Administrar

Crònica sentimental dels anys 70 - Records de l´antiga presó de Palma (Mallorca)

pobler | 20 Maig, 2016 13:02 | facebook.com

Crònica sentimental dels anys 70 - Records de l´antiga presó de Palma (Mallorca) -


Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment. (Miquel López Crespí)


Eren les deu en punt del matí. La pluja s’havia intensificat i el ruixat impedia la visió de la ciutat. Marxàvem cap a la presó amb certa dificultat a causa de la caòtica circulació. Vianants i conductors anaven cap a unes, en aparença, inajornables feines quotidianes. Cap signe exterior podia fer sospitar que aquell era el cotxe encarregat de portar determinats detinguts a la garjola. El baf de la nostra respiració entelava els vidres. Anàvem en un atrotinat Seat 127 que ja necessitava una reparació urgent. Pareixia que d’ençà que el compraren, no havien fet res per a mantenir-lo en condicions.

El conductor no deia ni una paraula. Segurament tractava de copsar els motius ocults pels quals unes persones que, pagant la multa, podrien romandre en llibertat provisional s’estimaven més passar per aquell tràngol. Més d´un cop li vaig sorprendre una mirada d’estranyesa, com si l’home volgués assegurar-se que no portava dins el vehicle folls perillosos, individus que, en el moment més inesperat li poguessin clavar un ganivet per l’esquena.

La situació em feia somriure.

Tot plegat era summament curiós. El jutge ens enviava a la presó però no anàvem emmanillats. A les oficines, abans de pujar al cotxe, les empleades del jutjat comentaven que era la primera vegada en la vida en què veien portar detinguts amb les mans lliures. Ningú no recordava un fet semblant. Nosaltres tampoc ho enteníem.

Aquella llibertat de moviments ens va permetre saludar la manifestació de suport amb el puny tancat.

Quan ens detingueren a Inca per repartir la nostra revista, la Guàrdia Civil encarregada de portar-nos a Palma, ens emmanillà als seients de l´autobús. Se n´havien oblidat? Era el jutge que, intencionadament, no donà les oportunes instruccions. O les nostres companyes dels jutjats havien parlat amb el conductor?

Em feia aquestes preguntes quan, inesperadament, vaig veure passar alguns vehicles coneguts. Els manaven els companys del partit que ens encerclaven tocant el clàxon, fent onejar banderes roges i republicanes. En veure l´espectacle, el secretari del jutjat ens mirà preocupat, com si es preguntàs què farien els eixelebrats que ens seguien.

Quan enfilàrem el carrer de 31 de Desembre cap l’indret on havien bastit la nova presó, allò ja era una caravana. Vaig poder contar més d´una dotzena de cotxes! Els conductors d´aquella hora del matí van començar a adonar-se que passava alguna cosa estranya. Els companys anaven llançant fulls volanders amb l’explicació de la detenció, amb l’exigència de la llibertat per a tots els partits d’esquerra. En passar davant Magisteri, que era un centre on el partit tenia nombrosos militants i simpatitzants, una multitud d´estudiants i professors ja eren al carrer. Magisteri s’havia mobilitzat en massa! Vaig pensar en la feina excel·lent que hi feien Antoni Miranda, Margalida Rubí, Àngels Rotger, Josefina Fuster, Gabriel Horabona... Quina tropa de joves revolucionaris! Els estudiants, en veure la comitiva, l´escàndol dels clàxons, s’hi apuntaven i, sense por a la Social, seguien el cotxe dels jutjats amb càntics i consignes contra la dictadura.

Va ser com una rampellada procedent d´un llunyà estrat de la memòria. Per uns segons quan, a l´altura de s´Escorxador, ensopegàrem amb els alumnes de Magisteri, vaig pensar en el futur. Què seria de nosaltres en acabar la carrera? Qui resistiria els cants de sirena del poder, els substanciosos oferiments per a integrar-nos en les diferents àrees de gestió de la societat? M´adonava que, els deu anys que portava d´avantatge a la majoria de companys, refredaven el meu estat d´ànim i no em deixaven portar per l´alegria desfermada de tants d´amics. El pare, l´oncle, m´havien explicat moltíssimes històries de l´oportunisme en temps de la guerra, dels endollats a la rereguarda, dels falsos antifeixistes que lluïen enormes pistoles al cinturó i eren enmig del carrer, puny enlaire, quan els voluntaris marxaven a morir al front alhora que ells retornaven als despatxos. Tants republicans de boqueta, fent favors d´amagat als feixistes del barri, per a poder situar-se a recer del franquisme quan la República fos derrotada.

Què faríem nosaltres, si la reforma del règim triomfava? Qui de tota la colla continuaria lluitant pel socialisme? I si el temps desgastava il·lusions i esperances, convertia la sang ardent en aigua i el record de l´època més lluminosa de la nostra existència eixia de la memòria? O encara pitjor: que nosaltres mateixos la volguéssim esborrar, fer com si mai no hagués existit? Seríem capaços de tanta misèria moral, d´arribar a tal grau d´abjecció per restar al costat del poder, renunciar a la recerca de la justícia i la veritat? Fins on seríem capaços de resistir les envestides del demà? Possiblement els companys que eren enmig del carrer no podien endevinar els meus pensaments. Unes idees pessimistes, evidentment. Però tot podia canviar en dies. Els partits en els quals militàvem amb una passió sense límits podien esdevenir fum, cendra, a conseqüència de la canviant situació política del moment.

A poc a poc ens anàvem apropant a la nova presó. Des de la distància ja podíem distingir les teulades dels edificis acabats de construir feia poc. De cop i volta, just davant la porta principal, vérem mitja dotzena de jeeps dels grisos, amb cascs, disparant gasos lacrimògens. Guillem Salomó obrí la finestreta del vehicle i, de seguida, un núvol de gas ens penetrà dins els pulmons.

Se´ns feia difícil respirar.

-Tanca, no siguis babau. Si entra un cartutx aquí dins ens pot matar –li vaig dir, alhora que anava veient l’espectacle que teníem al davant-.

Semblava que hi havia més manifestants que a Palma i pels carrers propers a Magisteri! Els companys del partit i nombrosos simpatitzats eren davant la presó. Començava a entendre la manca de desplegament policíac davant els jutjats. Potser al Govern Civil havien calculat que la majoria de “subversius” voldrien acomiadar-se de nosaltres. Un error summament important i que havia facilitat la tasca de propaganda dels nostres camarades!

La Policia Armada actuava sense miraments. Sentíem les sirenes dels jeeps encerclats pels manifestants. Vaig contar sis furgonetes amb tots els policies amb casc i escut. Un oficinista conegut del xofer digué que feia més de mitja hora que duraven els enfrontaments. Dos estudiants, ferits per la policia, havien estat ingressats a l´hospital de Son Dureta. Els concentrats que, en un principi, mantenien una actitud pacífica, començaren a llançar pedres a les forces repressives en veure córrer la sang dels amics enmig del carrer.

Els policies es defensaven disparant cartutxos de gas i bales de goma que, agafats pels manifestants, eren llançats novament cap a les furgonetes. La pluja s’havia intensificat però ningú no abandonava l´indret de la batalla. El secretari dels jutjats s’apropà a l’entrada dient al capità que portava tres detinguts per ingressar amb urgència. El deixaren passar mentre continuaven els trets. Algú llançava pedres. Se sentia el soroll dels impactes contra el capó i les portes dels vehicles oficials. Quan travessàrem la barrera, el gas ja havia penetrat dins del vehicle. Tossíem i ploràvem sense aturar.

Sortírem del vehicle el més aviat possible. Tanmateix, la boira àcida ens envoltava igualment. Jaume Calafell no hi veia gens. S’agafava a Guillem Salomó. Anava a les palpentes, amb por a caure d´un moment a l’altre. Se sentien a la perfecció els trets de la Policia Armada i les consignes dels manifestants que, a l’exterior de la presó, continuaven demanant la nostra llibertat. Les altes parets enfilferrades de l’edifici esmorteïen un poc el soroll dels enfrontaments. Era possible que tot aquell enrenou hagués sortit de forma espontània o havia estat organitzat pel partit? Jaume i Guillem devien pensar el mateix. En tancar-se rere nostre la porta d’entrada, em digué:

-Vols dir que ha estat una protesta sense organitzar i nosaltres no hi tenim res a veure? No record que, a les reunions preparatòries, haguéssim donat instruccions d´organitzar una acció d´aquest tipus davant la presó. S’havia decidit concentrar els amics a la plaça del Mercat, davant els jutjats i deixar les protestes a la carretera de Valldemossa per a més endavant.

Vaig copsar que Jaume i Guillem ja podien obrir els ulls amb certa normalitat. El secretari del jutjat ens guiava per la terra de ningú que anava des de la porta d’entrada fins a la recepció i les oficines. Entre les parets de l’edifici principal i les murades que envoltaven el complex carcerari hi havia una distància de seguretat d´uns quinze metres. I, a cada cantó, alçant-se cap al cel, les torres des d´on vigilaven, armats amb metralladores, els números de la Guàrdia Civil.

Una espècie de camp de concentració. Altes parets, filferro arreu, barrots. De cop i volta, mentre avançàvem fins a la porta de l’infern, vaig pensar en les històries que el pare em contava sobre les presons de la postguerra. En uns segons em vengué al cap el que significà per a aquells joves que volgueren canviar el món l’entrada a l’univers de la tortura i els afusellaments en massa. Almanco ara, al final de la dictadura, sabies que era difícil que et torturassin com feia uns anys. Malgrat la censura existent, mai no podrien amagar el que es feia a casernes i comissaries. Per als grups de la resistència armada, pels militants d´ETA i el FRAP, no havia canviat res. Es continuaven emprant els mateixos mètodes criminals: la caputxa damunt el cap, l´electricitat en els genitals, les pallisses a cops de puny i tovalloles banyades, submergir el cap del detingut dins la banyera, privar-te de dormir, interrogatoris a qualsevol hora de la nit, amenaces de violar l´esposa, simulacres d´execucions... Qualsevol dels sistemes de tortura que ensenyaren els sicaris de Himmler a la policia servia per provar de treure informació.

El secretari del jutjat portava sota el braç la documentació per lliurar a les oficines. Encara sentíem els crits dels manifestants. Les consignes de “Policia assassina!” i “Dissolució dels cossos repressius!” arribaven, nítides, fins a les nostres oïdes.

Érem a punt de penetrar a l´infern dels homes privats de llibertat. Lluny dels aldarulls del carrer, el secretari restava més calmat. Es tornava a trobar en territori conegut: les protectores parets curulles de filferros, les metralletes de la Benemèrita vigilant des de les torretes... Va prémer el timbre dues vegades i sentírem el ressò de passes apropant-se des de la distància. Al cap d´uns instants s’obria el portalam que donava pas al passadís central i, de sobte, ensopegàrem amb la primera visió de la presó de Palma!

Caminàvem lentament en entrar en el fosc reialme d´ombres que se´ns obria al davant. Coneixia prou bé el soterrani de Govern Civil, en els baixos de la sala d’interrogatoris de la Brigada Social. Sabia, pam a pam, el mapa interior de la caserna de la Guàrdia Civil del carrer de General Riera. Recordava la cambra on ens tancaren els guàrdies civils de Lluc, quan hi hagué la concentració antifeixista del Primer de Maig del 75. Havíem visitat el calabós de la Policia Municipal d´Inca... Però no havíem entrat mai a la presó.

Jaume i Guillem em miraren, tranquils, sense temor, com si diguessin: “Bé, ja som aquí. Ara cal explotar al màxim les contradiccions de l´inoperant Plataforma Democràtica, aconseguir que la premsa oficial s’adoni que, a part dels carrillistes, hi ha altres alternatives, republicans i comunistes de debò que creuen en el socialisme com a forma de canviar la societat”.

Un funcionari molt jove ens obrí el portalet metàl·lic de l’entrada i ens examinà de cap a peus amb certa curiositat. Li podia llegir el pensament: “Aquests són els que han organitzat tot l’enrenou del carrer? Vaja, més presos polítics! Com muden les coses! Fins ara només penetraven a l’interior del recinte lladres, assassins, macarres, venedors de drogues... Mai no havia vist tants exsacerdots, periodistes, mestres, funcionaris...”.

El secretari del jutjat li lliurà la documentació i ens donà la mà, desitjant que tenguéssim sort.


Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània

pobler | 20 Maig, 2016 10:05 | facebook.com

Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània


Per Miquel López Crespí, escriptor


Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".


L'Editorial Moll ha reeditat una interessant aportació a la història del nostre teatre escrita per Gabriel Janer Manila. Es tracta del llibre Implicació social i humana del teatre: biografia apassionada de Cristina Valls. Aquest estudi ja havia estat publicat per "Dopesa" l'any 1975. Però en aquell temps no anava acompanyat de la important aportació documental (fotografies, cartells de l'època, nous estudis...) que conté l'edició actual. En l'edició de Dopesa no hi era el treball titulat "Pere Capellà, reivindicació" (conferència pronunciada per Gabriel Janer Manila a la Casa Consistorial de la vila d'Algaida, dia 15 de gener de 1995) ni tampoc "El teatre regional com a metàfora", un article publicat a la revista Randa (número 13). Gabriel Janer Manila (i Josep Melià en el pròleg de l'any 1975) surten en defensa "apassionada" del que s'anomenà "teatro regional". És una aportació summament interessant per a les noves generacions de mallorquins i mallorquines ja que històricament determinats intellectuals catalans (i organitzacions culturals de l'envergadura del Congrés de Cultura Catalana) han escrit i opinat de manera molt crítica sobre aquest tipus d'activitat teatral. Llompart de la Peña, Jaume Vidal Alcover, Antoni Serra, Gregori Mir, Alexandre Ballester o qui signa aquest article sovint vàrem escriure des d'una perspectiva ben diferent de la de Gabriel Janer Manila. I per això és bo tenir al nostre abast una versió alternativa.

L'any 1977, el Congrés de Cultura Catalana definia d'aquesta manera el teatre regional: "En definitiva, es tracta d'un teatre que sota el pretext de situacions còmiques o ridícules (tradicionals al sainet) per tal de divertir el 'poble', ha tingut la clara finalitat de menysprear i ridiculitzar les classes populars illenques, la seva tradició cultural i la seva llengua, convertida en aquestes obres en un vulgar 'patois' dialectal, sense capacitat d'expressió d'alta cultura". Joan Oliver (Pere Quart) solia repetir aquella famosa frase: "Tenir una tradició teatral dolenta és pitjor que no tenir-ne cap". I Josep Maria Llompart en el seu llibre La literatura moderna a les Illes Balears (pàgs. 212-213) parla igualment d'aquest endarreriment, respecte a Europa i al Principat, del nostre teatre: "Fill modestíssim del realisme costumista, [el teatre] amb prou feines ha avançat una sola passa en l'espai de gairebé un segle... Recordem que poc abans de 1936 alguns autors s'esforçaven, amb més o menys fortuna, per sortir del marasme sainetesc. Amb la guerra, és clar, va produir-se el tall en rodó. Quan alguns anys després ressuscitava el teatre mallorquí, era batejat -en castellà- amb un nom que li ha pesat damunt com una llosa: 'Teatro regional'. Conscientment o inconscientment, aquesta denominació volia dir que el nostre teatre no era, ni podia ésser, un teatre com els altres. Havia d'ésser 'regional', adjectiu que, en el fons del fons, significa esquifit, casolà i poca cosa. De bell nou el caire més escadusser del costumisme s'entossudia a considerar-se vigent. Amb això s'abonava el malentès lingüístic tan corrent entre el nostre públic: el mallorquí només és bo per a fer riure; els temes seriosos solament poder ésser tractats en castellà". A La literatura moderna a les Illes Balears (pàg. 214) Josep M. Llompart en treu les conseqüències i escriu: "D'aquesta manera quedava lliure el camí, penosíssim, del vertader 'teatre regional': un infrateatre bastit sobre els esquemes tradicionals d'En Tous i Maroto i d'En Puigserver -escriptors dignes, al cap i a la fi-, per autors sense capacitat, i a vegades sense escrúpols estètics. La conseqüència fou la substitució de la rialla 'moralitzadora' del sainet vuitcentista per una rialla -sigui dit sense ànim d'ofendre- 'estupiditzadora'".

L'opinió de Llompart de la Peña (juntament amb la de Joan Fuster o la de Gregori Mir) ha estat la versió "oficial" que durant molts d'anys ha servit de guia als nostres estudiosos del fet teatral. Però Gabriel Janer Manila, a través de la persona i de la biografia de Cristina Valls, actriu destacable i de gran renom dins els límits del teatre anomenat a Mallorca regional, intenta reflectir una mentalitat i unes formes de vida que, avui, ja són història. Perquè, segons Janer Manila, el treball i els dies de Cristina Valls, dona del poble i actriu, va lligada a la història de la gent de l'illa. L'obra que comentam vol ésser -com explica Josep Melià en el pròleg- una "indagació a l'entorn de Cristina Valls i el seu temps". I la conseqüència que se'n treu de les opinions de Janer Manila apunta a la frustració que el poble mallorquí ha patit, tant per no saber aprofitar l'èxit social del teatre vernacle com per perdre'l de manera definitiva; almenys momentàniament. És evident que aquestes darreres opinions deixen obertes les portes per a la controvèrsia i el debat.

Amb l'amic Gabriel Janer Manila mantenc una bona relació. Sembla que tenim els mateixos enemics i hem de suportar les urpades de tants envejosos, la ràbia dels impotents que, desesperats en constatar la seva misèria moral, personal i professional, no saben fer res més que ordir trampes per als intellectuals mallorquins. Genteta negada totalment i absolutament per a realitzar qualsevol cosa de profit, psicòpates de la mentida, l'insult i la tergiversació vegeten dins de la buidor més total i absoluta. Gabriel Janer Manila és un escriptor de la "generació" d'autors del anys setanta. En la seva obra L'escriptura del foc (Lleonard Muntaner, Editor, 1998), recordant aquells anys i aquella generació, diu: "Procedíem d'una situació històrica molt determinada. Ja ho saps, allò que ha dit tantes vegades la crítica, i que tanmateix és cert: el canvi d'estructures socials i econòmiques que en poc temps, i de manera traumàtica, havien duit Mallorca del caciquisme rural més rígid a la industrialització turística més brutal, sota el govern d'una dictadura que no acabava mai i que havia installat unes classes dirigents estúpides i inoperants contra les quals nosaltres ens revoltàvem". Sebastià Alzamora explica, parlant dels escriptors dels anys setanta: "En el boom nostrat hi figuraven (Baltasar Porcel ja havia fet el tro abans pel seu compte) Guillem Frontera, Miquel Ferrà Martorell, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, Carme Riera, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà..., potser també n'Antoni Mus (però ja era més vell, i tenia una trajectòria molt distinta)".

En provar de definir aquella generació, Gabriel Janer Manila recorda (pàg. 115): "Segurament allò que més ens unia era el fet que tots escrivíem per alguna cosa més. Hi havia aquella voluntat de revolta, aquell desig de transformar el món. Posàvem la literatura al servei del compromís polític, no només -encara que també- al servei del compromís estètic".

Aquestes afinitats generacionals -i haver de patir els insults dels mateixos cans rabiosos de l'enveja i la impotència- ha fet que, en més d'una ocasió, per a desesperació dels quatre inútils que ens ataquen, Gabriel Janer Manila hagi presentat alguna de les meves novelles, obres de teatre o poemaris.

Quan pel desembre de 1997 l'Editorial Columna de Barcelona publicava la novella Estiu de Foc (que havia guanyat el Premi Valldaura 1997), Gabriel Janer Manila va publicar en el diari EL MUNDO-EL DÍA DE BALEARES el següent article: "Em sedueix la capacitat narrativa de Miquel López Crespí, la seva habilitat per crear una ficció novellesca tot partint de la realitat històrica, em fascina la força amb què recupera el passat i l'incorpora al drama fictici que la imaginació recrea. Tot just en acabar de llegir Estiu de foc, publicada el desembre passat a Columna, he tingut la certesa de trobar-me davant una breu novella exemplar: la crònica dolorosa i amarga d'una dona embarcada amb la tropa del capità Bayo, el mes d'agost de 1936, disposada a defensar, ni que sigui amb les dents, la illusió de la llibertat.

'Sobre un paisatge tens, creat amb minuciosa esmena, es mouen lentament els personatges. La història serveix de rerefons al drama. La passió es desborda sobre les terres seques, calcigades pel foc de les armes i el sol de l'estiu. L'emoció et corprèn. Això era l'estiu de foc... Desembarquen les milícies republicanes. Som a la primera línia del front. Mentre, comença a créixer, impertorbable, el sentiment d'abandó: les discussions entre Madrid i la Generalitat sobre l'oportunitat del desembarcament, l'ajut que no arriba, les històries cruels de la repressió feixista, els morts a les cunetes, els assassinats sense judici, les tortures i la desolació... La depauperació, la manca de mitjans, la mort a les trinxeres, les dificultats entre els militars amb rutines i formació monàrquica i el proletariat revolucionari...

'Una dona ens explica la seva aventura i la d'un grup de companyes; però el seu relat esdevé la crònica d'una història d'amor: l'epopeia llibertària d'una relació amorosa, la fascinació que aquell grup de dones sent pel somni anarquista.

'El llibre ens planteja, bellament novellades, les brillantors d'aquest somni, aquelles inquietuds que configuraren i definiren la innocència de la revolució: l'afany de bastir el comunisme llibertari i acabar amb els exèrcits, les fronteres, les supersticions religioses, la propietat privada, la incultura... La voluntat ferma de construir un món nou, una societat justa. La gran utopia per la qual lluitaren aquells homes i dones que Miquel López Crespí dibuixa sobre el rerefons tràgic del desembarc de les tropes republicanes al litoral de Manacor. Llavors, el nostre mar, sa Punta de n'Amer, les terres costaneres de Son Carrió esdevenen l'escenari sobre el qual es perfila el fracàs d'una de les grans utopies d'aquest segle.

'I l'esperança del triomf. Però també -els feixistes han rebut l'ajut italià, passen els caces-, el reembarcament desorganitzat, l'engany amb què es retiren, convençuts que acudiran a Palma i reemprendran el combat. De bell nou, la lluita. I el somni.

'La protagonista s'enrecorda, cap al final, dels dies difícils en què l'expedició havia parat a l'illa d'Eivissa; de Rafael Alberti i María Teresa León, de com aquesta havia defensat el museu arqueològic i l'havia reivindicat -potser és una de les pàgines més belles del llibre- el treball remot d'uns altres obrers, les mans treballadores del passat.

'Sobre el canemàs de la història, el conflicte dels homes i les dones que s'afanyen per transformar la vida".

Posteriorment, i a ran de la publicació per Editorial Moll del pomari Revolta (Collecció "La Balenguera"), Gabriel Janer Manila va ser encarregat de presentar l'obra al Centre de Cultura "Sa Nostra" de Ciutat. Recordant aquella presentació, Gabriel Janer Manila va escriure un article on, sota el títol "Un prodigiós llenguatge poètic", deia: "He tingut la fortuna de presentar públicament un poemari, quasi un catecisme, de Miquel López Crespí, l'entranyable amic, tot just editat per l'editorial Moll a la prestigiosa collecció: la Balenguera. Revolta, que aquest és el títol, és un llibre amb història. El poeta m'ha explicat els infortunis d'aquest text bellíssim: el llarg pelegrinatge per premis i certamens del nostre petit país sense trobar mai una mà que volgués guardonar-lo. [...] A la presentació d'aquest poemari, entre amics i devots, hi assistiren una cinquantena de persones pel cap baix. Això significa un deu per cent de la gent que, segons digué un periòdic que donà xifres, assistiren al recital de la poesia mediterrània -la paraula càlida del vell mar uneix els homes i les dones d'ambdues voreres- que, recentment, se celebrà al teatre Principal de la nostra ciutat. Estic convençut que aquell deu per cent d'assistents es produí gràcies a l'entusiasme per la poesia que havia provocat el recital. Sincerament, si la poesia ha de guanyar-hi tant, crec que, costi el que costi, n'haurien de fer un cada setmana.

'He dit, just en començar, que el poemari d'en Miquel podria esser quasi un catecisme. Ho he dit perquè es tracta d'un llibre moral. Com tots els llibres -i també els articles, no en dubteu-, escrits contra algú. I, per tant, a favor d'algú altre. Hi ha una cosa que l'allibera d'esser un simple catecisme: la seva qualitat literària, la bellesa en què està escrit, la prodigiosa força d'un llenguatge poètic, depurat fins a les últimes conseqüències. Els versos contundents -ha senyalat Antoni Vidal Ferrando en un afinadíssim comentari-, una exemplar economia de recursos i el llenguatge transparent, de tan clar.

'També Bartomeu Fiol, que hi ha posat un pròleg, senyala el radical condicionament ètic d'aquests versos i la contundència de la seva formulació. Difícilment, diu, aquest llibre pot llegir-se com a mera literatura. Però també és un homenatge als antics poetes xinesos. Probablement, el marc referencial xinès, tan allunyat de nosaltres en el temps i l'espai, contribueix o deriva cap a una profunda crítica social. La crítica d'un temps, el nostre, que no agrada al poeta, que no ens agrada.

'És evident que la lectura de Revolta, com la de tots els textos literaris, ens condueix a uns referents. I els més propers, probablement deuen ser El Llibre Roig de Mao Zedong i els poemes de Bertolt Brecht que, fa molts d'anys, vaig sentit cantar per primer cop, traduïts a l'italià, a la cantant Milva en un espectacle que havia dirigit Giorgio Strehler.

'De B. Brecht, Miquel López Crespí pren la mirada: la manera absolutament nova de mirar el món. Ens parla de la forma d'obrar per arribar a l'endemà 'sense trair els resplendents principis dels avantpassats'; contra la burocràcia del títol acadèmic, s'admira de la saviesa del pagès, del pescador, de la vella que coneix la virtut de les herbes. Haurem de comprovar, ens diu, a quins interessos serveix l'obra d'art. Clama perquè la ciència es posi al servei de l'home. I ens proposa la 'revolta permanent' com a forma superior d'existència.

'Fa poques setmanes, amb motiu del vintè aniversari de la mort de Jean-Paul Sartre, el diari Le Monde recuperava un antic text publicat el 1946 sobre el compromís de l'escriptor amb el seu temps. És necessari, diu Sartre, escriure per a la pròpia època. Escriure per al temps que ens és propi, no vol dir reflectir-lo passivament. Es pot escriure perquè res es commogui i es pot escriure per canviar-lo. Però és aquest esforç per canviar-lo -continua- que ens installa profundament en el nostre temps".


El poder polític i el control de la cultura

pobler | 20 Maig, 2016 09:07 | facebook.com

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats". (Miquel López Crespí)


La situació cultural. El poder polític i la cultura



Coberta del llibre Cultura i antifranquisme editat per Edicions de 1984 de Barcelona l'any 2000 i presentat per l'historiador Mateu Morro i l'escriptor Miquel ferrà Martorell a la Casa Catalana de Ciutat de Mallorca.

El poder polític, malgrat que a primera vista i per a un observador despistat sembli un poder aliè al fet literari, no ho és tant ni ho ha estat mai. No importa que anem a repassar els clàssics de l'anàlisi de la superestructura del sistema. ¿Qui no recorda els estudis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat de classes, sobre la funció concreta de la política, la religió catòlica i el Vaticà!, en la conformació del món cultural d'un país?

No importa recórrer als clàssics per a copsar l'estreta relació entre determinats intel·lectuals promocionats pel poder polític i aquest mateix poder polític. Si ens fixam atentament com funciona el repartiment dels diners dels pressuposts de cultura o analitzam quin escriptors són promocionats pels poders fàctics culturals, aquell o aquella que el poder "consagra", constatarem com, sovint, en un parell de mesos, es creen o es proven d'enfonsar determinats valors literaris. Amb el suport del poder polític, amb la insistència mediàtica, amb la promoció contínua que comporta esser sempre al costat de les autoritats acadèmiques, institucionals; amb una intel·ligent utilització dels premis que "consagren" i que tothom sap a qui aniran abans que es lliurin públicament; amb l'edició de les obres completes; amb barra lliure per a organitzar trobades de promoció literària, festivals de poesia, exposicions literàries controlades; per a repartir espais televisius, manar en les principals revistes subvencionades; amb un exèrcit de servils que lloa cada dia qualsevol cosa escrita pel personatge a promocionar pel poder i amb quatre medalles institucionals, aquests, els endollats de ministeris i conselleries de cultura, universitats i altres indrets des d'on els poders fàctics culturals exerceixen el seu domini, són convertits en els "únics" escriptors possibles. Ho podem constatar diàriament veient la llista dels autors inclosos en determinades col·leccions literàries, les exposicions pseudoobjectives, els viatges de promoció a l'estranger, les obres subvencionades... basta saber llegir les informacions que surten cada dia als diaris o ens arriben per correu, a casa nostra. És molt senzill constatar el control interessat que qui mana exerceix damunt el món cultural. I el poder, sigui aquest de dretes o d'esquerra, sigui la banca o una institució, un gran grup mediàtic o un grup editor, sempre té servils a les ordres, oportunistes que saben estar a recer de qui paga i comanda.

Són personatges vius, ràpids i actius com un depredador que va de caça. No perden oportunitat. Saben que acostant-se a qui exerceix el poder ells faran carrera i, de rebot, ajudaran a fer-la a tots els amics de la seca confraria. Ho hem vist en el passat i ens hem adonat que amb els anys la situació no ha mudat gaire. Desapareixen uns personatges però sempre n'hi ha uns altres de disposats a servir els que tenen la paella pel mànec.

Cal dir que aquest control de la cultura pel poder polític i els comissaris neoparanoucentistes, malgrat que és bo de conèixer si un pertany al món de la cultura i porta dècades veient el desolador panorama que descrivim, és molt mal d'esbrinar per part del públic en general. El poder institucional, la força del món mediàtic, revistes, diaris, televisió, ràdio, són prou forts per a silenciar el noranta per cent dels d'escriptors o artistes de vàlua dels Països Catalans. No vol dir tot això que entre els endollats no hi hagi algun valor interessant. N'hi ha, evidentment. Però l'exèrcit d'autors i autores iguals o millors que els endollats poblen la llarga llista de silenciats i marginats.

Bé, aquestes retxes només anaven enfocades a ressaltar les injustícies culturals que es poden fer quan es manegen els pressuposts públics i quan, més que una visió àmplia i lliure de la cultura, vas pel món amb les ulleres del prejudici cultural i polític.

Imagín, i basta llegir qualsevol història seriosa de la literatura i l'art, que sempre i en qualsevol època i circumstància el poder ha fet el que ha volgut amb els diners i amb la promoció de qui considera útil per als seus interessos. Però que el domini del poder sobre la cultura hagi estat una constant de les classes dominants a través de tota la història de la humanitat no vol dir que no analitzem, comentem i, en la mesura de les nostres possibilitats, provem de combatre aquesta tendència tan perniciosa.

És evident que quan el poder paga i fa propaganda d'un tipus determinat d'obra literària i de comportament intel·lectual ho fa amb doble intenció: promocionar aquell que li interessa situar com a referència cultural d'una societat i alhora, amb aquest mateix enlairament, aconseguir, en un efecte invers, marginar, silenciar, anar situant fora de la societat els intel·lectuals considerats dissolvents i perillosos. Dissolvents i perillosos, però també possibles alternatives culturals als endollats. L'enlairament d'uns amaga quasi sempre el fet de l'ensorrament dels altres. Ho hem comprovat en veure la desvergonyida promoció de tota mena de menfotistes i servils en aquest temps de la postmodernitat que encara ens aclapara. Promocionar els postmoderns i tota la colla de cínics i oportunistes que hem de patir ha significat també el relatiu oblit de l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de grans escriptors de l'alçada de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster, Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere Quart. La llista podria allargar-se fins a l'infinit.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS