Administrar

Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres com a sentiment

pobler | 10 Juliol, 2016 21:20 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXVII) - Els ocres com a sentiment -


Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics? (Miquel López Crespí)


Sempre sorprèn la multiplicitat de tons que forma la combinació de l'aigua i la terra de Mallorca. Prodigiosa mescladissa de sol i núvols i el canvi d'estacions. És això el que durant generacions ha vengut impressionant la retina de tants de pintors. Aqueixa embriagesa de colors, la natura viva de plantes i flors, d’ abans de l'allau turístic, i que, per art d'encanteri, encara perdura en els indrets que ha sabut retratar Bartomeu Payeras. Aquí, en aquests racons amagats, totes les gammes possibles de color donen vida al que fins ara ha estat el nostre petit però també poderós i inabastable univers. Colors que saberen captar, cada un a la seva manera, Anglada Camarasa, Tito Cittadini, Francisco Bernareggi González-Calderón, Felipe Bellini Feletti, Ramon Nadal, Gregorio López, Antoni Gelabert, Santiago Rusiñol, Joaquim Mir i tants d'altres artistes que han immortalitzat cales, platges, pobles, gent treballadora, carrers, places i jardins de Mallorca.

Que de gris i trist, monòton, seria tot sense els colors dels arbres, les plantes i les flors. Colors magnífics de l'ànima de les roses, dels geranis, dels clavells. Aquests colors són esplèndids mentre són vius i la seva fragància és tendra i fresca. Sortosament els pintors han sabut captar l'essència d'aquell instant de vital esplendor! Emperò, són caducs i efímers. En molts d’aquests quadres notam aquesta sensació d'avidesa, del nervi del geni per plasmar damunt la tela el moment fugaç de la bellesa que fuig enllà de l'horitzó. Llums zenitals en els paisatges d'Antoni Gelabert, el moment de l'esclat dels arbres florits i jardins d'un conte exòtic en molts quadres d'Anglada Camarasa, les oliveres de Deià de Felipe Bellini Feletti, tota l'amplària de la flora i els roquissars mallorquins en tantes pintures de Santiago Rusiñol... Captar l'efímer de l'illa, tot allò que es marceix, que se'n va si no fem alguna cosa amb urgència per aturar la mort de la bellesa.

Pintors i poetes saben que aquesta bellesa resplendeix exuberant però només per un temps curt, malauradament breu, perquè l'esclat de la bellesa exigeix un esforç incommensurable i esgotador que prest desintegra l'essència dels colors. Les flors aviat es mustien i tornen a la terra perquè la seva mort torni a donar vida.

Per això hi ha tants artistes que volen servar per a l'eternitat els colors dels moments efímers, evanescents. Potser hauríem d'entendre el quadre del pintor o els versos del poeta com les llàgrimes d'aquell que estima per damunt de tot allò que veu: immortalitzar sensacions; provar d'aturar, sigui com sigui, el pas inexorable del temps; detenir l'instant que ha impressionat la nostra retina o ens ha fet bategar més fort el cor. Versos i pintures, talment llàgrimes autèntiques del cor de l'artista que rodolen a terra i es reencarnen en els colors perennes que trobam en l'obra dels nostres artistes.

Les llàgrimes del poble que estima Mallorca, el dolor dels homes i dones que han feinejat a la marjal, que han roturat els camps, bastit cases, marjades, castells, esglésies i catedrals arriba un dia que es mesclen amb la pluja i amb la terra, amb el ferro i amb la llum. Aquesta barreja mítica és el que dóna força als pobles per a sobreviure, per a continuar el combat contra la destrucció. És la llum que pinta les roques i els penya-segats, les costes i les cales marines, deixant el segell de perennitat incrustat en l'ànima mateixa de les roques. I qui pot aleshores vèncer un poble convertit en roca? Quin exèrcit pot anihilar aquest rocam que cau a plom dins la mar esdevenint el més poderós castell que mai ha construït la natura contra els seus enemics?

Per això pintors i escriptors han quedat sempre captivats pel que significa la llum i la terra de la nostra illa asprívola i altiva. És la voluntat del poble el que ha volgut compensar la curta vida de les flors amb la immortalitat dels colors ficats dins el cor i la pell de les roques.

I en aquest moment, quan s'han congriat les llàgrimes amb la pluja i la terra, amb el ferro i la llum, copsam com les muntanyes davallen cap a la terra o els més profunds avencs marins en solemne processó d'ocres besant les parets inaccessibles de l'abisme. De cop i volta ens trobam davant el més gran tresor que ens ha lliurat la natura i el treball dels homes. És un tresor que conté or i argent, els diamants i totes les pedres precioses. D'aquesta mescla integral surt la gamma infinita de colors i ocres de Mallorca.

Només la més acurada concentració dels sentits pot extreure totes les sensacions que produeix la contemplació assossegada d'aquests colors de roca encesos per la llum blanca i pura, des del blanc immaculat, passant pel color vermell de sang, fins al negre de dol obscur.

Des de les altes crestes i els cims fins a les besades de la mar a les voreres, les carícies de les llàgrimes del poble marquen indelebles les roques escollides.

Aquests ocres potser tenen origen mític. La conquesta de la bellesa i la llibertat sempre ha necessitat esforç i valentia. Podríem salvar Mallorca sense una dosi ben elevada d'aquests dos components bàsics de la lluita dels pobles? La llegenda, l'esperit d'un poble expressat per la seva imatgeria popular, també ens pot servir per a elevar encara més amunt aquests alts penya-segats de la resistència. L'encís d'una illa meravellosa potser excità criatures llegendàries del continent que vengueren nedant per la immensa mar. Arran de costa, esgotats, s'aferraren com pogueren amb els dits gegantins per les agrestes costes de llevant i de ponent i deixaren marcades les ditades i els alens de foc en la pedra besada pel mar i per la llum. Ascendiren i recorregueren valls i muntanyes, on també s'enfilaren sense camí ajudant-se dels seus braços poderosos per tal de deixar, indeleble, la seva abraçada de ferm amor i estimació en cingles i penya-segats.


Pàgines del meu dietari (IX) – Els “nostres” i la Cultura: uns autèntics buròcrates – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 10 Juliol, 2016 14:28 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (IX) – Els “nostres” i la Cultura: uns autèntics buròcrates – Problemes dels escriptors mallorquins -


Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art... (Miquel López Crespí)


Finalment puc entrar al sancta sanctorum d'en Ribas i Thomàs: "la direcció". Mir les lletres daurades escrites a la porta del despatx. Encara no ho puc creure. Tantes cites prèvies, els infinits contactes telefònics amb desconegudes funcionàries...

-Felip, home, segles sense veure'ns! M'ho havia pensat, que eres tu, per la veu, saps?, quan trucares l'altra dia. Et pots asseure aquí mateix. Què podem fer per tu? Has de presentar algun llibre?".

M'ha reconegut! No és cap sorpresa. Em deu veure pels diaris... L'única feina que fa: fullejar cada dia la premsa, comprovar si els àpats que ofereix als responsables de cultura serveixen d'una manera eficaç per a la promoció de la institució que dirigeix. Activitats que, a més d'ajudar a fer carrera els amics -gent a recer del poder, evidentment!- serveix per a desgravar els quantiosos beneficis de la banca, de la qual és un simple peó.

-Ja diràs. Som a la teva disposició -menteix educadament.

Anys de dissimular, de controlar cada múscul de la cara, li han anat marcant les faccions fins a consolidar un rostre inexpressiu, fals. M'adon que ha engreixat. La cara se li ha arrodonit. Cinc lustres és molt. Ja no és aquell estudiant prim, amb texans, de l'època de la lluita antifranquista. Imagín que no li deu fer gaire gràcia la visita. O potser m'equivoc. Posar el meu nom en la programació de l'hivern també té el seu interès. Pot demostrar que la Casa de Cultura és una institució democràtica, oberta a qualsevol tipus d'intellectual i d'obra d'art. No ho havia pensat. En Biel Caimari em dirà que sóc un ximple. Al final, ells no hi perden res. S'aprofiten fins i tot de la teva feina: un autor nostrat amb tants premis literaris, collaborador d'infinitat de revistes de les Illes i la resta dels Països Catalans... )Qui, després de tan important esdeveniment literari -si em concedeixen el dia que els deman per l'octubre- podrà dir que la famosa caixa d'estalvis no té un tarannà obert, sensible a la tasca de la reconstrucció de la identitat nacional de les Illes, al més pur catalanisme? Llei de l'oferta i la demanda. Jo necessit la sala, sortir en el catàleg que fan anunciant llurs activitats; i ells, el banc, els Ribas i Thomàs, s'aprofiten dels meus vint anys de premis i publicacions. Tot serveix per a donar una idea de Fundació sense prejudicis i que mai -mai!- ha exercit -ni exercirà!- la censura, la marginació de qui realment treballa en el món de l'art...

Fins aquí tot aparentment correcte. El que no dirà mai ningú, el que no sabrà la gent que vagi a veure l'exposició d'en Biel Caimari o la presentació de la meva darrera novella, és que ambdós, en Biel i jo mateix -i qualsevol dels companys que hem pogut resistir fins ara mateix- no hem tengut mai cap ajut oficial. Res de res d'ençà que morí el dictador. Cap suport a la creació per part de les desenes d'organitzacions pseudoculturals muntades -a la recerca contínua de la subvenció- en aquests anys de democràcia controlada. No en parlem dels marxants o de les editorials controlades per exfamosos "lluitadors de la llibertat" o moderns executius empresarials, els jovenets als quals no els importa res collaborar avui amb el PP, demà amb el PSOE (mentre paguin bons sous, els garanteixin cotxe d'importació, xalet, secretària de luxe).

Li explic que vull presentar el llibre (el fulleja des d'una llunyana distància mirant-lo amb certa prevenció: segur que pensa que mossega). Segurament no es refia de l'estil, els perillosos continguts de les històries que escric. Potser imagina que la meva literatura, malgrat els nombrosos premis literaris, es deu semblar als incendiaris articles i comentaris que escrivíem en aquelles heroiques revistes clandestines. Crec que no ha llegit res del que he publicat. Perdre el temps amb la lectura? Ximpleries que no es pot permetre un executiu d'èxit! Proverbial ignorància dels màxims responsables de la nostra cultura. No sap res del que jo he publicat ni de cap altre escriptor català. Palpa l'obra com qui toca un ferro roent: por de cremar-se les mans. I amb semblant personal volíem lluitar per a canviar el destí de la humanitat? Ximpleries d'adolescents!

-La miraré amb atenció -em diu amb un lleuger tremolor de la veu, com si es penedís d'haver-me rebut pensant en futurs i hipotètics problemes. I continua, mirant-me fixament als ulls:

-Tenim una comissió dedicada especialment a l'estudi dels llibres que es presenten. Ja saps; exigències del reglament. Sovint ens hem trobat amb alguns problemes: una poesia no adequada a la importància de la sala -els seients, les fustes nobles, l'equip de so important especialment d'Alemanya-... Hi ha tants entrebancs! La incomprensió dels artistes... No és el teu cas, Felip, com pots suposar!; però hi ha un exèrcit de pretesos genis que es volen enlairar aferrant-se al prestigi que dóna haver fet una exposició, un concert, en el nostre teatret. Ja saps que l'inaugurà la reina fa uns anys. Un esdeveniment memorable, no t'ho pots imaginar!


Mentre va parlant, animant-se per moments tot recordant els seus serveis a l'entitat, comprov com deixa la novella a un costat, lluny, com si pogués contaminar els altres papers que té damunt la taula. Continua explicant-me, com si fos el més important del món, les vegades que ha pogut salvar la Casa de Cultura d'algun malèfic pla d'aquests "falsos" artistes. No li vull discutir les seves concepcions -les conec de fa segles!- perquè no és el motiu que m'ha dut a perdre el matí. Se li illumina la vista. Com qui contempla una estranya espècie d'animal, veig com examina, per a copsar el meu actual nivell d'ingressos, la qualitat del vestit que port. Cerca la marca. D'una ullada ha copsat el vell rellotge. A les mans -constata-, ni anells d'or ni polseres. No troba la marca de l'americana. La meva companya la comprà de rebaixes a l'híper. Coneixent molt més que jo les oportunitats en el vestit, em digué:

-És una bona oferta. Prové d'un magatzem anglès que ha fet fallida. Qualitat de primera. Pareixerà que l'has adquirida a una botiga de Jaume III o l'has portada de l'estranger. Res de roba dolenta cosida a màquina, per treballadors inexperts a Taiwan o Singapur!

No anava errat. Però ni pantalons, ni sabates ni, molt manco, el rellotge, m'han servit per a arrodonir l'efecte de tan portentosa americana. Ja em té fitxat. "Escriptor nostrat que no té ingressos abastament per a fer-se terns a mida". Fa funcionar l'ordinador que té installat dins el cervell. Conclou: "Pel vestit, pel tipus d'indumentària que porta, conserva les mateixes idees de quan ens coneguérem. No s'ha reciclat. Perill! Vés a saber que pot dir en una presentació". Per un segons desvarieja: ")Aprofitarà l'acte per a atacar la monarquia?". No ignora que deu el càrrec -a part de les relacions que li vénen donades per l'actuació de la seva família en l'època de la guerra civil i per les possessions- a una moderna concepció del fet artístic: l'art, la literatura, la pintura en general, són activitats eminentment apolítiques. Idees que, convenientment airejades per aquí i per allà, li han servit per a consolidar una certa fama d'erudit antidogmàtic. Des de sempre ha considerat que no s'ha de perdre mai el temps oferint possibilitats de promoció a artistes esquerrans. Quina vulgaritat, oferir plataformes de promoció a estantissos hereus de Salvador Espriu o Pere Quart!

Record debats semblants de quan militàvem plegats! En estudiar les transformacions revolucionàries sofertes a l'antiga Rússia -el futurisme, Eisenstein, les activitats del Proletkult...- sempre considerà encertades les directrius de Stalin, en contra dels creadors avantguardistes... L´únic que li interessava de la Revolució era el suport que es donava al ballet clàssic, a la literatura realista del segle XIX, a la pintura acadèmica i decorativa...

Aprofit que atura un moment l'avorrit discurs explicatiu per a demanar-li que ens aniria molt bé fer la presentació dia vint-i-quatre d'octubre. De principi no contesta. Fa com qui mira l'agenda. Gira fulls. Una tàctica per a reflexionar? Pensa, deixa passar el temps. Quan s'adona de la important editorial que ha fet l'edició (coneix el propietari, li deu algun favor) i veu quin serà el presentador, not que l'expressió li canvia imperceptiblement. No ho vol fer coneixedor. Sap que en Guillem Pradial és professor: un professor d'història eminent i famós. En Guillem està ben considerat per tots els clans i capelletes universitaris; no s'ha definit mai, ni en matèria política ni pel que fa a les freqüents polèmiques amb el rectorat. Aquesta "prudència" -altres en diuen oportunisme per a prosperar guanyi qui guanyi en les eleccions als organismes rectors de la universitat- li ha valgut arribar a assolir llocs d'alta importància estratègica dins l'organigrama de poder de l'academicisme institucional.

Ribas i Thomàs coneix a la perfecció Guillem Pradial. Els pares marxaren junts -després de la guerra civil- amb la División Azul, per a acabar amb el bolxevisme a l'URSS. Tan sols que el progenitor de Guillem Pradial no tornà mai més de Stalingrad. Malgrat que, en la postguerra, els vencedors el volgueren presentar com un heroi de la lluita contra el ferotge collectivisme asiàtic, el cert és que morí amb una grapada de botxins de les SS en una orgia que, amb munió de prostitutes alemanyes i russes, feien a un xalet d'una antiga princesa tsarista.

La disbauxa en la qual participava el pare de Guillem Pradial tenia lloc molt lluny del front. Una unitat de la guerrilla soviètica se n'assabentà, i, en el moment que menys s'esperaven, atacà la residència amb foc de morter i metralladora, amb el resultat de matar quasi tots els guestapistes i voluntaris de la División Azul. En una illa petita com la nostra, són molt importants aquestes relacions familiars que passen de pares a fills, generació rere generació. Per això, anà de primera que la presentació la fes un conegut professor amic de la família Ribas i Thomàs. La cara de l'excompany s'alegra de seguida. M'adon que, de sobte, he aconseguit el permís.

Així i tot, Ribas i Thomàs no m'ho vol donar tot fet. El director general ja ha pres una decisió -li interessa quedar bé amb l'editor i amb la universitat-, però encara no em dóna l'aprovat definitiu. Seria massa senzill. "Què es deu haver pensat l'escriptoret, per molt que ens haguem conegut en temps de la dictadura", li llegesc en el pensament!

Finalment veig que accepta la proposta amb condicions. Home experimentat a fer-se pregar -per això ell és al capdamunt de l'Institució- em diu, sibillí:

-Crec que aquest dia tenim lliure. Pots fer la petició per escrit.

-Per escrit? -deman sorprès.

Illús, em pensava que bastava l'entrevista personal. Ningú no m'havia advertit de la necessitat del tràmit!

-Sí. Per escrit i... -afegeix- per triplicat. No es podem saltar les normes. És el que demanen els estatus i aquí -somriu- tots som iguals davant la llei.

No sé què contestar. Reconec que m'ha agafat desprevingut.

-Quin temps tinc per a fer-ho? -encert a dir-li. Ben cert que ara sí que voldria desaparèixer, no haver vengut mai a la nau de 2001.

S'ha aixecat maquinalment i m'acompanya fins a la porta com ha fet amb els altres. Em diu, sense mirar-me, com si em confessàs un gran secret:

-Cal fer-ho prest perquè a l'hivern tenim planificades nombroses activitats...

Somriu, victoriós, i em fa un copet a l'esquena.

La secretària m'espera davant l'entrada del despatx amb un rictus inexpressiu als llavis. Serà ella -Conxa- o m'hauré errat? Em falla ja la memòria? Les altres allotes no han pipellejat ni un segon, enfeinades amb la retallada de la premsa diària i amb els llistats de l'ordinador.

Al meu davant, els llargs passadissos desprovists de vida. Els quadres de coloraines -abstractes- que juguen amb el to de la fusta de les portes i les diverses tonalitats de cortines.

En sortir, a l'entrada, hi ha en Biel Caimari; fuma sense nervis, tranquillament, repassant la secció de necrològiques del diari. Cada dia hi ha més companys de la seva generació que moren (infant, càncer... les malalties del nostre temps).

-Aviat em quedaré sol -comenta. No podré parlar amb ningú.

I després, inquirint com ha anat, diu:

-Tot un èxit... no? L'americana ha fet meravelles! La teva dona encertà comprant-la en les rebaixes... Pareix feta a mida!

I l'acarona com si fos una vella amant. "Explica, explica..."

-Anem al bar. Ara t'ho contaré.

Al cap de trenta minuts l'amic ja està ben assabentat del que ha passat. "Merda!", exclama. "Son uns autèntics buròcrates!".

-Uns autèntics buròcrates! Tu ho has dit!


Els xuetes de Mallorca: homenatge

pobler | 10 Juliol, 2016 10:35 | facebook.com

Recordar per superar les ferides del passat


El Govern honorarà demà els darrers 37 conversos judaïtzants que foren executats a Mallorca durant els actes de fe de l’any 1691. Tindrà lloc al pati del Consolat de la Mar a partir de les 19 hores


Maria Llull | 04/05/2011 |


Els actes de fe duits a terme a Mallorca durant 1691 es realitzaren del 7 de març al 2 de juny. Vuitanta-dos xuetes mallorquins foren condemnats per practicar d'amagat el judaisme. Trenta-set d'ells, pràcticament la meitat, foren relaxats, és a dir, entregats per la Inquisició a les autoritats civils per executar-los. Quasi tots ells moriren a volta de garrot i després foren cremats. Però tres, entre ells Rafel Valls i els germans Caterina i Rafel Benet Tarongí, foren cremats vius. I tot per marcar un exemple i evitar casos nous de judaisme.

Aquestes víctimes seran recordades demà en l'acte de Memòria de les darreres víctimes, conversos judaïtzants, dels actes de fe de 1691, organitzat pel Govern i les associacions Shavei Israel, la Comunitat Jueva de les Illes Balears, l'Institut de Relacions Culturals Balears Israel, ARCA Llegat Jueu, Memòria del Carrer, Segell, revista d'història i cultura jueves, i Tarbut Cultura Jueva Mallorca. L'acte s'iniciarà a les 19 hores i hi haurà els parlaments del rabí mallorquí Nissan ben Abraham, a més d'Aina Aguiló Bennàssar, que és descendent de jueus conversos; i de Michael Freund, president i fundador de Shavei Israel.

"Mai no s'havia fet res per reivindicar la memòria d'uns fets que s'han oblidat", explica Albert Moragues, conseller de Presidència del Govern. "Es tracta de conèixer una història que hem d'assumir per poder curar certes ferides", afegeix. De fet, la intenció de Moragues és que l'homenatge a les víctimes dels actes de fe de 1691 sigui només "un primer esglaó" en l'escala de tota una sèrie de mesures que és necessari prendre. "S'ha de fer alguna cosa amb els llibres d'història a la nostra comunitat, on aquests fets apareixen només com una curiositat, quan en realitat estam davant un drama històric que s'ha de posar damunt la taula", assenyala el conseller, malgrat que no sigui possible aquesta legislatura fer res més. "Després de fer aquesta passa serà molt difícil tornar enrere. De fet, ja s'ha pensat en allò que hauria de fer el proper Govern". L'homenatge de demà està molt consensuat entre tots els que participen a l'organització. "És un esdeveniment pensat i discutit amb totes les associacions. Serà molt senzill i íntim, però també molt emotiu per la càrrega simbòlica que té", comenta Moragues.

El conseller considera aquest acte com una manera de reparar "la injustícia que suposa l'oblit". "Malgrat que el Govern no ha de demanar perdó per uns actes dels quals no és responsable, sí que té l'obligació de reparar la injustícia social que suposa tenir la qüestió dels jueus conversos oblidada dins un calaix", afirma. Perquè no s'està parlant només de morts, sinó "de 300 anys de discriminacions".

Com sorgí la idea de dur a terme aquest acte commemoratiu? "Fa uns quatre mesos em visitaren uns rabins procedents d'Israel, acompanyats de membres de Shavei Israel. Em demanaren pel posicionament del Govern davant la qüestió xueta a Mallorca i em proposaren fer-hi alguna cosa", explica Albert Moragues. El conseller vol subratllar que el Govern no entra ni molt menys "en qüestions de religió" i que amb aquest acte el que es vol fer és una "reparació històrica". "Tal vegada n'hi ha que pensen que hi ha altres temes que són molt més importants, com l'economia. Però també s'ha de satisfer l'esperit".

Diari de Balears


A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla



Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS