Administrar

Pàgines del meu dietari (XVI) – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 30 Juliol, 2016 14:42 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XVI) – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins -


-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis. (Miquel López Crespí)


Han passat tres setmanes i encara no sé res. Ni truquen ni m'envien cap resposta per escrit. No sé què pensar. En Biel em ve a veure preocupat. Se sent culpable. Pensa que la sollicitud no ha funcionat per culpa seva. Imagina que ha estat l'antiga indumentària d'anar a exposicions que ell em deixà la culpable que no m'hagin donat el corresponen vist-i-plau.

-Potser l'hauríem d'haver portat abans a la tintoreria -comenta, capbaix, una mica trist.

Ambdós sabem que no disposàvem en aquells moments de les dues o tres mil pessetes que costava deixar pantalons i americana a rentar. N'Antoni Cladera, un altre amic més mal pensat encara, ve a veure'm. Dedueix -després de moltes deliberacions- que era el meu passat esquerranista el que m'havia barrat el pas durant tants i tants d'anys a la sala d'actes. Està segur que a la Casa de Cultura, a part dels dretans que comanden per les altures, hi ha nombrosos ex-militants del tipus d'en Ribas i Thomàs o na Conxa -penedits, en definitiva- que frueixen dificultant l'existència dels antics companys d'assemblees reivindicatives. Misèria de la humanitat. Què hi farem! N'Antoni ens explica com aquests personatges -reciclats de seguida que copsaren que l'esquerra no podia pagar el que volien, i ara membres de la burocràcia institucional- el que més odien són precisament aquells que, els uns escrivint, els altres pintant quadres, fent escultures o simplement treballant en el respectiu ofici, no hem tengut necessitat d'anar rere ningú -toquem fusta!- per a subsistir. Detesten la independència de criteri, la manca d'esperit servil, l'ètica, els principis ideològics que ens han mantingut fidels a la nostra terra durant lustres.

-Ens afusellarien si poguessin, em podeu tenir la més completa seguretat -exclama ben convençut.

Creu que les ninetes -especialitzades en una eficient indiferència- són teledirigides pels antics membres del partit esquerrà on vaig militar en temps de la dictadura i avui a sou de l'Estat o de qualsevol banc.

N'Antoni té raó. Tres setmanes d'espera són massa i estic arribant a la conclusió que per l'octubre no hi haurà presentació.

Escrivint la vida sencera, anant a les rituals manifestacions per provar de salvaguardar el que ens resta com a poble -terra, llengua, cultura-, han anat passant els anys quasi sense adonar-nos-en. Cal dir que, malgrat les dificultats i l'ocultació a les quals han estat sotmeses les nostres obres -la d'en Biel, la de n'Antoni, la d'en Miquel Ferragut, la meva-, en el fons hem pogut anar bastint una sèrie de novelles, llibres de contes, peces teatrals, que ja ningú no pot discutir. Una cosa és que pugnin per ignorar la feina feta, que a les revistes que controlin no parlin dels llibres escrits, quadres o escultures (tenebrós i fals món cultural teledirigit pels comissaris de torn!). No ignoram el que pagarien molts d'aquests grafòmans per poder mostrar al públic una obra com la que ja tenim feta. Els coneixem, sempre envejosos, a la desesperada, provant de xuclar minuts de televisió, enviant articles i entrevistes escrits pels amics o per ells mateixos als suplements de cultura que controlen... Vet aquí com proven de suplir, amb tan barroera propaganda, l'obra que no han estat capaços de bastir.

N'Antoni Cladera, quan coment en veu alta tot això que pens, em dóna la raó.

-És un personal de desguàs. Una genteta terriblement amargada. En el fons és ben fals el posat cínic i menfotista que llueixen arreu. S'adonen a la perfecció -no són beneits- que els ha passat el temps. Ja no poden tornar enrere. La vida s'ha esmicolat irremeiablement, i ara, plens de pànic, es demanen: "On són les novelles, la literatura immortal que havíem d'escriure?".

-Quan miren els prestatges de les seves biblioteques tan sols hi troben carpetes plenes de retalls esgrogueïts, cintes de vídeo plenes de pols, les esburbades narracions editades per un ajuntament de poble fa dècades, quatre poemaris publicats gràcies a haver anat mil vegades a fer la bona al mandarí d'una petita editorial de província... -diu en Biel. Quant de polsim bastit de falses illusions! Arena, cendra que s'escola, sense aturall, entre els dits de les mans. Al final només resta aire, un buit immens davant el qual no hi ha consol possible.

Escolt els amics. Hem discutit sovint el que diuen. En aquest món no es pot fer tot alhora. No hi ha temps material per a esdevenir un nou Ausiàs March i alhora arribar a eficient conseller de Cultura, multimilionari feliç, cap de Departament a la Universitat. Conec un company del Club Literari que ha planificat tan a la perfecció la seva dedicació a la literatura que quasi ha arribat a la jubilació sense haver escrit més que mitja dotzena de plecs de poesia (treballs per altra banda gens ni mica interessants, simple refrit de Blai Bonet, Llompart, Miquel Àngel Riera...).

Un dia -no fa gaire d'això- que el diari ens cridà per anar a fer la ritual fotografia del Dia del Llibre (que és quan els mitjans de comunicació recorden una mica la nostra existència) m'ho contava, mentre preníem un Martini vora la mar, davant la Llotja.

-L'art és un camí perillós; s'ha de tenir ben present. Jo volia ser escriptor però no un desgraciat, un no-res davant la família, els coneguts. Per això, previsor, abans de posar-me a escriure una retxa em vaig dedicar a formar-me, acabar una carrera. Quan Franco encapçalava la dictadura, per no perdre temps, sempre fugia lluny dels aldarulls antifeixistes. La política mai no m'ha interessat. Imagina si anant a una manifestació o militant en algun grup nacionalista o d'esquerres m'hagués aglapit la Brigada Social! Quina por! Impossible resistir la tortura. Tremol de pensar-ho! Hauria denunciat els amics i companys? Jo no sóc de ferro! A la primera bufetada que em pegassin cantaria com el millor rossinyol. No en tenc cap dubte, vos ho dic ben clarament. Sí, ja sé que és una covardia no participar en la lluita per acabar amb l'opressió del teu poble... Però... què vols que hi faci? ja t'he dit que sóc covard i ho reconec.

És sincer l'escriptor, el vocal segon del Club Literari. Sempre ha deixat ben aclarida la por que li feia participar en qualsevol acte reinvindicatiu. Fins i tot l'atemoria comprar entrades per a un recital de Raimon o Maria del Mar Bonet! En aquella època mai se'ns va ocórrer anar a demanar-li que sortís amb nosaltres a pintar de nit, ni molt manco anar a cercar-li la firma per a demanar una universitat per a les Illes o per protestar per la construcció d'una autopista, la destrucció dels espais naturals...

Quan, per equivocació, perquè no el coneixien prou, algun grup clandestí anava a veure'l, es posava vermell, treia el jove o l'allota a la porta de casa seva i, mirant a dreta i esquerra -amb pànic que el carrer no estàs vigilat-, mormolava amb un fil de veu, tremolant de cap a peus: "No torneu venir mai més per aquí! Heu perdut l'enteniment! O és que voleu que ens tanquin a la presó! Ja vos he dit mil vegades que no vull saber res de les vostres activitats. Marxau, marxau!". I, sense cap contemplació, els tancava la porta davant els nassos.

En reflexionar en el que s'esdevingué en aquell temps, t'adones -amb molt retard- dels pocs que érem realment al tall. D'on sorgia el voluntarisme ferotge, la manca de preocupació per la nostra situació personal? L'impuls de la joventut? L'herència del pare i de l'oncle, antics lluitadors republicans represaliats per la dictadura? Segurament tot plegat, ara que ho analitz amb la fredor que dóna l'apropar-se a la maduresa.

El cert és que companys com en Ribas i Thomàs, el mateix escriptor petrer -en Sebastià Martorell, el poruc-, anaven bastint el seu futur particular d'una manera ben diferent a com ho encaràvem nosaltres.

En aquella trobada del Club, mentre assaboríem una excellent cervesa alemanya, en Sebastià, gens ni mica avergonyit pel que ens deia, continuava explicant els motius de la seva dedicació a la literatura:

-S'ha d'anar sobre segur. No volia que em passàs com a tant d'artista i autor morts de fam. Llegiu les històries de l'art i de la literatura! El trist final de Mozart i mil genis més! La dedicació a l'art és un luxe dels exquisits. Ho he sabut des de sempre. A part de no servir per a guanyar cap pesseta, seria prostituir tan digna afecció amb la intenció, vulgar, de treure diners d'una novella o d'un llibre de poemes. Per això primer calia acabar al carrera, casar-se -a ser possible amb una rica hereva sense germans-, bastir una casa, un xalet a la platja, donar estudis als fills... Mentrestant -això sí- vaig anar estudiant el que es fa i, sobretot, aprenent dels mestres: Joyce, Kafka, Borges, Musil, Villalonga... Volia -i vull encara!- bastir una obra personal que els superi... Quin sentit tendria posar-se a escriure per a ser un més, un nom com qualsevol altre del llistat del Club?

Dit això ens mirava interrogant, demanant -malgrat fos amb un silenci còmplice- la nostra aprovació. Era el moment en què badava els ulls com un plat i, nerviós, posseït per no $sé$ +se+ sap quina misteriosa malaltia, anava amunt i avall de la cambra, ensopegant amb qualsevol objecte que trobàs al davant.

Provant d'excitar-lo encara més, li fèiem preguntes capcioses que el treien fora de si. Es posava vermell; semblava que un atac d'ira l'ofegaria allà mateix i cauria al terra.

-Sí, el teu admirat Villalonga... vol dir que hauries fet el mateix que ell, l'any trenta-sis, quan feia xerrades contra la cultura catalana i en favor de Franco? Quanta sang per les carreteres de Mallorca! Un litre de sang per cada pàgina que escrivia el teu estimat mestre de la literatura!

Enfollia, ens mirava com si ens volgués matar. I això que sempre presumia de no poder aixafar ni una mosca. És curiosa aquesta pretensió de qualsevol afeccionat a escriure una obra que superi Joyce, Kafka i Pere Calders plegats. No tenen sentit de la modèstia, els companys! Per això no llegeixen les obres dels altres socis del Club... Com ho haurien de fer? Impossible. Si de bon començament ja et consideres superior a Musil, Cortázar o Virginia Woolf, si opines que amb les teves esquifides quartilles has superat la galeria de genis de la humanitat... )com podries perdre part del teu preciós temps llegint la novella d'un company de Sóller, sa Pobla o Manacor?


Mentre rememorava las mil subtils justificacions d'en Sebastià -l'escriptor "oficial" de Petra-, copsava quanta raó tenia avui matí n'Antoni Cladera quan m'ha vengut a veure.

-Covardia davant les seves responsabilitats com a intellectuals; temor en el moment d'escollir entre el sou segur, la bona posició social, els diners en el banc o l'art i la literatura; por davant la dona ja que no serien capaços ni de separar-se -malgrat l'esposa els enganàs amb un altre- per allò del "què diran?"...

I continuava:

-I aquest -parlava d'en Sebastià-, encara no és dels més perillosos. El pobre, amb quatre premiets de poble, amb un parell d'entrevistes fetes pels amics, amb els cinc o sis poemaris que, per art de màgia, ha aconseguit que li publiquin -mil visites als editors- ja està satisfet, creu haver tocat l'Olimp amb les mans. És així de simple. Els més perillosos són els que no es conformen, els que saben que no han fet res, els conscients que, la relativa fama aconseguida -en el poble, en el reduït cercle de la província autonòmica-, ha estat a base de l'amiguisme més clar i llampant i de pagar amb dinars i sopars les poques "crítiques" elogioses sortides a premsa i suplements culturals... Aquests són -la majoria!- els que coven l'enveja més verinosa i mortal contra els que han anat bastint una obra de qualitat, reconeguda arreu dels Països Catalans, amb traduccions a l'anglès, el francès, l'alemany...

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis.

En efecte. No mentia en Cladera. Érem ben conscients de la misèria que ens encerclava.


Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 – Convertir els militants d´esquerra en policia “democràtica”

pobler | 30 Juliol, 2016 10:48 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició – Palma, Anys 70 – Convertir els militants d´esquerra en policia “democràtica” -


Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat. (Miquel López Crespí)


Era un dilluns de novembre del setanta-sis.

La citació deia que ens havíem de presentar als jutjats a les nou del matí. Vaig trucar a Jaume Calafell i Guillem Salomó. Quedarem d’acord a trobar-nos trenta minuts abans, a un cafè de la plaça del Mercat per intercanviar les darreres idees abans d’entrar a la presó. L´advocat ens havia informat que ens posaven una multa de setanta mil pessetes per presentar un partit polític il·legal.

Res de nou.

Era el previst quan decidírem fer la roda de premsa clandestina. Del que es tractava en aquells moments era de convertir l´entrada a la presó en una acció, el més àmplia possible, de denúncia de la manca de llibertat existent, la injustícia que significava que els partits d’esquerra no fossin legalitzats.

Uns dies abans d’anar als jutjats quedàrem amb Mateu Ferragut, el nostre secretari general, per a ultimar els darrers detalls de la campanya. La nostra detenció els sortiria cara! Volíem emprar al màxim la disponibilitat de la militància. L’organització ja tenia preparat un cartell amb les nostres fotografies. Les cèl·lules d´estudiants, barris i el front obrer coneixia els indrets estratègics on era més rendible políticament aferrar la denúncia. Sabíem les cantonades més adients, els racons de la facultat, la fàbrica, l´hotel i la barriada on els cartells podien durar més temps. Era una experiència acumulada amb els anys! Més d´una vegada, les mateixes brigades de neteja enviades per l´Ajuntament feien com si no veiessin els posters. Teníem companys que hi feinejaven i, amb la seva complicitat, aconseguíem que les consignes contra la dictadura fossin efectives tot el matí.

Isidre, que militava a Son Cladera, era únic en l´invent creatiu de sistemes de propaganda. Va desenvolupar, amb notable èxit, una petita catapulta que, situada a la terrassa de les finques i, mitjançant una simple corda i el foc d´un cigarreta, feia que centenars de fulls volanders caiguessin damunt la gent a una hora determinada.

L´aparell era molt simple: situar la cigarreta encesa al costat del fil que aguantava la catapulta donava el temps just per fugir de l´edifici. Quan arribava la policia, mai no hi trobaven ningú! Els nostres militants eren al carrer contemplant, sorneguers, la ràbia de la Social!

A l´època en què els grups feixistes sortien de nit per desferrar els nostres cartells, Isidre trobà un mètode que els obligà a deixar la tasca de seguida. El truc consistia a mesclar cinc-cents grams de vidre fet bocinets per cada poal de cola d´aferrar. Quan els Círculos José Antonio i Fuerza Nueva provaven d´arrancar les crides a la llibertat, el cristall esmicolat els feia malbé els dits. Acabaven amb sang a les mans, un dolor insuportable que els obligava a deixar la feina.

Mateu Ferragut m’explicà que s’estava redactant un número especial de Democràcia Proletària, on Josep M. Llompart i altres destacats intel·lectuals progressistes demanaven la nostra llibertat. Mateu deia que les revistes serien distribuïdes entre els sectors més combatius de la població. Les nostres possibilitats econòmiques no eren excessives. Planificàvem les accions segons les aportacions que rebíem. Els estudiants i treballadors sovint no podien lliurar-nos gaires diners. A vegades s’esdevenien fets excepcionals: algunes donacions de quadres de pintors amics que, venuts en subhastes secretes, servien per a pagar els tècnics que ens publicaven el material d’amagat.

Sense el suport de tantes persones, sense la feina anònima dels amics de les impremtes no haguéssim pogut treure al carrer tanta propaganda contra el règim. La Brigada Social anava rere els responsables de les edicions subversives. Feia temps que l’organització havia deixat de treure opuscles i fulletons amb les antigues màquines de ciclostilar. Estèticament, els diaris no sortien amb la qualitat que volíem. Per a nosaltres era un desafiament anar millorant dia a dia les revistes. El ciclostil ja no ens servia. No oferia la qualitat desitjada. A vegades hi havia pàgines que no es podien llegir. Finalment, després de cercar molt, trobàrem, just davant la seu dels sindicats feixistes, la fotocopisteria i impremta de Margalida Riutort. Aleshores Margalida era una ferrenya activista i una dona valenta que es jugava el futur del negoci amb aquella aventura.

Feia una bona feina. Tant, que la Brigada Social anà investigant i arribà a sospitar que la majoria de cartells, fulls volanders i setmanaris rojos de l´illa sortien d'aquell local. Una nit, per atemorir Margalida, li pintaren el cotxe amb les sigles de tots els partits d’esquerra i, dalt del capó i damunt les portes, uns insults ben visibles: ¡Zorra roja! ¡Te tenemos fichada! La próxima vez será el fuego!.

Margalida no s’atemorí en cap moment. La valentia de la joventut és admirable! L’endemà de l´atemptat va visitar les redaccions dels diaris de Palma i aconseguí que el cotxe sortís retratat. Ella hi romania al costat, desafiant. A l’entrevista, deia, sense cap mena de por: “Si cremau el cotxe, segurament me´n podré comprar un de nou, ja que el tenc assegurat a tot risc! Ho podeu fer en voler, tanmateix no em feu por!”.

En llegir les declaracions hom s’adonava com, de forma imperceptible, els temps havien anant canviat inexorablement, talment com cantava Bob Dylan en una coneguda cançó. Abans de morir el dictador... qui s’hauria atrevit a desafiar públicament la Brigada Social? Ningú ho hagués fet! La por era omnipresent i caminava, amb pas segur i ferm, pels carrers de Ciutat.

Tan sols feia uns mesos, la simple sospita que en la fotocopisteria es publicassin revistes de l’oposició hauria bastat per detenir la propietària del negoci, portar-la a comissaria, i iniciar un expedient per enviar-lo al Tribunal d’Ordre Públic.

No feren res de semblant. Es conformaven a fer malbé un vehicle, pintar d´amagat sense atrevir-se a donar la cara.

Ho comentàvem amb Mateu Ferragut.

-El règim es descompon, dividit entre les faccions que el volen reformar i el búnquer més extremista encapçalat per Blas Piñar i els dinosaures de Falange Española. Alguns comandaments de la policia pensen que, possiblement, alguns dels detinguts per activitats contra el franquisme poden arribar a esdevenir ministres, directors generals i, qui sap!, caps de la Guàrdia Civil i dels futurs serveis d´informació. Sens dubte, vivim un moment històric summament contradictori. Per una banda afusellen, com ho feren el setembre de l’any passat amb els membres d’ETA i FRAP; per l’altra, deixen que PSOE i PCE guanyin cada vegada més espais d´actuació. Pareix que tenen instruccions precises i comencen a saber amb exactitud matemàtica quines organitzacions han de perseguir i quines han de deixar que vagin fent sense entrebancs.

Mateu tenia raó.

Ho havíem debatut moltíssimes vegades. El canvi que s’apropava, la pseudollibertat controlada que s’aniria establint a poc a poc no tendria res a veure amb el que el poble exigia. El guió s´escrivia en secret, en accelerades reunions entre els hereus del franquisme i la pretesa oposició. Res de poder popular, democràcia directa, consells obrers com a Vitòria.

Per això mateix la reforma, els pactes per les altures.

-Trobar proves contra Margalida hauria estat fàcil –continuava Mateu-. És suficient entrar a la impremta i mirar arreu. Bastaria trobar una revista llançada al cubell de les escombraries, analitzar el tipus de tinta emprada, incautar les planxes d’ofset que s´han fet servir... I més senzill: detenir els que hi fan feina, interrogar-los fins que signassin una declaració que els comprometés.

Però el temps canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d´esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L´estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada”? Impossible aturar un riu que se´n porta tot el que troba pel davant! I les manifestacions? Què fer per controlar els milers de persones que sortien al carrer disposades a acabar amb la gèlida foscor que ens encerclava? Dir a la policia i la Guàrdia Civil que no estalviassin bales? Matar cada dia? Disparar als obrers en vaga, als treballadors i estudiants que desafiaven les prohibicions? La burgesia espanyola, àvida per aconseguir entrar a la Comunitat Econòmica Europea no podia consentir que el règim que li havia donat tants beneficis fos considerat bàrbar i salvatge. Amb la desaparició del general ja no hi havia possibilitat de fer marxa enrere: s’avançava cap a un canvi de façana, es consolidava un nou tipus de relacions polítiques i laborals o tot l’edifici, bastit amb tant d’esforç i tanta sang, s’esbucaria definitivament.

Perfilàrem els darrers detalls de la campanya per l´Amnistia total amb Mateu Ferragut. Combinaríem l’acció de les cèl·lules del partit amb una ofensiva dins la Plataforma Democràtica on, després de nombrosos impediments, havíem estat admesos com a observadors. Era evident que l’organització no es volia comprometre amb una política cada volta més claudicant. Però ens interessava estar informats de les accions (o de la manca d’accions!) dels fantasmals grups integrats en l´inoperant organisme polític. A la darrera reunió del Comitè d´Illes ja teníem acordades les passes a donar: en un determinat moment, just després de la nostra entrada a la presó, demanar que la Plataforma organitzàs un míting i una manifestació per l´Amnistia, a favor dels detinguts polítics. Sabíem que, després de la manifestació del 12 de novembre, aquell estrany i fantasmal organisme no volia convocar cap demostració antifeixista. La lluita de novembre havia estat impulsada per la base, pels grups més esquerrans, els que comprometeren els carrilistes en l’acció. Després dels enfrontaments amb els grisos a la plaça d’Espanya, els partits que negociaven amb el règim s´atemoriren. L’esperit combatiu del poble encara no estava anestesiat i, als cops de la policia, els manifestants respongueren amb llançament de pedres i amb les taules i cadires dels bars dels voltants. Quan provaren de dissoldre la manifestació amb gasos, la gent, decidida, retornava els pots a les forces repressives. De forma imprudent, la policia no portava màscares. Un error que els va costar prou car! Els enfrontaments a la plaça d’Espanya i les avingudes es perllogaren durant hores. Treballadors i estudiants aturaven la circulació i, en alguns indrets, es provaren de bastir barricades amb els cotxes aparcats a la voravia.

Hi hagué un munt de persones detingudes i apallissades.

Tots els partits de la Plataforma volien acabar amb les protestes enmig del carrer. Després, en veure que el poble no cedia en la seva actitud de pressionar el règim, canviaren de tàctica i es concentraren a controlar i llevar radicalitat a qualsevol tipus d´activitat antifeixista. Convertiren molts militants del PCE en la nova policia “democràtica”, en “servei d´ordre” que, amb l’excusa de “protegir el poble de provocacions”, acabaren perseguint els partits revolucionaris que portaven banderes republicanes i independentistes. La lluita per la República i els drets dels pobles a l´Autodeterminació esdevenia, en boca dels dirigents carrillistes, “una perillosa maniobra per a desestabilitzar la situació i provocar els militars”. Finalment, les direccions provincials del PCE, obeint ordres de Madrid, arribaren al límit del servilisme i, sense cap mena de vergonya, acabaren anant a donar la mà a la policia que sempre ens havia apallissat.

Alguns companys eren crítics amb la nostra entrada als organismes unitaris. Però a nosaltres ens serví moltíssim poder ser testimonis dels plans de la Plataforma, de tots els seus silencis i claudicacions. En adonar-se’n de l’error comès admetent la nostra presència, provaren de treure’ns. A vegades, quan havien de concretar alguna nova malifeta, es reunien en secret. No ens avisaven de la trobada i, com còmplices d´un vergonyós robatori, ho decidien tot entre el naixent PSOE i el PCE.

Els més intel·ligents en el control i utilització dels fantasmals organismes eren els carrillistes. Mitjançant els seus trucs de prestidigitador, sempre tenien majoria. Com s´ho feien? Quin era l´infalible sistema inventat per no perdre mai cap votació?

L´engany era summament senzill. Inventaven nombroses organitzacions de “masses”, sigles copades pels seus militants. Per això sorgiren les “dones democràtiques”, els “advocats per la democràcia”, “el jovent antifeixista”, els membres de l´”Ateneu Cultural Balear”, les “organitzacions de barri d´aquí i d´allà” i, per a reforçar aquesta infinita bateria de grups, ho remataven amb la compareixença de membres de CC.OO, sindicat que ja començaven a controlar, una vegada depurats els elements problemàtics provinents d´altres partits.

No sabíem si riure o plorar en veure tanta ridícula manipulació.

Sense adonar-se del que feien, havien confiat poder neutralitzar-nos amb les seves obscures maniobres. Pensaven que la nostra radicalitat no procedia d´uns principis ferms, difícils de tombar. Imaginaven que, una vegada sortíssim de determinada marginalitat, en constatar els avantatges de participar en la reforma, aniríem moderant les nostres actituds, renunciant, a poc a poc, a les reivindicacions considerades “extremistes”.

Mai no s´havien errat tant!

Mateu tenia preparada una trampa prou intel·ligent, si el jutge decidia el nostre ingrés a la presó. Presentaria a la Plataforma una proposta d’activitats concretes per aconseguir l’amnistia total i, en cas de no ser acceptada, denunciaríem una vegada més la manca de combativitat dels seus membres.

Ens expulsarien? No ho sabíem. El que volíem era combatre a fons els oportunistes que s´amagaven rere la fulla de parra de la “reconciliació” amb els assassins per a poder instal·lar-se a recer del poder.

Santiago Carrillo sabia a la perfecció els guanys immediats, els privilegis econòmics que la democràcia de tipus occidental comportava per a qui acceptava el sistema. Nosaltres érem massa innocents i mancats d’experiència en tot allò. Però els partits dits comunistes de França i Itàlia feia anys que s’havien adaptat al més barroer electoralisme. Un exèrcit inabastable d´oportunistes romania situat als ajuntaments, als sindicats i al Parlament garantint sou i privilegis a milers de dirigents de primera, segona i tercera categoria. La política deixava de ser una eina de transformació de la societat per a esdevenir un ofici qualsevol, una manera de viure d’esquena dreta amb l´única feina d’aixecar el puny el Primer de Maig i convocar alguna manifestació controlada. Aleshores, les burocràcies oficials aprofitaven el moment per a vestir-se amb texans, i posant-se el mocadoret vermell al coll. Un dia de fotografies per a la premsa! Un ritu sense cap mena de transcendència que només servia per a decorar la façana repugnant de la buidor i la injustícia. Els vividors de la mentida, dalt les tribunes oficials, havien oblidat feia dècades la lletra de la Internacional. Movien els llavis, fent creure que cantaven. Però si s´haguessin aturat els altaveus, la música enllaunada que feien sonar enmig de places i carrers, tan sols hauríem pogut veure unes titelles obrint i tancant la boca, sense pronunciar paraula.

Teníem tan poca confiança en l’actitud solidària de la Plataforma Democràtica que el nostre secretari general ja tenia redactada la declaració que publicaríem l’endemà de la negativa a actuar de forma valenta i decidida.

Mateu me la va mostrar. Volia saber si trobava necessari avançar esdeveniments i, sense perdre temps, portar-la a la impremta de Margalida per editar-la.

La vaig llegir atentament.

Era, en efecte, un resum de les discussions en el Comitè de Direcció. El Secretari General havia sabut resumir de forma sintètica i adequada la necessitat de no cedir just en els moments en què amplis sectors del poble es posaven en marxa per iniciar un nou camí. Si queien en el parany dels pactes, es rompria l´estreta unitat aconseguida a barris, hotels, fàbriques, camps i mines, facultats i instituts. Res més útil als interessos dels qui ordien la reforma que consolidar la divisió sindical i política dels treballadors. S´ha de recordar que encara no existien els sindicats reformistes tal com els coneixem ara. Malgrat la repressió –els obrers assassinats a Vitòria i altres indrets!– el poder de les assemblees, dels comitès de fàbrica, la unió dels jornalers sense terra a Andalusia, havia arribat a ser tan enorme que atemoria els oportunistes.

La declaració explicava els motius pels quals abandonàvem la Plataforma. No volíem col·laborar ni un minut més en aquella mascarada! Si no volien fer res concret per l’amnistia total i per la llibertat de tots els partits d’esquerra, ho denunciaríem sense contemplacions. La seva actitud era cada vegada més erràtica i sectària. D´on sorgia aquella ràbia visceral contra els revolucionaris, malgrat que alguns fossin de procedència cristiana?

Els Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Gutiérrez Mellado, el rei Borbó, els membres de la patronal, podien respirar alleugerits. Era la mateixa esquerra qui feia la feina bruta d´acabar amb les idees de poder obrer i popular, la memòria de la guerrilla antifranquista i dels nostres morts i torturats.

Vivíem espantats, sense arribar a creure el que constataven els nostres ulls! Com era possible caure tan baix? A mesura que el poder els anava lliurant petites àrees de protagonisme (permetre mítings, autoritzar certs actes polítics, disposar de les més diverses tribunes a la premsa i ràdio...), les seves riallades eren més obertes i ostentoses.

Sovint, després d´una reunió o d´una acció enmig del carrer, ens entristíem.

Alguna cosa no rutllava i no sabíem per on entrava l´aigua a l´interior del vaixell. Preocupats, ens fèiem preguntes que ningú no contestava. Si la reforma naixia enmig de tanta podridura... quins graus d’abjecció ens reservava el futur? Què arribaríem a veure?


Campanyes contra els escriptors mallorquins

pobler | 30 Juliol, 2016 09:04 | facebook.com

Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero, Salvador Bastida i Ignasi Ribas: el dogmatisme i el sectarisme a les Iles


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS