Administrar

Crònica sentimental de la transició - Els exsacerdots comunistes de tendència trotsquista (OEC) en els anys 70 - Palma (Mallorca), Anys 70

pobler | 13 Maig, 2016 14:22 | facebook.com

Crònica sentimental de la transició - Els exsacerdots comunistes de tendència trotsquista (OEC) en els anys 70 - Palma (Mallorca), Anys 70 -


Talment una fuetada en el rostre, contemplar la magnificència del Vaticà, les cambres del tresor, amb la brillantor esclatant de l´or, els diamants, la plata encegant els ulls! El treball d´orfebreria de segles de domini eclesiàstic s´estenien per les vitrines de passadissos infinits. Imaginava la feina esclava, la suor de generacions i generacions de pagesos, vinclada l´espinada damunt la terra, feinejant de sol a sol per a portar els delmes a la parròquia i el monestir. Em marejava. El cap em feia voltes. Em trobava perdut enmig de les impressionants manifestacions de la plaça de Sant Pere. Romania sota la gran columnata de Bernini i reflexionava sobre el que havia anat llegint en referència al paper de l’església en la història de la humanitat. Les creuades, la persecució de la dissidència religiosa, el paper de la Inquisició, les fogueres on cremaven, sota l´acusació d’heretgia i bruixeria, els que provaren d´albirar un poc de claror enmig del terror i la ignorància generalitzada. El record de Giordano Bruno i Galileu Galilei, la persecució dels jueus arreu del món... On era la caritat cristiana, l’amor, la fraternitat universal, l’esperit de pobresa i la humilitat que Crist havia predicat? A Burundi havia tengut moltes hores per llegir. Els amics em feien arribar munió de llibres editats a Mèxic i París. En els anys de missioner, durant les llargues hores de reflexió i soledat, provant de curar amb els pocs mitjans de la parròquia les malalties que mortificaven els habitants de les pobres cabanyes de palla, recordava el que em digueren els vells del poble, a Mallorca. El paper del clergat en temps de la guerra, els sacerdots que feien les llistes dels que moririen davant les parets del cementiri, a qualsevol entreforc del camí. Les sotanes tacades de sang a Son Coletes, Porreres i Palma, al Fortí d´Illetes, a qualsevol indret on els sacerdots acompanyaven els botxins i, més d´una vegada, donaven el tret de gràcia. Què nomia aquell capellà que, quan els presos sortien de Can Mir per a ser afusellats, els donava a besar la creu de ferro que alçava, talment un talismà diabòlic? Qui era la bèstia amb sotana que, si algú dels pobres homes es negava, li fregava el Crist metàl·lic pels llavis fins a fer-li sang? No bastaven els insults i els cops de militars i falangistes, calia torturar com quan escorxaven de viu en viu els agermanats mallorquins? Com era possible que una religió que predicava la pau i la germanor es convertís en el suport de la maquinària de guerra i extermini dels poders més brutals de la terra? (Miquel López Crespí)


Paràrem taula alhora que Jaume continuava explicant la història del seu desencís amb el clergat.

-Talment una fuetada en el rostre, contemplar la magnificència del Vaticà, les cambres del tresor, amb la brillantor esclatant de l´or, els diamants, la plata encegant els ulls! El treball d´orfebreria de segles de domini eclesiàstic s´estenien per les vitrines de passadissos infinits. Imaginava la feina esclava, la suor de generacions i generacions de pagesos, vinclada l´espinada damunt la terra, feinejant de sol a sol per a portar els delmes a la parròquia i el monestir. Em marejava. El cap em feia voltes. Em trobava perdut enmig de les impressionants manifestacions de la plaça de Sant Pere. Romania sota la gran columnata de Bernini i reflexionava sobre el que havia anat llegint en referència al paper de l’església en la història de la humanitat. Les creuades, la persecució de la dissidència religiosa, el paper de la Inquisició, les fogueres on cremaven, sota l´acusació d’heretgia i bruixeria, els que provaren d´albirar un poc de claror enmig del terror i la ignorància generalitzada. El record de Giordano Bruno i Galileu Galilei, la persecució dels jueus arreu del món... On era la caritat cristiana, l’amor, la fraternitat universal, l’esperit de pobresa i la humilitat que Crist havia predicat? A Burundi havia tengut moltes hores per llegir. Els amics em feien arribar munió de llibres editats a Mèxic i París. En els anys de missioner, durant les llargues hores de reflexió i soledat, provant de curar amb els pocs mitjans de la parròquia les malalties que mortificaven els habitants de les pobres cabanyes de palla, recordava el que em digueren els vells del poble, a Mallorca. El paper del clergat en temps de la guerra, els sacerdots que feien les llistes dels que moririen davant les parets del cementiri, a qualsevol entreforc del camí. Les sotanes tacades de sang a Son Coletes, Porreres i Palma, al Fortí d´Illetes, a qualsevol indret on els sacerdots acompanyaven els botxins i, més d´una vegada, donaven el tret de gràcia. Què nomia aquell capellà que, quan els presos sortien de Can Mir per a ser afusellats, els donava a besar la creu de ferro que alçava, talment un talismà diabòlic? Qui era la bèstia amb sotana que, si algú dels pobres homes es negava, li fregava el Crist metàl·lic pels llavis fins a fer-li sang? No bastaven els insults i els cops de militars i falangistes, calia torturar com quan escorxaven de viu en viu els agermanats mallorquins? Com era possible que una religió que predicava la pau i la germanor es convertís en el suport de la maquinària de guerra i extermini dels poders més brutals de la terra?

Els creients passaven al meu costat riallers, feliços, agitant les banderes del Vaticà i les del seu país d´origen. Com si ningú servàs cap record del passat, els fastos faraònics de la burocràcia vaticana, la púrpura de bisbes i cardenals, la Guàrdia Suïssa que ret honors als enviats de Hitler, Franco, Mussolini i Antonescu. Servicial, el servei de la Cúria romana estén les catifes roges que han de trepitjar els botxins arribats de tots els països del món. Des de qualsevol racó d´Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, els dictadors instal·lats en el poder per l´exèrcit dels Estats Units treuen pit, provant d´amagar les taques de sang que resten enmig dels costosos brodats d´or dels seus ridículs uniformes. Sentia que la terra tremolava sota els meus peus. El soroll dels milers de persones congregades per a rebre la benedicció papal en feien l´efecte d´un perillós moviment sísmic. Un terratrèmol que acabaria amb el món. Possiblement desvariejava, tenia febre i m´entestava a continuar entre la gentada, contemplant l’impressionant espectacle de la plaça de Sant Pere. Va ser just en aquells instants quan em vaig adonar de la manca de sentit de tot el que havia fet en defensa del catolicisme i el Papa de Roma. Quin sentit tenia continuar sotmès al poder inabastable d´aquell poderós i sinistre engranatge?

-I, finalment, després de tanta reflexió, decidires fer-te marxista –li vaig dir, rient.

-La veritat és que nosaltres, i ho saps millor que jo, som uns comunistes especials –respongué. Ho saps a la perfecció. Quin sentit tendria bastir un tipus de socialisme degenerat com l’existent a la Unió Soviètica i els països de l’Est?

Jaume tenia raó. Què teníem a veure amb els partits comunistes oficials, aquelles organitzacions que, amparant-se amb el prestigi de la guerrilla antinazi, empraven la bandera roja i la falç i el martell per aconseguir seients i bons sous en les institucions del sistema? L´adaptació dels Berlinguer i Marchais era l´exemple més evident dels guanys que podien obtenir-se emprant la fraseologia i símbols marxistes per a instal·lar-se còmodament en els engranatges del sistema. Nosaltres procedíem d’una altra història. Ens sentíem hereus de l’Oposició Obrera, dels Consells Obrers i Camperols, els Soviets de l´Octubre Roig. Llegíem tot el que queia a les nostres mans. A voltes ens sentíem summament propers a l´anarquisme. Ens seduïa molt més la figura romàntica de Buenaventura Durruti que no la de José Díaz i Pasionaria. El nostre socialisme provenia de l´experiència soviètica d´abans de Stalin i la degeneració de la Revolució d´Octubre, dels crims en massa contra els revolucionaris russos que acabaren amb el tsarisme. Ens interessava la democràcia directa, el poder dels treballadors, la construcció d’una nova vida sense dirigents ni dirigits.

La mare de Jaume Calafell ens escoltava amb atenció.

-I justament us havíeu de convertir al comunisme? –ens digué, preocupada-. No podíeu fer el mateix, lluitar pels pobres, sense necessitat d´estar tan fitxats?

S´eixugà les mans amb el davantal i, mecànicament, s´aixecà per anar a tancar la porta del carrer amb clau.

Ens mirà als ulls. No podia amagar una certa preocupació pel que pogués ser de nosaltres a conseqüència de la militància antifranquista. Segurament, i malgrat el dolor que sentia per tenir el fill lluny de Mallorca, preferia patir l´absència a saber que, a Palma, podia ser torturat i tancat a la presó.

-Vosaltres no sabeu què és veure com els falangistes armats entren a les cases, a culatades, i se’n porten els veïns, els amics amb els quals hem conviscut durant anys. Encara tenc dins el cervell els plors de les dones quan se’n portaven els fills i els marits, el pare, el padrí. A la nit el silenci era esgarrifós. Tot ho omplia el soroll del motor del camió, el xiscle de les frenades i, més d´una vegada, el crit desesperat d´una víctima exclamant: “Ens porten a matar! Ens porten a matar!”.

-No crec que facin el mateix –li digué en Jaume-. Malgrat els darrers crims de la dictadura, el temps estan canviant a una velocitat vertiginosa. Pareix que no llegeixes els diaris! O no saps que ara són precisament els hereus dels falangistes, els homes del Moviment, els que estan pactant un canvi amb els comunistes i els socialistes? Mare, hauries de llegir més, estar més informada!

Li donà una besada al front.

-Passes massa temps al jardí, amb les teves plantes! Mira la televisió, escolta la ràdio. No veus que, per entrar a Europa, per a continuar fent negocis, els guanyadors necessiten canviar d´imatge? No poden fer com fins ara, matant obrers i estudiants enmig del carrer. A una societat moderna es poden aconseguir els mateixos resultats que abans amb les armes i la repressió més salvatge.

La conversa s’allargà una bona estona. Finalment la mare semblà més tranquil·la.


Poesia catalana i traduccions - Víctor Gayà i la traducció al castellà de la poesia de Miquel López Crespí

pobler | 13 Maig, 2016 09:53 | facebook.com

Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia El mecanisme del temps ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i serà presentada properament a les Illes i a Madrid.


La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. (Miquel López Crespí)

L’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) i les traduccions



Víctor Gayà ha fet la traducció de poemes de denou poemaris de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'antologia ha estat editada per Calambur Editorial de Madrid i properament serà presentada a les Illes i a Madrid.

Temps enrere escrivia: “Talment fer un llarg viatge a la recerca d'una civilització perduda! Trobar novament els poemes, els sentiments que et bategaren fa trenta anys o més! Tot plegat, pura arqueologia sentimental, però també una possibilitat de concretar alguns dels aspectes que m'han impulsat a escriure poesia, a viure la literatura en el sentit més estimat dels modernistes, en la línia marcada per Maragall quan demanava una escriptura de la ‘paraula viva’ lluny de la falsa retòrica dels exquisits”. Aquestes eren les paraules amb què, a sol·licitud de l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover començava la introducció de la meva Antologia (1972-2002), apareguda el 2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc anys després, podria tornar començar unes notes referents a El mecanismo del tiempo amb la mateixa recomanació, perquè quan l’escriptor Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em demanaren que començàs a preparar aquesta nova antologia el que vaig fer va ser continuar la feina començada l´any 2000 amb Antologia (1972-2002).

La diferència era que ara tenia més pàgines a la meva disposició i, per tant, podia donar una visió una mica més àmplia del que ha estat la meva feina poètica de mitjans dels anys seixanta fins al present. I també em permetria, i això sí que ho considerava prou important per a anar deixant material informatiu per als futurs estudiosos del fet literari a les Illes, situar a l´inici de la selecció de cada poemari les dates de redacció i de publicació. Un fet a tenir en compte, perquè sovint, i s’esdevé en molts d’escriptors, la data de publicació d´un poemari no correspon amb l’any o anys en què foren escrits els poemes. L’encàrrec de l’Institut d’Estudis Baleàrics (IEB) em permetria deixar solucionat aquest petit problema ja per sempre.

Per fer més entenedor el que vull dir basta explicar que, per exemple, el poemari Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia Marià Manent de l’any 1983 i que va ser publicat per l’Editorial Oikos-Tau de Barcelona el mateix any, és compost per poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.

El cas del poemari Cercle clos, que guanyà el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó l’any 2001 i que publicà l’Institut Menorquí d’Estudis en la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és un cas semblant. El poemari, escrit en la mateixa època que Foc i fum no va ser publicat fins... el 2002! És a dir, quasi trenta anys després. L’antologia publicada per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares, la selecció i traducció d’alguns dels meus poemes en el llibre titulat El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) m´ha permès solucionar aquest petit problema que, com deia, aclareix dades de la creació dels meus poemaris que d´una altra manera quedarien en l’obscuritat. Per posar-ne un exemple: el lector que ara llegís Cercle clos (2002) podria arribar a la conclusió que el meu treball no ha evolucionat d’ençà començaments dels vuitanta, quan va sortir Foc i fum a Oikos Tau.

La publicació de El mecanisme del temps (El mecanismo del tiempo) m’ha fet recordar igualment alguns fets i esdeveniments relacionats amb aquests darrers trenta anys de dedicació a la poesia. En el llibre, una antologia de poemes de dinou poemaris escrits des del 1970 fins al 2005, es pot trobar, de forma resumida, el resultat d´una pràctica poètica que comença a mitjans dels anys seixanta, quan Josep M. Llompart, després de llegir els nostres primers treballs, ens encoratja, com a tants d’altres escriptors mallorquins, a continuar conreant les lletres. Quaranta-dos anys després dels primers contactes amb Josep M. Llompart podem copsar, malgrat les crítiques que en aquest sentit va tenir en vida i continua patint de mort, com bona part de la literatura contemporània de les Illes i bona part de la del Principat i País Valencià es va anar bastint lentament gràcies a la seva feina d´animar, aconsellar i formar els joves d’aquella època. Moltes de les lectures de formació de mitjans dels anys seixanta són fetes pels seus amables suggeriments. Jo crec, ara que hi podem veure amb una certa perspectiva històrica, que a part de recomanar els poetes “indispensables” per a tothom, després, de forma molt intel·ligent i subtil, sabia trobar el “poeta adequat” al tarannà d´un d’aquells jovençans aspirants a escriptors nostrats. Una tàctica que li va donar molt bons resultats, malgrat que li ocupà moltes i moltes hores amb la redacció de nombrosos pròlegs encoratjadors i converses de caire formatiu.

I quines són, de forma resumida, aquestes influències poètiques? Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i qui ha llegit algun dels meus poemaris ho sap perfectament, que en aquests trenta tants d’anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment, aquesta és tan sols una llista mínima, escadussera i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta. Les referències de la poesia insular que tenim a començaments dels anys seixanta són, segurament a ran de la publicació per Moll i en selecció feta per Manuel Sanchis Guarner de l’antologia Els poetes insulars de postguerra (1951) les de Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Cèlia Viñas, Miquel Dolç i Bernat Vidal i Thomàs. Tots plegats, en aquells moments d´inicial formació literària, ens arriben més al cor que no Miquel Costa i Llobera, Guillem Gayà o Maria Antònia Salvà.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Galícia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galícia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per a anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar d'aquesta antologia que acaba de publicar, en traducció de l’escriptor Víctor Gayà, Calambur Editorial.

El llibre inclou igualment uns pròlegs introductoris dels escriptors Antoni Vidal Ferrando, Lluís Alpera, l’historiador Mateu Morro i el també escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que ajuden a situar l’autor de l’antologia i l’època que l’ha conformat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (22-II-07)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS