pobler | 23 Març, 2016 21:29 |
Palma (Mallorca), Anys 70 -
Crònica sentimental de la transició: els sicaris de la policia política del règim franquista (la Brigada Social) -
El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor? (Miquel López Crespí)
No va ser cap sorpresa: el jutge ens deixà en llibertat sense càrrecs. Posteriorment, descobrírem que el magistrat també rebé la visita d’una representació del Col·legi d’Advocats, amb forta majoria progressista en aquells dies de la restauració borbònica. Algú em digué que el jutge pertanyia a un dels partits de l’oposició. No em vaig estranyar. Però... com ho havíem de saber? La majoria dels detinguts érem d´organitzacions allunyades dels caus on es congriava la reforma del règim. Nosaltres formàvem part d´un partit amb molts treballadors i estudiants i, per desgràcia, sense gaires professionals. Teníem pocs advocats, enginyers, metges, arquitectes. Els mestres i professors d´institut eren més nombrosos, també cal dir-ho. Malgrat aquest fet, el gruix de professions liberals romania dins les xarxes de les famoses Juntes i Plataformes, on comandaven el PCE i el PSOE. Uns organismes als quals nosaltres no ens apropàvem, ja que consideràvem que eren instruments creats per aturar l´avenç del combat per la República i el Socialisme.
Però tornem al moment en el qual la Social trucava a la porta del meu pis.
Quan els vaig obrir, el Rosset, el cap de la secció que ens vigilava, em digué:
-Aquesta vegada no us anirà tan bé com l’any passat, a Inca i a Lluc.
Alhora que parlava, els altres membres de la policia política entraven a casa, sense gaires contemplacions. Mentre el Rosset començava a mirar el munt de papers que tenia a la meva taula de despatx, els agents de la Social s’havien assegut al sofà del menjador i esperaven que el responsable acabàs de parlar i donàs les instruccions pertinents.
Tenia el Rosset al davant, sorneguer, amb ganes de fer mal.
-La presentació i el reportatge que va sortir ahir al Diario de la Provincia és la prova contundent que us portarà a la presó. Els partits polítics no són legals i està prohibida de forma terminant qualsevol presentació d´organitzacions d´esquerra. Ho sabeu perfectament. Aquesta vegada no teniu escapatòria! Aleshores va fer un senyal als seus homes que, mecànicament, talment fossin robots de pel·lícula de ciència-ficció, es plantaren enmig de la sala. Amb un gest imperatiu els assenyalà els prestatges de la biblioteca.
Volia, no existia cap dubte al respecte, que començassin a mirar dins els llibres per a veure si hi trobaven missatges, notes secretes, cartes, agendes que poguessin servir com a proves incriminatòries davant el Tribunal d´Ordre Públic.
De cop i volta em vaig posar nerviós. I si havien portat un paquet de revistes comunistes? Ho feien sovint. Tenien per costum deixar pels racons que escorcollaven fulletons de les organitzacions polítiques perseguides. Després, a l´informe, asseguraven que pertanyien al subjecte investigat.
El Rosset els digué que, en acabar amb els llibres, mirassin els calaixos de la taula del despatx, els armaris, les capses de cartró plenes de fotografies, originals d´obres de teatre i novel·les que tenia per corregir.
Hi havia feina per a unes quantes hores!
El Rosset contemplava el pis com si fos seu. Talment el depredador ensuma i mossega lentament, per a gaudir-ne amb cura i plaer, la víctima que acaba d´agafar. Algú ha vist mai un moix jugar amb una rata, un lleó clavant les urpes al cérvol que vol devorar?
En altres ocasions no hi trobà res.
Potser es pensava que havia oblidat les mesures de seguretat? Anava ben errat! Feia anys que sabíem que no podíem tenir cap mena de material comprometedor a la casa. Ni adreces, ni números de telèfons. Tampoc escriure un dietari personal (a no ser en un idioma que no pogués conèixer la policia!). Tot s’havia de tenir ben guardat dins el cap. La majoria de detencions es produïen per una relaxació en la vigilància, per no atendre les instruccions d´actuar en la més completa clandestinitat. El partit feia temps decidí disposar d´un amagatall secret com a arxiu central, per a les revistes sense repartir o les sobreres, per a les màquines d’impressió primitives i que ja no empràvem, per als pots de pintura i els pinzells de les pintades nocturnes. D´aquest embalum s’encarregaven el secretari d’organització i dos companys que l’ajudaven en el transport. Mai ningú de l’organització pogué esbrinar on era el magatzem de la premsa revolucionària!
Ningú va saber res d´aquest indret i, possiblement, aquestes precaucions ens salvaren de nombroses detencions! Ni la Social ni la Guàrdia Civil pogueren mostrar als mitjans de comunicació cap tipus de publicacions incautades.
Sempre haurem de donar les gràcies al nostre secretari d’organització per l’extremada professionalitat i atenta vigilància amb què va fer front a les seves responsabilitats.
El Rosset em mirava amb atenció mentre els seus homes fullejaven els llibres de tots els prestatges de la biblioteca, els articles de les carpetes, el munt de fulls amb obres a mig fer.
Era un espectacle trist.
Tractaven molt malament els exemplars aconseguits tan dificultosament.
De què m’havien servit tantes hores situant els exemplars per temàtiques? L’assaig a un indret. Les novel·les, la poesia i el teatre en uns altres prestatges. Quantes obres de valor incalculable trobades a les llibreries de vell de Palma i Barcelona! Els sicaris de la Social les manejaven com si fossin munts de patates, objectes inservibles. Ni sabien ni els importava el que tenien a les mans! En els caus de la policia, la novel·la d’Stendhal El Roig i el Negre va ser considerada un perillós manual anarquista! Així i tot, haurien pogut pensar que feia referència a la bandera de Falange Española y de las JONS, que tenia els mateixos colors que la de la CNT. Però no. Havia de ser un llibre de la FAI, un recull d’instruccions subversives que calia confiscar.
El temps no havia canviat res. La ignorància era idèntica a la de la guerra civil, quan militars, requetès i falangistes cremaven els mateixos llibres que, trenta anys després, encara semblaven sospitosos: especialment, els que tenien nom d´autor rus. Com si Tolstoi i Dostoievski fossin Lenins amb la possibilitat d´encendre les pinedes de les Illes, envair els palaus del barri de la Seu, barrar el pas als avions que aterraven a Son Sant Joan, carregats de turistes cridaners, ansiosos per emborratxar-se de gin barat i sol ardent!
Els llibres, sempre un perill! Com en temps de la Inquisició, sempre el llistat del que es pot llegir i el que s´ha de cremar a la foguera. El foc purificador a tota època i en qualsevol circumstància. La llenya verda, per fer patir el condemnat i convertir en pols qui s´hagi atrevit a saber un poc més que el sacerdot! Flaire de carn humana enervant els malaltissos sentits del clergat i l´aristocràcia dominant. Esperits tèrbols gaudint amb el dolor humà, veient com el botxí escorxa els rebels de viu en viu i les dones que no s´han volgut convertir xisclen envoltades per les flames en el bosc de Bellver. El fogó dels jueus, descrit pel pare Garau a La Fe Triunfante!.
Era evident que, per molt que cercassin no trobarien mai cap full de propaganda. Si de cas, entrades antigues al Cineclub Universitari, a sales de projecció de la península i l’estranger, dels indrets on havia vist una pel·lícula que m’emocionàs. Les flors marcides d’algun antiquíssim amor juvenil, el primer poema, grogoses cartes a llunyanes amants. Poca cosa més. La major part dels records que m’unien a Anika desaparegueren una nit en els contenidors de la cantonada. Munts de fotografies de remotes excursions, instantànies de dinars i sopars amb els amics, les imatges mig esvanides pel temps d´una anada a l´Europa de l´Est per a veure amb els propis ulls els “avenços” del socialisme burocràtic. I la radieta barata, de plàstic, que ens va fer companyia els primers anys de casats, quan no teníem prou diners per comprar cap aparell musical i vivíem, en un somni utòpic de felicitat hollivuidenca, sense televisió ni cap objecte inútil producte de la follia de la societat de consum.
Quan ens separàrem va agafar el que volgué. Les joies de la família, les botonades i polseres de la repadrina, el rellotge de paret, la meva antiga màquina de retratar, una estimada herència de l´oncle Josep que jo estimava de manera especial. Una separació de parella sueca que es reparteix en silenci, sense cap mena de retrets, les poques propietats que té.
Una parella sense fills no té gaires problemes quan decideix el final de la convivència. De cop i volta, es trenca la relació i, simplement, deixes de veure’t. Cap responsabilitat et ferma a la persona amb qui havies compartit promeses i juraments.
Els fills són el problema bàsic d’una ruptura matrimonial. Malgrat que puguis arribar a un divorci gens conflictiu, el problema essencial consisteix que, amb la custòdia compartida, sempre hauràs de conviure amb els fantasmes del passat al voltant de la teva vida. No en parlem si la ruptura és dificultosa, si l’amor s’ha convertit en odi i cada vegada que us trobau, l’insult i el menyspreu reapareix, constant i verinós. Aleshores, no podràs desfer-te mai de la rancúnia. L´infern serà el present quotidià, una maledicció de per vida, una càrrega que no et deixarà cap moment de tranquil·litat en els anys que encara has de restar en aquesta vall de llàgrimes.
Amb n´Anika no va passar res de tot això. Mai més tornarem a coincidir, a no ser en una manifestació, en el teatre, en el cine, de lluny, a un acte cultural, en un míting. Ens saludàvem des de la distància. Com si mai no hi hagués existit entre nosaltres ardents nits de sexe, enfurides mossegades a la recerca del plaer, sang als llavis, infinits juraments d´amor sota el cel de platges i muntanyes, ciutats oblidades en els calendaris, els indrets màgics d´un univers que va esclatar i es va dividir en milions de bocins tan sols en uns segons.
Aquella força potent que ens feia desafiar el més profunds avencs, els deserts més inhabitables, pujar a les més altes muntanyes de la imaginació, va esdevenir cendra, transformada en una ritual salutació.
L’avantatge de les ruptures on no hi ha fills és que pots bastir una nova vida sentimental sense cap ombra del passat. Les ombres s´esmunyen en poc temps i la presència que pensaves única, s´esvaneix sense interposar-se mai enmig de les noves coneixences. Mires aquella presència provinent del fons dels calendaris i no acabes d’explicar-te com, en un dia llunyà, et pogueres enamorar, enfollir per la dona que ara veus com si fos un somni que tengueres fa segles i segles i del qual ja no recordes res.
El Rosset em va treure de les reflexions. Talment una fuetada enmig de la cara. La seva veu m´arribava de nou, a poc a poc.
-Ja sé que penses que som uns bàrbars mercenaris de la dictadura –em digué amb veu calmada-. Però des del nostre punt de vista l´únic que fem és provar de salvaguardar la pau de què els espanyols hem gaudit durant dècades. Haguéssim pogut portar un munt de revistes comunistes i dir, en els informes, que les havíem trobat a casa teva. No ho farem. Hem trucat a la teva porta amb les mans netes. De Madrid ens demanen que no emprem els sistemes del passat. Ara, els Col·legis d´Advocats són plens de militants que simpatitzen amb vosaltres i qualsevol errada per part nostra és emprada per a fer propaganda contra Espanya. Necessitam testimonis que signin l´informe. En cas contrari, el jutge pensaria que hem actuat com abans, inventant el que diem en els papers.
Un testimoni? La majoria de veïns havien sortit a treballar. El metge jove i la seva esposa, una mestra de Santanyí, ja no hi eren. Al pis de dalt vivia un viudo paralític. No podia moure’s a no ser en cadira de rodes i la senyora que en tenia cura no l’havia aixecat del llit. Impossible fer-lo davallar. Els estudiants del sisè marxaven a les vuit cap a la Facultat de Filosofia i Lletres, a Son Malferit. El rellotger del quart morí feia uns mesos i la dona anà a viure amb la família, a Lloret. Què fer en aquestes circumstàncies? A qui es podia anar a cercar tan d´hora?
De sobte vaig pensar amb na Dora, l’esposa de l’aviador italià que un dia abandonà l´habitatge i mai més no tornà a casa seva.
No era mala idea. Era una dona valenta i decidida, una dona que, després de l’abandonament del marit, portà endavant la casa i els tres fills. Havíem parlat i coincidit en moltíssimes ocasions. Sabia de les meves dèries polítiques i, malgrat que hagués viscut més de trenta anys amb un voluntari italià a la guerra d’Espanya, un pilot mussolinià convençut, un especialista en el bombardeig de ciutats i ports de la costa catalana, comprenia bé la lluita dels joves per la Llibertat.
Li vaig dir al Rosset que podia anar a cercar la propietària del tercer. Possiblement encara no devia haver sortit a fer les compres del dia.
El Rosset sortí amb un dels seus homes i, al cap d´uns instants, comparagué amb na Dora. L´esposa del pilot encara anava sense pentinar. Semblava que just havia acabat d’aixecar-se. Tancaren la porta al seu darrere. Vaig veure que la veïna em mirava una mica atemorida en veure tanta gent al menjador. Arreu, els prestatges remoguts, carpetes obertes, calaixos al terra, Els papers de damunt la taula en desordre, policies escorcollant armaris i habitacions.
Na Dora romania tremolosa, preguntant amb els ulls si en sortiria, de l´endemesa. La vaig tranquil·litzar fent un gest quasi imperceptible amb la mà. Talment li digués de viva veu: “No et preocupis. N’he sortit de pitjors!”.
-Senyora –li digué el Rosset amb veu fosca, com si parlàs de la qüestió més transcendental del món-. Vostè serà testimoni del registre. Ens basta una persona i una simple signatura per acreditar la documentació. Vendrà amb nosaltres i tornarem a repassar cada una de les habitacions. És la rutina acostumada per testimoniar si s´ha trobat propaganda a l´habitatge. Aquest senyor, juntament amb tres amics seus, ha presentat un partit il·legal i ara estam investigant si tenen diaris i revistes comunistes, qualsevol material considerat subversiu.
Na Dora va fer un signe afirmatiu amb el cap. Anava un poc descambuixada i provava d’arreglar-se els cabells amb les mans.
El registre va ser minuciós. Obriren els calaixos dels armaris. Miraren sota els llits i els matalassos. Un espectacle acostumat: la roba llançada damunt el llit, el contingut del cubell dels fems damunt la terrassa, llibres fets malbé, totes les fotografies mesclades... Quina feinada per tornar a endreçar-ho tot! Deien que els procediments ja no eren iguals, però no notava gaire diferències amb el passat. Entrar a qualsevol hora del dia, palpar, amb les seves brutes mans els objectes que estimes... no és una autèntica violència? Un acte de provocació sense nom? Anaren a mirar al rebost, remogueren les llaunes de conserves, les ampolles d’oli, els paquets d’arròs.... Pensaven trobar-hi bombes, dinamita portada directament d´Astúries, un obsequi dels miners? No podien haver imaginat que, després d´una acció, no servaríem res comprometedor?
La veïna em continuava mirant, alleugerida, en constatar que la Social no trobava res del que cercava. En el fons, era una dona que m’apreciava. Malgrat que anava a missa i a combregar i ajudava el rector del barri en la catequesi, sempre em deia, imaginat que jo era un aferrissat roig antifranquista, que el cristianisme ben entès era el precursor del socialisme. “Deixa tot el que tens i vine amb mi”, diu l’Evangeli, predicava sovint. “Crist digué que ho havíem de donar tot als pobres”, continuava. “Quina diferència hi ha entre les paraules del Nou Testament i les del teu Karl Marx?”.
Tenia raó.
Què més podies demanar a una persona casada amb un voluntari italià vengut a Mallorca per lluitar contra l´esquerra? La covarda fugida de l’espòs amb la secretària, la convertí en una mística cristiana. Dedicava hores i hores a tenir cura dels malalts i de persones d’edat sense familiars. Una monja moderna! Quan jo li deia que semblava una germana de la Caritat, somreia, i movia el cap en sentit afirmatiu.
-Sí. No vas errat. Una monja de poble, servint els infants i els desvalguts –contestava, amb posat melangiós-. Potser hauria d’haver entrat a un convent. De no ser pels fills encara ho faria! No en tenguis cap dubte! Però ara ja tenc dues nétes que són la meva alegria. No, no puc entrar a un convent. El meu refugi és la família, els pobres, els que necessiten una paraula amable abans de morir, sols, abandonats als hospitals.
pobler | 23 Març, 2016 14:14 |
Mallorca: el paradís perdut (XVII) – Alta bellesa –
Ara és el moment d'estimar tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels. Ens cal bastir l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir de lluminositats les nostres cales i badies. (Miquel López Crespí)
En guaitar altra volta la Mediterrània em tornen sempre a la memòria els versos immortals d'Homer, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Miquel Dolç o Marià Villangómez... (Miquel López Crespí)
En guaitar altra volta la Mediterrània em tornen sempre a la memòria els versos immortals d'Homer, Miquel Costa i Llobera, Blai Bonet, Miquel Dolç o Marià Villangómez...
En el poema "Primavera" del llibre Terra i somni, el poeta eivissenc havia escrit parlant de l'esclarissada llum de la tarda:
Aquesta llum de tarda, nua i fina...
No gaudi exultant, sinó tendresa.
No la terra rural, llunyana. Sí, veïna
la ciutat -el castell, la Seu- alta bellesa.
I aquest silenci ja del camp, que es sent més sol
amb una silueta inconeguda...
Davalla cap al mar la senda muda
enmig de dos costers, l´un amb fulgor de sol,
l'altre transparent d'ombra. Els ametllers, els pins!...1
Costa, a Horacianes, en el poema titulat precisament "Mediterrània", s'havia deixat emportar per la força tel·lúrica d'aquesta mar tan nostra, el Mare nostrum dels romans, i, amb fina cal·ligrafia, inspirat pel seu Formentor estimat, per les onades que besaven l'arena de Cala Murta, Cala Sant Vicenç, tota l'amplària de les badies de Pollença i Alcúdia, escriu:
Cel i mar lluen blavors diàfanes
en competència. L'oreig anima-s'hi,
i jugant amb les ones qui juguen,
rompre les fa com en rialla fresca.
Arreu desfilen platges esplèndides
puntes que avancen, cales recòndites,
i, en penyals d'escultòrica traça,
cavernes dignes d'habitar-hi un ciclop.
Ah!, aquí respira la Musa homèrica
dins sa més pròpia claror olímpica;
aquí el goig de la vida s'hi tasta
com glop vessat de la nectària copa...2
L'esperit d'Homer altra volta en la poesia que ha descrit, amb subtil elegància, els racons més estimats del paisatge mallorquí!
Els homes i dones del present... ¿sabem el que estam perdent, el que anam deixant endarrere cada dia, perseguint aquest fals miratge de la destrucció quotidiana? Ben segur que sense els nostres poetes ningú no recordaria temps a venir com va ser la Mallorca que ens alletà. Emperò, llur veu és molt més duradora: així com desitjam que les generacions futures tinguin ocasió de respirar aquest aire i contemplar aquesta bellesa, així mateix volem llegar-los la silenciosa companyia inestimable de fotografies com aquestes, juntament amb els poemes de Josep-Lluís Pons i Gallarza, Joan Alcover, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Miquel Ferrà, Pere Orlandis, Cèlia Viñas, Marià Villangómez, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Antoni Vidal Ferrando, Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Vicent Andrés Estellés, Rafel Ginard i Bauçà, Miquel Forteza Pinya, Àngel Ruiz i Pablo, Miquel dels Sants Oliver, Miquel Costa i Llobera... Talment fer arqueologia sentimental o mirar documentals que mai no es filmaren, llegir vora la mar d'argent del Comú "El Pi de Formentor", "Cala gentil", "Costa Brava de Mallorca"... Costa i el seu etern enamorament d'aquestes terres poblades pels ignots fantasmes bastits per la seva esvelta imaginació poètica. Costa i també, evidentment, "La Serra" de Joan Alcover"; i "Les Coves Verges" de Gabriel Alomar, juntament amb "L'ermita sobre el mar" de Miquel Ferrà i "El Torrent del Freu" de Llorenç Riber... Mallorca i els poetes. Bartomeu Rosselló-Pòrcel cantant una terra, "A Mallorca, durant la guerra civil", que ja no tornaria a veure...
Ara és el moment d'estimar tot el que encara ens pertany i no ha desaparegut engolit per la inclemència dels dies, per la invasió furient que extermina les nostres arrels. Ens cal bastir l'ampli espai de la llibertat futura, el cercle de pedra, els talaiots altius que ens permetin servar la llum que davalla del cel per a bastir de lluminositats les nostres cales i badies. Temporal de núvols i d'ones. Des de la platja, en Es Comú, davant s'Albufera, imaginar aquell "empori de Roma i Grècia" cantat per Guillem Colom en el poema "Oda a Pollentia":
Oh cobejada Nau baleàrica,
antany empori de Roma i Grècia,
vers tu salpen encar els navilis
com al vell temps del primers argonautes.
Filla d'ardida nissaga hel·lènica,
a mitja via d'Europa i d'Àfrica,
el teu mar bressà el somni d'Eneas
i en tos covals trobà aixopluc Ulisses.
Dins tes serenes costes ciclòpies
somriu esplèndid el sol de l'Àtica,
és ton cel el del grec Arxipèlag
i els teus vergers són verds com els d'Arcàdia.3
Com l'arqueòleg que descobreix monedes antigues d'elevat valor, rares polseres d'altre temps, anells, collars, arracades d'or que feren somriure per un dia llavis ja esdevenguts pols, així la poesia ha servat la llengua pàtria, les ones que portaren la llum, la parla que cantà Marià Aguiló.
Fotografia i poesia ens permeten albirar una Mallorca que s’estén al llarg del temps, actual i històrica, amarada pels colors que Blai Bonet descriu en el poema "Mar en calma"4. Una mar verda "allargada dins el llit de blau color, color lila". Una mar sempre vestida de sol i rames de pi que la miren. Com no imaginar, a la ribera d'aquestes platges nostres escumoses, les naus de Cartago o Roma, penetrant, silents i decidides a la badia de Pollença, desembarcant comerciants i soldats just davant s'Albufereta o s'Albufera d'Alcúdia. La Ilíada descriu extensament com era i és aquest Mare nostrum que, des de les èpoques més remotes de la nostra història colpeja les naus que s'apropen a la nostra illa. Escoltem Homer: "Com l'ona impetuosa alçada pel vent cau des de dalt sobre la nau lleugera, omplint-la d'escuma, mentre la bufada terrible de l'huracà brama en les veles i els mariners tremolen perquè es troben molt a prop de la mort"5. O es troben prop de la vida, podríem afegir nosaltres, ja que les cales, la immensitat de l'arena que espera l'arribada dels oficials d’Hanníbal o de les tropes que comanda Quint Cecili Metel, són també bres de salvació, esglaó per a guaitar la bellesa que omplirà els ulls dels navegants que s'han atrevit a desafiar el vent i les tempestes. Estrabó ja parlava de la fertilitat de la nostra terra; Polibi, Frontí, Livi i Diodor de Sícul ens informen del valor dels foners balears que lluiten al costat de Cartago contra Roma. Florus, un historiador romà que parla de la conquesta feta per Cecili Metel, ens informa d'uns homes que, sense cap mena de por, en veure la flota de guerra, surten de cales i amagatalls i, armats solament amb fones, s’atreveixen a sortir a l'encontre de les naus romanes que ja han conquerit quasi tot el món conegut aleshores.
"Havent vist, però, la flota romana que venia des d'alta mar, pensant que es tractava d'una presa, s'atreviren, fins i tot, a atacar-la i, en un primer atac, cobriren la flota amb un enorme nigul de pedres i macs..."6.
Hem parlat de la llum, de la claror mediterrània. Sabem que des de l'antiguitat el problema de la naturalesa de la llum ha atret l'atenció de tots aquells que investigaven els fenòmens del món físic. Newton féu experiències de descomposició de la llum mitjançant un prisma i demostrà que la llum blanca era composta de diferents colors, els quals ja no podien descompondre's més, i, per contra, llur superposició tornava donar llum blanca. És aquesta llum la llum blanca, la llum més clara que descriu Costa i Llobera en el poema "Cala Gentil"? Imaginava Costa l'arribada de les naus llatines a la seva cala, a la terra que l'havia vist néixer? Costa imaginant lèsbiques lires, els càntics que fan les ones de la clàssica, venerable mar llatino-hel·lènica talment l'univers que guaiten els seus ulls fos un himne a l'Odissea augusta? Costa, obert a aquest bressol de la forma perfecta que arriba amb les primeres paraules llatines que es dispersen com el prisma ho fa amb la llum i creen les alquímies del llenguatge que encara empram.
La lluminosa claror de Cala Gentil descrita en uns versos plens de "blanca arena", "cèlic blau", "olor de bàlsam", "ombra serena" i "remor suau":
Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!7
1 Marià Villangòmez. Terra i somni. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1948. 2 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004.
3 Guillem Colom. Antologia lírica. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1983. Pàg. 207.
4 Blai Bonet. Entre el coral i l'espiga. Palma (Mallorca): Editorial Moll, 1952.
5 Carlos Garrido. Mediterrània: el paisatge d'Homer. Palma (Mallorca): J.J. Olañeta Editor, 1999.
6 Coloma Blanes i Blanes, Joana Bonet i Rosselló, Alexandre Font i Jaume, Aina M. Rosselló i Callejas. Les illes a les fonts clàssiques. Palma (Mallorca): Miquel Font, editor, 1990.
7 Miquel Costa i Llobera. Poesia completa. Pollença (Mallorca): El Gall Editor, 2004. Pàg. 537.
pobler | 23 Març, 2016 09:17 |
L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. (Miquel López Crespí)
La qüestió nacional a les Illes i el PSOE (pàgines del meu dietari)
Aquestes setmanes [juliol de 2002] hem pogut gaudir d'un interessant debat referent al PSOE i la qüestió nacional a les Illes. Josep Moll Marquès ens volia fer creure que el zapaterisme espanyol (i abans, el felipisme) defensaven el dret d'autodeterminació dels pobles o que havien estat a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional lluitant per aconseguir més quotes d'autogovern per a les Illes. L'article de Miquel Àngel Maria Ballester "El PSOE i el nacionalisme" (El Mundo-El Día de Baleares, 8-VII-02); el de Llorenç Capellà titulat "Nacionalisme i psocialisme" (Diari de Baleares, 9-VII-02) el del diputat del PSM Antoni Alorda Vilarrubias "Els 'nacionalistes' del PSIB-PSOE" (Diari de Baleares, 9-VII-02), el de Joan Pericàs "La Qüestió..." (El Mundo, 11-VII-02) i els que han escrit Joan Mir, Nanda Ramon i Joan Marí han ajudat a deixar les coses en el seu lloc.
Tot plegat coincidia amb la trucada d'un amic editor que em demanava si podia fer-li arribar algun original meu referent a la qüestió nacional a les Illes. De cop i volta m'he adonat d'una situació paradoxal ja que, de no reunir en alguns llibres el nombrós material que tenc dividit en centenars d'articles, estudis i llibres d'assaig, potser s'anàs oblidant la lluita i les aportacions teòriques i/o pràctiques dels intellectuals que hem lluitat -i lluitam- per una constitució autènticament democràtica que reconegui el dret dels pobles a l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autònomes. El confusionisme escampat per articles com els del senyor Moll m'ha fet constatar que, de no anar vius, els que hem lluitat de veritat per aquestes idees aviat podríem ser esborrats del mapa per aquells que sempre han claudicat davant els poders fàctics (la recent història de la transició és l'exemple més evident que podem recordar).
L'acció política concreta (militància dins les organitzacions que portaren -i algunes porten encara!- al coll la lluita per l'autodeterminació i el socialisme), el combat polític i cultural en defensa dels nostres drets nacionals res no signifiquen davant l'embranzida propagandística dels que solament empren la paraula "nacionalisme" en el marc del més barroer electoralisme. Però així van les coses i mai no s'ha d'esperar cap mena de reconeixement per la coherència en la defensa de determinats principis democràtics. Vegeu el pagament fet a Gabriel Alomar, Joan Fuster o a l'escriptor Manuel de Pedrolo. El silenci i el buit més vergonyós és el premi que sempre han tengut els intellectuals que nosaltres admiram. Res no importa a la colla d'oportunistes i menfotistes que ens encercla l'exemple ètic i la decidida actuació en defensa dels nostres drets nacionals i socials de Manuel de Pedrolo, Gabriel Alomar, Joan Fuster, Llompart de la Peña....
En el llibre d'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, 2001) i en previsió d'un possible llibre fent referència a la qüestió nacional, ja havia anat deixant indicis que servissin de "guia" per aquest hipotètic editor interessat en sistematitzar els meus treballs referents a la qüestió nacional.
En el capítol del llibre abans esmentat titulat "L'abandonament de la lluita per l'autogovern" (pàgs. 209-216) informava d'on es podien trobar alguns d'aquests treballs (no tots!) publicats en temps de la transició. Deia en aquest capítol: "Com ja he explicat en un altre capítol, a ran d'unes xerrades amb Llompart de la Peña vaig decidir -a part de la meva lluita estrictament de militant dins l'OEC- portar una mica 'la guerra pel meu compte' i provar d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir-nos. I així, quan pareixia que -obtingudes les respectives poltrones institucionals- s'havia oblidat la lluita pel nostre redreçament nacional, vaig escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les Illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern. Entre d'altres, els treballs més destacats en aquest sentit que vaig anar signant foren els següents: Autonomía: la lucha contra un silencio (Última Hora, 15-II-78); Els altres callen... Autonomies: al gust d'UCD (Baleares, 25-II-78); Nuestras enmiendas al Proyecto Constitucional (Baleares, 5-III-78); Al Sr. Antonio Ensenyat (Última Hora, 11-III-78); Autonomía de Baleares y Pitiüsas (La Voz de los Trabajadores, III 78); Per l'Autonomia (Baleares, 18-IV-78); Autogovern i estatut (a la secció 'La Columna de Foc' del diari Última Hora, 22-4-78); En defensa de la nostra nacionalitat (en la secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 5-V-78; La Constitució: greus limitacions per l'autonomia (secció 'La Columna de Foc', Última Hora, 13-V-78; El gonellisme d'UCD (Baleares, 4-V-78); UCD: La dreta centralista de sempre (Baleares, sense data); Per una constitució autènticament democràtica (Baleares, 16-V-78); Mallorca: clamor contra UCD (La Voz de los Trabajadores, 15-VII-1978); El fascismo en Mallorca (La Voz de los Trabajadores, 1-VI-78); En defensa de una constitución auténticamente democrática (escrit meu però signat per l'Oficina de Premsa de l'OEC, Baleares, 20-VII-78); La situación política actual (Baleares, 7-VI-78).
'Com he dit abans, alguns d'aquests treballs varen ser comentats i discutits amb Josep M. Llompart en el seu despatx de l'Editorial Moll, en el carrer Torre de l'Amor, núm. 4, on anava a lliurar-li el material per a 'La Columna de Foc'. Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa illusió, podíem imaginar que amb esforç i persistència podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven la reforma del sistema".
Cal recordar que, la redacció del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, 2000) i el d'assaig No era això: memòria política de la transició ja anaven enfocats en la línia de recuperació de la nostra memòria històrica. Cultura i antifranquisme conté nombrosos capítols que permeten visualitzar a la perfecció la història de la creació de les bases polítiques i culturals del futur nacionalisme d'esquerres a les Illes. Que jo recordi, no teníem el PSOE al nostre costat ni en els anys de la lluita per una Constitució autènticament democràtica, ni en els anys vuitanta, quan lluitàvem per un Estatut "via 151". Com molt bé explica el diputat Antoni Alorda, ja fa més d'un quart de segle que sempre ensopegam amb enteses PP-PSOE per barrar el pas al nostre autogovern. Perfeccionar el disseny de l'Espanya autonòmica és l´únic que ha fet el partit del senyor Moll (això i coses molt més tèrboles de les quals ja han parlat durant anys i més anys els mitjans de comunicació). Crec que ja ho vaig escriure en un altre article: el "nacionalisme" no és qüestió de paraules ni de sermons. És tracta d'una pràctica militant i de fets concrets. I els fets concrets del felipisme o del zapaterisme no han anat mai en direcció d'augmentar les nostres quotes d'autogovern i, manco encara, de lluitar pel dret democràtic a l'autodeterminació de les nacions.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Memòria històrica: les claudicacions de la transició. L'esquerra oficial contra el dret dels pobles a l'autodeterminació
Memòria històrica: la transició.
Actualment hi ha una forta polèmica damunt qüestions històriques. Tot ha vingut motivat per un escadusser informe de la "Real Academia de la Historia". Molta gent es demana per l'origen autèntic de l'actual batalla política. En el fons, el debat que el PP ha obert en el front de l'ensenyament (i, per tant, en el de la ideologia i de la cultura, en el de la història i la filosofia) no es pot deslligar dels resultats de la transició espanyola. És evident que ens trobam amb sectors nostàlgics de "la España eterna", aquella Espanya imperial que ens ensenyaren els professors atemorits per falangistes i la Gestapo del règim (la Brigada Social). Recordem que, després de la victòria del nazifeixisme en la guerra civil, la majoria de mestres, professors liberals, republicans, socialistes, quan no van ser executats van haver de marxar a l'exili (penseu solament en la gran quantitat d'intellectuals que hagueren de reorganitzar la seva vida a Mèxic). Aquí, en el desert assolat per la repressió, només hi restaven els fidels amants de la maniquea història imperial (El Cid, Don Pelayo, Els Reis Catòlics, aquell "Imperio donde no se ponía el sol", el món de Carles I, Felip I –que ells anomenaven Carlos V i Felipe II- i, no hi mancaria més, Felip V!). Ara bé, la batalla ideològico-cultural de la dreta contra l'esquerra en el camp de la història no és tan sols "nostàlgia imperial". Ni molt manco! Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que l'esquerra oficial aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia). En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història liberal de l'Estat espanyol. Igualment s'abandonà la lluita democràtica per l'autodeterminació i la possibilitat de federar comunitats autonòmes... Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservat l'essencial del sistema. Aquesta era la primera batalla que havia de guanyar el poder abans de passar a noves fases de la seva ofensiva. La batalla en el camp de la història, el que estam veient en el present, es deixava per a més endavant, quan la primera etapa del pla es consolidàs.
En els anys 76-77 el que era més important era la desactivació de tots els continguts anticapitalistes del moviment obrer i popular. Rompre la columna vertebral, unitària, dels treballadors, els estudiants, els sectors professionals antifeixistes... Es tractava de consolidar la monarquia, enterrar la memòria republicana dels pobles de l'Estat (la pretesa esquerra renuncià de seguida a demanar un referèndum que servís per a conèixer la voluntat popular quant a la qüestió de monarquia o república). Felipe González protagonitzà aquella farsa de sortir del PSOE fins que l'organització no abandonàs el marxisme. Santiago Carrillo, la plana major del PCE, feren el mateix dins del seu partit. Són els anys en els quals els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, antisistema, dels sectors populars. Els partits de l'esquerra revolucionària són criminalitzats de forma permanent i són presentats com a "agents de la policia política franquista". En una data tan recent com el mes d'abril de 1994, la plana major del PCE, en un furibund pamflet contra l'autor del llibre que teniu en les mans, encara s'atrevia a dir que els revolucionaris havíem treballat per a la policia política de Franco, per al "franquisme policíac"! I ho signaven públicament sense cap mena de vergonya!
Tot això és tan evident que fa uns mesos un equip d'historiadors, escriptors i estudiosos del moviment obrer signaren a Barcelona un famós manifest titulat El combate por la historia en el qual s'aprofundeix en els elements que he senyalat una mica més amunt. Destacats intel·lectuals com Jerónimo Bouza, Antoni Castells, Chris Ealman (de la Universitat de Cardiff), Carlos García Velasco, Ramon Molina, Abdy Durgan (assesor històric de la pellícula "Terra i Llibertat"), Antoni Jutglar, Eduard Pons Prades, Rafel Mestre (Fundació "Salvador Seguí" de València), Mary Low (autora en 1937 de Red Spanish Notebook), Baltasar Palicio (historiador), Reiner Tosstorff (historiador), Assumpta Verdaguer (Centre de Documentació Històrico-Social) i qui signa aquesta introducció... (hi ha centenars de signatures més, revistes històriques, ateneus, centres de documentació històrics) s'han posat a la tasca de recuperar munió d'esdeveniments soterrats en temps de la transició tant per part del poder com per bona part d'oportunistes que acceptaven l'ocultació còmplice, la mentida, la tergiversació més barroera. Són els dirigents polítics d'aquesta esquerra covarda, els "intel·lectuals" al seu servei els que han anat silenciant durant prop de vint-i-cinc anys els aspectes més conflictius del moviment obrer (minusvaloració del moviment anarquista, del POUM, oblit dels Fets de Maig de 1937, de la guerrilla antifeixista...). Són els mateixos que, en temps de la transició (i en l'actualitat!), criminalitzant permanentment el marxisme, l'anarquisme o el cristianisme revolucionari, han fet tot el possible perquè s'oblidàs la combativa història dels pobles de l'Estat. Són els culpables de l'amnèsia permanent, de la marginació de tot fet històric que no servís per a consolidar el nou estat sorgit dels pactes de la transició.
Per tant, com dèiem, els centenars d'historiadors i intel·lectuals que hem signat a Barcelona el manifest Combate por la historia no ens hem d'estranyar que, una vegada que s'ha acomplert la primera part (i la part més complicada) del pla de la reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura franquista, ara es vulgui fer la passa final. Acabada la feina bruta dels servils (vint-i-cinc anys de tergiversacions amagades rere preteses "cientificitats) arriba el moment de la "Real Academia de la Historia". Res que ens véngui de nou. Cap cosa no esperada de fa temps. La "Real Academia de la Historia", els poders fàctics que hi ha el seu darrere, només proven de recollir els fruits sembrats en dècades manipulació intencionada. Ja no existeix una esquerra combativa com en els darrers temps de la dictadura, ja no surten a Catalunya un milió de persones demanant l'autodeterminació ni les vagues generals unitàries del moviment obrer i popular no posen el perill el sistema (Vitòria l'any 1976, per exemple)... Cohesionat políticament l'Estat, derrotades les possicions rupturistes i revolucionàries en la transició, ara és el moment d'aquest atac final en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El Cid cavalca de nou! El Cid, i les tropes de l'Emperador Carlos V contra comuners i agermanats; els requetés del segle XIX contra els hereus de la Constitució de Cadis de 1812; les tropes de Franco contra nacionalistes, marxistes i republicans de totes les tendències. El document de la "Real Academia de la Història", el decret d'"Humanidades" que serà aprovat properament pel Parlament de l'Estat, serà simplement la darrera batalla de la transició.
« | Març 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |