Administrar

L´esquerra mallorquina i l´antifranquisme

pobler | 05 Juliol, 2016 09:41 | facebook.com

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. (Miquel Julià Prohens)


El deure del combat


Per Miquel Julià Prohens, escriptor



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel Ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

L'esperit i la idea de combat són tan inherents a la natura humana com el mateix sentit de justícia o d'autoestima; per això les pàgines de la història tenen més lletres de sang que de tinta. Per a un humà combatre és llei de vida i no combatre és com encomanar el seu destí als voltors, perquè segons la dita popular "qui s'arrufa el fred el se menja". En igualtat de condicions l'individu, a través del combat, es rescabala dels greuges dels altres; i també les nacions, de les agressions dels estats. Així el combat esdevé pauta i criteri universal de justícia i convivència socials. El poeta Joan Alcover a "Poemes bíblics", descrivint un gest de la Bíblia, ens diu que "el fill Jacob, segon per la naixença, / en gloriós combat l'àngel va vèncer..."; Ramon Llull en el Llibre de Cavalleries defineix que "ofici de cavaller és combatre traidor"; Joanot Martorell no se'n fa enfora en el Tirant lo Blanc dient que "el cavaller combat per mantenir la lleialtat i la rectitud"; i encara l'experiència popular ho reconeix en aquesta cançó: "Ara és hora, cosset meu, / que plors i facis combat...".

L'home, però, sols s'engresca al combat que li ofereix avantatges evidents i avinents; si no, en fuig com d'una sentència adversa, cosa que recolleix el refrany: "Justícia, senyor, a ca meva, no!". Per això és que la gent sols s'apunta a competicions favorables, segures, sense haver-se d'exposar-se al fracàs; això sí molts admiren, segueixen i es rendeixen als combatents triomfadors, dictadors i tot, com a suplents o referents de les pròpies ambicions. Sols així s'expliquen les mogudes populars entorn d'aquests; i sols així s'explica l'aurèola de popularitat que els mallorquins rendiren a cacics com Joan March (verga), que inflaren fortunes reduint el poble a la fam i a la submissió. Aleshores tan perversa esdevé la fama dels tirans, com l'acatament dels favorits. Es precisament dins aquest marc de negror i d'injustícies que s'emmarca i ressalta l'excellència dels qui combaten per un gran objectiu humà, com pot ser el de superar una malaltia irreversible o el de fer front a qualsevol injustícia, també les constitucionalment institucionalitzades.

El combat, però, cobra una lluïssor especial, quan el protagonista és un ciutadà lliure, al qual no agomboia cap nomenament polític ni cap nòmina milionària. L'aurèola de Jordi Pujol, per posar un exemple, apareix més nítida en la sorollosa protesta de 1960 al Palau de la Música Catalana, en els tres anys i mig de presó o en el repartiment clandestí en plena etapa franquista del seu llibre Construir Catalunya (1955); més que en la presidència efectiva de la Generalitat. Sovint la torxa de l'alliberament nacional perd màgia i eficàcia en mans ben remunerades.

Tantes raons vénen a compte quan em vull referir al llibre Cultura i antifranquisme de Miquel López Crespí, d'Edicions de 1984 (març 2000), recentment presentat a la Casa Catalana de Mallorca (29-V-00), un llibre que recolleix els combats d'un grup d'indòmits mallorquins, protagonistes d'una lluita llarga i calculada, per tal d'obrir bretxa al mur d'opressió de l'etapa franquista. Desfilen per les seves pàgines persones tan significades com Josep Maria Llompart, Antoni Serra, Francesca Bosch, Guillem Frontera, Antoni Figueras, Jaume Adrover o naturalment el mateix Miquel López Crespí, entre molts d'altres. Només l'ideal de combatre er la llibertat, sense més gratificacions, podia engrescar aquesta gent en actuacions i feines oneroses i arriscades, com les Aules de Poesia (1966'68), noves editorials rupturistes (1972), renovació de la revista "Lluc" (1968), recolzament del Congrés de Cultura Catalana (1976-77), venda o repartida de materials clandestins...; actuacions sempre seguides de prop per la Brigada Social, perseguides per aquesta amb reiteratius interrogatoris, arrestos i detencions i patides estoicament per aquells joves, i no tan joves, rebels a les injustícies. El llibre és un cant a la lluita contra unes lleis i un règim, que es mantenia sobre l'enderroc dels drets de les persones i dels pobles.

El llibre Cultura i antifranquisme, però, a més d'un llibre d'història, és un retrat d'en Miquel López la trajectòria del qual fins al dia d'avui no és un camí de roses, sinó un camp de combat per a l'alliberament social i nacional d'aquest país, un objectiu sempre present en la seva vida i colpidor en els seus llibres sense el qual aquests estarien buits de contingut. Qualsevol pàgina de la trentena de títols publicats ho corrobora; Miquel López ha seguit, segueix i seguirà obsés i tenaç mostrant a nostra gent, amb llibres colpejants i delectables alhora, històrics ultratges i opressions ben presents. Edicions tan recents com Revolta (poesia) o Núria i la glòria dels vençuts (novella) poden deixar, dins la letargia d'un estiu tan sec i calent, empremtes de ràbia i brots d'autoestima.

Publicat en el diari Última Hora (28-VII-2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària - Records del pare (els milicians i la guerra civil)

pobler | 04 Juliol, 2016 10:56 | facebook.com

1936-2016: 80 anys de la Guerra civil revolucionària - Records del pare (els milicians i la guerra civil) -


Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien. (Miquel López Crespí)


El pare m´ho digué moltes vegades i no el vaig voler escoltar.

-No et dic que no lluites contra la colla d´assassins que ens governen. Què t´he dir jo que, en esclatar la guerra, vaig deixar els meus pares plorant al poble i, amb la colla d´amics de l´Ateneu marxàrem fins a València i ens presentàrem a la seu de les milícies! Aleshores tenia la teva edat i de res serviren les advertències familiars! Només vull que no creguis sempre que els que tens al costat et seguiran fins al final.

Era quan un tel de tristesa queia sobre el seu rostre i continuava el sermó, fluixet, com si només parlàs per a ell mateix.

-Els més eixelebrats de partits i sindicats marxàrem de seguida a enfrontar-nos amb les columnes de moros i legionaris que pujaven des d´Andalusia. Al principi tot era alegria, càntics, onejar de banderes al vent. Encara no sabíem res del dolor de les bales i la metralla. Quan arribàvem a un poble ens aturàvem a la plaça i fèiem un míting per proclamar l´abolició de la propietat. S´anava a l´ajuntament, a la notaria i, cantant A les Barricades es llançaven els arxius per les finestres i es feia un gran fogueró. Els republicans més vells ballaven jotes durant hores. Alguns milicians als quals els agradava beure, el primer que feien era anar als cellers dels senyors i ens portaven bótes amb els millors vins de la comarca.

La gent hi participava talment fos la festa més important de la seva vida! Alguns explicaven que no havien tengut vacances mai. Unes hores els diumenges i prou. Altres, ni això. La guerra significava viure esdeveniments excepcionals, participar en els somnis de les reunions nocturnes a la Casa del Poble. Tantes dècades provant d´albirar una existència diferent a l´esclavatge de cada dia, al pa amb una sardina, a la por de perdre el treball, a no saber què serà de la teva existència quan ja no puguis anar al tall... I ara, de cop i volta, anar a la casa dels senyors, asseure´s als butacons folrats de seda que només podies ullar des de la distància!

Els joves sortits de fàbriques i tallers, de les obres, de mil enfonys on romanien soterrats, ens sorprenien en constatar que bastava tenir un fusell a les mans per obrir les portes tancades de la història. Amb les armes que havien agafat en l´assalt al quarter de la Muntanya, penetraven a l´interior de mil universos prohibits. Sortien de les sagristies rient, vestits amb les casulles dels sacerdots, portant a la foguera sants de fusta, els confessionaris, els Crists i les Verges de les capelles. Cap porta de palau es resistia al poder d´un grup de treballadors armats: es confiscaven els llençols per als hospitals de sang, les grans olles de coure per a les trinxeres, els luxosos cortinatges per a protegir-se del sol enmig de les inabastables estepes castellanes. Proclamàvem el col·lectivisme llibertari, suprimint la moneda, instaurant la més estricta igualtat. Alguns camperols es resistien. Deien que haurien de mantenir els que no sabien fer feina. Desconfiaven d´un jovent que no coneixia el que era llaurar la terra, tenir cura dels animals, saber, fent una ullada al cell, quan tocava sembrar, començar la sega del blat. Altres, ploraven a l´hora de lliurar a les cooperatives els cavalls que estimaven, els carros, els estris d´anar al camp heretats de generació en generació. Potser havíem llegit massa llibres i no sabíem el valor d´un objecte per a la gent pobra. Un càvec, una arada, la somereta per anar a l´hort constituïa tota la riquesa del pagès. Si entraves a les cases dels petits propietaris tan sols trobaves quatre cadires velles, una taula petita a la cuina i les quatre olles i plats de fang a la pica. A la cambra, els llits de ferro passaven de pares a fills com el més preuat que tenien.

Però no tot eren llàgrimes.

Quants jornalers sense terra no ens reberen amb els braços oberts! Fer feina tot l´any! No haver de suplicar un jornal als grans propietaris.

Els homes i dones sense terra començaven a somriure com mai ho havien fet! Eren els que més treballaven a les empreses col·lectivitzades! Se sentien feliços, protagonistes d´un miracle inesperat. Amb la camisa encara mullada, acudien a les assemblees i participaven activament en totes les decisions i activitats dels Comitès.

Per primera vegada en la vida algú els demanava paper, tenia en compte les seves opinions a l´hora de decidir el que s´havia de sembrar i com es repartirien els guanys.

Alguns ploraven d´emoció.

Sí, tot rutllava a la perfecció. Semblava que havíem fet la Revolució agrària. No ens adonàvem de com els oportunistes que ocupaven algunes institucions, presidint fantasmals comissions, asseguts als despatxos, salvant-se de morir travessats per una bala, començaven a reorganitzar-se per a fer tornar cap endarrere les manetes del rellotge de la història.

Els més valents, els més utòpics, els més agosarats de la nostra generació morien al front, dessagnant-se davant les metralladores de l´enemic. Els professionals de la política, els vividors, s´amagaren en els racons més obscurs dels despatxos ministerials. El Govern de la República va fugir a València, atemorit, davant l´avanç incontenible de les forces de Franco cap a Madrid. Cínics, ens acomiadaven a les estacions amb el puny tancat, cantant cançons, esperant que mai no tornassim de la batalla. Però... què sabíem nosaltres de tanta maldat reconcentrada? Bastava que una persona cantàs la Internacional per a sentir-la camarada, germà, membre de la gran família proletària que canviaria el món.

Qui podia sospitar la més petita traïció?

Ningú!

Tan sols els anarquistes i els membres del POUM s´atrevien a dir que anàssim vius. Eren els anys de les execucions en massa de vells bolxevics a Rússia. La sorpresa va ser en tornar a la rereguarda en el primer permís.

Quins canvis! Era increïble el que havia passat durant la nostra absència, mentre moríem en els fronts. Els uniformes, els graus militars tornaven a omplir el paisatge. Pels carrers i bars de Madrid, València i Barcelona, els oficials del nou Exèrcit Popular passejaven tranquil·lament amb llurs esposes i amants agafades del bracet. Se sentien valsos vienesos pels altaveus de les ràdios dels restaurants curulls d´oficinistes i alliberats de partits i sindicats. No enteníem com era possible aquell esponerós paisatge d´oportunistes de totes les tendències! Aquesta nova administració, els endollats, els membres d'acadèmies militars, la policia que substituí les patrulles de control, els quintacolumnistes situats en centenars d´organismes d´administració sorgits aquí i allà ens miraven amb repugnància, com si fóssim insectes. Endevinaven que érem la carn de canó que venia de les polsoses trinxeres d´Aragó i de l´assetjada capital d´Espanya. Feia uns mesos, portar armes, lluir el mono del taller era considerat la més alta condecoració que podia assolir un antifeixista.

Els milicians, el braç armat del poble a l´inici de la Revolució, ara érem tractats com a sospitosos, indesitjables als quals es negava la salutació.

-Diràs que són records d´un vell lluitador i que ara, entre els joves antifranquistes no es donarà l´oportunisme, la recerca del privilegi. Alerta i no et descuidis! Tampoc em podia imaginar el comportament de tants companys de l´Ateneu i el Sindicat. Com s´ho feren per no pegar mai un tret, aconseguir restar a la rereguarda anant al cine, als cabarets, sempre amb l´uniforme nou de trinca, just acabat de planxar? Un misteri que mai no vaig poder resoldre. Possiblement has de néixer pocavergonya. Tèrbols personatges que tenen la capacitat de canviar de carnet segons bufi el vent. Com a cans assenyats, oloren els canvis des de la distància. Ahir de dretes, avui responsables socialistes, comunistes o anarquistes. Qualsevol ideologia els va bé si poden viure millor. Amagar-se en temps de la guerra; gaudir de bons sous i privilegis en temps de pau. Com podríem alliberar-nos algun dia de la pesta bubònica dels malfactors?

A mitjans dels anys trenta, quan ens apuntàrem a l´Ateneu Popular, érem ben lluny d'intuir les misèries de la condició humana. Joveníssims, pensàvem que podríem canviar la dinàmica malaltissa que ens mantenia lligats a l´egoisme més barroer. La lluita que iniciàvem aleshores seguint el pas dels vells republicans que ens precediren, aniria creant un tipus d´home i dona nous, lliurats en cos i ànima a la causa de l´alliberament de la humanitat.


Josep Pla, Llorenç Villalonga, Yagüe i les tropes mores (articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí)

pobler | 04 Juliol, 2016 09:17 | facebook.com

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)


Homenatge a Pla amb sal i pebre


Per Llorenç Capellà, escriptor


Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".


Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Crònica sentimental dels Anys 70 – Sa Pobla i els presoners republicans - Records del meu pare (presons i camps de concentració)

pobler | 03 Juliol, 2016 13:27 | facebook.com

Crònica sentimental dels Anys 70 – Sa Pobla i els presoners republicans - Records del meu pare (presons i camps de concentració) -


Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó. (Miquel López Crespí)


El pare havia arribat al Port de Palma un dia d´estiu del quaranta, presoner, membre d´un Batalló de Treballadors. Cent homes joves, agafats en els darrers combats del front de Madrid i el País Valencià. Els enviaven a fer carreteres i fortificacions, sempre a les ordres d´oficials sense escrúpols.

La sort del pare va ser conèixer de forma miraculosa una al·lota del poble, amb propietats ben properes al camp d´internament.

-Si no hagués estat per la teva mare –contava-, no seria viu! Vaig tenir sort i els oficials del camp s´estimaven més que els pintàs quadres, paisatges, retrats. Em lliurava de picar pedra de sol a sol. El cuiner, seguint les instruccions del capità, em donava un poc de carn, un poc més de pa. Això em va salvar. I, després, el formatge i els botifarrons que em feia arribar la teva mare. Com ens coneguérem? Senzill. El dia en què la vaig veure per primera vegada era amb el capità a la platja de davant el campament. Volia un quadre de la badia d´Alcúdia. Una marina amb barques de veles blanques on es veiessin, en la distància, l´església, les restes de la murada, els pins, l´aigua blava i encalmada que llepava, amorosida, la sorra de la platja. La teva mare ajudava el seu pare en la recollida d´algues. L´únic carro que aquell matí de sol esplendorós avançava dificultosament per damunt les dunes, en direcció als munts d´algues que les ones anaven deixant dia rera dia, era el teu padrí. Les algues servien per abonar les terres dels pagesos dels voltants. Eren un component indispensable per a tornar a donar vida als horts.

Record que el teu padrí s´apropà a l´oficial i li oferí un poc del tabac que tenia a l´hort. Tabac de primera. Res de mescles, com el que arribava des de la península. Mentre parlaven al costat del carro, jo pintava l´esplendent panorama de la badia. Va ser quan la teva mare digué que li agradava molt el que dibuixava.

Just en aquells instants, la meva vida es transformà de forma irreversible. L´amor com a fusta per a la salvació? No ho sé. Fins aleshores, durant tots els mesos que seguiren la derrota, havia viscut sense esperança, dominat pels records de la guerra, el terratrèmol que acabà amb les nostres esperances de modificar el destí dels homes.

Creia que no sortiria mai del fondal. De nit, al camp de concentració, quan s´apagaven les dèbils bombetes que ens il·luminaven, la memòria dels combats i dels amics morts m´asaltava, furient, talment cans rabiosos a la recerca de la carn i la sang de les venes. Has vist els documentals on lleons afamegats es llancen, salvatges, damunt les gaseles que, atemorides, fugen de les urpes i queixals assassins? Talment així eren les hores a les presons curulles d´homes desfets per la derrota.

Els crits dels companys afusellats a Porlier, a Burgos, en el castell d´Alacant, m´esclataven dins del cervell. A Alacant, de nit, ens feien formar, a fuetades, enmig d´insults, a cops de culata. Compareixien grups de falangistes de tota la comarca. Venien a cercar els responsables dels Comitès dels pobles, els que desenvoluparen tasques de defensa de la República i donaren suport a les col·lectivitzacions. Els mestres que portaven els nins d´excursió i que sortien retratats al capdavant de les manifestacions antifeixistes. Tampoc no se salvaven els pagesos que havien enviat taronges i patates a Madrid, a les ciutats que resistien l´endemesa de legionaris, moros i requetès. Les republicanes supervivents de la matança eren vexades enmig del carrer. Les feien anar fins al local de Falange amb els cabells tallats a ran. Les beates i riques propietàries, les mateixes que patiren pel seu hortet quan hi hagué les expropiacions, ara, crescudes per la victòria, escopien al rostre de les presoneres. Infants ensinistrats per gent sens ànima, els llançaven pedres i feien jutipiris, ballant al seu davant enmig de la riallada de soldats i veïns. Al local dels falangistes els feien beure oli de ricí, tassó rere tassó.

Ens feien formar al pati quasi sense vestir. Els oficials ens fuetejaven amb llurs correatges. Les expedicions de botxins portaven llanternes i, amb ulls d´assenyat caçador, anaven un per un, il·luminant els nostres rostres amb acurada calma. Les dones, amb camisa blava i el jou i les fletxes brodades al pit, eren les més violentes, les que traspuaven més odi. Quan trobaven algú conegut, l´apallissaven fins que el presoner queia al terra, extenuat. Després, amb els altres falangistes, se l´emportaven a una cambra de tortura.

Els crits dels pobres homes es feien interminables. Malgrat el cansament quotidià era impossible dormir en aquelles circumstàncies. Els senties cridar i gemegar hores i hores, fins que perdien el coneixement. Els mantenien conscients llançant-los poals d´aigua. Suplicaven una mort ràpida. Però no hi havia pietat per als que eren reconeguts. I, segurament, de joves degueren anar a la mateixa escola, jugar junts a indis pels carrers. Vés a saber si eren familiars llunyans, companys de colla, la parella en el ball de la festa anual del poble.

Sempre existia la possibilitat d´una equivocació. De nit, dalt del castell, la claror de les llanternes, els dies sense afaitar-te, el mal menjar, el desànim... tot plegat podia transformar el teu rostre. Més d´una vegada sentírem els crits dels condemnats dient que no eren ells, que existia una confusió. Endebades la protesta. Allò no eren persones. Eren llops assedegats de sang. D´on sorgia aquella fúria desencadenada, com era possible arribar a aquells graus d´absoluta indiferència cap al patiment humà?

Sense la pintura, sense el suport de la teva mare, no sé com hauria pogut resistir els patiments del camp de concentració. Quants d´amics del front no moriren, exhausts, sota les pinedes de la badia d´Alcúdia? Altres queien a les carreteres, sense poder donar una passa més, desaparegudes les poques energies que els restaven al cos. Lluny de les respectives famílies, separats de la dona i els fills, els casats, sabent que molts dels seus havien estat executats pels guanyadors... d´on podien treure forces per arribar a l´endemà?

Sabia que alguns dels oficials que em demanaven una marina, ho feien per negociar amb els quadres. Després les venien a quatre coneguts i aconseguien un sou extra. Alguns, et portaven una fotografia de l´esposa, de la mare o la filla i et demanaven un retrat. A vegades no eren excessivament inhumans i et donaven un paquet de tabac, unes pessetes de propina.

Vaig tenir sort amb el capità del destacament. Un dels pocs als quals l´interessaren de debò els meus dibuixos i pintures. Els tenia penjats a casa seva i, els mostrava, orgullós, als amics i convidats. Després de saber que ta mare demanava per mi, em lliurà un paper que em permetia sortir del camp dos dies a la setmana. Anava al poble a comprar els queviures que ens mancaven i, amb l´autorització, podia circular lliurement, sense que ningú em pogués dir res.


Pàgines del meu dietari (VII) – Una visita al responsable de cultura – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 03 Juliol, 2016 10:25 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (VII) – Una visita al responsable de cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -


Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor? (Miquel López Crespí)


El guàrdia de seguretat m'escodrinya el carnet, em mira de dalt a baix, vigila les pantalles de televisió, parla per la ràdio, de tant en tant acarona les manilles o la pistola, observa el llibre amb brillants tapes plastificades que té al davant... Sembla que el seu posat es relaxa quan comprova que, efectivament, estic citat per a les onze amb el Director General. Que tot estigui en ordre (el trajo i la corbata, les mans fines d'escriptor, el fet que m'hagi acabat d'afaitar) contribueix a posar les coses en el seu punt. Pareix que he aprovat l'examen i ja sóc digne d'avançar pel món del marbre banc, els dominis de l'ensucrat fil musical (ara mateix una sàdica orquestra destrueix Bach). Em deman com és possible que hi hagi gent que pugui treballar en aquestes desinfectades naus orbitals.

Pot passar -exclama, i amablement m'acompanya fins a un modern ascensor que hi ha al fons de l'entrada. Prem el botonet i m'indica que he de pujar al quart pis.

En arribar a la planta, un nou vigilant -assabentat per ràdio de la meva visita i intencions- m'espera amb glaçat somriure professional. Blanc reialme de la desinfecció -cementiri, hospital, aeroport?- i de les estàtues d'estrany somriure cisellat al rostre. Univers de grans vitralls modernistes, d'homes i dones sense preguntes ni respostes en els ulls.

-Segueixi dret; giri a la dreta. Vint metres més endavant, a l'esquerra, trobarà una porta que diu "Director General". Truqui. La secretària ja li dirà el que ha de fer.

Estic una mica espantant en comprovar tant de control i "eficàcia". Qui hi ho hauria dit fa trenta anys, que el progrés, dins del camp de la nostra literatura, significaria precisament això: presentar llibres o fer exposicions en palaus renovats o espectaculars edificis nous, i a ser possible amb assistència de les primeres autoritats provincials. Abans, fa dues o tres dècades, bastava trucar a un amic i dir-li:

-Escolta, avisa uns quants coneguts; parlarem de la novella al baret de la Plaça de ses Drassanes. Porta mig quilo d'olives trencades, cinc litres de vi i un poc de coca amb verdura per a fer una mica més mengívola la festa.

Avui dia, faria riure provar de promocionar una de les obres que escrivim igual com ho fèiem fa vint anys. Per això estic esperant, aquí, perdent el temps, el meu antic company de clandestinitat. El sarau ha de tenir lloc en alguna gran sala, sigui d'un palau, possessió o casino; poc importa si les butaques són folrades de vellut i per arreu hi ha fustes importades cobrint les parets, taules -armaris!- de caoba -segle XVII o XVIII i, a ser possible, d'abans de la Revolució Francesa- per a donar un toc de distinció... No hi manquen els enginyers de so i de llum per a tenir cura dels mil detalls de l'acte... Els responsables de la filmació en vídeo i de l'enregistrament en cinta magnetofònica, els fotògrafs... S'han de fer diversos reportatges: un per a l'arxiu de la Institució patrocinadora, uns altres per al Servei de Premsa de la Casa que, amb el corresponent comentari (i tot un seguint de secretàries i sotsresponsables culturals que des dels corresponents despatxos s'encarreguen d'enllestir aquestes feines), passarà als diferents mitjans de comunicació: premsa, ràdio, televisió... També s'han de fer algunes còpies per si el protagonista de l'acte -sigui escriptor, músic, missioner o pallasso- en demana com a record.

Sovint he pensat que, en lloc d'escriure, de perdre dies i nits fent novelles, fotocòpies per als concursos, articles per a la premsa i revistes, més m'hauria valgut fer oposicions -aconseguir els "contactes" adients- per a esdevenir guàrdia de qualsevol Institució que tengués relació amb les lletres. Per exemple: vigilant d'un magatzem de publicacions del Consell Insular. Imagineu-vos! Tendríem el jornal segur cada dia sense necessitat de concursar, caure bé al director del diari on collabores, sense l'obligació d'escriure poesia, teatre, el que sia!, per a poder comptar amb uns mínims ingressos -els ràquitics i mai vistos drets d'autor! I, ara, amb la moda que tothom paga a l'editor la publicació de la novella o el poemari... )quin empresari de l'edició vol complir amb les formalitats que marca la llei: signatura de contracte, relació anual de llibres venuts, ingrés en el compte corrent del lletraferit dels hipotètics drets d'autor?

No. Ja no podem fer la presentació posant damunt la taula una coca de verdura i dues botelles de vi de Binissalem. Ara és necessari que hi hagi les corresponents ampolles de xampany ben fresc -en el seu punt exacte de frescor-, un cava d'excellent qualitat, pastissos, assistència de diputats i regidors, la Presidenta del Consell... Segons la importància de l'autor, aquest comptaria amb l'assistència del President Pujol, un ministre (a l'època gloriosa del PSOE compareixia molt per les Illes un dels pares de la Constitució: en Jordi Solé Tura)... Podria venir-hi fins i tot l'Esperanza Aguirre... La qüestió és envoltar-se de gent "important"... el llibre, la novella... a qui interessa en una societat mediàtica com la nostra? I, després de la presentació, sopar a Son Vida (hotel per a multimilionaris àrabs, reis i presidents) Si hi ha menys possibilitats econòmiques es pot anar a Can Carles, davant la font dels Montcades... )Pot existir res millor que discutir de l'esdeveniment tot fruint d'unes postres inimaginables -menjar de déus!-, els famosos "quartos embetumats" de Cas Net, a Ciutat?

Sovint -i això que no hi vaig gaire a demanar l'almoina d'un ajut, el permís per a un presentació- quan trepitj aquests indrets un sensació d'angoixa em puja per la gola. Algú podria pensar que és una mena de ressentiment perquè nosaltres -i els pares!- fórem vençuts. No. No es tracta d'això. Millor seria parlar d'una sensació de depressió. Tristesa pel que ha anat morint darrere nostre: persones, idees, esperances, illusions... En Biel, el pintor, sorneguer, a vegades diu que si tengués la bossa ben plena de diners no notaria cap sensació estranya.

-Quan no hi ha prou pessetes és quan arriba el rebombori i entrebancs. Saps? Sí fóssim els propietaris d'un bon xalet amb piscina vora mar i d'un abundós compte corrent al banc, ens desapareixerien els problemes!.

Una vida així de fàcil? Potser tampoc no escriuria ni estaria aquí, esperant l'instant de veure l'excompany del temps de la clandestinitat.

Amb els anys s'ha anat agreujant una sensació puixant referent a la permanent volatilització del temps, coses i persones. Com si el món se'm desfés davant els ulls. Potser és l'accelerat canvi d'una illa que tot ho destrueix, sense cap mena de nostàlgia ni consideració envers el passat. I qui sap si jo, en Biel, la colla dels amics, no ho som ja una part d'un passat que estan enterrant sota tones de ciment armat! Nosaltres hem nascut a la Mallorca preturística, farà ja més de mig segle. I, malgrat entenem a la perfecció que l'actual nivell de vida -la "qualitat" de vida, que diuen els especialistes de l'oci-, és producte d'una salvatge dedicació al turisme, el cert és que, moltes vegades, la nostra ment -formada en aquella illa esborrada pel progrés accelerat que patim- no pot seguir els canvis produïts per l'avenç continuat de la destrucció. Ho notes quan t'aixeques, en posar-te a treballar, quan t'atures un moment a pensar. Una sensació de desfeta personal i collectiva amb moltes variants. Talment contemplassis una pellícula que un dia té un guió i a l'endemà un altre de ben diferent -però idèntic en el fons-. Les qüestions personals també s'insereixen dins aquest paisatge, com si no! Els amors esbucats, la fi de les illusions collectives alletades a partir de les grans vagues del seixanta-dos i refermades amb el maig del seixanta-vuit... Partits, grans manifestacions volatilitzades pel pas inexorable de les pàgines del calendari. Res que resisteixi les onades del temporal. Més d'una vegada, les derrotes s'ajunten, es confonen dins del cervell. Ahir capvespre, passant per un carrer de Ciutat on les excavadores enderrocaven una casa, recordava reunions d'amagat en el primer pis. No en quedava res de discussions i dèries juvenils. Soroll de cantons caient al terra i bigues penjant. Núvols de pols omplint l'espai i el carrer per on caminava. Cendra, com el que parlàrem entre aquelles quatre parets que desapareixien davant els meus ulls. El temps! Màquina implacable. Corbella que ho sega tot. M'adonava que ja no recordava els noms dels companys de la clandestinitat. Sí; de Ribas i Thomàs, sí que me'n recordava. Un nom entre cent.

Altres dies -veient com ha desaparegut un bar, un cine... -em vénen al cap pellícules, actors vistos en l'adolescència quan hi anava d'amagat de la família -m'escapolia de classe!-. Potser tot això em podria servir per a escriure un conte, una novella que parlàs de la fi de les illusions d'una època prehistòrica embellida per la memòria i la distància. No ho sé. Ho hauré d'anar reflexionant. És el que pens mentre estic assegut al sofà esperant que la secretària es digni avisar el Director General, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. "Està reunit i vostè té hora per a les onze", em diu, i no sé si és retret per haver vengut massa prest. Tothom -ella mateixa!- m'aconsellà arribar-hi puntual. Són les nou trenta. Em prepar a estar una bona estona assegut. Dins la carpeta, al costat de la novel.la que he de donar al "màxim responsable", he portat dues revistes i tres diaris.

Abans de posar-me a llegir mir l'antesala del flamant Director. Hi treballen tres eficients funcionàries que, quan m'han vist entrar, m'han fitat des de la distància analitzant la meva possible posició econòmica o política. En constatar que no era cap sots-secretari conegut; comprovat que devia ser escriptor o artista a la recerca de lloc per a presentació o exposició, conclouen, ràpides, que no importa moure un muscle per a saludar-me. De seguida continuen feinejant com si jo fos invisible. No deix d'interrogar-me: )qui deu llegir els meus llibres en aquesta terra, si la gent que teòricament treballa per la cultura no em coneix? Misteris insondables de la Terra Inexistent, que diria n'Antoni Serra.

Una de les allotes llegeix el diari, retalla notícies i les arxiva meticulosament dins unes carpetes de diferents colors. Una altra observa esperitada la pantalla d'un ordinador. Des de la distància, amb certa dificultat, hi veig llargs llistats. Són els noms dels convidats importants a les successives inauguracions de la Casa de Cultura: Any Miró, Any de l'Arxiduc Lluís Salvador, Presència de Chopin a Valldemossa, La incorporació de Mallorca al cristianisme...


40 anys de narrativa curta a les Illes: una antologia de l´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 03 Juliol, 2016 08:44 | facebook.com

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)


Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)



L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.

A part de l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que m’ha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.

És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".



D’esquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.

Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes “resplendent” perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?

Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.

Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que s’hi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.

Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a l’escola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: “Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.



‘Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.

‘Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.

‘Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo”.

També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló d’actes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i l’aleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.

Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a l’acte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: “Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània”.

“Inevitablement, continuava Lupescu, “tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa ‘puresa’ literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament ‘poc literària’, per ‘política’, si no per ‘pamfletària’. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén ‘natural’. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí”.

A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La “batalla” per incloure unes narracions i suprimir-ne d’altres, també l’havíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Pàgines del meu dietari (VI) – Botxins de la cultura – Problemes dels escriptors mallorquins

pobler | 02 Juliol, 2016 14:00 | facebook.com

Pàgines del meu dietari (VI) – Botxins de la cultura – Problemes dels escriptors mallorquins -


No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes. (Miquel López Crespí)


Quaranta cinc minuts abans de la cita ja era davant el portal de la Casa de Cultura. Servituds dels homes i dones privats dels mitjans de producció intellectuals! Si els autors poguéssim tenir una impremta per a editar els llibres, si ens fos possible comercialitzar el producte que bastim davant la màquina d'escriure! Aconseguir viure del treball creatiu, igual que un picapedrer o un mecànic viuen de la feina que fan... és tan complicat? La terra més rica d'Europa... no pot garantir la subsistència dels seus literats? Val més deixar-ho córrer. És somniar despert. Hauria d'haver estudiat de jove en lloc d'anar amb els companys al cine, o a les nits a pintar consignes contra la dictadura per les barriades suburbials. Quina manera més absurda de perdre el temps! M'ho deia la família i no ho volia creure. En el fons no anaven tan errats de comptes. Ells, d'ençà el final de la guerra, n'havien vistes tantes, de girades de casaques!

El pare, anys abans de morir, quan em contava la caiguda de València; el final de la guerra l'agafà en el port, esperant els vaixells anglesos que l'haurien d'haver portat -a ell i a tots els altres combatents republicans- envers la llibertat, deia:

-No vérem mai els navilis de les democràcies. Ens l'arribàrem a creure, la història de la no intervenció. I, mentre marxaven les Brigades Internacionals, continuaven desembarcant soldats italians i alemanys, augmentava la participació dels portuguesos. El petroli ianqui mai no deixà d'arribar als feixistes. Els governs teòricament antifeixistes! Quina gran mentida, tot plegat. Els moros i falangistes, els requetès de Navarra, amb la baioneta calada, sí que hi eren en el camp de batalla, a ciutats i poblets de la península, detenint, afusellant, sense cap mena de contemplacions. Encara no sé com vaig poder escapar! Tètric, tot plegat. Cremar els carnets de les organitzacions polítiques i sindicals. Feia fred, aquell final de març de 1939. Les mans gelades. Davant una casa, una velleta a la qual havien mort dos fills al front, ens donà un parell de patates torrades. "Menjau, menjau. Qui sap què us faran si caieu presoners. Jo, vídua, sense ningú... per a què vull viure? Apa, que són calentes, just acabades de treure del caliu".

-Era la màxima riquesa que ens podia oferir la dona. No tenia res més. La recordaré sempre, mentre em resti un alè de vida. Encara la veig com si fos ara mateix.

Rédeu, morts de fam i tremolant, en el port, esperant la desitjada llibertat. Alguns marxaren cap a Alacant. Es pensaven que allà estaria tot organitzat. Res de res. Pitjor que a València. Hi hagué companys i companyes que -m'ho contaren alguns testimonis molts d'anys després- se suïcidaren. Uns d'un tret al cap, altres -que no sabien nedar- llançant-se a la mar.

El que t'anava dient. Les girades de casaques. Com ara, quan pactaren la minsa democràcia que ens han enflocat. Per l'estil. Sempre passa igual, els herois, els autèntics revolucionaris són els que cauen en primera línia, lluitant contra l'enemic. Els altres són els que esperen a veure per on van els trets, qui guanyarà la guerra, les eleccions...

A València, poques setmanes abans de l'entrada dels "nacionals" semblava que tothom era antifeixista. Mítings enfervoritzats, milers de punys tancats, pancartes anarquistes i comunistes agitades pel vent... I aquell crider semblant a una tempesta grandiosa, mai no vista! "No passaran!, No passaran!. De cop i volta... Què t'he de dir? Tu ho has llegit, estudiat. No cal que t'ho torni a explicar.

La veritat és que ara, passats tants d'anys encara no m'ho explic... Vénga banderes franquistes i de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, i insígnies dels requetès i més estendards italians i alemanys amb la maleïda esvàstica presidint...

Els defensors de la República no sabíem on amagar-nos. Llevar-nos apressadament els galons, els distintius de les organitzacions revolucionàries... Encara no havia entrat l'exèrcit de Franco i ja hi havia grups de gent que entraven als locals del PCE, de la CNT, als ateneus obrers, a les casernes, als ajuntaments abandonats i, tirant mobles, cartells, llibres, cadires, per la finestra, celebraven la caiguda del "terror rojo".


Han hagut de passar dècades per a entendre el que em volia dir el pare! En ser joves ens pensam que ho sabem tot o que el que ens diuen els vells és per a enganar-nos, per a aturar alguna de les nostres iniciatives. Qualsevol cosa abans que cedir, provar de comprendre els majors! No en faltaria d'altra! Imaginam que tan sols nosaltres sabem de veritat les coses i que ells, asseguts davant la televisió, anant a passejar el ca, no han viscut res, no entenen el present, no saben el que és sentir, palpitant, la dèria de viure. Ximpleries de joventut!

El cert és que, després d'estar una hora provant d'aparcar, ara em trob davant l'ample portalam de la famosa institució ciutadana, el reialme del meu excompany, l'insigne Josep Palau Ribas i Thomàs. He complit -crec- les recomanacions de la secretària: arribar quaranta-cinc minuts abans de l'entrevista. Vaig vestit amb el que m'ha deixat en Biel Caimari (sota la màniga de la gastada americana algunes taques de vi o cava de pretèrites exposicions pictòriques). Els grans finestrals de vidre s'obrin -perfeccionat sistema elèctric de comandament!- quan m'hi aprop. De seguida un ensucrat concert (Mozart i Chopin reconvertits en música per a executius o senyora desenfeinada em colpeja l'oïda des d'invisibles altaveus estereofònics). Marbre arreu. Em mir les sabates acabades d'enllustrar. El guàrdia de seguretat -pistola, manilles, porra, ràdio-, manejant les manetes de les diverses pantalles d'alta definició que tot ho controlen (passadissos, escales, entrada als despatxos, sala d'exposicions), em mira d'amunt avall analitzant en fracció de segons -el seu cervell actua com un modern i perfecte ordinador- si puc representar cap perill per al portentós temple de la cultura subvencionat amb els nostres impostos i contribucions i que ell vigila amb eficient devoció. Gèlid, em demana el carnet d'identitat. El seu gest imperatiu em fa recordar temps encara més foscos: els interrogatoris de la brigada social en els soterranis del carrer de la Soledat. Mentre comprova la data de caducitat del meu carnet, mir per les pantalles de televisió qui hi ha envoltant la taula, els nombrosos passadissos buits. Un malson kafkià? Qui hi treballarà darrere tantes portes tancades? Quins experiments amb la cultura ordeixen en secret? Sensibles càmeres ocultes escodrinyen i controlen. De tant en tant, una allota uniformada, amb caramull de carpetes o costosos catàlegs de coloraines surt d'un dels despatxos i, després de fer unes passes, desapareix engolida dins unes altres portes que s'obrin i tanquen secretament quan hom s'hi apropa. Reflexion mentre avanç a l'encontre del meu excompany reconvertit en eficient funcionari de la banca privada: n'hem parlat sovint amb en Biel; ara ja sabem que la feina intellectual d'aquests homes consisteix precisament a deixar de banda qualsevol aspecte subversiu, no assimilable, de l'art i de la cultura. Marginar, criminalitzar l'autèntic professional de la imaginació... Mentre ets viu s'han d'ignorar les potencialitats de revolta d'una aportació creativa. Després, de mort, potser interessi obtenir-ne una adequada plusvàlua. Hi ha els museus, les galeries i marxants, les edicions de llibres inèdits (sobretot quan no hi ha hereus que puguin reclamar drets d'edició!). Són aquests responsables (i ho són perquè s'han especialitzat en el comerç de l'art, a enterrar tot el que hi pugui haver de viu dins la creació actual) els que, amb fi instint de cans de caça, malden per aconseguir que no tenguis mai una conferència, una edició adequada, un ressò en el món cultural...

No es tracta tan sols de fer el silenci sobre la teva obra, les opinions artístiques que tens... Si només fos això! La qüestió és anihilar-te mitjançant la fam... No pots collaborar en les revistes que dirigeixen i subvencionen; no et deixen escriure en els suplements de cultura dels diaris que controlen; no pots editar a les editorials que manegen... És un cercle de ferro sense sortida possible mentre xerriquen, cínics, sobre la "neutralitat" de l'art. Si tens algunes possibilitats econòmiques -podria ser que fossis rendista, professor d'un institut, advocat-... aleshores pots resistir el cercle diabòlic que ordeixen al teu voltant; no et moriràs de fam. Aquí -si és aquesta la teva situació- el que pretendran serà liquidar l'instint creatiu, la confiança en tu mateix, la força vital que et portava a escriure, pintar, actuar en un escenari... Mai cap crítica positiva, un ajut o encoratjament. El silenci, serà la norma que envoltarà la teva activitat, qualsevol empresa que vulguis portar endavant. Potser no aconsegueixen eliminar-te físicament. És ben igual! Malden per aconseguir una liquidació intellectual, l'anihilació d'un possible competidor. Vet aquí una altra història que hem descobert amb en Biel i que intuíem de feia segles: la frustració de molts dels comissaris provincians. Perquè en el fons, la majoria d'aquests eficients responsables culturals provaren, en el seu temps, en la joventut, quan eren estudiants, esser "genis" bastint alguna "obra mestra" que havia de deixar bocabadada la humanitat... No ho aconseguiren. D'aquí l'enveja davant qualsevol esforç creatiu autèntic, durador, continuat, davant les obres que saben que perduraran en la consciència dels homes.

Ara bé: cal anar alerta amb aquesta mena de botxins si no tens un sou de funcionari o de professor que et permeti resistir les seves burdes maniobres. No es tracta solament de silenciar-te, ofegar-te, liquidar unes ben concretes capacitats creatives... Massa poc per a les mediocritats que tenen en les seves mans el poder cultural i polític de la nostra comunitat. El que volen és una autèntica, real, destrucció física. Que sucumbeixis consumit enmig de la impotència, la fam i els dubtes... Veig taques de sang damunt el marbre blanc de la Casa de Cultura. Haurà esclatat novament la guerra? Ha reeixit el cop d'Estat a Madrid? Tejero i Armada... han començat la matança? El divuit de juliol de 1936 ens haurien mort a tots -a en Biel, a mi, als companys- d'un tret, mans lligades a l'esquena, filferro penetrant dins la carn, al costat dels manobres del Molinar, els pagesos de Manacor, els artesans de la fusta i la sabata. Morts com Aurora Picornell o Jaume Serra Cardell. Milers d'assassinats. Els grans cementiris sota la lluna, escrigué Bernanos. Quants possibles artistes entre els tres mil afusellats? Quants Villalonga del poble? Saben matar. Tota la història per a aprendre l´únic ofici que coneixen a la perfecció. Així d'ençà les Germanies. Sempre igual. Marbre sota els peus, música ensucrada sortint dels altaveus. Els assassins ballen valsos en el gran saló de ball del "Círculo Mallorquín".


Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent

pobler | 02 Juliol, 2016 11:25 | facebook.com

Mallorca, el paradís perdut (XXV) - Estrofa al vent -


Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! (Miquel López Crespí)


Assaciat de tanta bellesa, reconfortat pels blaus i grisos que sap trobar en la nostra mar encalmada l'amic Bartomeu Payeras, observ l'ombra dels núvols que s'apropen sacsejats per invisibles ventades. Com si Posidó hagués ressuscitat des del fons de la cala de Sant Vicenç on resta cobert per algues, copinyes i verds d'una intensitat que mai no ha pogut robar el pinzell de cap dels nostres pintors. Com aquell qui guaita dies amb lleuger color de cendra, provam d'abandonar les desertes ciutats on habitam, els obscurs indrets privats de llum on, engrillonats, ens entretenim cercant la sortida del laberint, la flaire dels antics paisatges que ens feren estimar aquesta terra amb la passió amb què la cantà Bartomeu Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió que Antoni Gelabert pintà els jardins, les cales, la ciutat imaginada pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé a la nostra terra que, sovint, i ho veiem si llegim els llibres d'història, se sol premiar el depredador i castigar l'home bo? Bartomeu Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure "la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo!". Turmeda, convertit a l'islam en constatar la falsedat dels cristians, oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel Alomar, mort al Caire enyorant la seva Ciutat Futura, el nou món de justícia i llibertat que mai no veurà. I, mentrestant, la guerra i la pesta enviades pels successius reis i emperadors ensenyorint-se de muntanyes i pla.

Voldria formular, abans que sigui massa tard i la pedruscalla dels calendaris ens acabi d'enterbolir la mirada, algunes preguntes que ens podem fer a nosaltres mateixos. Si avui heu vengut fins al Barcarès entestats a cercar l'indret on neixen els dies més lents, la comarca des d'on albirar la festa de colors que el sol va creant en la immensitat del cel, us serem bons acompanyants i no us penedireu de la caminada.

Abans, emperò, per a acceptar la vostra presència al nostre costat, a la vora dels ídols que hem trobat gratant amb els dits la terra on reposen els nostres avantpassats, ens haureu de dir quantes vegades heu aixecat el cap al cel per a veure simplement el moviment solemne dels núvols jugant amb la llum. I ens referim tant als núvols innocents de matinada com als de presagi de tempesta. Ben cert que si aquesta horabaixa en què ens acaronen onades i maragdes heu comparegut fins al portal de casa és perquè no ignorau que tots els núvols d'aquesta contrada tenen una bellesa impressionant. Per a descobrir l´univers que es divisa des del Barcarès tan sols es necessita posar-hi emoció i sentiment.

És l’instant exacte en el qual el poeta, lluny dels medicinaires d'arenes i cendres, pot eixamplar la veu i cridar al món, al vent, a tots aquells que saben llegir en les retxes invisibles del cel, el missatge que arriba amb les gavines. Un missatge que he de cantar amb vosaltres i que hem escrit per a anunciar que mai no hi haurà pau per a tots aquells que fan malbé la nostra terra, les ciutats d'encanteri que bastiren els nostres pares amb la força de la seva suor i la poderosa imaginació de la pagesia. Com Alomar en la seva "Estrofa al vent", cal cantar a la ventada, a la lluna de crineres blanques, a la maternal Natura, per tal que se’n portin definitivament les fosques melodies del present que amenacen d’enfonsar les illes dins la mar.


Estrofa al vent


Jo escric al vent aqueixa estrofa alada

per a que el vent la porti cel enllà;

jo vull seguir-la amb ma candent mirada,

plorós de no poder acompanyar-la.

Entre els hiverns, quan vibri la ventada,

el meu vers per l'espai ressonarà,

i sobre els homes sa brunzent tonada

durà el so d'un incògnit oceà.

I cantarà en la lira de les branques

i de la lluna en les crineres blanques

o en l'arquet de silenci de la nit.

I eternalment la maternal Natura

l'espargirà per la infinita altura

quan el meu nom, obscur, serà extingit.1


1 Gabriel Alomar. La columna de foc. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1973. Pàg. 56.


Menorca en el record

pobler | 01 Juliol, 2016 21:23 | facebook.com

Menorca en el record - Miquel Vanrell i els amics menorquins -


Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva. (Miquel López Crespí)


Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.

Els records, davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país, s'acaramullen i pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.

La desaparició, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, em porta sempre a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra l'agressió imperialista als pobles d'Iraq... No solament tot això, sinó també la presència d'una forma d'entendre la lluita contra la dreta, contra el sistema capitalista, tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el domini de la superstructura de la societat. Això tan oblidat, com tantes d'altres coses, per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra oficial, de l'esquerra de la moqueta i la poltrona que, ni en somnis, li passa pel cap el combat ideològic en el pla de la superestructura de la societat. Potser ni saben ni els interessa saber ni que és l'estructura i la superstructura.

Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.

Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un article que sortí publicat en el Diari de Balears. Pensant en Francesc Calvet i Miquel Vanrell, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".

Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas, les que mantenien dempeus, ferm com una roca Miquel Vanrell, són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.

El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.


Sa Pobla i els escriptors mallorquins

pobler | 01 Juliol, 2016 09:35 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

«Anterior   1 2 3
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS