Administrar

Pàgines del meu dietari (XII) – Els “exquisits” i la literatura – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 22 Juliol, 2016 10:20 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (XII) – Els “exquisits” i la literatura – Problemes dels escriptors mallorquins -


Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. (Miquel López Crespí)


Ha passat una setmana d'ençà que vaig haver d'anar a lliurar personalment la carta demanant permís. Ribas i Thomàs deu riure, mirant l'imprès. "Vet aquí l'esquerrà que no vol claudicar però que ha de comparèixer al meu davant i acceptar cada una de les normes de la institució!". Ribas i Thomàs i tots els seus -aquesta burocràcia de la cultura que s'ha anant consolidant ben al costat de les substancioses subvencions estatals i autonòmiques que cauen contínuament- no en saben res de les dificultats de l'escriptor que vol servar certa independència de criteri. Què els importen les dificultats que pateixen els artistes sense padrins o que no mantenen cap contacte amb les màfies que controlen revistes i editorials. En el fons són móns completament antagònics, el de l'art establert, oficial, i el de l'autèntica creació, la que és fa en silenci, a les catacumbes, al marge de qualsevol mena d'ajut institucional.

La responsable de rebre les sollicituds m'aconsellà anar-hi personalment (quatre o cinc telefonades fins que vaig poder localitzar-la). Subtil, digué: "A vegades les cartes -i és igual si les envia per correu certificat- no arriben mai. El millor que pot fer és gestionar-ho tot directament".

Què volia insinuar? Una amenaça? Si ho era, no acabava de copsar-ne el significat exacte. )Sistema per a humiliar encara més el sollicitant, de fer-li constatar qui era en realitat qui comandava, el que havia de romandre a les ordres? Una maligna provatura més de Ribas i Thomàs? Verificar si desistia de la presentació? Esbrinar fins on arribava el meu interès a promocionar la novella?

El que més greu em sabia de la "recomanació" era la pèrdua de temps que representava tornar anar a la Casa de Cultura. Mentre pugnes per trobar aparcament, esperes a la cua, posen el segell oficial a la còpia de l'escrit... poden passar hores! Ja has fet el jornal. Després s'ha d'ullar de nou un espai per a aparcar prop de la finca on vius, pujar al pis, engegar l'ordinador, destriar la pàgina, l'apartat on t'aturares el dia anterior... Com situar-te altre pic en la història que narraves al final d'un matí de despatxos institucionals? Són les dotze i mitja quan veus el capítol del decapvespre anterior tintinejant en la pantalla del monitor.

De primer costa reconèixer el que hi veus. No t'acabes de situar. Encara tens el cap en un altre món, anant com un autòmat pel mig dels passadissos de la Casa de Cultura, o a la desesperada per l'enfollit trànsit de Ciutat, cercant un espai buit prop de l'apartament. El problema diari de deixar el vehicle a la barriada, sense haver d'anar a tres quilòmetres d'on vius! Et ballen les paraules al davant. No arribes a saber si continuaves amb la novella policíaca que t'encomanà l'Editorial "Crim i càstig" o amb l'estranya provatura de deixar constància de l'absurditat kafkiana que significa l'intent de presentar un llibre. Sensació de mareig. T'has d'aixecar a prendre una aspirina. Nirvis. Quan aconsegueixes situar-te en el relat -en aquest capítol, el dotzè de la història que ens ocupa-, una anònima secretària et commina a anar en persona a lliurar la sollicitud al cap del departament. Els mandarins i acòlits no entenen la problemàtica que narram. Marxar a cercar la filla al collegi. Les classes de música i esports. Altra vegada els mateixos problemes d'aparcament. Civilització del cotxe. Món consagrat als vehicles. Sense el darrer model que surt a la televisió no ets res. Almenys has de marxar amb una hora d'antelació si vols trobar un espai adient. Deixar content l'editor. Si no ho fes així, aquesta podria ser la darrera obra que publiquis. Millor seguir els tràmits normals, provats per la pràctica. No provis de fer la revolució en qüestions secundàries! No s'ho paga. Es tracta de fer una mica d'enrenou en el somort i estancat ambient provincià, parlar de la novella, Dones en guerra, i, per una vegada!, aconseguir -de debò es pot aconseguir?- que desperti certa curiositat entre el públic lector, controlat sempre per crítics i servils contraris a les teves concepcions artístiques.


Després de demanar dia i hora, finalment vaig poder lliurar els impresos (per triplicat!). A tot això, ja no recordava el nombre de trucades telefòniques fetes. Pensava: "En quin embolic m'he anat a ficar. Mai més, mai més!". En rebellava contra la dinàmica que, inexorable, marcava el mercat, la llei de l'oferta i la demanda. La fi del mètode d'anàlisi marxista? Ara que no en quedava res de l'odiosa dictadura de la burgesia "roja" a l'URSS, s'evidenciava, amb més força que mai, el poder omnímode dels doblers.

Era l'hora de demanar exemplars a l'editorial per a poder vendre'ns alguns el dia de la presentació. Feina summament molesta, no hi havia dubte. Malgrat determinada insistència i l'interès que pareix que tenen a ajudar-te, el cert és que -com és lògic-, immersos en llurs negocis, amb multitud de llibres -cuina, erotisme, viatges, policíac...-, quasi han oblidat que portes setmanes provant de concretar la presentació. Sovint perden les cartes que els envies (o fan com si no les trobassin). En el món de la ploma hi ha de tot. Alguns rendistes, en comprovar que s'apropa el moment senyalat i no tenen els llibres necessaris, els compren a la primera llibreria que troben o els comanen a l'editor. Feta la llei, feta la trampa. És precisament això el que el negociant esperava. Vendre, despatxar més i més llibres! Les ànsies esbojarrades de l'aspirant a la glòria de les lletres el fa caure de ple dins la gàbia. Creure que podrà ser un nou Ramon Llull -tirant per baix!-, un Turmeda reencarnat o -si és poeta- el Rosselló-Pòrcel del segle XXI, els fa comprar sense mesura. No paren esment a res! Somnien sense mesura i sense fre pensant que d'un mes a l'altre Manuel de Pedrolo o el mateix Jaume Vidal Alcover seran oblidats totalment. Una comanda de cent exemplars va bé per començar. Si tenim en compte que, la majoria de vegades, l'autor adquireix part de l'edició -o la paga sencera-, cent llibres basten per a tenir content el negociant. L'empresari que ens treu el suc, somriurà satisfet; no hi ha dubte.

Aquests mateixos editors -o els hauríem de dir vividors a costa de les illusions literàries del personal?- són esquerps a l'hora de facilitar les coses als autors de menys possibilitats econòmiques. Ens volen treure els doblers i no saben com. Malden per trobar una escletxa, un forat en la murada que protegeix els nostres migrats ingressos. En el fons ens menyspreen. No acaben d'entendre com ens hem dedicat a professió tan difícil, mal vista pel poble (que no arriba a discernir els motius que fan que una persona normal es dediqui a un ofici que dóna tan poques pessetes). I, per altra part -d'aquí les confusions-, és també un divertiment al qual només es poden dedicar els senyors o els seus fills (munió d'aspirants a comtes i marquesos). Tants d'amants de l'Ancien Régime! Un entreteniment com ho podria esser la caça, colleccionar papallones... La pregunta és evident: què hi fa escrivint una persona, si sap que dedicant-se a omplir pàgines no guanyarà res i -sense cap dubte!- tendrà més enemics que amics? En cap professió hom trobarà el caïmisme que s'ha estès per la literatura. Absurda baralla, ja que, tanmateix, qualsevol electricista del meu poble obté mil vegades més per la feina que fa! Molts dels companys -en direm "companys" dels rivals segurs, de l'etern enemic que ens apunyala per l'esquena- opinen que hom no es pot fer escriptor per a viure d'aquesta ocupació i, molt manco, per a mantenir una família. Quin absurd! Seria cosa de folls pensar cosa semblant! Les provatures de Jaume Fuster, de Miquel Ferrà Martorell, de Miquel López Crespí o de qualsevol altre membre del ram dels lletraferits: batalla inútil, bogeria fora mida, follia perfecta. Pensen -la majoria- que escriure (l'art en general) és una religió, una dedicació tan sagrada i etèria que no es pot prostituir exigint-li res de material. És molt mal vist -un autèntic pecat mortal!- que l'autor vulgui sobreviure amb el producte del seu treball (el creatiu). Qui ho intenti -s'han donat casos prou coneguts- serà foragitat pels segles dels segles de l'estrambòtic i canibalesc parnàs provincià.


De bon començament no ho volia creure, que dins la professió hi hagués gent d'aquest tipus, posseïdora de tan peregrines idees, amb una concepció del món tan elitista i reaccionària. Tota la meva vida havia considerat que escriure podia ser una professió com qualsevol altra. Imaginava que un país, igual que té electricistes, picapedrers, mestres d'escola, hostesses, pagesos que pugnen per viure del seu treball, igualment podria tenir pintors, escultors, novellistes, artistes de cinema, etc., subsistint, sense gaire dificultats, amb el conreu de l'art. No sabia res del ferreny control que els "exquisits" exerceixen damunt editorials, revistes i suplements de cultura, càtedres universitàries! Era una creença ingènua en el poder de l'art? El mite de la "bellesa pura"... romanticisme d'adolescent? Vés a saber si restes de l'antiga baralla entre modernistes i noucentistes. De cop i volta, quan menys ho esperava, passats els anys d'eufòria d'aquell lluminós Congrés de Cultura Catalana, t'adonaves -com una fuetada en ple rostre, un vendaval furient ple de ganivetades a traïció- que anaves errat. L'escriptura, l'art, és un divertiment practicat per determinats elegits; i els autors, una mena de sacerdots o vestals d'un temple dedicat a unes curioses i estranyíssimes essències immaterials. Jüngers ho teoritzava en el París ocupat, mentre la Gestapo se'n portava jueus i esquerrans als forns crematoris. És un espaventós crim contra la humanitat embrutar la imponent basílica dedicada a l'exercici esotèric de tan místiques provatures espirituals. Un geni de la ploma (o almenys ell sí que en tenia) pontificava recentment sobre la qüestió. Perorava davant les càmeres de televisió explicant que els literats es divideixen en dos grups absolutament antagònics: el sector dels "grafòmans" i el món -en el qual ell se situava- dels autèntics creadors, els fills legítims de la Grècia clàssica sense contaminació d'idees dels esclaus (siguin aquestes cristianes o socialistes).

Qui es volgués professionalitzar, qui pugnàs per aconseguir un contracte amb tots els punts i comes, un preu digne per les collaboracions a diaris i revistes, qui (sense renunciar a cap de les aportacions dels grans escriptors de la humanitat, fent-les seves) s'atrevís a escriure d'una forma comprensible per a la majoria de possibles lectors (la qual cosa, indubtablement, faria augmentar els tiratges editorials), era un grafòman que embrutava papers. Qui no estigués immers completament en estranyes follies experimentals -repetides imitacions de Proust o Flaubert, de Kafka i Joyce, tot creient que eren troballes pròpies, personals- era, sens dubte, un periodista, un viciós de la lletra impresa, però mai -mai!- un novellista, algú que tengués la més mínima possibilitat de passar a la història de les lletres.

Aquest aspirant a geni de la ploma nostrat, continuava dissertant sobre la necessitat de fer una obra etèria i, a ser possible, sense cap tipus d'argumentació històrico-naturalista. El permanent odi a Lev Tolstoi, a Miguel Ángel Asturias, a Jorge Amado Quin gran pecat, la novella de gènere (d'aventures, juvenil...). De les obres eminentment "polítiques" (com si tot no ho fos, de política, en aquest món!), valia més no parlar-ne: no existia res de més vulgar i corrupte. Únicament es perdonava la dedicació als gèneres abans esmentats si l'autor que els conreava feia jurament de no tenir cap aspiració literària i confessava que ho feia per ajudar a normalitzar la llengua. La defensa de la normalització s'havia de fer d'una forma tèbia, sense radicalismes exacerbats (no demanar la independència i unitat dels Països Catalans; esser condescendents amb el bilingüisme; no aixecar la veu gaire fort en constatar la manca de competències reals dels actuals estatuts d'autonomia...). Hem de recordar que els nostres "exquisits", més d'una vegada, en temps de crisi, han corregut a demanar el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, o del PP, proclamant, sense cap mena de vergonya, un ardent espanyolisme. El desgraciat aspirant a la dignificació de l'ofici es veia obligat a reconèixer davant els mitjans de comunicació que la seva era una aportació per a llegir en el metro o l'autobús (ho reconeixia; estava obligat a afirmar-ho en públic, davant micros i càmeres). Novelles roses per a criades o d'aventures per a funcionaris i oficinistes sense formació cultural. Subproductes, subgèneres, en definitiva.

S'exaltava el plagiari de Proust, imitador barat de Flaubert, blasmant contra els nombrosos "escriptors periodistes" que prostituïen tan excelsa afecció -la literatura- amb idees de la plebs, comprometent tan sagrada religió amb la política, amb les idees que sacsegen places i mercats (l'home ja no recordava que ell, l'excels autor incontaminat, dedicat a tan lloable ocupació, havia estat regidor destacat de l'ajuntament franquista, sense que en cap moment pensàs que allò -collaborar amb el règim- fos "contaminar", "prostituir" l'excelsitud de l'art).

En el fons -per molt que maldin per no acceptar-ho- cada debat del fet cultural, cada atac a la forma d'entendre la literatura del veí, no deixa de ser una petita batalla més de la guerra contínua que, des de sempre, hi ha establerta en el món de l'art. Combats ideològics que en determinades conjuntures històriques acaben amb uns dels participants mort d'un tret a una cuneta -Lorca, per exemple- i amb altres en un palau, servits per pagesos atemorits davant la repressió (Villalonga, un altre exemple).


La covardia de l´esquerra oficial de les Illes: tres Pactes de Progrés i el monument feixista de Sa Feixina, intacte! (articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí)

pobler | 22 Juliol, 2016 08:29 | facebook.com

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals. (Llorenç Capellà)


Enderrocament o contextualització


Per Llorenç Capellà | 18/08/2009 |


Nanda Ramon ha dit en roda de premsa que encara no sap què fer amb el monument de la Feixina. Té un dilema: pot optar per enderrocar-lo o per contextualitzar-lo; i que faci una cosa o l'altra depèn, en bona part, de l'opinió dels seus assessors. Doncs bé, convé que l'encertin, els assessors, perquè aquesta decisió marcarà definitivament el pas de la senyora Ramon per Cort. No hauria d'ésser així, però la polèmica s'ha orquestrat tan malament des de la mateixa regidoria de Cultura que s'ha convertit en una bomba de rellotgeria. Ho sento per Nanda, que va acceptar fer part de la candidatura del Bloc il·lusionada amb la possibilitat de treballar per Palma (cosa que ha fet, i força bé) i no amb la d'anar a la guerra. Però els problemes vénen quan vénen i cal acarar-los amb seny. La Feixina sols té una sortida digna, l'enderrocament.

Tanmateix, la senyora Ramon encara aposta per la contextualització, perquè probablement pensa que, dels temes espinosos, si se'n parla poc, millor. I no sempre és així. El monòlit al Baleares tan sols es podria contextualitzar amb la llegenda següent: "En record d'una societat moralment malalta, perquè no va dubtar a adoctrinar els menors amb el credo feixista, ni a exposar-los a la mort física en benefici d'uns ideals d'inspiració totalitària que implicaven la supressió de les llibertats públiques". I la senyora Ramon no ho farà mai de mai. Quan la regidora parla de contextualització, pensa en com va de bé afegir aigua al lleixiu per a rebaixar-lo. I és cert. Però el monument al Baleares s'ha d'enderrocar. Molts de columnistes han aportat infinitat de motius, perquè l'Ajuntament el faci desaparèixer sense manies. Els bombardejos de Tarragona o de la costa valenciana, per exemple. O la matança de centenars de civils a la carretera de Màlaga a Almeria. Tanmateix, no s'ha parlat gaire de la manipulació ideològica dels Fletxes Navals.

I cal fer-ho. Si tant voleu per deixar sense arguments de caire sentimental a Cort en la seva resistència numantina de la Feixina. Ja sabeu: els al·lots s'havien embarcat en el Baleares per jugar a fer de soldats i, en definitiva, no deixaven d'ésser al·lots. Cap referència, per tant, al fet que tots els tractats internacionals en defensa dels drets humans condemnen els governs que permeten que els menors vagin a la guerra. Però anem per feina. L'historiador Jeroni Fullana, a Los Flechas Navales de Baleares (Lleonard Muntaner, 2005), els desmunta tots. Els arguments que pretenen endolcir la cosa, ja m'enteneu. I probablement ho fa sense pretendre-ho, cosa que confereix més importància a la seva aportació. Els Fletxes s'allistaven a partir dels catorze anys, una bestiesa. I eren ensinistrats en les feines marineres, "sin mermar en nada el ideario de Falange que dio origen a la escuela". Això explica que entre els benefactors de l'escola esmentada -instal·lada en el vaixell Unión- figuressin Alfonso de Zayas i Martí Pou, dos personatges força significatius de la dreta mallorquina més sinistra. Zayas ha d'ésser considerat un dels dissenyadors de la repressió que va suposar més de mil morts.

Pou va ésser un criminal, un pinxo. Imaginem, fredament, la instrucció que reberen aquests al·lots, els Fletxes, tant els que moriren a bord del Baleares com els que aconseguiren sobreviure, per a satisfer les exigències ideològiques de Zayas o de Pou. No ho dubti, senyora Ramon, els ensenyaven la cara més fosca de la vida. L'himne que els identificava diu bestieses d'aquest gruix: "Orgulloso a la Marina/ mi vida tengo que dar". Heus ací una apologia de la mort, repetida una i altra vegada de manera banal en infinitat de cançons. En aquestes altres estrofes hi és tot: "Arriba nuestro Caudillo./ Arriba nuestra bandera/ que es la bandera de Cristo". És a dir: pàtria, Don Francisco, l'Església... Uf! I els receptors, infants de 14 a 16 anys. Veritat que ho troba vergonyós, senyora Ramon? Tanmateix, allò del llibre de Fullana que causa més impacte en el lector és la transcripció de la carta que, amb data del 14 de març de 1938, adreçaren Pere Roca i Mateu Matas al responsable de l'Escola de Fletxes Navals.

Ambdós havien perdut un infant en el Baleares, i li diuen: "... lo que sentimos en el alma no es la pérdida de un pedazo de nuestro corazón allí en alta mar, sino el no tener otro muchacho útil para servir en los Ejércitos del Bien". Senyora Ramon, recorda que li he parlat d'una societat malalta...? Amb aquesta cita en té una prova definitiva. El monument de la Feixina fa empegueir, fins i tot, a una dreta amb seny. Allò que passa, i possiblement compartirà el matís, és que ja no sabem on s'amaga aquesta dreta ni si existeix o ha existit realment.

dBalears


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares



El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS