Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XIX) – Murades de pedra

pobler | 25 Juliol, 2016 14:07 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XIX) – Murades de pedra -


La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys. (Miquel López Crespí)


Qualcú que no conegués Mallorca i que ens contemplàs des de la mar, en veure les impressionants muralles de pedra que s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una terra habitada solament per fantasmes, per monstres de llegenda. Segurament era el que devien pensar els antics navegants fenicis, grecs o cartaginesos que es trobaven davant els penya-segats altius, els castells de pedra que protegien les valls de l'interior, els torrents, els raconets ombrívols on esclava la vida, riallera i vital, moguda per l'encanteri de les aigües subterrànies, per les desenes de fonts que hi ha arreu. Però des del més remot passat les marines de la serra de Tramuntana, com expliquen Joan Sastre i Vicenç Sastre en el llibre Mallorca vora mar. Marines de tramuntana (II) donen vida a micromons que guarden una sorprenent diversitat de plantes. Alhora, al costat de les plantes, en els indrets més abruptes de la serra hi podem trobar una fauna que dóna vida en aquests àmbits. Com diuen aquests autors, "hi podrem afinar falcons i xoriguers, l'esparver, el voltor i el corb, com a visitants o nidificadors, i també el cabot de roca i el tord blau, la cabra i la geneta"1.

Les altes parets de taques rongenques, els ocres creats pels materials ferrosos que la pluja de segles ha esmicolat fins a crear aquests colors inconfusibles que tants varen seduir els pintors de començaments del segle XX, poden parèixer desproveïdes de flora. Però seria una visió no ajustada a la realitat. Joan Sastre i Vicenç Sastre ens ajuden a afinar i educar la nostra mirada, a entendre el nostre paisatge i naturalesa. Ens indiquen que "podrem trobar, si reparam en les parets i els balmes, el peu dels penyals i les encletxes: el rotaboc, el boix, la col de penya, la Globularia cambessedessii, les maçanelles, la col borda, la rèvola de penya, la ginesta i la ginesta borda, la Silene mollissima, l'aritja de muntanya, el lletsó de penyal, l'Erodium reichardii, el tem bord, el claveller de penyal... i també la violeta de penyal, la Cephalaria squamiflora, la fonollassa borda, la picardia, didaleres, l'orquídia o abellera de muntanya, l'Arenaria grandiflora, l'estepa blenera, les margalidetes"2.

La Serra, tot l'abrupte relleu de la costa nord, és producte del xoc entre les plaques africana i europea, el mateix moviment tel·lúric que dóna lloc al naixement dels Pirineus i el Alps. Aquestes forces de la natura, en aixecar els sediments acumulats sota la mar, en milions d'anys donaren lloc igualment, a part de ser la força que batí les altes murades de la costa, a les altes valls tancades que des de la prehistòria foren habitades per l'home d'ençà fa set mil anys.

Existeix un llibre clàssic sobre la Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca3, que publicà l'Editorial Moll l'any 1946.

A la zona d'Escorca, prop de la vall i possessió de Mortitx, podem trobar munió de possessions com les de Femenia, Mossa, Muntanya, Binifaldó, Mortitxet... L'estructura càrstica de la zona afavoreix la ràpida infiltració al subsòl. Tot plegat, aquesta abundor de fonts en determinades zones va portar històricament a una sabia i elaborada cultura de l'aigua com la que explica Maria Antònia Carbonero Gamundí4. Aprofitament de l'aigua que va fer que les zones aparentment més abruptes de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un exemple significatiu, tenguessin poblament humà des de la prehistòria fins a l'època romana. Els àrabs també saberen aprofitar a fons aquests recursos hidràulics, com demostra la toponímia de la zona propera a sa Calobra; pensem en denominacions com Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor, Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor, Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes altres.

Aquestes valls d'Escorca, de tants d'indrets de la costa septentrional, s'han dedicat, a través dels segles i fins fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la ramaderia. Segons en quin indret també es podien recollir anyades de cereals i hortalissa. Les alzines, els garrofers, les oliveres i, ja més recentment, els ametlers, juntament amb la ramaderia, eren les principals riqueses de la zona. No hem d'oblidar que aquests alzinars fornien l'alimentació del porquí mallorquí que, juntament amb l'oli produït per aquestes serralades, foren durant molt de temps les principals exportacions de l'illa. Recordem, ni que sigui a tall d'anècdota, que el famós vapor "El Mallorquín" que empraren George Sand i Frederic Chopin per a venir a Mallorca en el primer terç del segle XIX es dedicava precisament a l'exportació del porc mallorquí a Barcelona.

Rere aquests penya-segats es troben tantes i tantes valls, tants torrents i fonts que necessitaríem un llibre molt més gros que aquest per poder relatar-ne la història de cada un. Hem parlat en un altre capítol de la font de sa Costera, però com la vall de Mortitx o la font de sa Costera n'hi ha tants, rere les altes murades de pedra que contemplam des de la mar!

Baixant del coll de Biniamar, que separa la vall encisada de Bàlitx de les contrades de la Tramuntana meridional, i seguint l'estret camí de sa Costera que transcorre a mitja alçada entre el mar i sa Paret Llarga, vessant marina de la muntanya de Montcaire, arribam fins a cala Tuent. Durant tot l'itinerari contemplam entusiasmats les fantàstiques panoràmiques que es destrien pertot arreu, mirin on mirin els ulls: d’una banda el mar blau, de l'altra l'extensa capa verda de pins i carritxeres que cobreix la rosta esquena de les muntanyes de la serra amb llàgrimes de pedra dels penya-segats.

Hom intueix que aquest indret té un magnetisme especial, tanta és la seva calma exultant de silenci i de prodigi, verge com si fos el mateix dia de la seva creació.

En un punt del camí sentim una remor dolça i majestuosa que, com un cant de sirena, ens crida irresistible: és la font del Verger o de sa Costera, que neix de les profundes entranyes de la muntanya i cerca la ràpida besada amb la mar. Pocs metres separen els amants, i el petit torrentó es precipita voluptuós per abraçar-se amb la immensa mar. Les cames i el pensament davallen es giren i davallen per contemplar l'espectacle sublim. Les sensacions que produeix la visió d'aquest formidable fenomen omplen la capacitat dels ulls i la sensibilitat de l'ànima.

Qui imaginava que les altes murades de pedra no tenien vida, qui era aquell que ignorava el que cova sota els estrats geològics que conformaren la nostra terra? Aigua impetuosa i decidida, caient en mil bocins com lliris de marina. Llum transparent travessa el salt d'aigua, com dards encesos invisibles, omplint-la de color i de vida. Les ones de la mar s'aixequen cercant l'encontre de la font estimada. Degotissos relliscant peresosos per la molsa i el verdet. Suspès en l'èxtasi, el polsim d'aigua forma un diminut arc de sant Martí.

Aquí podem estar hores assaborint aquesta meravella natural, seguint l'evolució de la llum, escoltant les remors o llegint la poesia que escriu l'aigua en la caiguda al mar.

Que ningú no pensi mai que en les nostres pedres, les altes murades que guaiten la mar, no hi ha vida! La vitalitat més esponerosa, l'esperança més altiva brolla en qualsevol moment de les entranyes de la nostra terra!


1 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

2 Joan Sastre i Vicenç Sastre. Mallorca vora mar. Marines de Tramuntana (II). Palma (Mallorca): Edicions La Foradada, J.J. de Olañeta, Editor, 2003.

3 Bartomeu Darder Pericàs. Història de la coneixença geològica de l'illa de Mallorca. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1946.

4 Maria Antònia Carbnero. L'espai de l'aigua: petita hidràulica tradicional a Mallorca. Palma (Mallorca): Consell Insular de Mallorca, 1992.


Sa Pobla en la literatura mallorquina (I) - Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia

pobler | 25 Juliol, 2016 12:47 | facebook.com

Sa Pobla en la literatura mallorquina (I) - Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia -


De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. (Miquel López Crespí)


Havia anat amb el pare a cercar algues a la platja d’Alcúdia, com era costum entre els pagesos del poble d'ençà generacions. Jo era la filla estimada, i sempre em volia vora seu.

Va ser el dia que vaig veure per primera vegada el que seria el meu home, pintant sota la pineda. Feinejava amb els colors, tranquil·lament, com si tengués la vida pel davant per deixar constància de les impressions que li produïa la marina, l´horabaixa, els mil matisos que, el lent navegar dels núvols per la immensitat del blau, produïa en la retina del pintor. La meva relació amb ell va començar des de l´instant en què ens miràrem als ulls, des de la primera llambregada. Setmanes més endavant em digué que s’havia fixat en mi el dia que arribaren a l’estació.

Li vaig confessar que jo no me’n recordava.

Sí que record haver ullat aquella corrua de presoners, drets sota l’inclement sol d’agost, asseguts sota els pins de l´estació, esperant l´hora de continuar la marxa vers el camp de treball. Era una imatge acostumada. Ja no hi paràvem esment. Des dels començaments de la guerra, amb la conquesta d’Astúries per les tropes de Franco, havien anat arribant al poble diversos contingents de presoners republicans. Ell recordava que jo anava en bicicleta, els cabells lliurats al vent, cantant una cançó. Sempre em deia, somrient que, per a ell, va ser com ensopegar amb una visió del paradís, un ocult món ple de caminois i màgiques dreceres que calia descobrir.

Tenc ben presents les paraules que em digué:

-Quan et vaig veure avançar, decidida, pels carrers polsosos del poble en aquell matí sense esperança, tot mudà en el meu interior. Et veia com si fossis una estrella brillantíssima, perduda en la distància infinita de l’espai. Una claror que, malgrat els milions d´anys-llum que ens separaven, il·luminava la tenebror, fent estelles el neguit. Pensava que un presoner republicà no podria apropar-se mai a una dona del poble. Jo no sabia encara que els bascos s’havien integrat plenament en la vida quotidiana de la població. Tampoc no sabia, ni podia endevinar, res del tarannà obert de pagesos i menestrals. Nosaltres procedíem de les clavegueres de les presons madrilenyes, de les cel·les des d´on esperàvem que els carcellers pronunciassin els nostres noms per portar-nos a l´escorxador. Què tenien a veure els gèlids camps de treball de Sòria i Pamplona amb els llocs d´internament de les Illes? Encara tenia en ment el passat hivern, arraulits a les pobres cabanyes de palla, provant d’encalentir-nos les mans una mica abans de sortir novament a la neu per continuar treballant en la construcció de les vies del tren. Sí, et tenc present com un raig de llum rompent les tenebres. Mallorca seria, finalment, la taula de salvació on ens podríem aferrar els nàufrags?

Era el primer cop en ma vida que un home parava esment en la meva persona sense que la seva ullada denotàs una luxúria desfermada o una simple valoració econòmica de les possibilitats d’augment de patrimoni que significava el casament amb una hereva de Can Ximbó. Ho reconec. Estava cansada dels jovençans que només cercaven una dona per fer feina als horts i que tengués fills abastament per a portar més gent al tall, segar el blat o treure patates amb els gavilans. Al poble, la riquesa consistia, no solament en la quantitat d’horts que hom tenia en propietat, sinó també, i això era molt important, en el nombre de fills que cada família disposava per atendre les necessitats de la casa.

Ho sabia d’ençà la infantesa.

La teva posició, saber qui ets, si et tenen respecte o no, s’aprèn de forma instintiva, com el simple fet de respirar.

De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina. Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por a tot, a quedar malament, a pronunciar alguna paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem que un jornaler tengués mala anomenada, era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

Les miràvem partir guaitant per la retxillera de les finestres, escodrinyant la fesomia dels que marxaven, des de la penombra de la sala de cosir. Sovint vèiem les dones, amb els fills en braços, anant rere l’home que portava una atrotinada maleta, les quatre coses que havien pogut arreplegar dins d´un sac de blat. Unes ploraven, en abandonar el poble que les havia vist néixer, portant al rostre la por vers el desconegut, sabent que segurament no tornarien veure mai més els familiars i coneguts. Altres, al contrari, donaven suport a l´home, com si fossin elles les que animassin el marit a ser decidit, a no mirar enrere. Uns pocs marxaven amb posat altiu, potser contents de deixar un indret on havien patit fam i humiliacions. Més d´una vegada, mentre veia marxar la gent, em vaig sentir identificada amb aquelles famílies que, a l’aventura, deixaven el que havia estat el seu món i pujaven al tren en direcció a universos estranys i desconeguts. Coneixia algunes al·lotes de ben a prop. Havíem jugat plegades pels carrers. Els havia deixat les joguines, les pepes, les cuines on, a recer de la porxada del jardí, inventàvem plats inexistents, menges exòtiques, els àpats més fantasiosos que hom podia imaginar. Es delien, poguent jugar amb tot allò que els pares no els podien comprar. Anys més endavant, enviada pel pare a llogar dones a plaça, les trobava envellides, sense alegria al rostre, amb les mans fetes malbé per la feina del camp.

Tot havia mudat al nostre entorn.

Ja no hi havia jocs d´infants enmig dels carrers. Morta joventut. Desapareguda adolescència. Soterrats els jocs. Rostres sense rialles. Tristor per sempre. Ara jo anava a llogar les jornaleres que el pare necessitava per recollir l’anyada. I, malgrat jo també feinejava als horts, sabia, sense cap mena de dubte, que existia una diferència essencial entre elles i nosaltres, entre les jornaleres i les filles dels propietaris. Una diferencia insalvable que havia aprés de ben petita.

De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. Les riques tampoc no anaven a tenir cura dels malalts, a netejar vells o infants impossibilitats. A les monges pobres les vaig veure una munió de vegades, de nit o de dia, anar apressades a casa d’algú que les necessitava. Els veïns, quan tenien un malalt o algun familiar que gemegava, rosegat pel dolor produït per un càncer, qualsevol malaltia que no es podia guarir, trucaven a la porta del convent demanant ajut. Les pobres al·lotes, fossin les dues o les tres de la matinada, a qualsevol època de l’any, deixaven el llit, i, sense excusa ni dilació, anaven a fer de criades, metgesses i infermeres, tot plegat alhora, a casa del veí que havia anat a cercar-les.

Era la realitat que m’envoltava de petita.

Un món que no m’agradava, sempre idèntic, immutable com les roques de les muntanyes.

Sentia dins meu que l’església, sacerdots i mares superiores, no practicaven com pertocava el cristianisme, el missatge de Jesús que predicaven des de les trones o a les xerrades de les reunions de les Filles de Maria. Arreu caramulls de mentides i hipocresia. Quina falsedat, tot plegat! Com em repugnava, el que anava descobrint amb el pas dels anys!

El menyspreu envers el pobre i el dèbil, regnava arreu, poderós. Fins i tot colpejava les meves amigues xuetes, malgrat aquestes tenguessin carrera, fossin professores de música o mestres d’escola.

Però aquell dia era a la platja d’Alcúdia. M’havia apropat al jove presoner que pintava una marina. Mentre el pare i l’oficial petaven la conversa parlant de les misèries del racionament, de la mancança dels productes més necessaris, vaig aprofitar per parlar una bona estona amb el presoner.

Em digué que havia tengut sort. No es queixava. El camp no era dels pitjors, el menjar era raonablement bo. El comandant que manava el batalló volia que els homes no anassin a la feina morts de fam. Els cigrons i les mongetes hi abundaven, tant a l´hora de dinar com en el sopar. A voltes, el cuiner compareixia amb carn de cavall, que era rebuda com una menja exquisida. Altres vegades es trobaven amb algun xot escorxat. La fruita mai no mancava i els portaven el pa des de sa Pobla, el poble més proper al camp.

En altres indrets, a la península, nombrosos presoners morien de fam a conseqüència de les privacions. I, més que res, a la tuberculosi, una malaltia inguarible aleshores i que era culpable de la majoria de baixes entre els vençuts i la població en general.

El que el salvà del rigor de la feina del camp va ser l’habilitat per pintar quadres de tot tipus, per dibuixar a llapis o ploma, per emprar l’aquarel·la o el pastel quan no podia trobar els tubs de pintura d’oli necessaris. Els oficials, de seguida comprovaren que el jove republicà sabia enllestir un paisatge, una natura morta, un retrat o, també, copiar sants i santes de làmines antigues. Com si tengués màgia a les mans. Un do especial que el feia ser admirat per tothom. Bastava que li fessin arribar una fotografia o targeta postal amb un quadre de Velázquez, Goya o el Greco i, en un parell de setmanes, la reproducció era enllestida amb una fidelitat increïble.

La fama del pintor s’estengué ràpidament entre les autoritats i comandaments militars de la zona i, també, fet extremadament curiós, entre les monges franciscanes dels voltants i rectories de les esglésies de Muro, Campanet, Pollença, Búger, Santa Margalida i sa Pobla.

El teu pare, ho vaig saber més endavant, quan ja portàvem mesos de relacions, havia col·laborat en diverses publicacions del front dibuixant milicians i milicianes, pintant cartells de propaganda. En la guerra, lluità amb el fusell a la mà, a la trinxera, però també fent costat als departaments d’artistes, portant la poesia i el teatre als combatents, treballant per a les revistes i diaris anarquistes, il·lustrant les més diverses publicacions. Sovint no signava aquelles obres de circumstàncies. Sempre considerà el que feia amb la ploma i el pinzell igual a l’esforç d´un milicià obrint trinxeres amb el picassó, amb idèntica importància al que feia el xòfer que portava municions a les unitats del front. En aquella època, els artistes, pintors, actors i actrius, escriptors i poetes es consideraven treballadors de la cultura i lluitaven per defugir el concepte estantís de l’autor de l´obra d’art com un ésser privilegiat, superior a la resta dels humans.

Anys més endavant, després de casar-nos, en un dels primers viatges que férem a València, em feia aturar davant els grans cartells de Franco o José Antonio pintats a les parets i, quan no ens mirava ningú, emocionat, fent-se sang a les ungles, esgarrinxant els murs, cercava indicis del passat. Volia que jo esbrinàs el que hi havia rere els grans retrats dels dirigents feixistes. En passar algú al costat, deixava d´unglejar la paret i, amb reverencial posat de contemplació de les imatges dels líders, restàvem aturats, sense fer res. Algú que ens hagués vist hauria pensat que érem dos falangistes extasiats davant la propaganda de Falange Española Tradicionalista i de las JONS. No hagués encertat. El que cercàvem eren les restes del passat. Un indici que ens indicàs que va existir una València roja. Els franquistes havien tapat els grans murals republicans amb pintura blanca per a situar-hi al damunt els seus burots. Però si ho sabies mirar, si t’hi fixaves bé, a través de les línies esborrades pel blanc, aquí i allà, encara es podia veure, esborrats per les noves consignes, restes dels grans cartells que demanaven unitat per fer front al feixisme, suport als combatents. Pels solars abandonats, prop del port de València, tapats per anuncis de curses de braus i propaganda de la revista nazi Signal, endevinaves el rostre de Durruti que havia pintat el teu pare l’any 37, abans de l’ofensiva de Terol.

Jo no en sabia res de la història dels republicans i molt manco dels anarquistes o els comunistes. Va ser ell qui, amb paciència infinita i com qui contra rondalles, em va fer copsar l’existència d´un món diferent al dels sermons del rector i els predicadors de Palma que compareixien per Sant Antoni o Setmana Santa.

Imagín que la seva activitat cartellística va passar desapercebuda pels guanyadors precisament per aquell concepte de l´art que tenia el teu pare, perquè poques vegades signà els murals o els cartells amb el seu nom. Emprava una plantilla que deia “Sindicat d’Arts Gràfiques de la CNT”. Ni nom ni cognom. Tampoc cap pseudònim. El que li importava de debò era que la població civil, els que per edat o pel treball que havien de realitzar en la rereguarda no eren al front, almanco fossin conscients el sacrifici dels que donaven la vida per la llibertat.

L’habilitat per pintar i dibuixar li ajudà a sobreviure.

Pintar un quadre per al comandament d´un camp significava fer menys feina a l’obra, no anar a picar pedra, disposar d´una mica més de menjar, malgrat fos una llauna de sardines o un bocí més de pa. En aquelles circumstàncies, un bocí de pa era la frontera que separava la gent d’una mort segura.

Després de Sòria, que va ser l’època més dura per a ell, els mesos passats a València reconstruint i pintant les esglésies i convents fets malbé pels milicians, li serviren per anar recuperant una mica la salut malmesa. En els camps d’internament, no era tothom que sàpigues pintar al fresc, damunt el guix acabat de fer. Era un home amb molta iniciativa, capaç de fer, en temps de privacions i manca de productes d’importació, amb materials de la terra, els colors que necessitava per a la feina.

Al País Valencià, els milicians i també l’exèrcit de la República, havíem emprat les esglésies com a escoles o magatzems, com a mercats i improvisades casernes. Al començament de la guerra, en plena revolució anarquista, innombrables esglésies foren cremades i els sants fets estelles que servien per a les cuines de casernes i menjadors col·lectius.

Sempre va creure que degué ser per la feina en la reconstrucció de les esglésies que no l’empresonaren de per vida o l’afusellaren, com a tants d’altres. Tot plegat eren suposicions sense cap mena de fonament ja que, tècnics, arquitectes i enginyers, metges, professionals del tèxtil o de qualsevol altra activitat econòmica i que igualment podien haver estat útils als feixistes eren condemnats a mort en processos sumaríssims sense cap mena de consideració.

Mai no sabrem els motius pels quals, exceptuant els anys en el Batallón de Trabajadores, no li feren pagar l’activitat llibertària, el paper jugant en el front de la cultura en temps de la guerra.


Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) – Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Mateu Morro i els pobles de Mallorca: sa Pobla

pobler | 25 Juliol, 2016 08:57 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS