pobler | 06 Febrer, 2016 12:41 |
Palma (Mallorca), Anys 70 - Viure en una cel·la de tres metres de llargària per dos d´amplada –
Crònica sentimental de la transició -
Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis. (Miquel López Crespí)
La cel·la feia uns tres metres de llargària per dos d´amplada. Després de contar-nos els detalls de les detencions, restàrem en silenci. Quant temps ens tendrien tancats? L’experiència ens deia que, possiblement, només serien unes hores. L’expedient per lliurar al jutge ja estava fet. A què esperàvem per portar-nos al Palau de Justícia? Mai no se sabia amb certitud què volia la Brigada Social. Per què ens havíem de fiar del que pogués dir la policia? Era una època plena de confusió. Podien fer el que volguessin. Estàvem decidits a arribar fins on fos. Tanmateix, ja havíem fet el debat en el Comitè de Direcció. No calia pensar-hi gaire. Si ens volien tenir més dies detinguts haurien d’ordir una acusació més consistent que la de la presentació del partit. Era obligatori portar-nos davant el jutge en un termini màxim de tres dies. El Rosset ens digué què ja tenien les acusacions redactades i què no pensaven perdre gaire temps amb els interrogatoris. Vaig pensar que tot passaria com havíem imaginat. La manca d’un interrogatori a fons i l’absència del comissari Ricardo Manzanas en tot aquell procés ens ho anava confirmant. Pareixia que, des de Madrid, havien arribat instruccions precises: “Detener a los responsables de todas las organizaciones de la extrema izquierda que pretendan ocupar espacios públicos. Autorizar los de los partidos que están pactando con el gobierno. Vigilar las actividades del PCE y el PSOE desde lejos, sin molestar, siempre que no se trate de manifestaciones que perturben el orden público. Pero ninguna contemplación con los grupos que critican el proceso actual de reformas.”
El Rosset i la plana major de la Social palmesana seguien aquestes indicacions.
Arribat a aquest punt de les meves reflexions, em vaig fixar amb més deteniment en la cel·la. La coneixia d’anteriors detencions. Les rajoles, grises com l’uniforme dels vigilants. Tan sols una novetat: pareixia que acabaven de pintar les parets de l’estreta cambra. La darrera vegada que hi vaig romandre unes nits va ser després de les detencions per repartir premsa clandestina al carrer del Sindicat. Feia uns dies que els feixistes havien assassinat els advocats d’Atocha, a Madrid. El partit havia decidit que els militants més coneguts per la policia sortíssim al carrer sempre que poguéssim. Ens multiplicàvem per cent. Jo em passava el dia a un dels pisos clandestins. Pintava cartells de propaganda en paper barat i, a la nit, els aferràvem pels carrers cèntrics de Palma i per les barriades suburbials. M’inspirava en uns vells llibres comprats a Londres i París. Reproduccions de pòsters de la Revolució d´Octubre, de Renau, els cartells de la guerra civil espanyola que, com podia, adaptava a les necessitats del moment. Els dibuixos eren quasi semblants al passat però n´actualitzava les consignes. No em podia entretenir gaire. Les accions es succeïen sense descans i, el més important, silenciats pels diaris oficials, era necessari trobar sistemes ràpids i barats per convocar les vagues i les manifestacions, per denunciar els crims d’una dictadura que moria matant.
Les parets de la cel·la eren plenes d’inscripcions fetes amb les ungles. Algunes eren frases obscenes; d’altres, consignes revolucionàries. Em vaig acostar al mur de la dreta. A primera vista no es veia res. Una capa de pintura barata ho havia tapat tot. Si palpaves amb la mà, talment fos un missatge escrit en braile, podies llegir mentalment les antigues inscripcions: “Visca el PCE (ML)!”, “A baix el feixisme!”, “Visca la República! Potser les mateixes exclamacions que cridaven els esquerrans assassinats el trenta-sis.
Era curiós. Jo també escrivia les mateixes frases en els anys de les primeres detencions. Com si haguéssim de morir i només ens quedàs l’esperança de deixar constància dels nostres pensaments en els murs de les cel·les policíaques! Grafits deixats a lloure, talment els missatges abandonats dins una ampolla de vidre i llançats a la mar, com a senyal per als companys que vendrien després de nosaltres. Les hores i els dies es feien llargs quan romanies tancat entre quatre parets. Podies estar hores caminant amunt i avall: tres passes endavant; tres passes endarrere. Però al cap d’unes hores, aquell ambient estret i mal ventilat et produïa vertigen. Com si fossis un animal fermat a la sínia, fent voltes al pou sense cucales! Aleshores queies al terra i trigaves una bona estona per a recuperar la consciència. Ets senties com una bèstia tancada dins la gàbia del zoo.
pobler | 06 Febrer, 2016 10:43 |
L'estudi que comentam ("El cànyom, un element del parament matrimonial") ens informa d'una Mallorca molt pobra. Com deia una de les informants de les nostres historiadores: poca cosa podia donar a la filla un pare "jornaler i que només tenia una quarterada". En molts pobles mallorquins d'abans de l'embranzida del turisme no hi havia riquesa. Les gents de Son Servera (l'estudi parla específicament d'aquest poble) es regien per un sistema de possessions on anaven a treballar, com a jornalers, escaraders i altres feines, els habitants del poble a fi de completar l'escàs benefici que donava el conreu. (Miquel López Crespí)
La roba de cànyom a Mallorca
Margalida Bernat, Maria Ferrer i M. Assumpció Suau expliquen en un interessant treball titulat "El cànyom, un element del parament matrimonial" (vegeu La vida quotidiana dins la perspectiva històrica, pàgs. 305-308) que: "Un dels elements que constituïen la dot que havia d'aportar la dona, a més dels doblers si es feia al cas, era la roba. La quantitat o qualitat d'ella depenia de la condició econòmica de la família a la qual pertanyia la dona. Els teixits, per tant, anaven des del luxe de les sedes i velluts en un extrem, fins el cànyom a l'extrem oposat".
El treball abans esmentat ("El cànyom...") ens informa que a Mallorca eren diversos els teixits que es feien a partir de la fibra de la Cannabis Sativa. Per exemple, la caixada de moltes dones pageses (especialment les més pobres) es feia a partir de les teles aconseguides emprant les fibres del cànyom.
Què era, exactament, la caixada?
S'entén per caixada el conjunt de roba o altres coses que caben dins una caixa. Però es denominava així especialment el conjunt de roba que aportava la núvia al matrimoni. El nom (caixada) li ve de la caixa gran que portava a la casa en casar-se. Aquesta caixa solia ser un moble allargat, de devers 1,50 m. de llargària i 0,50 m. d'amplària, generalment de llenya de pi.
De quins teixits eren les robes de la caixada mallorquina?
Seguint les investigacions que han fet Margalida Bernat, Maria Ferrer i M. Assumpció Suau sabem que la núvia solia preparar unes tres o quatre camises de drap, dos o tres enagos o faldons, un nombre indeterminat de tovalloles grans i petites, dos jocs de llençols de brinet, diversos davantals de cuina i matancers...
Els teixits eren dos: el drap i el brinet. Amb el nom de drap s'entén tota roba teixida. El brinet era el teixit fet de la part més pura del lli, sense estopa ni borres. Com expliquen les autores del treball, "donat que era més fi [el brinet], se'n feien prendes d'una certa delicadesa com les camises, gipons de davall, i en ocasions mocadors". Per a les tovalles i tovalloles existia un teixit especial anomenat burballeta. En les famílies més pobres, moltes peces de vestir passaven de la mare a la núvia en ocasió del matrimoni. Per exemple: les vànoves blanques, teixides amb una mescla de cotó i cànyom (algunes amb dibuixos de traçat geomètric).
També passaven de mare a núvia un grup d'elements més comuns. Parlam de tot tipus de saquetes, taleques, llençols de collir, cobribancs... tots aquests elements eren fets dels teixits més grollers i de més baixa qualitat: l'estopa, que era la part més basta després de separar el cànyom en totes les seves qualitats.
L'estudi que comentam ("El cànyom, un element del parament matrimonial") ens informa d'una Mallorca molt pobra. Com deia una de les informants de les nostres historiadores: poca cosa podia donar a la filla un pare "jornaler i que només tenia una quarterada". En molts pobles mallorquins d'abans de l'embranzida del turisme no hi havia riquesa. Les gents de Son Servera (l'estudi parla específicament d'aquest poble) es regien per un sistema de possessions on anaven a treballar, com a jornalers, escaraders i altres feines, els habitants del poble a fi de completar l'escàs benefici que donava el conreu. El mateix mobiliari que podia aportar un pagès amb poca terra al matrimoni era pobríssim (no en parlem d'un jornaler!). Era freqüent que sols hi dugués el llit i encara dels dits d'estidora, de pi sense vernís i amb el jaç de cordes entrecreuades, damunt les quals es posava una màrfega (espècie de matalàs però omplert de palla i/o borres de llana, lli i cànyom).
Publicat en el Diari de Balears (6-III-1998)
« | Febrer 2016 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 |