pobler | 16 Març, 2016 10:24 |
Palma, Anys 70 - Crònica sentimental de la transició - Una roda de premsa clandestina -
Recordava el suïcidi de Maiakovski, l’assassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intel•lectuals enviats a Sibèria i morts d’un tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven l’assassinat massiu d’intel•lectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de l’imperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb l’abundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució d’Octubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes? (Miquel López Crespí)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Escoltava en Jaume, que, emocionat, feia un relat de les lluites de barris on el partit era el capdavanter, l’ànima de les mobilitzacions. Però qui ho sabia, a part de la gent de la barriada? Cap diari s’havia fet mai ressò del que passava més enllà de les reunions semioficials de les inútils Juntes i Plataformes Democràtiques!
Nosaltres no existíem, érem invisibles!
Joan Socias va ser el primer que ens va fer una pregunta. Estava intrigat pel fet que no formàssim part dels muntatges que, en teoria, havien de portar endavant la ruptura amb el règim franquista.
Guillem Salomó alçà la mà per a intervenir. Fent un senyal amb el cap li férem entendre que podia dir el que volgués. Des del començament de la reunió no seguíem cap ordre concret d´intervencions. Havíem deixat de banda la planificació que teníem preparada. Érem en família. La trobada a casa meva s´havia convertit en una reunió entre amics. Sabíem que mirarien de situar la informació on fos més visible, en el moment més oportú. Possiblement haurien d’aprofitar quan el director marxàs a sopar i restassin espais sense omplir. Tot depenia de múltiples circumstàncies, difícils d’especificar en aquell instant de la nit.
La pregunta de Joan Socias era interessant. Una munió de simpatitzants ens preguntaven el mateix. En el fons, i ho sabíem, participar en els organismes unitaris hauria estat un sistema senzill d´aparèixer als diaris. Bastava signar els quatre punts de la Plataforma, renunciar a la lluita anticapitalista, deixar de banda l´exigència de la República i la independència de les nacions oprimides, i ja seríem a la mesa de les negociacions amb els homes del Moviment. Esdevindríem “respectables”! La Guàrdia Civil i la Social farien els ulls grossos davant moltes de les nostres activitats i els directors dels mitjans de comunicació no llançarien al fems els comunicats que els enviàvem.
En Guillem anava a respondre quan sonà el telèfon. El cor em va fer un sotrac. Què passava? Amb un cert temor per si compareixia la policia, vaig despenjar l’auricular. Els presents em miraren, interrogants.
Amb un gest amb la mà els vaig tranquil•litzar. Era Mateu Ferragut, el secretari general que, amb altres companys, mantenia la vigilància pels carrers del barri. M’informà que “feia bon temps i no es veia cap núvol en el cel”. Fórmules intranscendents per si teníem el telèfon intervengut.
Tot plegat volia dir que la zona restava tranquil•la i no havien detectat cap membre de la Brigada Social ni dels serveis d´informació de la Guàrdia Civil.
Mentre els feia un senyal indicant que continuassin amb les preguntes i les respostes, em vaig aixecar per anar a la cuina a preparar un altre cafè.
La moixa dormia al sofà del menjador, indiferent a les veus que sortien del despatx. Al principi, en entrar els periodistes, s’havia dignat a alçar el cap des del seu observatori i, com aquell qui contempla uns éssers inferiors. Després, majestuosa, es girà situant-se de nou en el racó que més estimava.
Ara, en passar pel seu costat, em mirà una mica molesta. Com si em digués: “Què fas per aquí? No eres al despatx, contant les teves històries, molestant amb els discursos de sempre? Deixa’m dormir una estona en pau!”.
Instintivament, com acostumava a fer, li vaig acaronar el llom amb suavitat. Endebades provar de calmar-la. Continuava enfadada i, sense pensar-ho dues vegades, amb gest quasi insultant, marxà del sofà al butacó de davant la televisió com si m´advertís que, mentre hi hagués gent estranya a la casa, no anàs de moixonies.
De la cuina estant, sentia com Guillem Salomó anava explicant els motius de la nostra absència dels organismes unitaris.
Ho havíem contat en nombroses ocasions en els fulls volanders, en multituds d’articles publicats a les nostres revistes. Ens repugnava la política que no tenia res a veure amb la lluita concreta del poble. Feia plorera veure les fotografies de reunions amb els dos o tres advocats del PSOE que mai no participaren en cap acció concreta contra la dictadura. Amb els únics que ens trobàvem en els caus de la clandestinitat era amb els carrillistes i els diversos grups estalinistes, maoistes i trotsquistes clandestins. I, també, amb els cristians anticapitalistes. Tota la resta, la pluja de sigles que figuraven a les fantasmals Juntes i Plataformes oficials, no significava res. Enlairar personatges sorgits de les universitats de l´Opus, esotèrics grups nascuts a l´ombra dels confessionaris? Era penós constatar com sorgien, talment bolets a l´inici de l´hivern, sigles i més sigles, útils únicament per endiumenjar el ram de flors que s´oferia al Moviment. Rendistes, professionals desenfeinats, advocats amb aspiració a ocupar càrrecs institucionals, oloraven que pertànyer a un organisme beneït per les altures no representava cap perill i en un futur pròxim els podia ser summament rendible.
Guillem Salomó ho explicava als nostres amics.
-Nosaltres no esperam res de favorable per al poble en procés pactat amb els franquistes –deia, tranquil, alhora que encenia la pipa-. Canviar alguna cosa per a mantenir el més bàsic de la dictadura? Santiago Carrillo ha dit que, per aconseguir cadiretes, la República no serà cap obstacle. Es respira dins l’ambient un desig esbojarrat de compartir el poder amb els homes que ens torturaren durant més de quaranta anys. Un repartiment d´un futur Parlament que deixaria reforçada la unitat de l’Estat espanyol i l’economia de mercat. Ja circulen esborranys del que podria ser la Constitució del règim sorgit de la reforma.
Els vaig servir el cafè que havia acabat de fer.
Els periodistes estaven molt interessats en tot el que deien Jaume Calafell i Guillem Salomó. A poc a poc, a casa, envoltat dels companys, em començava a relaxar després d’un parell de dies d’anar amunt i avall per organitzar la trobada clandestina. De cop i volta m’havien desaparegut les ganes de contar el que tenia apuntat a l’agenda. Tanmateix, ells ho feien millor que jo. No tenia sentit que intervinguéssim tres persones alhora.
Els temps transcorria lent. Al cap d´una estona, després d´aclarir els principals punts del programa polític, ja parlàvem de literatura i art, del paper de la ideologia i la cultura en un canvi de societat. Vaig fer un somriure imperceptible. La nit de feina per a donar a conèixer les idees que impulsàvem anava convertint-se en un dels nostres típics debats en la redacció del diari, a la llibreria on vaig treballar uns anys. Sempre em va agradar parlar del paper de la cultura en la futura societat socialista! A l´organització, no tothom pensava igual que els tres membres de la direcció que érem aquella nit al meu pis. Una bona part del partit vivia extraordinàriament endarrerida, situada al bell mig de les concepcions d’un marxisme vulgar, herència del pragmatisme més exacerbat de la socialdemocràcia europea i l´estalinisme.
Els tres membres d’aquell improvisat Servei de Premsa érem ben lluny d’aquelles concepcions. Antonio Gramsci, Andreu Nin, els escrits dels situacionistes francesos, la lectura dels socialistes utòpics del segle XIX, ens havien fet obrir els ulls des de la joventut. Quin sentit tendria controlar l’economia, com a la Rússia revolucionària, si el paper de la dona i de la família era el mateix que en temps del tsarisme, si no canviaven la relació entre dirigents i dirigits? Un autoritarisme idèntic al de la monarquia, amb la diferència que ara hi hauria una faç i un martell on els antics dominadors hi tenien l’àguila imperial? Per què la burocràcia soviètica empresonava i assassinava els artistes que volien canviar la sensibilitat de les persones, els arquitectes que maldaven per bastir edificis lluny dels pisos que consolidaven la família patriarcal burgesa?
Recordava el suïcidi de Maiakovski, l’assassinat d´Isaac Babel i Meierhold, les crítiques a Eisenstein i Dimitri Xostakóvix, els intel•lectuals enviats a Sibèria i morts d’un tret al cap a totes les presons del nou estat socialista... Què fer per no caure en la mateixa putrefacció? D´on sorgia la ceguesa, el fet que militants experimentats continuassin dins organitzacions que no feien autocrítica del passat i que fins i tot justificaven l’assassinat massiu d’intel•lectuals i dirigents revolucionaris? La vella guàrdia bolxevic, massacrada, torturada en els soterranis de la Lubianka, apallissada fins a confessar que eren agents de l’imperialisme alemany i japonès! Com era possible, em preguntava, què passats els anys, amb l’abundor de llibres i documents existents sobre la història de la Revolució d’Octubre, partits que es reclamaven del socialisme, justificassin i callassin davant la magnitud dels crims estalinistes?
Per això les explicacions de Jaume Calafell i Guillem Salomó en contra dels pactes i acords de despatx, marginant la representativitat de les assemblees. Nosaltres ens aferràvem al poder popular que naixia a les fàbriques i els barris, al camp i les universitats, com aquell que s´aferra a la darrera esperança per a canviar l´univers d´explotació i cinisme que ens envoltava, furient, com un huracà bestial, imparable.
pobler | 16 Març, 2016 08:47 |
(2 vídeos) ...em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica. (Cecili Buele)
La transició: la història que ens han amagat
Per Cecili Buele, exconseller del Consell Insular de Mallorca /p>
La prestigiosa editorial catalana "El Jonc" acaba de publicar [2001] un nou assaig de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. El llibre porta per títol No era això: memòria política de la transició. La nova obra de López Crespí comença fent memòria de les lluites antifranquistes dels anys seixanta i setanta per acabar acabar analitzant els esdeveniments més importants de la transició.
Per a l'autor de l'assaig que comentam la transició comença amb la mort (em atemptat) de Carrero Blanco. S'analitza també el paper de l'eurocumunisme, la socialdemocràcia i l'esquerra revolucionària en tots aquells anys. Importants capítol són els que parlen de la consolidació de la divisió sindical, de la inoperància de determinats organismes "unitaris" de l'opossició, de l'abandonament de la lluita per la república i l'autodeterminació i la signatura dels antipopulars pactes de la Moncloa. S'analitza igualment alguns aspectes essencials de la història del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i del procés autonòmic a les Illes. Es fa especial esment en la preparació dels diversos cops d'Estat que confluïren el 21 de febrer de 1981.
Si ho hagués de resumir en unes poques paraules, jo diria que el llibre de'n Miquel López Crespí és una apassionant memòria política del període de la transició política cap a la democràcia, amb la qual l'autor convida companys i companyes de lluita per la llibertat al nostre país a romandre dins la mateixa trinxera de combat per un món més just i solidari.
Solament per aquesta convidada enèrgica i engrescadora que ens fa en Miquel, ja s'ho paga que l'autor hagi arribat a fer aquest llibre, que el llibre hagi estat posat a la venda i que la gent amant de la lectura en pugui adquirir l'exemplar, no solament per fullejar-lo i pegar-li una ullada, sinó sobretot per llegir-lo i assimilar-ne el contengut.
Com dèiem una mica més amunt, l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) abasta els set anys i dos mesos del període de la transició democràtica de l'Estat espanyol, que transcorren entre dos fets molt singulars: l'atemptat mortal d'ETA contra l'Almirall Carrero Blanco, president del Govern franquista, que es produí dia 20 de desembre de l'any 1973, i el cop d'Estat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero Molina, el capvespre del dia 23 de febrer de l'any 1981.
No és aquesta la primera vegada que Miquel López Crespí ve a Santa Maria. Jo no hi era. Però surten en aquest llibre algunes referències a altres actes organitzats aquí, a Santa Maria, on ha participat en Miquel. És el cas d'aquell que s'organitzà l'any 1977 per recordar els republicans afusellats al cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936). Ho trobareu a la pàgina 192 de No era això.
L'autor del llibre
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla (Mallorca) l'any 1946. Escriptor i polític. Detingut per primera vegada per la Brigada Social del règim franquista l'any 1963 és des d'aleshores un actiu corresponsal de Ràdio Espanya Independent. Entra en contacte amb les Joventuts Comunistes (via París). A partir de 1966 es separa de la línia oficial carrillista (PCE) a conseqüència de la política de "reconciliació nacional" amb la burgesia. Pateix nombroses detencions i interrogatoris. A començaments dels setanta milita en les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants i posteriorment entra a formar part de la direcció del comunisme no estalinista de les Illes: l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista). S'encarrega de la coordinació de la principal publicació de l'esquerra revolucionària mallorquina (Democràcia Proletària, portaveu del Comitè d'Illes de l'OEC). Corresponsal de nombroses publicacions marxistes es detingut una vegada més (juntament amb part de la direcció de l'OEC) i ingressa a la presó de Palma l'any 1976. D'ençà 1968 és un destacat collaborador de la premsa mallorquina i en temps de la dictadura combinava la lluita clandestina amb la dedicació a la literatura. Miquel López Crespí és uns dels escriptors més guardonats de les lletres catalans i alhora un destacat propagandista del marxisme, l'anarquisme i l'independentisme antiimperialista. Té publicats centenars d'articles dedicats a la història del moviment obrer, la cultura, la pràctica i la teoria del socialisme arreu del món. L'any 1978 entrà a formar part de la direcció del PSM (Partit Socialista de Mallorca) i és membre del Consell de redacció de la revista dels nacionalistes d'esquerra (Mallorca Socialista). En els anys vuitanta es cofundador i Vice-President de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (l'organització cultural republicana i antiimperialista més important de les Illes en aquells anys). D'ençà el 1973 ha publicat més de trenta llibres (assaig, novella, poesia, teatre, narrativa juvenil, memòries...). Les seves obres més conegudes són: L'Amagatall (novella); Estiu de foc (novella); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); Punt final (poesia); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Record de Praga (poesia); El cadàver (teatre); Històries del desencís (narrativa); Vida d'artista (contes); Crònica de la pesta (narrativa); Planisferi de mars i distàncies (poesia); Cultura i antifranquisme (assaig); La Ciutat del Sol (novella); Els poemes de l'horabaixa (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia): Acte Únic (teatre); Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Històries per a no anar mai a l'escola (narrativa juvenil); Revolta (poesia); Homenatge Rosselló-Pòrcel (teatre); Revolta (poesia)...
El punt de partida de l'autor d'aquest assaig històric
L'autor parteix de la ferma convicció i creença que la transició política cap a la democràcia al nostre país comportà grans i fortes renúncies per part d'una esquerra que es tornà amnèsica per conveniència: la de ser oficialment reconeguda:
-s'hi signà un pacte de sang per oblidar l'heroic passat d'una resistència antifranquista perllongada en l'espai i en el temps;
-s'hi renuncià al marxisme, a la tradició i la memòria republicana, a una construcció federal de l'Estat;
-s'hi acceptà de bones a primeres un restabliment i consolidació de la monarquia borbònica, com també de la divisió sindical;
-s'hi abandonà pràcticament la lluita per l'autodeterminació dels pobles, i les pràctiques de democràcia directa dins la societat;
-s'hi posà a un racó les gestes increïbles de les actives i molt dinàmiques guerrilles antifeixistes;
-s'hi desactivà el contengut anticapitalista del moviment obrer i popular;
-s'hi renuncià a fer servir un referèndum per conèixer la voluntat popular respecte d'un règim monàrquic o republicà;
-s'hi retiraren a les manifestacions els signes i símbols de la bandera republicana o independentista, mentre era penjada la bandera de Franco fins i tot a les seus de partits i sindicats;
-s'hi oblidaren per complet els moltíssims defensors de la República;
s'hi deixaren intactes els aparells repressius de la dictadura franquista: la Brigada Social, la Policia Armada i la Guàrdia Civil;
-s'hi consentí que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa constitució democràtica;
-s'hi accepta, en definitiva, la implantació i desplegament de l'economia de lliure mercat.
Tot això significà, segons l'autor, l'enterrament gairebé definitiu de quasi un segle i mig de lluites del moviment obrer i les nacions oprimides de l'Estat espanyol, significà també l'abandó de la lluita per l'autodeterminació i la unitat territorial dels Països Catalans.
S'arribà, amb això, a la conclusió que els poders fàctics deixaren en mans del PSOE i del PCE tota la feina bruta d'anar acabant amb la història republicana, nacionalista, anticapitalista, dels sectors populars (pàg. 8). Una vegada que la dreta procedent del franquisme va acomplir la primera part (i la part més complicada) del pla de reforma i modernització del règim sorgit de la dictadura, ara es vol fer la passa final, l'atac definitiu en el camp de la història, la cultura, la filosofia. El document de la Real Academia de la Historia i el decret d'Humanidades són simplement la darrera batalla de la transició (pàg. 10).
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà
Jo vull dir a en Miquel que, així com durant el període de la transició democràtica "portà una mica la guerra pel seu compte i provà d'utilitzar els mitjans que la premsa oficial podia oferir a la gent més revolucionària d'aleshores" tal com apareix en aquest llibre; i de la mateixa manera que aleshores es dedicà a escriure nombrosos articles denunciant la maniobra reformista de la transició i el silenci dels parlamentaris elegits a les illes, envers tot el que es referia al combat per l'autodeterminació i l'autogovern; ara també convé que aprofiti l'oportunitat que té de fer-ho, per motius gairebé semblants, si hom fixa l'atenció en el desplegament de les diverses polítiques duites a terme per l'autoqualificat primer govern progressista i nacionalista del Pacte de Progrés a les Illes Balears i Pitiüses.
Que no es cansi d'escriure. Que no afluixi, ni poc ni gens ni una mica en l'intent de deixondir mentalitats i tarannans que hom vol veure molt més intensament compromesos en la tasca d'aixecar un país més culte, més lliure, més solidari i més sobirà.
Vaig nàixer a Palma, l'any 1944. Segons he pogut al llibre d'en Miquel, el mateix any que es constituïa a Tolosa de Llenguadoc la Junta Española de Liberación, formada per republicans, socialistes i part del moviment libertari (CNT no hi estava d'acord).
També amb la lectura del llibre d'en Miquel m'he pogut informar que entre els anys 1945 i 1947, mentre jo anava de grapes per devers Ciutat, desenes i desenes de dirigents guerrillers varen ser capturats per les forces repressives (Cristino García, José Vitini, Antonio Medina, Manuel Castro...) (pàgina 13), sense que jo m'entemés gairebé de res.
Passats uns anys, tampoc no vaig tenir l'oportunitat de viure de prop tots els anys de la transició democràtica al nostre país. M'hi anava acostant amb les notícies que m'arribaven, quan em trobava a Àfrica o a Amèrica Llatina, on vaig treballar des de l'any 1971. Em vaig incorporar a Mallorca l'any 1978. Pràcticament, idò, només he viscut tres anys d'aquests que surten al llibre d'en Miquel: me'n manquen quatre que no he conegut directament. No vaig viure aquí la mort d'en Carrero Blanco, ni el cop d'Estat d'en Tejero (l'any 1981 era a Nicaragua).
És per això mateix que té molt més valor per a mi aquest llibre d'en Miquel López Crespí. Perquè em ve a dir a les clares que NO ERA AIXÒ tot allò que s'hi feia durant el període de la transició democràtica al nostre país; que NO ERA AIXÒ tot allò que se'n publicava als diaris oficials; que NO ERA AIXÒ tot allò pel que lluitaven les forces més progressistes i revolucionàries del país; que NO ERA AIXÒ tot allò que desitjàvem tots... Que hi havia d'altres metes i objectius que, a hores d'ara, encara no han estat assolits ni per les classes treballadores ni pel conjunt de la nostra societat illenca. Cosa que ens pot fer veure ben a les clares que encara ens queda molt a fer per arribar a construir una societat profundament democràtica.
Comptam amb tu, amic Miquel.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Març 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 | 29 | 30 | 31 |