pobler | 19 Juliol, 2016 13:50 |
Crònica sentimental de la transició - Palma (Mallorca), Anys 70 -
Un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant -
Les mobilitzacions enmig del carrer, les assemblees a fàbriques i facultats havien ajudat a ampliar l´àrea d´influència de l´organització. Fins i tot els militants més immersos en simples reivindicacions econòmiques aprenien a ampliar la seva visió de la lluita, a entendre que el combat per les llibertats polítiques era tan important com la vaga per l´augment de salaris. Tot el que havíem planificat abans de renunciar a pagar la fiança funcionava a la perfecció. Els companys que anaven a les reunions de la Plataforma Democràtica com a observadors havien pogut denunciar la deixadesa dels partits que eren socis fundadors. Exceptuant els carrillistes i els maoistes, totes les altres sigles, inclosa la del PSOE, eren simple ficció. No representaven res enmig del carrer. Pels comunicats que anàvem rebent, sabíem tot el que passava a l`exterior. Mateu ens ho resumia. Però estàvem al corrent de qualsevol acció. Un dia ens va fer arribar el document oficial del partit en el qual rebutjàvem els pactes de la pretesa oposició amb els hereus del Moviment i convocàvem un míting per l´Amnistia en el Polígon de Llevant. (Miquel López Crespí)
Mateu Ferragut i el Comitè de Direcció treien un bon rendiment polític de la nostra estada a la presó.
D´aquell míting es publicaren alguns reportatges en el Diario de la Provincia. Els partits revolucionaris reunírem més de cinc-centes persones. Un èxit, si pensam que no es podia fer propaganda públicament i que encara érem vigilats de prop per la Social. Les forces repressives tenien ordres especials de barrar el pas als partits que no serien legalitzats per a les eleccions controlades que s´apropaven. A qualsevol grup integrat en la Plataforma Democràtica li era permès emprar cines i sales de reunió per a les seves activitats i, de seguida, els autoritzaven qualsevol acte polític. Però a nosaltres ens detenien enmig del carrer, de nit a casa nostra, sempre que volien i en el moment més inesperat.
A la galeria, la rutina no variava. Els recomptes rituals cada parell d´hores, les passejades pel pati, les hores dedicades a les classes que teníem programades a la cel·la: història del Moviment Obrer, filosofia marxista i, ja que teníem un missioner entre nosaltres, Jaume Calafell ens donava una visió del paper del colonialisme europeu i de l´Església catòlica al Tercer Món. Això era al matí, després de berenar. Havent dinat, quan els funcionaris ens tornaven als nostres enfonys, teníem temps per escriure a la família i fer la migdiada.
Cap a les set, abans de sopar, comentàvem les informacions que ens arribaven de l´exterior, debatíem les nostres respectives línies polítiques i, quan s´accentuava la melangia, cantàvem algunes cançons.
Els funcionaris ens deixaven tranquils, excepte quan no aturàvem de cantar L´Estaca i La Internacional, i l´aborronador repertori d´himnes de la resistència i els crits de protesta de Raimon, ressonaven arreu, poderosos.
Aleshores, els vigilants de torn compareixien davant les reixes que tancaven la galeria i, amb les claus de les cel·les, colpejaven el ferro amb totes les seves forces.
Ens fèiem els sords!
Rèiem dels desesperats intents de silenciar-nos. La música i les lletres combatives d´aquelles cançons ens feien sentir forts, invencibles i, enlloc de callar, augmentàvem encara més la força de la veu.
No sabien què fer. Eren conscients que no podien castigar-nos com als presos comuns. Alguns, els més sàdics, possiblement ens haurien tancat a una cel·la de càstig. Però no podien. Sortosament, el temps anava mudant imperceptiblement. S´havien d´acontentar a comparèixer davant la cel·la on cantàvem i ens feien aixecar del terra, formar al passadís. L´excusa era fer un recompte.
No aconseguien res! Una vegada havien acabat de contar-nos per enèsima vegada, en tancar les reixes, tornàvem a cantar fins a perdre la veu.
Sovint, des dels patis i galeries on romanien tancats els altres presos, sentíem aplaudiments. No volia dir que estiguessin d´acord amb el contingut de les cançons. O potser sí. El que volien de veritat era solidaritzar-se amb nosaltres: gent d´altres pisos que tenia el valor de desafiar les ordres dels vigilants.
Des d´un punt de vista polític semblava que la decisió de no pagar la multa havia estat un gran èxit. Però en els moments de soledat em preguntava si hi seríem a temps, d´evitar la desfeta de les idees republicanes, socialistes i d´independència per a la nostra nació. Malgrat l´embranzida de les lluites populars d´ençà de les grans vagues d´Astúries dels seixanta; malgrat l´èxit de les mobilitzacions generals a molts d´indrets de l´Estat, el cert era que la implacable maquinària de la reforma avançava arreu.
pobler | 19 Juliol, 2016 12:43 |
Pàgines del meu dietari (XI) - Secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea – Problemes dels escriptors mallorquins -
Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell? (Miquel López Crespí)
Em truquen d'una altra de les innombrables seccions de la Casa de Cultura. Totes les allotes que hi treballen sembla que tenen el mateix to de veu ensucrat. Sempre el mateix fil musical des d'una etèria llunyania. Em demanen si he de vendre llibres el dia de la presentació. "És el costum", contest. Algunes vegades, aquests exemplars són els únics que l'autor arriba a vendre. A Ciutat, en el poble més petit de l'illa, hi ha gent amb capacitat adquisitiva per a anar a veure un partit de futbol o de tennis a qualsevol part del món, fer-se un xalet de cent milions, adquirir cotxes de deu milions de pessetes... Tot el que es pot aconseguir amb diners, és a l'abast de l'habitant de la nostra illa. Ben diferent és pensar que algun dels nombrosos nou-rics que proliferen com a bolets entri a una llibreria a comprar les obres completes de Ramon Llull o una novella de Jaume Vidal Alcover... Seria demanar massa, creure en miracles. Talment contemplar el naixement d'un altre sol a l'espai que ens circumda o creure que, en lloc d'una Lluna, són tres els satèllits que donen voltes a la Terra.
Les secretàries, sotssecretàries, responsables d'àrea i jo que sé quantes coses més m'adverteixen que, per "despeses diverses", es quedaran un trenta-cinc per cent de les vendes. Prov d'explicar que de primer he de demanar els corresponents exemplars a l'editor i saber si ell hi està d'acord. Insisteixen que no deixen el local amb cap ànim lucratiu. Perfecte! No tenen cap ànim de lucre però els has d'abonar una bona grapada de duros. No els passa per la imaginació dir: "properament inclourem el seu nom en un cicle de conferències sobre literatura i ingressarem al seu compte corrent cent mil pessetes per la dissertació". No. Això, mai. Demanar doblers a qui no en té; vet aquí el seu ofici. La "desinteressada preocupació" per la literatura de la qual presumeixen. No entenen que l'autor no té cap poder damunt d'obra una vegada que l'ha lliurada al propietari de l'editorial. No comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors. Em dóna un número de telèfon i el nom d'una de les nombroses "responsables d'àrea". Organitzar la venda d'alguns exemplars de la novella... )porta tant de marruell?
En els propers dies aniré descobrint que, fins i tot l'edició d'una petita tarja per a convidar els amics, pot convertir-se en tema d'un relat de Kafka.
Potser hauria de tornar a demanar hora. Preguntar a Ribas i Thomàs si és possible deixar anar la qüestió de les vendes. Massa feina per provar de collocar vint o trenta exemplars. Truc de nou -em sembla reconèixer la veu de qui vaig confondre amb na Conxa-. Em deixa ben aclarit que la Institució no pot admetre cap canvi en les normes. Els estatuts que té al davant -em diu, seriosa- especifiquen molt clarament que (apartat sisè del capítol segon): "És preceptiu, abans, durant i quinze minuts després de cada presentació, installar una taula atesa per un membre de la Institució on, en lloc ben destacat, es veuran un mínim de trenta exemplars de l'obra presentada".
Mentre na Conxa -a partir d'ara li donaré aquest nom, ja que cada vegada estic més segur que l'eficient secretària és o era l'allota que fa segles vaig conèixer en aquell segle pretèrit del qual ningú no vol recordar res: qui era, què feia, quines idees defensava- em va llegint alguns dels apartats dels estatuts. Mentre l'escolt, pens si també hi deuen estar especificades les mides de la taula, classe de fusta, el color dels cabells i dels ulls de la funcionària que s'ha d'encarregar de la venda dels llibres... Vés a saber si igualment hi ha uns apartats referents a la intensitat dels focus que han d'illuminar la sala d'actes, la cambra on hi ha un membre de la institució amb els exemplars..!
Potser m'he errat i no hauria d'haver caigut en la trampa, l'absurd que representa demanar audiència a tan estranya burocràcia, que viu, com el vampir, de la sang de les seves víctimes, fent creure que defensa la "bellesa artística" en totes les accepcions possibles... Mites i xirimandangues de la societat de consum literàrio-artística. Ara, quan ja és massa tard i ja he concretat el principal amb en Ribas i Thomàs, començ a entendre la jugada de l'editor i de com està utilitzant el meu nom pels seus estrictes interessos editorials. Qui sap si el mateix Ribas i Thomàs li trucà i li digué:
-Manel, seria convenient que parlassis amb el tronat d'en Felip; sí: ja saps, el boig que encara creu que no ha finit la transició i va a les manifestacions ecologistes per la defensa del medi ambient. T'ho suplic: li fas entendre la necessitat que presenti la novella a la Casa de Cultura. Jo no li ho puc dir personalment. Crec -militàrem junts en temps de la dictadura- que em té per un venut, per un servil a les ordres de la banca, i estic ben convençut que em giraria l'esquena tot imaginant qui sap quines obscures conspiracions del capitalisme mundial. Està ben grillat, no et creguis! El més convenient és que tu li ho diguis com si fos una cosa normal i sense importància. A la Casa, en aquestes circumstàncies -ara que governa un Pacte de Centre-esquerra al Consell-, li interessa quedar bé amb la Conselleria de Cultura. Li pots fer veure que no tenim cap problema -quant a activitats literàries- per anar fent, en el futur, accions conjuntes -convenientment subvencionades-! La presentació d'una novella d'en Felip pot servir molt bé per a inaugurar la nova etapa. Hem de procurar que no sàpiga res. Seguirà els tràmits normals. T'assegur que tots hi guanyarem si seguim aquesta tàctica. En el fons li fem un favor, deixant que presenti les seves cabòries en tan seriosa institució! Ho saps a la perfecció".
Com fiar-se d'un personatge com Ribas i Thomàs? Els més vells de l'organització ja ens ho deien i no ho volíem acabar de creure: "No veieu que aquest jovenot només és amb nosaltres per veure si se'n pot dur alguna camarada al llit?".
Al començament ens escandalitzaven opinions així. Pensàvem que era l'enveja en copsar com els més joves -per altra banda cosa ben natural- eren els que més audiència tenien entre les militants del sexe femení.
Els antifeixistes d'abans de la guerra eren, en el fons, uns sindicalistes de primera magnitud. Socialistes o anarquistes, comunistes o proletaris sense partit, s'havien apropat a les organitzacions obreres a conseqüència -i sobretot- de la misèria de l'època. No tenien cap tipus d'assegurança, i, sotmesos a un atur permanent, sense cap possibilitat de reclamar res en cas de malaltia o accident, mancats de metges, privats d'escola per als fills, consideraven que la lluita per això era la Revolució. Els vells lluitadors confongueren sempre partit i sindicat i l'únic que els interessava de debò era la discussió del conveni, aconseguir un augment de sou... La majoria dels joves que entràrem a les organitzacions antifranquistes a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta partíem d'unes altres concepcions. El turisme, l'allau d'hotels, l'arribada massiva d'estrangers, produïen una riquesa mai vista a la nostra terra... Qui més qui manco, a l'illa, tenia el menjar assegurat. Eren pocs els treballadors que, en cas d'accident o malaltia, no poguessin anar a la Seguretat Social...
Els adolescents -jo mateix, en Ribas i Thomàs- entràvem a militar per qüestions sovint "culturals": el nacionalisme, la manca de llibertats polítiques, la censura... Sentíem una necessitat imperiosa de canviar els valors... La manca d'ètica de la societat capitalista, les injustícies flagrants amb les quals ensopegàvem cada dia... Era el temps de la Nova Cançó. Enteníem els recitals com a labor bàsica de resistència. Collaborar a l'èxit de Raimon, Maria del Mar Bonet, Lluis Llach, el mateix Joan Manel Serrat, l'inoblidable Ovidi Montllor... esdevenien qüestions essencials per a nosaltres. Batalles guanyades a la dictadura. Per als de més edat del partit -i no s'erraren gens ni mica!-, Ribas i Thomàs feia servir aquests combats per a justificar una particular concepció de la militància partidista. Queia del seu pes que als jovençans de mitjans dels seixanta ens delia més anar a veure una pellícula compromesa (o qualsevol llauna que no enteníem, però que era d'"Art i Assaig") que no pas a la reunió de cèllula. A vegades, en els "seminaris de formació" -l'estudi dels autors més destacats del pensament revolucionari mundial-, ens obligaven a seguir programes vertaderament avorrits (els clàssics també en tenien, d'obres males d'entendre per al nostre nivell intellectual; recordem'ho: allots de setze i disset anys). No en parlem si s'havia d'organitzar alguna acció concreta: pintades al carrer o repartició de fulls subversius per les barriades extraradials! Aleshores es tractava de preparar la intervenció enmig del carrer en el seu mínim detall. Partidaris de la més accentuada democràcia de base, també volíem discutir a fons el contingut i missatges de la propaganda, de les consignes que, imaginàvem!, canviarien la història. Temps interminable defensant o atacant un adjectiu que ens semblava o massa radical o extremadament conciliador... Mentre, Ribas i Thomàs i els de la seva corda trobaven qualsevol justificació per a anar a la discoteca o per a acabar uns estudis que, la majoria de membres del partit, havíem deixat abandonats quan l'assassinat de Julián Grimau. Jovençans amb els ulls oberts al món -la revolució cubana, el Concili Vaticà II, la guerra d'independència algeriana...-, ens importava molt poc, per no dir gens ni mica, la fastigosa pseudohistòria inventada pels franquistes: la conquesta d'Amèrica per part dels conqueridors espanyols, la doctrina de José Antonio Primo de Rivera...
Tan sols una vegada vaig sospitar d'en Ribas i Thomàs. Era poc després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, a Madrid, per part d'uns escamots de militants bascos. A l'organització enteníem que, a partir d'aquella fita, el ritme de la lluita, la seva intensitat, canviava, prenent dimensions inesperades... Es tractava d'aprofitar qualsevol escletxa oberta que deixàs el règim, intensificar el combat per la llibertat... Vaig haver d'anar a casa seva per indicació del Comitè d'Illes. Em sorprengué trobar-lo confortablement installat -la seva família era rica i el pare i la mare havien estat destacats activistes de Falange Española Tradicionalista y de las JONS- estudiant, escoltant un concert de músic clàssica que transmetia la ràdio.
Sense poder-me contenir, indignat pel que considerava una deserció, li deman:
-Tothom va de bòlid preparant la convocatòria de vaga i tu... estudies! Escoltes música, com si no passàs res de res!
Aixecà el cap molt lentament. Em mirà com qui veu visions, talment un foll escapat del manicomi hagués penetrat sobtadament dins el seu món. I, com qui explica una veritat eterna a algú que tanmateix no ho pot entendre, mormolà:
-No dubtis que qualsevol govern del futur, sigui dretà o comunista, necessitarà funcionaris. Els membres de l'administració són inamovibles, guanyi el partit que guanyi, i el pas dels anys l'únic que fa és augmentar els punts a l'escalafó. No crec que puguis copsar el que això significa, Felip. Sempre has estat un esquerranista extremadament utòpic.
Amb les traïdes de la transició, quan el vaig veure ascendint dins la burocràcia institucional primer, en l'empresa privada més endavant, pujant, fent costat als successius partits del govern -de dretes, d'esquerres, era igual!- ho vaig entendre a la perfecció.
pobler | 19 Juliol, 2016 10:57 |
Mallorca, el paradís perdut (XXVIII) - Quan les roques són història -
Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans. (Miquel López Crespí)
La primera sensació que tenim en contemplar aquestes immenses ditades de sang damunt la roca és evocar els gegants de les nostres rondalles, en grandioses batalles on participaren habitants d'uns mons que ja ha engolit el temps. Mossèn Antoni Maria Alcover era un vertader alquimista a l’hora de trobar l'or de la saviesa popular enmig del carbó que ensenyaven els mestres que no sabien res de Mallorca. Qui sap si el moment de posar fil a l'agulla per a destriar el que hi havia de veritat en les llegendes d'encantaments, tresors i gegants que trobam arreu, a casa nostra. Caldria llegir amb ulls nous les històries referents a sa Roca des Castellet, als gegants del Puig de Sant Salvador de Felanitx, a l'encantament de Son Lluc, del Puig de ses Talaies o dels tresors d'Aufàbia, de sa Cova dels Ermassets de Son Noguera.
La penya des Migdia del Puig d'Avall, a Alcúdia ens convida a fantasiar amb l’existència de gegants per aquestes contrades; gegants com els que surten a les rondalles de mossèn Antoni Maria Alcover: aquestes ditades vermelloses i ocres potser serien contemporànies dels cíclops que alçaren les poderoses torres de vigilància i culte dels poblats talaiòtics.
Els gegants de les rondalles. O els gegants que ens precediren, amb la nostra estatura, minimitzats tan sovint. ¿No sabem d'ençà que tenim coneixement que, tanmateix, la història oficial sempre l’han escrita els vencedors, més concretament aquells que venceren en la batalla i mataren o engrillonaren els pobles arrasats? Ni Sal·lusti ni Plini, ni Plutarc, Florus, Livi ni Polibi ni Vitruvi ni Estrabó no expressaren mai el punt de vista dels vençuts. Els homes i dones de fa dos o tres mil anys, quan els romans conqueriren les Illes no pogueren deixar escrita per a la posteritat la seva visió del món i de les coses. O és que hi havia jutges, notaris, historiadors entre els agermanats que foren derrotats a Son Fornari, Rafal Garcès, Pollença o Palma?
Restem ara amb la lectura mítica: les ditades de sang enregistrades per a tota l'eternitat a la penya des Migdia són precisament l’escriptura dels gegants nostres, el missatge de resistència contínua per a la gent d’aquesta terra, el compromís de preservar dels depredadors aquests indrets màgics.
Potser hauríem d'aprendre a llegir els senyals ocults que els antics deixaren en valls i muntanyes, als penya-segats que cauen a plom dins l'aigua. Qui sap si el soroll de les ones que acaronen la sorra tèbia de les nostres platges ens porta els llenguatges antics, les veus oblidades, el missatge d'aquells que aixecaren les Illes des del fons de la mar. Qui sap si la funció del poeta, del fotògraf, de l'historiador és precisament saber llegir en les pedres, l'aigua, l'aire, el vent que ens porta aquells ressons llunyans.
pobler | 19 Juliol, 2016 09:14 |
Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina
Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>
Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)
Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.
El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.
En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.
Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?
Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...
Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.
El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.
Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").
Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.
Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!
En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.
Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.
La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.
Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.
Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.
És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.
Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.
Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.
Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!
Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.
« | Juliol 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |