pobler | 07 Novembre, 2014 08:53 |
Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)
Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real
Guillem Frontera | 24/05/2008 |
Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.
Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.
Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.
dBalears (25-V-08)
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 06 Novembre, 2014 11:19 |
Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936. (Miquel López Crespí)
Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
De fa molts d’anys m’interessava novel·lar la vida de l’escriptor Llorenç Villalonga. I per això mateix em vaig posar a escriure les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sempre he trobat que la seva vida podia ser summament útil a l’hora d’enllestir una novel·la. Aquest, com he dit, era un projecte antic. La voluntat de novel·lar la vida de Llorenç Villalonga sorgí l’any 1970, quan amb la seva esposa, Teresa Gelabert, el veia passar per davant la llibreria L’Ull de Vidre, al carrer de sant Sebastià de Palma. El veia cada dia, el rostre serè, cada vegada més eixut. Sec, prim, alt. En els anys trenta era un tipus de complexió atlètica, bon esportista. Sempre li agradà la natació. En els setanta, Villalonga encara conservava quelcom d’aquella figura del passat. La parella vivia prop de la llibreria que portàvem amb els amics Frederic Suau i Adela Caselles, al carrer Estudi General. No record que hi pujàs a comprar cap llibre. Però la seva presència era ben normal al barri de la Seu, l’indret que va descriure molt bé a Mort de dama, la primera novel·la que va publicar i tants problemes li va causar amb el cercle de Miquel Ferrà i els col·laboradors de La Nostra Terra.
El barri de la Seu era, en aquells finals dels seixanta i començaments del setanta, molt semblant al que Villalonga descriu en la introducció de Mort de dama. Malgrat que el Concili Vaticà II havia fet fora la majoria de sotanes dels carrers de Palma, encara en restaven moltes, i passaven, com a fantasmes, apressades per davant la llibreria. Els moixos, ben igual que a Mort de dama, anaven a lloure pel carrer de sant Sebastià, segurs de ser els amos d’aquell univers encara plàcid, malgrat els cotxes i el turisme que ja esdevenia la plaga –i la font de riquesa!- que tots coneixem. Vilallonga havia escrit: “El barri és venerable, noble i silenciós, amb carrers estrets i cases amples, que semblen deshabitades. Entre les volades dels casals, el cel fa vibrar el seu blau lluminós com una llançada. L’herba creix entre les juntes de les pedres, amples com lloses. Rompen el silenci, de tard en tard, remors de campanes”.
I continua: “Pel barri, no hi passa ningú. ‘Els veritables habitants d’aquests carrers són els gats’, ha dit Santiago Rusiñol. Mallorca és un país privilegiat per als éssers gatescos. El gat exigeix silenci, ordre i netedat, com el filòsof escolàstic: els renous del món no el deixarien meditar. Els gats i els canonges guarden analogies. Així han triat el mateix barri. L’aristocràcia, la burgesia, també anhelen reposar. L’escenari és apropiat”.
Com deia, l’escenari del barri no havia canviat gaire d’ençà Llorenç Villalonga havia escrit aquestes retxes. Canonges de la Seu, burgesos, moixos, les senyores que anaven a missa... Tan sols havia mudat una cosa prou important: els estudiants s’havien apoderat de l’Estudi General. Depenent de la Universitat de Barcelona, els mallorquins i mallorquines ja podien estudiar Filosofia i Lletres a Palma. Villalonga no imaginava que entre aquells joves estudiants cridaners que començaven a comprar els primers llibres de marxisme hi hauria bona part dels futurs dirigents de l’esquerra mallorquina.
Els joves antifeixistes de finals dels seixanta i començaments del setanta ja sabíem que Villalonga havia participat en el mateix projecte – el Moviment- que molts criminals del poble mallorquí; el marquès de Zayas, el primer de tots. En aquell moment encara era un misteri saber com havia estat catapultat a la fama pel catalanisme del Principat, especialment per Joan Sales, l’editor de les seves novel·les. També eren un misteri les visites que rebia de molts dels escriptors del que més endavant s’anomenà “la generació literària dels 70”. Cal dir que m’interessaven algunes de les obres que anava publicant Joan Sales. Però em repel·lia el tarannà reaccionari de Llorenç Villalonga, demostrat no solament en el suport constant al règim franquista sinó fins i tot en els atacs a l’església aperturista dels anys seixanta. Ens ho explicava alguns dels futurs escriptors que anaven a fer-li el rendez-vous al carrer Estudi General. Nosaltres no hi anàrem mai. Era superior a les nostres forces. Es comentaven els seus atacs a algunes de les resolucions progressistes del Concili Vaticà II que es va celebrar l’any seixanta-dos a Roma. Imaginàvem, i crec que no anàvem errats, que no podia suportar l’exigència moral d’un Concili que feia bones les rebel·lions dels pobles contra la injustícia. Com el règim franquista, Villalonga devia considerar –i de fet considerava!- el Papa Joan XXIII com un “company de viatge” dels comunistes, això si no el considerava un marxista que portaria l’Església Catòlica a la perdició. Podia haver-hi res de més reaccionari sota el cel de Mallorca? Un escriptor que, fins i tot, s’atrevia a atacar els tímids avanços progressistes de l’església de Roma! Era mal de creure tant de reaccionarisme concentrat en la ment d’una persona. Però era així. La qual cosa ens feia reflexionar sobre el que podria pensar del socialisme, del marxisme revolucionari, de les accions i protestes contra el règim que ell havia defensat sempre.
Aquest era el curiós personatge que cada dia passava per davant la llibreria L’Ull de Vidre, de bracet de Teresa Gelabert. Sabíem que Guillem Frontera, Gabriel Janer Manila, Jaume Pomar, Jaume Vidal Alcover, Baltasar Porcel, Damià Ferrà-Ponç, Antoni Mus i molts d’altres escriptors l’anaven a visitar sovint. Nosaltres també ho hauríem pogut fer. No ho férem mai, possiblement condicionats per la dèria de la militància antifeixista en la qual ja estàvem immersos. Segurament va ser un error per part nostra. Unes visites a l’autor de Mort de dama m’haurien servit ben molt a l’hora d’enllestir Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Però com explicar-ho a un jove de vint anys que ja havia estat detingut a l’any seixanta-tres per fer pintades contra el règim? En aquella època jo ja sabia diferenciar molts bé els antifranquistes de boqueta, els “marxistes” de uisqui a plaça Gomila dels autèntics revolucionaris que es jugaven la pell militant en les organitzacions antifeixistes de l’època. El cert és que quan el veia passar davant la llibreria pensava que, un dia, més endavant, quan arribàs la democràcia (érem molt optimistes quant a les possibilitats de les nostres reduïdes organitzacions revolucionàries!), escriuria una novel·la sobre aquell antic falangista que, xino-xano, passejava de bracet de la seva esposa pels carrers ombrívols del barri de la Seu, sota les porxades del Círculo Mallorquin.
Però la idea de fer aquestes novel·les no s’ha pogut concretar fins fa dos anys. Record que a l’època que sorgí la idea de novel·lar el paper de Villalonga en la guerra civil ja em demanava si l’escriptor va tenir mai cap remordiment per haver estat al costat d’aquells que liquidaren l’esquerra i el catalanisme a les Illes. Ara, després de repassar la seva obra, podria afirmar que no, que mai va sentir cap mena de preocupació per la seva actitud militant en defensa del Movimento. Havia d’estat fent costat als que mataren Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil mallorquins i mallorquines més. En tots els milers i milers de pàgines que va escriure, siguin aquestes memòries o articles, ni tampoc en cap de les entrevistes ni en la seva correspondència, podem trobar la més petita reflexió sobre el significat de la sagnant repressió en què va participar, malgrat ni que fos indirectament, a través dels seus articles de suport al feixisme. Encara en una carta oberta publicada a Diario de Mallorca (6-XII-1966) l’escriptor afirmava ben clar i llampant. “Mi carnet [de Falange Espanyola Tradicionalista i de las JONS], que conservo, pertenece a 1936”. I afegia, ben convençut de les seves afirmacions: “ahora más que nunca, después de la Ley Orgánica que se votará el día 14, estoy donde estuve en 1936”. És a dir, al costat de la dictadura, defensant els assassins del nostre poble, la política d’aquells que acabaren amb la llibertat a l’estat espanyol i a les Illes.
Però Villalonga també era capaç de transformar-se segons les circumstàncies polítiques del moment. Sembla que, cínic, sempre va actuar segons les seves conveniències personals. Potser és veritat que estava amb els falangistes perquè comandaven i pensava que podia fer carrera al seu costat, servint els que havien derrotat la República. Les afirmacions que va fer l’any 1966 a Diario de Mallorca refermant públicament la seva fe en el feixisme són fetes just en el moment que, per determinades circumstàncies, començava el seu triomf literari a Catalunya després de no haver aconseguit aquest reconeixement en l’àmbit de la cultura espanyola. Aleshores varià –per recomanació de Joan Sales, el seu editor- les seves opinions polítiques i començà a voler-se fer pasar per “liberal”, considerant “anecdòtic” el seu suport actiu als falangistes. Als quals, convendria recorda-ho, dedicà un poema just en el moment de la màxima repressió; poema publicat a El Día el quinze de novembre de 1936.
Un camaleó, un felí com a ell mateix li agradava definir-se? O, simplement, un reaccionari amb totes les seves conseqüències que malda per dissimular els aspectes més estridents de la seva biografia? Alguns historiadors diuen que potser mai no coneixerem a fons la vertadera ànima d’un personatge tan singular. Només sabem que anava amb l’uniforme blau de Falange i la boina roja dels requetès en els anys més foscos de la nostra història. També tenim les seves Falses memòries... I tota la seva obra literària per provar d’aprofundir en el seu subconscient, per provar de saber qui era en realitat l’home de les mil disfresses. És un material més que suficient per atrevir-nos a engegar la tasca de novel·lar la seva vida i imaginar com era en realitat, per quins impulsos secrets es movia quan actuava com a reaccionari i anticatalà en la realitat d’aquells anys o com a nouvingut al catalanisme en els anys seixanta. D’aquí l’origen d’Una Arcàdia feliç, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i de l’altra novel·la que encara està en curs de redacció, en els seus moments inicials.
pobler | 05 Novembre, 2014 09:22 |
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 04 Novembre, 2014 12:42 |
Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)
L'escriptura contra la destrucció
Per Pere Rosselló Bover.1
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
pobler | 03 Novembre, 2014 12:05 |
El fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. (Miquel López Crespí)
Els origens del socialisme i la novel·la històrica: París 1793 (El Tall Editorial)
En un altre article, parlant sobre la novel·la París 1793 que acaba de publicar el Tall Editorial, ens endinssàvem en el món que, a finals del segle XVIII i començament del XIX, conformà la vida dels il·lustrats catalans i espanyols, els protagonistes de l’obra que comentam. En el fons, reconstruint el clima intel·lectual que encercla el Miquel Sureda i Montaner de París 1793, viatjant literàriament per les ciutats –París, Perpinyà, Maracaibo, Barcelona, Madrid... – que foren testimoni de les ànsies igualitàries i revolucionàries dels nostres protagonistes, l’autor també viatja per l’univers de les idees que el condicionaren –i condicionen encara!-- en la seva adolescència i joventut. Com a militants antifeixistes del temps de la dictadura... no hem begut de les mateixes fonts que alimentaren Miquel Sureda de Montaner i els seus companys de conspiració antiborbònica a finals del segle XVIII? El socialisme que sempre hem defensat i defensam... no té els seus fonaments en les propostes igualitàries de Babeuf? I Babeuf, el precursor del socialisme, no era fill de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet? La nostra confiança en la possibilitat d’un home i una dona nous, alliberats de la putrefacció capitalista, no procedeix d’aquell Rousseau blasmat pels nazifeixisme, per Hitler, Mussolini, Franco i José Antonio? Tanmateix, si investigam en les arrels més profundes de la nostra formació, quan anàvem a comprar a les llibreries de vell de Palma amb l’oncle José, que havia fet la guerra al costat dels republicans, veurem com és molt important en aquest aprenentatge la lectura de determinats llibres. Record que remenant per aquells polsosos prestatges trobàrem velles traduccions llatinoamericanes de Le Contrat social de Rousseau i Les Chaines de l’esclavatge de Marat. Ambdues obres, pel que hem llegit posteriorment, bàsiques en la formació de Babeuf els igualitaris francesos, igualment importants en la vida dels conspiradors catalans i espanyols de la novel·la París 1793.
L’escala, el fil conductor que porta de les revoltes cristianes de l’edat mitjana fins al Manifest dels Iguals i d’aquest al Manifest Comunista de 1848 és prou evident. Els homes i dones que en la novel·la París 1793 lluiten, al costat dels membres dels diversos clubs jacobins, per la fi dels privilegis feudals, els seguidors de Marat i Robespierre, són els que condicionaran les idees i pràctiques posteriors de tot el que s’ha vengut a anomenar el “socialisme utòpic”, és a dir, els escrits i accions de Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Convé tenir-ho present per a entendre com i quan començaren a ser engendrades les idees de canvi revolucionari que seran, vestides amb un ropatge o un altre, amb uns continguts una vegada més marxistes i altres més llibertari, els estendards de les classes oprimides durant prop de dos-cents anys d’història mundial.
Després ja som a Marx i Engels, a la Comuna de 1871, a la revolució soviètica de 1917, a Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski. Estam a un pas de Durruti i Andreu Nin, del POUM i la CNT, en plena revolució social de juliol de 1936 a l’Estat espanyol. L’autor és fill d´un combatent republicà d’aquella època, d’un home que ha vist i ha participat en les col·lectivitzacions agràries i industrials del País València abans de la repressió estalinista de maig del 37 i feixista a partir d’abril del 39. Un home, com tota la generació de socialistes, anarquistes i poumistes dels anys trenta, que fa seves bona part de les idees que defensava Babeuf en el Manifest dels Iguals. I, tres dècades després, a mitjans dels anys seixanta, ja som en plena batalla clandestina contra la dictadura feixista, hereus igualment, com el pare, com els oncles, com els revolucionaris dels anys trenta, de moltes de les doctrines igualitàries sorgides a l’època descrita a París 1793. Vet aquí com, el món dels il·lustrats catalans i espanyols de finals del segle XVIII, la seva pràctica antiborbònica, la seva lluita per la igualtat, pel repartiment de la riquesa produïda per la societat, és ben semblant a la que realitzaren els nostres pares en temps de la guerra civil i a les propostes anticapitalistes que el millor de la nostra generació defensà en els anys seixanta i setanta del segle passat.
En el fons, el món de la Il·lustració, moltes de les idees de Rousseau, Diderot, D’Alembert, Voltaire, Mably, Morelly, per dir solament uns noms, és el món que fonamentà les idees d’igualtat i justícia social que sempre ens han alimentat. Moltes de les concepcions socialistes i llibertàries que hem servat fins al present... no són les mateixes que impregnen la vida dels protagonistes de París 1793, com acabam de dir? Els descobriments culturals, les investigacions intel·lectuals provinents dels primers socialistes utòpics, dels defensors roussonians de la bondat innata de l'home i de la necessària repartició de les riqueses entre els més desvalguts, les formulacions teòriques del “comunisme” que podem trobar en Mably, Morelly, Babeuf... no són els nostres mateixos descobriments? Llegir Tomàs Moro i Tommasso Campanella, no ens obria els ulls quant als primers teòrics d’un possible món nou?
pobler | 02 Novembre, 2014 10:25 |
Els anticapitalistes de les Illes en els anys 70: l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)
Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).
En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.
Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).
La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou
La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i
La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.
L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.
Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)
Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.
L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)
L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.
L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.
"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los".
Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).
Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.
Per l'autonomia obrera i la democràcia directa
Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).
L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.
Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.
Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.
Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.
pobler | 01 Novembre, 2014 10:23 |
La corrupció ja no és obstacle
Guillem Frontera | 06/04/2011 |
En castellà es diu "piensa mal y acertarás". La Constitució ens obliga a la presumpció d'innocència. A més, qui per sistema pensa malament de la resta dels mortals acaba en un amarg aïllament. Pensar malament de la resta és optar per la infelicitat sistemàtica, car no pots sentir-te bé en un món en el qual tothom va contra tu i contra el bé general. La suspicàcia com a mètode fa gent malsofrida, que tots volem tenir com més enfora millor.
Però la realitat ens obliga a fer excepcions, adesiara, i a adaptar el refrany a un estat de coses més esquerp del que suposaríem normalment. De vegades t'has de dir "piensa mal y te vas a quedar corto": com ens ho han posat en evidència les declaracions de Rajoy, fa un parell de dies, a la SER: defensa Camps encara que estigui imputat en el cas Gürtel; i el defensaria encara que l'acusàs i se'l jutjàs.
Com quedam? No eren aquests, els del PP, que predicaven la bona nova d'un temps de transparència, en què bastaria estar imputats per desaparèixer de les llistes electorals? Si algú s'havia pensat que la consigna obeïa a raons d'ètica, de moral o d'altres quimeres per l'estil, que baixi de l'ase: ara les coses han canviat, els sondeigs els diu que la corrupció no aturarà la barrumbada de vots favorables al PP. Per tant, en invocar la regeneració política com a objectiu incompatible amb la imputació en casos de corrupció, en realitat aixecaven una pantalla de fum en espera que la massa electoral pro PP maduràs en l'assumpció de la corrupció com a plus o fins i tot com a avantatge polític. En qualsevol cas, es creu que la corrupció no suposarà cap llast en la carrera cap als diferents despatxos -autonòmics, municipals, estatal- del poder.
La constatació d'aquest gir, no de la realitat, sinó de la seva cara visible, no causa ni causarà cap commoció. La negativa del PP a fer una autocrítica rigorosa per la corrupció a les seves files i pels danys causats a la societat -econòmics i polítics- ja anunciava amb una certa claredat aquest nou període. Ara el PP dirigeix l'artilleria pesant directament cap a l'Administració de Justícia, operació que, temps enrere, li hauria pogut significar càstig electoral. Un panorama enterbolit -per la pròpia política i per la Brunete mediàtica de l'extrema dreta, permet que els atacs més abruptes i grollers -com el de Ramis- no erosionin les capacitat electorals de la dreta. Ans el contrari.
I ens hauria d'estranyar? No veig per què, si just aquí, a Itàlia, un Beslusconi cada dia més corrupte i corruptor, trampós i filofeixista crea onades d'adhesió incondicional. Lluís Maicas deia l'altre dia que darrere un governant corrupte hi ha un vot corrupte. Això es veu molt bé a Itàlia. La corrupció social engendra governants corruptes. Nosaltres ja tenim indicis a bastament per fer pedagogia i per respondre'ns la pregunta de si volem restaurar la dignitat o, al contrari, ens abocam a adherir-nos incondicionalment a la corrupció, a la degradació irreversible del país.
Diari de Balears
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció. (Llorenç Buades Castell, militant de la CGT)
Corrupció
Per Llorenç Buades Castell.
El sistema suposadament democràtic que regeix les institucions espanyoles conviu en el dia a dia amb el robatori que es fa a la ciutadania de la seva capacitat de decidir. Un sistema veritablement democràtic, fonamentat en la democràcia participativa, en el control ciutadà de la gestió de tots els organismes públics, institucions i empreses, no permetria la corrupció.
La corrupció només es pot combatre amb una democràcia real i no amb aquest sistema de mínims que en realitat empara models institucionals fonamentats en la manca de transparència, en la verticalitat i en una oligarquia del poder que es concentra totalment en les cúpules partidàries, sindicals, institucionals i empresarials públiques.
La manca de democràcia possibilita l’exercici jeràrquic i arbitrari del poder, a dreta i a esquerra, i és la que permet que poques persones puguin decidir sobre els béns dels altres, sobre les seves contribucions econòmiques, i moltes vegades sobre les pròpies persones que formen part d’una xarxa clientelar de carácter vertical que els suporta.
El sistema vertical de poder es practica gairebé a tot arreu, i com més gran és l’associació, partit , empresa o institució, encara és fa més evident. Aquest sistema, en la dreta, és natural. Allò que no és natural és que l’esquerra, que predica la transformació social es fonamenti en el dirigisme de molt poques persones. Tampoc és natural que l’esquerra depengui de la banca, enlloc de dependre de la seva afiliació. L’esquerra d’aquest i de molts països té una dependencia absoluta del crèdit bancari, i els crèdits es paguen o quan no es poden pagar es condonen amb favors i compensacions.
Quan els partits i sindicats tenen deutes impagables han de vendre la seva autonomia, i les cúpules que els gestionen solen fer-ho sense embuts amb compensacions diverses. Així funciona el sistema. I aquests encara tenen la barra de dir que volen transformar el món.
A l’ombra d’un sistema corrupte hi conviuen moltes gents. La Cosa Nostra és benevolent amb els seus i la seva xarxa clientelar. Les màfies es barallen o pacten per espais de poder. En el món institucional passen coses semblants, sorgeixen baralles, desequilibris i nous equilibris que sorgeixen de la relació de forces entre les parts.
És evident que no és el mateix Corleone o Al Capone que un delinqüent marginal, com no és el mateix el PP i el PSOE que el Corrent Roig. Només qui accedeix al poder en pot fer abús. El batle de Sant Joan, encara que sigui del PP, no pot gaudir del poder d’un Hidalgo, i és ben segur que un burócrata sindical de pes dins una SEAT-Volkswagen o una FORD, i els d’alguns bancs i caixes d’estalvi , públiques o privades té més poder que el batle de Sant Joan. La corrupció travessa des de fa molts anys tota la xarxa institucional encara que l'atenció només es concentri en els aspectes urbanístics. I encara que moltes persones no són corruptes, si són moltes els i les que conviuen amb entitats que admeten la corrupció i que defensen als corruptes.
Molts afiliats de partits, associacions i sindicats permeten la corrupció. Alguns perquè en són beneficiaris en major o menor grau, i altres perquè són simplement fidels i poc crítics, o perquè la finalitat justifica els mitjans. També s’ha de dir que és la possibilitat d’accedir al poder en benefici propi és allò que atrau a molta gent a la política o a l’exercici del poder en diverses institucions. Allò fonamental és que el poder corromp i el poder absolut és el que més corromp. Limitar al màxim aquest “absolutisme” és la garantia per evitar la corrupció.
La corrupció política no provoca baixes entre els afiliats i afiliades del Partit Popular, i tampoc va provocar baixes excessives en el PSOE en temps de Felipe. Les escissions que es produeixen per aquests motius mai no solen ser molt significatives entre l’electorat, tot i que puguin significar una eventual derrota electoral per pocs punts, en funció de l’abast que donin els mitjans de comunicació i de creació d’opinió al servei dels qui realment ramenen les cireres darrere el bastidor. Normalment dins les organitzacions polítiques, sindicals i socials prevaleixen els interessos propis de les persones que hi treballen i viuen de la situació que a l'ètica i al compromís amb les idees.
Les persones que prioritzen la seva manera de viure als interessos generals ben aviat desenvolupen arguments i les justificacions filosòfiques necessàries per a fer valer la seva actitud, pròpia dels professionals de la política, del sindicalisme o de l'associacionisme.
Molts polítics corruptes guanyen eleccions i per tot arreu. A Nigèria com al Japó han guanyat eleccions polítics corruptes, Si Lula ha guanyat unes eleccions, amb un partit implicat en escàndols, malgrat baixar a les primàries, i amb l’aval de corrents internes crítiques suposadament roges que donen continuïtat al projecte petista, també el PP pot guanyar les eleccions a Mallorca i Eivissa.
Web Ixent (Esquerra alternativa anticapitalista i antifeixista de les Illes)
Rodrigo de Santos, Damià Vidal, Eugenio Hidalgo, el Pla Territorial de Mallorca, l’afer Rasputin, el “Cas Cavallistes”, les orgies sexuals, la cocaïna...
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros. (Miquel López Crespí)
La corrupció política del PP
D’ençà que el PP va perdre les eleccions autonòmiques i estatals, no guanya per a ensurts. Ara ja no es tracta solament d’aquelles antigues històries, quan el gerent d’IBATUR carregava al Govern de les Illes els capricis de Moscou. Parlam del conegut afer Rasputin. Tot el que va descobrint la Fiscalia Anticorrupció i el Grup de Delinqüència Econòmica, i que surt dia a dia en tots els mitjans d'informació, amenaça de deixar en no-res, talment fossin entreteniments de simples afeccionats, el cas Rasputin i la corrupció urbanística detectada a l´Ajuntament d’Andratx, els desastres i negocis tèrbols d’Eugeni Hidalgo, fill predilecte, entre molts d’altres aprofitats semblants, del govern de Jaume Matas. Els setanta mil euros malversats per Rodrigo de Santos per a pagar les seves particulars orgies sexuals... què són al costat dels 700.000 euros que, per ara, la Fiscalia Anticorrupció ha comprovat que havia defraudat Damià Vidal, l’exdirector gerent de Bitel?
El panorama que té davant seu el PP no és gaire encoratjador. Mai, en la recent història de la democràcia, una organització havia patit problemes tan greus, descobrint en les seves fileres un grau tan considerable de corrupció. I ara haurem de veure el que s’esdevé al voltant del Pla Territorial on, pel que ja s’ha informat, s’haurien pogut ordit “pelotazos” de prop de tres.cents milions d’euros.
A la crisi interna del PP, al debat polític entre Mariano Rajoy i Esperança Aguirre que amenaça de dividir-lo, li surten més forats pertot arreu. Resta per investigar la qüestió Turisme Jove, una història que xuclava dos milions d’euros del pressupost i generava un forat financer de sis milions. I, parlant novament de Rodrigo de Santos... què fer amb aquell altre forat, el milió i mig d’euros per aconseguir un joc infantil per a un parc de Palma? Què en podríem dir de la història dels falsos certificats de l´anomenat “Cas Cavallistes”? I els cobraments per accelerar llicències, descoberts a l’Ajuntament de Palma, a l’època de Catalina Cirer’? I què passarà amb la història encara inacabada de Can Domenge?
Tot plegat és com un malson. Però no solament per al PP i els responsables de les malifetes de què parlam. És un malson per al sofert contribuent, que ara ja sap, constata, com molts dels seus diners, com una tallada important del que pagam a les institucions, se’n va en disbauxes sexuals, orgies de tota mena, cocaïna, cotxes tot terreny, capricis en floristeries, restaurants i supermercats. Sense parlar de les despeses a benzineres. En el cas concret de Damià Vidal, la Fiscalia Anticorrupció diu que, a part de les transferències de diners públics al seu compte corrent, l’exgerent està presumptament implicat en el pagament de tots aquests “petits capricis” amb la targeta visa de Bitel. Ben igual que quan Rodríguez de Santos pagava les factures de la bugaderia amb la seva tarja de l’Ajuntament de Palma.
Què passa a Mallorca per a haver trobat tota aquesta problemàtica –i la que vendrà!- de cop? D’on surten aquests polítics i gestors sense escrúpols, aquests aprenents de iupis que volen gaudir dels privilegis dels gàngsters del passat i d’algun multimilionari del present amb els nostres diners, amb el que pagam els soferts ciutadans i ciutadanes de la nostra terra
Ens demanam si no serà a causa d’una manca de principis ètics, d’una manca absoluta de moral. Executius mancats de cultura i de la més mínima estimació per Mallorca. Parlam de la “cultura” de la destrucció de recursos i territori, el salvatgisme desenfrenat per a fer-se rics en pocs anys. I quan no es poden fer rics especulant, destruint les Illes, entren a sac en els diners públics, emprant la visa oficial, falsificant factures, requalificant el territori.
Davant aquesta situació d’emergència cal, com ja hem demanat moltes vegades, donar un actiu suport a la Fiscalia Anticorrupció, dotar-la de més mitjans, pressupost, personal, oficines... Cal que els governs augmentin les penes de presó per aquests delictes, que els jutges no donin possibilitat a l’excusa ni a les falses justificacions dels malfactors.
(29-IV-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Novembre 2014 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |