pobler | 13 Agost, 2016 21:30 |
Mallorca, el paradís perdut (XXIV) – Artistes dels anys 60 i 70 -
Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. (Miquel López Crespí)
Aquesta aproximació a la terra fins al mil·limetre que efectua la càmera de Bartomeu Payeras, aproximació al rocam mallorquí, a l'arena de la platja, a l'aigua que raja abundosa de la font, ens permet apropar-nos a miratges i qualitats desconegudes de l'illa i, també, aprofundir en els misteris de la pintura i escultura contemporànies. Ha estat la contemplació d'aquestes valuoses aproximacions el que m'ha fet recordar algunes de les discussions sobre l'art modern que he tengut amb diversos pintors i escultors al llarg dels darrers anys. En veure aquests ocres, grisos, negres, el roig vermellós de les fotografies de l'amic Payeras, pens en les excursions per Mallorca fetes amb el pintor i escultor Gerard Matas a finals dels anys seixanta. Aleshores Gerard Matas tenia un petit estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a poc a poc, esdevengué cau de cantants de la Nova Cançó, poetes, escriptors, lletraferits de tota mena. En aquell cau hi compareixien pintor com Gabriel Noguera, afeccionats al teatre com Pere Noguera, poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem la discussió sobre la funció de l'art. Quan anàvem fins al port de Valldemossa, Banyalbufar o Estellencs, per posar un exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en les meravelles artístiques, els colors, les formes, produïdes per la mateixa naturalesa mallorquina. Es tractava de saber obrir els ulls a noves percepcions, saber "llegir" el que Mallorca ens oferia i que era davant nostre d'ençà feia segles.
Va ser a mitjans anys seixanta, després de les lectures dels situacionistes francesos i les xerrades damunt art amb gent con Gerard Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere, Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel Femenias, Pere Martínez Pavia, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants i tants d'artistes mallorquins que aprengueren a copsar la pintura i l'escultura amb ulls ben diferents. Si les roques de Mallorca, els sediments aixecats del fons de la mar de Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la nostra mirada i a la nostra sensibilitat tots els colors possibles, la majoria de textures que un artista podia imaginar... aleshores el pintor que volgués ser valorat per nosaltres havia de ser vertaderament autèntic, havia d'aportar alguna cosa més que la còpia i el plagi del que tenim al davant.
De cop i volta, en aquelles caminades per Mallorca, palpant la terra, les pedres, anant a la recerca de les deixalles que la mar lliurava damunt els còdols ardents de la platja, enteníem el que podia haver-hi de fals en segons quines promocions artístiques. Miquel Morell ens narrava fil per randa la lluita heroica del Grup Tago contra la pastisseria mallorquina de paisatgisme barat, mala imitació de Joaquim Mir o Anglada Camarasa. Les exposicions i declaracions del Grup Criada 74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer, Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza, Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç Torres i Miquel Trias confirmava la validesa de les nostres conclusions. Quan els membres d'aquest grup repartiren el manifest "A un art oficial" interrompent el lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja sabíem que moltes de les nostres intuïcions s'havien encarnat en aquest combatiu grup d'artistes. L'art no era a les galeries, com deien els situacionistes i Criada 74; l'art era enmig del carrer, en les accions del poble contra la mentida oficial, en la sublevació dels artistes contra la pastisseria per a menjador dels nou-rics mallorquins.
Katy Bonnín, que havia participat en la primera Mostra d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de Ciutat, ens ensenyava a descobrir els milers de quadres ocults en les velles façanes de ciutat, en els dibuixos que els al·lots feien amb guixos pels carrers de Palma. Gerard Matas, fent escultures amb les deixalles que trobava a la platja, restes de fustes de vaixells enfonsats, ferros rovellats, algun bocí de pedra amb textures i qualitats inimaginables, ens feia copsar la diferència exacta entre la promoció de l'art per a l'especulació, els trucs de certs galeristes, i el que hi havia de vertader en els pintors i escultors de vena. És el que hom troba en aquestes fotografies en primer pla de Bartomeu Payeras. Per a mi són una demostració de la validesa de les idees artístiques de tots aquells grans pintors coneguts a finals dels anys seixanta, uns amics que m'ensenyaren, juntament amb els situacionistes, a veure més enllà de les aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras ens descobreix també l'art autèntic que, des de sempre, l'home ha pogut llegir en cada una de les nostres pedres, en el racó més amagat de la nostra natura. Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca de la destrucció. Però nosaltres sabem que el poeta, el fotògraf, aquest amant aferrissat de l'illa, vol encara més: el que desitja és salvar l'art, el més valuós art contemporani que existeix encara, a la vista de tothom, en els indrets que ell ens mostra sense defalliment.
pobler | 13 Agost, 2016 10:08 |
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)
En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.
El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).
Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.
Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 12 Agost, 2016 10:25 |
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)
Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)
La generació literària dels 70
Per Mateu Morró i Marcé, historiador.
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.
La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.
Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.
Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.
En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.
En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.
En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.
Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.
A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.
Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.
Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Agost, 2016 12:05 |
Pàgines del meu dietari (XXII) – Els Very Important Persons – Problemes dels escriptors mallorquins -
Pullulant al costat dels responsables de les edicions universitàries -per allò d'aprofitar el viatge i aconseguir la publicació d'algun llibret- hi veig l'impresentable Joan Terrades, fent capadetes, servil -com de costum- davant qui comanda, qui té diners o aquell que pot reproduir les seves ximpleries als diaris. Passant pel seu costat, el sent defensar Joan Estelrich i Llorenç Villalonga. Ataca Bernanos, el digne i honest escriptor catòlic que en Els grans cementiris sota la lluna blasmà els crims i barbaritats de Falange Española de las JONS a les Illes. Un mercenari de la ploma. No és cap sorpresa. Amb els anys una majoria de progres del seixanta tornaren als caus d'on sortiren: la lloriguera de jutges i fiscals del feixisme, de munió de nissagues enriquides per la feina feta en els escamots d'afusellament. Finalment, i sense gaire esforç, acceptaren les regles de joc dictades pels poders fàctics. (Miquel López Crespí)
Installat en l'ampli menjador que la universitat té per als Very Important Persons, oblid per uns moments els problemes de la presentació. Feia segles que no posava els peus en aquest indret vetat per a autodidactes d'esperit crític i escriptors sens càtedra. Quan encara no era una immensa fàbrica de títols i frustracions (record unes aules en un casalot ple de goteres, uns centenars d'alumnes...) hi vaig venir alguna vegada a ajudar els darrers grups d'alumnes que encara maldaven per convocar assemblees, mobilitzar els estudiants. Aleshores dibuixaven grans cartells reivindicatius protestant per les acostumades bestieses del sistema. Exigíem un altre tipus d'ensenyament, una cultura i vida diferents... Teníem ben gravat al cervell allò tan lluminós de "Demanau l'impossible" que ens deixà per herència el maig del seixanta-vuit. Aquí (a part de les amargues experiències de la guerra: l'assassinat d'Andreu Nin, la fi del somni anarquista de les collectivitzacions, la repressió estalinista en la zona republicana controlada pels homes de Líster i Carrillo), els primers mesos de la transició envers el no-res ens feren copsar a la perfecció com les traïdes del passat es tornaven a repetir una per una... ampliades. Va ser terrible per als companys més vells, per als que havien viscut a fons la lluita clandestina, les tortures de la Guàrdia Civil i la Brigada Social, constatar com s'abraçava els assassins d'ahir. L'abandonament de la lluita per la República, l'oblit del dret a l'autodeterminació, fou un sotrac del qual encara cap dels sobrevivents ens hem recuperat.
Això de què parl era en el plistocè. Ara ja no record si de veritat existí la mítica època daurada de la revolta o tot va ser senzillament un somni, mitificació d'una realitat inexistent en una terra vaporosa i desvertebrada. En aquests moments, la brillantor dels marbres -en el terra, a les parets, envoltant les columnes de formigó- m'encega, em fa llenegar. Es tracta d'anar amb compte. No relliscar. Sense assegurança, un braç o una cama trencada podria ser la ruïna! Dies, setmanes sense poder escriure. No hi vull pensar. Els "companys" del Club, amb càtedra des de molt temps enrere, fa segles que s'han acostumat a caminar per damunt tan refulgent trespol, i, amb unes sabates adients, caminen segurs, sense por de caure, per escales i passadissos. Els veig riure des de la distància, mentre amb n'Antoni Crespí ens apropam a l'entrada del menjador.
-Vés amb compte. No hauríem de patinar davant els seus ulls... Seríem la rialla de la genteta que ens vigila de coa d'ull, la colla d'oportunistes que han oblidat qualsevol utopia per tal d'installar-se a recer del sistema -diu n'Antoni, procurant mantenir un posat digne, mentre fa com si no res; com si sempre, d'ençà la infantesa, hagués caminat damunt marbre de Carrara o de Santanyí.
Ensucrada música d'altaveus. La Marsellesa esdevinguda mambo (música de bordell barat a l'Havana, abans de la Revolució). Prop de la porta, una munió de cambrers encorbatats -el cap del servei com si fos un ministre, un rei d'opereta- ens esperen, obsequiosos, amb somriure de circumstàncies (educat rictus assajat en les proves d'accés a la plantilla). Unes allotes amb minifaldilla -també cambreres d'aquest reducte d'elit- se'ns apropen amb caramull de palanganes que porten diversos aperitius i copes amb xampany. Hi ha platets amb petits entrepans de caviar, formatge, pernil, i també amb gambes, tota mena de fruits secs...
Pullulant al costat dels responsables de les edicions universitàries -per allò d'aprofitar el viatge i aconseguir la publicació d'algun llibret- hi veig l'impresentable Joan Terrades, fent capadetes, servil -com de costum- davant qui comanda, qui té diners o aquell que pot reproduir les seves ximpleries als diaris. Passant pel seu costat, el sent defensar Joan Estelrich i Llorenç Villalonga. Ataca Bernanos, el digne i honest escriptor catòlic que en Els grans cementiris sota la lluna blasmà els crims i barbaritats de Falange Española de las JONS a les Illes. Un mercenari de la ploma. No és cap sorpresa. Amb els anys una majoria de progres del seixanta tornaren als caus d'on sortiren: la lloriguera de jutges i fiscals del feixisme, de munió de nissagues enriquides per la feina feta en els escamots d'afusellament. Finalment, i sense gaire esforç, acceptaren les regles de joc dictades pels poders fàctics.
Terrades xerrica, amb el to d'histèria que el caracteritza:
-Villalonga només va ser falangista un parell de mesos! No sé per què hi ha tanta gent que s'entesta a voler retreure una petita, anecdòtica història de joventut. En Josep Massot i Muntaner, n'Antoni Nadal, en Miquel López Crespí, la mateixa Manuela Alcover... Esquerrans mancats de la necessària objectivitat que escriuen apressadament, sense rigor, envejosos del geni del nostre autor, incapaços de perdonar un fet simplement ocasional, mancat d'importància...
Mentrestant, per la boca li regalima una mescla oiosa de vermut i caviar.
-Evidentment no entenen el geni de la creació, la màgia de l'art -matisa Climent Caldés, un exhoteler que, a les velleses, carregat de diners, sense saber què fer amb tanta fortuna (accions, hotels al Carib, hípers...) li ha donat per escriure els seus records i fer-se del Club. I continua:
-Ja ho sabem -qui ho ignora encara?- que Villalonga, el mateix Estelrich -que lliurà Companys a la Gestapo- eren uns perfectes cínics, un fills de la gran marfanda, per entendre'ns. Ara bé... )què té a veure la seva moralitat o amoralitat (si ajudaren o no als botxins del poble mallorquí) amb la qualitat literària, amb l'excelsitud de la literatura, la noble ocupació de l'escriptura?
-Ben cert! -mormola, excitat, tremolant d'emoció, Terrades. L'únic compromís de l'autor és amb els adjectius, amb el diccionari, amb la correcta aplicació de les normes gramaticals, amb els punts i comes... l'estil! L'estil és l'únic que importa! Tanta gent que no sap escriure, aprenents que volen donar lliçons a monstres de la creació com els que ens ocupen, figura't! Quines absurditats!
Pens que en Terrades és un vertader impresentable. Ara, no content amb la paga que li han donat per provar de dissimular les brutors en favor dels assassins de Llorenç Villalonga... ens voldria fer creure, pobre!, que sabia escriure en català quan tothom coneix les mancances d'aquest falangista de primera hora.
N'Antoni Crespí, que també escolta la discussió pel passadís, em mira esglaiat:
-Vols dir que el faran defensor del català? El canonitzaran, l'elevaran al panteó de la literatura? Però si va enviar quasi tots els membres de l'Escola Mallorquina a la presó, al paredó! Els obligà -directa o indirectament- a fer-se de Falange! No pot ser que hi hagi tant de cinisme!
Cinisme? Molt més que cinisme! No hi ha qualificatius per a descriure el que s'esdevé ara mateix en la inhabitable selva de la literatura. Ningú no sap ja valorar el grau de perversitat cultural al qual hem arribat. A vegades se sent vergonya de pertànyer a un collectiu tan mancat d'ètica, de principis, de valors humans. En Gabriel Febrer ho comentava recentment. Opinava si no seria convenient deixar de cotitzar al Club, fugir ben lluny de tant maquiavelisme barat.
-La conspiració permanent dels mediocres! Val més deixar-ho córrer. No esser-hi, deixar de fer el joc a organitzacions pseudoculturals bastides per a promocionar falsos genis de la ploma, la més grisa incapacitat intellectual.
Hi estic d'acord, sens dubte.
El cert és que ara som aquí, a punt d'entrar al menjador de la universitat, enmig de la colla de servils que ens encerclen, i en aquest moment no podem tornar enrere. Hem d'entrar passant davant la filera de cambrers i cambreres que s'acosten, servicials, i ens demanen l'abric, l'americana, les carpetes, mentre enretiren les cadires de les taules per a poder asseure'ns. Mai no s'havia vist tanta amabilitat amb els autors illencs! Començ a pensar si m'hauré equivocat venint a la reunió. No ho acab de veure clar. Mentre procur situar-me ben lluny d'en Terrades i faig senyes desesperades a n'Antoni Crespí perquè s'assegui al meu costat, veig com entra en Tomeu Rebassa, "la Bella Otero", malnom que li han posat per la seva accentuada ambivalència sexual; tan evident que és perillosíssim asseure-s'hi a prop: mai no saps on posa la mà. La majoria dels seus llibres els ha collocat d'aquesta manera: fent favors a dreta i esquerra, anant a jeure amb editors de la colla. És prou coneguda la seva història, i no seria preocupant si no estàs sempre posseït per una enveja malaltissa que el fa conspirar contra qui sigui a qualsevol hora i moment. Encerta en Crespí quan em diu, a cau d'orella:
-Has vist? "La Bella Otero"! Adéu reunió. Ve a donar murga. Segur que en té preparada alguna de bona. Si el conseller volia aprovar algun ajut ja pots pensar que intentarà llevar-li la idea del cap. Ja podem restar preparats. Això es complica abans de començar. És capaç de pujar damunt la taula del dinar i ballar un twist si així ens ha de fer quedar malament davant el representat del Govern.
La trobada d'escriptors es complica abans d'iniciar-se. Em deman què hi faig enmig de la xurma que em volta. Potser en Miquel Oliver, el president del Club, sàpiga actuar correctament i pugui convèncer el conseller de la necessitat d'impulsar determinats ajuts. En Sebastià Picornell, malgrat la seva dèria pels premis literaris (imagina que com més en guanyi més l'estimarà el gremi i no sap com va d'errat: cada guardó que obté és una nova sentència de mort que li cau al damunt), és un home que pot ajudar a normalitzar el debat. En Cladera -un dels fundadors del Club en els anys difícils de la transició-, en Crespí, jo mateix podem intervenir reforçant les intervencions del president. Però, molt abans de començar, ja podem endevinar per on aniran els trets (veient qui són els altres membres de la taula).
Comunic les meves sospites a n'Antoni Crespí, i em diu que és massa prest per a jutjar: s'ha de tenir una mica de paciència; no avalotar el galliner abans d'hora. Encara no sabem quines són les propostes d'aquest jovenet executiu esdevingut màxim responsable de la nostra cultura.
Entra. Ens saluda amb un lleu moviment del cap. El mir des del meu indret, el racó de la taula on m'han collocat les cambreres amb minifaldilla. Un allotó que no arriba a la trentena. Encara no havia nascut quan ens detenien i torturaven a comissaria. Què deu saber del muntatge de les Aules de Novella, Poesia i Teatre a mitjans dels seixanta? En segons hom pot copsar com han passat els anys, inclements, sense misericòrdia. I els estudis universitaris... no haurien de servir per a consolidar la memòria històrica dels pobles? Segur que a Oxford -on estudià econòmiques- no li ensenyaren res dels anys de resistència antifranquista, el nom dels intellectuals que portaren a coll la flama de la llengua i de la lluita per la llibertat... Basta veure'l. Ens analitza amb menyspreu. Sort que no ha vengut en Biel Caimari (els pintors no hi estaven convidats). Segurament li hauria dit alguna cosa ben gruixuda. Me'l puc imaginar, amb cert posat de profeta aïrat, asenyalant amb el dit el jovençà esdevingut senyor i amo absolut de l'ingent pressupost dedicat a cultura: "No ens heu de fer perdre el temps, senyor meu. Aquí del que es tracta és de repartir una mica el dineral que traieu dels nostres impostos, i, sobretot, de donar als autors aquí presents un poc de la plusvàlua que proporciona la venda de l'Illa al capital estranger...".
Vaja si ho diria, en Biel Caimari! Ho sé ben cert. Per això, en dècades -va fer la primera exposició de quadres l'any mil nou-cents quaranta nou- mai no l'han convidat a cap àpat oficial.
No l'hauríem pogut fer callar! El que menys pot suportar en Biel són tots aquests polítics de darrera onada, ignorants de la nostra història, del que s'ha esdevingut en aquesta terra els darrers anys. Odia -i amb raó- tanta burda imitació de John Travolta, els clenxinats estil Mario Conde. En això hi coincidesc: tampoc a mi m'agrada la falsa autosuficiència que dóna el fet de saber que són els que obtenen majories parlamentàries -per diners, per manipulació televisiva-, i tenen en la mà el poder de promocionar o destruir una cultura. Vet aquí que avui els hem d'escoltar.
pobler | 11 Agost, 2016 09:50 |
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)
Els versos evocadors de López Crespí
Recuperar la infantesa
(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)
Per J. Ricart
Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.
Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.
Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.
Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.
A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.
Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.
Diari Levante (12-I-07)
pobler | 10 Agost, 2016 09:53 |
Sa Pobla i la literatura mallorquina (II) - El betlem i el cavallet de cartró -
Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra. (Miquel López Crespí)
Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.
Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.
Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.
Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.
El pare i l’oncle, que no anaven mai a missa fora de cas de mort d´un amic o un veïnat, s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.
O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.
De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.
L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.
Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.
L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.
Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.
El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.
L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.
Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol? La riquesa d´un infant sovint no anava més enllà de la pilota de drap, la baldufa amb què jugàvem pels nostres carrers sense asfaltar, el cavallet de cartró que, un any que obtenguérem molt bones notes, ens portaren els reis d’Orient.
El cavallet de cartró que un ruixat va fer malbé!
Els ulls se m’entelen en recordar-lo!
L’havia deixat enmig del pati i quan aquella nit començà la tempesta ningú no es recordà d’anar a cercar-lo. Encara sent damunt les galtes, davallant fins als llavis, la saladina de les llàgrimes rajant sense aturar fins que l´oncle, en veure’m tan amoïnat, començà a fer-ne un de fusta amb la llenya d´un tronc que teníem al llenyer i les fustes de quatre caixons de material del taller del pare. Un cavallet amb rodes que em durà molts d’anys i que fins i tot m’acompanyava cada dia, quan anava a dormir, situat al racó de la cambra, vora les joguines més estimades: l’avió que em regalà la padrina quan vaig fer els set anys, el joc de fustes de coloraines per a bastir edificis sorprenents, palaus, cases i ponts damunt rius imaginaris.
Un cavallet amb el qual volien jugar els amics del carrer de la Muntanya. Record que no sabien què fer ni què donar-me per aconseguir que els hi deixàs jugar.
Les riqueses de la infantesa!
Dins una capsa de llauna que abans havia servit per a guardar les gal·letes d’Inca, hi tenia els meus cromos, ben acolorits, amb animals salvatges, la història de les races humanes, els futbolistes del moment... Aquelles meravelles que em descobrien l’existència d´una fauna desconeguda i misteriosa, de continents amb homes i dones que vivien nus, a la selva, de rostres estranys, amb plomes al cap i llances i arcs amb fletxes. Un món ple de cocodrils i elefants, serps verinoses i lleons salvatges pasturant per les grans planures africanes. Cromos que eren amagats en l’alumini que envoltava les xocolatines que la mare em comprava alguna vegada per a berenar. Un luxe, comprar xocolata a la botiga del costat! Sovint el nostre berenar de l´horabaixa no consistia en res més que un bocí de pa amb oli i una mica de sucre. Però quin plaer, el pa amb oli i sucre després d’haver estat hores jugant i la fam, insaciable, et rosega el ventre i et menjaries qualsevol cosa! No era cada dia, que podíem anar a comprar una pastilla de xocolata amb cromos a dintre! Per això cada dibuix que sortia de l’estoig de paper d’alumini era més preciós, talment una joia introbable, la porta a tots els misteris, com una entrada que ens permetia viatjar en canoa a peu pels fabulosos mons de la jungla i les altes muntanyes curulles de neu, els grans deserts africans o, girant el full de l'àlbum, visitar les grans piràmides, caminar dalt de la Gran Murada de la Xina i, com si llegíssim una novel·la de Jules Verne, pujar al coet que ens faria anar a la Lluna, davallar a les profunditats de la Terra.
No hi havia cap misteri, cap possible viatge que no hi fos dins la capsa dels tresors.
Els cromos i la baldufa espanyada que algú em fa fer malbé jugant al carrer. Les bolles de fang i de cristall amb les quals jugàvem, posseïts per la dèria de guanyar-ne una més, cada vegada que aconseguíem vèncer els amics en el joc. I les copinyes que havíem portat de la platja el darrer diumenge d´un estiu pretèrit que s´ha fet fonedís amb el pas dels anys. Tot plegat, al costat dels bocins de llapis de coloraines i tres o quatre soldadets de plom que, dissimuladament, havia robat de l´esplendorós i invencible exèrcit del meu millor amic. Després, no sé ni com ni el perquè, tot desaparegué de sobte. Inexplicablement, sense adonar-nos del que s’esdevenia, s’esfondraven les coartades tan difícilment bastides. I és avui, no sé encara els motius, mentre anava mirant les fotografies antigues, les cartes esgrogueïdes dels pares i els oncles, que tot ha retornat a la memòria. Però el corc implacable dels anys tot fa irreconeixible.
Com cercar a les palpentes un món enfonsat sota les aigües.
Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.
Com si volgués aturar l’arribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de l’Escola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a l’hora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que s’enfrontaven als eixams d’indis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a l’horabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a l’exèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.
Però en els plujosos dies d’hivern no hi havia al·lots jugant al carrer.
Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a l’esquena i es refugiaven a la caseta de l’hort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia d’ençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament d’aquells que fan feina de sol a sol.
La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies d’encendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una d’aquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que s’obrien i es tancaven com si fossin un petit forn.
El pare i l’oncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.
Aquella plaça era l’indret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que m’havien col·locat a un racó del menjador. El pare i l’oncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs l’arròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia l’excusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer l’absurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.
No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i l’oncle que s’asseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant l’ample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt l’altre, abans d’abocar-hi la sopa. La flaire fumejant de l’escudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que s’apropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.
Sense adonar-nos-en s’havien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del “parte” que, l’oncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.
Sovint el pare no podia deixar d’anar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: “Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no te’n recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per l’estiu, solcs enmig del fang si era a l’hivern”.
I sorneguer, tan sols per emprenyar l’oncle, afegia: “Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord d’Àfrica, vers l’exili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots d’execució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas –digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará”.
Record l’oncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.
De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, l’oncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: “No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a l’hora de matar comunistes, d’empresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en l’exèrcit de la República?”.
Però el pare ja no l’escolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre m’estranyà veure’l ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres
No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, s’esdevenien inesperats talls d’electricitat. La casa enfosquia, es poblava d’ombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums d’oli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara s’apropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. L’atemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt l’espinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i l’acaronava com si fos un infant petit.
Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester
pobler | 10 Agost, 2016 09:06 |
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima." (Antònia Vicens)
Miquel López Crespí, la prosa concupiscent.
Per Antònia Vicens
"Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons."
"L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin."
"Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima."
De tot d'una, quan vaig veure'n el títol, Vida d'artista1, vaig pensar en la possibilitat que en Miquel hagués afluixat, durant una temporadeta, la seva caparrudesa d'anar recordant-nos, llibre rere llibre, la història dissortada d'aquest petit país, la dels seus habitants, que viuen en una constant i evolutiva esquizofrènia quant a identitat, renegant del seu tarannà que ell ha viscut tan a fons, del tot implicat.
En el seu llibre de memòries, el polèmic L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), ens conta que va començar a escriure a la revista del col·legi La Salle, i que de ben jovenet ja fou corresponsal clandestí de Ràdio Espanya Independent. Com si l'esperit de revolta i de justícia, el seu tremp fort i resolt que l'ha mantingut, sense fer-se concessions, sobre la línia difícil d'una coherència ben assimilada, a cops de ploma i de lleialtat, hagués nascut amb ell i formàs part de la seva ànima.
Per tant em vaig endinsar per la geografia del llibre, amb el mateix sentiment, encuriosit, xafarder, i alhora temorenc i compassiu en què una nit sense cap escletxa de lluna em passejaria per un carrer desconegut, cada conte una finestra oberta a la dissort, insatisfacció, mancances. Soledats i penúries esfereïdores de tan quotidianes.
I amb aquest estat d'ànim, les passes de falset, vaig guaitar dins ca l'artista pintor, un home ple de quimeres, d'idees revolucionàries, que espesses vegades es reunia amb amics, artistes com ell, i plegats lluitaven per a acostar l'art al carrer. Però vaig haver de passar el mal tràngol de contemplar la seva dona durant un dels seus habituals atacs d'histerisme, ja que era la clàssica doneta de moral rectíssima, que es casa creient que l'home és un avenc de satisfaccions i luxe i llavors, en adonar-se que les perspectives referents al matrimoni eren equivocades, veient, experimentant, que l'home també pot ser dèbil, vulnerable i quimèrica, del tot desesperada i insatisfeta, no feia més que escridassar-lo. Es queixava que, amb les seves idees, mai del món no podria, com fan les seves amigues casades amb buròcrates, anar ben mudada i canviar de cotxe cada un parell d'anys. I vaig haver d'escoltar, amb els pèls de punta, quan li tirava a la cara que era un fotut pintor de quadres, i ho feia amb un to de veu que l'implicava, com si el pobre home tingués una malaltia que la pogués contagiar. Pigota o ràbia.
Encara trasbalsada per aquesta primera incursió a casa d'altri, vaig mirar darrere les vidrieres del dormitori d'un matrimoni vell en el moment just que ell, fredolenc, desreveït, hi entrava a veure l'esposa i li oferia un ramell tot esperant, desitjant, reconciliar-se amb tota una miserable convivència, plena de gestos malentesos i terrors compartits.
És una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.
Emperò quan vaig guaitar dins el pròxim conte, un escriptor amb l'expressió del tot eixuta assegut davant l'ordinador que parpellejava en blau, vaig pensar que potser tendria el privilegi de ser testimoni del naixement d'una idea revolucionària, d'una frase colpidora, una espurna de creació que s'esbandís i il·luminàs tota una estança per a donar lloc a la fantasia més exaltada quan la realitat va ser ben diferent, ja que em vaig haver d'empassar tota l'angoixa, punyent com tatxes al cervell, de l'escriptor car tenia el cap completament en blanc, se sentia al bell caire llenegadís de les paraules, caic no caic al precipici més pregon de la impotència per a confegir uns mots salvadors. I tot perquè feia poc temps, el dia que havia presentat la seva darrera novel·la, el presentador, amb tota la seva mala bava, va deixar anar, com qui tira una pedra i amaga el braç, que a la novel·la hi havia una manca d'experimentació, comentari que va devastar, destarotar, la migrada seguretat de l'escriptor. (I, per res del món no voldria, jo, ara, que alguns dels meus comentaris produïssin un daltabaix paregut a en Miquel López Crespí, perquè crec que, d'una manera ben voluntària, no hi ha experimentació a la seva prosa, sinó que és una prosa que arriba a ser concupiscent de tan despullada, com si en Miquel volgués adaptar la desolació que pateixen els seus personatges a la devastació d'una prosa igualment vençuda i humiliada. Com si, cirurgià o curander, empràs les paraules com si fossin un bisturí per burxar dins les ferides més íntimes, i, tanmateix, veient-se incapaç de guarir-les, volgués com a mínim mostrar-nos-les. A carn viva.).
Perquè tot seguit, la gent que tornava del local del partit a Cercle clos, suats, després de cridar pels carrers de Palma contra l'agressió ianqui a Líbia, companys de lluita que ara són els qui, del tot reciclats, ocupen càrrecs de prestigi i de poder en institucions públiques. Qui ho hagués hagut de dir, es queixa l'autor, en boca del protagonista, devers l'any 1982!
Per si això, topar-se amb la manifestació de gent tota esverada, fos poc, vaig trobar obert de pinte en ampla el portal de la casa de l'home que s'havia tallat la llengua per no haver de participar de les converses banals de la seva dona, lectora de revistes del cor, o de les dels fills, que només sabien xerrar de motos japoneses i de femelles estrangeres. Però llavors encara els podia sentir i va haver d'embussar-se les orelles, i com que va aprendre a llegir els llavis, es va veure obligat a treure's els ulls, i, d'aquesta manera, a la fi, va trobar un redol de pau i d'assossec a l'ombra del seu hortet interior que tan acuradament havia conreat.
Hi ha moltes més cases al carrer de Vida d'artista, amb finestres mig badades darrere de les quals s'hi endevina més tragèdia ofegada i més desencís. No obstant això, vaig decidir girar coa i anar a prendre cafè al Diplomàtic, el mateix vespre que un grup d'escriptors, uns quants, herois del furient món de la ploma s'havien reunit, com acostumaven a fer un pic cada mes, per sopar i discutir, en aquesta ocasió, exactament, sobre l'eficàcia o no eficàcia dels premis literaris. I, en lloc de conversar d'aquest tema, començaren a ballestrejar contra els companys absents, cosa que baldament sia sobradament sabuda i fins i tot assimilada, xerrar malament dels qui no hi són, va fer que més d'una vegada, davant l'acidesa dels comentaris, fes mala via amb el cafè. I sobretot la meva indignació va pujar fins el sostre perquè entre la colla d'escriptors, una quinzena -no els vaig comptar-, només hi havia una dona, na Bielona, contista insigne, emperò cada vegada que intentava donar la seva opinió, ells li tapaven la boca amb un comentari del tot displicent. I això em va sulfurar de tan real com és. Gelosos com solen esser els escriptors del domini intel·lectual dins el món femení.
Na Bielona es defensava:
-Enveja, us moriu d'enveja. Almenys les dones no en tenim tanta. Per això som més intel·ligents, més sensibles, més...
-Calla, calla, Bielona..., li replicaven ells, molt segurs, i molt fatxendes. El que més em va escarrufar tanmateix, va esser, una vegada ja drets per anar-se'n, el que va dir el capdavanter del grup, la veu sentenciosa:
-No vull veure cap article sobre clarícies de llibres que no siguin d'autors assidus a la tertúlia del Diplomàtic.
També massa real, per deixar-me indiferent. Perquè en aquesta estimada i també plorada illa, a la qual arlots sense escrúpols han anat convertint en una mena de meretriu engalanada de joiells falsos que mig xerroteja quasi tots els idiomes del món i menysprea la llengua pròpia, en aquesta terra adúltera que ens ha tocat viure; l'amiguisme intel·lectual, per a la bona salut de la literatura, és més mortal que la sida.
En Miquel López Crespí ben segur que ha sentit damunt l'epiteli dels seus llibres els estralls d'aquest virus destructiu. Perquè, ja n'hi ha prou d'arrauxats gurus, cappares que s'autoproclamen totpoderosos dins l'univers de les lletres catalanes, i, amb afany exterminador, van sentenciant qui és digne d'entrar en el regne dels escriptors, i qui no és digne d'entrar enlloc.
L'obra d'en Miquel López Crespí, però, camina tota sola, sense les crosses de cap moda, ni la protecció de cap capella literària. No necessita tenir ciris encesos. Ni rebre efluvis que l'entabanin.
Els personatges que ens mostra, desheretats d'aquest món, utòpics i disbauxats, caminen sense amor. No hi ha gens d'amor dins la seva vida, ni dins cap plec del seu cor. Són pobres diables deixats de la mà de Déu. I, com ja he dit abans, ens ho conta amb una prosa que fereix la sensibilitat de tan despullada.
Supòs que això, ferir-nos, és el que es proposa en Miquel. Tirar-nos a la cara la vergonya més rònega. I, amb una mica de sornegueria, i un pessic de cinisme, crear-nos malsons.
Si de bon de veres aquesta és la seva intenció, ell almanco pot dormir tranquil. Perquè ho ha aconseguit. Plenament.
Publicat en el número 75 de la revista El Mirall (setembre-octubre de 1995). Pàgs. 45-47.
1 Miquel López Crespí. Vida d'artista. Girona. Llibres del Segle, 1995.
pobler | 09 Agost, 2016 10:44 |
Mallorca, el paradís perdut (XXIII) - Els sediments de la Mar de Tetis -
Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu. (Miquel López Crespí)
Tant a la serra de Tramuntana com al Llevant, els sediments d'una mar antiga que els geòlegs anomenen Mar de Tetis donaren origen a les nostres illes. Antoni Ballester Vallori diu que aquesta antiga Mar de Tetis "es localitzava sobre l'actual àrea mediterrània. Allà es disposaren durant milions i milions d'anys capes de sediments formats per materials de l'era Secundària i de la Terciària, entre els quals predominen els de composició calcària, fet importantíssim que condiciona totes les formes de relleu.
'Durant l'era Terciària els continents es posaren en moviment i Àfrica s'acostà a Europa. Llavors va esser quan els sediments profunds del mar de Tetis, inclosos entre les dues masses continentals i empesos per unes forces d'un poder immens, tombaren els uns sobre els altres. D'aquesta manera es formaren els Pirineus, la Serralada Ibèrica, els Alps, les Serres Bètiques i les Balears"1.
Cal tenir-ho sempre en compte si volem captar en tota la seva fondària el significat dels grans plegaments que conformaren Mallorca. A La Serra Nord, aquestes forces aconseguiren alçar aquests sediments que tenien milions d'anys fins a alçades com la del Puig Major de Son Torrella, que té 1.445 m. I el Puig de Massanella, amb 1.349 metres. A les costes de llevant, l'efecte va ser el mateix, malgrat que l’emersió dels sediments no arribàs a les alçades de la Serra Nord. Però la fotografia que ha fet Bartomeu Payeras a la zona de Santanyí ens permet contemplar amb tota la seva bellesa els antics fons marins, les successives capes de dipòsits calcaris que, en el seu moment, emergiren del fons.
En la veu "Santanyí" del volum XV de la Gran Enciclopèdia de Mallorca els redactors ens expliquen també l'origen d'aquests plegaments que podem veure passejant per la costa. Diu: "Els materials quaternaris de sorres i gresos calcaris biogènics formen fonamentalment el segon sector litoral assenyalat, mentre que els llims vermells ocupen els terrenys del voltant de Llombarts, s'Alqueria Blanca i Calonge, els camps d'en Torrella i d'en Vidal i la major part del fons dels barrancs de la zona de la marina. Per contra, a les elevacions citades afloren dipòsits secundaris i terciaris, que són constituïts per dolomies del Triàsic; calcàries, calcàries margoses i margues, del Juràssic; calcàries força margoses del Neocomià, i sediments de l' Eocè"2.
1 Antoni Ballester Vallori. La Serra de Tramuntana: didàctica per a l'estudi de la comarca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1991. Pàg. 95.
2 Gran enciclopèdia de Mallorca. Volum XV. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 242.
pobler | 09 Agost, 2016 10:33 |
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.
pobler | 08 Agost, 2016 11:59 |
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort. (Miquel López Crespí)
En arribar a l'explanada de la universitat, els escriptors en nòmina en qualsevol dels departaments ja ens miraven amb mal ull. Segur -els ho llegies en el rostre- que pensaven què hi fèiem allà els autodidactes. Acadèmics i no acadèmics, vet aquí una altra de les divisions en aquest infectat món d'hipocresies i enveges sense fi. "El canibalisme aplicat a les lletres" podria ser el títol d'un treball fi de carrera; o "La mentida com a arma de combat". S'haurien de desmitificar definitivament les falses relacions entre escriptors.
Els veig de lluny, els "amics" del Club. Ens trobam una vegada a l'any (quan hi ha junta!). Rialles, somriures de compromís. Raonen: "Sort que solament els hem d'aguantar el temps del dinar. Després, quan el conseller marxi, ja no els tornarem a veure mai més". Ens menteixen, cínics: "Hauríem d'organitzar algun cicle de conferències: 'La generació dels setanta i el compromís amb el poble'. No vos deixau veure. Com si no volguéssiu saber res de la Universitat!". Quin cinisme! Tan sols viuen per a conspirar, per a malparlar contínuament dels autors que no formam part del claustre de professors. "La plebs!", xerriquen, menjant porcella en el menjador universitari. "Mestres d'escola, oficinistes, empleats de banca... botiguers! I així i tot volen ser escriptors! Quina bogeria!", diuen, mentre el greix els regalima de la boca.
Hipocresia de la majoria de membres del Club Literari. En Guillem Pradial em saluda des de la distància. Un home sincer que no s'ha fet gaire amb l'exèrcit d'oportunistes que pullulen per classes i passadissos. Un home honrat, en Pradial. Per origen de classe, per les relacions del pare amb els caps de Falange, amb els Ribas, podria haver estat un més de la colla d'aprofitats que han renunciat a qualsevol idea de la joventut -justa rebellió contra la injustícia- per tal d'escalar quotes de poder en les institucions oficials. Ell ha fet un procés personal, autèntic, i ha assumit determinats valors de l'esquerra nacionalista. Hauria pogut anar rere el poder (econòmic, polític). No ho ha fet i això l'honora. La família Pradial tampoc no s'enriquí gaire ajudant al Movimiento. "Tontos útiles", que diria qualsevol aferrissat falangista. Egoisme absolut d'unes classes mitjanes atemorides pel triomf de la Revolució Soviètica, massa seduïdes per la cridòria de Mussolini (un exemple ben proper). Recentment m'explicava les brutors del rector i la seva dèria per jovenets o llicenciades amb delit de pujar d'escalafó. Cada qual és lliure de tenir les apetències sexuals que més l'omplin, sempre que no sigui amb menors d'edat. Però la degeneració del famós químic ha assolit -tothom ho sap- límits inimaginables. Deixa les reunions, el troben amagat dins dels serveis espiant els universitaris... No en parlem, si aquests eren rossos i d'ulls blaus!
El que més indigna Pradial, a la gent honrada que, per estranyes circumstàncies, encara no ha estat depurada de la càtedra, és la palesa manca de sensibilitat de l'exèrcit d'arribistes que tot ho acapara. Una brutal ignorància, el menyspreu que senten per la història, pels aspectes progressius de la nostra literatura, pels grans escriptors de la terra, per la poesia... Un dia -no fa gaire- el màxim responsable de la universitat, borratxo, bavejant, tacant amb el seus vòmits les catifes perses que compra a càrrec del pressupost, manà collocar davant el despatx un munt de novelles, els darrers poemaris editats arreu dels Països Catalans, i s'hi compixà, enmig de les rialles dels sequaços, la colla d'ignorants que li serveixen de cort.
Els bidells constitueixen un servei d'ordre particular. El protegeixen de les colles d'estudiants esquerrans que més d'una vegada -jugant-se els estudis- l'han volgut apallissar (li han descobert la dèria racista que el domina, l'odi a l'esquerrà que el fa tornar boig). Rabiós per l'actitud d'una joventut que no entén ("els maleïts marxistes que hauríem d'exterminar", remuga, enfollit, quan ulla banderes roges), ha anat accentuant el seu reaccionari dretanisme maldant per barrar el pas a qualsevol iniciativa progressista que surti de les aules. Vigila les actuacions tant dels professors -com en Pradial, el qual odia especialment- com de l'alumnat. Desesperat per aquesta resistència inesperada a les seves inconfessables apetències, un dia, en un dels nombrosos gestos de dictador manà retirar els llibres de marxisme de la biblioteca. L'excusa foren els pretesos "crims" del comunisme (es desespera en sentir parlar de Che Guevara o Ho Chi Minh). És així de grossa la seva ignorància històrica: no sap res de l'esforç bèllic dels soviètics per salvar el món del nazisme; mai no li ha importat saber res del moviment obrer; i, el més trist: es mostra orgullós de tan paleses mancances. Més d'un pare ha volgut denunciar-lo a les autoritats per degenerat, anar a la policia... Membres del claustre els fan desistir sota amenaça que el fill no podria acabar mai la carrera.
Alguns dels escriptors que fan la viu-viu pel claustre han arribat a assolir posicions de privilegi gràcies a haver-se especialitzat a portar-li jovenets al rector (aquell pudent personatge que els paga fent-los pujar d'escalafó o augmentant una mica la quantitat de doblers que cobraven). Alguns dels joves, una bona part de professores, acceptaven els suggeriments del màxim cap universitari. Uns, enganats; altres simplement perquè volien aprovar sense importar-los gens ni mica el preu -llur dignitat- que havien d'abonar per tenir penjat el títol en un hipotètic despatx professional. Misèria de la condició humana! Molt d'avanços tècnics -la conquesta de la Lluna, l'energia nuclear, la informàtica-; però en el fons, el cervell de les persones no va més enllà del d'un primitiu cap de tribu: lluir més plomes damunt el cap (medalles, títols...).
Hi veig també na Lluïsa Martí, mà dreta del rector, poetessa de tercera que ha bastit una certa fama mercès a les edicions universitàries; les indigestes colleccions literàries que paga la universitat i on només es publiquen amics del claustre, o aprenents d'escriptors que mai no posarien en perill -per simple comparança- les migrades qualitats literàries d'altres membres del Club. Quin editor -a no ser que ells mateixos es paguessin el llibre- s'hauria volgut ocupar mai de tan illegibles dèries? Sort del servei de publicacions, del vist i plau del rector... Vet aquí munió de carreres literàries bastides damunt el no res o -el més sovint- l'amiguisme més barroer.
El conseller ja ens espera al bar del restaurant. Envoltat d'eficients secretàries en minifaldilla i mitges obscures, ens rep amb una esterotipada i gèlida rialla oficial, pensant el que segueix (perquè no hi ha dubtes quant a la valoració que li mereix la literatura): "Vosaltres sou els desgraciats que us dedicau a la ploma? Vaja, quina 'tribu' més curiosa. En veig molts d'integrats, professors, catedràtics... Ara bé: els que no he pogut entendre mai són els autodidactes. A què treu cap dedicar-se a una afecció que no serveix per a res? Que sigui un entreteniment de cap de setmana, ho entenc; perfecte; no hi ha res a dir. Un pot dedicar-se a plantar lletugues a l'hortet, a colleccionar segells, a jugar a trens com els infants, a escriure una estona els diumenges... Fins aquí tot em sembla perfectament comprensible... Però voler fer-ne un ofici! No ho he entès mai".
Li ho llegesc en la mirada quan m'hi aprop a donar-li la mà. Na Lluïsa Martí ens presenta, obsequiosa, fent-se notar, amb una actitud que diu, sense necessitat de paraules: "No vos fixeu gaire en aquests quatre arreplegats; aquí qui compta som nosaltres, els de la universitat".
Si realment pensa això dels escriptors illencs... quina és aleshores l'explicació lògica de la convidada? En Miquel Oliver, el President del Club, que també ha vengut amb nosaltres, afirma que creu en la bona voluntat del conseller. És el mateix que deia n'Antoni Crespí. En el fons... què significa un ajut d'un parell de milions a la literatura? Qualsevol àpat d'anar per casa, la més mínima campanya de premsa, ja ho valen.
Ho comentava, venint cap aquí, en Biel Caimari.
-Crec tendreu sort i alguna cosa vos tocarà -edició d'un llibre, una beca... qui sap si un inesperat cicle de conferències. Pensau que si han de fer propaganda institucional als diaris ja val molt més.
La publicitat institucional! No hi pensava. És el preu que paguen els polítics per sortir en els diaris. Com més propaganda del Govern, conselleria o departament d'un ajuntament es paga a les empreses, més espais tenen els respectius responsables. Qui dóna guanys als diaris és qui surt; qui no té diners no existeix. Meravelles de la democràcia! Si el conseller concerta publicitat institucional, segur que el podem veure retratat cada dos per tres inaugurant biblioteques, promocionant la nostra cultura... Fins i tot -en èpoques concretes, quan "interessi"-, les seccions més importants poden estar dedicades a tan "històrica gestió". Una manera d'anar preparant les properes eleccions (amb anys d'avançada!). Així, quan s'obr la campanya electoral, els partits del poder, les organitzacions polítiques que manegen el pressupost públic, ja fa segles que estan en plena marxa. Els altres, els que no disposen d'aquests mitjans de promoció, solament hi participen per a fer el ximple, per a ajudar a donar una sensació de llibertat i normalitat als comicis.
-Heu d'aprendre a saber el valor real de les coses -em deia en Biel fa poc, just uns moments abans d'entrar a l'aparcament. Vosaltres, els escriptors, estau tan acostumats que ningú vos faci cas, a no rebre mai cap ajut institucional -a menys que sigueu dels acadèmics que tot el dia pidolen als despatxos oficials- que, en sentir la possibilitat d'un mínim patrocini (un milió o dos de pessetes), ja us imaginau que és una fortuna. Anau ben errats de comptes!
-Què vols dir? Explica't -li demanava jo.
En Biel no hi dubta ni un moment a l'hora d'aclarir-me la qüestió plantejada.
-Senzillíssim! Pensa, per exemple, en les Festes de Sant Sebastià. El dia de la revetlla actuen deu grups musicals. A part de la milionada que paguen a cada folklòrica espanyola, als grups de rock... tan sols el muntatge de cada cadafal on han d'actuar ja costa a l'ajuntament un milió o un milió i mig de pessetes... El vostre ajut a la creació d'un any! I això si us ho donen. Ja que, per ara, si no vaig errat, només hi ha la possibilitat de discutir-ho.
Exacte. Té raó en Biel. Tan sols ens han donat l'oportunitat de parlar-ne. I alguns creuen que el fet és un esdeveniment històric! Misèria damunt misèria i així pels segles dels segles.
pobler | 08 Agost, 2016 11:01 |
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
pobler | 07 Agost, 2016 10:42 |
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. (Miquel López Crespí)
Mallorca 1968: Gramsci i la Revista Lluc (pàgines del meu dietari)
Quan el setze d'abril de 1968 es reuní el nou consell de redacció de la revista Lluc (consell que duraria ben poc, com veurem en el proper article) mancaven dies per al gran esclat revolucionari del maig del 68 a París. Aquest esdeveniment, juntament amb la invasió de Txecoslovàquia per les tropes del Pacte de Varsòvia a l'agost del mateix any i la matança d'estudiants per part de la burgesia mexicana a la Plaça de les Tres Cultures de Mèxic, marcaria els anys vinents. Cal dir emperò que, a Mallorca, al Països Catalans, els antifranquistes encara teníem ben present el ressò de les grans vagues d'Astúries dels anys seixanta-dos i seixanta-tres. A Barcelona, per exemple, la manifestació de l'Onze de Setembre de 1964 (ens arribaven ecos per Ràdio Espanya Independent, Ràdio Moscou, París, Londres o Praga, o pels amics que hi tenien algun contacte), resultà una lliçó important per a la policia. La concurrència a la manifestació antifeixista (malgrat el perill que comportava: detencions, possibles tortures, pèrdua de la feina, etc, etc) fou nombrosíssima. La premsa estrangera dedicà igualment un gran espai al renaixement (ja constatat els anys anteriors) de la consciència antifranquista dels pobles de l'Estat i principalment del catalans.
El 15 d'octubre del mateix any (parlam de 1965) es complien vint-i-cinc anys de la mort de Lluís Companys. Tots coneixíem la història de la seva mort tràgica i alhora heroica. Reclamat pel govern feixista de la burgesia espanyola, el president de la Generalitat fou detingut a Bretanya per la policia de Pétain, lliurat a la Gestapo i conduït a Barcelona. Un tribunal militar el condemnà a morir afusellat. En la farsa de judici fou acusat de "rebel.lió militar" pels mateixos militars que se sublevaren contra la República i les institucions d'autogovern del nostre poble. En l'aniversari d'aquella iniquitat, alguns grups de catòlics (progressistes influïts per les resolucions del Concili Vaticà II) adreçaren una crida a quatre-cents pares conciliars reunits a Roma. El text, escrit en francès, recordava les circumstàncies de la mort de Companys.
A Ciutat una colla d'amics (els germans Pere i Biel Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, n'Adela Caselles, en Sebastià Puigserver, el poeta i cantautor inquer Antoni Alomar ens solíem veure i petar la xerrada cultural i antifranquista en el pis de Frederic Suau, en el carrer de Joan Crespí de Ciutat. Guillem Frontera (abans de guanyar el Ciutat de Palma 1968 amb Els carnissers) havia esdevingut un dels poetes més coneguts del moment. Ell i en Jaume Pomar dirigien la col.lecció de poesia "La Sínia" (1965-68). A "La Sínia" en Guillem publicaria A ritme de mitja mort (1965) i El temps feixuc (1966), i en Jaume Tota la ira dels justos (1967), poemari que recull altres treballs d'en Pomar (Finestres a la llum, A vint anys i un dia, Poemes a Michelle i L'esperança enfonsada). Aquest poemari (Tota la ira dels justos) guanyaria el premi Ciutat de Palma de poesia l'any 1966.
Per altra banda, "La Sínia" també editaria dos llibres emblemàtics d'aquella època. Ens referim a Poemes a Nai de Miquel Àngel Riera i Calaloscans de Bartomeu Fiol.
Amb en Frederic comentàvem els darrers llibres (fos novel.la, assaig, marxisme o poesia) que ens havien sobtat. Record que per la primavera-estiu del seixanta-vuit comentàvem sovint els escrits de Gramsci. Començàvem a estar una mica preocupats per l'estret economicisme (pensar només en les reivindicacions salarials) de les naixents organitzacions revolucionàries mallorquines (embrions, és clar, grupets de tres o quatre amics que el que més fèiem era sortir a pintar consignes en pro de la llibertat o la República a les nits).
Tot era molt fantasmal aleshores. Però es començava a consolidar aquella nefasta idea (que tant combateren Lenin o els situacionistes) que només la lluita per un sou més elevat és l'"autèntica" lluita revolucionària. Gramsci prioritzava (i això ens feia pensar, ens aguditzava la intel.ligència) aspectes de la lluita de classes política, cultural i ideològica, que les naixents burocràcies reformistes no tenien en compte. És cert que en la Itàlia del compromís històric amb el Vaticà (aliança dels "comunistes" amb la democràciacristiana vaticanista), els dirigents del PCI havien fet una lectura reformista de Gramsci (accentuació dels aspectes electoralistes de la lluita obrera, com si només importàs ocupar poltrones a les institucions de l'Estat capitalista). No era aquesta la lectura que en fèiem els revolucionaris. Almanco no era aquest el tema de les nostres discussions. Que jo recordi, era ben lluny de les nostres intencions aigualir les troballes de Marx o Lenin, de Fanon o Malcolm X, del Che o de György Luckács, amb una lectura reformista del gran dirigent comunista italià, segrestat i vilipendiant pel feixisme mussolinià.
Ens interessava especialment el paper que Gramsci atribuïa al partit polític del poble treballador. Per a Gramsci, el partit ja no era, solament, l'avantguarda popular en la lluita per l'alliberament nacional i social, sinó que havia d'esdevenir "l'intel.lectual orgànic" del poble. Alhora, el gran revolucionari italià analitzava (en l'obra El Príncep modern) el paper dels intel.lectuals clàssics en la formació (o deformació) de la consciència popular. Per a Gramsci, en el segle XX, l'encarregat de deslliurar el poble de la seva secular opressió a mans de les classes dominants ja no pot ser un home, un Cap, un Cèsar (un President, diríem ara), sinó que ha d'ésser un grup, un col.lectiu i, més concretament, un "intel.lectual col.lectiu": el partit polític.
Es tracta que el partit lluiti (igual que ho fa en primera línia en contra de l'explotació de l'home per l'home, o de l'opressió nacional) per anar creant un nou tipus d'home i de dona allunyats del sotmetiment moral i cultural a les reaccionàries idees de la burgesia i els seus intel.lectuals (els sacerdots, entre ells).
Per a Gramsci, els intel.lectuals no són simplement els especialistes en l'elaboració de conceptes: són tots els qui participen en l'organització concreta del consentiment, no sols en sentit ideològic, sinó també en sentit institucional i fins i tot administratiu. Copsàvem així -estudiant les obres del gran teòric italià empresonat per la burgesia feixista- el paper que els intel.lectuals (professors, escriptors, periodistes, dirigents de tot tipus, sacerdots, mestres, administratius...) exercien en l'organització del consentiment dels governats i, per tant, en la consolidació i reproducció del poder de les classes dominants (tant en temps de dictadura feixista de la burgesia com en temps de dictadura democràtica de les classes opressores).
Era evident per a nosaltres, els joves revolucionaris mallorquins de començaments dels anys seixanta, que la destrucció del poder terrorista del gran capital no seria possible sense que el partit treballàs en la direcció d'aconseguir la ruptura ideològica, política i cultural de les classes oprimides amb les concepcions del món reaccionàries que propagaven (des de la premsa, la televisió, l'escola, o la universitat) els intel.lectuals orgànics dels opressors. S'havia d'anar treballant cap a la ruptura de l'hegemonia política i ideològica de la classe dominant. Per això, escrivia Gramsci, cal un nou tipus d'intel.lectual, col.lectiu com el que serveix d'instrument a la classe dominant, i com ell inserit en la realitat viva del país, però, al revés d'ell, no per a consolidar-la, sinó per a transformar-la. El proletariat, les classes populars, només podran encapçalar el nou bloc històric si és capaç de superar la visió estretament corporativa, sindicalista, economicista, i d'arribar a una visió global, nacional i universalista del procés històric. Aquest és el sentit exacte de la fórmula leninista: "...els obrers no poden tenir consciència socialista. Aquesta només pot ésser introduïda des de fora". I, per a Gramsci, l'"introductor" d'aquesta consciència, d'aquesta perspectiva global, nacional i universalista, és el partit polític de les classes oprimides pel capitalisme, el seu "intel.lectual col.lectiu" orgànic.
Dins d'aquesta perspectiva -aprofundir dins del pensament gramscià- la "batalla" pel control (polític, ideològic) de la revista Lluc era el tema de conversa de totes les nostres reunions. Una quimera, tot plegat (que l'esquerra antifeixista pogués arribar a controlar un òrgan de l'Església), ara que ho miram amb la perspectiva de trenta anys. Però en aquells moments, allò era per a nosaltres el màxim de la lluita política, cultural i ideològica que es podia donar a Mallorca i a les Illes en aquella conjuntura concreta.
Aqueixes il.lusions (de controlar la revista) són insinuades per Josep Massot i Muntaner en el seu llibre Els mallorquins i la llengua autòctona (apartat "Una nova etapa de Lluc", pàgs. 172-175), quan diu: "A partir de gener de 1968, Mallorca té -pràcticament per primera vegada des del 1936- una revista mensual en la nostra llengua. Lluc, que en els seus cinquanta anys d'existència ja havia passat per diferents etapes de bilingüisme i per fluctuacions motivades per circumstàncies diverses, ha iniciat una època nova sota la direcció -teòrica si més no, fins al 1970- del P. Cristòfor Veny, Missioner dels Sagrats Cors, i -per exigències de la llei de premsa- del periodista Gabriel Fuster i Mayans (més conegut pel seu pseudònim literari Gafim) (...) Després d'uns sèrie de vicissituds que no ve a tomb de detallar, la redacció està pràcticament en mans del poeta Miquel Gayà, antic 'blauet' de Lluc".
Imagineu-vos la "batalla" de l'any 1968! Allò que per a algun sector de la nostra cultura constituïa una "renovació", per a nosaltres -fills de Fanon i els agermanats, hereus dels republicans assassinats per Falange, el nacional-catolicisme i els militars a l'any 36 era pur i simple continuisme.
Els nostres "oponents" a la reacció política i cultural eren precisament l'avantguarda autèntica de la lluita contra tot el que representaven els senyors abans esmentats. Parl d'intel.lectuals del tipus Jaume Adrover, Josep M. Llompart, Frederic Suau, Ramon Oró i molts d'altres, dels quals parlarem en els proper capítol.
Ara -imaginem que som a dia 15 d'abril de 1968- la batalla entre la reacció i el progressisme només és a punt de començar. Totes les possibilitats resten obertes a l'esperança. Els homes i les dones que intel.lectualment, des de finals dels anys cinquanta i durant tots els anys seixanta, han portat a coll l'esforç de la lluita per la nostra llibertat... ¿podran vèncer la reacció clerical-reaccionària? La reunió constitutiva del nou consell de redacció de Lluc ha estat convocada per dia 16 d'abril de 1968 a les 10, 30 de la nit.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 06 Agost, 2016 09:48 |
"El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes'". (Miquel López Crespí)
Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)
Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.
Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".
En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.
A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.
Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".
Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.
És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.
pobler | 05 Agost, 2016 13:24 |
Pàgines del meu dietari (XX) – Cultura catalana i Institucions – Problemes dels escriptors mallorquins -
Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions. (Miquel López Crespí)
Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys. (Miquel López Crespí)
En només trenta minuts he pogut localitzar na Xesca. Molt amable. Em diu que la tarja ha rebut -definitivament!- el vist-i-plau del seu responsable superior. Número d'aprovació, set-cents cinquanta-sis. Nerviós, deman: ")puc dir a la impremta que tirin endavant l'edició?". "Està autoritzat", em contesta, mentre, per l'auricular, llunyanament, m'arriben els compassos -convertits en bolero- de La Internacional. No puc creure que els problemes es vagin solucionant a poc a poc. Un miracle? Vés a saber! Potser sí que serà possible presentar el llibre per l'octubre. Ho començava a dubtar. La situació cultural: com un pantà d'arenes movedisses. En creure que toques roca, un terreny sòlid on poder resistir les onades de la tempestat, és quan estàs més en perill. Un entrebanc inesperat (les cadires de la sala d'actes que no arriben, el so que no funciona, les targes sense tenir el permís definitiu...), et poden aturar els peus, enfonsar els somnis. En Biel Caimari, malgrat l'edat i els desenganys, sovint ens recorda màximes, sentències del Llibre Roig de Mao (simpatitzà i collaborà amb els maoistes a inicis dels anys setanta):
-S'ha d'anar amb compte. És una autèntica ximpleria esperar un ajut miraculós quan es tracta de qüestions culturals. Aquí, ja ho saps, no t'ho hauria de repetir, el que de veritat interessa són les pessetes, la porcella i com portar les dones al llit. La cultura? Què és això? Dois de desenfeinats! Et miren com si fossis un perdut, si dius que et dediques a qualsevol activitat artística. Per tant, no res d'esperar alguna cosa de la gent que t'envolta. Com deia Mao: confiar tan sols en les forces pròpies; no defallir mai. M'escoltes? No rendir-se! És precisament aquesta indiferència generalitzada envers el teu treball creatiu el que en certifica la validesa, l'autenticitat. No ho dubtis ni per un segon!
Problemes aquí i allà. És el més habitual; sempre ho he vist. Avui mateix, a la reunió d'escriptors que hem tengut amb el conseller de cultura, a la universitat, m'ho demanaven, sorneguers, alguns "companys": "Ja t'ha donat el permís per a la presentació?".
Em miren cercant qualsevol indici en el meu rostre que els pugui delatar la meva situació: dificultats de darrera hora; el que sigui; la qüestió és constatar que les coses no marxen bé. El més petit rictus d'amargor -endevinar per un detall que de veritat no puc fer la presentació- els ompliria de satisfacció. El dinar els sentaria bé; no haurien de prendre el bicarbonat per a l'úlcera que tenen a la panxa, produïda per tanta enveja. Tones d'enveja. Muntanyes d'enveja. Un Everest d'enveja.
No ignoren -serien uns ximples!- cada una de les complicacions que s'esdevenen per a realitzar un acte a la Casa de Cultura. Per tant, no seria gens estrany que no es pogués portar a terme. Ho saben a la perfecció: res és segur fins que es realitza la presentació. Vaporositat de les accions i de les promeses que semblen més fermes. Com fiar-se de cap paraula? Reialme de la conspiració permanent, de l'apunyalament per l'esquena. Quantes novelles han impedit publicar en el darrer moment! No ignoren res del que s'esdevé en el nostre esquifit i provincià cercle literari. Dissimulen; amaguen els seus problemes; no diuen res. Mai no són sincers quan parlen amb algú. Fan con qui no pot tenir dificultats. Van pel carrer com si fossin premis Nòbels en potència, genis indiscutibles. El més trist de tot això és que... alguns s'ho creuen! Paraula! Arriben a pensar que són veritat les faules que ordeixen imaginant que són algú en el món de la literatura.
El més dolent dels "exquisits" és Joan Terrades, que escriu biografies de qui sigui, sempre que la banca pagui bé, i que fa de moros cristians i viceversa. Comparegué, falsament amatent, voltor carronyer, dient, sibillí:
-Com van les coses amb en Josep Palau i Ribas? Una burocràcia molt complicada, indiferent a l'alè vital de l'art, la de la Casa de Cultura... no és veritat? Si vols, puc parlar amb ell. Ens coneguérem fa temps, a mitjans dels seixanta, quan era un 'progre' ben conegut.
)Confiar en Joan Terrades que transforma els ajudants dels botxins en la guerra patriotes exemplars, inofensius intellectuals tan sols preocupats pel lent transcórrer dels dies, la bellesa d'inigualables horabaixes observats des de la galeria del Casal, amatents colleccionistes de papallones? Imaginau-vos! Ni boig no s'hi avendria a creure-ho! Vendria la mare per dos rals! Ben segur! Tota la vida presumint d'antifranquista perquè es va tancar a una església amb un grapat d'intellectuals en protesta per les tortures als miners d'Astúries. Ho conta com un fet històric. El seu nom surt al costat de cent més, en un llibre editat en temps de la transició per un editor que li devia alguns favors (presentació de senyoretes fàcils, algunes ajudes a l'edició per part de la Diputació franquista...). Tampoc no resta prou provada aquesta participació: més d'un explica que el Terrades que hi surt en el llistat no és el que coneixem, i que d'un error ha muntat la falsa història. Els més amics comenten que potser hi anàs per equivocació, sense saber on es ficava, perseguint una allota; una llicenciada en romàniques que no volia saber res d'ell: arreu ja era prou coneguda la fama de degenerat que arrossegava des de feia anys.
Segons la darrera interpretació, Terrades es passà els dies del tancament perseguint pel claustre del convent de la Trinitat -annex a l'església de la Sang- la pobra allota. Els responsables d'ordre hagueren de posar una vigilància especial davant la seva habitació, ja que el pretès oposicionista s'hi colava de seguida que copsava que disminuïa el control. Era ben coneguda la seva impotència: les allotes que havia provat de portar al llit ho havien explicat, rient sense aturar. Corrien anècdotes divertides que palesaven la ridiculesa d'uns quasi inexistents atributs virils. Quan les estudiantes i professores participants en l'acció de protesta anaven a descansar el trobaven rere les cortines, dins un armari, amagat a la dutxa del bany o davall el llit. Era mala de suportar la presència llefiscosa d'aquest voyeur provincià masturbant-se enmig del passadís del convent, mentre l'assemblea antifranquista, d'amagat, discutia el punts que havia de lliurar a la premsa estrangera.
Però tornem a l'origen de la reunió a la universitat. El Conseller -de la dreta cavernària illenca-, sense cap idea de la història de la nostra cultura -matemàtic graduat a una universitat privada de l'Opus-, volia apuntar-se un gol reunint quatre escriptors.
En Felip Pons anava animat quan em trucà fa uns dies per a convidar-me a la reunió.
-Felip; potser (és una possibilitat a tenir en compte) els de 'dalt', els polítics, es preocupen per la literatura catalana; vés a saber. Sembla que és una idea de n'Antoni Busquets que, com ja saps, sempre cerca diners per a la seva editorial. Li ha fet creure al Conseller la importància de tenir previstes unes despeses per a ajuts a la creació, per a premis literaris, per a beques que serveixin per a animar els escriptors...".
Li dic a l'amic Pons que no s'emocioni, que no cregui tot el que li pugui dir n'Antoni Busquets, l'editor més pesseter que es pugui trobar arreu del món. Qui sap si aconseguir reunir un conseller de la dreta amb els autors mallorquins ha estat una de les condicions que li ha posat el jove polític si volia -l'editor- continuar cobrant les substancioses subvencions que atorga la conselleria. Es tractaria de prometre; tan sols prometre... Tot mentida, és clar; però serviria per a enllepolir els autors. La majoria caurien dins la trampa en voler comprovar si hi havia cap possibilitat de rebre alguna cosa... Miratges enmig del desert! Després ja se sap: s'informa a la premsa, es fa pública la reunió, es parla amb els periodistes del gran interès del conseller per la cultura catalana... La gent del carrer, els innocents lectors, l'oposició esquerrana i nacionalista que sempre critica la dreta per manca de sensibilitat envers la cultura, quedaria retratada, amb la boca oberta, sense entendre la jugada. "Ens han fotut i no sabem com!", diria algun dels dirigents del PSOE o del PSM. Qui s'interessava més pel progrés i promoció dels nostres autors arreu del món? Qui els reunia, qui proposava substanciosos ajuts als autors, a l'edició de llibres?
Pensava en la possibilitat d'un nou engany. Escoltava les raons esperançadores que m'anava dient en Felip Pons.
-Crec que és un assumpte seriós. El Govern té prou diners, ja ho saps. Destinar quinze o vint milions a la cultura no és res i pot servir per a donar una imatge de 'modernitat' a un executiu ple d'especuladors i -fins ara- assenyalats enemics de la llengua catalana. Imagina't la propaganda que poden muntar! Tres o quatre ajuts a la creació d'un o dos milions, un parell d'editors contents pagant-los l'edició d'un parell de llibres, i ja poden rentar-se la cara, anar pel món amb papers a la mà demostrant que no hi ha hagut mai ningú tan preocupat pel fet cultural com el partit del Govern.
Li deman si no serà fer el joc a la dreta més reaccionària, deixar-se utilitzar per uns bàrbars que han venut l'illa al capital forà -espanyol i estranger-, genteta sense cap mena de sensibilitat social. Fa poc, un regidor dretà de l'ajuntament de Ciutat afirmava, sense gens ni mica de vergonya -i ho digué davant munió de persones-, que l'acte cultural més important en el qual havia participat havia estat pujar en un avió de combat ianqui -convidat per l'Almirall de la flota que feia escala a Palma- i volar, imaginant que atacava Sèrbia, a vint mil metres d'altura. És la gent que ens governa!
L'esquerra tampoc no ha fet gaire per nosaltres. Té raó en Pons quan em diu que fins ara, després de més de vint anys d'ençà la mort del dictador, ni socialistes ni comunistes no han tengut el més mínim detall amb els intellectuals que portàrem a coll la lluita antifranquista.
-No sé d'on treus tants i tants d'escrúpols de monja. No veus que no ha fet res per la literatura. Reflexiona; pensa el que han dedicat en defensa dels nostres autors després de tretze anys de gestionar el pressupost de cultura de l'Ajuntament de Ciutat. Milers de milions per a pagar conjunts espanyols, centenars de folklòriques andaluses, de dubtosos grups musicals provinents de qualsevol part del món. Què pensar dels centenars de cicles de conferències dels quals hem estat exclosos? Fa feredat, tot plegat. Quina mentida, el famós "canvi"! Quanta gent que se'l va creure amb els ulls clucs!
-Aquesta pretesa esquerra -continua en Pons- ha portat escriptors d'Austràlia, el Japó, el Canadà, els EUA; ha pagat viatges, substancioses dietes abonant més per una hora de conferència que tot el que han cobrat en deu anys els escriptors catalans de les Illes... La misèria de sempre endiumenjada de belles promeses, d'estudiats discursos, quan arriben les eleccions.
En Pons té raó. No sé d'on em venien els dubtes d'abans d'anar a la reunió de la universitat. I si la dreta fos més coherent amb la cultura que l'esquerra? Ens hauran fet perdre l'enteniment tants d'anys de marginació, d'oblit permanent? No perdem res anant a comprovar in situ la possibilitat. Menys és no-res! Si els gestors del "canvi" no han fet res en concret per l'escriptor illenc... hem de negar la bona voluntat a un jovençà que comença? Coses més inversemblants hem vist fins ara. En definitiva, què signifiquen un parell de milions per a una conselleria que en maneja centenars i centenars? Tan sols uns dels àpats que organitzen a l'Hotel Son Vida ja costa més que els ajuts que ens prometen! Hi anirem i veurem el que s'esdevé.
pobler | 05 Agost, 2016 12:27 |
Mallorca, el paradís perdut (XXII) - La Foradada -
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1. (Miquel López Crespí)
Gaston Vuillier fa diversos viatges a les nostres illes: un l'any 1888 a Mallorca, i un altre el 1889 a Menorca, Cabrera i Eivissa. En el capítol II del seu llibre de dibuixos i records titulat Les illes oblidades. Viatge a les Balears, en referir-se al paisatge que troba anant de Palma a Valldemossa, Deia i Sóller, passant per Miramar i la Foradada, escriu: "Tarongers amb fullatge d'un verd intens, de fruits daurats, i magraners on els robins semblen rajar de les magranes mig obertes, alegren els ulls; figueres de tronc platejat, de branques retorçudes i entremesclades, sense fulles, mostren encara digues tardanes: figues de cristià, com les anomenen a Mallorca per oposició a les figues de cactus, anomenades figues de moro" (...) Després de dues hores i mitja de viatge, al gran trot de les mules, arribam a la regió muntanyosa. Llavors, insensiblement, el camí deixa el camp inflamat, s'enfonya dins ondulacions i entra dins una collada profunda"1.
Gaston Vuillier comprova amb el seus ulls la majestuositat d'aquesta terra. Captivat, dibuixa sense aturar i en deixa constància abundosa en els gravats que va fent. Gaston Vuillier (1847-1915) era col·laborador de les revistes franceses Le Monde illustré, Le Magasin pittoresque, Le Tour du monde, L'Art, Le Musée des familles, entre moltes altres. Avui dia podem dir que els gravats de l'artista francès són un document excepcional que ens retorna, com una impressionant reportatge fotogràfic, la presència dels paisatges i els pagesos que dibuixà en el seu moment.
Miramar i Son Marroig són el principat des d'on regna l'arxiduc Lluís Salvador que, amable amb tots els visitants que trepitgen les seves terres, li ofereix posada. De Miramar a la Foradada, el famós visitant veu "costes eriçades de grans roques perpendiculars de color sangolent -on els pins tortuosos, escabellats, folls, es llancen i romanen com espantats per l'abisme sobre el qual estan en certa manera penjats-, assisteixen a tempestats temibles"2.
És "un bell dia tebi d'hivern", escriu Gaston Vuillier; i continua: "dins aquest aire embalsament d'efluvis marins i de perfums d'herbes aromàtiques, el sol daura els cims de els alzines i dels pins, els alts brucs engronsen dolçament les seves branques totes florides, els ocells canten dins l'espessor dels boscos, boires d'or passen lentament pel cel clau, acariciant el front de les muntanyes, i la mar dormita silenciosa sota l'atzur i enfonsa a la llunyania la seva línia vaporosa, dins l'enlluernadora immensitat"3.
Després, cavalcant per Son Marroig, ja a recer de l'amabilitat proverbial que té l'arxiduc amb els seus visitants, l'escriptor i dibuixant descobreix la serp de terra que, fantasmal i poderosa, s'endinsa dins la mar. "Un promontori avança tot de cop dins la mar", anota l'autor de Les illes oblidades; "una espècie de monstre roig, travessat per una obertura de dimensions desmesurades, sota l'arc de la qual l'àguila de mar ha construït el seu niu. És la Foradada"4.
El paisatge creat per la naturalesa ja resta preparat per a rebre els altres artistes que també l'han d'immortalitzar.
1 Gaston Vuillier. Les illes oblidades. Viatge a les Balears. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1990. Pàg. 56.
2 Op. cit. Pàg. 65.
3 Op. cit. Pàg.65.
4 Op. cit. Pàg. 73.
pobler | 05 Agost, 2016 10:16 |
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)
La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.
Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del “Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca”.
Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.
Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.
Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.
En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.
La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:
"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".
La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:
"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.
De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".
Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:
"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".
I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:
"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".
El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat –els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.
Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.
El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:
"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".
No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
pobler | 04 Agost, 2016 14:27 |
Pàgines del meu dietari (XIX) – Malifetes i conspiracions de saló – Els problemes dels escriptors mallorquins -
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat... (Miquel López Crespí)
Em truquen de la impremta. Vaig triar un taller de serigrafia prop de casa: era qüestió d'estalviar una mica de temps i no anar amunt i avall. Ara, amb la salvatge invasió del cotxe que ens aclapara -dos o tres per família- no hi ha qui circuli per Ciutat. Els polítics s'omplen la boca parlant de l'"alt nivell de vida assolit per la nostra comunitat". Però no diuen res de "qualitat de vida". No entenen el concepte. Reialme immisericorde del ciment, de la ferralla damunt quatre rodes. L'encarregat de la impremta em diu que hi vagi de seguida. Fa tres vegades que envien un fax -amb el dibuix de la tarja- i a la Casa de Cultura no hi estan d'acord; hi troben defectes. Tot són problemes i entrebancs. El pobre home ja no sap què fer. Amb la primera prova enviada ha rebut, de resposta, una nota dient: "Tipus de lletra massa prim". En suggerien dos models: un roman, l'altre verdana. L'impressor em mira suant. Quan ho hem fet tal com ens demanaven han contestat: "Els noms de l'autor i del presentador han d'anar subratllats". L'encarregat posa les proves damunt el mostrador. Obre una altra carpeta i estén la tercera mostra. "Em sembla perfecta", dic. "Idò va ben errat de comptes! Tampoc no els ha agradat. Aquí -i assenyala el peu de la tarja- han trobat que la data no estava ben centrada i hem hagut de tornar a repetir el muntatge. Hauria de parlar amb aquestes senyoretes. Nosaltres ja no podem fer-hi res més!", acaba, sufocat. Pareix que està penedit d'haver acceptat l'encàrrec. "Un parell de centenars de targes, vaja quina feina! I per això tant de marruell!". És com si pogués llegir-li el pensament. No sap què fer; em mira esperant una solució miraculosa. No treballen als horabaixes; per això li promet que l'endemà em posaré en contacte amb la Casa de Cultura i miraré de solucionar-ho ràpidament. Li dic que si he de parlar amb el mateix Josep Palau Ribas i Thomàs hi parlaré. No entenc el que passa. I si no ho entenc jo, l'autor del llibre... com ho han de comprendre aquests homes, feinejant tot el dia a la impremta? Em preocupa que no vulgui fer la invitació. Els preus dels altres tallers són encara més elevats (edició per ordinador, aparells japonesos...).
Veig que queda una mica conformat. Normalitza la respiració. S'eixuga la suor amb el mocador. Fa capadetes mentre amaga les carpetes dins l'arxiu. "Demà hauré de solucionar els esculls que encara restin". Plou. Un esdeveniment estrany. Finirà la sequera? Esperant per a travessar el carrer davant del semàfor, un cotxe m'esquitxa de fang. Torn a casa marejat per aquesta feinada tan empipadora. És possible que m'hagi errat -ho he pensat més d'una vegada- volent presentar el llibre. Qui hauria pogut imaginar el caramull de dificultats que anirien sorgint! Era impensable! Hom prova de viure de la literatura i ha de tenir content l'editor. Altres, els escriptors que tenen ingressos provinents d'altres ocupacions, poden fer-se pregar, fer com si no els importàs presentar o no l'obra que escriuen. Però la situació es veu diferent segons com sigui la teva ubicació en la trinxera. La realitat és copsada des d'una òptica diferent si ets rendista, jugador de borsa, fill de militar o de terratinent amb l'esquena coberta per la família. El concepte "treballador de la cultura" que volíem popularitzar en temps del Congrés de Cultura Catalana no arrelà gaire, i ara és motiu de rialla. Sí; ja hem vist com emprenya els exquisits la paraula "treballador". No em parlem si l'aplicam a la literatura o l'art. La ira els ofega. Pateixen inesperats infarts. Alguns, enyorant l'època gloriosa dels seus pares (amics del Comte Rossi) comencen a cantar el Cara al sol. "Quina manera de prostituir una cosa tan excelsa! Com podem aplicar conceptes de feina al que és i ha de ser pels segles dels segles un do dels déus! Una vergonya, contaminar així l'essència de la bellesa!".
Alguns no s'han volgut fer del Club Literari. Pensen que allà on hi ha gent, poble, viva discussió, no és indret saludable per a conrear l'"esperit" (un "esperit" de rància arrel aristocràtica, evidentment). De les majories, de la xurma... què es pot esperar? El Club Literari els pareix una invenció bolxevic, un sindicat... i els sindicats els recorden la política, l'esquerra... la guerra civil! A més d'un la idea d'una unió professional (concepció tan propera a l'esquerranisme, al més ferotge i disolvent marxisme) els fa pensar en els assassinats comesos per les seves famílies en temps del Movimiento. Potser que, inconscientment és clar, imaginen que, pertanyent al Club, demanant rebaixes en el preu del paper per a fotocòpies o en material d'informàtica, traeixen pares i padrins. Deuen imaginar que és caure molt baix discutir de drets d'autor, problemes de jubilació, possibilitat de creació de llars per als autors amb pocs mitjans econòmics... Des de la seguretat que donen les propietats familiars aconseguides en segles de repressió, deu sonar ridícul lluitar per unes pensions dignes, aconseguir una residència d'ancians per a artistes sense possibilitats econòmiques...
Xerriquen, indignats: "Des de quan és un ofici, escriure? Vaja quins dois ens volen enflocar els grafòmans".
Solament "ells" es consideren "escriptors", posseïdors de l'alè vital de la genialitat. "L'Art, la literatura, són qüestions massa exquisides per a prostituir-les amb reivindicacions, carnets, exigències absurdes que no tenen res a veure amb els genis de la creació!".
En bon vivedéu m'he ficat amb la conya de la presentació del llibre! No fa tants d'anys, amb un parell de trucades als amics ja restava tot solucionat. Quan volíem que l'acte fos sonat, que la premsa no retratàs cadires buides, o, simplement, per donar una mica d'enveja als companys que tan sols compareixien per ensumar el fracàs de la presentació, parlàvem amb Tòfol Seguí. En Tòfol és un fervent afeccionat al futbol, sempre organitzant anades massives a l'estadi. En no res et podia omplir una església en cas de funeral o una sala d'actes si es tractava d'un recital. Era un truc infallible! Els socis del Club Literari -que tan sols venien a l'acte per empassolar-se els pastissos que podien, o per a acabar amb el xampany, quan n'hi havia- restaven amb la boca oberta en veure aquella gentada que ens portava en Tòfol!
Mai no se'ls haurien imaginat, els nostres trucs! Ara bé, ells, la competència, els exquisits, també sabien emprar jocs de prestidigitador increïbles. Tothom utilitza els mitjans que té a disposició per a intentar barrar el pas al rival, l'enemic: és a dir, el company de ploma. No hi ha res que no serveixi! Alguns, tot imitant -però sense arribar-ne a assolir la categoria- Wilde o Flaubert, empraven, per enlluernar la premsa i el públic assistent, les mansions de la família, els casals que, tant en el pla com a la muntanya, mantinguts d'ençà del temps de les germanies -i molt abans!- fins al present, servien com a demostració de poder i de classe. Conservació aconseguida, com molt bé matisa sempre Biel Caimari, damunt la sang de la pagesia.
Però... quin indret més adequat que una possessió (mobles antics, sofàs vellutats, cortinatges portats de Venècia o Istanbul, pergamins donant fe d'un llunyà familiar que va pertànyer al Tribunal de la Inquisició o participà en la guerra de Successió a favor dels Borbons) per a presentar la darrera novella de l'aristocràtic autor? I les relíquies de la guerra del trenta-sis, sense pols, en vitrines especials: banderes de la República amb restes del fang de les batalles, el forat de les bales, les insígnies de la CNT-FAI preses dels locals de Ciutat després d'afusellar tants d'homes i dones que gosaren somniar un esdevenir lliure per a ells i llurs infants... No res de contaminació popular: presentacions a locals sindicals, saló d'actes d'instituts i collegis mal illuminats, bars on acudeixen encara els darrers militants de l'esquerra, els pocs que ho han lliurat idees i illusions davant els voltors de la postmodernitat...
És evident -no cal ni discutir-ho- que els poders fàctics de la cultura -editors i institucions que els subvencionen- s'estimen més aquest darrer tipus d'autor -els "perfumats", els exquisits- que no pas aquells qui procedeixen de les zones frontereres, els que porten a la sang l'escriptura com un ofici i no com una afecció de desenfeinats. Curiosa diferència entre escriptors: els uns -nosaltres- pugnant per dignificar una de les professions més mal considerades i que fins ara mateix era considerada com a ocupació de desenfeinats; i els altres, fermament convençuts que escriure és un sacerdoci. Partidaris d'anar bastint llurs excelses "genialitats" lentament -tenen el temps ocupat amb altres activitats guanyant diners amb l'especulació immobiliària, amb mil negocis inconfesables-, es consideren depositaris de no se sap quines eternes essències... Igual que en la guerra del trenta-sis: uns, els franquistes, dient que ells eren els defensors de la cultura, de la civilització i els altres, els republicans, els separatistes, eren -som!- la vulgaritat, la barbàrie que tot ho contamina. Tants d'escrits de Pemán, Villalonga, Giménez Caballero, Ramiro de Maeztu, plagiant Ortega i Gasset, Spengler, o enlairant D'Annunzio a la màxima expressió de la saviesa universal.
Com una batalla de veritat: aconseguir publicar un llibre, fer una presentació. N'Antoni Crespí, el mateix Alexandre Arquer, m'ho contaven l'altra dia.
-Saps que n'hi ha de malifetes i conspiracions de saló dins del nostre enverinat cercle d'aspirants al Nobel, de pretesos amics! Molts dels que et saluden pel carrer... fins i tot gent que et truca per a felicitar-te per haver guanyat un premi, al cap de pocs segons són capaços de telefonar a l'editor per dir-li que no vals res, que estàs negat per a escriure, que serà un fracàs l'edició de la novella que ja tens aparaulada!
-Que m'heu de dir! -explica n'Alexandre Arquer. M'havien de publicar una recull d'obres de teatre, a Barcelona precisament... Creureu que un membre prou conegut del Club Literari anà al Principat -imagineu les despeses: avió, hotel, etc., etc.- per a parlar amb l'editorial? L'home m'ho explicà més endavant fent-se'n creus. Em digué que l'enveja i l'odi existent entre els escriptors illencs superava de molt el que es respirava al Principat... i allà també era extremat. Sortosament el viatge de l'"amic" no serví per a res, ja que l'editor havia cobrat la subvenció i el llibre sortí al carrer talment com estava programat.
pobler | 04 Agost, 2016 09:57 |
...”els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta". (Miquel López Crespí)
Lletra de batalla i els ressentits
Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l'Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l'editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l'autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols "La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània" i "El llibre de les odes", pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d'altres coses: "Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d'un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d'una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els 'exquisits', els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de mediocritats, còpia barata d'un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l'autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d'aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D'on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta".
http://bloc.balearweb.net/get/444/xativapremi.JPGEl poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: "La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d'esmentar".
En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, "descobert" l'autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d'assassinar les obres i l'autor en petit comitè, clavant el punyal per l'esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d'ètica d'aquests membres de jurat, alguns d'ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d'afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l'havien votat.
Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l'Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d'esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre d'Investigació Històrica Arran s'havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava "La transició als Països Catalans" i, com deien els organitzadors, es tractava "d'apropar a l'estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l'actual monarquia parlamentaria".
pobler | 03 Agost, 2016 14:48 |
Crònica sentimental de la lluita per la República i el Socialisme! -
Palma (Mallorca), anys 70- Records d´una roda de premsa clandestina en temps de la dictadura franquista (una acció que ens costà anar a la presó!) –
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. (Miquel López Crespí)
No era senzill aconseguir que els diaris parlassin dels hereus del POUM i Andreu Nin a les Illes! Quan decidírem convidar els periodistes a una roda de premsa clandestina no sabíem si hi compareixeria algú. Evidentment, no podien fer el que volien. Tenien ordres de la direcció per a magnificar qualsevol proposta que sortís dels qui, en poques setmanes, serien els únics interlocutors reconeguts pel règim. No obeir les instruccions que sortien del consell de redacció significava perdre la feina. Ningú podia actuar pel seu compte, al marge del que ordenàs el director. S’havia de treballar ulls clucs al servei dels que preparaven la restauració borbònica, per a conservar l’essencial del franquisme: la “sagrada unidad de España” i el sistema d’explotació amagat sota l’eufemisme de “defensa de l´economia de lliure mercat”! El rei que ens llegava el dictador serviria de ciment aglutinant de l´operació ordida per tots els poders mundials implicats en aquesta grandiosa i espectacular obra teatral.
Malgrat les dificultats, havíem de provar de sortir en els diaris. Fins aleshores, la tramesa de comunicats informatius de les propostes polítiques que fèiem en relació a la canviant situació en què vivíem no havien servit de res. Els caps de redacció ho vigilaven tot. Els amics que feien feina a les redaccions explicaven que la feina del nostre servei de premsa, les hores perdudes escrivint les notes informatives, anaven al cubell de les escombraries. I el que era encara pitjor: un company de l´organització que treballava en els teletips ens digué que potser seria millor no enviar res. Havia descobert que els infiltrats de la Brigada Política aprofitaven els torns nocturns, quan estaven sols a la redacció, per arreplegar el que hi havia a les papereres abans que arribassin les dones de la neteja. Ho ficaven dins unes grans bosses de plàstic gris i, amb una misteriosa camioneta, ho portaven fins a Govern Civil, a la porta que conduïa als despatxos de la Social. Sembla que els directors dels diaris hi estaven d´acord i que mai no posaren cap entrebanc a la feina dels agents de la policia. Les velles amistats de la guerra civil? Fills de militars i alts comandaments de la División Azul emparentats amb els batles i governadors de la dictadura? Les mateixes famílies del trenta-sis jugant diverses cartes? Els fills dels fiscals falangistes, ara membres d´alguns grups de l´oposició, defensant la fi de la lluita republicana, l´enlairament de la bandera bicolor, el perdó dels assassins, la reconciliació nacional amb els culpables de més de quaranta anys d´opressió!
pobler | 03 Agost, 2016 10:27 |
Curiositats històriques - Quan la policia franquista ens recomanava entrar a militar en el PSOE... per fer “carrera” i guanyar diners! -
Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició
Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons? (Miquel López Crespí)
La Social havia acabat de remoure el pis.
Si ho volia tornar a deixar com estava m´esperava una feinada! Na Dora, per indicacions dels agents, signà l’informe del Rosset. Un escrit de circumstàncies on s’especificava que, “efectuado el registro en la casa del sospechoso tal día y a tal hora”, no havien trobat cap publicació subversiva. No entenia els motius d´un escorcoll tan minuciós. Sabien a la perfecció que, si ells no deixaven el material escampat per casa, no trobarien mai res. Només uns militants despreocupats i novells podien ser tan babaus de deixar revistes compromeses al seu domicili. Més d’una vegada vaig proposar al Comitè de Direcció l’expulsió de qui no complís les mínimes instruccions de seguretat. Era absurd que s’acceptàs la militància de qui no comprenia els perills que comportaven, que no fos conscient de la necessària disciplina, la importància d’estar sempre a l´aguait per salvar l’estructura de l’organització. La caiguda d’una cèl·lula en mans de la Social i de la Guàrdia Civil podia significar, en cas d’haver-hi tortures, la fi de tota l´activitat política d’una ciutat i, fins i tot, d’una comarca.
Els agents de la Brigada Social ja eren al replà de l’escala. Abans d´entrar a l’ascensor, el Rosset em digué, amb veu reposada:
-No et pensis que us heu alliberat de nosaltres. Avui només hem fet una visita rutinària. Únicament volíem saber si calia afegir alguna nova troballa a l'expedient que ja teniu obert per la presentació del partit. Per a enviar-vos al jutge i aconseguir que ordeni el vostre ingrés a la presó ens basta adjuntar els retalls de premsa del Diario de la Provincia. No necessitam cap mena de declaració! Podem detenir-vos sense haver de fer cap interrogatori nou.
Vaig veure com col·locava l’informe dins una cartera de cuiro. La va tancar a poc a poc. Parlava suaument, com si volgués que escoltàs bé cada una de les paraules que pronunciava.
-Vosaltres no podeu sortir a la llum pública. Sí, ja ho sé. Pots dir-me que consentim quasi tot el que volen al PCE i al PSOE. Supòs que no et ve de nou. T’ho vaig explicar a comissaria després de les detencions a Lluc i a Inca. Crec que estau avisats. I no em tornis a dir que no saps res de l’organització. Has declarat que formes part del Servei de Premsa. És un grau de compromís prou important. Per a nosaltres, malgrat que no ho vulguis reconèixer, ets un membre destacat de la Direcció Política de les Illes. Només un responsable del Comitè Executiu pot convocar els mitjans de comunicació. O et penses que som uns policies que just comencen? Anau ben errats de comptes! I, no ho oblideu: per quatre rals tenim tots els informadors que volem! Heu pensat mai que, segurament, qui crida més a les assemblees, qui us sembla més radical, aquell a qui apreciau al màxim podria ser de la policia?
Mentre acabava de tancar la cartera, va callar un moment.
-A més... no sé per què et dic coses que sabeu perfectament. En Jaume Calafell, en Guillem Salomó, els que heu participat en la roda de premsa ja sou prou grans. Sou més vells que la majoria de joves que s´han afiliat a l´organització a la darrera època. No us hem d´ensenyar res.
Els socials ja eren dins l´ascensor, però el Rosset continuava amb l´explicació, fent-me saber les conclusions a les quals havia arribat després d’anys de seguiment i vigilància.
Em mirà fixament als ulls i pronuncià les acostumades recomanacions.
-Us ho vaig advertir i no sabeu fer cas a qui us dóna bons consells. La reforma del règim avança i es consolida. Basta sentir les declaracions d’Adolfo Suárez i Torcuato Fernández Miranda per a saber de què va aquesta història. El futur de l’esquerra no passa pels vostres grups. Ho hauríeu de saber. Els poders fàctics espanyols i del món sencer volen una oposició com l´existent a França i Itàlia, uns eurocomunistes que són capaços de pactar amb la Democràcia Cristiana a Itàlia i aturar una Revolució com la del Maig del 68 a França. Malgrat que no descartin, si fos possible, bastir un bipartidisme del tipus que hi ha als Estats Units, Anglaterra i Alemanya. Revolucions, Fronts Populars, República Socialista... No interessen a ningú! O no recordau quin va ser el paper dels comunistes francesos el Maig del 68? No teniu memòria? Es tractava de rompre la unitat congriada en el carrer entre obrers i estudiants. Els carrillistes tenen prou militants i, evidentment, no volem que s´estableixi cap mena de competència amb altres partits comunistes. El pacte amb el Moviment és aconseguir silenciar-vos a fàbriques i universitats. El PSOE de Felipe González, que és la tendència que promociona la Internacional Socialdemòcrata, no té quasi militants. Si ara demanau l’entrada al partit us podríeu convertir en quadres dirigents i ocupar, abans que s´aprofitin els centenars d’oportunistes que sorgeixen arreu com a bolets, llocs importants de comandament. Serieu els primers a situar-vos a recer de qui tendrà l´oportunitat de guanyar eleccions! A Inca vaig dir que us calia reflexionar. I no heu seguit els meus consells! No enteneu que el futur de l´esquerra estaria a les vostres mans? Us imaginau els avantatges personals que podríeu obtenir? I, dins del PSOE, sempre seria factible afirmar que sou d´esquerres. Qui no es deixaria enganyar si sabeu alçar el puny quan pertoca, enlairar la bandera roja a les manifestacions, passejar el retrat de Pablo Iglesias pels carrers cantant la Internacional? Tenim informes secrets que parlen de trobades d´alguns dels vostres dirigents amb enviats d´Alfonso Guerra! Pensau que el poder és sempre el poder i, d´ençà de l´inici de la història, tothom vincla l´espinada davant qui comanda! Ara és el moment, únic, irrepetible! Imaginau-ho! Controlar les llistes electorals, situar-vos en bona posició per a sortir elegits, endollar amics i familiars... En una sola legislatura guanyaríeu prou per a retirar-vos de la política gaudint d´una posició immillorable! Quin sentit té romandre en unes organitzacions que mai no assoliran el triomf, fer feina a uns grups que seran perseguits de forma implacable mentre duri la reforma i, no cal que ho dubteu, posteriorment? Teniu ànima de màrtirs? Sou els nous cristians? Heu nascut amb voluntat de sortir a l’arena de circ perquè us mengin els lleons?
Just abans de tancar la porta de l’ascensor, encara tengué temps de dir-me, com si sentís de veritat aquelles paraules:
-Ho hauríeu de pensar amb deteniment. Saps que tenc raó i només un estèril romanticisme us manté fermats a les velles utopies del passat. Massa anys sentint les històries de la guerra que contaven els vostres pares. Quin profit podeu treure dels records dels antics presoners republicans? Aquell univers de somnis fa temps que desaparegué de la memòria de les noves generacions. És com si no us haguéssiu adonat de la resplendent societat de consum que us envolta, dels milions de turistes que arriben cada any a Mallorca, dels cotxes que ocupen carrers i avingudes, de les nits interminables de xampany a Tito´s, Barbarella, Trocadero, Jack el Negro... El món ha canviat i, submergits en antics romanços, no us heu adonat del cicló que ha arrabassat les esperances dels vells combatents! Els treballadors que tant estimau... pensau que volen viure com a Rússia, Cuba i la Xina? Fer feina per a l´Estat? Anau ben equivocats! Fixau-vos-hi bé, en els homes i dones que arriben a l´illa per a fer feina en la construcció i els hotels! Volen gaudir d´un benestar que no tenien als seus pobles, comprar una casa, tenir cotxe, portar corbata els diumenges.... Tenen res a veure aquestes aspiracions amb treballar per quatre kopecs a l´URSS, cavar canals a la Xina per un plat d´arrós, tallar canya a Cuba? Els primers que us trairan seran els vostres propis dirigents. Sí, ja sé que vosaltres sou els més idealistes. Recordau que, a molts d´indrets, la paraula “idealista” és sinònim de bàmbol, de ximple. No heu volgut estar en els organismes unitaris de l’oposició. Però els altres grups, del de Carrillo al Moviment Internacionalista i el Partit del Socialisme, sense oblidar la Lliga Marxista-Leninista, hi són presents, esperant el moment oportú per situar-se a recer de qui quedi més ben col·locat en les properes eleccions. Ja hi ha maoistes i trotsquistes olorant que, restar proper al PSOE, podrà significar accedir a una feina segura a les institucions, malgrat que sigui d´auxiliar administratiu! Reflexionau! Si no espavilau romandreu sols, abandonats a la vostra sort, amb els deutes del lloguer dels locals clandestins, sense poder pagar els quatre cartells per a les eleccions, si arriba el dia en què el govern us autoritzi a participar-hi.
El darrer que va dir abans de desaparèixer engolit per l’ascensor va ser: “Ens veurem ben aviat. Estau en les nostres mans!”.
pobler | 02 Agost, 2016 13:25 |
Pàgines del meu dietari (XVIII) – Els avenços de la modernitat – Problemes dels escriptors mallorquins -
Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. (Miquel López Crespí)
Creient que la qüestió de la propaganda restava solucionada, he tornat a telefonar a l'encarregada de les targes. Volia saber si podien enviar un grapat d'invitacions als meus amics, a la família. Poca cosa en definitiva: trenta o quaranta sobres; una despesa ridícula. Anava ben convençut que tot rutllava a la perfecció. Però vet aquí que, de cop i volta, reb una inesperada sorpresa.
Després de trucar tres vegades per a localitzar-la, i al cap d'una estona d'esperar com un babau amb l'auricular a les mans, sent una veueta que m'explica novetats: ara s'esdevé que la Casa de Cultura no pot fer la promoció, perquè no hi ha prevista cap despesa especial (els segells per als sobres, algun tríptic...), ja que la sollicitud l'he feta jo! És a dir: si hom demana de fer un acte sense haver estat convidat expressament per la Direcció, se suposa que tal activitat no entra a formar part del programa normal de la "Casa". Escoltant-la arrib a pensar si la meva novella deu tenir la SIDA o jo estic tuberculós (o ambdues coses a la vegada!). )És possible que, a les acaballes del segle XX, després de més de quinze anys de pretesa normalització cultural, sigui un pecat voler presentar un llibre? L'alloteta em xerra sense embulls:
-Pensi que no l'hem anat a cercar. És vostè que ens ha vengut a demanar un ajut. Comprengui que en aquestes circumstàncies, sense que el seu acte estigui programat, som nosaltres que li fem un gran servei.
Un favor, presentar el meu llibre! Cada vegada ho entenc menys. Si al final no paguen el que costa la propaganda... quin tipus d'ajut em fan? Deixar-me una tauleta i una cadira per parlar des d'un escenari sense cap altra mena de decoració? Quines despeses els significa deixar una sala d'actes? Potser m'equivoc. En Biel, sorneguer com de costum, em diria que han de mantenir oberta la sala seixanta minuts més de l'acostumat. Vet aquí el "problema"!
-Ves a saber si han de pagar una hora extraordinària al vigilant, a l'allota encarregada d'obrir i tancar portes -explica, provant d'imaginar totes i cada una de les possibilitats, els entrebancs burocràtics que puguin sortir encara.
En el fons he entès a la perfecció el que em volien dir. Costa fer-se a la idea. La propaganda (prèviament aprovada pel departament corresponent: tipus de lletra i paper, lloc per a collocar el meu nom i el de l'editor, etc, etc...) ha de córrer a càrrec meu. La notícia, inesperada, em deixa per un moments sense respiració. Una nova despesa!
Qui sap si en Ribas i Thomàs es penedeix de tanta "generositat": haver-me rebut en el despatx. No sé què pensar. Hi ha fets que em desconcerten. Tants d'anys tancat entre aquestes quatre parets m'han fet oblidar l'aferrissada lluita d'interessos que, per la publicació d'un llibre, per la subvenció, per simple protagonisme personal, hi ha en el món de la ploma. Em deman amb qui deu haver parlat en Ribas i Thomàs per a mudar d'opinió. Ells, allà dalt, saben el que costa una promoció adequada d'un llibre, i, evidentment, no ignoren que l'escriptor, tret que pertanyi a la colla dels privilegiats, no pot competir amb igualtat de condicions amb els exquisits. Són el conegut exèrcit dels servils, dels que no tenen res a dir, grafòmans de dissabte i diumenge que únicament malden per sortir en els diaris. Onanistes de la paraula, de la frase plagiada, de l'argument pres d'alguna novella estrangera... Milionaris que paguen les edicions, encarreguen a universitaris sense diners articles, biografies elogioses, on, sense cap mena de dubte, el biografiat és el fidel continuador de Ramon Llull, la superació de tota literatura escrita fins al moment present. Espaventós reialme de la manipulació contínua i la mentida.
No arrib imaginar qui deu haver parlat amb la direcció de la Institució per a maquinar tan gran malifeta: deixar-me sense targes, voler fer-me pagar la promoció... Sabotatge sota els peus. El conegut paisatge quotidià.
N'Antoni Crespí -li he trucat per a explicar-li el problema- creu que deu ser a causa del presentador, en Guillem Pradial, el catedràtic d'història (que, per cert, lluità amb el pare d'en Ribas i Thomàs contra la Unió Soviètica en la famosa "División Azul"). No acab d'entendre els motius que em suggereix n'Antoni. Li dic que la Casa de Cultura manté bones relacions amb la universitat, que tenen multitud de convenis signats i ambdues institucions funcionen alhora: jo et promocion els teus actes i tu em promociones els meus.
-Fins ara mateix era així... Sovint les coses muden en dies. D'aquí tres mesos hi ha eleccions. S'ha d'elegir rector i un nou equip de direcció. En Guillem Pradial -que t'ha de presentar el llibre-, malgrat que és bon amic d'en Ribas i Thomàs... forma part de l'equip perdedor! Hi ha hagut pressions de determinats grups bancaris i del govern per a llevar els amics d'en Pradial del rectorat. No ho sabies? Per això no volen saber res dels que ja no podran oferir cap prebenda a la universitat. Els negocis comercials de la banca -que és en definitiva qui subvenciona les activitats de la Casa de Cultura- es faran amb el nou equip directiu. Parlar de Guillem Pradial és com nomenar les guerres de Cartago contra Roma! Un home sense futur; algú de qui ja no es pot xuclar res.
No ho havia pensat. Segurament té raó n'Antoni. Escrivint al teu racó no arribes a copsar mai, en profunditat, les conseqüències polítiques i culturals de la nova època -la postmodernitat!-, de l'avanç incontenible d'una democràcia basada en un cinquanta per cent d'abstenció de l'electorat. A Dallas encara és pitjor: el batle és elegit només amb el cinc per cent de ciutadans que va a votar. Hi ha indrets amb un noranta-cinc per cent de gent que passa de tot! I aquesta és la democràcia que els ianquis volen estendre arreu del món a força de míssils i bonbardejaments continuats!
Els companys que en el passat -d'això només fa uns quinze o vint anys- no tenien vint duros per a menjar un entrepà, ara, al capdamunt de la universitat o dels centenars i centenars d'institucions culturals que han sorgit com a bolets amb la reforma del règim, manegen milers de milions de pessetes. La banca, els partits, els sindicats, determinats collegis professionals, pugnen per tenir els seus homes collocats en llocs estratègics de comandament econòmic, polític o cultural. Jo he anat a escollir un home com en Guillem Pradial, important fins ahir, sense anar a pensar que el vent sol mudar de direcció. Pradial ja és un destorb, un nom que s'ha d'oblidar.
Pretenen que mudi de presentador? Voldrien que anàs de nou a veure'ls per a escoltar un "suggeriment"? La recomanació d'algun professoret desconegut però que entrarà a formar part del nou equip directiu? Em neg a fer més concessions. Que pensi el que vulgui en Manel, l'editor. Ja estic una mica avorrit d'anar constantment rere quatre penedits. En Guillem Pradial, malgrat procedir d'una nissaga de repressors del nostre poble, sempre ha donat suport en allò que ha pogut a la causa per la llibertat: donà ajuts econòmics, pagà la publicació de números de la premsa clandestina i, malgrat que amb el temps evolucionà fins a postures properes al poder, mai no ha fet cap declaració pública penedint-se dels anys de collaboració amb l'esquerra. Un gran mèrit a tenir en compte enmig del maremàgnum d'oportunisme galopant que ens envolta!
Resumint: m'han fet anar tot el dia anant amunt i avall. Adéu escriure, adéu la preparació del llibre de contes que havia de presentar al concurs de Perpinyà! Avui dia ja no és com abans. Els treballs d'edició, qualsevol ximpleria, valen una doblerada. He demanat pressupost a tres impremtes. Quatre-centes targes costen deu mil pessetes. Hauré de seleccionar els convidats; estudiar acuradament qui és cada una de les persones que tenc al llistat d'amics i coneguts. Pitjor seria que fos pintor: amb el que costa un catàleg per a una exposició! He de mirar prim: deixar de banda els que no hagin vengut a les dues darreres presentacions; oblidar el lliurament de targes als rivals. Allò que tothom fa d'enviar invitacions a gent que saps que no vendrà mai -"ni que els matassin"-, però que els pot pegar un atac de cor d'enveja en constatar que has publicat un altre llibre. Pensar que ja se n'assabentaran pel diari, que tendran l'atac de gota en obrir la premsa. Potser que en dues-centes o tres-centes ja n'hi hagi prou. Deu mil pessetes! I diuen que és barat! Els hauré de creure? Expliquen que em faran la feina perquè sóc client de fa molts d'anys! D'altra manera no podrien prometre res. Una fortuna, deu mil cuques! Hauria estat millor fer la carta de sempre amb l'ordinador. A pesseta el full, per no res m'hauria sortit. M'ho meresc per haver accedit a les sollicituds de l'editor. Deixar-se portar per la línia de menor resistència porta aquests problemes. En Manel Serra no n'és l'únic culpable. Acostumat a veure als diaris i als informatius de la televisió que tots els escriptors fan les presentacions en indrets de cert prestigi, m'he deixat vèncer una mica per l'enveja. En el fons som humans. Què hi farem! "Si els altres ho organitzen així... )per què hauria de ser menys?". No sabia que la "competència" té secretàries que fan la feina per l'autor. Jo encara no he arribat a tan excelsa categoria: despatx, edicions de luxe pagades pels bancs, convidades del President de la Província Autonòmica o del batle... Ben mirat, no sé per què protest. )No volia presentar el meu darrer llibre a l'indret de moda a Ciutat, la Casa de Cultura "Reis de Mallorca"? Don massa la culpa a l'editor. Als cinquanta anys ja hauria de saber el que es cou pels indrets artístics. En Manel no m'hi hauria pogut obligar, si m'hagués inventat una excusa versemblant. Pensava que m'aniria bé vendre un parell de llibres, ingressar -si l'editor em pagava puntualment- una quantitat extra de duros (sempre el problema de factures endarrerides, l'escola i els llibres dels fills...). Provar de sobreviure en una societat que no vol saber res de res de poesia, novella o teatre (a menys que sigui un best-seller promocionat per la tele; una companyia vinguda de Madrid) és complicadíssim. En Biel tengué també bona part de culpa. "Com vols vendre si no saps presentar el producte com correspon, en un indret adequat, on periodistes i futurs compradors puguin anar mudats, lluir el vestit comprat a Londres o Milà?". M'ho digué molta gent. Amb l'entrada al Mercat Comú, amb la fi dels partits d'esquerra i l'abandonament de la lluita revolucionària per part de la majoria de coneguts, estava mal vist repetir les antigues representacions als barets de moda. S'havien avorrit dels cantaautors de protesta, de la coca amb verdura i el vi negre de Binissalem, signes evidents d'una època -les dèries juvenils- que volien oblidar ràpidament costàs el que costàs.
Fa uns dies vengué a Ciutat en Paco Ibáñez i donà un concert. Velles cançons de la resistència. Celaya. Blas de Otero. Rafael Alberti. "A galopar hasta enterrarlos en el mar". El públic -poca gent, moltes cadires buides a la sala- deia, sortint al carrer: "Aquest Paco Ibáñez cada dia beu més. És un borratxo perdut. Pobre home".
Només fa uns anys volien conquerir el món, alçar barricades contra la injustícia després de sentir les mateixes cançons que ara critiquen.
"Són els avenços de la modernitat!", diria, sorneguer Biel Caimari.
pobler | 02 Agost, 2016 09:30 |
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat. (Miquel López Crespí)
Brendan Behan: el teatre i la narrativa d'Irlanda
Brendan Behan és el continuador, per l'"esquerra" -molt a l'esquerra!- del teatre fabià d'un Bernard Shaw i del mateix O'Casey. Un home que procedeix directament, com a militant de l'IRA, de les fileres de la lluita per la independència d'Irlanda. Les experiències de presó de Behan es poden trobar en la seva narrativa, concretament en el llibre Borstal Boy (hi ha una traducció francesa a Galimard, 1960, titulada Un peuble partisan). En Borstal Boy Behan ens descriu els anys de presoner a mans de les forces repressives britàniques. Francisco Lorda Alaiz en l'article "Continuación de la tradición dramática irlandesa: los Behan" ens recorda les circumstàncies de la detenció de l'escriptor. Diu el comentarista: "En 1939, Brendan Behan desembarca en Liverpool con una maleta llena de explosivos. Sinn-feiner, como su abuelo, su padre y la mayor parte de los miembros de su familia, pertenece ya, a pesar de su extremada juventud -dieciseis años-, al IRA -el Ejército Republicano Irlandés-, y tiene la misión de hacer saltar los astilleros de la Marina. Apenas depositado su equipaje en su habitación del hotel, cae en manos de la Policia, se le conduce sin miramiento alguno a la Comisaria y se le arroja sobre la marcha al interior de una celda hedionda de la cárcel de Welton, donde los guardas se encargan de enterarle de la opinión que les merecen esos 'cerdos de irlandeses', en general i esa 'basura de terroristas del IRA' en particular".
Algunes obres de Behan, concretament Borstal Boy, ens situen davant un escriptor de vena, un autor que també destaca, i molt!, en la narrativa. Alguns estudiosos volen situar solament Brendan Behan en el marc concret del teatre irlandès contemporani. Però la seva narrativa memorialística ho desmenteix de forma rotunda.
La narrativa de Brendan Behan es pot inscriure sense cap dubte entre el millor de la literatura que van produir tants "clàssics" revolucionaris després d'haver patit, o precisament per haver patit a fons, les urpades de la repressió de les classes dominants del moment. L'escriptor que pot superar l'horror dels murs, els barrots de la presó, la tortura física i psíquica dels anys d'internament forçat; l'autor que pot escriure malgrat la soledat, la incomunicació, lluitant contra la censura de llibres i de diaris, enfrontant-se cada dia a l'aïllament, la impossibilitat de rebre la visita d'amics, familiars i companys; aquell home o dona que, amb el seu esperit de lluita per la llibertat aconsegueix no ser vençut per l'enemic, aquell és de veritat un creador de debò capaç, com Brendan Behan, com tants d'altres com ell, d'aportar el millor del seu esperit de resistent a la causa de l'alliberament nacional i social del seu país, de tota la humanitat.
Llegint l'obra de Brendan Behan hom recorda, amb les diferències de rigor, llibres cabdals, aportacions importantíssimes a la història cultural i política dels pobles. Pens ara mateix en la feina, els escrits essencials d'Antonio Gramsci dins les presons mussolinianes. Qui no recorda els famosos Quaderns de la presó, obra cabdal del gran dirigent comunista italià? O Les cartes de la presó de Rosa Luxemburg?
Quan hi reflexiones, quan analitzes a fons la narrativa de la presó de Brendan Behan, t'adones de les similituds amb tantes obres dels clàssics empresonats i torturats per les forces de la reacció pertot el món. Molts d'aquests llibres són els que han anat formant -o deformant, dirien els reaccionaris!- la nostra consciencia militant. Si miram endarrere ens trobarem amb l'experiència que va significar la lectura d'alguns poemes de Quevedo escrits en circumstàncies semblants, obres de Miguel Hernández escrites en els anys del seu captiveri, la famosa balada d'Oscar Wilde escrita a la presó de Reading... Els exemples podrien multiplicar-se fins a l'infinit. Qui no té en ment les Memòries d'un revolucionari de Kropotkin, llibre editat a Londres l'any 1887? Memòries d'un revolucionari tenia per títol original A les presons russes i franceses. La primera edició de l'any 1887 va ser comprada íntegrament per la policia política tsarista per ordres expresses del tsar. El llibre de Kropotkin, editat en espanyol a començaments dels anys setanta per l'editorial ZYX, ens ajudà a conèixer i aprofundir en la Rússia d'abans de la Revolució Soviètica, en les condicions d'opressió de les nacions de l'Imperi rus, en les tortures i vexacions a què eren sotmesos els revolucionaris de totes les nacions oprimides pel tsarisme.
Una obra, la de Brendan Behan, molt semblant a les memòries del gran revolucionari alemany Ernst Toller, un dels caps de la insurrecció consellista de 1919, fundador i dirigent de la República Alemanya dels Consells de Treballadors, Pagesos i Soldats. Recentment Edicions de 1984 de Barcelona ha editat l'obra de Toller Una joventut a Alemanya (Barcelona, Edicions de 1984, 2001). Una joventut a Alemanya ens confirma novament tot el que anam dient sobre la narrativa memorialística dels intel·lectuals que han fet del compromís amb el deslliurament del seu poble objectiu d'una vida de lluita i sovint de grans sacrificis.
Recordem al respecte llibres com El Vertigo (Barcelona, Editorial Noguer, 1974) de la revolucionària Ievguénia Semiónovna Ginzburg, acusada per l'estalinisme d'idees trotskistes i presonera des de l'any 1937 fins a 1957 a les presons i els camps de concentració dels usurpadors i enterradores de les idees socialistes d'octubre. El material d'Eva Forest titulat Eva Forest: diario y cartas desde la cárcel (París, Édicions des femmes, 1975) o el llibre de Manuel Cruells, Escrits a la presó de Barcelona (1944-1945) (Barcelona, Galba Edicions, 1977), que ens informa amb tota mena de detalls de com era la vida a les presons feixistes de Barcelona a mitjans dels anys quaranta, són exemples molt semblants al de Behan.
Bredan Behan era a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta -i és ara mateix!- l'exemple d'intel·lectual compromès. Pintor de parets i mariner, militant de l'IRA, detingut durant quatre anys a les presons britàniques, narrador clàssic a l'alçada dels millors memorialistes del món, autor teatral per excel·lència, va saber portar a la literatura les lluites del poble irlandès i la seva experiència personal en el combat contra l'opressor. Obres teatrals com The quare felow i posteriorment The hostage porten a l'escena tota la càrrega subversiva que tenia i té el món vital de Brendan Behan. Obres escrites en una línia que combina, sense ser-ne cap deixeble ni imitador, el millor de Bertolt Brecht i, també, mercès al tarannà especial de l'autor, a la commedia dell'arte italiana. Peces que porten a l'escenari històries verídiques de la resistència, de la vida quotidiana d'un poble oprimit, fent del teatre una esmoladíssima eina de lluita i de desvetllament nacional i social. Com deia Francisco Lorda Alaiz en "Continuación de la tradición dramática irlandes: los Behan": "Brendan Behan parte de una realidad cruda y su quehacer básico consiste en reproducirla con toda su crudeza, y, aunque de cuando en cuando, se salga por la tangente de la extravagancia, que, de todos modos, no acaba de ser gratuita, el humor y la sátira brotan muy naturalmente de los propios personajes y de su circunstancia, y no son una superestructura artificiosa impuesta por la intención del autor sin mirar demasiado si viene a cuento o no. Se trata, en resumen, de un realismo no menos estricto que el de una Selagh Delaney, un Wesker o un Willis Hall, ni de función social menos intensa que el de éstos, pero de una calidad peculiar que confiere a ese realismo una dimensión próxima a lo que podría calificarse de comedia satírica".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 01 Agost, 2016 11:46 |
-Mallorca, el paradís perdut (XXI) - Cala de Deià -
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès. (Miquel López Crespí)
Diu el llibre Mallorca vora mar (I) de Joan Sastre i Vicenç Sastre, en parlar del camí cap a la cala de Deià: "Dirigim les nostres passes cap a la cala de Deià tot seguint el recorregut del camí de sa Torre. En aquesta garriga de pins coexisteixen -a més de plantes que són molt comunes pertot arreu, com els albons, la mata, el llampúdol, les estepes i el càrritx- espècies que pertanyen a aliances vegetals diferents. Per una part, hi són presents el cirerer de Betlem i l'esparreguera d'ombra, pròpies de l'alzinar; i per l'altra, creixen també les esparregueres veres i les de moix, l'estepa de mart, la rapa, la ruda, l'ullastre i la lletrera, pròpies de l'aliança anomenada Oleo-Ceratonion. Observam també el romaní, que s'enquadra dins l'aliança Rosmarino-Ericion"1.
Cap a mitjans dels anys seixanta, que és l'època en la qual començam a escriure i col·laborar regularment en la premsa mallorquina, ens atreu l'anomenada mítica de Deià. Aleshores ja sabem que al poble hi han residit artistes com Joaquim Mir, Arthur Byne, Lady Sheppard, Tito Cittadini, Casimir Martínez, Tarrassó, Mathew Klarwein, Josep Puigdengolas, John Ulbrich, Mark Heine o Antoni Gelabert. En el volum III de La pintura i l'escultura a les Balears, en parlar de la vida i l'obra de Joaquim Mir hom pot copsar la importància de Deià i de les passejades per la serra de Tramuntana en l'obra de tota aquella colla de pintors que descobriren la llum i el paisatge de Mallorca. Diuen els autors del llibre: "Quan Mir arribà a Deià, Degouve, que hi estava pintant, argumentaria el dret a certa exclusivitat pictòrica: la primacia d'interpretar el motiu descobert (Pla, 1994). (...) Aquells primers anys del segle, les excursions pictòriques en grup eren freqüents. S'hi reunien, entre d'altres, Terrassa, Gelabert, Blanes Viale, Bernareggi o Ribas Prats. A la zona de Deià, Mir convisqué un temps amb el seu amic Sebastià Junyer (Ferrà, 1999), establert a Llucalcari. Sovint s'hi sumava Gelabert. Mir pintà també a Raixa i a la zona de Pollença (‘Camí de Pollença’, 1902). Posteriorment s'instal·là al castell del Rei, on convidà els Rusiñol i Gelabert una temporada, i on tornà a coincidir amb Degouve"2.
A mitjans anys seixanta, Deià ja formava part de la nostra mitologia de joves lletraferits. No solament existia la realitat d'un poble estretament lligat al desenvolupament de la pintura mallorquina i mundial, sinó que, i això era el que vertaderament ens impressionava, era l'indret on havien viscut o vivien encara intel·lectuals de la importància de Robert Graves, Alan Silitoe o Josep M. Llompart. Precisament Llompart, Graves i Silitoe eren, per diferents motius, tres escriptors admirats. Alan Silitoe residí a Sóller (1953-59) i passava molts dies a Deià en companyia de Robert Graves. A mitjans anys seixanta la literatura d'Alan Silitoe gaudia del mateix prestigi, o més!, que la del bum de la novel·la llatinoamericana. L'any 1958 havia escrit Saturday night and Sunday morning. Una obra que posteriorment, cap a l'any 1960, va ser portada a la pantalla en versió de Tony Richardson. No cal dir que el film, projectat en nombrosos cineclubs del moment, va ser considerada una obra mestra i exemple de cinema compromès.
Robert Graves ja era un escriptor d'anomenada molt abans de l'esclat de la guerra civil espanyola. A mitjans anys trenta (1934) ja havia escrit alguna de les obres que el portarien a la fama, com era el cas de I, Claudius i Claudius the god and his wife Messalina.
Pel que fa a Josep M. Llompart, cal dir que en aquells ja exercia el seu mestratge indiscutible a les nostres lletres i en tot l'àmbit de la literatura dels Països Catalans.
A aquestes alçades de l'edat, quan ja anam cap als seixanta anys, a voltes se'ns fa difícil retrocedir amb la màquina del temps de la memòria fins al moment en què somniam de ser escriptors. ¿Vol dir que la màgia de Deià i la seva cala, la presència fantasmal dels artistes que n’havien immortalitzat el paisatge, la visió diària dels grans escriptors que hi vivien i treballaven, no condicionaren la nostra posterior dedicació a la literatura? Estic ben convençut que aquelles xerrades esporàdiques amb Robert Graves i Alan Silitoe quan ambdós, amb la senalla penjada a l'esquena com els hippis de l'època, davallaven a la cala, foren molt importants en el nostre decantament per la literatura. Encara avui els veig caminant, tranquils, travessant el pontet damunt el torrent Major i, havent deixat la roba al baret que hi ha vora les casetes de pescadors, nedar en l’aigua verd maragda de la cala. Per a nosaltres, Llompart, Graves i Silitoe tenien l’alçària gegantina d'Antoni Gelabert, Tito Cittadini o Joaquim Mir. La màgia de la cala de Deià en la nostra dedicació a la poesia? Ben cert que degué ser d'aquesta manera com s'anà conformant la nostra consciència.
Pintura, literatura i música reunits en un poble aparentment tan petit! Com no volíeu que aquesta mescladissa, combinada amb la presència suggerent del paisatge, amb el record permanent de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, no ens fes decantar vers la poesia?
1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (I). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J. J. De Olañeta, Editor, 2002. Pàgs. 232-235.
2 La pintura i l'escultura a les Balears (III) Edició dirigida per Guillem Frontera. Palma (Mallorca): Promomallorca i Àmbit Serveis Editorials, 1996. Pàgs. 232-233.
pobler | 01 Agost, 2016 10:03 |
- Pàgines del meu dietari (XVII) – La presentació del llibre -
...dues ampolles de cava, una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. -
Problemes dels escriptors mallorquins -
En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. (Miquel López Crespí)
Quan començava a pensar que no hi hauria resposta i que l'amic Josep Palau Ribas i Thomàs havia arribat a la conclusió que no interessava la presentació del llibre, truquen a la porta. Un estrany missatger, amb casc que porta l'anagrama de l'entitat bancària que subvenciona les activitats de la Casa de Cultura, és al meu davant. Sorprès encara, constat que em duu un sobre amb l'esperada autorització oficial.
-Miracle! Ho haurem de celebrar amb xampany -pens sense arribar a creure que tot marxa per bon camí.
Nerviós -fa tants dies que esper la resposta de'n Ribas i Thomàs!- obr el sobre que m'ha deixat el motorista. Quines situacions més estranyes! Llig. És talment com si volguessin estalviar paraules. La nota diu: "Distingit senyor: hem rebut la sollicitud que vostè ens envia demanant la sala de conferències per a fer la presentació del llibre Dones en guerra.
'Li comunic que per a nosaltres serà un plaer collaborar amb un escriptor conegut tant a l'àrea de la comunitat lingüística de parla catalana, com arreu de l'Estat i l'estranger.
'Per tant, ens plau informar-li que, dijous 24 d'octubre a les 20h., té la nostra sala a la seva disposició.
'Esperant que es posi en contacte amb nosaltres el més aviat possible per a ultimar detalls, li enviï una salutació ben cordial".
Veig que signa el document el director general de la Casa de Cultura "Reis de Mallorca", el meu excompany de la clandestinitat, Ribas i Thomàs.
Respir una mica alleugerit. En Biel Caimari, que sospita fins i tot del que si li acosta amb les més bones intencions, ja m'havia fet pensar que no hi hauria acte per l'octubre.
-Els problemes sorgiran per allà on menys els esperis. En pots tenir la completa seguretat, -predicava, sense deixar de fumar, expulsant amb parsimònia el fum.
Movent la pipa com si fos un regla, un garrot, un arma en moviment, agitant-la amunt i avall, continuava:
-Primer et diuen que sí, que ho han aprovat. Després, quan ja t'has illusionat, quan creus que tens el gorrió dins de la butxaca... Jas! Amb un truc de prestidigitador t'ho tiren tot pel terra. Vés amb compte, si no et vols portar una desillusió.
És possible que tengui raó, en Biel; però amb el missatge que m'ha portat el motorista ja puc anar a parlar amb l'editor. Veurà que he complit amb la meva part. Estarà content pensant que no haurà de gastar en promoció de la novella, ja que, entre les entrevistes que em puguin fer per premsa i televisió, ja són un parell de milers les pessetes estalviades. I si a més hi afegim tot el que fa la Casa de Cultura (cartells, tríptics, targes postals, enviament de cartes a més de quatre mil persones, anuncis pagats als diaris...), més felicitat encara.
Record que fa uns anys no creia gaire en la promoció i publicitat dels meus llibres. Imaginava que era suficient la qualitat de la novella perquè tota sola, sense necessitat de cap ajut, s'obrís camí entre el laberint de novetats que surten cada dia en el mercat.
En el fons vivíem en la més absoluta ignorància del que era el verinós món de la ploma. Pensàvem que els que escrivíem en català érem de la mateixa colla, ens inspiraven idèntics interessos: la salvació d'una cultura arrabassada des del temps de Felip V.
Potser és una idea heretada del temps de la clandestinitat, quan, amb la victòria del Movimiento, restà prohibit editar cap mena de llibre en la llengua pròpia. Durant dècades tot el món que alletà l'adolescència i joventut dels nostres pares restà esbucat. Els intellectuals que no foren afusellats, hagueren de callar sota pena de mort o presó. Altres, per salvar la vida, collaboraren amb els assassins. Un reduït cercle tengué la "sort" de poder retirar-se envers un caut exili interior. Amb precaució, com si fossin membres d'una perillossíssima secta -actius militants dels Socors Roig o d'algun grup d'ajut a la guerrilla-, els quatre poetes que sobrevisqueren a la repressió, llegien, en veu baixa, guaitant per la finestra per por d'un sobtat escorcoll, els poemes que encara tenien el valor d'enllestir.
Cap als quaranta s'anà autoritzant -amb comptagotes- l'edició d'algun clàssic, on editors intelligents, jugant amb la ignorància de la censura, collaven un escriptor modern.
Les edicions eren esquifides, pagades per subscripció popular entre les dues o tres dotzenes de fidels seguidors del català. Ningú aleshores -ni en temps més propers!- s'hauria pogut imaginar el gran negoci que representaria l'edició de llibres subvencionats, ni -amb la riquesa proporcionada pel turisme de masses- la possibilitat que els autors es pagassin poemaris i novelles, contribuint així a crear aquest fals miratge d'una cultura esponerosa en vies de normalització. Quasi setanta editorials i més de cent cinquanta cotitzants del Club Literari -sense comptar historiadors, assagistes, filòsofs, que també publiquen- en quatre metres quadrats de terra, no és normal. O tenim l'índex de creativitat més elevat del món -que també és possible!-, o les institucions són massa generoses amb els promotors de les editorials.
Estic pensant encara en les dificultats d'aquella època tenebrosa quan sent una nova trucada. Deman qui és: vull saber qui em telefona; després, amb tanta gent fent feina a la Casa de Cultura, mai no saps qui t'ha dit què o aconsellat d'una determinada qüestió. Es van passant el mort d'una secció a l'altra, d'un departament a un altre fins que arribes a perdre el fil.
Una veu anònima em diu que parlaré amb la senyoreta Xesca.
Pens que hi ha sort. Almanco, si he de reclamar per qualque motiu, podré demanar per aquesta allota.
L'encarregada de l'estètica de les targes -Xesca-, em dóna explicacions de com han de ser les invitacions. Servicial, amb to segur i professional, em recomana passar pel seu despatx per a aclarir qualsevol mena de detall tècnic o dubte que pugui tenir. Té una veu extremament melodiosa, l'eficient funcionària. Això sí que no ho discutiré.
Fins al dia que vaig anar a veure en Josep Palau Ribas i Thomàs mai no hauria pogut imaginar tant d'entrebanc burocràtic! En els anys finals de la dictadura, o més recentment, a principis dels vuitanta, bastava una telefonada, un full fotocopiat enviat per carta, per a avisar els amics que solien venir a aquest tipus d'actes. El màxim que un autor podia gastar en una presentació era un parell de centenars de pessetes en segells i, si era molt esplèndid, una o dues ampolles de cava, o una copeta de vi dolç, herbes, palo de Llubí, amb acompanyament de cacauets. Amb un tassonet d'herbes i una grapada d'avellanes, l'escriptor restava com un rei. L'"àpat" era comentat durant i dies entre el reduït cercle d'iniciats. Es feien infinitat d'hipòtesis i suposicions envoltant el "festí". Hom imaginava una imprevista herència, sort en la loteria o -els més malpensats ho calculaven tot- que l'escriptor tenia una amant secreta, una estrangera rica que, d'amagat de la núvia oficial, li pagava aquesta mena de capricis. Era quan els més vells, els que havien viscut a fons els anys més tètrics de la guerra i la postguerra, en veure l'inesperat desplegament cultural -malgrat que fins ben entrats els anys setanta hagués de demanar permís al Govern Civil i tenguéssim la presència d'un membre de la Brigada Social a l'indret on es feia la presentació- es feien el senyal de la creu, bocabadats. Mormolaven, mentre provaven amb prevenció una copeta de vi dolça: "Els temps han canviat definitivament! Quan hauríem pogut muntar una festeta així? Llibres arreu, la premsa que demà en parlarà, porta oberta a tothom i -malgrat la vigilància de la Social- possibilitat de fer una mica de colloqui! Coses mai vistes producte de la victòria aliada damunt l'Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini!".
Ara, amb les possibilitats que oferien tantes i tantes institucions culturals, també havien augmentat fins a límits insospitats els entrebancs burocràtics. Mai, en aquells anys dels quals estam parlant, ens hauríem pogut imaginar -ja sense policies a la sala- que els problemes fossin uns altres. Per exemple: el tipus de paper de la tarja o el seu format, o el color del cartró, el lloc on es collocaven els anagrames de la Institució i de l'Editorial, la lletra -gruix, quantitat de paraules-...
Aquests eren les dificultats que, molt amablement, em comunicava na Xesca de part del cap de secció. Ella -i per això havia trucat-, una vegada comprovat que ja era oficial l'acceptació de la sollicitud, es posava a la meva disposició per anar solucionant, en els propers mesos, els entrebancs que poguessin anar sorgint.
-Vostè pensi -em digué, sense mudar ni per un segon l'entonació de la veu- que basta que un d'aquests requisits tan essencials no estiguin aprovats, perquè no sigui possible parlar de la novella en el dia i l'hora convinguts.
M'ho deien ben clar i amb setmanes d'anticipació; no podia queixar-me. Estava avisat i l'advertència significava nous viatges a la Casa de Cultura. Més hores perdudes en els embussos de cotxes de la zona. Voltar per a trobar aparcament. Novament xerrar amb els guàrdia de seguretat. L'estúpida rutina a la qual, durant setmanes, m'he anat acostumant quasi sense adonar-me'n: mostrar el carnet; escoltar la musiqueta del fil musical; caminar damunt marbre dut expressament d'Itàlia... La senyoreta Xesca, una vegada comprovat de nou que tenc el permís oficial signat pel director general, és educada i amable (no desapareix mai una certa fredor en el to de la seva veu). )Feinejar com si visquessin dins d'una gelera espiritual i sentimental? Potser cobren vida quan surten de la feina. La cultura, per a tan eficients funcionàries, no deixa de ser una forma de guanyar-se la vida. Ben igual que si haguessin estat empleades o venedores de roba: atendre els clients, estar a bé amb els que manen. Vet aquí na Xesca al meu davant, uniformada, asexuada -moda unisex- rere l'ordinador que maneja, carpetes i arxivadors. Em mostra un caramull de targes oficials. M'indica el gruix i color dels papers adequats, la distància entre retxes que hi ha d'haver, l'indret exacte on he d'imprimir la data de la presentació...
Servicial, s'aixeca sense pronunciar gaire paraules i em fotocopia diversos originals de l'arxiu.
-Els doni a la impremta. Ho han de fer ben igual. Ens han d'anar enviant les primers proves i nosaltres ja donarem l'autorització definitiva.
Mai no m'hauria pogut imaginar que editar una simple tarja per a convidar a la presentació d'una novella fos un assumpte semblant a una qüestió d'Estat! Coses que t'ensenya la vida!
pobler | 01 Agost, 2016 09:12 |
George Orwell
Per Miquel López Crespí, escriptor
Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.
« | Agost 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |