Administrar

Crònica sentimental de la transició: la Gestapo de la dictadura feixista: la Brigada Social

pobler | 03 Maig, 2016 10:53 | facebook.com

Palma (Mallorca), Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: la Gestapo de la dictadura feixista: la Brigada Social -


El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor? (Miquel López Crespí)


No va ser cap sorpresa: el jutge ens deixà en llibertat sense càrrecs. Posteriorment, descobrírem que el magistrat també rebé la visita d’una representació del Col·legi d’Advocats, amb forta majoria progressista en aquells dies de la restauració borbònica. Algú em digué que el jutge pertanyia a un dels partits de l’oposició. No em vaig estranyar. Però... com ho havíem de saber? La majoria dels detinguts érem d´organitzacions allunyades dels caus on es congriava la reforma del règim. Nosaltres formàvem part d´un partit amb molts treballadors i estudiants i, per desgràcia, sense gaires professionals. Teníem pocs advocats, enginyers, metges, arquitectes. Els mestres i professors d´institut eren més nombrosos, també cal dir-ho. Malgrat aquest fet, el gruix de professions liberals romania dins les xarxes de les famoses Juntes i Plataformes, on comandaven el PCE i el PSOE. Uns organismes als quals nosaltres no ens apropàvem, ja que consideràvem que eren instruments creats per aturar l´avenç del combat per la República i el Socialisme.

Però tornem al moment en el qual la Social trucava a la porta del meu pis.

Quan els vaig obrir, el Rosset, el cap de la secció que ens vigilava, em digué:

-Aquesta vegada no us anirà tan bé com l’any passat, a Inca i a Lluc.

Alhora que parlava, els altres membres de la policia política entraven a casa, sense gaires contemplacions. Mentre el Rosset començava a mirar el munt de papers que tenia a la meva taula de despatx, els agents de la Social s’havien assegut al sofà del menjador i esperaven que el responsable acabàs de parlar i donàs les instruccions pertinents.

Tenia el Rosset al davant, sorneguer, amb ganes de fer mal.

-La presentació i el reportatge que va sortir ahir al Diario de la Provincia és la prova contundent que us portarà a la presó. Els partits polítics no són legals i està prohibida de forma terminant qualsevol presentació d´organitzacions d´esquerra. Ho sabeu perfectament. Aquesta vegada no teniu escapatòria! Aleshores va fer un senyal als seus homes que, mecànicament, talment fossin robots de pel·lícula de ciència-ficció, es plantaren enmig de la sala. Amb un gest imperatiu els assenyalà els prestatges de la biblioteca.

Volia, no existia cap dubte al respecte, que començassin a mirar dins els llibres per a veure si hi trobaven missatges, notes secretes, cartes, agendes que poguessin servir com a proves incriminatòries davant el Tribunal d´Ordre Públic.

De cop i volta em vaig posar nerviós. I si havien portat un paquet de revistes comunistes? Ho feien sovint. Tenien per costum deixar pels racons que escorcollaven fulletons de les organitzacions polítiques perseguides. Després, a l´informe, asseguraven que pertanyien al subjecte investigat.

El Rosset els digué que, en acabar amb els llibres, mirassin els calaixos de la taula del despatx, els armaris, les capses de cartró plenes de fotografies, originals d´obres de teatre i novel·les que tenia per corregir.

Hi havia feina per a unes quantes hores!

El Rosset contemplava el pis com si fos seu. Talment el depredador ensuma i mossega lentament, per a gaudir-ne amb cura i plaer, la víctima que acaba d´agafar. Algú ha vist mai un moix jugar amb una rata, un lleó clavant les urpes al cérvol que vol devorar?

En altres ocasions no hi trobà res.

Potser es pensava que havia oblidat les mesures de seguretat? Anava ben errat! Feia anys que sabíem que no podíem tenir cap mena de material comprometedor a la casa. Ni adreces, ni números de telèfons. Tampoc escriure un dietari personal (a no ser en un idioma que no pogués conèixer la policia!). Tot s’havia de tenir ben guardat dins el cap. La majoria de detencions es produïen per una relaxació en la vigilància, per no atendre les instruccions d´actuar en la més completa clandestinitat. El partit feia temps decidí disposar d´un amagatall secret com a arxiu central, per a les revistes sense repartir o les sobreres, per a les màquines d’impressió primitives i que ja no empràvem, per als pots de pintura i els pinzells de les pintades nocturnes. D´aquest embalum s’encarregaven el secretari d’organització i dos companys que l’ajudaven en el transport. Mai ningú de l’organització pogué esbrinar on era el magatzem de la premsa revolucionària!

Ningú va saber res d´aquest indret i, possiblement, aquestes precaucions ens salvaren de nombroses detencions! Ni la Social ni la Guàrdia Civil pogueren mostrar als mitjans de comunicació cap tipus de publicacions incautades.

Sempre haurem de donar les gràcies al nostre secretari d’organització per l’extremada professionalitat i atenta vigilància amb què va fer front a les seves responsabilitats.

El Rosset em mirava amb atenció mentre els seus homes fullejaven els llibres de tots els prestatges de la biblioteca, els articles de les carpetes, el munt de fulls amb obres a mig fer.

Era un espectacle trist.

Tractaven molt malament els exemplars aconseguits tan dificultosament.

De què m’havien servit tantes hores situant els exemplars per temàtiques? L’assaig a un indret. Les novel·les, la poesia i el teatre en uns altres prestatges. Quantes obres de valor incalculable trobades a les llibreries de vell de Palma i Barcelona! Els sicaris de la Social les manejaven com si fossin munts de patates, objectes inservibles. Ni sabien ni els importava el que tenien a les mans! En els caus de la policia, la novel·la d’Stendhal El Roig i el Negre va ser considerada un perillós manual anarquista! Així i tot, haurien pogut pensar que feia referència a la bandera de Falange Española y de las JONS, que tenia els mateixos colors que la de la CNT. Però no. Havia de ser un llibre de la FAI, un recull d’instruccions subversives que calia confiscar.

El temps no havia canviat res. La ignorància era idèntica a la de la guerra civil, quan militars, requetès i falangistes cremaven els mateixos llibres que, trenta anys després, encara semblaven sospitosos: especialment, els que tenien nom d´autor rus. Com si Tolstoi i Dostoievski fossin Lenins amb la possibilitat d´encendre les pinedes de les Illes, envair els palaus del barri de la Seu, barrar el pas als avions que aterraven a Son Sant Joan, carregats de turistes cridaners, ansiosos per emborratxar-se de gin barat i sol ardent!

Els llibres, sempre un perill! Com en temps de la Inquisició, sempre el llistat del que es pot llegir i el que s´ha de cremar a la foguera. El foc purificador a tota època i en qualsevol circumstància. La llenya verda, per fer patir el condemnat i convertir en pols qui s´hagi atrevit a saber un poc més que el sacerdot! Flaire de carn humana enervant els malaltissos sentits del clergat i l´aristocràcia dominant. Esperits tèrbols gaudint amb el dolor humà, veient com el botxí escorxa els rebels de viu en viu i les dones que no s´han volgut convertir xisclen envoltades per les flames en el bosc de Bellver. El fogó dels jueus, descrit pel pare Garau a La Fe Triunfante!.

Era evident que, per molt que cercassin no trobarien mai cap full de propaganda. Si de cas, entrades antigues al Cineclub Universitari, a sales de projecció de la península i l’estranger, dels indrets on havia vist una pel·lícula que m’emocionàs. Les flors marcides d’algun antiquíssim amor juvenil, el primer poema, grogoses cartes a llunyanes amants. Poca cosa més. La major part dels records que m’unien a Anika desaparegueren una nit en els contenidors de la cantonada. Munts de fotografies de remotes excursions, instantànies de dinars i sopars amb els amics, les imatges mig esvanides pel temps d´una anada a l´Europa de l´Est per a veure amb els propis ulls els “avenços” del socialisme burocràtic. I la radieta barata, de plàstic, que ens va fer companyia els primers anys de casats, quan no teníem prou diners per comprar cap aparell musical i vivíem, en un somni utòpic de felicitat hollivuidenca, sense televisió ni cap objecte inútil producte de la follia de la societat de consum.

Quan ens separàrem va agafar el que volgué. Les joies de la família, les botonades i polseres de la repadrina, el rellotge de paret, la meva antiga màquina de retratar, una estimada herència de l´oncle Josep que jo estimava de manera especial. Una separació de parella sueca que es reparteix en silenci, sense cap mena de retrets, les poques propietats que té.

Una parella sense fills no té gaires problemes quan decideix el final de la convivència. De cop i volta, es trenca la relació i, simplement, deixes de veure’t. Cap responsabilitat et ferma a la persona amb qui havies compartit promeses i juraments.

Els fills són el problema bàsic d’una ruptura matrimonial. Malgrat que puguis arribar a un divorci gens conflictiu, el problema essencial consisteix que, amb la custòdia compartida, sempre hauràs de conviure amb els fantasmes del passat al voltant de la teva vida. No en parlem si la ruptura és dificultosa, si l’amor s’ha convertit en odi i cada vegada que us trobau, l’insult i el menyspreu reapareix, constant i verinós. Aleshores, no podràs desfer-te mai de la rancúnia. L´infern serà el present quotidià, una maledicció de per vida, una càrrega que no et deixarà cap moment de tranquil·litat en els anys que encara has de restar en aquesta vall de llàgrimes.

Amb n´Anika no va passar res de tot això. Mai més tornarem a coincidir, a no ser en una manifestació, en el teatre, en el cine, de lluny, a un acte cultural, en un míting. Ens saludàvem des de la distància. Com si mai no hi hagués existit entre nosaltres ardents nits de sexe, enfurides mossegades a la recerca del plaer, sang als llavis, infinits juraments d´amor sota el cel de platges i muntanyes, ciutats oblidades en els calendaris, els indrets màgics d´un univers que va esclatar i es va dividir en milions de bocins tan sols en uns segons.

Aquella força potent que ens feia desafiar el més profunds avencs, els deserts més inhabitables, pujar a les més altes muntanyes de la imaginació, va esdevenir cendra, transformada en una ritual salutació.

L’avantatge de les ruptures on no hi ha fills és que pots bastir una nova vida sentimental sense cap ombra del passat. Les ombres s´esmunyen en poc temps i la presència que pensaves única, s´esvaneix sense interposar-se mai enmig de les noves coneixences. Mires aquella presència provinent del fons dels calendaris i no acabes d’explicar-te com, en un dia llunyà, et pogueres enamorar, enfollir per la dona que ara veus com si fos un somni que tengueres fa segles i segles i del qual ja no recordes res.

El Rosset em va treure de les reflexions. Talment una fuetada enmig de la cara. La seva veu m´arribava de nou, a poc a poc.

-Ja sé que penses que som uns bàrbars mercenaris de la dictadura –em digué amb veu calmada-. Però des del nostre punt de vista l´únic que fem és provar de salvaguardar la pau de què els espanyols hem gaudit durant dècades. Haguéssim pogut portar un munt de revistes comunistes i dir, en els informes, que les havíem trobat a casa teva. No ho farem. Hem trucat a la teva porta amb les mans netes. De Madrid ens demanen que no emprem els sistemes del passat. Ara, els Col·legis d´Advocats són plens de militants que simpatitzen amb vosaltres i qualsevol errada per part nostra és emprada per a fer propaganda contra Espanya. Necessitam testimonis que signin l´informe. En cas contrari, el jutge pensaria que hem actuat com abans, inventant el que diem en els papers.

Un testimoni? La majoria de veïns havien sortit a treballar. El metge jove i la seva esposa, una mestra de Santanyí, ja no hi eren. Al pis de dalt vivia un viudo paralític. No podia moure’s a no ser en cadira de rodes i la senyora que en tenia cura no l’havia aixecat del llit. Impossible fer-lo davallar. Els estudiants del sisè marxaven a les vuit cap a la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit. El rellotger del quart morí feia uns mesos i la dona anà a viure amb la família, a Lloret. Què fer en aquestes circumstàncies? A qui es podia anar a cercar tan d´hora?

De sobte vaig pensar amb na Dora, l’esposa de l’aviador italià que un dia abandonà l´habitatge i mai més no tornà a casa seva.

No era mala idea. Era una dona valenta i decidida, una dona que, després de l’abandonament del marit, portà endavant la casa i els tres fills. Havíem parlat i coincidit en moltíssimes ocasions. Sabia de les meves dèries polítiques i, malgrat que hagués viscut més de trenta anys amb un voluntari italià a la guerra d’Espanya, un pilot mussolinià convençut, un especialista en el bombardeig de ciutats i ports de la costa catalana, comprenia bé la lluita dels joves per la Llibertat.

Li vaig dir al Rosset que podia anar a cercar la propietària del tercer. Possiblement encara no devia haver sortit a fer les compres del dia.

El Rosset sortí amb un dels seus homes i, al cap d´uns instants, comparagué amb na Dora. L´esposa del pilot encara anava sense pentinar. Semblava que just havia acabat d’aixecar-se. Tancaren la porta al seu darrere. Vaig veure que la veïna em mirava una mica atemorida en veure tanta gent al menjador. Arreu, els prestatges remoguts, carpetes obertes, calaixos al terra, Els papers de damunt la taula en desordre, policies escorcollant armaris i habitacions.

Na Dora romania tremolosa, preguntant amb els ulls si en sortiria, de l´endemesa. La vaig tranquil·litzar fent un gest quasi imperceptible amb la mà. Talment li digués de viva veu: “No et preocupis. N’he sortit de pitjors!”.

-Senyora –li digué el Rosset amb veu fosca, com si parlàs de la qüestió més transcendental del món-. Vostè serà testimoni del registre. Ens basta una persona i una simple signatura per acreditar la documentació. Vendrà amb nosaltres i tornarem a repassar cada una de les habitacions. És la rutina acostumada per testimoniar si s´ha trobat propaganda a l´habitatge. Aquest senyor, juntament amb tres amics seus, ha presentat un partit il·legal i ara estam investigant si tenen diaris i revistes comunistes, qualsevol material considerat subversiu.

Na Dora va fer un signe afirmatiu amb el cap. Anava un poc descambuixada i provava d’arreglar-se els cabells amb les mans.

El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor?

La veïna em continuava mirant, alleugerida, en constatar que la Social no trobava res del que cercava. En el fons, era una dona que m’apreciava. Malgrat que anava a missa i a combregar i ajudava el rector del barri en la catequesi, sempre em deia, imaginat que jo era un aferrissat roig antifranquista, que el cristianisme ben entès era el precursor del socialisme. “Deixa tot el que tens i vine amb mi”, diu l’Evangeli, predicava sovint. “Crist digué que ho havíem de donar tot als pobres”, continuava. “Quina diferència hi ha entre les paraules del Nou Testament i les del teu Karl Marx?”.

Tenia raó.

Què més podies demanar a una persona casada amb un voluntari italià vengut a Mallorca per lluitar contra l´esquerra? La covarda fugida de l’espòs amb la secretària, la convertí en una mística cristiana. Dedicava hores i hores a tenir cura dels malalts i de persones d’edat sense familiars. Una monja moderna! Quan jo li deia que semblava una germana de la Caritat, somreia, i movia el cap en sentit afirmatiu.

-Sí. No vas errat. Una monja de poble, servint els infants i els desvalguts –contestava, amb posat melangiós-. Potser hauria d’haver entrat a un convent. De no ser pels fills encara ho faria! No en tenguis cap dubte! Però ara ja tenc dues nétes que són la meva alegria. No, no puc entrar a un convent. El meu refugi és la família, els pobres, els que necessiten una paraula amable abans de morir, sols, abandonats als hospitals.


La influència del Maig del 68 en la poesia, narrativa i teatre del´escriptor Miquel López Crespí

pobler | 03 Maig, 2016 09:14 | facebook.com

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.



El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS