pobler | 04 Agost, 2016 14:27 |
Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins -
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat... (Miquel López Crespí)
Em truquen de la impremta. Vaig triar un taller de serigrafia prop de casa: era qüestió d'estalviar una mica de temps i no anar amunt i avall. Ara, amb la salvatge invasió del cotxe que ens aclapara -dos o tres per família- no hi ha qui circuli per Ciutat. Els polítics s'omplen la boca parlant de l'"alt nivell de vida assolit per la nostra comunitat". Però no diuen res de "qualitat de vida". No entenen el concepte. Reialme immisericorde del ciment, de la ferralla damunt quatre rodes. L'encarregat de la impremta em diu que hi vagi de seguida. Fa tres vegades que envien un fax -amb el dibuix de la tarja- i a la Casa de Cultura no hi estan d'acord; hi troben defectes. Tot són problemes i entrebancs. El pobre home ja no sap què fer. Amb la primera prova enviada ha rebut, de resposta, una nota dient: "Tipus de lletra massa prim". En suggerien dos models: un roman, l'altre verdana. L'impressor em mira suant. Quan ho hem fet tal com ens demanaven han contestat: "Els noms de l'autor i del presentador han d'anar subratllats". L'encarregat posa les proves damunt el mostrador. Obre una altra carpeta i estén la tercera mostra. "Em sembla perfecta", dic. "Idò va ben errat de comptes! Tampoc no els ha agradat. Aquí -i assenyala el peu de la tarja- han trobat que la data no estava ben centrada i hem hagut de tornar a repetir el muntatge. Hauria de parlar amb aquestes senyoretes. Nosaltres ja no podem fer-hi res més!", acaba, sufocat. Pareix que està penedit d'haver acceptat l'encàrrec. "Un parell de centenars de targes, vaja quina feina! I per això tant de marruell!". És com si pogués llegir-li el pensament. No sap què fer; em mira esperant una solució miraculosa. No treballen als horabaixes; per això li promet que l'endemà em posaré en contacte amb la Casa de Cultura i miraré de solucionar-ho ràpidament. Li dic que si he de parlar amb el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs hi parlaré. No entenc el que passa. I si no ho entenc jo, l'autor del llibre... com ho han de comprendre aquests homes, feinejant tot el dia a la impremta? Em preocupa que no vulgui fer la invitació. Els preus dels altres tallers són encara més elevats (edició per ordinador, aparells japonesos...).
Veig que queda una mica conformat. Normalitza la respiració. S'eixuga la suor amb el mocador. Fa capadetes mentre amaga les carpetes dins l'arxiu. "Demà hauré de solucionar els esculls que encara restin". Plou. Un esdeveniment estrany. Finirà la sequera? Esperant per a travessar el carrer davant del semàfor, un cotxe m'esquitxa de fang. Torn a casa marejat per aquesta feinada tan empipadora. És possible que m'hagi errat -ho he pensat més d'una vegada- volent presentar el llibre. Qui hauria pogut imaginar el caramull de dificultats que anirien sorgint! Era impensable! Hom prova de viure de la literatura i ha de tenir content l'editor. Altres, els escriptors que tenen ingressos provinents d'altres ocupacions, poden fer-se pregar, fer com si no els importàs presentar o no l'obra que escriuen. Però la situació es veu diferent segons com sigui la teva ubicació en la trinxera. La realitat és copsada des d'una òptica diferent si ets rendista, jugador de borsa, fill de militar o de terratinent amb l'esquena coberta per la família. El concepte "treballador de la cultura" que volíem popularitzar en temps del Congrés de Cultura Catalana no arrelà gaire, i ara és motiu de rialla. Sí; ja hem vist com emprenya els exquisits la paraula "treballador". No em parlem si l'aplicam a la literatura o l'art. La ira els ofega. Pateixen inesperats infarts. Alguns, enyorant l'època gloriosa dels seus pares (amics del Comte Rossi) comencen a cantar el Cara al sol. "Quina manera de prostituir una cosa tan excelsa! Com podem aplicar conceptes de feina al que és i ha de ser pels segles dels segles un do dels déus! Una vergonya, contaminar així l'essència de la bellesa!".
Alguns no s'han volgut fer del Club Literari. Pensen que allà on hi ha gent, poble, viva discussió, no és indret saludable per a conrear l'"esperit" (un "esperit" de rància arrel aristocràtica, evidentment). De les majories, de la xurma... què es pot esperar? El Club Literari els pareix una invenció bolxevic, un sindicat... i els sindicats els recorden la política, l'esquerra... la guerra civil! A més d'un la idea d'una unió professional (concepció tan propera a l'esquerranisme, al més ferotge i disolvent marxisme) els fa pensar en els assassinats comesos per les seves famílies en temps del Movimiento. Potser que, inconscientment és clar, imaginen que, pertanyent al Club, demanant rebaixes en el preu del paper per a fotocòpies o en material d'informàtica, traeixen pares i padrins. Deuen imaginar que és caure molt baix discutir de drets d'autor, problemes de jubilació, possibilitat de creació de llars per als autors amb pocs mitjans econòmics... Des de la seguretat que donen les propietats familiars aconseguides en segles de repressió, deu sonar ridícul lluitar per unes pensions dignes, aconseguir una residència d'ancians per a artistes sense possibilitats econòmiques...
Xerriquen, indignats: "Des de quan és un ofici, escriure? Vaja quins dois ens volen enflocar els grafòmans".
Solament "ells" es consideren "escriptors", posseïdors de l'alè vital de la genialitat. "L'Art, la literatura, són qüestions massa exquisides per a prostituir-les amb reivindicacions, carnets, exigències absurdes que no tenen res a veure amb els genis de la creació!".
En bon vivedéu m'he ficat amb la conya de la presentació del llibre! No fa tants d'anys, amb un parell de trucades als amics ja restava tot solucionat. Quan volíem que l'acte fos sonat, que la premsa no retratàs cadires buides, o, simplement, per donar una mica d'enveja als companys que tan sols compareixien per ensumar el fracàs de la presentació, parlàvem amb Tòfol Seguí. En Tòfol és un fervent afeccionat al futbol, sempre organitzant anades massives a l'estadi. En no res et podia omplir una església en cas de funeral o una sala d'actes si es tractava d'un recital. Era un truc infallible! Els socis del Club Literari -que tan sols venien a l'acte per empassolar-se els pastissos que podien, o per a acabar amb el xampany, quan n'hi havia- restaven amb la boca oberta en veure aquella gentada que ens portava en Tòfol!
Mai no se'ls haurien imaginat, els nostres trucs! Ara bé, ells, la competència, els exquisits, també sabien emprar jocs de prestidigitador increïbles. Tothom utilitza els mitjans que té a disposició per a intentar barrar el pas al rival, l'enemic: és a dir, el company de ploma. No hi ha res que no serveixi! Alguns, tot imitant -però sense arribar-ne a assolir la categoria- Wilde o Flaubert, empraven, per enlluernar la premsa i el públic assistent, les mansions de la família, els casals que, tant en el pla com a la muntanya, mantinguts d'ençà del temps de les germanies -i molt abans!- fins al present, servien com a demostració de poder i de classe. Conservació aconseguida, com molt bé matisa sempre Biel Caimari, damunt la sang de la pagesia.
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat...
És evident -no cal ni discutir-ho- que els poders fàctics de la cultura -editors i institucions que els subvencionen- s'estimen més aquest darrer tipus d'autor -els "perfumats", els exquisits- que no pas aquells qui procedeixen de les zones frontereres, els que porten a la sang l'escriptura com un ofici i no com una afecció de desenfeinats. Curiosa diferència entre escriptors: els uns -nosaltres- pugnant per dignificar una de les professions més mal considerades i que fins ara mateix era considerada com a ocupació de desenfeinats; i els altres, fermament convençuts que escriure és un sacerdoci. Partidaris d'anar bastint llurs excelses "genialitats" lentament -tenen el temps ocupat amb altres activitats guanyant diners amb l'especulació immobiliària, amb mil negocis inconfesables-, es consideren depositaris de no se sap quines eternes essències... Igual que en la guerra del trenta-sis: uns, els franquistes, dient que ells eren els defensors de la cultura, de la civilització i els altres, els republicans, els separatistes, eren -som!- la vulgaritat, la barbàrie que tot ho contamina. Tants d'escrits de Pemán, Villalonga, Giménez Caballero, Ramiro de Maeztu, plagiant Ortega i Gasset, Spengler, o enlairant D'Annunzio a la màxima expressió de la saviesa universal.
Com una batalla de veritat: aconseguir publicar un llibre, fer una presentació. N'Antoni Crespí, el mateix Alexandre Arquer, m'ho contaven l'altra dia.
-Saps que n'hi ha de malifetes i conspiracions de saló dins del nostre enverinat cercle d'aspirants al Nobel, de pretesos amics! Molts dels que et saluden pel carrer... fins i tot gent que et truca per a felicitar-te per haver guanyat un premi, al cap de pocs segons són capaços de telefonar a l'editor per dir-li que no vals res, que estàs negat per a escriure, que serà un fracàs l'edició de la novella que ja tens aparaulada!
-Que m'heu de dir! -explica n'Alexandre Arquer. M'havien de publicar una recull d'obres de teatre, a Barcelona precisament... Creureu que un membre prou conegut del Club Literari anà al Principat -imagineu les despeses: avió, hotel, etc., etc.- per a parlar amb l'editorial? L'home m'ho explicà més endavant fent-se'n creus. Em digué que l'enveja i l'odi existent entre els escriptors illencs superava de molt el que es respirava al Principat... i allà també era extremat. Sortosament el viatge de l'"amic" no serví per a res, ja que l'editor havia cobrat la subvenció i el llibre sortí al carrer talment com estava programat.
pobler | 04 Agost, 2016 09:57 |
...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)
Lletra de batalla i els ressentits
Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".
http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPGEl poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".
En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.
Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |