pobler | 19 Agost, 2016 10:23 |
Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptor mallorquins -
L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)
Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.
Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?
Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.
L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.
Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!
Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!
Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.
Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?
Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!
Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.
Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.
-Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!
Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.
Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?
pobler | 19 Agost, 2016 09:50 |
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |