pobler | 12 Setembre, 2016 14:05 |
Pàgines del meu dietari (XXVII) – Talment dirigir una batalla – Els problemes dels escriptors mallorquins -
L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins). (Miquel López Crespí)
L'objectiu és omplir l'indret de la presentació, deixar contents -per l'afluència de gent- tant l'editor com el cap de la Casa de Cultura (principalment l'estimat excompany de la clandestinitat, avui un dels màxims consumidors de uisqui Chivas i de cigars havans de Ciutat). Talment dirigir una batalla: tenir en compte els avantatges i inconvenients de cada decisió. No es pot deixar res a la improvisació. Podria esdevenir-se que, en el moment de començar la intervenció de Guillem Pradial, no hagués comparegut cap mitjà de comunicació. És per posar-se a tremolar imaginar la cara de prunes agres que farien Manel Serra, l'editor, o el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs. Sens dubte arribarien a la conclusió que no es poden publicar obres d'autors sense possibilitats econòmiques malgrat que la seva indiscutible qualitat literària estigui avalada per multitud de crítics honrats (els pocs que estan al marge de qualsevol endoll institucional o de les camarilles controlades pels mandarins).
És ben senzill imaginar el que diria Manel Serra en constatar la manca d'assistència de públic i de premsa, ràdio i televisió: "És inútil editar llibres de pretesa 'qualitat'. No té sentit entestar-s'hi i perdre-hi diners contínuament. La gent, amb tantes antenes parabòliques, amb la infinitat de possibilitats audiovisuals que té a l'abast, no llegeix. M'he errat en les meves apreciacions. Potser vaig perdent facultats comercials. Si Felip Pons, aquest home (i m'assenyalaria com qui indica la presència d'un contagiat per la SIDA), l'escriptor que no ha pogut arreplegar més d'una dotzena de persones en la presentació de la novella, és un dels màxims exponents de les nostres lletres... on anirem a parar? Quin sentit té finançar unes edicions que tanmateix -per manca de lectors- acabaran en la capoladora?". I, adreçant-se a Josep Palau Ribas i Thomas, hi afegiria, mentre l'altre li contestaria fent capadetes afirmatives: "Tanmateix el millor sistema, per a editar, és la subvenció. No n'hi ha d'altre. És un fet indiscutible. O que el novellista pagui l'edició (també ens podríem conformar si compràs dos-cents o tres-cents exemplars). No té sentit anar pel món confiant en els hipotètics lectors en català. Ja me n'he cansat. La presentació de la novella de Felip Pons era la darrera provatura en aquest sentit".
Per tant, si es vol continuar publicant, si no vol caure definitivament en desgràcia davant els editors, cal garantir una presentació com pertoca, tenir-ne cura d'una manera ben especial, sense deixar res a l'atzar. Les invitacions s'han d'enviar en dues tongades. Les primeres dues-centes haurien de ser a correus dues setmanes abans de l'acte. A vegades el servei de repartiment funciona malament i tot es pot desbaratar si no tens els mínims detalls calculats a la perfecció. La primera distribució de targes serveix per a avisar tant amics com enemics, gent important del món editorial o de la crítica que ja saps que no hi compareixeran (però als quals convé tenir informats de les teves novetats literàries per si un dia els necessites). Quant als rivals, els enemics que existeixen en qualsevulla professió (i la de ploma no és cap excepció), el fet de rebre una de les targes pot servir per a posar-los nerviosos davant la constatació de l'edició d'un nou llibre. Fins i tot els pots desmoralitzar, desanimar, aconseguint, d'una manera indirecta, dificultar el treball que realitzen, fer que no acabin la novella que, no ho dubtis!, podria competir amb la teva en el proper concurs o davant el comú editor. No has d'esperar mai ajut de ningú. I, molt manco, de part de qualsevol cotitzant del Club (malgrat que sempre existeixen honorables excepcions). Dins el món literari no hi ha misericòrdia davant qui queda endarrerit. El públic s'oblida de qui no obté un premi cada mig any, qui no edita almenys!- una novella anual. Per a un autor que no publiqui amb certa regularitat, no hi ha pietat ni misericòrdia. Resta silenciat fins que guanya un guardó important o publica a una editorial que pagui uns bons àpats després de les presentacions (restaurant de luxe, cava, caviar, música de cambra, agençades hostesses vestides amb provocatives minifaldilles, cambrers de dubtoses tendències sexuals...). Els àpats; no hem d'oblidar mai els àpats! Els autors amb possibilitats econòmiques estudien més l'indret dels banquets, el menú que s'ha de servir, que no pas l'argument o l'estil de la novella. A l'època de la ficció informativa, de la buidor generalitzada, de la cultura de diploma emmarcat en el despatx, una fotografia, un titular, una entrevista de cinc minuts en un canal autonòmic té més importància que no pas una obra de cinc-centes pàgines que ha costat cinc anys enllestir. Del contingut, de la forma, les idees que hom ha volgut transmetre, val més no parlar-ne ni comentar-ho. A qui pot importar el que l'autor ha desitjat expressar amb el seu domini de la paraula, de la llengua?
S'han de tenir informats els enemics, car alguna vegada compareixen per la sala de conferències per a constatar el teu fracàs. La mitja dotzena de seients que ocupen és essencial per a animar una mica l'esdeveniment! No els coneix ningú. A qui importen els lletraferits? Per als assistents seria -és!- un públic normal i corrent: persones interessades en la nostra literatura. En el fons els intellectuals illencs tan sols són útils -és una opinió generalitzada- per a una convidada institucional, acompanyar alguna festeta dels polítics o fer creure als votants que es preocupen de la cultura. Els enemics que vénguin a l'acte no deixen de tenir la seva importància en l'estratègia del dia. Poden passar molt bé com a amics de tota la vida. Ells mateixos desconeixen la importància de la seva compareixença. Convé saludar-los, fer-los creure que ignoram l'odi i l'enveja que ens tenen. Despistar-los, amb posat de bàmbols. Els infeliços poden arribar a pensar que som beneits i no sabem que, de seguida que troben un periodista, un editor, qualsevol company d'ofici, parlen malament de qui, per aquelles dates -sigui qui sigui-, acaba de publicar o ha guanyat un premi literari.
El primer paquet de targes -que, si tot va bé, arriba en un parell de dies- sol ser oblidat de seguida. Cal tenir-ho ben present. La teva família tampoc no és una excepció. Cosins, la mare o les germanes -que han collocat la tarja damunt els prestatges del menjador- no hi pensen. Els hi fuig del cap. És per això que, en el moment oportú -ho has de calcular amb precisió científica-, s'ha de portar a la bústia el segon enviament. La segona provatura és la que realment funcionarà i, perquè tot rutlli a la perfecció, les targes han d'arribar almenys una setmana abans. La gent ha de tenir temps d'organitzar-se, canviar els plans fets amb antelació (vés a saber si volien anar al cinema o al teatre aquella nit). Si no ho fas d'aquesta manera, si les invitacions no arriben amb el temps cronometrat, és molt possible que, passat el dia de l'acte, truquin i et diguin que no varen poder canviar el que ja havien planificat. I -cop definitiu- tres dies abans s'ha de trucar, un per un, el personal de confiança, inclosa tota la família. Es necessiten de seixanta a setanta trucades per a garantir l'assistència de dues dotzenes de persones. Les telefonades serveixen -hi ha tanta gent immersa en el brogit de la supervivència quotidiana- per a donar una mica de calor humà a les convidades. El sobre, la simple tarja, és un detall que es considera fred, impersonal. A més... se'n reben tants, de papers de tot tipus! Que no arriba a haver-hi dins una bústia! Quilos d'opuscles que es llancen, sense llegir, al cubell de les escombraries! Res no pot substituir l'efecte de la veu de l'autor. "Pensa en nosaltres, aquest home. No hi podem fallar. Vés a saber si el dia de demà serà tant important com Gala o Mario Vargas Llosa!".
Has de trucar tot el teu llistat, sense oblidar ningú. El dia de la presentació compareixerà qui menys esperes. Les sorpreses són abundoses. Potser qui t'ha donat més garanties quan has telefonat serà de qui no sabràs res de res. I, al contrari, aquell amic del qual quasi no te'n recordaves (en servaves l'adreça per pura casualitat) et vendrà a saludar el primer quan s'obrin les portes de la sala de conferències. En pots tenir la seguretat més absoluta!
Na Teresa, del Departament d'Assistència Tècnica, em diu que hi hauré d'anar una setmana abans per a donar el vist-i-plau al sistema de llums i de so de la sala. Ella n'és l'encarregada. M'explica que ja ha rebut les dotze pàgines -el meu dossier ha anat augmentant amb el pas dels dies- del permís oficial i té ordres de la direcció per a concretar amb mi els detalls que hi puguin mancar. Quan li contest que hi bastarà una illuminació adequada i uns altaveus que funcionin bé, s'enreda en una pormenoritzada (i no demanada) explicació damunt les "possibilitats" de la sala. Em fa saber que fou construïda per un famós arquitecte japonès. Va ampliant la seva estudiada i asèptica informació parlant dels vats de potència dels altaveus, del modern i poderós ordinador que controla -"sense possibilitat d'error", remarca-, els jocs de llum, la música ambiental, l'obertura i tancament de les portes... Cada persona que assisteix a l'acte és retratada per unes càmeres ocultes i la conferència és enregistrada en vídeo per a enviar posteriorment als arxius centrals. No hi ha forma d'aturar la seva programada xerrameca! Un perfecte aprenentatge, el de na Teresa. No entendria res de res si volgués explicar-li que durant anys he presentat llibres sense l'ajut de tan burocràtica institució. En les llibreries de barri o en els barets plens de fum hem xerrat de novella, teatre o poesia d'ençà que començàrem a escriure. Mai no ens ha molestat el soroll de la clientela, la -a vegades- esfereïdora música de fons. Hem parlat a viva veu, sense focus ni necessitat de llums directes o indirectes... I, el més important, sense hostesses de nau espacial com aquest desinfectat personal del qual forma part matemàticament la -suposam- eficient funcionària Teresa.
Quin embolic, tot plegat! He de vigilar no fos que les pèrdues fossin més considerables que els hipotètics guanys. No volia gastar més doblers, ja que, entre targes, sobres i segells -sense tenir en compte la munió infinita de trucades que he hagut de fer-, les despeses han superat les meves previsions inicials. La Casa de Cultura no ha fet gens de promoció; l'editor s'ha desentès. El vaig trucar un parell de vegades per veure si havia canviat d'idea i es decidia a imprimir -a càrrec seu- les invitacions. Mai no l'he pogut localitzar. El contestador automàtic o la dona em deien que no sabien quan tornaria. Amb aquesta política no hi ha editor que pugui perdre un duro! S'acosta el dia "D" i no tenc clar que hi hagi un mínim de gent. Nervis. Si no arrib a la trentena de persones estic perdut. S'ha de garantir la presència dels responsables dels suplements de Cultura: el corresponsal de El Temps, el diari Avui o El Mundo. Si no hi hagués el mínim de personal indispensable -garantir una fotografia als diaris sense cadires buides- seria un fracàs absolut. La notícia es podria propagar entre els editors i és possible que mai més no em demanassin un original. Ara ja ho fan molt de tard en tard... I hom no té un lloc de funcionari o negociet particular per a anar tirant. Tan sols un premi literari, alguna collaboració a la premsa, uns drets d'autor cada vegada més mals de cobrar, ens permeten -dificultosament, ja que determinades màfies actuen en contra teva- arribar a final de mes. S'ha de garantir, caigui qui caigui, que hi hagi un mínim de gent a la presentació. Hauré de comprar quatre o cinc exemplars per a enviar als responsables de les pàgines de cultura dels diaris de Ciutat. Una despesa imprevista; però és l'única forma que surti -si hi ha sort!- una petita nota de premsa. I això si no necessiten l'espai per a un anunci comercial, parlar de futbol o d'algun crim que es pugui cometre aquests dies. No vull calcular el que m'hauria pogut costar la presentació si m'hagués decidit a fer-la amb cocarrois i espinagades. Del cost a una possessió, a l'Europa o a Son Vida, ja no en vull ni parlar-ne. La factura no davallaria del mig milió de pessetes. Això només s'ho poden permetre Terenci Moix o Camilo José Cela!
pobler | 12 Setembre, 2016 13:37 |
Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres de Mallorca i l'òxid de ferro -
Els ocres són varietats terroses d'òxid de ferro i són deguts a la naturalesa càrstica del subsòl de Mallorca. El terme carst prové de l’alemany Karst, nom d’una regió fisiogràfica (italià Carso, eslovè Kras) estesa entre els Alps orientals i l’Adriàtic, en la franja costanera entre l’Estat italià (pel Friül i per terres vènetes) i Eslovènia. Està formada especialment de roques calcàries del període cretaci, i el seu subsòl conté un gran nombre de coves, algunes de molt grans, com la de Postojna, llarga de quilòmetres i amb un riu de curs subterrani. La regió ha donat nom al tipus de sòl calcari que hi és característic. (Miquel López Crespí)
Els ocres són varietats terroses d'òxid de ferro i són deguts a la naturalesa càrstica del subsòl de Mallorca.
El terme carst prové de l’alemany Karst, nom d’una regió fisiogràfica (italià Carso, eslovè Kras) estesa entre els Alps orientals i l’Adriàtic, en la franja costanera entre l’Estat italià (pel Friül i per terres vènetes) i Eslovènia. Està formada especialment de roques calcàries del període cretaci, i el seu subsòl conté un gran nombre de coves, algunes de molt grans, com la de Postojna, llarga de quilòmetres i amb un riu de curs subterrani. La regió ha donat nom al tipus de sòl calcari que hi és característic.
En el número 20 de les Monografies de la Societat d'Història Natural de les Balears, monogràfic titulat precisament “El carst i les coves de Mallorca”, podem trobar diversos i interessants estudis d'aquest fenomen geològic tan present a la nostra illa. Jaume Servera Nicolau en el seu resum del treball "Distribució geogràfica del carst a Mallorca" escriu:
"A Mallorca, el predomini de litologies calcàries, intercalades amb nivells impermeables, juntament amb la seva disposició estructural, han configurat l'illa com a un indret totalment propens a l'existència de processos de modelat i de formes càrstiques. Aquestes morfologies són presents a dues terceres parts de l'illa, on la seva localització permet establir tres clares regions càrstiques individualitzades: una primera, la Serra de Tramuntana, que presenta unes destacades formacions tant exocàrstiques com endocàrstiques; i les dues restants, les Serres de Llevant i el Migjorn de Mallorca, on la seva espectacularitat de formes radica, bàsicament, en els fenòmens d'endocarst"1.
Com explica Bartomeu Payeras en el capítol "Els ocres dee Mallorca: fenòmens càrstics" del llibre Trilogia: les danses naturals de Mallorca:
"Els carsts són un conjunt de formes topogràfiques superficials o subterrànies que se produeixen en presència de roques permeables, fisurades i, sobretot, solubles a l'aigua de pluja, com les dolomites, els guixos, la sal gemma, etc.; constitueixen regions calcàries. El carbonat càlcic és insoluble en aigua pura, però soluble en aigua acidulada, com és el cas de l'aigua de pluja, que s'enriqueix amb el CO2 de l'atmosfera; així el bicarbonat es transforma en bicarbonat càlcic, que és molt soluble, segons la reacció següent: CaCO3 + H20 + CO2 = Ca (HCO3)2 (el carbonat càlcic, més aigua, més diòxid de carboni, reaccionen formant el bicarbonat càlcic). Per això mateix el paisatge càrstic se caracteritza principalment per l'absència d'hidrografia superficial i el desenvolupament considerable que adquireix la subterrània. L'aigua infiltrada aflora a la superfície en el punt en què els materials permeables se poden en contacte amb els impermeables subjacents, que, a la part baixa d'un carst tancat per un conjunt rocós impermeable, comporta la branca ascendent d'un sifó. Igualment podem distingir un paisatge càrstic per la presència de peculiars formes topogràfiques superficials, com són el lenar o lapiaz, superfícies solcades per canalons o regueres de dissolució més o menys profunda. I també aquelles depressions tancades en els fons de les quals sol acumular-se l'argila de descalcificació (terra rosa), les valls seques, els avencs i els albellons, etc. En el fons de les depressions càrstiques es poden formar llacs temporals o periòdics, produïts per intenses precipitacions o per l'obstrucció momentània dels albellons del fons pels materials insolubles".2
>1 Diversos autors. El carst i les coves de Mallorca. Palma (Mallorca): Federació Balear d'Espeologia, 1974. Pàg. 7.
2 Bartomeu Payeras Comas. Trilogia: les danses naturals de Mallorca. Inèdit.
pobler | 12 Setembre, 2016 11:49 |
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
« | Setembre 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |