pobler | 01 Setembre, 2016 14:34 |
Pàgines del meu dietari (XXV) – Necrofília –
Els problemes dels escriptors mallorquins -
-Caldria defugir la pesta de tots aquests muntatges ordits pels enrabiats (els que no poder suportar que publiquis un llibre, guanyis un premi, facis una presentació). Amargats. Genteta que et mira -fixa-t'hi bé- quan camines pel carrer com devien ullar els falangistes de Granada a Federico Garcia Lorca; o, a Mallorca, en Llorenç Villalonga a n'Aurora Picornell, als mestres republicans que foren brutalment exterminats el trenta-sis. Llambregades d'assassí. Falsos copets a l'espatlla dient que estan molt contents perquè s'han assabentat d'un nou èxit literari, un altre guardó, l'edició d'un llibre, quan en el fons el que voldrien de veritat és veure't enterrat sota tones de ciment armat. Crec que som un bon betzol pertanyent a una associació dominada -en bona part- per semblant exèrcit de voltors. Observa el que fan amb la quota anual. Plans permanents per a enlairar-se. Propaganda feta amb els nostres diners. Viatges a qualsevol indret de la península o l'estranger; organització de premis -es guardonen entre ells-; pagament d'àpats amb l'excusa del centenari de tal o tal altre escriptor o escriptora. Celebracions que els serveixen per a muntar taules rodones, seminaris subvencionats per les institucions on mai ens conviden a nosaltres. Les tecles que toquen -diners, llocs de comandament en el Club, etc., etc.- no tenen la missió de promoure la literatura mallorquina, fer-la més coneguda arreu dels Països Catalans, l'Estat... No! Tot serveix per fer "carrera" literària, establir relacions amb editorials, universitats, diaris, ràdio i televisió... L'autobombo permanent pagat de la nostra butxaca! Fins quan ho hem de consentir? (Miquel López Crespí)
Impresa la tarja, aconseguit el permís oficial, en el meu poder els vint-i-cinc exemplars que necessit per a la presentació, arriba el moment de trucar els amics. Quantes hores perdudes anant per aquí per allà. A la burocràcia de la Casa de Cultura mai no li semblava adient el treball de la impremta. Els empleats començaven a estar desesperats. Maleïen el dia que havia anat a encomanar-los la feina. Ben cert que, si no fos client antic, m'haurien dit: "Miri; vostè perdoni, però no podem perdre tant de temps amb una tarja. Se n'ocupi vostè mateix. Nosaltres no podem estar sempre penjats del telèfon, romandre a les ordres de qualsevol funcionària que, sense conèixer l'ofici d'impressor -potser mai no ha trepitjat un taller com el nostre-, ens estigui sermonejant tothora: 'Aquesta ratlla no està bé', 'Cal donar una mica més de color verd a l'escut de la institució', 'S`ha de posar en negreta el nom del carrer'. I així fins que arriba l'hora de plegar... Comprengui que no ens paguen per a fer únicament la seva tarja".
Ho entenc ben bé. Concretar la presentació del llibre m'ha fet perdre una fortuna (originals no escrits, nirvis, gasolina, pagar l'aparcament per al cotxe, amb paciència...). No hi estic acostumat -amb tants d'anys que em dedic al dur ofici de la ploma- a seure esperant ser rebut per qualsevol buròcrata provincià. Se n'ha de saber o s'ha de néixer amb aquesta tendència innata de collocar-se en tot moment a recer del poder.
En coneixem molts que es passen segles sencers fent coa davant els despatxos, esperant que els rebin els consellers, els regidors de cultura; més de temps que no pas davant la màquina d'escriure! Van vius. No ho discutirem. Sovint el lector que no coneix les interioritats del Club resta estranyat en constatar com uns autors són arreu i altres -dels quals hi ha constància que treballen igual o més que els que surten fent costat a les institucions- no es veuen per part ni banda. Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els "especialistes" en la promoció personal. És molt curiós. Els primers llibres i muntatges teatrals subvencionats, les millors sales d'exposició de la comunitat autònoma, són sempre, no dels que fan més feina, o els que tenen anomenada de seriositat en llurs respectius treballs. Seria demanar massa! Els privilegis -i els doblers!- cauen -no en mancaria d'altra!- damunt els que tresquen més passadissos al llarg de l'any.
En Sebastià Picornell m'ho deia recentment, pocs dies després de la frustrada reunió a la universitat. Parlàvem de la inutilitat de fer cap esforç collectiu (aplec de signatures contra la destrucció de la nostra terra; exigència d'un referèndum per a modificar una constitució que ens barra el pas a l'autodeterminació...) amb determinats malànimes del Club, els professionals del boicot sistemàtic:
-Caldria defugir la pesta de tots aquests muntatges ordits pels enrabiats (els que no poder suportar que publiquis un llibre, guanyis un premi, facis una presentació). Amargats. Genteta que et mira -fixa-t'hi bé- quan camines pel carrer com devien ullar els falangistes de Granada a Federico Garcia Lorca; o, a Mallorca, en Llorenç Villalonga a n'Aurora Picornell, als mestres republicans que foren brutalment exterminats el trenta-sis. Llambregades d'assassí. Falsos copets a l'espatlla dient que estan molt contents perquè s'han assabentat d'un nou èxit literari, un altre guardó, l'edició d'un llibre, quan en el fons el que voldrien de veritat és veure't enterrat sota tones de ciment armat. Crec que som un bon betzol pertanyent a una associació dominada -en bona part- per semblant exèrcit de voltors. Observa el que fan amb la quota anual. Plans permanents per a enlairar-se. Propaganda feta amb els nostres diners. Viatges a qualsevol indret de la península o l'estranger; organització de premis -es guardonen entre ells-; pagament d'àpats amb l'excusa del centenari de tal o tal altre escriptor o escriptora. Celebracions que els serveixen per a muntar taules rodones, seminaris subvencionats per les institucions on mai ens conviden a nosaltres. Les tecles que toquen -diners, llocs de comandament en el Club, etc., etc.- no tenen la missió de promoure la literatura mallorquina, fer-la més coneguda arreu dels Països Catalans, l'Estat... No! Tot serveix per fer "carrera" literària, establir relacions amb editorials, universitats, diaris, ràdio i televisió... L'autobombo permanent pagat de la nostra butxaca! Fins quan ho hem de consentir?
En Sebastià encerta amb els seves apreciacions. M'ha llegit el pensament. Quan el sent dubt de moltes de les feines que sovint ens veiem obligats a portar endavant. Deixar content l'editor... s'ho paga realment? La veritat és que els esdeveniments que comentam demostren l'absurditat de la roda en la qual estam ficats. Potser seria millor fer com en Miquel Bauçà: desaparèixer (o fer creure que desapareixes); donar el número d'un apartat de correus; fer el despistat. En el fons, aquesta parafernàlia d'amagar-te no deixa de ser una altra manera de fer-te publicitat: d'una altra forma, amb menys entrevistes a la premsa; però, segurament, amb més rendibilitat propagandística. Ho hauré de pensar. De segur que és un sistema més descansat; i si realment és eficient -com sembla ser-ho-, caldria posar-lo en pràctica. Ja m'imagín els titulars de la premsa -que, sovint, no diuen res d'una obra que t'ha costat anys d'enllestir-: "Inexplicable desaparició del conegut novellista i autor dramàtic Felip Pons. Quan els responsables de la nostra secció de cultura, estranyats del seu perllongat silenci -feia mesos que no lliurava els articles al diari- s'han posat en contacte amb els familiars, aquests ens han informat que fa setmanes que denunciaren el fet a la policia. Ningú no s'explica el que pot haver succeït. Se sap que fa unes setmanes anà d'excursió a la Calobra, amb un grup d'amics. Consultats els companys, diuen que, de tornada, el deixaren prop de casa seva sa i estalvi. Què ha passat, doncs? Aquest és un dels misteris que està preocupant molt a autoritats i familiars".
No seria mala tàctica fer qualque cosa per l'estil, vists els bons resultats que, en la promoció personal, ha significat per a Miquel Bauçà. És evident que, si continuàs passant el temps sense que sapigués ningú l'indret del meu amagatall -seria qüestió d'establir les indicacions precises a la família a fi de vigilar possibles seguiments per part de la premsa sensacionalista o la policia-, l'editorial, olorant la possibilitat del negoci, anirien preparant l'edició de multitud d'obres fins ara ignorades i, sobretot, la reedició de les que ja tenen publicades i no havien donat un rendiment substanciós. Com els marxants d'art, els editors es llançarien igualment com a voltors damunt munió d'escriptors desapareguts en el passat i, per què+ no?, damunt els que han mort fa ben poc. )Qui no recorda els casos recents -ignorats en vida per les autoritats polítiques i acadèmiques- de Josep Maria Llompart, Blai Bonet, Guillem Cabrer, Miquel Àngel Riera, Montserrat Roig, per posar-ne uns exemples prou coneguts? Quina revifalla cultural! Mai no s'hauria constatat tanta preocupació per fer justícia als nostres intellectuals.
Durant dècades en Llompart treballà en un despatx de l'editorial Moll -quatre metres quadrats, una bombeta de quanta vats, senzilla cadira de bova- sense que mai cap dels polítics que s'han enriquit negociant amb les illusions populars sapigués de la seva existència, conegués els llibres que escrivia... Ignorància absoluta i marginació total. Dècades de treball silenciós en favor del català. Però una vegada mort, el cadàver sí que ha servit a l'oportunista de torn per a sortir retratat vetllant el bagul, portant-ho a coll amb posat de falsa tristor. Quina comèdia, tot plegat! Encara tenc ben present en la memòria el llastimós espectacle de l'enterrament amb aquell exèrcit de bergants pegant-se colzades per sortir afavorits -i en primer plànol!- en la fotografia, publicant articles -escrits pels assessors institucionals- lloant la "terrible pèrdua per a la nostra cultura" que significava la seva desaparició. "El millor escriptor del món". "El digne successor de Ramon Llull". "El màxim representant de les lletres catalanes a les Illes...". Un fàstic, constatar la manca de vergonya de polítics i servils. Viure dels morts, com els cucs que fan niu en els obscurs reialmes dels sarcòfags! Aquesta és la misèria que hem observat des de la distància, sense haver volgut participar en el conegut ritual de falsedats, en cap de les grans festes -carnaval de la necrofília- a què ens tenen acostumats els responsables de la buidor cultural que ens aclapara.
pobler | 01 Setembre, 2016 10:07 |
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)
Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"
A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.
Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.
Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.
El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.
Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."
La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.
En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".
El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".
Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.
« | Setembre 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 |