pobler | 03 Agost, 2013 18:55 |
...aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista. (Maria Antònia Munar)
Literatura mallorquina i compromís polític
Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Per Maria Antònia Munar, presidenta del Consell Insular de Mallorca (1)
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge. (Maria Antònia Munar)
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país. (Maria Antònia Munar)
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. (Maria Antònia Munar)
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes i ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig (L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), No era això: memòria política de la transició, Acte únic, Rituals, Estat d'excepció, Breviari contra els servils, etc). També ha collaborat amb centenars d'articles a diversos mitjans de comunicació escrits (Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...).
Vos he de dir que aquest escriptor i polític pobler manté un compromís important per la llibertat del nostre poble i per la defensa del català. Podem considerar-lo un escriptor rebel i, amb afecte, vos diria d'ell que és un escriptor guerriller i insubmís, tenint en compte la seva condició marxista (...) Recordem que ell és l'home que amb motiu de la Diada Popular per la Llengua va manifestar en nom de tots els presents la voluntat de més autogovern, de més ús social de la nostra llengua, de més reconeixement de la pluriinsularitat, de més mitjans de comunicació en català i de més reconeixement del català a Europa. És per aquesta raó que és per mi un honor poder fer la presentació d'aquest llibre. L'autor aporta dades que serveixen per descobrir la realitat dels nostres lletraferits més compromesos. Mitjançant un llenguatge directe, converteix l'obra en una eina de consulta per a lectores i lectors que desitgen descobrir una realitat de Mallorca que encara desconeixen i que poden o no compartir, però que els ajudarà a comprendre els compromisos polítics dels seus literats mallorquins.
Miquel López Crespí és un dels escriptors més guardonats de les lletres catalanes en totes les seves vessants, poesia, narrativa, novella, assaig, teatre... Com a polític, és un dels qui més m'han criticat a través dels seus escrits d'opinió publicats als mitjans de comunicació de Mallorca. He de dir, emperò, que aquestes crítiques em serveixen per enfortir, rectificar o continuar les tasques que haig de dur a terme com a Presidenta del Consell de Mallorca, evidentment, amb la voluntat de millorar i no pas de caminar cap a la marginació política. Així doncs, malgrat les dificultats d'un procés polític de vertader compromís amb el destí de Mallorca, finalment vencerà la força de la raó per damunt de la raó de la força perquè el poble sap que li convé i que és ell mateix qui pot decidir el nostre futur.
Els capítols que conformen l'obra es fan curts tot i que serveixen per fer un exercici de memòria històrica nacional i per recuperar els autors mallorquins dedicats a la lluita constant per la vertadera cultura i llengua de la nostra terra i aquells que han contribuït a eliminar l'estigma mallorquí de l'autoodi.
Literatua mallorquina i compromís polític és un personal punt de vista que ens acosta a una part de la història dels nostres escriptors. Crespí se serveix de la seva biografia per donar un context particular a cada capítol i submergeix el lector, en aquest cas lectora, dins d'un passat únic. Aquest llibre és la història de com la política ha influït els nostres literats i com han fet ús de la seva ploma per crear consciència política al llarg del temps.
Llegint-lo descobrim les injustícies dels falangistes, els sotracs i les penúries d'alguns escriptors per fer-se escoltar i el silenci que durant anys ens ha sotmès el franquisme. Gràcies a aquestes pàgines, coneixem la persecució dels nostres escriptors intellectuals que es jugaren la feina i la llibertat per defensar els drets humans i la nostra llengua, entre aquests, Josep M. Llompart va ser el puntal que l'encoratjà per seguir escrivint i per presentar-se a diferents premis, d'aquí ve l'homenatge.
El llibre és un recorregut pel passat que permet entendre la lluita per la llibertat cultural del temps franquista fins als nostres dies. Passant pel cinema, la poesia, la novella, el teatre -no se'n deixa cap-, fa una immensa crítica i repassa amb nostàlgia un temps que ja no tornarà. Perquè la lluita encara no s'ha acabat, tot i que avui en dia han canviat els objectius. Encara hem de seguir fent feina per dignificar i promoure la tasca dels nostres escriptors, artistes i intellectuals contemporanis.
Queda molt per fer a Mallorca i per als mallorquins i, per això, no podem enyorar un temps passat de feina clandestina ni mitificar uns anys de resistència política, sense continuar la lluita diària per la cultura o sense que els institucions oficials -que tant de rebuig generen a López Crespí- continuïn implicant-se. És feina dels intellectuals però també de les institucions que ens governen seguir lluitant per la llibertat cultural i lengüística. Perquè la cultura viva significa treballar per Mallorca. Vol dir fer i no dir. Suposa construir el nostre futur.
Literatura mallorquina i compromís polític insta a recuperar l'encís de la cultura popular versus la cultura de les classes dominants mallorquines. (...) Sense embuts i sense omissions explícites, diu les coses a la cara i amb valor. López Crespí parla de la revista Triunfo com un eix fonamental per a la democràcia, de la seva estada a la presó de Palma, dels inicis de de l'Obra Cultural Balear (una iniciativa de Francesc de Borja Moll que serà homenatjat pel Consell de Mallorca en la Diada d'enguany) i de la seva feina per fomentar la llengua i la cultura autòctona. En definitiva, és un escriptor apassionat.
Miquel no oblida reflectir, per altra banda, els problemes dels escriptors mallorquins per traspassar la línia de la mar i per assolir un públic més ampli. Els escriptors mallorquins tenen dificultats per representar Mallorca fora de la nostra illa i per poder viure de la seva feina. Els nostres autors teatrals, poetes i novellistes han sofert el menyspreu constant per ser considerats autors d'una literatura regional i de segona. Precisament, des del Consell de Mallorca sempre hem volgut que es faci sentir la veu dels nostres mallorquins. Es tracta d'això, de posar la nostra cultura al nivell que es mereix mitjançant el compromís amb el poble. Volem un món literari allunyat del provincianisme que tan durament critica Miquel López Crespí i alçar la nostra literatura a un alt nivell.
Recoman la lectura del llibre a tothom, ja sigui per obtenir noves dades o reprendre les oblidades sobre la nostra cultura, com per fer-ne una lectura crítica de les seves opinions agosarades i provocadores de tot tipus de sentiments. De ben segur que qui llegeixi el llibre no en quedarà alié. Esperem que obres com aquesta serveixin per conscienciar el poble de les malifetes que hem patit i per mesurar la importància d'aquest escriptor compromès amb el país.
(1) Presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart dia deu de setembre de 2003 en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca.
Els atacs rebentistes dels exdirigents carrillistes (PCE) i sectors afins contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70)
Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)
La República i els nous conversos
Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.
Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".
Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.
El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".
Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.
L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.
Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.
Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
El PSOE contra un homenatge a Emili Darder. L´escriptor Miquel López Crespí va ser multat amb 45.000 Pts. Per voler retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma
Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. (Miquel López Crespí)
A finals del vuitanta una nova època política i cultural (i personal també!) començava amb la desfeta de la major part de les organitzacions de l'esquerra revolucionària a l'Estat espanyol. Una de les darreres grans batalles polítiques d'aquells anys va ser la lluita contra l'OTAN. Les grans manifestacions de masses contra l'imperialisme ianqui i europeu de mitjans dels vuitanta; l a mobilització electoral en contra de la decisió del PSOE i la burgesia imperialista de mantenir-nos al clos del bloc imperialista de l'OTAN van ser les gran batalles populars que encara mobilitzaren milions i milions de persones. Després, ja se sap, els anys de reialme felipista (amb GAL inclòs!) contribuïren a consolidar els pactes de l'esquerra amnèsica i oportunista amb els hereus del franquisme. La "transició" (el repartiment de llocs de comandament i de sous i poltrones) es consolidava, malgrat l'esperpèntic cop de l'extrema dreta encapçalada per Tejero, i també mercès a aquest. A Ciutat, alguns revolucionaris volguérem continuar la lluita pel nostre redreçament nacional i social. Però sempre ensopegàvem amb la repressió, amb la "normalització democràtica" que, en el fons, volia dir: "Oblidau el passat, oblidau la república, el socialisme i l'autodeterminació". Per copsar una mica l'ambient tenebrós de finals dels vuitanta i començaments del noranta em basta recordar el que ens esdevingué a un grup d'esquerrans que volguérem retre un homenatge a la República i a Emili Darder. Era el disset d'abril de 1990. Aquella nit no poguérem retre l'homenatge que pensàvem fer a Emili Darder Cànaves (Palma, 1895-1937). Emili Darder, un dels metges més eminents de Ciutat (llicenciat per la Universitat de València el 1915) va ser detingut el 20 de juliol del 1936 pels falangistes mallorquins, tancat al castell de Bellver, embargats tots els seus béns (dos milions de pessetes d'aleshores) i, finalment, sotmès a un infamant consell de guerra, fou afusellat -ben malalt, sense poder sostenir-se dret- al cementiri de Palma. L'homenatge que planificàvem aquell abril de 1990 era senzill (simple repartida de fulls informatius per les barriades de Ciutat i pintada d'alguns murals commemoratius al Molinar, Son Serra, s'Indioteria...). La gent que més treballà en l'acte d'homenatge a Emili Darder va ser la de l'OCB (l'Organització Comunista Balear). La majoria d'afiliats i afiliades d'aquest partit procedien del PCB-PCPE (el partit escindit del PCIB i que, en aquells moments, encapçalaven Josep Valero, Lila Thomàs i Miquel Rosselló, entre d'altres dirigents prosoviètics). Com he dit una mica més amunt, no poguérem portar a la pràctica l'homenatge a la República i a Emili Darder. El nostre piquet era format (entre d'altres militants de l'OCB) per Juan Sánchez, Francisco Ocete i jo mateix. En total érem sis o set els arriscats republicans que decidírem retre aquest homenatge. Uns portaven escales, pintura, estris de dibuix, els llibres, els fulls amb el poema de Rosselló-Pòrcel (que anàvem repartint a la gent que trobàvem en aquelles hores de la nit i que anàvem deixant pels portals de les cases i bústies comercials i particulars). L'indret que ens va tocar cobrir era tota la barriada del Molinar i la paret en la qual havíem de pintar el mural era la de l'entrada al Portixol, just al costat dels dos molins que encara resten en la que va ser la barriada d'Aurora Picornell (una altra dirigent revolucionària assassinada pel feixisme) i ara ocupat per un important complex de pisos de luxe. No es pogué fer gaire cosa. Sembla que, en previsió d'aquest tipus d'homenatge a la República, la policia de Ramon Aguiló (batle socialista de Ciutat) tenia ordres de detenir i barrar el pas a qui volgués servar la memòria històrica del nostre poble, de les seves avantguardes més conscients. Només feia una estona que ens havíem posat a la tasca quan, inesperadament, dos cotxes de la policia s'aturen al nostre costat i, mentre uns es treuen les pistoles, altres s'apropien dels estris de pintar, del llibre de poemes de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, dels pinzells i els pots de pintura... No serviren de res les meves protestes. Els policies de la "democràcia" no sabien -no havien tengut cap curset de reciclatge!- qui era Emili Darder, i molt manco Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Record que, mentre ens apuntaven amb la pistola i, com si fóssim lladres, ens obligaven a situar-nos, amb les mans a la paret, drets damunt la voravia, i ens prenien el material per a fer el mural, jo els anava recordant aspectes essencials de la nostra història més recent. Malgrat la provada manca de cultura i educació, malgrat el perill que per a la vida d'uns ciutadans pacífics significava estar amenaçats per aquelles armes de foc, vaig intentar explicar -endebades que ho entenguessin!- que el deure d'una policia pagada amb diners públics era ajudar els demòcrates que volien servar aspectes importants de la història del poble mallorquí. Era inútil. Ens miràvem com qui mira a folls perillosos. No acabaven d'entendre com m'"atrevia" a qüestionar el seu seny i vigilància contra els delinqüents (servar la nostra història era, evidentment, cometre un acte digne de la presó). A la presó no hi anàrem. Però la multa de quaranta-cinc mil pessetes que m'enflocà el meu antic company de clandestinitat, l'amic Ramon Aguiló, sí que volien que la pagués. Anaven ben errats de comptes! És evident que no vaig pagar mai aquella ridícula multa posada per exrepublicans esdevinguts -el que fan els bons sous i les poltrones!- eficients servidors de la monarquia. Tot plegat feia feredat. Aquella manca de sensibilitat històrica, aquest servilisme davant la banca, la monarquia... Era difícil d'imaginar el que s'esdevenia! Si en temps d'en Franco ens haguessin dit que seríem reprimits per un batle "socialista" no ho hauríem cregut mai. Que ho fes la dreta... era comprensible. Sabíem del recent reciclatge de tant franquista, de la manca de cultura dels nourics illencs que ens havien venut al capital espanyol i internacional, de l'odi a l'esquerra, al socialisme, a tot el que feia olor de progressisme... Però era inconcebible que la repressió vengués de l'"esquerra"! Em vaig haver de veure amenaçat per les pistoles de la "democràtica" policia de Ramon Aguiló per acabar de copsar tot el que de renúncies i traïdes a les tradicions més combatives del nostre poble (república, anticapitalisme, nacionalisme, ètica socialista, etc, etc.) havia significat la transició, els pactes amb el franquisme reciclat. En el fons, la repressió exercida en contra meva i en contra dels companys i companyes de l'OCB serví -vist ara amb la perspectiva que donen els anys- per a constatar les mancances democràtiques del sistema (abandonament de tota mena de memòria història, de lluita conseqüent per la república, l'autodeterminaciò de les nacions de l'Estat oprimides per l'imperialisme, de combat autèntic envers la construcció dels Països Catalans...). Amb els anys, d'una forma imperceptible, amb la criminalització de l'art fet al carrer per diversos collectius de ciutadans (partits, sindicats, associacions de veïns...) el que es pretenia era silenciar els grups més actius de la societat illenca (els nacionalistes, els republicans, l'ecologisme anticapitalista, els moviments alternatius de tot tipus...). Qui no tengués grans quantitats de diners per a pagar els cartells publicitaris quedava esborrat del mapa dels humans. Era inexistent. En poc temps (prohibint els murals a les parets), l'asèpsia política i històrica seria el panorama ciutadà. Per això la repressió exercida en contra meva en aquest homenatge a la república serví -utilitzant la premsa que posteriorment als esdeveniments- per a per a demanar aquests espais de llibertat d'expressió, per exigir que els moviments alternatius (objectors de consciència, ecologistes, pacifistes, etc) tenguessin dret a dir la seva, dinamitzant així la vida cultural i artística de Ciutat. Es tractava d'utilitzar aquest "error" de Ramon Aguiló per tal d'obrir escletxes de llibertat per als ciutadans, per a fer veure les contradiccions d'unes argumentacions ("S'ha de demanar permís"; "No s'han d'embrutar els carrers") que únicament servien per a criminalitzar la dissidència política i cultural. Evidentment, ni en Ramon Aguiló ni els altres batles de la democràcia no feren res en aquesta direcció d'afavorir la llibertat d'expressió dels ciutadans. Però nosaltres sí que empràrem l'"error" -la repressió contra l'homenatge a Emili Darder- del batle socialista per a fer campanya en favor de la més àmplia llibertat possible (cultural, artística, creativa) pel poble mallorquí. La multa -de quaranta-cinc mil pessetes- mai no la vaig pagar. Un dia -quan la campanya dels mitjans de comunicació en contra d'aquesta brutor burocràtica era enmig del carrer-, un policia municipal trucà de nou a casa meva. Era la comunicació oficial que -vist el meu escrit de protesta- el batle de Ciutat havia decidit "perdonar" la sanció. Sempre he suposat que era la vergonya que degué sentir en Ramon en constatar el que havia fet la "seva" policia, el que el dugué a "perdonar-me" la multa.Homenatge a Emili Darder
pobler | 03 Agost, 2013 12:10 |
Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
El llibre de Pere Quart Circumstànciesés molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones. (Miquel López Crespí)
Quaranta anys de poesia catalana de Mallorca
Any 2000: pàgines del meu dietari: l´edició de Llibre de pregàries (Premi de Poesia Principat d´Andorra 1999)
Pere Quart (amb Terra de naufragis i Vacances pagades); Gabriel Ferrater (amb Da nuces pueris, Menja't una cama i Teoria dels cossos, reeditats més endavant, l'any 1968, amb el títol Les dones i els dies) i Josep Palau i Fabre (Imitació de Rosselló-Pòrcel, Càncer i Poemes de l'Alquimista) seran alguns dels llibres de capçalera amb la lectura dels quals fruïm i que van condicionant la nostra incicial vocació poètica i el ressò dels quals podem trobar en l'antologia, recentment publicada a Andorra, Llibre de pregàries.
I ara que parlam de Pere Quart pens que potser va ser aquell magnífic poemari (sempre en el prestatge d'"honor" de la meva biblioteca particular) Circumstàncies qui (juntament amb alguns poemaris de Brecht, Maiakovski, Whitman i Neruda) m'ajudaren a entrar per la porta sempre màgica i misteriosa de la poesia i a bastir la majoria de poemes d'aquesta antologia que aplega en les seves pàgines més de trenta anys d'esforços poètics. Circumstàncies, de Pere Quart, aparegué a "Óssa Menor" l'any 1969 (un any ben emblemàtic curull encara de les palpitacions del maig de 1968 a París!).
Vist amb perspectiva històrica, el llibre de Pere Quart és molt i molt curiós. Precisament per la "poètica" que defensa ("tot és poesia, tots els vocables del Diccionari són poètics"), completament coincident amb l'actitud cultural i revolucionària dels situacionistes, els inspiradors del maig del 68 i de bona part de la contracultura mundial fins als nostres dies. Els situacionistes, concretament un dels dirigents de la Internacional Situacionista, Raoul Vainegem, havia publicat (any 1967, a Gallimard) Traité de savoir-vivre à l'usage des jeunes générations. Llibre que posteriorment, en traducció espanyola de Javier Urcanibia, va ser editat per l'Editorial Anagrama (l'any 1977) amb el títol Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones.
La definició ("tot és poesia") és un manifest contra els exquisits i marca aquests més de trenta anys de dedicació a la poesia. Just quan els hereus del més ranci simbolisme donen per enterrat el que anomenen "realisme" i malden, des de totes les tribunes que tenen a la seva disposició, contra el "desfasat compromís" de l'intellectual amb el poble, amb la lluita concreta de cada poble contra el feixisme i l'imperialisme, Pere Quart fa esclatar, davant els ulls de tant de miop intencionat, el volcà de Circumstàncies on "tot és poesia" (recordeu: "cada vocable del diccionari és poesia").
La revolució cubana, la denúncia del racisme i la sàtira contra la burgesia; l'atac punyent a la injustícia social i la colonització arreu del món; la crítica plena d'humor brutal contra el sistema i els seus "intellectuals", els servils, els exquisits; l'anàlisi lúcida damunt el fet religiós... tot és útil per a aquesta "nova poètica situacionista". La qual cosa no vol dir que Pere Quart conegués els situacionistes, ni tan sols que li interessassin els seves propostes polítiques i culturals; parlam només de l'estranya circumstància que fa coincidir la poesia catalana amb l'esclat del maig del 68, amb el triomf de la revolució cubana i algeriana -la descolonització de bona part del Tercer Món-, la Revolució Cultural Xinesa, l'inici de la desestalinització a l'URSS i, el que és també molt important, el començament de l'extensió de la Teologia de l'Alliberament (producte del Concili Vaticà II amb certa unió amb corrents marxistes) per bona part d'Amèrica Llatina.
Crec que, a poc a poc, a grans pinzellades, resumint corrents i aportacions d'escriptors, ens anam apropant a l'origen de l'antologia u>Llibre de pregàries (o als poemaris Revolta, Un violí en el crepuscle, Record de Praga per dir el títol d'alguns dels poemaris que han sortit aquest any 2000). Hi ha el ressò igualment de Salvat Papasseit, Rosselló-Pòrcel, Vicent Andrés Estellés, Agustí Bartra, Salvador Espriu... i, no hi mancaria més! de Miquel Martí i Pol, escriptor que en els anys inicials de la nostra dedicació a la poesia publica El poble (1966) i La fàbrica (1969). Aquest és el panorama aproximat dels fils intellectuals que condicionaren (i condicionen) la nostra actitud davant el fet poètic. Tots aquests llibres (igualment la vida i l'exemple personal d'alguns dels seus autors), el material emblemàtic del decenni 1960-1970, són el que marca la nostra generació.
Ara, per acabar, potser seria l'hora de parlar del mestratge concret de Blai Bonet (L'evangeli segons un de tants), de Jaume Vidal Alcover (El dolor de cada dia), de Josep M. Llompart (Poemes de Mondragó)... O de la importància cabdal d'autors com Lluís Alpera (El magre menjar, 1963); Francesc Vallverdú (Qui ulls ha, 1962); Xavier Amorós (Guardeu-me la paraula, 1962); Joan Vinyoli (Realitats, 1963); Ramon Comas (Les paraules no basten, 1963); Joaquim Horta (Paraules per a no dormir, 1960); Àlvar Valls (El carro de la brossa, 1969)... Però això seria allargar massa aquest comentari. Poemes de Mondragó de Josep M. Llompart (1961) és parlar d'ara mateix (el mateix Llompart m'obsequià el poemari l'any 1967), del més pròxim al poeta.
La resta, ja se sap. De 1970 al 2000: trenta anys -per part dels exquisits, de la reacció cultural- d'esborrar el camí que ens havien indicat els nostres (sense aconseguir-ho mai, evidentment!).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (IV)
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de l’experimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula “experimentalisme”? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, s’havien congriat en la meva imaginació a ran d’haver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme –Guy Debord, Raul Vaneigem!—i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Montalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com “El grup”, “La guerra just acaba de començar”, “Amb els ulls plens de pànic”, “La presó”, “Aquesta illa on et duré”, “La nostra herència”, “Pàgines d´un diari”, “Ningú no romp el silenci”, “Genteta de Ciutat”, “L’home que cada dia anava a comprar el diari”, “Notícia dels escriptors illencs”, “La Perla Balear”, “Passa que...” i “Fugir”, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes d’aquestes narracions. L’autor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: “Per a la realització d’algunes de les narracions d’aquest llibre s’han utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver)”. El conte de La guerra just acaba de començar titulat “La Perla Balear” és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat “Aquesta illa on et duré” es va fer com una mena de collage amb frases agafades a l’atzar dels diaris. També s’hi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques d’escriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També s’hi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot d’utilització de la tipografia per ressaltar més allò que l’autor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de l’escriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora d’època, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de l’intel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra l’establert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment d’escriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una “joia” literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! L’autor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de l’escriptor. Els experiments fets aleshores s’inscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa d’una revolta global, d’acord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb l’agreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també s’anaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. L’augment dels crims de la dictadura, l’assassinat d’obrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de l’anarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a l’estat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de “revolta textual i literària”, molts “revolucionaris de tipografia”, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de l’avorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets “rupturistes”, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó l’expressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència d’escriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre d’agitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar “nova cultura revolucionària”, “art experimental”, “teatre subversiu” molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir l’explicació de perquè, a mesura que s’anava complicant la lluita contra la dictadura, també s’anava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple “revolta” de saló. Els dos llibres que entre molts d’altres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à l’usage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des d’una òptica diferent. Caldria recordar l’ambient “teatral” existent en les assembles d’estudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat d’enterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a l’assemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt l’escenari de la sala d’actes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des d’Els Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons d’Eisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de l’assemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt “obert” que fos, que hagués estat capaç d’incorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte d’actor professional, com a persona “diferent” del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres “experimentacions” del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 02 Agost, 2013 13:17 |
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel. (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica Cinema del segle XX (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
El Tall Editorial ha publicat el meu llibre Cinema del segle XX, el qual recull tots els articles que he anat publicant a la revista Temps Moderns, la millor publicació de cinema que ha existit mai a Mallorca i que dirigeix el meu bon amic Jaume Vidal Amengual. També inclou alguns articles sobre cine publicats a dBalears i a les revistes Sa Plaça i L’Estel.
Josep Juan Vidal, el director de l’editorial, i Jaume Vidal Amengual són les persones que han fet possible la publicació d’aquest nou llibre. Josep Juan Vidal per l’interès demostrat en la publicació d’aquest recull d’articles, i Jaume Vidal Amengual per haver-me obert les portes per a col·laborar durant uns anys a Temps Moderns. Ara que el llibre ja és al carrer potser és el moment de recordar l’època que vaig conèixer el director de Temps Moderns. La dèria cinematogràfica de Jaume Vidal Amengual a començaments dels setanta va ser molt important en la nostra formació humana, política i cultural. Qui no recorda les projeccions clandestines de pel·lícules fetes a casa seva, en aquella situació tenebrosa de poder absolut del franquisme? Vivíem temps de detencions i tortures. Feia poc que els sicaris de les forces repressives del règim havien detingut Puig Antich, que moriria poc després enmig de terribles dolors –l’agonia durà moltíssim, no el sabien matar-- mitjançant el terrible sistema del garrot vil. Anant a veure aquelles sessions de cinema també ens exposàvem a una detenció. En el fons, per a la Brigada Política del règim, aquelles trobades de joves marxistes no deixaven de ser una reunió il·legal semblant a la de qualsevol partit perseguit pel feixisme. Tenguérem sort i no hi hagué mai detencions. Però segurament hi podia haver hagut molts problemes.
A començaments dels setanta Jaume Vidal vivia damunt casa meva, en una finca del carrer Antoni Marquès Marquès de Palma. Jo vivia al quart pis i ell al sisè, on al menjador, tenia la improvisada sala de projeccions. Aleshores vivíem una època d’intensa militància antifeixista. Jo pertanyia a la direcció de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), un partit marxista de tendència trotskista; en Jaume era del PCE, una organització de forta tendència estalinista. Malgrat aquesta militància en partits antifeixistes tan diferents, Jaume Vidal Amengual sempre va estar a disposició de totes les persones i grups que li demanàvem projeccions dels clàssics del cinema mundial. La projecció a casa seva de pel·lícules d’Eisenstein (Octubre, La vaga, El cuirassat Potiomkim...) servia per a la formació d’aquells primers militants comunistes, els joves que tenien vint anys en aquella concreta conjuntura històrica.
En aquell temps, els que ja érem més grans, els nascuts en els quaranta, ja havíem tengut oportunitat d’anar a París, Roma i Londres per a veure algunes de les pel·lícules més importats del cinema mundial prohibides pel feixisme. Però els més joves, la generació, per entendre’ns, dels Mateu Morro, Antoni Mir, Biel Matamales, Guillem Ramis, etc., encara no havien tengut aquesta oportunitat i si no hagués estat per les projeccions a casa de Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual no haurien pogut gaudir de les obres mestres que recordam. El cinema va tenir, doncs, una importància cabdal en la formació de les avantguardes culturals antifeixistes de començaments dels anys setanta. Els debats, l’estudi dels clàssics del cinema mundial, els comentaris sobre Octubre, La Vaga, i de pel·lícules més modernes com podien ser La batalla d’Alger, Z, La Confessió i tantes altres, serviren per a consolidar els elements antifeixistes i progressistes d’aquella generació d’esforçats lluitadors i lluitadores.
Els millors films soviètics dels anys vint i trenta arribaven a Palma via Jaume Vidal, i també gràcies a l’esforç de Vicenç Mates. Mai no hauríem conegut Vertov i Eisenstein sense l’ajut d’aquests amics. Ambdós feren possible que veiéssim pel·lícules de Buñuel prohibides per la dictadura. Pens ara mateix en Viridiana. I els films de Charles Chaplin que no podíem veure a l’Estat espanyol: El Gran Dictador, per exemple. Però el més important del mestratge de Jaume Vidal Amengual i Vicenç Mates no es reduïa solament a les projeccions clandestines d’aquestes pel·lícules; hi havia moltes més coses. Em referesc als debats sobre la cinematografia espanyola i mundial. Parl de les recomanacions de films de Visconti, Godard, Antonioni, Pasolini... Ens ajudaren a conèixer a fons el neorealisme italià i la nouvelle vague. Per a nosaltres, els revolucionaris dels anys setanta, aquells debats eren summament importats. Era avançar en les troballes intel·lectuals que havíem anat intuint mercès a les converses amb el pare i els oncles. El pare, Paulino López, i els oncles, José i Juan, sí que, a Madrid i València, en els fronts de combat, havien vist moltes de les pel·lícules que ara, a Palma, trenta anys i busques després, contemplàvem clandestinament.
Però a finals dels seixanta i començaments dels setanta la qüestió era defugir la podridura cinematogràfica franquista. Trobar, en el cinema comercial que ens oferien Hollywood, Londres i París, en les pel·lícules que aconseguien arribar als nostres cines, els elements que ens permetien albirar l'existència d’un univers que no tenia res a veure amb la grisor imposada pel feixisme.
En els llibres de memòries que he anat escrivint durant aquests anys, he parlat del cine com si fos la nostra “universitat”. Ho crec sincerament. Si ho pensam amb deteniment... podíem haver tengut mai “professors” de la importància d’Eisenstein, Visconti, Fellini, Chaplin, Buñuel, Welles, Pasolini o Tarkovski, per citar solament uns noms? I aquesta “universitat” va ser possible per l’existència, a partir de mitjans dels anys seixanta, del Cineclub universitari i, més endavant, de les pel·lícules que ens feien arribar Vicenç Mates i Jaume Vidal Amengual.
És evident que en el llibre no trobareu una anàlisi exhaustiva del cinema de tot el segle XX. Hem dit més amunt que el llibre és un recull dels articles publicats a Temps Moderns, Diari Balears (dBalears), Sa Plaça i L’Estel. Són articles de circumstàncies, escrits sense la idea de bastir cap història especial del cinema. Es tracta de servar el material publicat en revistes i diaris; material periodístic que, com tothom sap, és efímer i evanescent. L´única manera de deixar-ne constància per a la posteritat és provar de centralitzar-ho en una publicació monogràfica. Com podeu imaginar, l’oferiment de l’editor Josep Juan Vidal va arribar en bon moment, i de seguida que em va fer la proposta d’editar el material, m’hi vaig posar a la tasca. I, ara, mesos després de la proposta de Josep Juan Vidal, podem veure el llibre publicat.
La nostra dèria envers el cine venia de molt antic, de molts anys d’abans de l'existència del Cineclub universitari. El llibre és un recordatori constant dels anys de la nostra “iniciació” cinematogràfica poblera. En els capítols “1956-57: el cinema franquista a sa Pobla”, “Record de Can Guixa i Can Pelut”, “La inauguració del ‘Cine Montercarlo’”, “Fellini a sa Pobla (1958)” i “Records del cinema dels anys cinquanta” podem trobar molta informació sobre aquells films màgics i decisius en la nostra formació –o deformació, vés a saber!-.
Són capítols que ens permeten endinsar-nos en els anys del nostre bateig cinematogràfic. Per això he aprofundit en el record de les pel·lícules vistes a sa Pobla a mitjans dels cinquanta. En els capítols “El cinema franquista i l’esperit de la croada (I i II)”, el lector pot trobar les valoracions de la majoria de films d'exaltació patriòtica espanyolista, de propaganda feixista. Igualment que en el capítol “El cinema i la censura franquista” es pot veure el ferreny control que els censors del règim franquista exercien sobre totes les pel·lícules que arribaven a l’Estat espanyol. Pel·lícules que eren exhibides als locals comercials després d’haver estat retallades, canviat l’argument, convertides en un material inofensiu per al públic, en opinió d’aquells falangistes i sacerdots que copaven els organismes oficials de la censura.
És evident que, després de la victòria de la burgesia, l'any 39, el règim franquista organitzà a fons el control d'aquest important mitjà artístic i de comunicació de masses. Ja en temps de la guerra, el Movimento creà un Departamento Nacional de Cinematografía (decret de 1-IV-1938) i implantà igualment una estricta censura (decret de 2-XI-1938). D’ençà de la derrota de la República, la indústria cinematogràfica depenia del Ministerio de Gobernación -enquadrat en la Dirección General de Propaganda. És quan Franco, imitant els nazis, ordena la creació del No-Do, un noticiari feixista que s'havia de projectar obligatòriament a totes les sales de l'Estat.
La història del control polític de Falange Española Tradicionalista y de las JONS damunt el cine és dramàtica. La censura del règim destruí projectes, qualsevol possibilitat creativa. La repressió del feixisme contra els intel·lectuals progressistes i d'esquerra portà a la mort i a l'exili molts dels millors que hi havia a totes les nacionalitats de l'Estat. L'assassinat de Federico García Lorca fou el fet més destacat, però cal no oblidar que els botxins de Falange i del Nacionalcatolicisme exterminaren de rel qualsevol manifestació crítica dins el periodisme, l'ensenyament, la universitat, la premsa, la ràdio i el teatre.
La censura dins el cine era tan ferrenya -es controlava el producte des d'abans de néixer-- que en molts d'anys els tribunals del règim no hagueren d'intervenir per a res. No hi havia motiu! Qualsevol possible atac a la moral oficial dels vencedors, a la religió, la més mínima crítica al sistema, a la política del franquisme, ja no passava a la pantalla: era tallada de rel en el seu inici... si algú s'atrevia a escriure tal tipus de crítica!
Són els anys en què el públic espanyol i català dóna carta de patent a l'expressió "una espanyolada", per a referir-se a un producte fet sota el règim de Franco.
A mitjans dels anys seixanta ja sabíem a la perfecció que el sistema capitalista --la burgesia franquista que s'havia beneficiat de la victòria militar del 39-- emprava la cinematografia per a fer arribar la seva visió del món als diversos pobles oprimits per l'imperialisme espanyol. La lluita eterna d'Espanya contra l'Europa liberal en pel·lícules com Agustina de Aragón, El tambor del Bruch o La princesa de los Ursinos. Els ridículs fastos d'un imperi cruel i genocida (la liquidació física i cultural dels pobles del continent americà, d'Àfrica o Filipines) eren mitificats en films com Alba de América juntament amb el suposat heroisme de l'exèrcit imperial en Los últimos de Filipinas. Aleshores, d'infants, ens ho preníem bastant seriosament. Ara, quina panxada de riure en veure els dois que bastien els ideòlegs i servils del feixista capitalisme espanyol!
La burgesia i els seus aliats, els botxins falangistes, el clergat responsable de la benedicció de la "cruzada contra el comunismo" (així fou batejada la sublevació dels militars contra la República, l'esquerra, els treballadors i les nacions oprimides de l'Estat) trobava en el cine, mitjançant tota la parafernàlia del més ridícul folklorisme i les produccions pseudohistòriques abans esmentades, una arma de primera magnitud per a difondre la seva estantissa concepció del món. El poble, els treballadors que patien, és possible que anassin al cinema a oblidar per uns moments els problemes reals que els sacsejaven (cartilles de racionament, manca de llibertat, fam en moltes famílies...). No hem d'oblidar que els anys quaranta i fins ben entrats els cinquanta és el temps de la División Azul i l'Auxilio Social, de l'autarquia, d'un cert aïllament internacional, dels estraperlistes, dels aprofitats que es fan rics damunt les necessitats populars. I són també els anys de la guerrilla antifranquista, completament oblidada i enterrada a causa del pacte de silenci de la transició (no parlar del passat, enterrar la lluita per la República, l'autodeterminació i el socialisme i, sobretot: no tocar la història del maquis. La guerrilla mai no va existir, segons els partits del pacte -PP, PSOE, PCE, UCD, CiU, PNB-).
L’estrena oficial d’algunes pel·lícules de Bergman, Fellini, Chaplin, Godard, Welles, Saura i Buñuel comença a rompre l’ambient cinematogràfic irrespirable i estantís que ens encerclava. Les revistes Triunfo i Nuestro cine ens ajuden a obrir els ulls definitivament. El material aportat pels col·laboradors de les revistes ens situa, ja a mitjans dels anys seixanta, en l’actualitat. Els corresponsals enviats a Venècia, Canes, Karlovy-Vary i altres festivals de cinema ens aporten informació de primera mà sobre l’evolució del cinema contemporani.
He parlat de la importància cabdal d’aquestes revistes en el capítol “Triunfo, una antiga revista de cinema”; i del que va significar el començament de la publicació de nombrosos llibrers sobre el fet cinematogràfic en els anys seixanta i setanta en el capítol “Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta”.
pobler | 01 Agost, 2013 08:47 |
”...els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: ‘Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.’.” (Miquel López Crespí)
Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig
En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".
El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.
En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.
Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.
Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".
La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Premis Ciutat de Tarragona.
El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach i el batle de Tarragona, Joan Miquel Nadal van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català.
Tarragona marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes.
Antoni Pladevall i Miquel López Crespí amb Terres de lloguer i Les ciutats imaginades guanyen els Premis de novel·la i poesia de l'any 2005.
Tarragona, amb aquesta Nit de Premis Literaris "Ciutat de Tarragona 2005", marcava el pols cultural dels Països Catalans. El diari El Punt informava d'aquest important esdeveniment cultural, uns dels principals i de més prestigi dels que es lliuren per treballs presentats per escriptors i investigadors del Principat, País Valencià i les Illes: "Música, circ i poesia es van donar la mà ahir en la gala de lliurament dels Premis Ciutat de Tarragona, que va tenir lloc en el transcurs d'un sopar al restaurant Fortí de la reina. Els directors de teatre Magda Puyo i Ramon Simó van ser els encarregats de dirigir la tradicional Nit de Premis, que van presentar els actors Maria Molins i Fèlix Pons i en què van actuar el grup musical Lisboa Zentral Cafè i els trapezistes Gente Colgada. [...] Els dos actors protagonistes van anar recitant fragments de diversos poetes i escriptors, com Joan Puig i Ferreter, José Saramago, Dolors Miquel, Pere Quart, Joan Brossa, Agustí Bartra i Josep Vicenç Foix. L'acte va ser organitzat per l'Ajuntament de Tarragona, l'Òmnium Cultural del Tarragonès i el Centre de Normalització Lingüística de Tarragona. El sopar literari va reunir prop de dues-centes persones i diverses autoritats polítiques presidides per l'alcalde de la ciutat, Joan Miquel Nadal, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach que van destacar la importància d'aquests premis dins el panorama literari català".
En la informació de Carina Filella publicada en El Punt podem llegir, en referència al premi de novel·la: "A Terres de lloguer, Antoni Pladevall basteix 'una història de perdedors' que 'intenta reflexionar sobre una realitat molt actual a la qual sovint vivim d'esquena: la desaparició imparable dels pagesos masovers, dels llogaters de la terra; i també és una reflexió sobre el futur incert de la pagesia en general'. [...] Antoni Pladevall és doctor en filologia clàssica i professor de grec i llatí. Es va iniciar en la narrativa amb el dietariLa mentida original (2000) i també és autor de La lliça bruta i Massey Fergunson 35, a més d'haver publicat dos poemaris (Les noies de l'hoste i Quadern de Can Garbells) i diversos estudis historiogràfics i articles de crítica literària".
El Premi de Poesia, lliurat per un jurat format Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Francesc Roig, Montserrat Abelló i Gerard Vergés va correspondre al poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades. En referència al poemari de l'escriptor de sa Pobla, Marcos Torio, responsable de les pàgines de Cultura del diari El Mundo-El Día de Baleares, va escriure: "El escritor Miquel López Crespí recibió ayer el Premio de Poesía Ciutat de Tarragona 2005 por Les Ciutats Imaginades, un libro de cuarenta poemas basado en los viajes realizados por el literato a través de toda Europa en las últimas cuatro décadas.
'El columnista de El Mundo-El Día de Baleares ha puesto rima a 'un montón de recuerdos difuminados por el paso del tiempo' porque 'todos los libros son la vida del poeta'. Aunque se haya centrado en los viajes, 'la infancia, el paisaje, la Mallorca preturística' están presentes como parte de su trayectoria y de unas vivencias imborrables. Ha querido 'dejar constancia de ese pasado a través de pinceladas' que salpican todo el continente. Roma, París, Moscú, Atenas, Londres, Belfast, Dublín, Belgrado, Praga, Lisboa, Derry, Barcelona, Madrid, El Cairo, Florencia, Génova, Sofía, Varna, Estambul o Venecia llenan las páginas de ese 'primer efecto sentimental y nostálgico' que López Crespí ha recuperado años después de visitar esas ciudades.
'A las ciudades se unen la evocación de amigos, historias y espacios que condicionan la vida cotidiana del escritor y que forman parte de algunas de las constantes de su obra: la lucha contra el paso del tiempo, la muerte, el amor y la amistad. Por todo esto ha decidido sacar a la luz este poemario y nota que 'al llegar a una cierta edad, se nota mucho más cómo va pasando el tiempo'.
Comprometido políticamente, López Crespí se adentra, entre otras, en la Lisboa del 74 y aporta su particular visión sobre el París del 68. Se declara incapaz de quedarse sólo con una urbe: 'Todas las he vivido de diferente forma'. Y añade: 'Somos ciudadanos de todo el mundo'.
'El premio ha sido otorgado por un jurado formado por los escritores Xavier Amorós, Jaume Pérez Montaner, Montserrat Abelló, Francesc Roig y Gerard Vergés que reconocieron en Les Ciutats Imaginades 'un poemario que conjuga imágenes de algunas ciudades reales o imaginadas con el lazo afectivo del juego poético'.
'El autor de Sa Pobla continúa su prolífica trayectoria y la publicación de este poemario premiado se suma a la de otros como Temps moderns: homenatge al cinema, Lletra de batalla o El cant de la Sibil·la. En menos de un año también ha visto como llegaban a las librerías las novelas El darrer hivern de Chopin i George Sand, Corambé: el dietari de George Sand o Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Además, la Universitat de les Illes Balears ha editado las obras Acte únic y Els anys del desig més ardent en su colección de teatro Tepsis".
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort...
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novel·la, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003"...
Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.[...]
El Premi Jaume Vidal Alcover de traducció, va ser guanyat pel valencià Jaume Ortolà per la traducció de la primera part de Faust, de Goethe. Josep Gironès obtengué el Rovira i Virgili d'assaig per Planys de figuera blanca. El Tinet de narrativa curta per Internet va ser per Lluís Oliván i la seva obra Dos germans asimètrics. Salvador J, Rovira, obtenia el Gramunt Subiela d'història per La restauració a Tarragona. Plàcid Maria de Montoliu de Sarriera, primer marquès de Montoliu (1828-18899). Finalment el Joan Amades de cultura popular va ser per Jordi Garcia i Àngel Vergès. Per l'obra El drac aquós. Les obres guanyadores seran publicades per prestigioses editorials dels Països Catalans: Columna Edicions, editarà el Premi de Novel·la i el de traducció; Cossetània Edicions publicarà el poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades; Edicions l'Agulla publicarà el premi de cultura popular i Arola Editors traurà al carrer el Rovira i Virgili d'assaig i el Gramunt Subiela d'història. (Redacció)
Publicat en la revista L'Estel(1-I-06).
« | Agost 2013 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | |||
5 | 6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 |
12 | 13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 |
19 | 20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 |
26 | 27 | 28 | 29 | 30 | 31 |