pobler | 13 Abril, 2016 14:53 |
Crònica sentimental de sa Pobla (Anys 20 i 30)
De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma. Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República. (Miquel López Crespí)
Tot havia començat feia anys, quan per diverses circumstàncies, la família de la mare entrà en declivi. El batle Miquel Crespí Pons, el padrí-oncle, va ser el cap polític del partit del dictador Miguel Primo de Rivera. Els Crespí i Pons lligaren el destí familiar a la dictadura. Una puixant petita burgesia agrícola volia convertir el Port d’Alcúdia en un empori de riquesa, un indret que fes la competència a Palma i deslligàs les nostres comarques de la influència dels grans empresaris ciutadans. Es tractava de perllongar l’arribada del tren fins a Alcúdia i el seu port. Convertir l’indret en la base per a la importació i exportació dels productes que havien d’anar cap a ciutat. L’oncle de la mare s’implicà a fons en el projecte. Els seus amics l’animaren a no defallir en l’intent. Era abans que el turisme esdevengués la principal riquesa de l’illa. En aquell temps només la terra, l’exportació de la patata, l’ametlla, les mongetes, el cacauet i certa quantitat de tabac, representaven diners i benestar. Qui hauria pogut mai imaginar el futur, malgrat la construcció de l’Hotel Formentor? Cap pagès podia entendre que l’arena, les roques i el sol fossin una possible font de riquesa. Només la terra productiva, la marjal amb els molins fent rajar l´aigua esponerosa eren valorats. L’arena no valia res. La platja, per a la generació dels padrins, era solament un lloc on s’anaven a cercar les algues que servien per abonar els camps. I, també, el refugi on els pobres de Pollença i Alcúdia, de Búger i Santa Margalida, els que no tenien un hort, veles a l´albufera, provaven de sobreviure, pescant quatre peixos. Els petits ports de pescadors eren contrades d´exiliats. Cap infant no volia jugar amb els fills dels pescadors perquè, deien, “feien pudor”. La crueltat de la infància és terrible! Sovint pot causar mals irreparables, complexos que poden durar una vida sencera!
L’oncle Miquel Crespí Pons, el batle de la dictadura, va ser el culpable de la desfeta econòmica de la família. Oferí al Consistori cinquanta solars de forma quasi gratuïta, per a bastir l’escola que aquella societat agrària necessitava. El pla consistia a construir l´immens casalot del col·legi i convidar després el general a la inauguració. Els actes oficials, els dies en què romangués a Mallorca, servirien per explicar a les autoritats la idea de bastir un port de gran abast industrial a Alcúdia, una fàbrica d’electricitat i la necessària continuació de la línia del tren que aniria de sa Pobla fins al port.
L’escola es va construir.
De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar... El general, el fill del rei don Alfons de Borbó i el batle Miquel Crespí Pons són al davant del grup de dansaires, regidors municipals, sacerdots, la presidenta de les Filles de Maria, comandant de la Guàrdia Civil, metge i alguns dels més importants terratinents de la contrada en la que serà la fotografia que sortirà a tots els diaris de Palma.
Al costat de l’oncle, dues al·lotetes d’uns sis o set anys: la meva mare i la seva germana, amb els millors vestits. I, just al darrere, quasi sense veure’s, perdut entre amics i amigues, uns padrins quasi irreconeixibles, ja que sempre els havia vist d’edat, envellits per la feina i les preocupacions familiars: el fill mort prematurament en un accident de moto; l’exili del batle quan entrà la República.
El més emocionant, el que m’interessava especialment eren les fotos del poble, la pagesia, els jornalers i jornaleres que assistien a la inauguració. Els rostres reflectien alegria i il·lusió. Una escola per als fills! El somni dels treballadors en constatar que els seus al·lots podrien progressar, aprendre de llegir i escriure, fer comptes... Entre la gentada que hi és present i que camina rere la banda de música hi veus poques dones vestides com les esposes i filles de comerciants i rendistes. La majoria van amb els desgastats vestits de la feina. Algunes amb la senalla plena d´herba per als conills, el càvec que havien emprat per regar l’hort, netejar la terra de males herbes. Tothom amb una claror radiant en la mirada. Com si al davant no hi hagués les màximes autoritats de la nació, els representants d´un sistema d´injustícies etern, d´ençà de la derrota dels agermanats, sinó àngels venguts del cel que obrien la porta del paradís.
Per les cròniques que l’amic Alexandre Ballester em va deixar llegir molts d’anys més tard, vaig saber que, posteriorment als actes oficials hi hagué dinars, visites a l’església, grans recepcions en algunes possessions... Sembla que el general va ser receptiu als precs i suggeriments de la comissió que encapçalava el batle Crespí.
I és en aquest precís moment, quan pareixia que tot rutllava a la perfecció, quan comença la confusió i el declivi familiar.
Pocs mesos després de la visita, caigué la dictadura, el rei Alfons XIII hagué d’exiliar-se i, un any després, l’oncle-padrí també va haver de marxar del poble en direcció a l´Argentina, perdent, amb la caiguda del règim, els diners invertits en l’operació d’ampliació del port.
Amb el temps vaig poder anar reconstruint l’inici d´aquella desfeta espectacular. Els padrins ho comentaven sovint, provant d´explicar-se com havia començat la decadència. La ruïna venia determinada, no solament pel lliurament a l´Ajuntament dels cinquanta solars per bastir l’escola. Aquest només era un petit detall, una part del desastre que ens marcà de forma perenne. El batle Miquel Crespí Pons i alguns amics ja havien comprat nombrosos terrenys ben al costat del port. Els plans inicials per al desenvolupament de la zona preveien la construcció d´una gran àrea comercial, magatzems per a guardar les mercaderies que s´haguessin d’enviar a la península i l’estranger. L’amo Francesc Siquier, el propietari de la fonda més important del poble, invertí tots els seus estalvis en la compra de deu solars que servirien per a bastir un gran hotel.
Amb la caiguda de la dictadura i l´adveniment de la República, els plans bastits amb tanta il·lusió quedaren reduïts al no-res. Les noves autoritats republicanes eren més partidàries de potenciar el port de Palma i ampliar les infraestructures existents. No hi veien cap sentit, a voler perllongar la via del tren fins a la badia d’Alcúdia.
Amb la victòria de l´esquerra es començava a trencar la xarxa clientelar del més ranci caciquisme nostrat. Per si mancaven més problemes, Joan March, el capitalista més influent de Mallorca i, potser, de tot l´Estat espanyol, no en volia sentir parlar, de l´ampliació del port d´Alcúdia. La majoria dels seus interessos comercials romanien ben fermats a Palma i no desitjava que altres importadors i exportadors poguessin crear el més mínim entrebanc en els negocis.
Aquesta nova actitud, la fi del projecte somniat pels comerciants més decidits de la comarca, causà un terratrèmol entre els socis embarcats en l´aventura. La majoria havien hipotecat cases i finques en l’operació, amb la confiança, com aquell qui juga a la ruleta, que la sort els afavoriria. Pensaven tenir avantatges: la dictadura semblava dòcil a les seves indicacions. Alguns pensaven tornar a vendre la terra comprada barata a un preu més elevat. Nombrosos pagesos havien venut la sínia, i solars curulls d´arena a un preu ridícul. Qui volia adquirir res proper a la mar? Els terrenys sense aigua quasi no es valoraven. I en haver-hi pedres i roques ningú no en donava una pesseta. L´única riquesa, el que tenia un valor autèntic per a la pagesia, eren els horts amb aigua subterrània, una terra on es pogués aixecar un molí amb el safareig corresponent. Aleshores els camperols no podien imaginar-se una Mallorca vivint dels hotels i del turisme. L´Hotel Formentor i el Mediterráneo, els edificis dedicats a l´esbarjo en els anys vint, ho eren per a una petita elit de privilegiats estrangers que, reclosos en els seus guetos d´estiuejants, no formaven part de la vida diària del poble mallorquí. Per a la majoria d´illencs, se seguien les velles rutines, els oficis antics heretats de generació en generació, sense que ni el tren, ni l´arribada dels vaixells de vapor, el telèfon, els primers cotxes i la ràdio modificassin gaire les formes tradicionals d´existència.
Però tot s’ensorrava en uns dies. Talment el crac del 29 a Nova York. Els bancs començaren a demanar l’import dels crèdits concedits. Els usurers que havien deixat diners a uns interessos alts iniciaven les gestions per a quedar-se amb els negocis hipotecats. Va ser com un llamp que entrava, ferest, per la porta d’aquells confiats especuladors. Uns homes que no valoraren prou els perills que comportava l´especulació i que, inexperts, cregueren que no podien caure mai els borbons. Jugadors de cartes als bars dels privilegiats del poble, persones de missa dominical i encaputxats a les processons de Setmana Santa, especialistes a portar, descalços, cadenes que tanmateix no feien gaire mal als turmells i que no havien previst un canvi de règim tan sobtat.
Per als jornalers, la proclamació de la República va ser una festa. La mateixa banda de música que havia rebut, triomfal, el dictador i el fill del rei, ara encapçalava la manifestació, interpretant l’Himne de Riego i la Marsellesa. Era sorprenent! Les beates se senyaven, atemorides, en veure onejar, triomfant, la bandera tricolor pels carrers on, fins feia uns dies regnava la flaire de l´encens i el poder omnipotent de la Creu.
On havien après a cantar els pagesos l’himne de la Revolució Francesa? Al local de la UGT, a la Casa del Poble quan anaven a Palma? El matí de la victòria republicana tot eren crits d’alegria pels carrers sense asfaltar de la vila. La mare em deia que a casa dels repadrins no hi hagué festa. Els militants de Unión Patriótica es tancaren amb pany i clau i no gosaren sortir a veure l´espectacle. El meu oncle-padrí i els seus pares, a les fosques, amb les finestres tancades, ploraren en silenci esperant que la bulla no anàs a més.
pobler | 13 Abril, 2016 10:29 |
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa. (Miquel López Crespí)
L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La lluita contra mentiders, pamfletaris i sectaris. Defensa de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Per la Independència, la República i el Socialisme.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el meu llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Abril 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |