pobler | 30 Novembre, 2013 12:29 |
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta
“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)
Per Pere Antoni Pons
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?
Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.
O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.
Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.
Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?
Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.
La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?
Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.
Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.
Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.
Nota
El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.
(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.
Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
pobler | 29 Novembre, 2013 19:24 |
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)
Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.
Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.
En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...
En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.
Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.
Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.
Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.
Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).
Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.
Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".
"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.
pobler | 29 Novembre, 2013 09:02 |
Els últims presos del franquisme
'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'
Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.
Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.
Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.
Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.
Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)
Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Republicans perseguits per la dictadura feixista
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)
Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 28 Novembre, 2013 13:22 |
Diari de Balears.
La poesia als anys setanta: revisió i actualitat .
La Biblioteca d'escriptors mallorquins regala al lector una nova antologia poètica amb «DdB»
El professor i historiador de la literatura Pere Rosselló Bover és l'acurador del recull 10 poetes mallorquins dels anys 70. Hi són presents Jaume Pomar, Guillem Cabrer, Gabriel Florit, Miquel López Crespí, Jaume Mesquida Sansó, Bernat Nadal, Damià Pons i Pons, Miquel Mestre, Guillem Soler i Joan Perelló. Conformen una selecció representativa, però de cap manera completa -com assenyala Rosselló a la introducció del volum- dels poetes que nasqueren entre els anys quaranta i cinquanta i que començaren a publicar al voltant dels anys setanta. Els és comuna una infantesa marcada pel context polític, social i cultural de la postguerra. És la generació que hagué de lluitar, dins el darrer franquisme, per una veu pròpia i que es va veure abocada a la necessitat de recobrar la capacitat de forjar nous mites. És la generació literària posterior a figures com Jaume Vidal Alcover, Josep Maria Llompart, Blai Bonet i Bartomeu Fiol, entre d'altres.
Els anys seixanta i setanta varen suposar per a la cultura catalana un moment de recuperació després de la dura repressió a què havia esta sotmesa des de la Guerra civil. La reactivació econòmica per l'inici de l'activitat turística i la relativa flexibilització dels mecanismes de la censura ajudà a la formació d'un nou context. A més a més, hem de comptar amb l'aparició de moviments com la Nova Cançó i d'entitats com l'Obra Cultural Balear. La xarxa editorial, en ple desplegament, abandonà els esquemes de la resistència i n'adoptà d'altres, propis d'una indústria incipient, però competitiva. Aquests elements i d'altres foren les bases d'un nou escenari en el qual es desenvoluparen els escriptors.
La poesia i, en general, la literatura, es transformava ràpidament i no només en qüestions estilístiques. La concepció mateixa de la literatura, la seva natura i funció, era un debat del moment. Després de la reivindicació d'una lírica basada en un llenguatge metafòric -per part dels poetes de la generació dels cinquanta- en el decurs dels seixanta es materialitzà el realisme poètic en un intent, no del tot aconseguit, d'aproximació a les modes europees. Aquest vessant, això sí, introduí un llenguatge i uns objectius nous i retornà als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. Una primera fita d'aquesta tendència fou la publicació per part de Miquel Bauçà del poemari Una bella història el 1962, que rebé el premi Joan Salvat-Papasseit. El realisme poètic denunciava la injustícia i mantenia una actitud constant de rebel·lia. Introduïa la realitat quotidiana mentre rebutjava els grans ideals. En són un exemple Jaume Pomar (Palma 1943), Guillem Frontera (Ariany 1945) i Miquel López Crespí (sa Pobla 1946).
Els setanta foren una dècada políticament caracteritzada pel final del franquisme. Dins el món de la poesia s'assistí a una complexa diversitat de plantejaments renovadors que posaren de manifest l'experimentació i la denúncia. Eren, en definitiva, anys d'ebullició. Els projectes destacaven per l'originalitat i per la contundència ideològica, però tenien una durada limitada. La poesia, sense renunciar al realisme, incorporà noves temàtiques i tendències: experimentalisme, textualisme, etapes de retorn a una mètrica més conservadora... També és interessant assenyalar que als 70 es consolidaren les propostes de simbiosi entre les arts plàstiques i la poesia, com les experiències, per exemple, de la plataforma Taller Llunàtic. Era un grup de contestació a l'art burgès i acadèmic que criticava l'intrusisme de la política en la creació artística i literària. Apareixeren en aquesta dècada, entre d'altres, Bernat Nada(Manacor 1950), Damià Pons (Campanet 1951), Joan Perelló (Campos 1953) i Guillem Soler (Palma 1952). Per altra part, Guillem Cabrer (Palma 1944-1990) i Miquel Mestre (Artà 1951) es donaren a conèixer en aquest temps però al marge de cap col·lectiu. Els poetes dels 50, com són ara Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover i Llorenç Moyà, no es mantingueren al marge d'aquest ressorgiment cultural, sinó tot el contrari, en participaren activament i actuaren de referents per a les noves fornades.
Als anys vuitanta, Gabriel Florit (Sineu 1944) i Jaume Mesquida Sansó (Palma 1948), entre d'altres, s'incorporaren al grup. Tanmateix, el replantejament dels objectius continuà essent una constant com també la diversificació i individualització de les propostes.
L'antologia 10 poetes mallorquins dels anys 70 fa un tast de la poesia escrita per aquella generació de la qual en fa un seguiment fins a l'actualitat, car la majoria dels autors està en plena activitat avui en dia. En conjunt, aquesta promoció presenta un ampli ventall d'obres i propostes «com no s'havia produït en cap altre moment de la nostra història, fins i tot en els moments de major esplendor», segons paraules de Pere Rosselló Bover.
Per G. CARRIÓ.
(23-VII-06)
pobler | 27 Novembre, 2013 12:14 |
La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. (Miquel López Crespí)
Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants. (Miquel López Crespí)
Les traduccions de la poesia mallorquina contemporània: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial)
Ara, en tenir ja entre les mans l’antologia que em demanà l’escriptor Gabriel Janer Manila i que ha traduït a la perfecció el poeta i novel·lista Víctor Gayà, parlam del llibre El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) editada per Calambur Editorial, hom pot copsar amb molta més perspectiva històrica les influències de què parlàvem en altres articles (Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Salvador Espriu, Pere Quart...). Influències que, com no podia ser d´altra manera, anaren fent que molts dels joves que començàvem a escriure fa quaranta anys ens allunyàssim del mestratge de l’Escola Mallorquina. Un allunyament que ja havien fet Llompart, Vidal Alcover i Blai Bonet, com explica el catedràtic de la Universitat de les Illes Balears Pere Rosselló Bover en el pròleg a Deu poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006) quan escriu: “L’entrada l final dels anys 50 i, sobretot, ja als 60 del realisme històric, tot i no arribar a quallar, suposava un intent d’actualització i d’aproximació a les modes europees de l´època. Així mateix, el realisme –malgrat donar més bons resultats en el terreny de la narrativa que no pas en la poesia- introduïa un llenguatge i uns objectius nous i, sobretot, retornava als escriptors la funció del compromís en la lluita per millorar la societat. De fet, amb el temps aquest compromís fou un dels llegats del realisme històric a la literatura dels decennis següents”.
Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Joan Pla i tants d’altres de personatges semblants.
En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens vénguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.
pobler | 26 Novembre, 2013 23:34 |
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època. (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig
En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
pobler | 26 Novembre, 2013 13:57 |
No era això: memòria política de la transició
s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.
Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)
La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:
"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.
'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".
Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)
Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.
Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.
pobler | 26 Novembre, 2013 13:53 |
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals".
Miquel López Crespí: per la independència dels Països Catalans
Recomanaren el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc), tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, historiador, antic secretari general del PSM i exconseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
La prestigiosa revista independentista i socialista Lluita portaveu d'una de les més importants organitzacions independentistes d'esquerra dels Països Catalans [el Partit Socialista d'Alliberament Nacional -PSAN] recomana en el seu número 218 el llibre d'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc).
L'històric òrgan de l'independentisme dels Països Catalans recomana aquesta nova aportació a la història del segle XX de l'escriptor de sa Pobla (Mallorca) Miquel López Crespí mitjançant un article de Quim Gibert (que també havia sortit publicat a L'Estel). Cal recordar que en el Consell de Redacció d'aquesta important organització revolucionària hi són presents alguns dels homes i dones més prestigiosos del nacionalisme d'esquerres català ja que hi ha Josep Guia, Núria Cadenas, Miquel Alonso, Marc Candela, Pau Caparrós, Sergi Franch, Toni Gisbert, Màrius Martínez i Alicia Toledo.
Cal dir que l'assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig que comentam [29 de març de 2001], recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble, Mateu Morro, secretari general del PSM i conseller d'Agricultura del Govern Balear, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la militant de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social.
Lluís M. Xirinacs, l'històric lluitador per la República, la independència de Catalunya i el socialisme no burocràtic, en la presentació a Barcelona digué de l'obra de Miquel López Crespí: "Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.
'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya.
'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intellectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista collaborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos".
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) també ha escrit:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). [...]
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders".
Revista L’Estel
pobler | 25 Novembre, 2013 12:51 |
José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina. (Miquel López Crespí)
Ca'n Guixa i Ca'n Pelut (el "Principal" i el "Coliseum") eren els cines de la nostra infància i adolescència poblera. Dues i tres pessetes costava anar al "galliner" amb els amics (Miquel Crespí, Sebastià Bennàssar...). Aleshores érem infants, uns jovençans que jugàvem a la pilota enmig de carrers -alguns encara sense asfaltar- i ens delíem per anar a contemplar els "quadros" d'aquestes cines. Els "quadros" eren les fotografies de la pel·lícula que els propietaris dels cines posaven a unes posts que penjaven a la façana. "Quadros" la majoria de vegades en blanc i negre i, més endavant, pintats a imitació del tecnicolor.
Una mica abans que entenguéssim que allò que anàvem a veure era una "espanyolada" (sempre consideràvem les pel·lícules estrangeres molt millors!), el cine, per a nosaltres, era anar a veure una pel·lícula de gàngsters o policies, una d'espases o de romans... També -i eren les que més ens agradaven- les del "oeste" o de "vaqueros". Els més entesos de la meva colla -la del carrer Muntanya- estaven "especialitzats" en obres de "misteri", de "fer riure", "revistes" i "drames"... Les de "terror" (especialment les diferents versions de Dràcula) també ens seduïen malgrat que després, en arribar a ca nostra, al vespre, posàvem cadires rere la porta de de la nostra habitació! "Verdes", no n'hi havia (per allò de la ferotge censura que, sabíem, tot ho tallava). Però ja pels dotze o tretze anys, per a esbrinar si hi havia cap possibilitat o no de besada, ens apropàvem fins al portalam de l'església. Allà -ulls ben oberts- si copsàvem, al costat del nom del film, un "3" o, molt millor!, un "3 R", ja sabíem que, amb sort, podríem olorar alguna cosa. Veure, no. No ens deixaven entrar. En això sí que eren inflexibles els porters de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut! Però anant a mirar els "quadros" de la façana potser poguéssim observar, amb plaer infinit, l'exuberant pitrera de Marilyn Monroe.
Llunyans capvespres de diumenge amb les inversemblants històries de les "heroïcitats" del franquisme a la pantalla; les mentides de pel·lícules com Raza (1941), un film de José Luis Sáenz de Heredia que portà ala pantalla un text històric: el de "Jaime de Andrade", pseudònim sota el qual s'amagava el "geni" de Franco.
Film, aquest, que, com diu Emilio Sanz de Soto en Cine español (Ed. Ministerio de Cultura, 1988), seria important per a arribar la tortuosa psicologia d'un frustrat com el general Franco. Escriu Sanz de Soto: "Lo que entonces ignoraba el general Franco era que esta película, con el tiempo. iría adquiriendo una importancia decisiva para la más honda comprensión de todas sus frustraciones. Más que una película es una radiografia: desde la familia que le hubiese gustado tener hasta el personaje -incluso físico- que le hubiese gustado ser, el José Churruca que interpreta Alfredo Mayo. En este sentido, la película sobrepasa, con mucho, los valores cinematográficos -los tiene por momentos- para convertirse en una obra de incalculable valor psicoanalítico. Y lo significativo de ella no es tanto lo que el general Franco quiso ocultar, pues no oculta nada, sino lo que muy a pesar suyo deja transparentar". Però tot això, aquesta lectura intel·lectual, nosaltres, infants d'onze i dotze anys, no la fèiem en veure Alfredo Mayo, valent, oferint el seu pit d'heroi feixista a les bales dels "dolents" (és a dir els republicans, els marxistes, els anarquistes: resumint, el pare i els oncle.
Altres films d'aquest tipus (exacerbada exaltació feixista) són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (delmateix Roman) i A mí la Legión (Juan de Orduña). A tota aquesta parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d'humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d'inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l'Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d'estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de totes les nacions de l'Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d'aquesta comedieta intranscendent -simple còpia mal feta de la ianqui, com dèiem més amunt- era, sens dubte, Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita... Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a què es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pel·lícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la "comedia Dibildos" (recordem la intranscendència barroera de pel·lícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja...).
Però no avancem esdeveniments. Parlàvem de les pel·lícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels anys cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mí la Legión, Escuadrilla... Evidentment, eren films que no ens afectaren gaire, perquè, fill d'un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme-, jo sabia, de molt jove, que tot allò que s'esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m'ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys endavant (a mitjans dels anys seixanta, com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d'altres, Paco Llinàs) vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa "històrica" (els bons eren sempre els defensors de l'ordre constituït; els dolents eren els maçons, republicans i comunistes).
José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per a Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del Departamento Nacional de Cinematografía del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novel·la que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de "Jaime de Andrade". Cal dir que aquesta pel·lícula d'encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d'aquest director tan lligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.
Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l'exaltació de la victòria damunt el poble.
Parlant de Raza (protagonitzada per un antic oficial feixista: Alfredo Mayo) em ve a la memòria l'agradable sorpresa que tenguérem en veure com els directors progressistes de finals dels seixantes (Saura, especialment) "recuperaven" aquest excel·lent actor i li oferien oportunitats que l'home sabé aprofitar. Per exemple, aquella magistral La caza (1965), o la no menys important Peppermint frappé (1967).
Però els nostres primers anys de cine són els de les pel·lícules que vèiem a Ca'n Guixa, a Ca'n Pelut, en el cinema a l'aire lliure Gardenia (en la carretera de Muro) i, a mitjans dels cinquanta, en el Salón Montaña (inaugurat el set de juny de mil nou-cents cinquanta-cinc). Un poc més tard els poblers gaudiríem d'un luxuriós cine, el Montecarlo; el dia de la inauguració patí un incendi -sense víctimes-; s'havia de projectar la famosa La túnica sagrada. Però fou un problema solucionat de seguida.
Són els anys que, menjant pipes i cacauets en el "galliner" (o a butaca quan hi anàvem amb els pares) ens anam empassolant -sense creure en el que ens mostren- "obres mestres" de la cinematografia espanyola del tipus Sin novedad en el Alcázar, aquella infumable pel·lícula dirigida per Augusto Genina (coproducció hispano-italiana de l'any 1940) i interpretada per Fosco Giachetti, Mirelle Balín, María Denis, Rafael Calvo, Andrea Cecchi, Aldo Fiorelli, Silvio Bagolini, Carlo Tamberlani i Carlos Muñoz. Dins aquesta líniea d'exaltació de les "heroïcitats" dels franquistes veuríem, com hem dit, monuments a la propaganda militar espanyola, a la "raça" hispànica i al nacionalcatolicisme com El santuario no se rinde, Escuadrilla o A mí la Legión. És evident que els fills dels vençuts no podíem combregar ni amb els continguts, ni amb l'estètica, ni amb la interpretació de qui posava el seu art al servei de tan tèrbols interessos: la mistificació històrica, la mentida més barroera. Els nostres pares, una bona part de la nostra família -la de procedència peninsular- havia lluitat en primera línia per a defensar els drets i llibertats dels treballadors, el règim republicà. El "meu" heroi no podia ser mai els estereotips que interpretava Alfredo Mayo. Crec que és bo d'entendre que els meus herois particulars eren el meu pare i els meus oncles. Jo, malgrat els meus deu o onze anys, escoltant les històries de la guerra a casa, al voltant de la foganya als hiverns, creia molt més els meus familiars que no el que em presentaven a la pantalla els servidors intel·lectuals del règim d'opressió que patíem.
Menció a part mereixeria un film -igualment de propaganda- com va ser Los últimos de Filipinas. Cert que la pel·lícula no deixava de ser una "espanyola" com totes les altres. La història era sempre la mateixa: un grup de valents soldats espanyols comandats pel capità Las Morenas, resisteix heroicament la brutal embranzida de les salvatges hordes -el poble tagàlog de les Felipines- dins l'església del poble de Baler. La guerra entre Filipines i España (una guerra fomentada, com la de Cuba, pels nord-americans) fa mesos que ha finit, però els soldats espanyols resisteixen i resisteixen sense voler saber de cap mena de rendició. La pel·lícula fou dirigida per Antonio Román l'any 1945 i protagonitzada per Armando Calvo Calvo, José Nieto, Guillermo Marín, Fernando Rey, Nani Fernández, Juan Calvo, Manuel Morán, Carlos Muñoz, Manuel Kaiser i Tony Leblanc, amb decorats de Sigfrido Burmann i música de Manuel Parada. Es tracta d'una obra que m'interessà especialment (jo tenia onze anys la primera vegada que la vaig veure). Si he d'anar a cercar les causes potser fos aquella cançó magistralment interpretada per Nani Fernández. La record a la perfecció, la sent ara mateix en la meva torre musical: és el Yo te diré, inesborrable de la memòria.
Quan Basilio Martín Patino, en les darreries del franquisme, realitzà una obra mestra, Canciones para después de una guerra, va incloure un fragment de Los últimos de Filipinas i, concretament, la cançó de Nani Fernández. De cop i volta, tota la infància i adolescència passada a sa Pobla em vengué de nou. I, ara -any 1998- per a escriure aquest article no he anat a cercar cap enciclopèdia del cinema. M'ha bastant, novament, posar el CD amb les cançons de la pel·lícula de Patino. I, com en un somni, misteriosament, provinent d'aquella llunyana postguerra que alletà la nostra infància, han tornat -sentint Yo te diré- noms d'actors, músiques, el sabor dels caramels que feien a Can Calent i que es venien -a vegades dins una senalla de vímet, altres damunt una petita tauleta- a l'entrada de Ca'n Guixa i Ca'n Pelut. I amb el record del sabor dels caramels de Can Calent, el record dels grans plafons amb els quadres -pintats a mà- dels films que es projectaven aquell dia.
Però no hem de mitificar el treball dels intel·lectuals del règim franquista. Les pel·lícules de la guerra que hem comentat, la comedieta de costums del Rafael Gil o l'inefable Dibildos, la bogeria "històrica" que representen les monstruositats del tipus Locura de amor (Juan de Orduña, 1948), Agustina de Aragón, La leona de Castilla, Reina Santa, Inés de Castro, El tambor del Bruch, Alba de América, Jeromín, Pequeñeces, El marqués de Salamanca... no tenen justificació possible; i el poble, la gent del carrer, així ho va entendre de seguida batiant aquells horrors amb una paraula exacta i precisa. I aquesta paraula era: "una espanyolada".
"Espanyolades". Aprenguérem la paraula de seguida en aquells anys de la nostra adolescència poblera. "Espanyolada" era l'exacta definició que es podia donar a les obres dels Gil i els Heredia, dels Ruiz-Castillo i els Genina. Així qualificava el poble de qualsevol indret de l'Estat tant la cinematografia de la guerra (tipus A mí la Legión) com la comedieta rosa (La vida en un hilo) o tots aquests productes -majoritàriament de CIFESA- que, no se sap per quines estranyes circumstàncies, sempre obtenien els més importants premis del Sindicats feixistes, les més generoses subvencions econòmiques... Encara les tenc ben ficades dins la retina, les actuacions d'aquells actors de la postguerra: Aurora Bautista, Rafael Calvo, María Martín, Fernando Rey, sempre amb l'espasa o amb la creu, defensant la sagrada España dels infidels (moros, jueus, indis americans, rojos i separatistes), sempre oferint rostre, les seves millors actuacions d'aquells anys per a portar als pobles més oblidats de la geografia de l'Estat, a les barriades més marginals i miserables de les grans ciutats derrotades, el catecisme falangista, els ensopits diàlegs -discursos gens amagats- dels Padre Coloma, de Tamayo, de Villaespesa, de José María Pemán. Però nosaltres ja havíem sentit parlar de Miguel Hernández i Rafel Alberti, de Tagüeña i Modesto, de la CNT i la FAI, de la derrota de l'exèrcit espanyol en els carrers de València, Madrid i Barcelona..
pobler | 24 Novembre, 2013 10:43 |
El control de la cultura: debat Guillem Frontera-Miquel López Crespí.
Literatura catalana: demonitzen els escriptors tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors... (Miquel López Crespí)
Contra comissaris i camarilles.
De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció "Guia de pobles de Mallorca" publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus que fan referència a qui signa aquest article.
La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que "consagren" els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d'una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d'autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d'una forma més o manco encertada.
Diuen que som en temps de bastir un "cànon" de la literatura catalana contemporània. Des d'algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura...) malden, com de costum, contra la "exagerada proliferació d'escriptors catalans!". Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels "nostres". En lloc d'ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d'anar aconseguint l'enfortiment i ampliació d'un públic lector català, s'entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l'existència dels premis literaris catalans; denigren l'autor compromès en la lluita per la llibertat dient que la literatura "resistencialista" no val res i ja està "superada"; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d'editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l'existència d'un pretès "cànon" de qualitat literària "indiscutible" quan tots sabem que molts dels que fomenten l'existència d'aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d'organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'"aconsellar" culturalment CiU o el PSOE. Sovint el "cànon" no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de "genis" i d'"intocables" només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d'autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d'una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant... com podria donar-se a conèixer l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d'autors del segle XX? Quin és l'investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'"imparcialitat" i "objectivitat" bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l'enquesta sobre aquest cànon d'autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: "No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l'apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l'actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps".
I així, en l'apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.
En el fons, l'actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l'obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d'una sinceritat exemplar i envejable: "No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d'objectivitat imprescindible per a emetre un judici d'aquestes característiques".
Pere Rosselló ha optat per donar el nom d'autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.
(26-I-05)
Negociacions i cultura
Per Guilem Frontera, escriptor
Es parla de cultura a les negociacions, a les ofertes i contraorfertes entre partits per formar governs? Si fos, com crec, que no, el fet confirmaria un desinterès i un desànim desoladors. Sembla que hi hauria d'haver rapinyades a les negociacions per fer-se amb la cultura, però res no ho indica. La qual cosa indicaria que s'ha implantat una certa creença que la cultura és una qüestió que es pot deixar en unes mans qualssevols, preferentment femenines, perquè les dones són més sensibles. És la maria de les àrees de govern. I no sé per què la meva intuïció em diu que l'ensenyament i la cultura congregaran, aquests quatre anys, molta tensió; i que, ergo, serà menester que hi hagi al capdavant persones especialment preparades per entendre i canalitzar tot allò que, presumiblement, aflorarà torrencialment en forma de reivindicacions de tota casta. Tant des del món de l'ensenyament com del de la cultura s'espera molt d'aquest curs legislatiu que és a punt de començar -un sol exemple recordat a l'atzar: la restauració de l'Institut Ramon Llull. Ja hi ha molta de gent amb les ungles esmolades -per afegir vivacitat a les possible reformes o, més directament, per rapinyar sous i prebendes. No els espera un camí de roses, als governants que es facin càrrec de la política cultural. Ara el món de la cultura ho voldrà tot, avui, de cop. El grau d'exigència serà molt alt, i les persones que hauran de donar resposta caldrà que siguin pesos pesants. Seria un error que els partits que es facin càrrec d'aquesta àrea l'emprassin simplement per donar un parell de sous i contribuir així al manteniment del partit. Aquesta tàctica podria donar resultats escandalosos, i el que no li convé a cap govern -sempre que les previsions actuals esdevenguin realitat- és dissenyar polítiques culturals inconsistents, pusil·lànimes o simplement contemporitzadores: la contestació es desbordaria: i si ja és greu que això succeeixi fent-se les coses bé, fer-les malament seria suïcida. No ha transcendit que a l'àmbit de les negociacions s'hagi detectat que la temperatura del món cultural ha pujat moltes dècimes. Qui sap si això significa que no hi han intervengut, a les negociacions, persones capacitades per entendre de què parlam quan parlam de cultura. La depauperació ideològica té a veure, i molt, amb l'esterilització cultural: els partits polítics en són una bona mostra, i al nostre país molt més que en d'altres. Bé, s'ha de veure.
Diari de Balears (15-VI-07)
Miquel López Crespí: l'escriptura contra la destrucció.
Per Pere Rosselló Bover.1
"Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura".
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Tardor, 2004
pobler | 23 Novembre, 2013 10:17 |
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)
Defensa del GOB
Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!
No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?
Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.
Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.
Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, podíem fer feina –deien- pel franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.
Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?
Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.
I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.
Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.
L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.
Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 22 Novembre, 2013 11:07 |
( 2 vídeos) Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? (Miquel López Crespí)
Poesia catalana i memòria històrica: Espais secrets (Edicions Can Sifre)
A aquestes alçades de la nostra vida, anant cap al seixanta-tres anys i sobretot, després d’aquestes desenes de poemaris, seria absurd amagar –els llibres són enmig del carrer per a tots aquells i aquelles que els vulguin llegir!— el pes del dolor, de les successives derrotes –la dels pares a la guerra, la nostra, a la transició... – en els meus poemes i, més concretament en el poemari Espais secrets que comentam. Just al començament del llibre, obrint les primeres pàgines, el lector pot llegir: “sé que molt aviat les ones penetraran / sense que hi hagi res que pugui aturar-les / dins de la cambra / no podré salvar cap dels meus somnis /...”. De cop i volta, sorgint des de les fondàries de la Lubianka on l’han empresonat, torturat i executat, ensopegam amb la presència de Bàbel (“però ara no endevín cap record precís / salabror de textos tèrbols / paradoxals / malediccions de soldats / vaixells carregats de gnoms esblanqueïts / fulgurants imatges d’horabaixa travessant enderrocats arcs de triomf / inútil sortir al carrer vestits de carnestoltes / mentides les profecies de l’oracle / falsos els sonets amb rima / bàbel em diu que a la nit arribarem a novograd / s’escolen els dies / els estius se’n van i continuam en campanya / dringuen les nostres rialles desesperançades en la nit”.
Vet aquí el concret panorama de la derrota. Bàbel ens serveix de pretext per parlar de tantes desfetes.... L’exèrcit de la Revolució Universal aturat davant Varsòvia. Les Revolucions dels Consells Obrers a l’Alemanya de 1918 i a l’Hongria de 1919 foren liquidades, els seus dirigents assassinats. La sang de Karl Liebkneth i Rosa Luxemburg corre abundosa pels carrers de Berlín. Premonició de la mort de Bàbel i de tants d’herois del 17 a les txeques estalinistes. L’efecte permanent en l’esperit de l’autor de la derrota dels pares a la guerra civil revolucionària del 36-39, dels anys d’internament en els camps de concentració mallorquins? Fantasmagòrica visió de les traïdes de la transició, de la fallida de les idees republicanes i independentistes a mitjans dels anys setanta, enfonsades per tones de cinisme, l’oportunisme dels polítics del règim, els “socialistes” i “comunistes” de mentida, els pallassos que salvaren l’essencial de l’herència de la victòria feixista del 39, és a dir, la “sagrada unidad de España”, el capitalisme, la monarquia que ens llegava el dictador? Què pot fer el poeta enmig d’aquest terrífic espectacle de devastació? L’autor d’Espais secrets escriu: “ara ja ningú no trobarà refugi / vet aquí els amics morts / els pares / la pàtria ocupada / totes les paraules que hem estimat / en derrota / les ombres del riu em diuen que llur victòria serà implacable / i que la esdevendrà llarga, / transparent, / posseïda.”.
Què ens sostén enmig de la barbàrie quotidiana? Potser “l’antiga bellesa dels nostres herois”. El poeta ho descriu en el poema “La senzilla supervivència quotidiana”: “És com un antic combat de gladiadors / la senzilla supervivència quotidiana / l’antiga bellesa dels nostres herois / fluctuant / com un llamp / enmig de l’aspre soroll dels metalls”. En la derrota, enmig de la brutalitat que ofega la poesia... tot esdevé clau ardent on l’home prova d’aferrar-s’hi per a intentar sobreviure: la mirada d´una dona desconeguda aturada en una parada d’autobús, els ametlers en flor... Així i tot és difícil trobar un ancoratge on aferrar-se: arreu se senten trets, hi ha desbandada de convidats, munió de projectes abatuts, gent petrificada a les terrasses dels cafès. És una visió prou feridora del començament d’un any qualsevol d’aquesta transició vers el no res que s’allargassa fins a l’infinit, que sembla mai no fineix. Aquest panorama desolador per on navegam, vaixell batut per tota mena de tempestes, es descrit a “Gener”: “gener / una dona crida amb els ulls aturada en una parada d’autobús / els ametllers floreixen / i hom endevina les lamentacions fosques del desamor / són instants d’esmolada daga / l’estèril sublimitat de tantes falses promeses / no hi ha on aferrar-se / sense paraules li dic que no puc fer-hi res / se senten trets al costat / desbandada de convidats / furients escorpins pugnant per mossegar mugrons d’ivori / cap ancoratge per a batre la fosca / els meus infidels projectes abatuts / com solcar rastres antics d’enquimerada llum a l’aguait / tothom petrificat a les terrasses dels cafès”.
Els fets de la quotidianitat, la realitat més propera al poeta, cobra, enmig d’aquesta dolorosa supervivència enmig la barbàrie un pes específic. Una herència situacionista? Guy Debord i Raul Vaneigem novament? Els poemes “instantanis” que, talment esmolats anuncis de propaganda comercial, dibuixaven els estudiants del Maig del 68 pels carrers i places de París, en els murs de la universitat i les fàbriques? Possiblement. L’autor del poemari no vol amagar cap de les seves influències. A Espais secrets es tractava de deixar constància, sense cap mena de subterfugi, de la situació final que, dins l’ànima del poeta, van conformant les successives derrotes que comporta la simple existència quotidiana. Per això l’aplec de poemes que ha publicat Edicions de Can Sifre està format per tot d’experiències escrites sota els signes idèntics del dolor i la desfeta. A partir d’aquí hom prova de defugir certa herència culturalista apresa en tantes i tantes lectures. Sovint, quan al llarg dels anys anava escrivint aquests poemes, em demanava si aconseguiria sortir de la retòrica buida, de les fórmules de la poesia acadèmica, de les múltiples variants, malgrat que adopti un posat “modernista” de l’Escola Mallorquina. M’hauria influït massa l’obra poètica de Miquel Costa i Llobera, repassada amb cura a conseqüència de la preparació d’unes novel·les sobre la seva vida? Eren els anys en els quals enllestia les novel·les Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editorial, Pollença, 2005) i Damunt l’altura (Pagès Editors, Lleida, 2006). Però res més lluny de l’herència de l’Escola Mallorquina el recull de poemes aplegats sota el títol d’Espais secrets! D’aquesta problemàtica –la influència l’Escola Mallorquina en els poetes de la generació literària dels anys 70--, ja n’havia parlat amb deteniment en la introducció Antologia 1972-2002 (Col·lecció Tià de sa Real, Palma, 2003) quan escrivia: “Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: ‘Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repellia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions’.
‘Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així- arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'’ordre’ literari (la ‘forma’ per damunt de tot!) contra l'’anarquia’ (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnàs literari qui no accepti aquesta ‘contenció’ que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a ‘aprofundir l'obra del senyor damunt la terra’. Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de ‘l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síllabes i tons’. Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: ‘versificació’, ‘retòrica’ i ‘artificiositat’.
‘Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de ‘etèria lluita cultural’ quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la ‘bohèmia anarcoide’ del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric”.
Espais secrets és, en definitiva, un aplec de versos lliures, una utilització punyent de les influències culturals del poeta –els “ismes” de començament del segle XX, el situacionisme francès, l’escriptura automàtica, la prosa poètica— per deixar constància de l’angúnia i desolació del poeta en una època en què, possiblement, han mort les il·lusions de canvi revolucionari dins la societat alletades amb l’esclafit del Maig del 68, amb les grans manifestacions antisistema de la transició, traïdes, com s’esdevé en tantes i tantes revolucions, pels vividors de la política, els cínics i menfotistes que tots coneixem.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
.pobler | 22 Novembre, 2013 10:32 |
Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris. (Guillem Frontera)
Salvem Son Bosc i Son Real. I la Real
Guillem Frontera | 24/05/2008 |
Amb tantes associacions, acadèmies, facultats i fundacions com tocarien sentir-se involucrades en el passat, present i futur de Son Espases, la quasi total soledat d’Aina Calafat, portaveu del moviment Salvem la Real, ens defineix com una societat incapaç de dur fins a l’enfront una campanya per una causa justa. Si féssim ara una relació dels grups, de les persones, dels partits polítics que es posicionaren honestament contra l’aberrant localització de l’hospital, i que després han anat optant pel silenci, en alguns casos indirectament tan ben retribuït; o que sense cap vergonya han fet ús del poder per trair la gent que els havia fet costat, segurament encara no ens podríem creure que passi el que està passant: que l’hospital creix on se’ns prometé que no creixeria, i creix a bon ritme. Els més mancats d’ètica, de moral i de formes en aquesta qüestió fan cara de no haver romput mai cap plat –i de no saber si les pales excavadores n’han romput d’una altra classe.
Ara el GOB exigeix al president Francesc Antich la protecció de Son Bosc, devora les maresmes de Muro, i les raons que enarbora són plenes de sentit comú, de sensibilitat pel país. Però la campanya té un mal mal: el molt honorable President ha pres el número al GOB, ha vist, arran de l’afer de Son Espases, que té molta pólvora banyada –i servidor escric això amb un cert desencant i amb l’angoixa que et causa haver de rebaixar la confiança en qui la dipositaves tota. De tots els silencis aquiescents que es varen fer tot just consumada la deslleialtat d’Antich, el silenci del GOB va ser el més obscur, precisament perquè contrastava de manera intempestiva amb la lluminosa presència que havia mantengut en la vida del país –i que no li podrem agrair mai a bastament.
Però no voldria donar la impressió que el GOB té responsabilitats que no li corresponen en aquest afer ominós. Tot plegat, neix de la perplexitat davant de l’abandó general d’una causa que havia estat bandera i que havia ennoblit la nostra societat. Si tot era tan greu quan ho volia tirar endavant el govern del PP, ara uns retocs fan el projecte i l’obra tan assumibles que només queda una veu mig perduda per recordar-nos el punt de partida? Almenys si n’estiguéssim empegueïts, voldria dir que ens queda una mica de vergonya. Salvem Son Bosc, donem tota la protecció possible a Son Real, però el petit grup que queda de Salvem la Real mereixeria, per damunt de qualsevol consideració, el suport i el reconeixement del que queda de societat civil. Ja seria gros que la Comissió de Peticions de la Unió Europea ens fes pujar els colors a la cara, mentre nosaltres feim, amb tenacitat monòtona, exercicis abdicatoris.
dBalears (25-V-08)
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Defensa d’Aina Calafat
Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de la l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tots plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica?
La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec.
Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.
Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE.
El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.
Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.
(6-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices. (Plataforma Salvem la Real)
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu. (Plataforma Salvem la Real)
Plataforma Salvem la Real
La plataforma Salvem la Real vol recordar els objectius pels quals es va constituir:
Protegir la Real i que el monestir i el seu entorn sigui declarat «conjunt històric».
Conservar l'entorn natural d'una de les darreres zones rurals dels voltants de Ciutat.
Col·laborar amb altres plataformes ciutadanes que també demanen la protecció del nostre patrimoni natural.
La decisió de l'actual govern progressista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de Son Espases suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació.
Volem expressar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.
Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l'espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d'en Baster i de la font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l'hospital dins la llera d'una torrentera, amb el risc real d'inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l'hospital.Volem deixar clar que, com tota la ciutadania, desitjam un hospital públic en condicions, modern, amb el màxim de recursos, dinàmic i digne, i a l'altura de la sanitat pública del segle XXI.
Volem fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s'han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.
Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l'opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l'oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l'altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.
N'hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d'aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» complirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.
No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d'ençà que decidiu continuar com l'anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció continuant amb el «pelotasso» que denunciàveu.
Parlem com a plataforma, però modestament creiem representar la veu de molts ciutadans, que s'han sentit ofesos, traïts i decebuts en veure que l'assistència a les urnes i el canvi de color polític al Govern no han estat suficients per portar a terme el model de societat que desitjam.Creiem que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s'ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l'actual Govern ha demostrat que a l'igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.
Des d'aquí, també, volem donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n'hem tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.
Salvem la Real!
Plataforma Salvem la Real
Diari de Balears (4-XI-07)
pobler | 21 Novembre, 2013 13:45 |
Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)
Revista Benzina - Una arcàdia feliç
Per Patrícia Font
Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.
Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).
El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.
Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.
“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.
Revista Benzina, 31 Març de 2011
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
pobler | 20 Novembre, 2013 14:37 |
L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir. (Mateu Morro)
NOVEL.LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008) DE MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ
Mateu Morro
Per Mateu Morro, historiador
Aquesta nova obra d’en Miquel López Crespí que avui presentam és un treball que té el mèrit d’explicar-nos com es forma l’aportació literària d’un escriptor en paral·lel a com es succeeixen els moments històrics en els quals participa. Des de 1968 al 2008 transcorren quaranta anys que duen de la il·lusió i l’obertura del seixanta-vuit al fosc present actual. En Miquel fins i tot parla d’uns “temps tenebrosos”. Aquesta és la paradoxa d’aquest llibre: el que era fosc, en temps de dictadures, esdevé lluminós per mor de la il·lusió transformadora, de la fe militant i altruista, i el que semblaria lluminós esdevé fosc per culpa del desencís, la desorientació i el cansament que ara ens caracteritza.
En aquesta llarga trajectòria s’hi fan evidents dues coses: d’una banda el món de referències ideològiques i literàries que ha creat en Miquel i de l’altra la gestació de la seva pròpia obra, la qual, en aquest lligam entre història i escriptura, adquireix un ple sentit. Podríem dir que la multitud de novel·les, contes, poemes i obres teatrals que ha escrit en Miquel, es vinculen una amb l’altra i es fan comprensibles tan sols en relació a la nostra història col·lectiva. Així la seva obra literària es fa visible com una totalitat i s’aconsegueix un efecte unitari, de coherència, encara que el llibre estigui format per un aplec d’articles. En acabar la lectura ens adonam que hi ha un sentit que recorre tot el llibre, un cordó umbilical que uneix el text amb la vivència i el pensament d’en Miquel. I, potser per això, amb el llibre aconseguim entendre aspectes dels escrits d’en Miquel López que abans no havíem captat o no havíem entès per insuficiència de les claus interpretatives que ara se’ns han descobert.
La meva amistat amb en Miquel ve de lluny. Devia ser devers el 1973 quan el vaig anar a veure a casa seva. Havia llegit els seus primers llibres i n’havia copsat el seu posicionament ideològic. El seu segon llibre, “La guerra just acaba de començar”, era com un programa polític que no deixava espai al dubte. La denúncia del reformisme i de l’estalinisme compareixien gairebé a cada pàgina. També llegia els seus escrits de combat al Diari de Mallorca i a la Última Hora. I eren prou clars. Un dia vaig parlar amb Antoni Serra a la llibreria Tous i li vaig demanar el telèfon d’en Miquel. El vaig anar a trobar al seu pis, que era com una llibreria, amb uns prestatges enormes carregats de llibres fabulosos. Llibres introbables, prohibits, duits de Paris, de Londres o de Roma al llarg dels viatges que en Miquel feia per respirar els nous oratges que recorrien el món. Cada una d’aquelles eixides era com obrir la finestra i deixar passar l’aire fresc, com “penetrar en una galàxia de llibertat”. En aquells prestatges atapeïts hi havia els clàssics del marxisme i dels moviments d’emancipació, però hi havia també el bo i millor de la literatura universal, un aplec immens d’autors dels quals ni tan sols n’havia sentit a parlar. Allà, enrevoltats de llibres i papers, en una taula còmoda i lluminosa, vaig començar a parlar amb en Miquel. Des de llavors ençà es va formar una amistat que ha perdurat fins ara. Fins el 1977 varen ser 4 o 5 anys molt actius, al costat d’uns companys excepcionals, en els quals vaig conèixer de ben a prop en Miquel. Després, a partir de 1978, coincidírem una altra vegada dins el PSM.
La nostra adscripció al nacionalisme no s’havia desvetlat, però, el 1978. Venia de molt abans. Des del primer dia sabíem que no era possible cap societat justa en un país colonitzat. Record bé una anècdota en una discussió amb un grup de companys a la barriada de Son Rapinya. Aquell dia el nostre debat es va centrar en la qüestió nacional. Una part dels presents defensaven la teoria de l’internacionalisme que normalment encobria un espanyolisme evident. De cop en Miquel es rebotà, es transmutà per complet, i va haver d’abandonar la reunió. Va quedar molt afectat. De fet, varen passar uns dies abans de poder restablir una situació de normalitat. Record com si fos ara, la seva reivindicació de la cultura i de la literatura nacional. A mi aquell dia, i mirau que ja n’han passat 36 anys, em va cridar l’atenció que en Miquel es revoltàs contra els arguments d’aquells obrers que, víctimes de segles de rentat de cervell, proclamaven la unitat cultural i nacional de l’estat com un objectiu del proletariat, i que esmentàs noms com Francesc de Borja Moll, Gabriel Alomar, Josep Maria Llompart, Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. I no sols en Gabriel Alomar, sinó també, i ho vull remarcar, en Joan Alcover i en Miquel Costa i Llobera. Ens havien robat durant anys la nostra cultura, la nostra llengua i, a les portes, del final de la dictadura ens arribava un discurs espanyolitzador que de cap manera no podíem acceptar.
Les arrels són importants. I és un deure recuperar el treball de les generacions anteriors. El nostre poble tenia una rica memòria dels fets passats esdevinguts rondalles o llegendes, fets fixats a topònims o relats transmesos de manera oral. Ara la nostra memòria històrica és en perill de desaparició. O de quedar, anant bé, amagada en un caramull de llibres arraconats. Per això en Miquel ens retreu de manera constant els noms i els fets del passat. En Miquel fixa referències i les col·loca a un lloc visible per tal que tothom sàpiga qui són els seus i qui és ell. La memòria històrica no és una moda. És tota una altra cosa. És saber qui som i d’on venim. Saber què ha passat en la història. Destriar fets cabdals com les Germanies, la revolució francesa, els federats de la Comuna, la revolució d’octubre, els consells obrers d’Alemanya i Hongria, la revolució i la guerra de 1936... Aquesta és l’opció d’en Miquel, la fidelitat als ideals del seu pare i el seu oncle, allò que l’uneix de manera íntima amb la història del poble.
En Miquel és un home compromès, fidel a tot allò que creu just i noble, però jo pens que és, a més a més, un home que escriu amb el cor. Per això les referències de noms i fets tenen tanta importància en el seu llibre: són fites intel·lectuals, però també i de manera especial són fites sentimentals. Aquest seguit d’autors i personatges exemplars en la lluita per l’alliberament individual i col·lectiu són l’exemple de fidelitat a les idees, són l’evidència de la lluita humana per combatre la injustícia. I aquestes persones i fets s’han de conèixer i estimar, llegint i viatjant als llocs on transcorregueren els fets. D’aquí l’emoció de la visita al cementeri de Père Lachaise de París o la visita al Fossar de les Moreres, en un pelegrinatge permanent per les seves ciutats estimades. Un sentiment que el du a construir una geografia “mítica” de la revolució i els revolucionaris de totes les èpoques i països.
El viatge alliberador és una constant en la vida de Miquel López Crespí. Un viatge que no és ben bé una fugida sinó que és una acció d’alliberament. Quan es viu a una illa i es posseeixen uns ideals i una inquietud intel·lectual enorme no queda més remei que viatjar. Mallorca a principis dels anys seixanta i gran part del setanta era una veritable presó intel·lectual. Era difícil trobar qualcú amb qui parlar de segons quins temes, com escriu diverses vegades en Miquel. Calia barrejar-se dins l’onada de la joventut crítica europea per a sentir el seu alè vital. Per això ell agafava els atapins i participava a les grans concentracions dels obrers i els estudiants europeus. Després, en retornar, es trobava un altre cop amb el món ple de mollor que tant costava de remoure. Somniar és bo però després el contacte amb la realitat és dur. Per mantenir-se fidel a un mateix es fa necessari posseir una tremenda honestedat intel·lectual i una ferrenya força de voluntat.
L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir.
Una literatura nacional ha de ser una literatura plural. Cosa que a vegades és difícil. Avui més i tot que abans. En Miquel López Crespí es refereix adesiara al control de “clans i camarilles”. Per a ell els problemes no havien estat mai tan accentuats. Els comissariats dificulten l’expressió d’una literatura plural i viva. Sobretot si parteixes de les premisses ètiques i estètiques d’on parteix el nostre autor. Ja és un problema escriure a un país on la gent llegeix poc, però després hi ha el problema d’escriure, publicar i trobar lectors en un món bastant tancat i poc innovador. En una societat normalitzada el fet literari no hauria de tenir aquestes traves. En literatura, ens diu en Miquel López, s’han de provar tots els camins i totes les fórmules, sense admetre els cànons obligatoris dictats pels mandarinats.
Tots els camins duen a algun port i en Miquel té clar el seu camí d’escriptor. Per a ell la literatura és una eina d’intervenció política. La seva voluntat, des de sempre ha estat unir cultura i política. El seu compromís com a escriptor és una manera de viure aquesta unió. A través d’aquest enllaç pren forma la memòria de la transició a la democràcia. Una democràcia que no és realment el resultat d’una transició sinó una restauració monàrquica que es va menjar totes les il.lusions de canvi real. L’autor fa memòria dels activistes culturals, en aquells temps “que no es cobraven subvencions per a fer d’activistes culturals”. Al costat dels companys en les quimeres polítiques esmenta els autors que l’influïren i que va conèixer fent cultura a canvi de res: Frederic Suau, Jaume Adrover, Josep Maria Llompart i l’Editorial Moll, Bartomeu Barceló, Jaume Fuster, Paco Monge... Esmenta personatges entranyables com Bernat Homar o el llibreter Domingo Perelló. Aquests personatges prenen vida dins el que podríem anomenar la geografia urbana de la ciutat dels anys seixanta i setanta: la plaça de Santa Eulàlia, el Modern, el Bosch, la llibreria Logos, el pis del carrer de Blanquerna... “Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura”. Aquest compromís fins i tot el dugué a deixar, per un moment, en segon lloc la creació literària. “Deix d’escriure i publicar amb la regularitat d’uns anys abans”, diu. Tot seguit expressa el desengany davant “les tones d’oportunisme i de cinisme”. Però més que un desengany és un desacord. A començaments dels vuitanta “constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició”.
La constatació de tot això el du a la convicció que cal una nova resistència. És necessari seguir a contracorrent en la lluita cultural. Aquesta és l’eterna proesa del bon navegant: esquivar les tempestes més fortes per arribar a ports difícils i d’incerta navegació. En el camí potser ha perdut totes les batalles llevat de la capacitat d’emocionar-se i d’indignar-se davant qualsevol injustícia. Per això reivindica un passat que potser molts voldrien oblidar. “Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d’il.lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí”. Aquesta flama utòpica, en el sentit realista i vivificador de la paraula, és la que avui es troba molt amenaçada.
Al llarg dels anys vuitanta i noranta és donà un procés de reacció ideològica que anuncià arreu del món el final de les ideologies alliberadores. El fracàs del model soviètic havia de ser el fracàs de tota lluita solidària. Es reactivà un sistema ideològic que no tan sols s’enfrontà al socialisme i a l’esquerra, sinó que atacà de ple les propostes econòmiques i socials de signe reformista, nascudes a l’ombra de Keynes o Galbraith. Després d’un dur combat la ideologia ultraliberal proclamà el seu triomf i inicià la tasca de desmantellar l’estat del benestar. La llarga cadena de privatitzacions, generació de monopolis transnacionals en sectors claus de l’economia i foment d’especulacions de tot tipus, coincidí amb l’esclat de les noves tecnologies de la informàtica i la biotecnologia. El principal triomf d’aquest veritable “tsunami” ideològic no fou el de la imposició mundial d’una globalitat destructora que ha duit els afamegats a la xifra record de 1.200 milions de persones i amenaça de carregar-se el clima i el propi planeta, sinó que va ser la seva incorporació dins la ment de les persones. Els que no combregaven amb les rodes de molí eren desqualificats, ridiculitzats, criminalitzats, engegats de les plataformes d’opinió. La inexistència d’idees i de projectes deixava l’esquerra sense esperança, i l’escriptor compromès estava passat de moda i condemnat, anant tot molt bé, a ser objecte d’investigació arqueològica o a ser col.locat en un museu.
Per ventura la sortida que ha trobat el nostre autor ha estat la del refugi en el treball. La seva ha estat la constància del qui sap que no li podran prendre la ploma, és a dir l’ordenador, i que si cal acudirà als blocs i al “facebook” per combatre. En Miquel ha aconseguit tirar endavant la seva obra, de novel.la, poesia i teatre, a base d’una feinada, cada dia, com un veritable proletari de la ploma. Aquest treball de quaranta anys haurà salvat el seu record personal i el nostre record col·lectiu. Com ell diu molt bé: “El record és una forma de servar el més preuat per al poeta”. El record ja s’ha servat, ara la millor manera de mantenir-lo és seguir treballant i lluitant, escrivint, fent novel.la, poesia i teatre al servei d’aquest poble.
Palma (Mallorca) 3-II-2010
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 19 Novembre, 2013 09:08 |
"Nanda Ramon, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Antoni Mir, Joan Moll, Albert Herranz, Ferran Aguiló, Gerard Matas, Antoni Roig, Pere Noguera, Maria Ramis, Cecili Buele, López Nadal, Francesc Mengod... i la lluita contra el PP".
Arruixada 2001: tots contra la política del PP.
L'avantguarda illenca de la lluita contra la dreta (I)
Diumenge dia 21 de gener del 2001 l'editorial de Diari de Balears (pàg. 23) era consagrat a ressaltar la importància de l'èxit que havia assolit la protesta ciutadana contra la política cultural del PP. Sota el títol "Els premis Ciutat de Palma i l'Arruixada" l'editorialista escrivia: "Al mateix temps que es duia a terme la gala de lliurament, un considerable nombre de persones es reunia al sopar Arruixada 2001 per protestar contra la política cultural de l'Ajuntament de Palma. No hauria de ser necessari que diguéssim que es tracta d'un fet que demostra la vitalitat de la ciutat i la capacitat que tenen els seus habitants d'organitzar-se davant situacions que no els agraden. Els responsables de l'àrea de Cultura estan obligats a fer-hi un pensament des de la humilitat".
Era evident que, amb la nombrosa participació de gent en l'Arruixada 2001, la política cultural del PP a Ciutat havia rebut un del cops més forts que es recorden aquests darrers anys. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressò. I els que érem presents en la nit màgica del vint de gener ho sabem a la perfecció. Més de mil dues-centes persones ("personajillos y pseudointelectuales") ajudaren a rompre, en pla creatiu i lúdic, la nefasta política del "consens" entre concepcions culturals diametralment oposades. Han hagut de passar vint-i-cinc anys perquè molts dels que bastiren aquella "nova cultura" (el "consens"), és a dir, l'amnèsia històrica, l'oblit de la subversió política i artística, s'apuntassin -decidits a deixar de banda els seus evidents errors?- a la "moguda" llibertària i creativa de l'altra nit.
Iolanda Pericàs ho deixava ben escrit damunt Diari de Balears (21-I-01) quan escrivia: "Arruixada 2001: encontre d'art entre amics. La cita congregà devers 1.200 persones, entre ells artistes de tots els àmbits i consumidors culturals". I en Bartomeu Picornell en el seu article "Mais où sont...?" del 16 de gener del mateix Diari de Balears demanava compromís actiu amb la "moguda" anti PP. En Tomeu se'n reia de certa manca de voluntat de lluita contra la mediocritat regnant quan escrivia, tot criticant els "viatges" sobtats als quals havien d'acudir nombrosos personatges de la ploma i del pinzell (bon sistema per a defugir el compromís!): "Una petita enquesta em permet afirmar que un nombre important de personatges del gremis de la ploma i del pinzell han vist com malauradament el dilema [triar entre el sopar oficial i el de l'Arruixada] els coincidia amb un viatge inajornable a algun continent. Hi ha casos en què em costa que el viatge estava programat des de fa anys". I més endavant, criticant agudament determinats silencis, matisava, sorneguer: "...resulta curiós com molts d'intellectuals, tan aficionats a parlar d'allò que és diví i d'allò que és humà, s'hagin tornat el súmmum de la discreció davant un esdeveniment [Arruixada 2001] que es comenta tant i tant".
Però la munió de joves que participaren en la festa-protesta contra el PP confirmen les previsions més optimistes: una nova onada d'artistes, de professionals, d'estudiants, de ciutadans i ciutadanes amants de l'art dóna fe que, sortosament, el relleu generacional dels homes i dones de la transició ja és aquí i opera -amb la seva pràctica subversiva- al si de la nostra realitat. Els joves companys de gresca creativa han constatat en pròpia carn a quins graus de banalitat pot portar -i porta!- el fet de renunciar a determinats principis insubstituïbles en la lluita permanent (en el camp de l'art, en el camp de la política...) contra la buidor generalitzada que segrega el Poder.
La festa d'Arruixada 2001 va ser una fuetada magnífica contra les decadents concepcions "artístiques" del sistema i els seus "cans guardians", com diria Paul Nizan (o Gramsci quan blasmava contra la grisor bastida pels servents intellectuals del capitalisme).
Arruixada 2001, la sala magna del Palau de Congressos del Poble Espanyol plena de gom a gom, demostrava ben a les clares que res de nou pot aixecar-se damunt els podrits fonaments de determinades concepcions "artístiques" estantisses i reaccionàries. Final de la "cultura" del pacte i la covardia? Ja ho veurem. Nizan deia que sí hom no és valent als vint anys no ho serà mai. És el que vaig olorar en l'ambient: un desig intens (en molts dels participants) de ser joves altra vegada, de recuperar el temps perdut per viaranys que només han portat a la consolidació de la mediocritat que ens oprimeix. La vulgaritat de l'exposició Lladró és l'exponent màxim de la brutalitat d'aquesta supina ignorància i, sortosament!, ha estat el detonant que ha ajudat a obrir els ulls a uns ciutadans i ciutadanes que han decidit dir Prou!
Várem comentar aquestes coses (i moltes d'altres!) amb la colla d'amics que ens hi arreplegàrem en la nit de la joia i de la illusió, aquells mil cinc-cents "personajillos i pseudointelectuales" (com ens definí la regidora del PP). I allà hi érem, tornant a renéixer altra volta, amb els amics de sempre, els germans Noguera Vizcaíno (en Pere, el director del Principal; en Biel, el pintor); i amb en Gerad Matas, recordant una subversiva anada a Barcelona el maig de 1968 tot olorant els fastos creatius de la revolta parisenca i mundial; i en Francesc Mengod, un dels màxims responsables dels comunistes de les Illes (OEC), ara membre destacat de la CGT; i en Pere Carles, que dissenyà la coberta del meu primer llibre de narracions (A preu fet, l'any 1973); i en Ferran Aguiló trescant amunt i avall com en aquells temps de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes; i n'Antoni Mir, el president de l'OCB, que pareixia que portava a les mans l'embruixada guitarra del 76 quan, a tocs de música i càntics, omplia d'estudiants la sala d'actes de Magisteri; i na Cristina Ros, vitalment esperitada en constatar l'existència real d'un poderós exèrcit de contestataris; i en Guillem Frontera, idèntic a quan començà a escriure Els Carnissers, més jove que mai, sorneguer, sense arribar a creure que tot sigui possible encara; i na Dolors Sampol, n'Esther Olondriz, n'Alicia Llabrés, en Biel March, en Joan Moll, n'Albert Herranz, n'Antoni Roig i na Maria Ramis, en Cecili Buele, na Nanda Ramon, en López Nadal... Tota l'esquerra oficial i extraoficial. Un exèrcit de "personajillos", evidentment!
No hi mancava en aquesta trobada en Frederic Suau, deixant per un moment els estels, aterrant just al nostre costat, com si s'inauguràs altra volta la llibreria "L'Ull de Vidre". I ben al costat na Cati Bonnín parlant amb en Mateu Joan Florit (que encara creu i lluita pels Països Catalans i dirigeix l'única revista independentista de les Illes!); i els Joves per la Llengua, esperança del segle XXI, fent costat als socis més antics de l'OCB, confirmant que l'Arruixada 2001 només és la llavor del que s'esdevindrà. Una nombrosa representació d'arquitectes també hi era present, com si fos l'època aquella quan el Col.legi Oficial d'Arquitectes de Balears organitzava exposicions (dirigides per na Joana Roca) en lloança de la "Gran Revolució Cultural Proletària Xinesa". Vaig parlar amb en Carlos García Delgado, na Neus Garcia Inyesta, na Joana Roca que, com en els seus millors anys de la clandestinitat antifranquista, ens "orientava" en el que feia referència a les noves "etapes" que aquesta acció havia d'assolir. Amb en Sebastià Serra i altres historiadors nacionalistes comentàrem el doi que significa parlar d'objectivitat en la història (com escriuria el professor Josep Fontana!). O les classes i grups socials (i els intellectuals que les representen) no pugnen per defensar, deixar constància de la seva concepció de món?
I el més divertit de la nit: veure molts dirigents de partits institucionals amb el rostre avergonyit en constatar que ha estat -com de costum- la societat civil qui ha portat endavant la protesta. No en mancaria d'altra!
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
pobler | 18 Novembre, 2013 09:11 |
I alguna cosa se’ns esmuny, senyor Moll
Miquel Àngel Limon | 10/10/2011 |
La seva arribada a la vida en aquesta vall terrenal de solanes i obagues es produí enmig d'una expectació familiar no absenta de tensió malfiada i farcida d'antecedents adolorits. Fou un dia talment com el d'avui, 10 d'octubre, però de l'any 1903: ben bé cent vuit anys exactes s'hi han acumulat com a estrats de pols i oblit, com un qui desa andròmines desballestades a les golfes de la biografia. Per açò mateix, i perquè el temps mai no flueix endebades, resulta que aquell dia era dissabte, i avui és dilluns. Encara més: llavors una vida anava a començar, amb prou discreció però que devindria fructífera, i ara, quan som en el centenari i busques, una part de l'obra escomesa trontolla en un deliqui fatal -se'ns esmuny de les mans. Quina enormitat temporal no hi ha transcorregut, i amb quanta damnificació! Sí, sí, és així. Alguns amics, aquesta setmana, m'han fet un correu i m'anuncien que Editorial Moll se'ns va de les mans, i que els problemes mercantils l'amenacen seriosament. Cal que l'aguantem a la vida. ¿No us assembla ben nostrat?
Passada la mitjanit, ja dins les primeres hores del 10 d'octubre de 1903, la ciutadellenca Maria-Anna (popularment, Na Mariana) donava a llum sense escarafalls, sense capteniments de tragèdia bíblica, aguantant els danys de part amb resignació de missa diària. Però, tanmateix, no ho podia evitar: se sentia dominada, mentalment, per la mortalitat filial reiterada i espantosa amb què s'havien resolt cinc naixements anteriors. I açò no obstant, en aquella dona, emmotllada de petita en la rusticitat pagesa de Son Fe Vell, s'hi concentraven totes les virtuts de la "dona forta" del llibre dels Proverbis. Tanmateix, que ningú no ho dubti: havia estat una mare de molts sofriments al cor. El fillet suara nat ho recordaria amb punyent diafanitat. "Tenia el cor devastat per la mort dels seus cinc fillets -escrigué en fer-se vell-, i del part d'un d'ells va contreure a la cama esquerra una úlcera varicosa que s'anà engrandint i no es tancà mai, i que requeria una o algunes cures diàries, doloroses, en carn viva. Això durant més de trenta anys, indefectiblement, fins a la mort".
Idò, a l'infant de llet, a vuit dies de nat, el portaren a la catedral i allí el batejaren Francesc de Borja. En el volar dels anys incerts, ineluctables, assoliria excel·lència amb el nom universal de Borja Moll. Fou, en efecte, un dels nostres immarcescibles cappares de la llengua catalana, que és la nostra -i ho recalc perquè, tristament, també al meu niell patim ments malaltisses, picades d'un odi que supura putrescències contra la llengua genuïna del país. Convé, per tant, que recordem tots els balears aquest vivíssim aniversari que avui s'escau. I més encara quan ens fa present l'efemèride del natalici. Ens permet de recordar que vingué al món "blanc de carnadura, de cabells rossíssims i d'ulls color d'oli; que el meu cosset -dirà de si mateix- era robust tirant a grassó, el cap gros, les orelles acostades al cap, els llavis prims i el nas ample", fins al punt que, amb els anys, arribaria a presentar una tarota considerable, com el pintà Josep Pla, que tant l'estimava i elogiava.
Ara mateix, senyor Moll, quan tocam de mans el vostre exacte aniversari, ho deveu tenir prou notat: els vents rebufen rúfols, absolutament contraris a les ensenyances que ens deixàreu. Ens té descrit la professora Josefina Salord que Borja Mol va aconseguir, desafiant i vencent tots els reptes, de convertir-se en l'homenot menorquí, per antonomàsia, de la cultura catalana, no només perquè la va abraçar tota en el seu univers filològic, editorial i cívic sinó, sobretot, perquè va incidir d'una manera efectiva en tots els terrenys i en tots els territoris de la nostra comunitat lingüística i cultural. Ara, però, la regressió navega a veles esteses en tots tres universos. S'hi acaba de sumar ara mateix l'alarma de la imminent fallida empresarial de l'editorial. En el correu que m'envien, he llegit el clam que els amants de la cultura de les Balears necessitam l'Editorial Moll, perquè és història viva de la defensa de la llengua i la cultura, un vaixell insígnia. Però, ai, de nou alguna cosa se'ns esmuny de vós, senyor Moll. Quan no afecta l'ús normal de la llengua, ho paga la projecció cívica; i, ara, per rematar-ho amb daga i punyal, també ho acusarà l'obra editorial. Fins quan, senyor Moll, ho sabeu vós?
Diari de Balears
Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". (Miquel López Crespí)
Editorials mallorquines
Per Miquel López Crespí, escriptor
En els anys seixanta l'Editorial Moll s'havia "modernitzat" molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l'any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l'any 1964, i Gent del carrer d'Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: "En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d'abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d'El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l'opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d'encens i de sagristia".
Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix... Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals...) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d'aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l'Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la "Llibreria l'Ull de Vidre", l'Editorial "Daedalus", "Turmeda" o la "Llibreria Tous". La "batalla" per l'"ocupació" de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d'un altre punt de vista en el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d'aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.
L'editorial Daedalus, un nou experiment editorial d'aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d'un terratrèmol com mai no s'hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura.
Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d'ençà la seva fundació l'any 1934.
El 1972 n'Antoni Serra i n'Aina Montaner presentaven els primers llibres d'una editorial rupturista: Turmeda.
Crec que totes les aportacions (les de l'Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d'una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys... quan ho serà?
El paper de l'Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l'àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l'Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l'ensulsiada de la guerra. L'Obra Cultural Balear és també, l'indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L'Obra Cultural Balear servia com indret "legal" de reunions clandestines, com a "contacte amb les masses" per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l'excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d'aquell final de postguerra.
Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, "escola de quadres" dels partits d'esquerra mallorquins.
En els cursets de Català (que també ho eren d'història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló... Record que, per part de l'OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n'Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l'OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n'Antoni Mir a un racó de la plaça d'Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Francesc de B. Moll en el record
Per Miquel López Crespí, escriptor
Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.
La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).
Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.
Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".
En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.
L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.
En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).
pobler | 17 Novembre, 2013 12:41 |
Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre [els excarrillistes i afins]? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context. (Miquel López Crespí)
1994: els atacs carrillistes (PCE) i sectors afins contra l´obra de Josep Melià i la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes.
Per servar la memòria de Josep Melià
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina
Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista com Els mallorquins, de Melià era un acte antifranquista): "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos El Capital". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".
Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dins" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el PCE participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per provar de "reformar i utilitzar el sindicalisme des de dins".
Bé, anem a pams. Llegint únicament els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... què podien entendre? ¿Quina política havien de fer? Els era impossible copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Es evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hauria estat possible sense aquesta primera reflexió de Josep Melià entorn del fet nacional, que hi constituí una aportació ben important en aquell context.
Com explicava Joan Gelabert, secretari de la CGT de Correus l'any 1994 en carta publica que sortí en el diari Baleares (24-V-94): "No és estrany que el llibre de Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca faci mal a més d'un. Concretament Ignasi Ribas i Antoni M. Thomàs tengueren la seva responsabilitat en la defensa de la nefasta política carrillista que enterrà anys de lluita i esforços populars. En un pamflet que ha sortit en un diari de Ciutat es proclamen defensors dels 'èxits' polítics del carrillisme. Són precisament aquests 'èxits' els que intentaren acabar amb la lluita per la República, pel socialisme, pel poder dels treballadors, per l'autodeterminació nacional, etc. El moviment obrer encara paga amb un cert grau de desencís i desmobilització la signatura dels perjudicials Pactes de la Moncloa que serviren per consolidar el poder econòmic i polític de la burgesia damunt el poble treballador.
'La política del PCE que defensen els Riutorts, Carboneros, Sevilles, Saoners i CIA fou la que consolidà la monarquia que ens deixà el dictador i serví per abandonar precisament la lluita republicana (els dirigents carrillistes a Espanya i Mallorca prohibien i espenyaven les banderes tricolors a les manifestacions). ¿Han oblidat aquests senyors que fou per lluitar per la República pel que sofriren i moriren milers i milers de comunistes, socialistes o demòcrates sense partit? La direcció central carrillista (i de rebot, la de les Illes) fou enterradora de quaranta anys de lluita popular pel socialisme, per l'autodeterminació de les nacions oprimides, per la República. Els pactes amb els franquistes en temps de la transició, l'abandó de qualsevol idea de combat econòmic, cultural o polític contra el capitalisme, l'acceptació dels marcs imposats per la burgesia, només han servit i serveixen per consolidar i mantenir l'opressió dels treballadors. La fracassada política de Santiago Carrillo que defensen els Saoners, Ribas i CIA només fou útil a la banca i a les multinacionals per a bastir una democràcia curta de mires, plena de dirigents corruptes i vividors del sistema tipus Roldán, Mariano Rubio, Guerra, Amedo, etc. Aquests senyors -els que tengueren responsabilitats ajudant Carrillo- ens imposaren la bandera de Franco, unes lleis que ens barren el pas envers l'emancipació de la classe obrera, que impedeixen la nostra llibertat nacional. En el fons amb el pamflet que han publicat han provat de justificar totes les venudes que han fet per un plat de llenties.
'El llibre de Miquel López Crespí els ha molestat perque diu la veritat. Perquè denuncia la pobresa política que defensaren venent anys de lluita popular. Crec que els milers de morts per la República, els milers i milers de lluitadors pel socialisme no podran perdonar mai els resultats de tants fracassos històrics.
'Enlairar la bandera de Franco dins la seu del PCE el dia que foren legalitzats! Vet aquí, com deia abans, tot el que aconseguí el carrillisme abans de ser enviat al femer de la història".
Nota de Miquel López Crespí. El pamflet contra el llibre de memòries antififeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) i contra la tasca de Josep Melià va ser signat per Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Per a servar la memòria de Josep Melià
Quaranta anys del «primer llibre de notes», de Josep Melià
L'any 1967, va esser un any molt positiu per a la represa cultural mallorquina, en general, i per a Josep Melià, en particular. Entre d'altres elements de renovació, es poden destacar la posada en marxa a Palma dels cursos de filosofia i lletres dependents de la Universitat de Barcelona, les aules de teatre (1966-67) i novel·la (1967-68), que es realitzaven a la Casa Catalana de Palma, el II cicle de conferències impulsat per Damià Huguet a Campos, l'increment dels cursos de «mallorquí» a diverses escoles, col·legis i associacions culturals i la proliferació de textos en català, ja fossin articles a la premsa diària, fragments de programes de festes o llibres de prosa o de poesia.
En aquell context, l'aportació de Melià fou ben significativa. L'autor artanenc va publicar fins a quatre llibres al llarg del 1967. Sens dubte, Els mallorquins, fou el més important i el que va aconseguir un ressò més important. Els altres llibres eren Cap a una interpretació de la història de Mallorca, que ha estat reeditat recentment en la Biblioteca d'Escriptors Mallorquins (Consell de Mallorca/Diari de Balears); El Dret Civil de les Illes, un interessant estudi inclòs en el volum I de les Obres Completes de Josep Melià (2001) i Primer Llibre de Notes, un treball que ha passat més desapercebut, però que es mereix més d'una relectura.
Aquest llibre, constituïa el número 89 de la col·lecció Les Illes d'Or, de l'Editorial Moll i recollia un conjunt d'articles publicats, en català, en el Diario de Mallorca cap al 1966. En aquella època, Josep Melià residia a Madrid i compaginava la seva tasca de cap del Gabinet de Documentació del Ministeri de Treball amb les col·laboracions a la premsa i les classes a la Universitat de Madrid com a professor d'Hisenda Pública. Però abans de passar a comentar aquest deliciós llibret cal que ens aproximem un poc més al Melià d'aquells anys.
L'abril del 1967, el diari Baleares, a la secció «Se le acusa de...», que menava Tomeu Payeras, se'l descriu com «un hombre joven, tirando a gordo, bon vivant; es una especie de Cherterton de vía estrecha: paradójico, agresivo y conciliador a la vez». A continuació, en una peculiar entrevista, Payeras explica que «se le acusa de que en Madrid le acusan de que va vd. a ser elegido procurador en Cortes por Baleares». La contestació de Melià és ben transparent ja que reconeix que «en Madrid hay mucha gente que da mi elección por segura». A més, afirma estar en sintonia amb «buena parte de la clase política madrileña», si bé «como buen demócrata no creo en otra seguridad que aquella que va respaldada por el voto libre y espontáneo de la mayoría del censo electoral». Així, no és estrany que el primer article recollit en el Primer Llibre de Notes es tituli «La llibertat com a opció» i en ell, l'escriptor artanenc, es manifesti sense ambigüitats com un reformista radical que considera que «tenim a les nostres mans la possibilitat de construir el futur des de dintre». En conseqüència, criticava tant «els ultres del Règim que li neguen la possibilitat de posar-se al dia» com els «ultres de l'exili que tampoc no volen que el Règim evolucioni pel camí de la Llibertat». En un altre article, «Pessimisme i esperança», advoca per una «nova Espanya alegre i de falda curta del desenvolupament», si bé «hi ha molt, moltíssim per corregir, molt més del que suposen alguns politicastres» però la seva crítica és una «crítica esperançada» ja que «tots els disbarats d'avui són susceptibles d'una correcció futura».
D'altres articles, tenen una orientació més cultural i en ells, des de «la nostra comuna catalanitat», denuncià la manca d'Universitat a Mallorca, la castellanització de «les senyoretes bledes de casa bien», la manca de suport dels industrials, homes de negocis i comerciants a l'OCB, o la brutal persecució lingüística contra els catalanoparlants perpetrada aleshores per alguns col·legis religiosos. Així mateix també tracta un tema que encara és d'actualitat, la manca de finançament públic. Aquest era, segons Melià, un factor que diferenciava el creixement econòmic de Mallorca, a partir del 1950, del d'altres indrets de l'Estat on, «devora la iniciativa privada funciona l'ajuda pública i el finançament bancari».
La col·laboració de Melià amb el Diario de Mallorca es va interrompre, segons el seu propi testimoni, per les «pressions d'alguns dirigents de la societat mallorquina» i per «provincialismos asustadizos», que feien que no escandalitzàs a Madrid però si a Palma. D'aquest llibre se'n feren ressò, a més de la premsa de Palma, com a mínim, el Diario de Barcelona i el setmanari barceloní Tele-estel, que indicava que els articles de Melià eren llegits a «totes les terres catalanes, perquè revelaven una forma nova i valenta de plantejar els problemes». A més, sabem que el dia de la Festa del Llibre del 1967, Josep Melià Llompart afirmava que aquest llibre s'havia venut molt bé a Palma.
Ara, quaranta anys després, el Primer Llibre de Notes té un enorme valor testimonial i seria ben convenient reeditar-lo amb una bona introducció i les pertinents notes explicatives.
Antoni Marimon. Historiador
Diari de Balears (4-XII-07)
pobler | 16 Novembre, 2013 14:30 |
... l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme... (Pere Rosselló Bover)
Núria i la glòria dels vençuts forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. (Pere Rosselló Bover)
La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.
Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.
Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.
La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.
Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.
Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.
l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.
Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!
Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil
La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.
En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.
Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.
Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.
Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.
Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.
Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).
Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.
pobler | 15 Novembre, 2013 08:54 |
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. (Miquel López Crespí)
Menorca en el record (pàgines del meu dietari)
L'art implicat! La política feta només per a servir el poble, mai per cobrar bons sous i fruir dels privilegis que comporta la gestió del sistema. La festa dels al·lots de les escoles des Castell participant en les activitats lúdiques organitzades pels grups del moviment per la pau als quals donaven suport Miquel Vanrell i Francesc Calvet! Que lluny eren aquelles actuacions plenes de riquesa creativa i d'imaginació desbordant de la concepció de l'art com un simple producte de mercat, de l'artista al servei de galeries i especuladors sense escrúpols, d'una concepció estantissa de la pintura i l'escultura enfocada solament envers un consum passiu de l'obra pictòrica o escultòrica. Com se'n reia Francesc Calvet de les trampes ordides pels comerciants de l'art, com sabia sortir de tota mena de paranys, amb l'agilitat i la vivor d'un guerriller del Vietnam en temps de la invasió ianqui o d'un combatent de la resistència contra el hitlerisme. Calvet colpejava en el moment i l'instant que menys s'ho esperaven els agents de la superstructura mercantil de l'art integrat.
Joan F. López Casasnovas defineix molt bé el caràcter de Francesc Calvet en l'article que hem citat, quan escriu: "En Francesc era un artista, un creador, i, com a tal, el seu gust i talent el duien a observar la realitat, la qual cosa no permet gaire alegries: misèria i sofriment per tot, incivilitat, ignorància, totes les formes de barbàrie, un sentit degradat de la solidaritat i la justícia, l'apoteosi del mal gust... Tot açò afligeix el cor i empeny cap a la malenconia i el tancament misantrop. Però no. En Quico era un rebel i sabia fer bona la dita gramsciana: al pessimisme de la raó contraposava amb fúria l'optimisme de la voluntat. Tenia tot el coratge dels creadors, que saben que la realitat és superable. Coratge per superar tot allò que posa la racionalitat contra les cordes; coratge per fer front al desconcert dels aparells conceptuals més establerts: contra la cultura de la dominació, de l'odi a l'altre".
Tots aquests pensaments em vengueren de sobte, quan em vaig assabentar de la mort dels dos companys de dèries culturals, en obrir les carpetes amb les fotografies fetes a Menorca a ran del Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó que vaig guanyar l'any 2001, llavors de la meva participació en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans, l'ànima del qual era, sense cap mena de dubte, l'amic Miquel Vanrell... Tenc al meu davant les fotografies que ens vàrem fer quan l'Ateneu de Maó em Lliurà el Premi de Literatura de l'any 2001 pel meu poemari Cercle clos, l'obra que posteriorment edità l'Institut Menorquí d'Estudis en la seva prestigiosa col·lecció de poesia "Xibau". El jurat del Premi era format per Damià Borràs, Elisa Fernández, Elisa Pons, Miquel Àngel Limón i Maite Salord. Record les converses i contactes amb Josefina Salord, una de les persones que més ha fet en el camp de la recerca històrica menorquina. Tots plegats uns grans amics que, juntament amb Miquel Vanrell i Francesc Calvet, amb la confiança demostrada per la teva obra, t'ajuden a sobreviure en un món no sempre ric en amistats d'aquesta categoria.
El dia del lliurament del premi, al saló d'actes de l'Ateneu de Maó, també hi eren presents molts d'altres amics menorquins. Des de l'admirat Joan F. López Casasnovas fins a l'aleshores secretari general del PSM, Bartomeu Febrer, al qual ja havia conegut a les darreries del franquisme ja que ambdós militàvem en la mateixa organització antifeixista: l'OEC.
Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.
Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.
Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.
Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 14 Novembre, 2013 11:10 |
Conservar inalterada la memòria d’un barri
ARCA organitza una passejada ‘cultural i reivindicativa’ per recordar la història de Santa Catalina
Pau Riutort | 09/08/2011 |
L'Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) ha programat, per a avui horabaixa a les set i mitja, un recorregut cultural pels carrers del Raval de Santa Catalina. El motiu: la destrucció de l'edifici de l'any 1916 de l'avinguda de l'Argentina número 31, des d'on sortirà la passejada i on es durà a terme un acte reivindicatiu. Des d'ARCA es desplegarà una pancarta per tal d'oposar-se, una vegada més, a la destrucció de patrimoni històric. La caminada s'emmarca dins la campanya Salvem Santa Catalina, que vetla per aconseguir la conservació de les característiques urbanístiques, la personalitat i el caràcter de la barriada, a causa bàsicament de la importància dels seus valors estètics, històrics i ambientals. El passeig estarà dirigit pel membre de l'associació i estudiós del patrimoni, Gabriel Barceló, acompanyat pel cataliner Miquel Cabrer, bon coneixedor del barri, fill de mariners i familiar dels propietaris de l'antiga fàbrica cordera Pieres i Cabrer, de Santa Catalina. Les places hi són limitades, tot i que les sortides culturals es repetiran els propers mesos.
El punt de trobada serà la cantonada de l'avinguda de l'Argentina amb el carrer d'Anníbal i el recorregut partirà del carrer de Sant Magí per arribar fins a la part alta de la barriada, que limita amb el carrer de Joan Crespí. Durant el passeig, una xerrada dedicada a la conservació del patrimoni del Raval mitjançant el record de la seva història cultural, social, industrial i urbanística. Des de saber qui era el Marquès de la Romana, passant per l'evolució de la Feixina i el seu origen etimològic i els perills urbanístics, als quals ha estat sotmès el barri al llarg de la seva existència. Però també hi haurà espai per parlar sobre Sant Magí, de qui es posava l'estatueta sota la pica quan la gent volia que plogués, o de la fàbrica farinera i la cordera, la qual arribà a visitar el monarca espanyol Alfons XII.
D'altra banda, també es farà referència a la inclusió del modernisme a l'arquitectura del barri. ARCA recorda que l'edifici de Can Pujol es troba actualment a la venda i avisa que no pot acabar com el del número 31 de l'avinguda de l'Argentina, actualment en estat de demolició. Cal recordar que l'associació de veïns del Raval de Santa Catalina, juntament amb ARCA, la Tercera Edat Bona Gent, l'Associació Cultural Santa Catalina, el Club Santa Catalina Atlètic, el club ciclista de la barriada i l'associació de patins i monopatins, es reuniren cada dilluns per articular accions comunes per protegir la identitat característica de la barriada.
L'exconseller insular de Cultura i Patrimoni, Joan Font, ordenà la paralització de les obres que es duien a terme al número 31 de l'avinguda de l'Argentina. Però amb el canvi de Govern, amb el nou consistori del PP a Palma, no ha actuat per preservar-lo i les tasques de demolició continuen. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, ARCA intentarà recordar, avui horabaixa, els elements històrics que encara queden vius al barri.
Diari de Balears
Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)
El PP i la destrucció de Palma
En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.
Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.
Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.
(10-IV-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Ciutat degradada
D’una banda: el 85 % dels habitants de Palma són víctima de renous perjudicials per a la salut. D’una altra: la policia de barri s’implantarà en altres quatre districtes de Palma. Aquesta ciutat és una de les més inhabitables d’entre les de la seva categoria -per economia i cultura. El caos segurament anirà creixent, però ja no sabem ben bé de quina manera. Encara poden passar més coses. Per exemple, les motos ens podrien treure de les voravies, ara encerclades pels cotxes. Els cotxes, que ara tímidament ocupen voravies i també places just al costa de zona ORA, poden prendre’n possessió sense complexos. El renou creix i creix. També la brutor. En fi, les petites coses... O eren unes altres? En qualsevol cas, servidor he viscut l’experiència d’esperar millores amb la implantació del policia de barri. Si aquesta experiència personal serveix d’alguna cosa, diria a les autoritats que la part que es gasta la institució en millorar la vida de la meva persona per aquest procediment, la destinin íntegrament a obres pies. Les expectatives que obre la presència de la policia de barri es veuen àmpliament defraudades per una realitat caparruda, en la qual ningú no gosa intervenir. Diria, més bé, que la institució està organitzada per no haver-hi d’intervenir. La policia urbana, que hauria de ser la de més a prop de la quotidianitat de les persones, té uns portaveus telefònics que reben les queixes de mala gana, diuen que miraran d’enviar una patrulla –però en sentir això ja no ens feim il·lusions- i ens encomanen feina: que presentem denúncies en nom de quantes persones millor, comunitats i associacions de veïnats, etc. Qui hagi fet cas d’aquestes recomanacions, molt probablement compartirà la desagradable sensació que els teus imposts són destinats principalment a mantenir qui et prengui el pèl. A Palma s’ha arribat a un punt en què la realitat és impermeable a la teòrica voluntat de fer una ciutat millor. El dia de cada dia es degrada inapel·lablement. Hauríem de començar a reconèixer la nostra impotència per redreçar el curs de les coses en profit de les persones, sense confondre la nostra incapacitat amb la impossibilitat real de redreçar-lo. Els setze anys d’ajuntament de dreta han estat, globalment considerats, nefasts. Les fórmules dels anteriors governs municipals socialistes amb tota seguretat no són reeditables. És menester una revolució en el terreny de les idees, que nodreixi iniciatives polítiques radicals. El pragmatisme no és anar fent. Almenys no ho és en aquest temps. El pragmatisme no consisteix a corregir a poc a poc les inèrcies heretades, perquè els problemes vells i els nous formen riades devastadores. I dels joves que aprenen a viure així, no n’espereu que el dia de demà siguin models de civisme. Bé, no he dit res, vostès dispensin.
Guillem Frontera
Diari de Balears (29-XI-07)
pobler | 13 Novembre, 2013 11:41 |
"Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa". (Pere Rosselló Bover)
MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ: TRENTA ANYS DE POESIA MALLORQUINA
Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) és segurament l’escriptor mallorquí més guardonat de tot el temps i un dels més polifacètics, car ha conreat tot els gèneres literaris. La seva dedicació a les lletres ha assolit gairebé el difícil objectiu de la professionalització, un repte històric per als autors en llengua catalana. Home compromès amb les causes socials justes i molt vinculat als moviments polítics d’esquerra, durant el franquisme i la transició democràtica va dur una intensa activitat política a la clandestinitat, de la qual ha deixat constància en nombrosos articles i assaigs memorialístics com L’antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994) o Literatura mallorquina i compromís polític (2003). Fruit d’aquest compromís, l’obra de López Crespí s’inscriu en un realisme d’herència modernista, crític i inconformista, al qual aporta la introducció de noves tècniques experimentals, pròpies de la literatura d’avantguarda.
Segurament la poesia és la faceta menys coneguda d’aquest autor que, en canvi, com a narrador i novel·lista ha tengut més ressò. De fet, la poesia de López Crespí no ha tengut la difusió que mereix, ja que sovint ha aparegut en col·leccions i editorials d’un abast força limitat i –cal dir-ho– no ha comptat amb el suport dels principals factòtums del país. Bastarà recordar alguns dels títols publicats per López Crespí per adonar-nos-en: Foc i fum (1983), Les plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Cercle clos (2003), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Lletra de batalla (2003), Les ciutats imaginades (2006), etc.
L’aparició d’Antologia (1972-2002) reflecteix aquesta dilatada trajectòria de Miquel López Crespí com a poeta, car recull vuitanta-nou poemes procedents de vint-i-un llibres diferents. Per tant, aquesta antologia constitueix una bona aproximació a la seva obra poètica, que permet veure quins són els principals trets de la seva personalitat lírica. Tot i que es tracta d’una selecció, el volum té una entitat pròpia, la qual cosa permet fer-ne una lectura com si es tractàs d’un llibre independent. Aquesta unitat ve donada per causes diverses. En primer lloc, per la unitat formal del volum, que és el resultant de l’herència literària heterodoxa, clarament antinoucentista, en què l’autor s’ha format: ...“en aquests trenta-tants anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina i seguint el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover que tant enfurismà poetes com Miquel Gayà o Guillem Colom”, explica el poeta al clarificador pròleg del llibre.
La recerca de la llibertat formal de la poesia de López Crespí troba la seva expressió en l´ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme, però que tampoc no cau en la discursivitat ni en la facilitat que va caracteritzar certa poesia realista dels anys 60. Tanmateix, la poesia de López Crespí poques vegades es rendeix a la gratuïtat dels jocs formals, aparentment innovadors, que tant de moda es posaren entre els poetes del final dels anys 60 i dels 70. Sí hi trobam algun joc visual en l’adopció de recursos tipogràfics o en la distribució dels mots sobre el paper, però la paraula segueix constituint el bessó dels seus poemes. Potser per aquest motiu, la seva poesia ha resistit l’esvaïment de la febre de l’experimentalisme, que es produí a partir dels anys 80.
A més, la poesia de Miquel López Crespí es caracteritza per la unitat temàtica. Així, els poemes seleccionats en aquesta antologia recorren els principals temes i motius de la poesia de López Crespí, que podem enumerar ràpidament: en primer lloc, la memòria del temps històric viscut, des de la consciència del ciutadà engatjat que se sent hereu d’un passat i compromès amb la realitat que li ha tocat viure; en segon lloc, la lluita social i política i el compromís nacional, que sovint dóna lloc a homenatges a algunes de les personalitats que han esdevingut símbols d’aquesta lluita, com Emili Darder o Aurora Picornell; i, finalment, el cinema i els viatges, com a elements bàsics de la seva formació com a intel·lectual i com a persona.
Tanmateix, aquestes tres línies temàtiques arriben a confondre’s en una sola: l’experiència del poeta. Així, la tendència a la rememoració dels fets històrics viscuts és una constant de tota la producció del nostre escriptor, tant en la poesia com en la narrativa, el teatre i l’assaig. Els anys grisos de la postguerra viscuts a la infantesa i la participació en la lluita contra el franquisme durant la joventut són l’experiència vital del poeta i, per tant, formen la part més essencial de la seva evocació del temps perdut amb el pas dels anys. Ens trobam, per tant, davant una mirada compromesa políticament, però que no nega una visió elegíaca, rememorativa del temps viscut. No és estrany que el cinema, com a principal font de cultura d’uns anys de silenci, sintetitzi tota aquesta vivència del passat. Eisenstein, Chaplin, els germans Marx, Hitchock, Godard, Buñuel, Bardem, Yves Montand, Fassbinder... desfilen pels poemes de López Crespí, com a records reals de la vida passada, de la mateixa manera que ho fan els records de les ciutats i dels llocs visitats (París, Praga, Roma, Lisboa, Belfast...) o, també, els grans intel·lectuals i polítics que admira. Es tracta d’un cúmul de records encara vius, que han determinat la seva personalitat, igual com la influïren la vida i els personatges del seu poble a la infantesa.
En resum, rere l’aparença d’una poesia que evoca fets, personatges i motius culturals, en l’obra poètica de Miquel López Crespí batega la paraula d’un creador que ens transmet una visió completament personal i intransferible del món i del temps que li ha tocat viure.
1 Aquest text fou redactat per a la presentació de l'Antologia (1972-2002) al Centre de Cultura "Sa Nostra", de Palma, la primavera de l'any 2003. Hem actualitzat algunes referències a les obres del nostre autor.
2 Miquel López Crespí: Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació "Sa Nostra", Col·lecció "El Turó", núm. 64.
3 Ibidem, p. 8.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)
...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".
Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".
Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.
Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".
Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".
Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.
Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".
Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".
Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.
Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.
Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.
Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 12 Novembre, 2013 21:02 |
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Jaume Carbonero i la destrucció de Campos
Dies passats vaig assistir a un bellísim i evocador acte cultural. Era a la Biblioteca de Cort i hi intervenien els escriptors Pere Rosselló Bover, Xavier Abraham i Joan Perelló. Tots bons amics i excel·lents poetes. Entre els poemes llegits --poemes d’amor i melangia, versos dedicats al nostre fugaç pas per la vida... --, també en llegiren de combat, d’enyorança per aquesta Mallorca que dia a dia va morint trossejada per especuladors sense consciència, per lladres i corruptes, els pocavergonyes que destrueixen recursos i territori, encimenten la terra, fan malbé el nostre paisatge. Els haikus de Pere Rosselló Bover són un exemple en aquest sentit; els poemes de Joan Perelló rememorant aquella illa que coneguérem en un passat recent, feien posar la pell de gallina en constatar el que ens han enflocat un exèrcit de malfactors, tants de polítics remeiers d’arenes i cendres que ens passen amb cançons mentre especulen, alguns roben les comptes corrents de les institucions i organitzen orgies sexuals amb els diners dels contribuents.
Mentre escoltava el magnífic recital poètic, absort en aquell ambient tranquil, envoltat de llibres i bons amics, no deixava de pensar en les malifetes del polèmic conseller d’Habitatge del Govern de les Illes. Em referesc a Jaume Carbonero, aquell que vol construir en sòl rústic i que, per a la seva vergonya, hagué de ser frenat en les seves ànsies destructives per Nadal, d’UM, i també, més vergonya encara!, per Rosa Estaràs del PP. Sortosament la irracional llei Carbonero va ser retirada pel Govern, i, amb les aportacions de tots els grups parlamentaris, els partits abans esmentats, però també del Bloc, PSOE i Eivissa pel Canvi, va poder tirar endavant un nou projecte més raonable.
Però Jaume Carbonero ha emproat el poble del nostre amic Joan Perelló i, en una de les seves polèmiques i sempre desencertades disposicions, vol construir 450 nous habitatges quan hi ha un munt de pisos buits al poble.
Recordem, com explica el web Ixent, que voler arribar als divuit mil habitants és un fet d’una irresponsabilitat total. Com ha escrit l’activista i dirigent sindical Llorenç Buades, l’any 2004 Campos tenia 7.998 habitants, i l’any 2007 s’obrí amb 9.018 persones. Els anys 2003 i 2004 s’alçaren 200 habitatges nous al poble. Durant els anys 2005 i 2006 varen ser 577, i durant el 2007 són 476 els habitatges nous visats i en construcció. Ni les indústries làcties, ni les explotacions ramaderes en recessió han generat llocs de treball per a tanta gent. En els darrers anys, a un creixement de 1.020 habitants entre el 2004 i el 2007, han seguit 1.253 habitatges nous: més habitatges que persones.
I, ara, el conseller Jaume Carbonero ha posat en marxa la construcció de 435 habitatges nous.
Si Jaume Carbonero continua amb la seva demencial política de voler construir sense pensar en les conseqüències de les seves decisions només agreujarà els problemes que ja té Campos. Els carrers no bastaran per aparcar els cotxes; les escoles del poble ja estan desbordades, serà necessari –ja ho és!- una ampliació gegantina de l’ambulatori... totes les infraestructures quedaran petites.
Jaume Carbonero sembla reivindicar contínuament la política del totxo sense veure els problemes reals que comporten desencertades decisions que pren. El conseller d’Habitatge continua una política que pensàvem deixada de banda, la política d’irracional insostenibilitat promoguda per la dreta depredadora, d’una política que fa malbé el territori i no pensa en les nefastes conseqüències que comporta. La política del “desarrollismo” franquista dels anys seixanta, que no ha cessat mai en aquesta assolellada colònia mediterrània.
Emportat per una certa tristor, el poeta Joan Perelló deixava constància del seu dolor en uns bells comentaris penjats en el seu blog de BalearWeb: “Les notícies que duu [la premsa] sobre la construcció de 450 vivendes de protecció oficial a la vila de Campos me deixa atordit. Ja hi duiem dies sobre això i sembla que pren malament. No hi veig cap explicació coherent i, en canvi, hi veig molt d’emperons”.
(13-V-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
De fa mesos totes les forces conservacionistes, progressistes i d’esquerra ja havien advertit la manca de consistència del projecte de Jaume Carbonero que ara s´ha hagut de retirar. Com era possible, es demanava el ciutadà, que els consellers que es diuen progressistes vulguin destruir el territori molt més que la dreta depredadora? Era quelcom de totalment incomprensible. La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. (Miquel López Crespí)
Salvem Mallorca! Jaume Carbonero i la destrucció de les Illes
Novament els errors del conseller d´Habitatge Jaume Carbonero han posat i posen en perill l’actual experiència de govern de centreesquerra i ha deixat en ridícul l’executiu en haver de retirar la desastrosa llei d´habitatge que havia presentat. Els desastres que ha causat la proposta del conseller han causat problemes summament greus al Govern. El desgast produït pel debat sobre la llei Carbonero per a totes les forces governants és de tal envergadura que en qualsevol altre país europeu el conseller ja hauria estat cessat o, si fos conscient del que ha fet, ell mateix hauria presentat la dimissió.
Recordem que els problemes que sempre ha portat Jaume Carbonero a les forces progressistes de les Illes no són solament els actuals, els que ara surten als diaris. L´actitut prepotent d´aquest personatge ja va contribuir a enfonsar l´anterior Pacte de Progrés. La gent recorda encara els fets de l´any 2001 quan Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable l´eficient funcionària de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras. Nombrosos polítics progressistes, membres del mateix govern, advertiren al president Antich que aquest nou desastre de Carbonero podria causar la pèrdua de prop de quatre-cents vots a les forces nacionalistes i d´esquerra. I, a Eivissa, com tothom sap, un centenar de vots són decisius per a obtenir el diputat que pot foragitar el PP de les institucions. Jaume Carbonero no va valorar el mal que feia a l’esquerra i el nacionalisme progressista i cessà la funcionària que tothom estimava --com ho demostren les manifestacions i els centenars i centenars de signatures que, a l´illa germana, es recolliren contra la decisió de Carbonero--.
Amb la fracassada llei l´habitatge, una llei encaminada a fer malbé el sòl rústic i que ha hagut de ser retirada pel mateix Govern, les quotes de despropòsits de Jaume Carbonero han arribat al súmmum. Com és possible que un conseller d’un govern on hi ha forces de progrés vulgui avançar en la depredació de recursos i territori? O no és conscient que l´illa és al límit del seu incontrolat creixement, que no es pot continuar amb la depredació de recursos i territori? Els sectors d´esquerra que donam un actiu suport crític al president Antich en demanam sobre la irracionalitat d'enlairar polítics que poden arribar a ser més destructius que el PP mateix. Jaume Carbonero... no se sent avergonyit quan han de ser l´UM i Nadal, el PP i Rosa Estaràs els que públicament hagin de frenar les seves ànsies de construir en sòl rústic? No és una vergonya que el mateix PSOE, el PP, el Bloc, UM i Eivissa pel Canvi hagin hagut de consensuar una nova normativa que aturàs els deliris constructors del conseller? El GOB, el Bloc, els ecologistes, tothom amb una mica de seny ja havia advertit per activa i per passiva que el camí que portava Jaume Carbonero quant a destruir més sòl rústic no era correcte. En nombrosos articles d’advertiment, qui signa aquestes reflexions també havia escrit que la llei que volia fer aprovar posava en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d’esquerra.
El GOB ja havia dit que el projecte de Carbonero podria significar la destrucció de prop de cinc-centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Amb l´aturada de les propostes de Jaume Carbonero i els desastres que hauria comportat per al territori, els partits han acordat una nova llei en la qual els cinc mil habitatges previstos no es faran en sòl rústic a no ser que abans s’esgoti l’urbà i urbanitzable. Com diu la premsa de les Illes, la batalla per aturar els despropòsits urbanitzadors del conseller s´inicià quan UM, soci de l´actual pacte de governabilitat, condicionà el seu suport a una major protecció del sòl rústic.
De fa mesos totes les forces conservacionistes, progressistes i d’esquerra ja havien advertit la manca de consistència del projecte de Jaume Carbonero que ara s´ha hagut de retirar. Com era possible, es demanava el ciutadà, que els consellers que es diuen progressistes vulguin destruir el territori molt més que la dreta depredadora? Era quelcom de totalment incomprensible. La prepotència de l’actual conseller d´Habitatge no atenia a raons, no escoltava el GOB quan aquesta prestigiosa organització ecologista suggeria la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d’ordenació del territori. El Bloc havia aportat suggerents iniciatives quant a la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits.
No cal dir que, vists i comprovats els continuats errors d’una persona que mai no escolta la societat civil, i per a evitar la continuada erosió política que la seva mala gestió produeix als diversos governs progressistes, seria convenient el cessament o la dimissió d'un conseller tan provadament incompetent.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero
Els desastres de Jaume Carbonero
La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.
La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.
La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?
Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.
Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.
Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.
Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (6-V-08)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Jaume Carbonero contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes
La campanya rebentista dels excarrillistes (PCE) i afins contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (I)
"Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant". (Miquel López Crespí)
Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat".
En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez, sempre fent costat (no en mancaria més!) als sector més pro-PSOE d'Izquierda Unida (fins fa poc del grup promonàrquic que encapçalen López Garrido i Cristina Almeida). Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col.laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada.
S'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya
La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i companyia s'atrevien a dir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós contra l'esquerra i els intel·lectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura semblant.
A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria érem al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.
Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.
Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, il·lusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intel·lectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intel·lectuals" servils al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir l'esquerra alternativa.
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Novembre, 2013 20:23 |
Poesia contemporània: Cercle clos.
Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)
Per Maite Salord Ripoll.
La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.
15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.
Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.
pobler | 10 Novembre, 2013 22:14 |
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
El dietarisme a les Illes: records dels anys 70
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
« | Novembre 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | ||||
4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 |
11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 |
18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 |
25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |