pobler | 08 Agost, 2016 11:59 |
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort. (Miquel López Crespí)
En arribar a l'explanada de la universitat, els escriptors en nòmina en qualsevol dels departaments ja ens miraven amb mal ull. Segur -els ho llegies en el rostre- que pensaven què hi fèiem allà els autodidactes. Acadèmics i no acadèmics, vet aquí una altra de les divisions en aquest infectat món d'hipocresies i enveges sense fi. "El canibalisme aplicat a les lletres" podria ser el títol d'un treball fi de carrera; o "La mentida com a arma de combat". S'haurien de desmitificar definitivament les falses relacions entre escriptors.
Els veig de lluny, els "amics" del Club. Ens trobam una vegada a l'any (quan hi ha junta!). Rialles, somriures de compromís. Raonen: "Sort que solament els hem d'aguantar el temps del dinar. Després, quan el conseller marxi, ja no els tornarem a veure mai més". Ens menteixen, cínics: "Hauríem d'organitzar algun cicle de conferències: 'La generació dels setanta i el compromís amb el poble'. No vos deixau veure. Com si no volguéssiu saber res de la Universitat!". Quin cinisme! Tan sols viuen per a conspirar, per a malparlar contínuament dels autors que no formam part del claustre de professors. "La plebs!", xerriquen, menjant porcella en el menjador universitari. "Mestres d'escola, oficinistes, empleats de banca... botiguers! I així i tot volen ser escriptors! Quina bogeria!", diuen, mentre el greix els regalima de la boca.
Hipocresia de la majoria de membres del Club Literari. En Guillem Pradial em saluda des de la distància. Un home sincer que no s'ha fet gaire amb l'exèrcit d'oportunistes que pullulen per classes i passadissos. Un home honrat, en Pradial. Per origen de classe, per les relacions del pare amb els caps de Falange, amb els Ribas, podria haver estat un més de la colla d'aprofitats que han renunciat a qualsevol idea de la joventut -justa rebellió contra la injustícia- per tal d'escalar quotes de poder en les institucions oficials. Ell ha fet un procés personal, autèntic, i ha assumit determinats valors de l'esquerra nacionalista. Hauria pogut anar rere el poder (econòmic, polític). No ho ha fet i això l'honora. La família Pradial tampoc no s'enriquí gaire ajudant al Movimiento. "Tontos útiles", que diria qualsevol aferrissat falangista. Egoisme absolut d'unes classes mitjanes atemorides pel triomf de la Revolució Soviètica, massa seduïdes per la cridòria de Mussolini (un exemple ben proper). Recentment m'explicava les brutors del rector i la seva dèria per jovenets o llicenciades amb delit de pujar d'escalafó. Cada qual és lliure de tenir les apetències sexuals que més l'omplin, sempre que no sigui amb menors d'edat. Però la degeneració del famós químic ha assolit -tothom ho sap- límits inimaginables. Deixa les reunions, el troben amagat dins dels serveis espiant els universitaris... No en parlem, si aquests eren rossos i d'ulls blaus!
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort.
Els bidells constitueixen un servei d'ordre particular. El protegeixen de les colles d'estudiants esquerrans que més d'una vegada -jugant-se els estudis- l'han volgut apallissar (li han descobert la dèria racista que el domina, l'odi a l'esquerrà que el fa tornar boig). Rabiós per l'actitud d'una joventut que no entén ("els maleïts marxistes que hauríem d'exterminar", remuga, enfollit, quan ulla banderes roges), ha anat accentuant el seu reaccionari dretanisme maldant per barrar el pas a qualsevol iniciativa progressista que surti de les aules. Vigila les actuacions tant dels professors -com en Pradial, el qual odia especialment- com de l'alumnat. Desesperat per aquesta resistència inesperada a les seves inconfessables apetències, un dia, en un dels nombrosos gestos de dictador manà retirar els llibres de marxisme de la biblioteca. L'excusa foren els pretesos "crims" del comunisme (es desespera en sentir parlar de Che Guevara o Ho Chi Minh). És així de grossa la seva ignorància històrica: no sap res de l'esforç bèllic dels soviètics per salvar el món del nazisme; mai no li ha importat saber res del moviment obrer; i, el més trist: es mostra orgullós de tan paleses mancances. Més d'un pare ha volgut denunciar-lo a les autoritats per degenerat, anar a la policia... Membres del claustre els fan desistir sota amenaça que el fill no podria acabar mai la carrera.
Alguns dels escriptors que fan la viu-viu pel claustre han arribat a assolir posicions de privilegi gràcies a haver-se especialitzat a portar-li jovenets al rector (aquell pudent personatge que els paga fent-los pujar d'escalafó o augmentant una mica la quantitat de doblers que cobraven). Alguns dels joves, una bona part de professores, acceptaven els suggeriments del màxim cap universitari. Uns, enganats; altres simplement perquè volien aprovar sense importar-los gens ni mica el preu -llur dignitat- que havien d'abonar per tenir penjat el títol en un hipotètic despatx professional. Misèria de la condició humana! Molt d'avanços tècnics -la conquesta de la Lluna, l'energia nuclear, la informàtica-; però en el fons, el cervell de les persones no va més enllà del d'un primitiu cap de tribu: lluir més plomes damunt el cap (medalles, títols...).
Hi veig també na Lluïsa Martí, mà dreta del rector, poetessa de tercera que ha bastit una certa fama mercès a les edicions universitàries; les indigestes colleccions literàries que paga la universitat i on només es publiquen amics del claustre, o aprenents d'escriptors que mai no posarien en perill -per simple comparança- les migrades qualitats literàries d'altres membres del Club. Quin editor -a no ser que ells mateixos es paguessin el llibre- s'hauria volgut ocupar mai de tan illegibles dèries? Sort del servei de publicacions, del vist i plau del rector... Vet aquí munió de carreres literàries bastides damunt el no res o -el més sovint- l'amiguisme més barroer.
El conseller ja ens espera al bar del restaurant. Envoltat d'eficients secretàries en minifaldilla i mitges obscures, ens rep amb una esterotipada i gèlida rialla oficial, pensant el que segueix (perquè no hi ha dubtes quant a la valoració que li mereix la literatura): "Vosaltres sou els desgraciats que us dedicau a la ploma? Vaja, quina 'tribu' més curiosa. En veig molts d'integrats, professors, catedràtics... Ara bé: els que no he pogut entendre mai són els autodidactes. A què treu cap dedicar-se a una afecció que no serveix per a res? Que sigui un entreteniment de cap de setmana, ho entenc; perfecte; no hi ha res a dir. Un pot dedicar-se a plantar lletugues a l'hortet, a colleccionar segells, a jugar a trens com els infants, a escriure una estona els diumenges... Fins aquí tot em sembla perfectament comprensible... Però voler fer-ne un ofici! No ho he entès mai".
Li ho llegesc en la mirada quan m'hi aprop a donar-li la mà. Na Lluïsa Martí ens presenta, obsequiosa, fent-se notar, amb una actitud que diu, sense necessitat de paraules: "No vos fixeu gaire en aquests quatre arreplegats; aquí qui compta som nosaltres, els de la universitat".
Si realment pensa això dels escriptors illencs... quina és aleshores l'explicació lògica de la convidada? En Miquel Oliver, el President del Club, que també ha vengut amb nosaltres, afirma que creu en la bona voluntat del conseller. És el mateix que deia n'Antoni Crespí. En el fons... què significa un ajut d'un parell de milions a la literatura? Qualsevol àpat d'anar per casa, la més mínima campanya de premsa, ja ho valen.
Ho comentava, venint cap aquí, en Biel Caimari.
-Crec tendreu sort i alguna cosa vos tocarà -edició d'un llibre, una beca... qui sap si un inesperat cicle de conferències. Pensau que si han de fer propaganda institucional als diaris ja val molt més.
La publicitat institucional! No hi pensava. És el preu que paguen els polítics per sortir en els diaris. Com més propaganda del Govern, conselleria o departament d'un ajuntament es paga a les empreses, més espais tenen els respectius responsables. Qui dóna guanys als diaris és qui surt; qui no té diners no existeix. Meravelles de la democràcia! Si el conseller concerta publicitat institucional, segur que el podem veure retratat cada dos per tres inaugurant biblioteques, promocionant la nostra cultura... Fins i tot -en èpoques concretes, quan "interessi"-, les seccions més importants poden estar dedicades a tan "històrica gestió". Una manera d'anar preparant les properes eleccions (amb anys d'avançada!). Així, quan s'obr la campanya electoral, els partits del poder, les organitzacions polítiques que manegen el pressupost públic, ja fa segles que estan en plena marxa. Els altres, els que no disposen d'aquests mitjans de promoció, solament hi participen per a fer el ximple, per a ajudar a donar una sensació de llibertat i normalitat als comicis.
-Heu d'aprendre a saber el valor real de les coses -em deia en Biel fa poc, just uns moments abans d'entrar a l'aparcament. Vosaltres, els escriptors, estau tan acostumats que ningú vos faci cas, a no rebre mai cap ajut institucional -a menys que sigueu dels acadèmics que tot el dia pidolen als despatxos oficials- que, en sentir la possibilitat d'un mínim patrocini (un milió o dos de pessetes), ja us imaginau que és una fortuna. Anau ben errats de comptes!
-Què vols dir? Explica't -li demanava jo.
En Biel no hi dubta ni un moment a l'hora d'aclarir-me la qüestió plantejada.
-Senzillíssim! Pensa, per exemple, en les Festes de Sant Sebastià. El dia de la revetlla actuen deu grups musicals. A part de la milionada que paguen a cada folklòrica espanyola, als grups de rock... tan sols el muntatge de cada cadafal on han d'actuar ja costa a l'ajuntament un milió o un milió i mig de pessetes... El vostre ajut a la creació d'un any! I això si us ho donen. Ja que, per ara, si no vaig errat, només hi ha la possibilitat de discutir-ho.
Exacte. Té raó en Biel. Tan sols ens han donat l'oportunitat de parlar-ne. I alguns creuen que el fet és un esdeveniment històric! Misèria damunt misèria i així pels segles dels segles.
pobler | 08 Agost, 2016 11:01 |
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |