Administrar

Mallorca, el paradis perdut (XXVI) -Tardor del cel i de la mar

pobler | 07 Juliol, 2016 14:28 | facebook.com

Mallorca, el paradis perdut (XXVI) -Tardor del cel i de la mar -


Quantes vegades ens hem concentrat en la contemplació d'una sortida de sol o d'un crepuscle ardent? Quantes vegades hem llegit la poesia dels núvols encesos de glòria o grisos de tristesa? Són moments en què es destria clarament la frontera entre el que és bell i el que és sublim. Són moments perfectes perquè la contemplació d'aquests fenòmens transcendeix la simple observació visual d'una obra bella, perfecta de formes, d'entorn i de colors, per a entrar en el món de l'esperit, del sentiment immaterial, de les sensacions profundes de l'ànima. (Miquel López Crespí)


Quantes vegades ens hem concentrat en la contemplació d'una sortida de sol o d'un crepuscle ardent? Quantes vegades hem llegit la poesia dels núvols encesos de glòria o grisos de tristesa? Són moments en què es destria clarament la frontera entre el que és bell i el que és sublim. Són moments perfectes perquè la contemplació d'aquests fenòmens transcendeix la simple observació visual d'una obra bella, perfecta de formes, d'entorn i de colors, per a entrar en el món de l'esperit, del sentiment immaterial, de les sensacions profundes de l'ànima.

Hem observat com es transformen les muntanyes segons la llum del dia? La besada de la primera llum les vesteix d'un color de rosa tendre i delicat, breus moments de benvinguda. A mesura que avança, el sol mostra tots els verds de la natura al seu camí i encén roques i penya-segats, per a acabar amb la llum dolça del crepuscle.

I el reflex de la llum ixent dins la remor del mar i la blancor de les onades? Estereoscopi meravellós d'una litúrgia mig oblidada. Tantes i tantes sensacions que podem extreure del que ens envolta només amb un acte de voluntat pensada! Tardor del cel i de la mar. Badia de Pollença. Vet aquí la segura presència dels insondables cels hivernals, les aspres tempestes que cauen esbatussant pètals de roses blanques; les erràtiques i vacil·lants figures dels núvols enfonsant-se encara més dins les escletxes obertes del nostre esguard; les serralades, amb els voltors a la recerca de les despulles de la brega entre germans, l'orb impuls dels dubtes sobreïxent amb damnosa negligència.

Quants de moments de relaxació i de contemplació de bellesa pura ens perdem per no donar importància al que tenim sense comprar ni sense cap altre esforç més que el de voler veure!

La vida és la sortida de la llum; la mort el comiat de la claror. Dubtós equilibri d'hores damunt el fum. Arquitectura de vidre on provam de sobreviure. Planisferi de mars i distàncies. Somnàmbul intent de recuperar-te de l'estimball sense fons, els signes fòssils i fugitius que resten a poc a poc dins l'oblit.

La llum, la primera llum.

La llum, la darrera llum.

La vida, la mort. Úniques veritats de la nostra existència, punts culminants del nostre ésser, extrems del nostre devenir: joia i tristor.

Badia de Pollença.

Tardor del cel i de la mar.

Era el darrer refugi de la transparència abans de desaparèixer engolits pel laberint de passadissos, els necis sintagmes del pensament.

Cabalístic temps marcat que ens devora, l'amor sepultat per la calç i els anuncis obrint el cor a les formigues. Mallorca, un inabastable camp de batalla amb tot de diables i serpents.


Pàgines del meu dietari (VIII) - Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als pseudocrítics, enviar-los als suplements de Cultura... – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 07 Juliol, 2016 12:01 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (VIII) - Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als pseudocrítics, enviar-los als suplements de Cultura... – Problemes dels escriptors mallorquins –


Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...". (Miquel López Crespí)


Josep Palau Ribas i Thomàs acompanya els visitants fins a la porta. No em mira. Vincla l'espinada segons la "categoria" de la persona amb la qual xerra. El grau d'inclinació minva o puja segons la importància econòmica o política del personatge. Puc escoltar algunes frases fora de context: "Sopar a l'hotel Palas Atenea...", "Caviar, cava francès a Son Vida amb assistència del Ministre de Cultura...". "No faltis dia 24 a la Llotja: el President t'ha de veure, parlar amb tu, si vols tenir possibilitats d'obtenir la subvenció dels vint milions...". Com ha caigut de baix en Ribas i Thomàs! Per uns moments sent vergonya per ell, per tot el que ha de fer cada dia per a mantenir la posició social, per a poder pagar els cotxes, els criats, les despeses dels xalets, el iot i les piscines... S'ho val de veritat? L'observ. Quasi no el reconec. Aquest servilisme, la manera de somriure als que són amunt, als poderosos! Una vegada, ja finida la dictadura, quan no hi havia gaire perill de tortures ni llargues detencions, el camarada Josep Palau Ribas i Thomàs accedí, després de pregar-li molt, a participar en una acció a la plaça de Pius XII de Ciutat. Es tractava de protestar contra l'acomiadament d'uns treballadors, capdavanters d'una vaga en un dels hotels més importants de s'Arenal... L'essencial era tallar la circulació en el carrer del General Mola, desplegar unes pancartes, fermar-se amb cadenes per a impedir que la Policia Nacional o la Municipal pogués restablir la circulació abans de l'arribada de la premsa... Cap a l'any mil nou-cents setanta-sis, en el començament de la transició, Josep Palau Ribas i Thomàs portava barba llarga, cabells descurats, texans gastats... Era la moda! Quina diferència amb l'actualitat. Faig una ullada a la seva indumentària. Aquesta gent es deuen vestir a París o Milà. Porten anells i plomes estilogràfiques d'or -potser el xec no és vàlid si no sent l'alè verinós de la riquesa?-, polseres... Instintivament peg una ullada al rellotge que vaig comprar fa vint anys, els pantalons i l'americana que m'ha deixat en Biel Caimari. Cal dissimular: que no vegin el vell rellotge; prendre una postura en què no es notin les arrugues de la roba. Dues hores assegut al sofanet del despatx, fent cua, han fet malbé la feina de planxa de la dona.

"Per què hauré vengut?", em torn a demanar mirant les allotes que feinegen, indiferents a les meves preocupacions.

S'acosten les onze. Aviat em cridaran. Amag els diaris dins la carpeta. Trec el llibre per a donar-li (recomanació expressa de l'editor). Sort que n'he pogut aconseguir una vintena d'exemplars (per damunt la xifra que havíem acordat i que consta en el contracte). Un autèntic plaer oferir-ne algun sense que et costi res de la butxaca!

Quina ximpleria donar llibres als periodistes, als amics, als pseudocrítics, o enviar-los als suplements de Cultura... A qui pot importar la teva novella, un nou volum de poemes? Si hom fos en Camilo José Cela -amb molts de milions a l'esquena- o en Baltasar Marcel, que escriu els discursos al rei... Però un escriptor, un intellectual que no pot convidar les primeres autoritats a la possessió mentre un quartet especialment arribat de Praga interpreta Smetana o Vivaldi enmig d'un subtil exèrcit d'efebus que fan l'ullet als editors, als consellers... on vol anar? Hem arribat a un grau especialment complex de corrupció. El que hi compta són els diners, l'exhibició d'un elevat estatus social; "nivell de vida", en diuen. Vida? Diners? Poden anar junts ambdós conceptes? No serà un absurd, tot això? Just ara record que tenia uns amics -l'un poeta, l'altre pintor- que, sense ni una pesseta, ordien grans plans culturals, bastien revolucionàries obres -en pintura i escultura l'un; en literatura l'altre-, provant d'encalentir-se amb una mica d'alcohol que cremaven, sota la camilla, dins d'una llauna buida de llet condensada. "Gelava, aquells hiverns", m'explica el pintor. "Gelava, però et puc ben assegurar que, tapats amb una manta i escalfant-nos una mica amb la flama de dins la llauna, no sentíem el fred. Parlàvem sense aturar. No enteníem com, després de la guerra, tants companys s'havien fet del bàndol dels vencedors. Les promeses oblidades! La por... Potser. 'Fer un art popular entroncat amb la història del nostre poble'. Ximpleries! De seguida els trobàrem bastint els 'Munumentos a los Caídos de la Gloriosa Cruzada', soldats i mariners fent la salutació romana, arcs de triomf per a batles de poble, verges malgirbades per a les capelles particulars dels nou-rics, terrorífiques imitacions de déus i deesses grecs i romans... Classicisme de guix i escaiola per a decorar els jardins i menjadors de les noves autoritats sorgides de l'ensorrament del règim republicà...".

Per descomptat que el pintor i el poeta, ambdós sense diners, no han rebut mai cap encàrrec; ni d'institucions o ajuntaments per a bastir estàtues, ni de cap editor per a publicar. Dècades de feina i d'investigació artístiques per a no merèixer ni un petit comentari al llibre de text que estudien els fills... Ni els catedràtics d'art i literatura de la Universitat no coneixen el nom ni llinatges dels intellectuals més importants de la nostra terra..!


Pel fil musical sent -fet malbé- Vivaldi. "Deuen tenir suro dins les orelles". No m'imagín com poden treballar enmig de semblant carnisseria musical. La secretària mira un estrany estri que fa de rellotge i que té al davant. Obri el plastificat llibre de visites. Guaita la porta tancada del despatx. Em mira a mi amb l'acostumat aire d'indiferència. Inesperadament, la reconec! Na Conxa! Com no m'hi havia fitxat abans, en entrar a la Casa de Cultura? Porta un quilo d'or. És possible treballar així, carregades de polseres, anells i collars? I si, a la sortida, qualsevol drogaaddicte els posa l'esmolat tall d'un ganivet a la gargamella? No ho pensen això, tan eficients buròcrates al servei del carnaval propagandístic institucional? O tenen una especial confiança en la policia?

No m'ho puc explicar, que no m'hagi reconegut! )Ho sabrà, Ribas i Thomàs, que ella, l'hereva espiritual d'Aurora Picornell, treballa davant del seu despatx? )O s'ha establert, entre exrevolucionaris, un pacte de silenci on ningú no es reconeix, on el passat resta enterrat pels segles dels segles? Un conveni secret, no escrit, que es compleix a peu de lletra, on és signe de mal gust recordar una època en la qual les mínimes esperances que t'alletaven eren les de mudar l'univers sencer.

Na Conxa la vaig conèixer a finals dels seixanta. S'havia casat amb un company de l'organització on militàvem tots (Ribas i Thomàs inclòs!). La mare d'ella els deixà un piset a la barriada de Son Cladera (treballadors, immigrats...). No tenien ni per a pagar el lloguer i, molt manco!, per a comprar mobles. Alguns membres del partit els portàrem les cadires que ens sobraven, munts de caixons que trobàvem en els contenidors de les escombraries i que, convenientment manipulats i pintats, podien servir per a fer-hi taules, armaris... la biblioteca del menjador!

La "biblioteca"! Era massa pompós tot això de "la biblioteca". Un centenar de volums: novelles, poesia -Espriu, Neruda- i les primeres edicions de marxisme que aconseguien rompre la murada inquisitorial de la dictadura. Valuosos exemplars dels clàssics del pensament socialista i anarquista mundial comprats -o pispats- a les golfes de qualsevol llibreria "progre" de Ciutat o de Barcelona... No entenc aquest fals posat. En Ribas i Thomàs li ha extirpat la memòria? Una simple collocació de funcionària pot obrar tal miracle? Per cent mil i tantes de pessetes mensuals... Com és possible arribar a tal grau d'amnèsia? D'on ha sorgit el vendaval furient que se n'ha emportat idees, illusions?

Observ el rostre de na Conxa. Em retorna la mirada com dient-me: "No ho intentis recordar. Tanmateix no sé qui ets i, malgrat que ho sabés, no vull pensar en l'esvanida joventut. L'època actual tan sols em porta males evocacions: les nits esperant la trucada de la policia política o de la guàrdia civil, la manca d'una feina qualificada, haver de comptar els diners per a comprar un entrepà, per a poder anar al cine...".

La contempl espectant. Com si s'hagués d'aixecar de la cadira, exultant, i em reconegués:

-Felip... quina alegria! Què fas per aquí? Tants d'anys sense veure´ns. Escolta, li diré al cap de secció que sortiré un moment. Anirem a fer un cafè al bar de la cantonada. Felip! Te'n recordes de les reunions a Son Cladera! Ah! Quins temps aquells! Com s'esvaeix la joventut. Saps què et dic? No m'ha convençut gens ni mica el "canvi" que ens han enflocat. Li dic sovint al màxim responsable, al Josep Palau Ribas i Thomàs! Ah! Els fills dels rics, dels vencedors en la guerra... quina democràcia que heu bastit! Un règim a la vostra mesura i semblança! La mateixa bandera de Franco, idèntics propietaris: vosaltres, els hereus, els fills de la victòria!, idèntica pàtria imperial que cal defensar amb l'exèrcit... )Saps que no li agrada gaire rememorar la transició, al Josep Palau Ribas i Thomas! Era el més covard de la colla! Mentida l'embalum dels exàmens. Era per no sortir a pintar a les nits. Tremolava de por només pensar en una possible detenció!

Illusió òptica, imaginar que era ella. Tanmateix no em reconeix. Cal desviar la mirada. Qui sap què pot pensar? Morta entre tantes joies? )Serà ella de veritat, o m'hauré deixat portar per la nostàlgia? Sovint em passa: aturar gent pel carrer, creure que és un amic, un conegut, i després em trob davant un rostre que em mira aïrat o sorneguer, com si hagués perdut l'enteniment o li volgués robar la cartera.

Na Conxa? Vés a saber on és ara aquella al.lota de fa trenta anys. Qui sap si morta, enterrada en els fonaments d'un dels milers i milers d'hotels que encimenten l'Illa, fermades les mans a l'esquena amb un fil de ferro que li talla la carn. Com els nostres pares en el trenta-sis. Que de guerres diferents! Quantes maneres de morir! Però es fa tard. M'aixec com un autòmat programat. És el moment de la veritat. Ara veurem si em concedeix el dia d'octubre que necessit. De l'èxit o fracàs de l'entrevista amb l'excompany depenen les meves futures i hipotètiques edicions, la compra dels llibres per a la filla en el començament de curs, les matrícules d'anglès i natació, la supervivència quotidiana... Estaria jo assegut dues hores aquí, fent el bàmbol entre aquest eficient i gèlid personal de "cultura", si tengués sou fix de l'administració central o del govern autonòmic! Estúpidament em consol pensant que quan la guerra mataven els escriptors esquerrans d'un tret al clatell. Quin doi! Mal de molts, consol de beneits. Amb la victòria de Franco, els que no foren afusellats o empresonats hagueren de fugir a l'exili. Pere Calders, Maux Aub, Rafael Alberti -centenars d'intellectuals!- fent feines ocasionals per a sobreviure. Quaranta anys sota l'ombra de Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera i José M0 Pemán, Nietzsche i Ortega, Franco i San Ignacio de Loyola, enlairats a cim sublim del vast pensament reaccionari espanyol. Vast univers de la Inquisició. Però no em puc distreure. L'allota m'ha dit, com qui concedeix un gran favor: "Ara el rebrà"; ni una paraula més. Com si opinàs que havia gastat massa saliva amb un desconegut.


Mateu Morro i la generació literària dels 70

pobler | 07 Juliol, 2016 09:09 | facebook.com

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-. (Mateu Morro)


Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus... conformen alguns dels noms més importants de la generació literària dels 70. (Mateu Morro)


La generació literària dels 70


Per Mateu Morró i Marcé, historiador.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

La narrativa de finals dels seixanta i dels setanta va tenir molta importància en la formació d'un pensament crític davant la realitat mallorquina. La presència d'un grup nombrós de narradors va esser una de les mostres del deixodiment de la literatura mallorquina d'aquells moments, i en va esser un factor d'actualització i d'acostament a la societat. Per primera vegada la prosa, i amb un nivell de qualitat i maduresa prou acceptable, desplaçava la poesia com a gènere literari estelar -que havia regnat de manera absoluta des dels inicis de la Renaixença-, aprofitant el treball d'innovació formal i temàtica que havien fet, amb anterioritat, escriptors com Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover o Blai Bonet. Aquell esclat, per tant, no va esser tan sobtat com aparentava, tenia al darrera un llarg procés de preparació, però es va trobar en un context social i polític que l'afavoria. Gabriel Janer Manila, Miquel Ferrà Martorell, Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Antoni Mus, etc., oferien una obra molt útil en un moment on hi havia poc on agafar-se per interpretar una societat en canvi accelerat.



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Després de molts d'anys de predomini d'una mateixa estètica i una mateixa moralitat, que amb les figures menors de l'escola mallorquina havia derivat cap a un notable estancament, en el món literari mallorquí hi apareixia tota una fornada renovadora. Uns escriptors joves que volien parlar d'allò que realment passava a la societat mallorquina, i cercaven un llenguatge propi en un país de narradors escassos, i així i tot poc coneguts. Costava molt de desfer-se d'uns cànons que semblava que havien d'esser aptes per a totes les èpoques, entre altres coses perquè la literatura catalana no havia pogut tenir un procés evolutiu normal, la llarga nit del franquisme havia exercit una influència destructora tan profunda que res se n'havia alliberat. Sense ensenyament de la llengua, sense mitjans de comunicació, sotmesos a una rígida censura, el fet literari no deixava d'esser també un fet de resistència cívica. En gran mesura s'havia de començar quasi de bell nou. Per això cada un d'aquells llibres, en ell mateix, tenia una potència crítica extraordinària: d'entrada perquè les situacions i els personatges que apareixien duien a tot un exercici de repàs de la història recent de Mallorca -començant pel mite de la Guerra Civil i acabant per la nova societat engendrada per l'economia turística-. La literatura s'acostava a la societat i una part d'aquesta societat responia llegint, i seguint amb interès el treball de cada un d'aquells joves autors. Per això, joves i delerosos de novetats, no ens podia passar desapercebut un López Crespí que trencava absolutament amb el món ideològic de la nostra intel.lectualitat tradicional.


Miquel López Crespí en els seus textos literaris, però també en els seus articles, transpuava un món cultural nou i uns fonaments ideològics originals. Sorgia un escriptor de vena, rebel, amb un instint vital d'insubmissió, impregnat d'una història, la seva, a la qual no volia renunciar: la del seu pare, pres per antifranquista, picant esquerda a les carreteres; la d'una avior de pagesos de sa Pobla, aferrats a la terra i al treball; la d'una Mallorca de la postguerra trista i en blanc i negre, com la de No-Do, i la d'una Mallorca turística, més acolorida, que estava engegant totes les altres.


En Miquel escrivia a la premsa diària articles de crítica literària, defensava abrandat el compromís social de l'escriptor, segurament en posicions no massa llunyanes del realisme social, i adesiara ja començava a guanyar qualque premi. Miquel López Crespí, sobretot, ens aportava referències culturals de primera necessitat: Maiakovski i Bertolt Brecht, però també Joan Brossa o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Entre línies, en aquells escrits sobre literatura francesa o nordamericana, hi enteníem missatges d'inequívoca vocació política, missatges d'heterodoxia que passaven per malla als censors i, a vegades, també als lectors. El paisatge no era gens engrescador: el vell dictador agonitzava, pels diaris sabíem que hi havia indrets on s'aixecava un veritable clam per la democràcia, i miràvem al nostre entorn i vèiem una societat conformada i indiferent. Les plomes de Josep Maria Llompart, Gregori Mir, Miquel López Crespí o Gabriel Janer Manila, en aquest context tan empobrit, duien a terme una funció importantíssima.



L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

En els anys 60 i 70 López Crespí escrivia des de posicions marxistes. Des d'un marxisme obert, creatiu, plural, ric de matisos, que feia veure a la llegua la seva distància de l'estalinisme i el comunisme oficial. Ningú que llegís amb atenció aquells escrits hi podria detectar res de semblant a l'encarcarament propi de qualsevol dogmatisme. Lluny de doctrinarismes i mandarinats, Miquel López Crespí escrivia textos crítics i personals. L'herència del maig de 1968 era la seva herència, i feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps. El seu missatge era literari, però d'una densitat inequívoca i fàcilment ubicable. Miquel López Crespí, en un procés d'autodidactisme no molt diferent del de la majoria dels joves escriptors de la seva generació, duia a la literatura mallorquina contemporània la tradició d'una esquerra crítica i alliberadora. Potser, sobretot mirant-ho amb ulls actuals, amb una alta dosi d'utopisme, però recollint tot un aspecte fonamental de la història del segle XX. El que més valorava de la història del moviment obrer era la capacitat de trencar cadenes, no la d'engendrar burocràcies o aparells d'estat policials. El nacionalisme, la vivència d'home d'esquerres, l'oposició a tota forma d'opressió, formaven en ell un tot, una glopada furiosa d'aire vital, que sortia de portar a la sang la urgència de lluitar contra la injustícia d'una manera activa, i duia a un treball frenètic, més o menys encertat, però riquíssim de resultats i d'experiències.



Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OICE) quan encara no havien canviat les sigles a OEC. D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, Miquel López Crespí i Josep Capó. L'escriptor Miquel López Crespí, avantguarda en la literatura mallorquina pertanyia igualment a l'avantguarda de la lluita contra el feixisme d'ençà començaments dels anys seixanta.

En Miquel havia fet una opció inusitada en la Mallorca d'aleshores: havia triat la literatura com a vivència i com a professió. El seu ofici era el d'escriptor, i s'hi enfrontava amb tota la naturalitat i tota la conseqüència possible. Encara que això en qualque avinentesa posava seriosament en entredit el contengut de l'olla que cada dia s'ha de posar al foc per menjar. Era un escriptor professional, sempre ho ha estat, en un país que dóna escasses possibilitats a gent tan rara. Llegia i escrivia, i alhora era fidel a tot allò que li semblava digne d'esser respectat.


Més tard, quan vaig conèixer en Miquel més de prop, i vaig passar de lector a amic, em vaig adonar de la seva vasta formació. Ho llegia tot. A la seva casa els llibres s'hi acaramullaven per tots els racons, i s'hi podien veure els títols més introbables en aquell període final del franquisme. Cada viatge havia estat dedicat a explorar llibreries, cada contacte havia estat aprofitat per conèixer autors i tendències. La novel.la, el teatre, la poesia i l'assaig, en totes les llengües, componien un univers amplíssim. I els joves que podíem entrar en aquell sancta sanctorum li demanàvem llibres. Aquesta va esser la causa, en aquells temps de febrosa curiositat intel.lectual, que part d'aquella magnífica biblioteca s'escampàs per aquí i per all'a, i a en Miquel li costàs de recuperar molts d'exemplars valuosos.


A L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970)> en Miquel López Crespí deixa constància de la seva vivència d'aquells anys. Ens descriu la seva experiència apassionada, des de la seva infància a sa Pobla als fets polítics més recents, en un llibre farcit d'anècdotes, ple del suc de la història viscuda, ple de petits fets que dibuixen tot un procés, i que el fan un document interessant. En situar-se en aquest pla concret ens resta dibuixada la trajectòria intel.lectual i ètica d'en Miquel López Crespí, i la de moltes altres persones que, com ell, feren la seva contribució, bàsica, al desvetllament cultural i polític dels mallorquins. En els escrits de Miquel López hi ha una reivindicació clara de la clandestinitat, del treball quotidià mai no reconegut pels llibres de la història oficial. A la política clàssica hi contraposa la tasca apassionada dels militants, dels que mai no cobraran una pesseta de la política, dels que sense demanar cap reconeixement posaren els fonaments de la democràcia.



Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Aquesta història és la que interessa a Miquel López Crespí, perquè amb ella vol posar les coses en el seu lloc. Vol posar en el seu lloc la realitat de forces polítiques inexistents en la resistència antifranquista, o de forces que recolliren part del que era el franquisme. Però, i jo diria que sobretot, vol posar al seu lloc l'estalinisme, amb totes les seves versions. L'assassinat dels dirigents obrers revolucionaris, la creació d'uns estats policials, l'asfíxia del pensament alliberador amb tota casta de catecismes i bíblies oficials, són atemptats contra la humanitat, però, d'una manera particular, contra allò que Miquel López Crespí estima i s'hi sent identificat. Són fets històrics que cap raó pragmàtica pot justificar, i que pesen massa sobre la consciència per a esser obviats fàcilment. López Crespí no vol renunciar a esser testimoni d'aquesta història que l'apassiona i que el compromet personalment. La literatura, el teatre, la narració, la poesia, estant impregnats d'aquesta experiència i d'aquesta fidelitat a una determinada tradició emancipàtoria.


Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS