pobler | 25 Juny, 2016 14:38 |
Pàgines del meu dietari (IV) – Els problemes dels escriptors mallorquins – Vet aquí els nostres pitjors enemics -
Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs. (Miquel López Crespí)
Abans de poder concretar l'entrevista amb el responsable de cultura -company del temps de la transició envers el no-res-, una de les secretàries em fa telefonar un parell de vegades. Pareix -així ho insinuen- que el cap (el "quefe") "està molt ocupat". Quan li dic el meu nom -trenta anys d'escriure, deu novelles, quatre estrenes teatrals, quinze poemaris, milenars d'articles i entrevistes- em contesta amb la mateixa fredor amb la qual m'ha "atès". De seguida pens: "Una altra funcionària que no en sap ni li importa gaire la literatura catalana contemporània". Res d'estrany. Panorama quotidià. Una vegada que vaig anar per la Conselleria de Cultura vaig constatar com les amigues i cosines dels responsables perdien el temps arreglant-se les ungles, retallant diaris o xerrant de les properes vacances a Cancún. Imagín que deu conèixer a la perfecció el nom i cognoms de tots els directors generals, consellers i sotssecretaris de la nostra estimada província autonòmica. Després de molt insistir, aconseguesc -oh miracle!- parlar amb el meu antic company Josep Palau Ribas i Thomàs.
En els primers moments sembla com si no em conegués. En Josep Palau no em diu ni un simple "Hola", un "com anam?". Fredor total. Meravelles dels grans sous a final de mes. Pens si es deu imaginar que pot ser perillós cedir-me per una hora un local de la Institució. )Perdria els dotze milions que cobra a l'any tan sols per posar-se la corbata a l'hora d'inaugurar alguna exposició? Sé que em recorda. Ciutat és petita. Tot s'arriba a saber! No fa gaire algú em digué que m'havia criticat en veure el meu nom signant un comunicat de protesta contra l'especulació urbanística. Exclamà:
"Quin doiut... encara amb les dèries de canviar el món?". Després continuà teoritzant sobre la neutralitat de l'art, l'absurditat d'aquelles estalinistes concepcions del compromís de l'intellectual amb la problemàtica del seu poble. Les ximpleries de l'estantís -i per sort oblidat!- Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. Elogià Josep Pla, Estelrich i -no hi mancaria més!- Llorenç Villalonga com a màxims exponents del que haurien d'haver estat els intellectuals catalans.
No em ve de nou l'estudiada fredor que em demostra. Imaginava que aquest contacte després de tants d'anys aniria més o manco així. Ara es fan vinclades d'esquena a qui té diners o poder; no somriures a qualsevol amic del passat que, fins i tot, podria tractar d'emprar la vella amistat per a demanar-te un favor.
Sense perdre temps, anant al gra, em vulgui saludar o no, li deman dia per a la presentació del llibre. Per unes determinades i estranyes circumstàncies no em diu que no. A través de la línia not un espès silenci. Escoltant amb més atenció m'arriba, llunyà, el fil musical que separa els nous buròcrates de la cultura del bategar del carrer.
-Un moment. Consultaré la nostra agenda.
Més silenci. Altre cop música en conserva. Més timbres en espais inabastables. Imagín despatxos semblants als passadissos de l'estació orbital de 2001, odissea de l'espai. Se'n recordarà de quan era estudiant i no tenia ni un ral per a comprar-se un entrepà? Aleshores jo feia hores a una llibreria del centre de Ciutat i era el "ric" de l'organització. Bé; més "rics" eren els obrers, que tenien sou segur a final de mes. Entre els estudiants, qui pogués disposar d'uns diners per a anar al cinema, comprar alguna revista o pagar un entrepà als companys era multimilionari. En silenci es fa encara més dens. Finalment exclama:
-D'acord. Crec que es podrà presentar el llibre per l'octubre. Però caldria que passassis per aquí el set d'agost per a anar concretant els detalls.
Comprov que m'ha reconegut a la perfecció. No em pot enganar. Aquest "podràs presentar el llibre" sense emprar el vostè és la seva manera típica de parlar amb la gent que coneix. Un acte de valentia, això d'acceptar la meva petició? Remordiments de consciència per haver abandonat sense miraments idees i principis? Constatació d'una progressiva misèria intellectual? Necessitat de demostrar-me ben clarament -el dia de l'entrevista, quan pugi les escales de marbre del palau on té la seu la Institució- la magnitud del seu poder actual? Fer-me veure la meva insignificància davant les fites que ell ha assolit? No ho sé. Tampoc no m'importa gaire. La presentació del llibre tan sols ve donada per la necessitat urgent de tenir contents els editors. Per res més.
-Et deix amb la meva secretària. Concretau l'entrevista.
Penja sense dir res més.
La funcionària té el mateix to de veu impersonal, gèlid, que el màxim responsable. És evident que per a els uns i els altres (treballadors i directors), els escriptors no són res. Una exposició de joies, mostrar dibuixos de Dalí o Picassó, exposar els rellotges de la cort imperial vienesa, és més rendible -propagandísticament- que no pas parlar d'una novetat editorial. Si almenys el lletraferit fos ric, el que fa els discursos en català al rei -com l'inefable Baltasar Marcel-, se sapigués que l'home té piscina, pis obert a París i Nova York... Però no. Qui ha tengut l'atreviment de demanar dia per a una presentació és un d'aquests quatre eixelebrats -ja en resten ben pocs!- de l'escola del Jaume Fuster amb tota la xirimandanga de la professionalització de l'escriptor, l'estranya curolla de voler guanyar-se la vida mitjançant les lletres sense arribar a copsar mai l'excelsitud de la tasca artística -que no té res a veure amb el vulgar materialisme de voler guanyar diners-, el sacerdoci que significa dedicar-se a la pintura, l'escultura, el cine, el teatre... Viure de l'art! Això és prostituir-lo, xerriquen aquells que mai s'han embrutat les mans en cap mena d'acció solidària, de resistència, però que tan sols fa unes dècades no tengueren escrúpols a collaborar activament amb la dictadura fent d'intellectuals al seu servei, és a dir, escrivint i cobrant dels diaris oficials, de les seves emissores de ràdio o, un cas ben conegut, tenint responsabilitats dins nombrosos organismes de la dictadura, essent membres dels ajuntaments comandants per Falange Española Tradicionalista y de la JONS. Aleshores, en aquells moments, allò tan concret NO era "embrutar-se les mans" (segons ells). Vaja quina patuleia tots plegats! I ara, per si mancava alguna cosa en aquest enfangat món cultural, als oportunistes i cínics del passat s'hi han afegit els "nostres", els lluitadors de les darreres fornades atrets per l'imant dels diners i el poder.
Abans de finalitzar la comunicació amb la Casa de Cultura, una altra secretària -la tercera o la quarta, ja no record quantes m'ha atès avui matí!- des d'un altre misteriós despatx, amb el mateix fil musical de fons, em suggereix que procuri esser-hi, el dia de l'entrevista, dues hores abans. A vegades -remarca d'una manera ben clara-, inesperadament, hi ha canvis en l'horari establert i si no hi ets quan et criden per a entrar al despatx... vés a saber quan pots tornar a parlar amb el responsable! Prenc bona nota de les recomanacions.
Un poc més tard, anant a correus per a enviar uns originals a un concurs literari, ensopeg amb en Biel, el pintor. És un bon amic, d'aquells que quasi no em queden. Quan l'any setanta-sis vaig estar una temporada a la presó (presentació del partit, detenció per part de la Brigada Social), em portava tabac i entrepans, llibres i algunes instruccions que l'organització em feia arribar d'amagat dels carcellers. S'exposava de bon de veres. Poca gent hauria fet allò. Per això l'estim i li estic agraït. En Biel té per costum anar a veure la majoria d'exposicions que es fan a Ciutat. És una forma com una altra qualsevol d'entretenir-se, d'anar passant els dies. Tampoc no creu en els saraus oficials de la cultura. Coneix vida i miracles de tothom que té res a veure amb l'art. D'ençà la postguerra, quan ell es va tancar a casa seva sense voler participar en el carnaval pseudocultural del franquisme -fidel així a la memòria de diversos familiars represaliats per la dictadura-, ha vist de tot: noms enlairats mercès a la política; el silenci damunt la vida i l'obra dels artistes més autèntics i conflictius... La qualitat enterrada; el cinisme i la falsificació, sempre enlairats. Quan comença a contar històries no acaba mai! Ara, desencisat de com han anat les coses per als vells artistes de la resistència, es menja un pastís mentre se'n riu de l'exèrcit d'aspirants a una pàgina de diari, un petit espai en qualsevol enciclopèdia de l'art... Coneix una a una totes les mentides bastides tant en el passat com el present. La vaporositat, l'absurditat dels ensucrats adjectius que proven de descriure el pintor de moda i convertir-lo en gran geni mundial... I rere tot aquest carnaval, els propietaris de galeries i marxants dirigint la coneguda farsa... Per això hi és a quasi totes les exposicions. Jubilat d'ençà anys, és una manera de xafardejar a gust. "És la meva distracció preferida", explica a qui el vol sentir.
Està al dia de quins són els "enxufats" del moment o qui, amb els anys, s'ha tornat més llefiscós i servil (i al mateix temps aprofita per a sopar si els entrepans i canapés que s'hi solen servir són del seu gust!). Per fer front als seus "compromisos" disposa d'una indumentària adequada. Els terns no són del darrer model. No els ha comprats a Jaume III, però crec que poden servir per a una ocasió tan especial. )On anar amb els meus texans una mica gastats i l'americana de pana que em dura d'ençà fa tant? Els guàrdies de seguretat em detendrien a l'entrada de la Casa de Cultura si gosàs anar-hi vestit d'aquesta mena! Faig una trucada a l'editor i no aclaresc res del que fa referència al pagament de les targes, sobres i segells de la presentació. Mormola que té molta pressa, que ara no pot perdre temps, i penja. Un altre aprofitat! Record que fa anys, quan em vaig veure obligat a un altre compromís semblant, les tres-centes invitacions -comanades a una impremta "amiga"- ja em costaren vuit mil pessetes. Si a les targes hi afegim els sobres (dues-mil cinc-centes més) i els segells (cinc mil), ens trobam amb prop de tres mil duros només per a començar a fer una mica de feina. I tot això sense afegir les trucades telefòniques, que augmenten fins a límits inimaginables a mesura que s'apropa el dia de la presentació.
Fa anys que s'ha comprovat com la tarja sola no serveix de gaire cosa. I molt manco un anunci al diari (que costa una fortuna i no està a l'abast de l'artista normal (nota: "normal" vol dir `no subvencionat'). És per això que s'ha de trucar als amics i coneguts de més confiança. Dependrà les telefonades de darrer moment que l'aspecte de la sala de conferències sigui menys trist de l'acostumat. Quantes obres mestres, novelles exemplars que havien guanyat el Ramon Llull o qualsevol dels premis Octubre al País Valencià no he vist presentar sense gens de públic, amb l'única assistència de l'autor, el conferenciant, la mare de l'autor, ties i cosines (cridades amb urgència per a omplir un poc el saló d'actes!).
pobler | 25 Juny, 2016 10:27 |
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Juny 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |