pobler | 29 Abril, 2016 12:09 |
Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició: reunions clandestines -
A vegades, quan les intervencions dels companys eren massa repetitives, m’abstreia, la meva ment volava més enllà de les quatre parets de la cambra plena de fum on estàvem reunits. Fumàvem sense aturar. L’aire es feia irrespirable i, asseguts a la taula, quasi no ens vèiem els uns als altres. Quan l’ambient es feia insostenible acordàvem una petita interrupció en els debats i obríem la finestra per aconseguir que entràs un poc d’aire pur. Era el moment en què tothom callava, i deixàvem de prendre notes. Després d’una estona, quan l’espessa boira de les cigarretes s’havia fet fonedissa, tornàvem a tancar la finestra i la reunió continuava. (Miquel López Crespí)
A vegades, quan les intervencions dels companys eren massa repetitives, m’abstreia, la meva ment volava més enllà de les quatre parets de la cambra plena de fum on estàvem reunits. Fumàvem sense aturar. L’aire es feia irrespirable i, asseguts a la taula, quasi no ens vèiem els uns als altres. Quan l’ambient es feia insostenible acordàvem una petita interrupció en els debats i obríem la finestra per aconseguir que entràs un poc d’aire pur. Era el moment en què tothom callava, i deixàvem de prendre notes. Després d’una estona, quan l’espessa boira de les cigarretes s’havia fet fonedissa, tornàvem a tancar la finestra i la reunió continuava.
Aleshores obríem un nou paquet de tabac.
Sovint no sentia res. Com si estigués en una zona indefinida, navegant enmig dels núvols, lluny de l´indret on analitzàvem les accions de la setmana. El meu cap era a mil quilòmetres de distància d´on romaníem tancats. Tanmateix, havia parlat feia un parell de dies abans amb el nostre secretari general i ja sabia de què aniria el debat. Podia imaginar-me a la perfecció quines serien les conclusions i sabia, feia temps, quins companys estarien d’acord amb la roda de premsa i quins la considerarien un absurd. Aleshores, quan ja no podia més, la mirava a ella, asseguda al meu davant, prenent notes meticulosament de tot el que parlàvem, de les resolucions del dia, de les activitats que portaríem endavant. Em referesc a na Joana, una de les més eficients responsables del front obrer i membre del Comitè de Direcció. Quan va ser que em vaig enamorar com un boig, en quin mes, en quin moment exacte la meva vida va començar a estar estretament unida a la seva presència? No ho podria dir amb precisió. A vegades em feia l’efecte que ens coneixíem des de sempre, que era l´al·lota a qui perseguia d´infant, per les dunes de la platja d´Alcúdia, quan anàvem a estiuejar a les cabanyes de palla que bastien els pagesos del meu poble. Per què el seu rostre m´era conegut, com si hagués estat una veïna meva, aquella noia de la qual em vaig enamorar als nou anys, en un esplendent estiu ple de d´onades, amb la veu amorosa dels pares sota els pins i la padrina cercant copinyes de mar per a la meva col·lecció? Pensava que la separació amb n´Anika m’havia deixat insensibilitzat per a una època llarguíssima, qui sap si per sempre. Volia reflexionar amb calma, en la més completa soledat. Sentia la necessitat imperiosa d´analitzar el cúmul d’experiències, positives i negatives, que havia tengut en els trenta anys inicials de la meva existència. Massa activisme frenètic, viure cap a l´exterior, seguint sempre la inèrcia de la lluita antifranquista sense aturar-te, ni un moment, a pensar què volies exactament. Em preguntava fins a quin punt la militància podia amagar el desassossec interior que et feia estar en tensió constant.
Era l´activisme un mitjà per a oblidar una realitat personal punyent, el dolor quotidià produït pel combat per a sobreviure enmig d´una societat de llops? O un sistema trobat a l´atzar per dissimular la soledat, una fugida de la fredor que impregnava el teu voltant? No hi havia temps per a les reflexions. Cada hora, cada dia, tenia assignada una feina concreta i quan no era la preocupació per pagar el lloguer i el menjar era la reunió de la cèl·lula i de la direcció, l’assemblea al barri i de Facultat, el viatge al Congrés clandestí, a l´escola de formació del partit.
A poc a poc, com si tornàs d´una inacabable travessia del desert, sentia novament la veu dels companys. Talment anàs pilotant un avió i divisàs la pista de l’aeroport il·luminada. Aterrava novament a la realitat del dia. Els sons de la torre de control es mesclaven amb la de Mateu Ferragut i na Joana. De cop i volta, el soroll de les rodes del tren d’aterratge em feien copsar que l´avió havia tocat terra. El cos em tremolava mentre pugnava per prémer a fons els frens, aconseguir que els motors anassin reduint la potència, la força brutal de l´aparell que avançava, a velocitat vertiginosa per la pista.
Una mirada de na Joana, com si m’ordenàs que ja era hora de baixar dels núvols, em feia apagar els motors.
pobler | 29 Abril, 2016 11:27 |
Mallorca: el paradís perdut - Cavall Bernat -
Del fons de les aigües de Cala Sant Vicenç, prop de Cala Clara, els arqueòlegs submarins han descobert les restes d'un navili grec del segle VI. aC. Des de quan eren coneguts aquests indrets pels navegants procedents de la Grècia clàssica, de la Roma republicana o imperial? En la geografia de Ptolemeu ja trobam acurades descripcions que ens mostren els amplis coneixements que els antics tenien de la nostra terra. Diu Ptolemeu: "A la mar Baleàrica les illes Pitiüses són dues, la més petita de les quals és anomenada Ofiusa, la més gran Ebusus, on hi ha una ciutat amb el mateix nom; i les illes Baleàrides són dues, en grec Gimnèsies, la més gran de les quals té dues ciutats. Palma, Pol·lèntia. A la més petita, hi ha aquestes ciutats, Iamma, Mago"1. (Miquel López Crespí)
Del fons de les aigües de Cala Sant Vicenç, prop de Cala Clara, els arqueòlegs submarins han descobert les restes d'un navili grec del segle VI. aC. Des de quan eren coneguts aquests indrets pels navegants procedents de la Grècia clàssica, de la Roma republicana o imperial? En la geografia de Ptolemeu ja trobam acurades descripcions que ens mostren els amplis coneixements que els antics tenien de la nostra terra. Diu Ptolemeu: "A la mar Baleàrica les illes Pitiüses són dues, la més petita de les quals és anomenada Ofiusa, la més gran Ebusus, on hi ha una ciutat amb el mateix nom; i les illes Baleàrides són dues, en grec Gimnèsies, la més gran de les quals té dues ciutats. Palma, Pol·lèntia. A la més petita, hi ha aquestes ciutats, Iamma, Mago"1.
No ens ha d'estranyar gaire que a Cala Sant Vicenç, a l'espai que domina la mole impressionant del Cavall Bernat, s'hi hagin trobat restes de navilis venguts dels indrets on regnaven Atena i Zeus, ja que després de la calma més serena, sobtadament, pot esdevenir-se el temporal més ferest.
Ho escrigué Homer a la Ilíada: "Els vents s'elevaren amb renou immens i escamparen els núvols; passaren per sobre de la mar, i les ones creixien amb l'impuls de la sorollosa bufada"2.
Miquel Costa i Llobera, des del classicisme dels seus versos, ha lloat la ribera de Tramuntana, els més secrets amagatalls de la costa brava de Mallorca. Precisament en el poema titulat "Costa brava de Mallorca" l'autor de "Lo Pi de Formentor" ha cantat l'horda de Titans, els gegantins penya-segats, les muntanyes de la serra que romanen petrificades en tràgica actitud sobre la mar... Com si cantàs la potència majestuosa del Cavall Bernat, Costa escriu:
Oh grandesa! Fulminats, més impassibles,
a la calma o la tormenta indiferents,
així reben l'avalot d'ones horribles
com carícies de sirenes indolents.3
En el llibre Somnis d'estiu ran de mar, l'arxiduc Lluís Salvador havia escrit, corprès per la bellesa d'aquestes roques, aquestes sentides paraules:
"Com més un mira ses roques més fantástiques apareixen. Son com es niguls en els quals realment se veu lo que un hei vol veurer. Així es que es que se presten a tota especie de creacions de s'imaginació. Contribueixen a n'això particularment els efectes de llum y a causa d'ells una roca informe pren formes fixes que llevors a un li semble veurer sempre.
'Poch a poch y per s'acció de sa llum, se veu sorgir sa coneguda figura, y després paulatinament desapareix quant tot queda dins s'ombra. Llevores produeix un altre efecte, y lo que a la claror des sol resplandia com una figura, es dins s'ombra es fonament o una part d'una altra que novament se forma.
'En general es róssech de sa llum demunt ses puntes de ses roques y sa gradual desaparició d'aquesta produeix efectes tan fantasmagórichs qu'un no se assacía de mirarlos"4.
Costa ha cantat la calma i, també, el poder del "monstre furiós" a "Temporal", una mar que xucla l'aigua de les fondàries marines i la llança contra les roques, contra tot el que troba enmig d'una feresta escuma bullidora.
La mar creixent s'avalota,
la negror que l'encapota
claps de sol fan llambrejar;
i corrent a la ribera,
entre espessa polseguera
encrespen la cabellera
los blancs cavalls de la mar.5
És la mateixa mar que enfonsà el navili grec de Cala Sant Vicenç. Els comerciants grecs que venien a oferir exòtiques mercaderies, productes de vidre, joies d'alt valor i bellesa perfecta, vaixella negra cuita a Atenes o Esparta, estatuetes de Zeus i Hera, Ares i Afrodita, Posidó i Atena als antics moradors d'aquestes contrades, els valents foners que saberen lluitar contra aquells que els volien dominar. En un vell tractat llegesc aquestes paraules d'Estrabó: "S'exercitaven des d'infants amb les fones de manera que de cap altra forma donaven pa de forment als nins si no l'havien tocat amb la fona. Per això Metel, en acostar-se a les illes, va estendre cobertors de pells per damunt la coberta dels vaixells, com a protecció de les pedrades"6. Qui ho diria, contemplant l'encalmada mar d'argent d'aquesta fotografia que la ventada transfigura la ribera i res no poden els déus antics contra les ones que es deleixen engolint qui hagi gosat apropar-se a les nostres costes.
1 Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les illes a les fonts clàssiques. Palma (Mallorca): Miquel Font Editor, 1990. Pàgs. 21-22.
2 Mediterrània: el paisatge d'Homer. Edició de Carlos Garrido. Palma (Mallorca): J. J. Olañeta, editor, 1999.
3 Miquel Costa i Lobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 487.
4 Arxiduc Lluís Salvador. Somnis d'estiu ran de mar. Palma (Mallorca): R. I J.J. de Olañeta, Editors, 1994. Pàgs. 42-43.
5 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 85.
6 Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les illes a les fonts clàssiques. Palma (Mallorca): Miquel Font Editor, 1990. Pàg. 35.
pobler | 29 Abril, 2016 09:27 |
1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM
El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.
En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.
Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.
Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".
Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.
De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.
Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.
Font: Wiquipèdia
Per saber-ne més:
Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta
marxist.org
Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).
30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA
Fundación Andreu Nin
Web Llibertat.cat
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit
Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los"
.
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
« | Abril 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |