna de Son Pou en la isla de Mallorca. Igualment l'arxiduc Lluís Salvador va aportar nombrosa informació tècnica i descriptiva sobre la manera com es feien les visites a les coves d'Artà a finals del segle XIX. Gaspar Valero, que ha treballat de forma exhaustiva la qüestió, ens informa de l'edició a Londres de l'obra de Henry Christmas The shores and islands of the Mediterranean, que conté una descripció de les coves d'Artà. Altres estudiosos de les nostres coves foren William Dodd (1862); Pere d'A. Penya, que, juntament amb el seu fill Miquel publicà el primer plànol topogràfic de la cova d'Artà; Sebastián Gay i Baltasar Champsaur... Fins i tot l'escriptor Jacint Verdaguer (1845-1902) parla de les coves d'Artà al llibre "Excursions i viatges".
En el mateix capítol que comentam també podrem trobam una acurada informació sobre les primeres descobertes i estudis referents a les coves del Drac; pel que se sap, ja eren conegudes des de l'època islàmica. També hi trobarem extensa relació de l'expedició a les coves del Drac l'any 1878 escrita per Miquel dels Sants Oliver i publicada al seu llibre La Ciutat de Mallorques (1906).
Gaspar Valero ens recorda igualment els escrits i aportacions de Bartomeu Ferrà referents al descobriment i l’estudi de coves de Mallorca. I els de Gaston Vuillier (Perpinyà, 1847-París, 1915), autor d’un llibre de viatges famós que ja hem citat.2 I, no en mancaria d'altre, també hi trobam un apartat especial dedicat a l'exploració de les coves del Drac per Édouard Martel, explorador, espeleòleg i naturalista que havia estat convidat per l'arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena.
Així, doncs, ens trobam davant la constància que han estat els efectes subterranis de l'erosió càrstica els que, al llarg dels segles, han anat creant aquestes cavitats hipògies que han seduït i sedueixen tant els antics viatgers i investigadors com els turistes que ens envaeixen.
1 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí (I). Pollença (Mallorca): El Gall Editor i Grup Excursionista de Mallorca, 2001.
2 Gaston Vuillier. Les illes oblidades. Viatge a les Balears. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1990.
pobler | 18 Setembre, 2016 12:18 |
Pàgines del meu dietari (XXIX) – Misèries de la situació cultural en temps de la barbàrie – Problemes dels escriptors mallorquins -
Dalt de l'escenari ens han preparat una taula i seients d'estil modernista: les restes d'un hotel que Ribas i Thomàs i la banca han anat comprant a diferents antiquaris. La Casa de Cultura pren així un aire que li dóna prestigi, antigor. Una elegant hostessa porta dues ampolles d'aigua. En Pradial em saluda efusivament, com dient: "Ja era hora que hi hagués algú en la presentació d'una novella d'autor nostrat". Té raó. Seria diferent si avui es parlàs de la cotització de la borsa, de noves lleis del govern per a possibilitar la construcció d'autopistes o de camps de golf, o per a augmentar l'alçada dels habitatges. Sempre sobren seients en els actes culturals. (Miquel López Crespí)
Ja són les dinou trenta. No podem perdre més temps. Tres tècnics de la Casa de Cultura tenen cura dels llums i el so. Mitja dotzena d'hostesses estan situades estratègicament. En Josep Palau Ribas i Thomàs vigila tots els detalls. En una tauleta endomassada i amb la meva fotografia emmarcada, subtilment illuminada per focus especials, hi veig els llibres que tant m'ha costat aconseguir. En Manel, l'editor, somriu satisfet per l'assistència de públic i pel nombre considerable de mitjans informatius presents. No recorda les mil excuses que em posava per a no lliurar-me exemplars. Semblava que li robassis la casa, els diners del compte corrent, quan li demanaves alguna cosa. Sovint explica a qui el vol escoltar que el negoci de l'edició no marxarà fins que desapareguin els contractes. Donar quinze, vint llibres per a fer-ne la promoció! Mai no ho ha entès. Dalt de l'escenari ens han preparat una taula i seients d'estil modernista: les restes d'un hotel que Ribas i Thomàs i la banca han anat comprant a diferents antiquaris. La Casa de Cultura pren així un aire que li dóna prestigi, antigor. Una elegant hostessa porta dues ampolles d'aigua. En Pradial em saluda efusivament, com dient: "Ja era hora que hi hagués algú en la presentació d'una novella d'autor nostrat". Té raó. Seria diferent si avui es parlàs de la cotització de la borsa, de noves lleis del govern per a possibilitar la construcció d'autopistes o de camps de golf, o per a augmentar l'alçada dels habitatges. Sempre sobren seients en els actes culturals. Pujam. Disminueix la intensitat de la llum. Munió d'assenyats tècnics van graduant la intensitat de la illuminació. Encara puc veure com va entrant més i més gent: dos guàrdies de seguretat; diferents fotògrafs dels diaris de Ciutat; la meva filla i la dona -devien tenir dificultats per a aparcar-; en Miquel Morell, l'escultor... en Biel Caimari. No hi manca cap dels amics. Ni en Serra i Ribas i Thomàs podrà queixar-se. Les trucades han funcionat a la perfecció. No han servit de res les provatures i conspiracions d'en Bartomeu Rebassa per a boicotejar l'acte. Sé, per n'Antoni Cladera -que manté molt bones relacions amb la majoria de directors dels diaris de Ciutat-, que tant l'un com l'altre han anat amunt i avall parlant amb els cap de secció de cultura per aconseguir que avui no sortís cap nota anunciant la presentació del llibre. Vés a saber les mentides que han dit! No els ha servit de res. Fa dies que trucava la gent; sabia el que em jugava. Per a més inri, els seients que ells ocupen -hi han vengut per a ser testimonis del fracàs de la presentació de Dones en guerra- haurien estat els únics a romandre buits. Abans de pujar amb Pradial a l'escenari des d'on parlarem del llibre, els dirigesc una salutació ben efusiva, com dient: "Vos esperaveu que no vendria ningú? Ja ho veieu; ple fins a la bandera". Em miren amb ràbia infinita. Ara ja saben que han caigut en la trampa. Els amics que han convidat per a ser testimonis del fracàs, de les escenes de menyspreu que em podrien haver fet tant Ribàs i Thomàs com Serra... Frustració en els seus rostres. Constaten que no han servit de res les maquinacions amb els directors dels diaris i revistes. Els fotògrafs ja han fet la feina: les instantànies de rigor que sortiran demà a totes les publicacions demostrant als quatre vents del món un èxit aclaparador. Les televisions -a l'espera que pugem a l'escenari- han enregistrat la part corresponent al públic assistent. Ara, malgrat que en Terrades, en Rebassa, la Lluïsa Martí -sempre tan carregada d'enveja, amb aquest rictus d'amargor pregona desfigurant-li els llavis- volguessin marxar, no serviria de res. L'aspecte del saló d'actes, ple, sense cap seient lliure, ha estat retratat per a la història. No hi ha cap butaca lliure; i els enemics que han vengut a comprovar el desastre, han contribuït -com ja tenia planificat- al rebombori i gentada de la presentació. Respir tranquil. Per una vegada tot ha marxat a la perfecció. Quina feinada aconseguir omplir una sala d'actes a Ciutat! Es fa fosc. Silenci. L'amic Guillem Pradial comença a parlar... "La darrera novella que ha escrit el nostre autor...". En Serra ja m'ha dit que li enviï un nou original. En la penombra de la sala, escoltant les assenyades matisacions amb regust universitari d'en Pradial (un atac gens soterrat als exquisits, ja que parla, irònicament, de "les formes, l'estudiada sintaxi, el rebuig de l'herència noucentista..."), reflexion damunt l'absurditat dels tres darrers mesos; les ximpleries que un autor ha de fer per donar a conèixer la seva obra. En la quarta filera, just al davant, la meva companya em fa l'ullet. Li somric rialler. Ens observa satisfeta comprenent el que estic pensant. "Misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie", li responc amb la mirada.
pobler | 18 Setembre, 2016 10:33 |
Porreres – Bartomeu Mestre Sureda, “Balutxo” i Miquel López Crespí, “Verdera”. Inauguració del Monument a les víctimes del feixisme - Dissabte dia 16 d’abril a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.
Acte Institucional de Recordança a les víctimes que lluitaren per la II República, que tendrà lloc el dissabte dia 16 d’abril de 2011 a les 12 hores al Racó de la Memòria, darrera l’Oratori de la Santa Creu de Porreres.
La poesia de Miquel López Crespí incorporada al monument a les víctimes del feixisme de Porreres (Mallorca)
Porreres – Monument a les víctimes del feixisme - L’amic Bartomeu Garí, membre de la Comissió de la Dignitat, el grup de persones que fa feina per a la recuperació de la nostra memòria històrica amb la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres, m’ha dit que la poesia que els vaig enviar per al monument els ha agradat molt. És una alegria saber aquestes coses! Un premi molt important poder participar en un monument a la memòria dels assassinats pel feixisme. El monument s’aixecarà en el mateix indret dels crims i tortures contra l’esquerra. Una poesia que els picapedrers i ferrers que faran el monument a les víctimes han de provar d’eternitzar en marbre o ferro. El monument amb la meva poesia s’ha d’inaugurar el proper dia 16 d’abril.
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar d’una manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, s’ha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de l’esquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la “transició”, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava –i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers d’homes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i l’exèrcit espanyol sota la complaença de l’església catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: “Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
‘Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones”.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
D’ençà la restauració borbònica, és a dir, la “transició”, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de l’oblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra l’esquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure d’ignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de l’Ajuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble d’ençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, l’esforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats d’una terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de l’esquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, se’ns recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan –diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, l’esperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en l’amnèsia, la mistificació i l’oblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment l’escriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text d’una placa que s’ha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: “La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop d’Estat protagonitzat per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i l’aquiescència de l’Església. Els sediciosos, d’ideologia conservadora i totalitària d’inspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari l’exaltació de la unitat d’Espanya, l’esperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia l’objectiu d’enderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits d’esquerra i els sindicats, i paralitzar l’associacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb l’ús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després d’ésser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
‘Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-s’hi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que l’eco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
‘A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
‘La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
‘I el silenci o l’oblit, l’oblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
‘Pretengueren matar l’ànima d’un poble.
‘Inútilment.
‘El pensament d’aquells homes i d’aquelles dones és i serà una proposta de futur”.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: “Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació –Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per l’exèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de l’Església catòlica.
‘Només una transició feta d’esquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i l’exèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: “Mallorca va convertir-se, l’illa sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, s’ha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que s’ajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca”.
I ara, com a cloenda d’aquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
« | Setembre 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |