pobler | 05 Gener, 2014 20:37 |
Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar. (Jaume Corbera)
Arrogància i menyspreu
Jaume Corbera | 16/05/2011 |
A finals de l'any passat es va publicar un llibre d'aquests grossos de regal que és una aportació ben interessant a la nostra història cartogràfica: L'atles de les Illes Balears de Lluís XIV, un recull de mapes de la costa de Catalunya i de les Illes Balears fet per l'enginyer d'aquest rei francès Charles Pène. L'edició s'ha fet a càrrec de diversos estudiosos el nom dels quals ara estalviaré per raons d'espai. No és la meva intenció fer ara i aquí una valoració d'aquest llibre, perquè ni és el lloc adequat ni jo som el més indicat per a fer-la, però sí que en vull remarcar un punt que em pareix interessant: la qüestió dels noms de lloc que hi apareixen. Quan l'enginyer francès va fer aquests mapes ja hi havia disponibles altres atles o mapes anteriors, tant de Catalunya com de les Illes Balears, fets per gent d'aquí que hi havia anotat bé la toponímia, per la qual cosa comptava amb les fonts necessàries per a estampar-hi els noms correctes, en tots aquells casos en què no hi hagués la forma corresponent tradicional francesa.
Aleshores, a més a més, la llengua catalana era encara la llengua institucional tant a Catalunya com a les Balears, tots dos territoris formant part de la Corona d'Aragó, integrant de la Monarquia Hispànica, però independent de Castella. La llengua catalana tenia la mateixa consideració social i institucional a casa nostra que el francès a casa seva, però així i tot, amb la mentalitat que ja llavors caracteritzava l'aristocràcia francesa, no devia ser per a ells més que un "patois" provincial, atès que no era la llengua del Rei ni de la Cort. Per això, a l'hora de posar els noms dels indrets dels mapes que els interessaven, l'enginyer no es preocupà gens si aquells noms eren reals o, simplement, aproximats, de manera que hi enflocà una sèrie de noms entre ridículs, surrealistes i esperpèntics. No sabem si els tragué de qualque indígena que els hi pronunciava perquè ell els apuntàs així com li sonaven, més o menys, o si ho va fer de qualque mariner francès que els havia sentit a dir i els deia tal com a ell li pareixien, però allò que sí és segur és que no els va contrastar amb els dels mapes anteriors que hi havia disponibles.
Perquè us en faceu una idea, us en donaré una mostra, curta, perquè aquest espai no dóna per a més: P. de la Serve (Port de la Selva), Seraneile (S'Arenella!), Bagu (Begur), S. Garau (S'Agaró!!), Port de Landrache (Port d'Andratx!!!), Sollery (Sóller), Port de Pouillance (Port de Pollença), L'Hercudy (Alcúdia!!!!), La Pedra (Capdepera!), Port Pedro (Portopetro), Mercadere (El Mercadal), Leon (Alaior!!), S. Olare (Santa Eulàlia!), Baye/Tour de S. Hilary (badia/torre de Santa Eulàlia!), Porticelli (la Portella!!!)... N'hi ha per a esbutzar-se de riure, si no fos perquè aquesta no és més que la mostra de l'arrogància i el menyspreu amb què els francesos, ja de de ben antic, tracten les llengües considerades de poca importància. Recordem que, al cap i a la fi, va ser Lluís XIV el primer qui va marginar el català de l'ús oficial, a les comarques septentrionals de Catalunya que el monarca hispà li va cedir en el tractat dels Pirineus (1659), contra la voluntat del Principat.
La paradoxa en aquest cas és que als mapes hi és correcte el nom de la capital de Mallorca, que era també Mallorca, com tot el Regne, una denominació unitària que era tradicional des de la conquista catalana. Als mapes la capital és, en francès, Majorque i, ves per on, aquest nom correcte és esmenat indegudament pel comentarista modern, el qual el tradueix en Ciutat de Mallorca, un nom fantasma que mai no ha existit. Per un que n'havia encertat! Per a acabar-ho d'arrodonir, l'autor de la ‘Presentació', el President de Ports de les Illes Balears, Jaume Carbonero, signa el seu escrit a Palma de Mallorca, un nom també inexistent segons la legislació vigent. Ni tan sols els dirigents coneixen les normes que suposadament han de respectar.
Diari de Balears
Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)
Els errors de Jaume Carbonero enfonsen els Pactes de Progrés de les Illes
Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.
Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.
Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.
Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.
Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.
Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.
Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.
Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 04 Gener, 2014 11:21 |
Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts en la literatura catalana contemporània
La novel·la Els crepuscles més pàl·lids va ser guardonada per un jurat format per Damià Pons, Melcior Comes, Alexandre Ballester i Lleonard Muntaner. Vagi per endavant que després de la publicació de Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès Editors, 2000) i de l’obra Un tango de Gardel en el gramòfon pensava que ja no tornaria a fer cap altra novel·la que tengués relació amb la guerra civil. A finals dels vuitanta havia escrit nombrosos contes que tenien a veure amb els republicans represaliats pel feixisme, amb històries de persones amagades en temps de la forta repressió dictatorial que patí el nostre poble. Són contes que es poden trobar en els reculls Notícies d’enlloc (Palma, Documenta Balear, 1987), Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1989) i Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995). A finals dels noranta vaig publicar dues obres que tenien estreta relació amb els temes que comentam. Em referesc al relat sobre la provatura republicana d’alliberar les Illes del feixisme, la famosa expedició de les milícies del Principat i País Valencià que encapçalà el Capità Bayo i que l’any 1997 publicà Columna: Estiu de foc. Posteriorment vaig tenir la sort de guanyar el Premi de Novel·la Miquel Àngel Riera 1998 amb una obra que relatava els patiments i esperances dels mallorquins amagats als indrets més inversemblants en temps de la repressió feixista contra els republicans, comunistes, socialistes i anarquistes de les Illes. Fou l’obra L’Amagatall, que s’edità l’any 1999 en la col·lecció Tià de sa Real que dirigeix l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover.
Després de la publicació d’Estiu de foc, L’Amatagall i Núria i la glòria dels vençuts, qui sap si per experimentar literàriament altres temes i, alhora, oblidar –relativament., és clar!- les qüestions que havien dominat la meva activitat en molt de temps, vaig escriure unes obres que no tenien res a veure amb la guerra civil i les seves conseqüències. Em referesc a La novel·la (Eivissa, Res Pública Edicions, 2002), Corambé: el dietari de George Sand (Lleida, Pagès Editors, 2004), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Barcelona, Proa Edicions, 2004), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (Pollença, El Gall Editorial, 2005), Damunt l’altura: el poeta il·luminat (Lleida, Pagès Editors, 2006), La conspiració (Castelló, Antinea, 2007) i París 1793 (Palma, El Tall Editorial, 2008).
Però amb Els crepuscles més pàl·lids he tornat als meus orígens com a novel·lista. La guerra civil altra volta! Per quins motius he tornat a relatar aspectes d’una època que, sincerament, pensava que ja havia tractat amb prou intensitat en les obres Estiu de foc, L’Amagatall, Núria i la glòria dels vençuts i Un tango de Gardel en el gramòfon? És el que intent esbrinar.
Cercant l’origen de la novel·la, el nucli inicial que, amb el temps, conformarà Els crepuscles més pàl·lids, potser el podria trobar en el conte titulat “La maleta de l’oncle”, una narració que forma part del llibre Vida d’artista (Llibres del Segle, Gaüses, 1995). Vida d’artista havia guanyat el Premi de Narrativa “Serra i Moret 1993” que convocava el Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El jurat estava format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner. En aquesta narració, en “La maleta de l’oncle”, hom podria trobar l’origen de la novel·la que acaba de guanyar l’Alexandre Ballester 2009 de narrativa. En les primeres pàgines d’aquest conte, el protagonista reflexiona sobre les causes que l’han portat a dedicar-se a la literatura. És aleshores quan s’adona de la importància que han tengut en la seva vida els familiars republicans, especialment el pare i l’oncle que, defensors de la República en temps de la guerra civil, finalment acaben residint a Mallorca. Un, el pare, forçat per les circumstàncies, com a presoner de guerra; i l’altre, l’oncle, que, per ajudar el germà, ve a treballar a l’illa i roman al seu costat. Aquestes poques pàgines de “La maleta de l’oncle” conformen el meu inicial interès per un tema que, amb el pas dels anys, anirà essent el fonament de nombrosos contes i de les novel·les de què hem parlat al començament de l’article.
Aquest interès per la vida dels republicans represaliats pel feixisme, per relatar de forma realista i alhora poètica aquella trista postguerra, és el que em va fer escriure la primera novel·la relacionada amb la lluita per la llibertat i la posterior repressió de la dictadura. L'origen primigeni de la novella L'Amagatall parteix de la idea de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1998 amb el III Premi de Novella "Miquel Àngel Riera" i publicada al mes d'abril del mateix any a la collecció "Tià de Sa Real" està basada en aquest mig segle de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excellents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys al sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").
El pare i l'oncle ja m'havien narrat --o es contaven entre ells i jo escoltava--, d'infant, nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excellents presoners bascos que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novella. Les històries de les persecucions dels republicans han estat magistralment detallades en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà, que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intellectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys endavant, militant tant a l'OEC com al PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.
La novella de què parlam, L'Amagatall, com també Estiu de foc, Núria i la glòria dels vençuts, Un tango de Gardel en el gramòfon i Els crepuscles més pàl·lids, neixen d'aquesta illusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, magistralment estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sense cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excellents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intellectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament social objectiu de llurs obres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 03 Gener, 2014 13:22 |
Llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. (Carles Manera)
Carles Manera: contra el dogmatisme i el sectarisme. Defensa de la memòria històrica de l’antifranquisme de les Illes
L’any 1994, concretament en el mes d’abril, hi hagué una brutal campanya d'alguns membres de l'antiga direcció carrillista de les Illes (PCE) i sectaris afins que, mitjançant una sèrie de pamflets, calúmnies, mentides i tota classe de tergiversacions arribaren a afirmar que "els partits a l'esquerra dels PCE fèiem el joc al franquisme policíac". Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Posteriorment s’hi afegí el dirigent carrillista Pep Víchez.
Aleshores vaig poder sentit de ben a prop la solidaritat de l'amic Carles Manera. El brutal atac del carrillisme contra la meva persona i contra el llibre que m'acabava d'editar Lleonard Muntaner, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), va omplir pàgines i pàgines de la premsa de l'any 1994 (ajudant emperò, de forma indirecta, a fer famós i exhaurir el llibre que volien silenciar). En aquella concreta conjuntura Carles Manera va publicar un interessant article parlant de la importància de les històries personals en la reconstrucció del nostre passat més recent. Era una bufetada al dogmatisme i a la mala fe.
Aquest article, titulat "Antifranquisme i lluita cultural" va ser publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 13 d'abril de 1994. Vet aquí alguns dels fragments que, de forma indirecta però molt efectiva, ajudaren a fer callar -i avergonyir- els calumniadors i envejosos que, plens de mala fe, havien provat d'embrutar la memòria història de l'esquerra revolucionària de les Illes, de l'antifeixisme combatent.
Aquest article de Carles Manera, deia: "Convé assenyalar que l'obra de López Crespí és, sobretot, un recull de records vivencials de forma molt subjectiva: el mateix Miquel ho explicita en les primeres planes del treball, car afirma que no persegueix escriure un llibre d'història 'objectiu' (tots sabem que la història objectiva no existeix). Des d'un punt de vista historiogràfic, la recuperació de les històries particulars de persones que visqueren processos concrets és un fenomen que els col.legues britànics coneixen prou bé. El mestre Eric Hobsbawm, amb els seus estudis sobre el món del treball, ja incidia en el tema de forma palesa. Per cert, el vell professor segueix lúcid com sempre: el darrer que acaba de publicar sobre una nova política per a l'esquerra radical no té desperdici i encaixa força amb el tema que tracta López Crespí. Alguns dels deixebles de Hobsbawm, creadors del History Worshop (una experiència única adreçada a historiar les vides d'obrers i obreres a l'Anglaterra cada cop menys industrial del present segle) han perllongat una tasca d'arrels pregones al seu país. Encapçalat per un innovador Ralph Samuel, constant reivindicador de la història popular, el HW s'ha erigit en certa forma en la veu del passat, amb la rigorosa utilització de la història oral en la que el grup n'és expert: Paul Thompson ho demostrà fa uns anys a unes jornades sobre el tema al Monestir de La Real. La tradició marxista dels historiadors socials anglesos ha emfasitzat la necessitat de reivindicar aquest nivell experiencial, ric i poderós, per tal de conèixer el costat generalment ocult en els llibres de text: el dels protagonistes anònims. Aquest instrumental heterodox es troba també a les mans d'historiadors no marxistes, com ara Peter Laslett i membres significatius del Cambridge Group, que han desenvolupat una tasca encomiable de recuperació de vides quotidianes i d'experiències puntuals.
'A casa nostra ens trobem a anys llum de tot això. Però llibres com el de López Crespí representen una contribució important que, si més no, poden incitar al debat sobre una fase històrica cabdal. Debat que manca, i molt, entre els nostres intel.lectuals, en el sentit gramscià del terme. Aquesta mena d'assaigs personalitzats, com el que ha fet en Miquel, quan encara molts dels protagonistes que apareixen al llibre hi són vius i poden contrastar el que allà s'indica, constitueix un saludable exercici que caldria sovintejar amb un objectiu palès pels historiadors: en aquest cas concret, reflexionar seriosament sobre l'articulació de la lluita antifranquista a Mallorca. [] El llibre de López Crespí, escrit en un estil clar, directe i sense concessions, no deixa de costat les expressions de combat pròpies de la més estricta clandestinitat. Penso que això li pot llevar força als ulls dels lectors més joves, que no visqueren ni de rampellada els fets que es detallen. Però els que coneixem, en major o menor grau, alguns dels esdeveniments presentats per l'autor hem sentit una mena de nostàlgia, barrejada amb somriures de complicitat, quan es llegeixen certs episodis, talment epopeies d'una resistència probablement molt mitificada... En aquest sentit, l'estil d'Antoni Serra al seu Gràcies, no volem flors em sembla més distant i objectiu, sense que resti valors a la fiabilitat de López Crespí, ni clara subjectivitat a l'obra de Serra. Són dues maneres d'exposar experiències pròpies que afectaren a les mateixes persones que apareixen a les seves respectives obres".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Campanyes de mentides i calumnies dels excarrillistes i afins (PCE) contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (I)
El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana. (I)
"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".
"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)
A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquil·lament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.
Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signada per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.
El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.
Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).
'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".
En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).
Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".
I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.
Campanya de mentides i calumnies dels excarrillistes (PCE) i afins contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària. (i II)
(El compromís polític republicà dels escriptors de les Illes i el preu de la lluita per servar la nostra memòria històrica i la dignitat republicana)
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".
Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.
Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".
pobler | 02 Gener, 2014 19:03 |
Editorials mallorquines
Per Miquel López Crespí, escriptor
En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.
L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.
El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?
El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Francesc de B. Moll en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.
La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).
Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.
Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".
En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.
L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.
En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
pobler | 01 Gener, 2014 19:26 |
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)
El darrer hivern de Chopin i George Sand
La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".
"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.
Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".
Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!
No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.
A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.
Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.
Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".
És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.
Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".
La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.
La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).
Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".
Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.
George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.
A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".
En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.
L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.
I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.
La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!
Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.
De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.
Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.
Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.
Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.
Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.
Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.
Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.
« | Gener 2014 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 | 31 |