Administrar

Pàgines del meu dietari (XXVIII) – I després diuen que els llibres són cars! – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 14 Setembre, 2016 13:17 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XXVIII) – I després diuen que els llibres són cars! – Problemes dels escriptors mallorquins -


Na Conxa -de la qual quasi ja m'havia oblidat- em truca per a recordar-me que he d'enviar alguns exemplars dedicats a les primeres autoritats autonòmiques i municipals. Una mica cansat pel que he hagut de patir en aquests tres mesos de gestions, mentesc descaradament, dient que ja fa dies que han sortit els llibres. Diu que si en vull enviar més, que li digui, i posarà a la meva disposició un llistat de personalitats provincials. Satisfeta en creure que he complert les instruccions, confessa que hi ha alguns escriptors de categoria (curiosa la distinció entre autors de "primera", segona" i "tercera"!) que fan malbé la part de l'edició que els hi lliuren obsequiant consellers, caps de departament i sotssecretaris. Molts esperen aconseguir així algun ajut a la creació. Altres s'han donat a conèixer amb aquests obsequis i ara poden viure de donar conferències als locals de la tercera edat i a instituts. Els intellectuals ben vistos pel govern poden arribar a cobrar un mínim de dues-centes mil cuques per conferència. Tres quarts d'hora parlant elogiosament de Llorenç Villalonga, de la probable existència d'un Colom -el descobridor- mallorquí, o de la necessitat de bastir una indústria autòctona basada en la sobrassada del porc negre, basten per a omplir la cartera. Són coses que ja sabia de fa temps, però les asseveracions de na Conxa em deixen novament bocabadat. No deixaré de sorprende'm mai. El món de la ploma és vertaderament inversemblant, apte per a les més increïbles fabulacions si hom tengués el temps i l'humor per a deixar-ne constància escrita. (Miquel López Crespí)


Na Conxa -de la qual quasi ja m'havia oblidat- em truca per a recordar-me que he d'enviar alguns exemplars dedicats a les primeres autoritats autonòmiques i municipals. Una mica cansat pel que he hagut de patir en aquests tres mesos de gestions, mentesc descaradament, dient que ja fa dies que han sortit els llibres. Diu que si en vull enviar més, que li digui, i posarà a la meva disposició un llistat de personalitats provincials. Satisfeta en creure que he complert les instruccions, confessa que hi ha alguns escriptors de categoria (curiosa la distinció entre autors de "primera", segona" i "tercera"!) que fan malbé la part de l'edició que els hi lliuren obsequiant consellers, caps de departament i sotssecretaris. Molts esperen aconseguir així algun ajut a la creació. Altres s'han donat a conèixer amb aquests obsequis i ara poden viure de donar conferències als locals de la tercera edat i a instituts. Els intellectuals ben vistos pel govern poden arribar a cobrar un mínim de dues-centes mil cuques per conferència. Tres quarts d'hora parlant elogiosament de Llorenç Villalonga, de la probable existència d'un Colom -el descobridor- mallorquí, o de la necessitat de bastir una indústria autòctona basada en la sobrassada del porc negre, basten per a omplir la cartera. Són coses que ja sabia de fa temps, però les asseveracions de na Conxa em deixen novament bocabadat. No deixaré de sorprende'm mai. El món de la ploma és vertaderament inversemblant, apte per a les més increïbles fabulacions si hom tengués el temps i l'humor per a deixar-ne constància escrita. Potser ho faré un dia. Seria interessant i útil per a les generacions del futur saber com s'ho muntaven per a promocionar-se, els escriptors oficials, els criats i servils a les ordres dels mandarins.

Finalment ha arribat l'esperat, el temut vint-i-quatre d'octubre. Tres mesos ja d'ençà aquell llunyà dia que vaig parlar amb el director general! He portat a la tintoreria el vestit que m'ha deixat en Biel Caimari. No es qüestió d'anar malament per una vegada en la vida que compareixes per un indret oficial.

Hi arrib puntual. En Biel ha demanat un vídeo a un amic i em promet enregistrar els "esdeveniments". Després, amb calma, davant un tassó de vi, podrem anar analitzant la "funció": comprovant defectes, mancances, qualsevol tipus d'error.

Just ara arriba Guillem Pradial, amb una carpeta veneciana on porta els fulls que llegirà davant el públic. Ignor si li ha agradat la novella. En veure'm somriu. Bon senyal! Això vol dir que li ha interessat. No sol mentir mai. Potser és l'únic crític de debò que tenim. A la gent no li importa gaire el que pugui dir el presentador. És un acte social i hi van per a deixar-se veure, per a quedar bé amb l'autor (si són amics) o per a veure la Casa de Cultura (alguns encara no hi havien anat mai). En Guillem està especialitzat a encoratjar causes "perdudes": els representants del Front Polisario, delegacions d'indis sud-americans perseguits pels exèrcits dels estats respectius; promoció d'autors marginats per l'amiguisme actual que només enlaira i dóna certificat de "qualitat" a qui fa el negoci editorial més rendible, o a qui és soci o amant del responsable de les publicacions. L'hauré de convidar a sopar: un restaurant popular, barat, però que facin bon menjar. Res d'especial: frit mallorquí, sopes, porcella, vi de Binissalem... Un intellectual ben diferent d'oportunistes del tipus Joan Terrades o Bartomeu Bennàssar: ambdós, per tal de sortir en el diari, tant se'ls en dóna presentar un escriptor de dretes com d'esquerres. Cínics, són ben capaços de mentir (ho han fet en nombroses ocasions) dient que havien militat en tal o tal altre partit antifranquista. Empren sempre els mateixos qualificatius i adjectius, canviant únicament el títol del llibre i el nom de l'autor. Si aquella setmana han tengut una mica de feina (cosa estranya, evidentment), muden unes cites, posen les d'algun poeta desconegut o les inventen (tan segurs estan de la ignorància del públic assistent a les presentacions). Creuen que així "quedaran bé". Entre la gent d'elit i els defensors de l'"exquisitat" en el camp de la ploma, les menges o el llit, són els presentadors de moda. S'alletaren en l'escola de Llorenç Villalonga en els anys en què aquell, fracassats els intents d'esdevenir un escriptor espanyol famós, s'anà replegant envers la nostra llengua. )Qui ignora, en aquestes alçades de la mistificació cultural, els treballs acuradíssims d'un Tomeu Vidal Alcàsser o d'un professor Gripau sobre els textos de Villalonga, perfeccionant-ne el vocabulari i la sintaxi, corregint-ne les greus faltes d'ortografia? Terrades i Bennàssar no creuen en la literatura malgrat que maldin per esdevenir sacerdots del temple sublim de l'art. Menteixen fent veure que són fidels seguidors de Joyce, Kafka, Flaubert o Proust. No els han llegit mai! Els desconeixen. Enganyen descaradament. Amaguen, rere quatre frases malgirbades, llur profunda ignorància, la manca de qualsevol fonament cultural. Afeccionats a la beguda -uisqui escocès en Terrades, gin en Bennàssar-, una vegada que havien begut massa confessaren que la millor novella que existeix són les cames d'una dona nua, allargassada en el llit. Riuen, els mandarins, davant deixebles tan perfectes. Indubtablement també diuen mentides volent fer creure que els agraden les allotes. Cortina de fum per a despistar incauts. En Terrades va perdut rere un travesti que actua en una sala de festes del Passeig Martím. És la rialla dels gais que hi van. L'altre dia intentà passar-se amb aquest actor i quasi el maten. Li romperen un braç! Encara va enguixat, en Terrades! Qui sap si un dia el troben tirat, borratxo, ple de baves a un racó del "barri xinès", amb una ampolla buida a les mans. Ben cert que ho amagarien els exquisits, els quatre comissaris que controlen la promoció de nous "valors" literaris illencs. Qui sap què bastirien. Basta que tenguis quatre diners, siguis fill d'exdivisionari azul, d'un company del comte Rossi, que hagis escrit qualque article elogiant Joan Estelrich o els germans Villalonga, per a tenir les portes de la fama obertes. I, si a més t'has pogut pagar algun llibret, el "valor" que representes ja està consolidat per sempre; sobretot si et mors jove i no emprenyes amb la teva presència. És quan els diaris -durant un dia o dos- s'omplen d'articles elogiant el difunt (si ets viu, si encara alenes, no esperis res de res). "Ha mort un nou Baudelaire, el Ramon Llull del segle vint". "La cultura catalana a les Illes està de dol". "Lluny de tota mena de dogmatismes literaris, en Terrades -o en Bennàssar, tant se val- representava la síntesi de la modernitat a Mallorca, el perfecte matrimoni entre Josep Carner i Joan Salvat Papasseit"...

Però no divaguem. En Pradial, amb un gest amistós, em dóna entendre que no m'he de preocupar. La novella és excellent i això és l'únic que importa. Duu la feina enllestida dins la carpeta i sé que complirà amb la part del treball que li correspon.


Manquen quinze minuts per a les dinou trenta. Fa una estona els guàrdies de seguretat han obert les portes. Diplomàticament en Josep Palau Ribas i Thomàs m'ha vengut a saludar. "Si necessites res ho pots dir a na Conxa. Està a les vostres ordres". Parla efusivament amb l'amic Pradial. Pensa que potser el necessitarà si ha de contactar amb el rectorat. Ribas i Thomàs no perd calada. Sempre té present -en el partit, fa segles, feia el mateix- el que el pot ajudar. Veig mumare de bracet amb les germanes. No hi ha fallat. Els vaig dir que deixassin totes les feines. Germanes i mare són tres seients. Els cunyats no vénen mai a les meves presentacions. Després veig que arriben en Biel i n'Antoni Cladera; la cosina Joana i el seu home; quatre militants de l'antiga organització en la qual vaig militar en temps del franquisme. Compt: un, dos, tres, quatre escriptors contraris. Mitjos somriures de circumstàncies, com dient: "Ja veurem com te'n surts de la feta". Els salud efusivament. No s'adonen que, malgrat la seva vivor, han picat l'ham. Sé que volen constatar el fracàs de la presentació, però... omplen seients! Tants d'anys en l'ofici i sense saber una cosa tan elemental! Pobres! Els agraesc de cor tan inestimable presència. Ocupen cadires i això és extremament important. També puc veure alguns vells que no sabien on ficar-se en aquestes hores del capvespre i han decidit entrar a la Casa de Cultura. Dos estrangers -se'ls coneix de seguida per la indumentària- aprofiten per a descansar una estona; després continuaran anant de compres. Arriben igualment uns veïnats de casa els quals he convidat especialment en previsió que fallàs algú de la família. Una parella d'estudiants obligats per algun professor a fer un treball damunt la cultura mallorquina. Per sort s'han decidit a venir... i han comprat dos llibres! L'allota que s'encarrega de la venda, a l'entrada de la sala -tres mil pessetes de propina de la meva butxaca pel "favor"- em diu que ja se n'ha despatxat set. No m'ho puc creure! Mumare, abans d'entrar a la sala, s'apropa i em posa bé la corbata. "A veure quan et compres un bon trajo". Les germanes em diuen que aviat hi compareixeran algunes amigues de la feina. Tres o quatre seients més! Comprov que tot marxa a la perfecció. L'editor estarà content. En Ribas i Thomàs respira satisfet. Si hi ha fotografies en els diaris no veuran la sala d'actes mig buida, com passa sovint. Dos minuts abans de començar la intervenció de Guillem Pradial, ja he comptat trenta assistents. Un gran èxit! Sembla la presentació d'un premi Nobel! En Manel Serra, l'editor, potser fins i tot em donarà l'avançada pels drets d'autor que m'ha promès (me'ls hauria d'haver lliurat quan signàrem el contracte, però sempre diu que no té res, que l'Estat se'l menja d'impostos). Al final, els sacrificis, les despeses amb les targes, les trucades telefòniques, el munt d'anades i vingudes per a concretar tipus de lletra, anagrames, la grandària exacta de la reproducció de l'escut de la Casa de Cultura... haurà servit per a alguna cosa. No m'ho acab de creure! La filla podrà comprar els llibres del curs que comença, anar a Anglaterra per a perfeccionar l'anglès (un somni reprimit durant anys). Només per això ja s'ho valen els patiments, el treball per a deixar content l'editor. I després diuen que els llibres són cars!


Mallorca i els presoners republicans: els camps de treball

pobler | 14 Setembre, 2016 11:13 | facebook.com

Paulí Pallàs es retroba, seixanta-nou anys després, amb el lloc del seu captiveri


El gironí va visitar ahir el campament dels soldats al parc de Llevant i hi oferí un excepcional testimoni


Assumpta Bassa | 24/07/2011 |


Al cap de seixanta-nou anys es retrobava amb el lloc del seu captiveri. El gironí Paulí Pallàs (1920) tornà ahir al matí al Campament dels Soldats del Parc Natural de Llevant. Eren molts records i emocions. Només va necessitar un minut per situar-s'hi i recordar com transcorrien les hores en aquest lloc de reclusió i treballs forçats on va estar tancat durant el règim franquista en els primers anys de la dècada dels 40. El seu únic delicte: lluitar a la Guerra Civil al bàndol de la República.

La visita va ser organitzada per l'Associació d'amics del campament dels soldats i va comptar amb la presència de l'alcalde d'Artà, Jaume Alzamora, i del director del parc, Tomàs Bosch, així com d'altres membres de l'associació.

"Després de la guerra, no pensàvem en cap revolució, simplement lluitàvem per enderrocar el règim de Franco", comentava Pallàs, que va estar tres anys a la presó, després d'estar al campament per reorganitzar, en la clandestinitat, el partit al qual va pertànyer, el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

No havia tornat a Mallorca des de llavors i té moltes ganes de col·laborar en la recuperació de la memòria històrica. "La informació que ens ha donat Pallàs ens ha servit per reconstruir la vida dels presos amb detalls que no podíem ni imaginar", comentaren des de l'associació; a més, afegiren que "han estat de gran ajuda les nombroses fotografies que el mateix Pallàs va poder rescatar del campament. Segons Paulí, si no hagués estat destinat a l'oficina del camp, no hauria pogut aconseguir les fotografies, encara que no recorda com s'ho va fer per treurer-les ni qui les va fer". Ahir vespre estava previst que Pallàs donàs el seu testimoni en una xerrada al teatre sobre la vida quotidiana al campament.


Recuperació


No va ser fins al 2005 que, a Artà, no es va saber de l'existència d'un altre presoner viu. Així ho expliquen des de l'associació. "Paulí Pallàs va escriure les seves memòries i en va enviar un exemplar a Artà. L'interès del llibre va suscitar una primera visita a Salt, lloc de residència de Paulí, i una segona visita quan es va enllestir l'organització d'aquest viatge a Mallorca", varen concloure des de l'associaicó, que, des que es constituí, treballa amb l'objectiu de recuperar la memòria històrica d'aquest indret.

Diari de Balears


La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS