pobler | 29 Juliol, 2016 13:35 |
Mallorca, el paradís perdut (XX) – Artistes, pintors i historiadors retraten l´antiga Mallorca -
Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones. (Miquel López Crespí)
Haurem de tornar a l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, l’imprescindible treball Les balears descrites per la paraula i la imatge1, per a iniciar, amb el seu ajut, el pelegrinatge per un dels paratges naturals més impressionats de Mallorca. En el volum XII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca hi ha una descripció molt ajustada del torrent de Pareis. Diu l'arxiduc:
"El torrent s'encaixa en una profunda gargamella calcària de dimensions colossals, verticals, on es veuen als costats, en el congost, capes quasi horitzontals fortament erosionades. L'escenari es grandiós; les paretotes verticals s'inclinen cap endins a la part superior, en els matolls corre la veu d'infinitats d'ocells, i únicament el xiuxiueig dels seus aleteigs romp el profund silenci d'aquest paratge tan silenciós. A la dreta trobam el pas dels beverons, per on es va a Cosconar. Hi ha en el torrent un gran penyal anomenat la penya del Burgà, a l'esquerra del qual desemboca el xaragall del mateix nom. En aquest punt el torrent ens ofereix una perspectiva meravellosa, ja que tot d'una s'estreny en l'Entreforc; amb seguretat aquest és el lloc més bell i grandiós del torrent de Pareis. L'envolten esponeroses i frondosíssimes llentiscles, cireretes de pastor i atzeroles. Si giram la ullada cap enrere el panorama és d'una fragositat extraordinària. Els penyalars verticals dels seus dos costats amb pregones grutes de formacions estalactítiques formen un quatre imponent i impressionant. No és menys grandiós el congost que s'ha llaurat el torrent que provés del Gorg Blau, gargamella de paretotes verticals sobre les quals creix una vegetació ben ufana, formada principalment per enormes mantells d'heures, figueres silvestres, llorers, aladerns que brollen entre les esquerdes de les roques (...).
'Fins a l'Entreforc el torrent avança aproximadament en direcció a l'oest i després de las confluència amb el torrent del Gorg Blau canvia la direcció cap al nord. Davallant de l'Entreforc es troben grans roques i s'entra a la Llosa, que mostra a la dreta dues coves ben grans on nien els coloms; a l'esquerra de la Llosa hi ha una cavitat relativament profunda tapada de falgueres. Grans penyals s'inclinen cap avall, tot augmentant la bravura del lloc. El torrent està sembrat de roques espargides, per sobre de les quals cal materialment relliscar (...).
'El torrent de Pareis, en els anys plujosos i de neu, duu aigua tot l'any, encara que a l'estiu el cabal és reduït i a trams gairebé no es veu córrer l'aigua; però, generalment, la desembocadura a l'estiu està completament eixuta i només es troba aigua als llocs més profunds, a les cavitats dels gorgs, tal vegada residus de les aigües pluvials, probablement filtracions de petites fonts. A les seves aigües es veuen nedar moltes llisses argentades, peixos que també viuen en aigua dolça. Actualment, la visita del torrent de Pareis va unida a moltes fadigues i a l'hivern és del tot impossible; si s'aconseguia fer més fàcil l'excursió, que és factible, aviat adquiria gran fama entre les grans belleses naturals que ofereixen les muntanyes de l'illa"2.
En el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I i en el capítol titulat "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador", podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, tant per a la història de l'excursionisme com per a la recerca de les Illes tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar, de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)"3.
És d'agrair que el llibre ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. S’hi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869 (Fiol Guiscafré, J.M.; 1992, 148-149)"4.
Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de l’exterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones.
1 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma (Mallorca): Govern de les Illes balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002.
2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 354.
3 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 175.
4 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 107.
pobler | 29 Juliol, 2016 12:10 |
Pàgines del meu dietari (XV) – L´Art sota el capitalisme - Problemes dels escriptors mallorquins -
A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans. (Miquel López Crespí)
A vegades fa l'efecte que molestes i que només permeten presentar un llibre per fer veure que es preocupen de la cultura. De totes maneres -i això ho he anant esbrinant amb els dies d'anar amunt i avall rere l'autorització-, la tasca més important de què s'ocupen, la que més els interessa, aquella de què frueixen de veritat, és la de promocionar determinats pintors. Aquest és el negoci! No n'hi ha d'altre més rendible! Ajuden a augmentar -mitjançant l'oportuna propaganda- la cotització en el mercat de l'art. En els darrers anys s'ha posat de moda -per amagar diners negres- la inversió en pintura. La nova burgesia desnacionalitzada sorgida del turisme i de l'entrampament de l'illa al capital estranger, membres de la classe política, professionals d'alt standing estan interessats en el fet que els quadres adquirits vagin augmentant de preu. Diverses fundacions de galeristes i marxants compleixen amb la tasca de "divulgació". Les altres activitats -concerts, donar a conèixer activitats literàries, conferències- serveixen per a dissimular la vertadera funció del que programen. En Biel Caimari m'ho deia sovint i jo no ho volia creure. Com Sant Tomàs, ho he hagut de tocar amb les mans.
Avui dia, )qui, mínimament informat, podria ignorar aquestes circumstàncies? Pretesos "entesos" en art teledirigits per coneguts especuladors, catedràtics, escriptors de certa fama provincial... tothom xucla del negoci. Comissions, viatges, publicacions de llibres i luxosos catàlegs... Fins i tot impremtes i editorials propietat de cosins o fills de cosins del marxant o del crític, engreixen els seus comptes corrents amb la promoció dels pintors dels respectius clans -les màfies- que controlen tan lucratiu negoci.
El món de la literatura tampoc no està exempt de tanta podridura. En parlava l'altra dia amb en Biel. Me'l vaig trobar davant el Bar Bosch -plaça de Joan Carles I-, tot sortint d'una de les meves freqüents anades i vingudes de la Casa de Cultura al despatx, del despatx a la Casa de Cultura.
-Saps la història d'en Joan Terrades, el pretès poeta de la resistència, que fa vint-i-cinc anys anava, com les papallones, de grup en grup revolucionari fent creure que era un decidit republicà?
Per un moment no hi caic. Fa segles que no llegesc res d'aquesta mena de "literatura" -per dir-li alguna cosa- falsa, light, edulcorada fins a fer-se oiosa, vomitiva. Tanta bella paraula agafada del diccionari, plagiada de qualsevol poeta sud-americà o d'algun altre país europeu poc conegut per aquí. Quanta comèdia! Quina cultura sense fonaments, basada en la vaporositat més absoluta!
"La poesia ha de ser necessàriament artificiosa. No té importància que sigui trucada, que no respongui a un sentiment autèntic del poeta", deia un dels patriarques de les nostres lletres mort recentment; i continuava: "L'essencial és la sensació en pro de la bellesa que pugui produir en el possible lector. Que l'autor falsifiqui sentiments o sigui, ell mateix, un fill de la gran marfanda, feixista, lladre, torturador o assassí... què importa davant el resultat final del producte? L'autor no té rostre ni pecat. Sí el llibre és bell, ens fa emocionar, ens transporta a altres mons, eleva el nostre esperit... hem de demanar alguna cosa més?".
No vaig estar d'acord amb el mandarí. Li discutia sovint els punts de vista (la qual cosa em costà no poder publicar mai a l'editorial que controlava). Ho he deixat escrit sovint en els suplements de cultura i revistes (quan m'ha permès collaborar-hi). Sempre he defensant i he cregut en la importància que la poesia sigui autèntica i correspongui a la realitat interior i exterior de l'escriptor. Lorca, Neruda, Maiakovski, Whitman, Brecht, Gabriel Ferrater, Espriu, Martí i Pol... el mateix Joan Brossa... no són l'expressió de la màxima tensió creativa i, alhora, de l'autenticitat més perfecta i absoluta?
Tan sols una societat decadent, cínica, sense cap mena de valor moral, podria acceptar la falsificació dels sentiments, la falsedat de la poesia de Joan Terrades. Vés a saber quines estranyes relacions hi havia -i hi ha establertes encara- entre el poeta del qual parl i la màfia que ho controla tot.
Sabem de la podridura moral i intellectual de Joan Terrades, la seva manca d'ètica, de creença en cap principi solidari, de justícia social o de lluita pel redreçament nacional de la nostra terra. És de sobra coneguda la seva trista existència vegetativa, la recerca d'estranyes relacions -masoquisme, sadisme- que, combinades amb una abundosa ració de uisqui, són l'únic que dóna sentit a tan miserable vida (si exceptuam la recerca psicòtica dels diners i la fama literària a qualsevol preu).
Pensant que es tracta de la detenció de l'altre dia, en el bar Índigo, prop de Plaça Gomila, li dic a l'amic Biel Caimari.
-Sí, ja ho sé. Et refereixes a l'ablanida que li donaren els gais quan provà de posar mà a l'entrecuix d'un travesti. Pel que sembla anava ben gat!
-O no tant -em diu en Biel. Fa segles que va pirat rere allots gais, però aquests no volen saber res d'un vell degenerat. Quasi el maten! Va sortir en els diaris i ha estat a punt de perdre la collocació en el banc. Bé, feina-feina, mai no n'ha feta. Sempre està de baixa. Podria haver tengut problemes greus... Algun endoll li salva la pell en darrera instància. Però no et volia parlar de la pallissa. Més que res desitjava explicar-te l'oferiment que li ha fet el Deutschland Bank.
Per uns moments, mentre cercam seient en la terrassa del Bar Bosch enmig d'aquesta riuada d'espanyols, alemanys, agents de la màfia russa, vells matrimonis suecs a la recerca d'un inexistent paradís mediterrani -la nostra terra-, pens què deu ser tot això de la banca alemanya. Ara no basta que ja hagin comprat més de quaranta mil cases i horts. El que mancava era que passassin a controlar -pagant al comptat!- la cultura catalana. No acab d'entendre quina relació pot tenir la degeneració personal i intellectual de Joan Terrades amb els bancs teutònics. Escolt amb atenció.
-No t'ho pots ni imaginar! -comenta sorneguer en Biel Caimari mentre fem esforços inaudits per arribar a l'única taula que veiem buida enmig de la terrassa. No sé sí tendrem massa fum de cotxes.
Mir amb certa prevenció l'espectacular augment del nombre de vehicles, a Ciutat. L'illa ha mudat tant d'ençà els seixanta! L'altre dia, per fer una distància de tres quilòmetres vaig haver d'estar una hora al volant. Tot per causa d'una cua infinita, interminable, espaventosa!
Finalment ens podem asseure; i mentre el cambrer va a cercar la comanda que li hem fet, en Biel em conta l'anècdota que em té intrigat des de fa una bona estona.
-Parla, em tens encuriosit -li dic al meu amic, sense poder imaginar quina nova malifeta intellectual o personal ha estat capaç de maquinar l'esperit malaltís del curiós especimen que ens ocupa; i això que, en una llunyana època prehistòrica, en Joan, ben igual que en Ribas i Thomàs -eren molt joves, evidentment- parlava, en determinats cercles de la gauche divine (allotes desenfeinades de Son Armadams i Jaume III) de Jean-Paul Sartre i de Simone de Beauvoir. Val dir que també era un sistema -molt de moda aleshores- de provar de portar-les al llit. A una jove de disset anys -enganyada amb aquest truc- l'hagueren de dur al manicomi. Morí, al cap d'uns anys d'internament, prima i desmillorada, feta una autèntica desferra humana, talment una antiga habitant de l'univers concentracionari de Treblinka o qualsevol altre camp d'extermini nazi.
Vaja, quines fantasmades de joventut, tant la de Terrades com la d'en Ribas i Thomàs! Com ha acabat tot aquell folklore de la "resistència" antifranquista! Imaginàvem que era gent que escrivia en català com a forma de lluita per la llibertat, per haver assumit les rels d'una cultura marginada i aixafada per l'imperialisme i la colonització més brutal i barroera!
Ens erràrem. Conreaven la llengua d'Anselm Turmeda perquè era una manera més senzilla de donar-se a conèixer; una forma més ràpida de publicar l'esquifit llibret de poemes, les esburbades narracions que -amb ajut dels amics- servien per a consagrar un "geni" de les lletres en el reduït cercle d'iniciats per on ens movíem. Si hagués escrit en castellà... quants d'anys no haurien passat -amb tanta competència!- per fer-se famós en el món de la ploma!
-El Deutschland Bank li està pagant una biografia de Llorenç Barrado i Estelrich!
Per un segons la sorpresa em deixa paralitzat.
-Una biografia d'aquell fatxa? En Barrado i Estelrich? El secretari del criminal Comte Rossi, l'agent que envià Mussolini per a controlar les Illes?
-Has encertat! En Barrado i Estelrich, que escrivia els discursos de tots els caps de Falange mallorquins i que incitava a la matança de rojos i catalanistes des de la premsa del Movimiento i la ràdio en mans dels militars.
Per uns moments rest pensatiu. A poc a poc comprenc que no hi ha motiu per a estranyar-se. Coneixent com coneixem la manca de seriositat d'en Terrades ja podem imaginar que farà una biografia del criat dels botxins de la guerra, al gust i mesura de qui paga (en aquest cas, el Deutschand Bank, una de les institucions que, en temps del Tercer Reich, més va collaborar amb Hitler i el partit nazi).
En Biel Caimari continua parlant del nou atac a la veritat que cometrà un falsificador de provada experiència com Joan Terrades. És prou evident que la banca vol una història que presenti en Barrado i Estelrich com un gran intellectual. En el fons, els homes i dones de Falange Española Tradicionalista y de las JONS feren tot el que pogueren -i més si comptam la sang que feren vessar- per a garantir i salvaguardar els interessos del capital espanyol i alemany tant a les Illes com a la resta de l'Estat.
És senzill bastir una biografia falsa, explicant que les novelles -la majoria d'elles defensores del més ranci i obsolet racisme- són el cim màxim de la literatura catalana contemporània; i el compromís directe amb la repressió sagnant del poble mallorquí, una anècdota sense importància davant la grandiositat d'aquesta inassolible -pels mortals- alçada literària del conseller intellectual dels botxins.
És ben sabut que per un parell de feixos de bitllets en Terrades seria capaç de convertir Miguel de Cervantes en columna bàsica de la cultura catalana, o, al contrari, Ramon Llull en uns dels principals constructors de l'idioma castellà modern, el primer novellista autèntic de Castella!
Em bec amb lentitud parsimoniosa el cafè, metre veig circular la riuada humana que amenaça diluir en el no-res el poc que ens resta com a poble, aquestes generacions humanes vingudes de qualsevol indret del món per a arrabassar-nos terra i tradicions.
-No m'estranya res del que em contes, Biel. Qui no coneix a l'Illa l'absoluta degeneració de l'insigne "poeta", el plagiador de metàfores i adjectius, idees, els detalls que en la literatura mundial hi pugui haver? Parl mentre observ els nirvis dels conductors que no poden anar ni endavant ni enrere, presoners dins la gàbia metàllica del vehicle.
-Misèria provinciana! Pensant en el seu avi, que morí afusellat al cementiri de Ciutat, torturat, sense dents a conseqüència de les potades al cap que li pegaren falangistes i militars -continuu-, no acab d'entendre tanta baixesa. )No podria -dins la seva coneguda perversitat personal- haver servat una mica de respecte pels homes i dones de la família, els familiars més pròxims que tenia?
En Biel em mira somrient. Em diu, alhora que es va bevent el refresc:
-Sembla mentida que encara no el coneguis! O creus que se'n recorda que el seu biografiat ajudà a matar aquell pobre avi? Imagines que el domina qualsevol remordiment, cap sensació de fer alguna cosa mal feta? Un home que quan s'engata tant va rere ninetes de quatre anys o velles de noranta, que malda per palpar travestis -sense el seu consentiment-, tot el que troba pel davant, que mai no ha escrit res que no sigui copiat dels altres... què esperes que faci davant l'oferint d'un parell de duros més per part de la banca?
Té tota la raó del món. Pensar que malfactors del tipus d'en Terrades poden sentir el més mínim remordiment pel que fan és una absurditat. La podridura d'una part ben important d'intellectuals mallorquins (basti recordar la gran quantitat que collaboraren en l'extermini del nostre poble o que no digueren res en els quaranta anys de dictadura) té la màxima expressió en "poetes", en muntatges com el que s'ha fet entorn de Joan Terrades.
Em bec la consumició d'un glop. La fumarada que llança el tub d'escapament d'un autobús quasi em fa vomitar. Per moments imagín que la plaça de Joan Carles I s'ompl amb la sang de les víctimes del trenta-sis sota la riallada eixorca de Joan Terrades. Joan Terrades i els que el protegeixen: nous falangistes que ens vigilen, que -no en tenim cap dubte!- voldrien portar-nos de nou davant els murs del cementiri de Ciutat. Qui ho dubta encara?
pobler | 29 Juliol, 2016 10:27 |
1976: la presó de Palma.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
« | Juliol 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |