Administrar

Llibres de memòries: 40 anys de literatura a les Illes

pobler | 29 Juny, 2013 19:25 | facebook.com

El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel Lópezx Crespí)


El Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)


El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.



Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.

Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Guillem Frontera, Miquel López Crespí, Gabriel Janer Manila: articles (viatges)

pobler | 28 Juny, 2013 09:04 | facebook.com

Viatge i compromís


Guillem Frontera | 17/08/2011 |


El ciutadà d'avui té moltes oportunitats de viure la història en primera persona. Adesiara, davant la informació sobre uns esdeveniments llunyans, experimentam una estranya sensació de proximitat, derivada del fet d'haver estat a l'escenari d'aquests esdeveniments. Per exemple, aquesta sensació ens fa entendre d'una altra manera el terrorisme. Ens en matisa el punt de vista, en una o altra direcció. Si l'atemptat es produeix en un indret on fórem despreocupadament feliços fa vint dies o quinze anys, se'ns commou alguna víscera de què fins ara no havíem tengut constància. Ens sentim molt més propers a les víctimes, perquè sabem que nosaltres ho hauríem pogut ser.

Els llocs que visitam deixen rastre en nosaltres, també en el nostre cor, que poden hivernar durant anys i retornar a la vida activa per mor d'una bomba o gràcies a un cop de fortuna, a l'assoliment d'una vella aspiració històrica dels seus habitants...

Unes quantes vegades servidor vaig trescar per l'Algèria independent de principis dels anys 70. Alger -a trenta minuts en avió de Palma- acollia delegacions de tots els moviments d'alliberament nacional del planeta. El món del futur es dissenyava en bona part en aquestes delegacions. Alger era aleshores el focus d'expectatives més gran per a un món en plena etapa de descolonització, de guerra contra l'invasor americà del Vietnam, de lluita dels Black Panthers pel reconeixement de la nació negra nord-americana, de la lluita dels palestins... (Entre tants representants de tants de fronts, el canari Antonio Cubillo hi mantenia el seu Moviment per l'Autodeterminació i la Independència de l'Arxipèlag Canari -MPAIAC. Tenia un programa de ràdio de virulència antifranquista extraordinària, molt escoltat a Mallorca, per cert, i ens animà, a uns amics que el visitàrem, a imitar-lo, creant un front d'alliberament de les Balears que donaríem a conèixer mitjançant un programa de ràdio que ell es comprometia a posar a la nostra disposició a Ràdio Alger. I ens en suggerí improvisadament l'estratègia: el programa havia de donar a conèixer i exaltar els nostres herois històrics, destacant-ne els trets suposadament nacionals: podíem començar, ens insinuà, pels foners, la glorificació dels quals despertaria en els nostres conciutadans l'esperit bèl·lic adormit. Ens assegurà que el govern algerià ens donaria suport. Li vàrem dir que ja en tornaríem a parlar.)

Un dels llocs on servidor vaig anar algunes vegades és Tizi-Ouzou, capital de la Gran Cabilia, on vaig fer alguns amics que després vaig arribar a perdre de vista. Al llarg dels anys, molts d'amics se'ns extravien -o ens extraviam nosaltres respecte d'ells-, i aquest fet constitueix una de les pèrdues que acabam lamentant més. Sigui com sigui, tots aquests anys en què la guerra bruta ha matat, ferit i mutilat tanta de gent a Tizi-Ouzou, han tornat a esclatar a la meva memòria en esclatar de nou la violència a la ciutat, fa un parell de dies -un atemptat que quasi no ha merescut dues línies a la premsa.

Sovint, la reiteració de les imatges ens insensibilitza al dolor aliè que pretenen transferir-nos, certament, però hi ha una manera de viatjar que ens fa adquirir unes certes formes de compromís amb els llocs que visitam. De vegades em pregunt si les formes més habituals del turisme actual (el que feim i el que rebem) afavoreixen aquest compromís, però no sé com podrien fer-ho respecte dels llocs on no arribam a conèixer les persones.

Diari de Balears


Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot.


Les portes del Cel


Per Gabriel Janer Manila


Escric des de París. D´ençà de molts d´anys, m´he allotjat sempre al mateix hotel: a un tir de pedra de Notre Dame, entre les velles ombres del Barri Llatí. No sé si, sota les pedres i l´asfalt d´aquests carrers per on ara transcorre la meva vida, encara s´amaga l´arena. Aquí a prop tingué la seva casa George Sand i per ací desfilaren els successius amants: Jules Sandau, Alfred de Musset, Frédèric Chopin? Eren els temps de la revolució de 1830. Aquells revolucionaris vivien entossudits de forçar el progrés moral de la humanitat. Somniaven en un món més just. Eren uns romàntics. No gaire lluny del meu refugi parisenc, escriví Cortazar i s´allotjà Freud, en un carreró sense sortida com l´inconscient, quan assistia als cursos del professor Charcot. Aquest matí he visitat una exposició al museu del Louvre sobre art egipci organitzada entorn de la idea que aquells pobles del delta i les riberes del Nil tingueren del més enllà de la vida. El títol: Les Portes du Ciel. Les portes que separen la realitat dels móns imaginaris.


L´itinerari de l´exposició et permet de penetrar en l´univers de la creació del món i en els mites que giren entorn de la llum. Quan arriba la nit, a l´altra banda de l´espai i els paisatges quotidians, el sol es regenera i els difunts adquireixen un raig de vida eterna. De matinada, quan l´horitzó s´obre de nou, reapareix la llum i entra de bell nou als temples i guaita a les tombes. Així, la claror del sol esdevé la matèria que uneix el món dels vius i els territoris on habiten els morts. Cada dia torna a repetir-se el mateix circuït. Un dia rere l´altre el sol construeix l´eternitat. (En la mitologia egípcia els obeliscs representaven un raig de llum solar. A Mallorca, l´obelisc alçat a la memòria de l´arxiduc Lluís Salvador d´Àustria, de contundent reminiscència egípcia, és conegut entre la gent pel "supositori", altrament dit "el pirulí de l´Arxiduc"). Ahir, al Salon du Livre, se´m va acostar un jove i em va preguntar: "Ha sentit parlar mai d´Allan Kardec?" Li vaig dir que no, que hi ha molta de gent de la qual no he sentit parlar mai. I de la que he sentit parlar, me´n sobra la meitat. Insistí: "Kardec fou metge i pedagog, va néixer a Lyon a començaments del segle XIX, és el sistematitzador de l´espiritisme". Li vaig dir que un oncle meu havia festejat una espiritista que es deia Francisca. Un dia la trobà dins la cambra a les fosques que es barallava amb una santa local perquè li havia dit que, tanmateix, el meu oncle no arribaria a esser el seu home. Ella s´hi enfadà, li féu ofertes de pegar-li amb una granera i l´esperit de la santa li aferrà dues galtades. Més tard, a la Biblioteca Nacional vaig poder veure una exposició de fotografies reunides sota el títol de Controverses. Són fotos que testimonien un esdeveniment que ha marcat la història contemporània. Hi apareix la fotografia d´un soldat de l´exèrcit roig que posa la bandera al capcimal de les runes del Reichstag, a Berlín, el mes de maig de 1945, la de l´arribada d´Eugene Buzz Aldrin a la lluna, el mes de juliol de 1969, una de les que féu Lewis Carroll a Alice Liddell, l´any 1859? I la del fantasma de Lady Dorothy Townshend, morta a Gran Bretanya l´any 1726 de manera dramàtica. El seu home havia descobert que havia tingut una aventura de fadrina i, perquè no ho suportava, la tancà en una cambra fins que va morir-se. Digueren que havia mort de pigota. La fotografia és de 1936 i la féu Indre Shirà: una forma vaporosa, els cabells llargs, una túnica blanca? Diuen que és la primera prova científica de l´existència de fantasmes. París torna a seduir-me. Durant molts d´anys he cantat -però era una veu que em ressonava dins la memòria- una vella cançó de Josephine Baker: J´ai deux amours, mon pays et Paris... Però d´això fa molt de temps. Ara, només em queda París.

Diario de Mallorca (28-III-09)


El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. (Miquel López Crespí)


Records de París (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Montparnasse té la seva història. Com tots els barris de París, cavalcant entre el gloriós passat i el no-res actual d'anunci televisiu. El nom l'hi posaren els estudiants parisencs del segle XVIII que hi solien acudir a fer festes i saraus, a recitar poemes a les pedreres, fugint de l'aclaparador poder del centre. El mil nou-cents fou l'època daurada del barri. Poetes com Max Jacob, Guillaume Apollinaire, Paul Fort, Blaise Cendrars... Altres personatges d'importància cabdal passejaren per aquests carrers reblerts de somnis provant de canviar les coordenades de la Història: Lenin, cavillant l'assalt al Palau d'Hivern; Trotski, exiliat, pensant com fer-ho per a acabar amb les degeneracions estalinistes de la revolució soviètica. Ben cert que en aquella època Montparnasse era encara un poble. Els artistes hi acudien per la baratura dels habitatges, perquè hi podien trobar una pensió gens cara on passar una temporada refugiats, submergits dins llurs follies respectives. Més endavant, els bars de Montparnasse es poblaren de tipus aptes tant per al suïcidi com per a l'èxit més aclaparador. Els Hemingway, Fujita, Zatkin, Braque, Chagall, Picasso, Klee. Però de tot això no en queda res. Avui dia, uns gratacels gegantins han aixafat els records dels Henry Miller o Dos Passos que vingueren a viure aquí.



Miquel López Crespí

Em trob novament a París. El Marais. Place du Marché Sainte-Catherine, a dues passes de la Place des Vosges. Des de la finestra puc veure la casa on Victor Hugo escrigué Ruy Blas, Els Miserables... La mansió que conegué les tertúlies que l'autor de El 93 feia amb Lamartine, Alfred de Vigny, Dumas, Balzac.

Mentre desfaig la maleta donant una ullada nostàlgica al meu voltant, no deix de pensar en les diferències establides pels anys. Abans, quan arribava a la Gare d'Austerlitz anava apressat, amb el cor batent, a la cita de seguretat de la Font-Saint-Michel on havia de trobar els companys. París, en el passat, eren els cafès del Quartier Latin, la impremta que editava tant de material subversiu prop de l'església de Saint-Germain-des-Prés, l'encontre amb els exiliats, els mítings multitudinaris a la Mutualité contra la dictadura o la intervenció ianqui al Vietnam. Compràvem discs de la resistència, llibres, anàvem al cinema a veure les pellícules prohibides a l'Estat espanyol...

Avui tot és diferent. Fa anys que la impremta que editava el material per a l'organització desaparegué, que les llibreries on venien els discs amb la música del Vietnam, els llibres de marxisme, plegaren. Potser, si ara hi anàs, trobaria una hamburgueseria Mac Donald's, una botiga de souvenirs barats aptes tan sols per a les riuades de japonesos que tot ho han envaït. Aquell món s'ha fet fonedís: els amics, les velles organitzacions, els companys i companyes de la Lliga Comunista Revolucionària amb qui vaig compartir tantes illusions per les artèries d'aquest París tan estimat. Les pedres de les places, les façanes de les cases, ressonen encara amb els timbals del 93, les carretes plenes d'aristòcrates anant cap a la plaça de la Revolució, les barricades de la Commune...

El Marais. Avui he procurat defugir els viaranys coneguts del Quartier Latin-Boulevard Saint-Michel. L'actual massa d'estudiants, la futura administració de l'imperi francès, em recordaria, potser, els amics del passat, els joves que s'estimaven més romandre al carrer discutint les teories de Rosa Luxemburg, Gramsci, el Che i Mao Zedong, que no pas escoltar els avorrits professors universitaris. Els cans guardians del capitalisme, que diria Paul Nizan. Jean-Paul Sartre, Simone de Beauvoir, Nikos Poulantzas, Louis Althusser, eren els únics que se salvaven de la crítica generalitzada.

Els textos de combat que omplien les llibreries del barri estudiantil han estat substituïts per indigestos volums oficials, per manuals d'informàtica cada vegada més aclaparadors. Els joves estudiants parisencs sembla que fa segles que oblidaren el seixanta-vuit. Parlar-los del que succeí fa vint anys és provar que s'interessin per les guerres púniques, la sortida dels hebreus d'Egipte, la guerra civil espanyola. Alguns, els més inquiets, potser s'aturin un moment i, reflexionant sorneguerament, diguin a la fi: "Ah, sí, el seixanta-vuit. Els pares quan eren joves. Les seves batalletes. L'època del Jean-Paul Sartre, el Cohn-Bendit i l'Alain Krivine". Poca cosa més. Els assalts de la policia a les barricades; l'ocupació diària de les facultats universitàries i de l'Odéon convertit en quarter general de la revolta; tot resta barrejat, dins els més preocupats pels esdeveniments històrics, amb els records boirosos de la gran revolució francesa. Per acabar d'arrodonir-ho, una allota amb ulleres, que porta entre els llibres un disc de Madonna, et dirà, sentenciant: "Els darrers hereus de Babeuf". Per això, aquesta vegada val més romandre lluny de la Cité.

El Marais fou fins al segle XVIII un cau de l'aristocràcia. Però les carretes de la guillotina durant el noranta-tres visitaren massa vegades els fins llavors feliços habitants d'aquell tancat univers. El raval senyorial, aquella classe parasitària, escombrada per Robespierre i Napoleó, no es recuperà mai més de l'endemesa revolucionària. Tan sols en restaren dempeus els palaus, carcassa desfeta ocupada ara per nou-burgesos enriquits que feren fortuna amb l'Imperi, amb la posterior restauració monàrquica i amb cada una de les repúbliques que s'anaren succeint. A començaments de segle eren els menestrals i certs sectors populars els qui, com a formiguetes, s'havien anat apoderant de les restes d'aquelles luxoses mansions, els esplendorosos casals del districte que fou el més poderós de París fins ben entrat el segle XVIII.

El Marais. Els seus carrers estrets dificulten, per sort, el trànsit que inunda paorosament la resta de la ciutat. La conversió de nombrosos casalots en museus, l'existència d'hotelets per a gent encuriosida o a la recerca de tranquillitat, ha donat un caràcter específic al raval que el fa summament apte per a acollir fugitius de la guerra quotidiana. M'alluny de la finestra.

La cambra és neta, emmoquetada, situada estratègicament en un tercer pis des del qual es poden contemplar les teulades dels vells edificis del Marais. El Carnavalet, allà lluny, esdevingut flamant museu de la Revolució Francesa, m'indica que el passat és més fort dins meu del que em pensava. No tenia planificat tornar-hi, però les seves sales serven tresors d'incalculable valor per als qui encara sobrevivim entre quimeres i esperances. Conservats com en una nau intemporal del temps: retrats de Danton, Marat, Robespierre, Saint-Just; pedres autèntiques de la Bastille; els primers decrets revolucionaris; la primerenca Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà; les claus de les presons del Temple i la Conciergerie, on romangueren presoners Lluís XVI, Maria Antonieta i els seus fills; el diari de Babeuf...

Miquel López Crespí


Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París! (Miquel López Crespí)


Diaris i dietaris: records de París (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Ara s'ha posat de moda Jüngers; un antic membre de l'Estat Major alemany en temps de l'ocupació de França. Jüngers, una personalitat contradictòria. Pareix que "sentia" profundament les execucions en massa que ordenaven els seus màxims responsables i que, fins i tot, plorava a les nits -d'això no hi ha constatació documental- quan sentia el terrabastall que produïen les unitats de la Gestapo sacsejant els barris jueus de París. S'estremia en sentir -escriu- els plors de mares i pares separats dels seus fills. No podia llegir amb calma les curiositats de bibliòfil que trobava a les llibreries de vell de París. És curiós el personatge, no ho negaré. Però tota aquesta parafernàlia de Jüngers, el seu amor a l'art, a la "bellesa" i envers els aspectes més allunyats de la quotidianeïtat... em fa pensar, per uns moments, que és possible que no estiguem tan allunyats dels temps de l'ocupació nazifeixista.

Les preocupacions d'aquest sector de l'Alemanya "culta" i antinazi (sembla que Jüngers participà en la conspiració contra Hitler de 1944) no resten gaire allunyades de les idees d'algun dels nostres escriptors més "progres". Recentment un autor molt lligat a certs sectors del nacionalisme illenc afirmava en una entrevista que la seva màxima illusió, el somni de la seva vida, hauria estat ser un ciutadà de la Grècia clàssica per a gaudir així d'aquella època esplendorosa. Segles magnífics on l'home -deia l'escriptor- estava ocupat en la creació de bellesa pura... El novellista que feia tan agosarades afirmacions -tan properes, per altra banda, al que pensava Jüngers en el seu moment- és un home de carrera... (lletres, precisament). I aquest "culte" partidari de la "bellesa" clàssica pareix oblidar que la societat grega d'aquella època -com totes les societats del seu temps- era un món basat exclusivament en la més absoluta esclavitud. En uns segles en què la vida dels esclaus valia menys que la d'un cavall o una ovella, i on les sublevacions d'aquests sectors majoritaris de la població s'esdevenien sovint (amb la segura i cruel repressió posterior)... quin sentit té lloar exclusivament la "bellesa" que segregava el poder establert? A vegades ho discutim amb els amics... Ben segur que, si haguéssim viscut aleshores, hauríem preferit donar suport a les sublevacions dels oprimits -malgrat cremassin temples, les estàtues dels déus, les grans mansions senyorials- que no estar al costat de qui manava la matança contra el poble: els intellectuals, legisladors i militars que ordenaren bastir tots els Partenó del món o escrigueren qualsevol mena de teorització per a defensar els fets i idees de l'aristocràcia dominant.

Sempre hem considerat que hi ha més art en la vida lliure d'una persona que en qualsevol de les categories culturals que promocionen els criats intellectuals dels "elegits"... Jüngers mateix, com aquest escriptor proper al nacionalisme d'esquerres, ben igual que els germans Villalonga, tutti quanti, oblidant en tot moment l'existència dels inabastables sectors de la humanitat explotada, sense voler entendre -mai!, primer la mort!- que la "cultura" és sovint el producte de la divisió de la societat en classes... Vet aquí l'esperit "pur" de Jüngers... De l'execució d'un presoner li interessen els colors del paisatge en aquella hora concreta de la mort, la bellesa del forat de les bales en el pit, el misteri que poden significar les evolucions d'una mosca que sobrevola el piquet d'execució sense que el condemnat -amb els ulls tapats- la pugui veure. Terrible, el destí del condemnat que se n'anirà a l'altra riba sense haver pogut copsar el profund misteri d'aquest vol de la mosca en una cendrosa matinada, en un bosc proper a París!

No li discutirem una segura professionalitat -no era Alemanya un dels pobles més cultes del món a començaments dels anys trenta, quan engendrà la bèstia?- en les acurades descripcions d'un París decadent...

Cabarets, prostitutes, cerca de llibres del segle XVI o XVIII a les paradetes dels boukinistes del costat del Sena. Acaronar un curiós manuscrit del segle XIV mentre els avions britànics acaben de bombardejar les fàbriques dels afores s'esfilagarsa fins a esclatar -vermell de sang- cobrint tot el que pot abastar la retina de Jüngers i tots els seus amics (Celine, a la vora). Parlar de Rimbaud, Flaubert o, fins i tot, dels enciclopedistes, a un bon restaurant sempre ben acompanyat d'una d'aquestes -o aquests- intellectuals que collaboren amb el Reich per poder finir així amb la degeneració de la raça: pagesos de cabells bruns i ulls negres tan allunyats de la puresa ària que ve de del nord a cavall d'uns moderns tancs alemanys, amb l'uniforme de les SS -bell, abans del fang i la neu de Stalingrad- i que parlen d'una França renovada sense sang jueva, aliada per sempre a aquests cultes fills del nord que es deleixen escoltant Wagner a l'Òpera de París...

La resistència francesa, els hostatges torturats i afusellats cada dia, els setanta mil jueus assassinats, arrossegats a fuetades fins als forns crematoris... les tortures diàries a casernes i comissaries... somnis evanescents, realitats barroeres que cal no tenir en compte en el moment que es tasta la darrera ampolla de xampany que acaba d'arribar al despatx. Obsequi de diligents propietaris amics de Vichí per tal de fer agradable l'estada del culte ocupant (només ell sap assaborir el tast exacte d'aquest xampany, ara ja per sempre immortalitzat en els Diaris de París).

No. Ningú no sabrà mai els noms dels patriotes llançats als amagats fossars comuns dels afores de la gran ciutat. Ningú. Això no importa. Ara tampoc no interessa res més que la personal promoció, esclafar el company. Solidaritat en el ram de la ploma? Tornar a l'esperit d'aquell utòpic Congrés de Cultura Catalana? Anar plegats d'excursió? Agitar enmig de la plaça l'estelada, la bandera roja del proletariat universal? Jüngers se'n riu de nosaltres mentre continua discutint amb una antiga comtessa -cinc segles de sang pura, si no recordam les mil unions carnals amb els criats i criades de palau- la necessitat de depurar, mitjançant una aplicació científica de la moderna genètica alemanya -s'està avançant molt a Treblinka i Mauthausen!- el detritus del si de la raça francesa, pura durant millennis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els escriptors mallorquins i els socialistes

pobler | 27 Juny, 2013 21:19 | facebook.com

La presidenta que ja no és presidenta


Sebastià Bennasar | 17/08/2011 |


Acaba de fer quaranta anys i és de suposar que li hauria agradat celebrar-los en un lloc de més responsabilitat. És a dir, governant i no a l'oposició. Però la virtut d'aquesta democràcia incompleta, o d'aquesta manca de llibertats disfressada de pas per les urnes cada quatre anys, és que els llocs els decidim entre tots en els comicis. Desconec si, en el règim d'honors de les Illes, quan una presidenta deixa de ser presidenta continua essent presidenta, però bé, posem que sí i que, per tant, na Francina Armengol, nascuda l'11 d'agost de 1971, continua tenint tractament de presidenta, tot i que no exerceixi com a tal.

Sigui com sigui, aquesta farmacèutica fa tants d'anys que es dedica a la política -des que va néixer, si tenim en compte les filiacions de son pare- i tants d'anys vinculada a un dels partits que (com sempre recordava qui durant molts anys va ser el cap de l'oposició a l'Ajuntament de Palma, Antoni Roig) va tenir militants que pagaren amb la presó i amb la vida això de creure en la democràcia, que ara dir Francina també és dir PSIB (i per ventura no tant PSOE, tot i que en bona part de les actuacions d'aquest grup polític mare, en els darrers anys, el que hi ha sobrat ha estat la O d'Obrer i la S de Socialista i ha semblat molt més el Partit Espanyol que no cap altra cosa).

Tot i això, no es pot dir que Francina Armengol hagi descuidat la S del PSIB. Mai com durant la seva gestió el Consell de Mallorca s'ha trobat tan abocat a la S de Social, i això és quelcom que l'honora i que la diferencia d'altres èpoques en què el palau del Consell estava sota control absolut d'altres presidències (ep, i en aquest moment cal recordar que les majories absolutes mai no són bones i també que el president Antich ha estat tot un exemple de contenció dels anhels fagocitadors de Mordor, perdó, volia dir Madrid, envers la identitat pròpia). A la presidenta no li costarà recuperar la contundència oratòria que la definia en l'època en què Jaume Matas duia les regnes de l'imperi de la corrupció. No se sap si, sota les formes aparentment més dolces de Bauzá (company de generació, el president només és un any més gran que la presidenta), haurà de sortir de nou la Francina mossegadora o si caldrà una acció més sibil·lina des dels escons dels diputats.

En els anys que ha navegat per la política insular, Francina Armengol ha sabut guanyar-se les simpaties de molts membres del PSC amb una actitud que la defineix clarament: és de les que volen que el nostre tarannà propi quedi ben remarcat en allò de més PSIB i menys PSOE (i que s'hauria d'incrementar en aquests temps propers que vénen, perquè aquesta marca estatal ara mateix és un cavall desbocat que transita a la vora de penyals) i que, per això, pren model d'exemples catalans.

Francina Armengol ha crescut en tots els sentits, com si el pas per la presidència del Consell de Mallorca l'hagués esmolada. Tot i això, no es pot oblidar que ella també va perdre les eleccions, malgrat les circumstàncies (començant per la de fer promeses que no es podien fer, com ara la de Son Espases, i malgrat una crisi econòmica de la qual no té cap altra culpa que la de pertànyer al mateix partit que Zapatero). Tot i això, malgrat haver estat tota la vida al PSIB, Francina Armengol és vista encara com una renovadora. Per ventura, sí que ho és i la seva és la fórmula correcta: més identitat i més Part Forana, formació i experiència. I, malgrat tot, no basta. Ah, i molts d'anys per l'altre dia.

Diari de Balears


No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, 'un error que no s'ha de repetir', un parèntesi en la 'normalitat' del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder. (Miquel López Crespí)


Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.

El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar. (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins i compromís polític: carta oberta al President Francesc Antich. (Abril de 2002)


Memòria històrica del primer Pacte de Progrés.


Francesc Antich.

Aquest article voldria ser una carta oberta adreçada a vosté, president, com a màxima autoritat política de la nostra comunitat autònoma, com a responsable indiscutible de l'èxit o del fracàs de l'experiència històrica -el Pacte de Progrés- que portau endavant d'ençà el juliol de 1999. Com a progressistes que històricament hem militat en les fileres de l'esquerra ens preocupa el futur del Pacte. I és el sincer neguit pels temps difícils que s'apropen el que em fa agafar la ploma per fer-vos arribar alguna de les preocupacions de tot un sector que vol que aquesta experiència no desaparegui engolida pel no res.



Carta d'agraïment del President Francesc Antich a l'escriptor Miquel López Crespí pels articles de suport a la política de normalització lingüística realitzada per Govern del Pacte publicats en El Mundo-El Día de Baleares. Textualment, el president escrivia: "Estimat Miquel: T'escric aquestes breus línies per agrair-te tant els teus articles de suport a la política de normalització lingüística que du a terme el Govern, com el Llibre de pregàries, que confii poder llegir en profunditat ben prest". La carta acabava dient:"Et reiter el meu agraïment i et desitj que continuïs tant amb la teva prolífica tasca de creador, com d'intel·lectual compromès amb el teu temps i amb el teu país."

El present i el futur del Pacte de Progrés ens preocupa perquè els professionals i col·lectius que hem demanat el vot per les organitzacions que conformen el Govern Balear i el Consell de Mallorca tenim també la nostra part de responsabilitat en tot el que s'esdevé a nivell polític, cultural i econòmic a les Illes. D'ençà del 1995 hem encoratjat públicament totes les activitats progressistes realitzades pel Consell de Mallorca i, posteriorment, d'ençà la signatura del Pacte hem exercit una crítica constructiva a les iniciatives que han significat un avenç en la línia de la nostra reconstrucció nacional, en el camí d'anar solucionant els greus problemes heretats d'un fosc passat dictatorial, una herència de constant saqueig i destrucció dels nostres recursos naturals per part dels poders fàctics illencs.


Des d'aquestes mateixes pàgines hem ajudat a donar a conèixer tots els encerts de l'actual Govern Balear i del Consell de Mallorca i, alhora, hem procurat senyalar els errors que podrien posar en perill l'experiència que vostè porta endavant. No volem que el Govern que encapçala el senyor Francesc Antich sigui, com pensa i diu la dreta, "un error que no s'ha de repetir", un parèntesi en la "normalitat" del control caciquil de les Illes. És precisament perquè no volem que el Pacte sigui aquesta excepció històrica pel que som summament exigents amb els polítics de totes les tendències que els sectors d'esquerra hem ajudat a situar en el poder.


Som ben conscients de les debilitats i mancances d'alguns dels membres del seu govern. En general, exceptuant quadres de vàlua extraordinària, molts dels actuals equips dirigents (de la majoria de partits que ens governen) són persones que varen néixer als voltants dels anys seixanta, amb minvat currículum -per l'edat, evidentment!- de lluita socialista, nacionalista o ecologista. Quadres que, vostè ho sap a la perfecció, una vegada finits els aspectes més sagnants de la dictadura, s'apuntaren a un partit en vistes a les possibilitats de promoció personal que aquest fet els podria obrir al davant. Una generació de nous gestors del sistema més preocupats per oblidar les pròpies senyes d'identitat que en bastir els fonaments d'una societat més justa i solidària. No ignoram aquestes debilitats humanes, totes les mancances polítiques que fan més dificultós el seu projecte.


Però sabem a la perfecció, senyor president, que vostè (i nosaltres mateixos!) no tenim més maons que aquests. Els partits i organitzacions que poden ajudar a consolidar un canvi dins de la nostra terra són els que vostè està emprant, amb els errors que hem comentat, amb les contradiccions heretades de més d'un quart de segle de renúncies i abandonaments.


I precisament perquè ho sabem és pel que hem d'estar alerta i vigilants.


Per a molts dels sectors socials que li donam suport, senyor president, el Pacte de Progrés no és un fi en si mateix. Ni molt manco! L'objectiu final no és tant aferrar-se al sou i a la poltrona sigui com sigui mentre algú, el més oportunista i aprofitat, es fa fent la seva mansió al marge de les lleis que hauria de ser el primer en defensar (cas del conseller Borràs). El Pacte és, per a la majoria de persones i col·lectius que el defensam, un instrument polític circumstancial que ha de servir per anar acabant amb segles de ferreny caciquisme, amb dècades de control al servei d'unes elits que han fet de cada una de les nostres illes una simple finca particular. L'actual experiència progressista, senyor president, només té sentit si ens serveix per anar avançant pel camí del nostre retrobament nacional, per a poder plantar cara a la constant destrucció de recursos i territori. Progrés i riquesa no són incompatibles amb la preservació de l'agricultura, la indústria i l'artesanat. El manteniment dels nivells de vida dels actuals habitants de les Illes no està barallat amb la preservació dels darrers retalls verges de la nostra natura. Necessitam aturar aquest foll creixement sense sentit -en un marc de democràcia i de respecte a la pluralitat de persones i de col·lectius- i adequar un model de creixement econòmic que faci possible la defensa de les nostres senyes d'identitat, caminant vers un futur més equilibrat i amb més alts nivells d'autogovern.


Vostè, senyor president, té poderosos enemics que voldrien que els quatre anys de govern d'esquerres fossin un gran fracàs en el calendari de la història. Els mecanismes de poder a les Illes sempre han estat els mateixos: aquell lligam directe entre el poder econòmic (ahir el poder dels senyors de possessió; avui els especuladors i el negoci del turisme). Tot ben unit a les delegacions del poder central. Caldria repassar a fons l'imprescindible treball d'Isabel Peñarrubia Els partits polítics davant el caciquisme i la qüestió nacional a Mallorca (1917-1923) per a copsar el poc que han canviat aquests mecanismes caciquils en la nostra comunitat. Perquè som conscients de les derrotes històriques que hem patit a mans de les classes dominants (revolta dels pagesos, 1450; Germanies, 1522; conquesta de 1715 o rebel·lió feixista, 1936) és pel que no volem que ara s'esdevengui el mateix. Passat l'estiu entràrem en plena campanya electoral i no es poden deixar de banda aspectes essencials del programa signat en el juliol de 1999. El seu govern, senyor president, hauria de passar a la història com aquella alternativa que va saber aprofitar una especial conjuntura política per a iniciar el camí irreversible de la ruptura amb el caciquisme tradicional. Vostè sap a la perfecció (com saben tots els col·lectius socials que li donen suport) que l'autonomia en mans de la dreta (el període canyellista) tan sols va significar un avenç i consolidació en la nostra despersonalització cultural, en la consolidació de la mediocritat, en la construcció d'una superstructura política corcada per la corrupció més evident (com demostraren els tribunals de justícia en el seu moment). Aleshores l'autonomia només va significar el reforçament del control caciquil damunt la nostra societat, una organització més eficient de la depredació del territori i dels recursos naturals, la més profunda autodestrucció cultural.


El Pacte de Progrés, senyor president, hauria de ser tot el contrari del que va significar aquell període. Que ningú ens pugui dir en el futur que no hem estat fidels hereus d'Emili Darder i de Gabriel Alomar.


Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga, la revista Benzina i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 27 Juny, 2013 09:06 | facebook.com

Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)


Revista Benzina - Una arcàdia feliç


Per Patrícia Font


Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies d’estiu a la platja –sense construir- amb tot d’insectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà d’aquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és l’intent nostre per resumir un instant d’emoció, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És “una celebració constant de l’assassinat” (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.

Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra l’engranatge criminal falangista d’aquell juliol del 36 quan a Mallorca l’escriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). D’entrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de l’autor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat – l’esmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de l’univers literari de l’escriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).

El retrat de Salvador se’ns presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors “autors de poca volada”. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta d’un sentiment de venjança sinó d’un despit intel·lectual cap a allò que tant s’estima –la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, “el triomf democràtic de la vulgaritat i l’absurd” confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca l’obsessió de mirar enrere.

Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de l’escriptor G.Bernanos i la fugida amb l’esclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida d’Orlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar l’escriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.

“El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja s’ha perdut en la fondària dels calendaris” Una arcàdia feliç té l’habilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorre’l provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.

Revista Benzina, 31 Març de 2011


Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)


Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

La poesia catalana del segle XX i les traduccions

pobler | 26 Juny, 2013 09:09 | facebook.com

Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris. (Miquel López Crespí)


La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions



Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.

A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria històrica de les agressions (físiques i polítiques) contra els escriptors republicans de les Illes

pobler | 25 Juny, 2013 12:00 | facebook.com

1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Mateu Morro, Sa Pobla i Miquel López Crespí: els pobles de Mallorca en la història

pobler | 24 Juny, 2013 13:35 | facebook.com

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xirinacs i les claudicacions de la pseudoesquerra

pobler | 23 Juny, 2013 18:37 | facebook.com

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: per la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE). A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida escrivien pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

La literatura catalana i la novel·la històrica: Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 22 Juny, 2013 09:12 | facebook.com

La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu. (Miquel López Crespí)


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (i VI)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Però tornem a na Margalida Capellà, a les entrevistes publicades a Dones republicanes, al fort sotrac interior que em va causar la seva lectura, aquesta vegada en una acurada versió al català que eleva encara més la seva feina, la rellevància històrica i literària d’aquests llibres.

La novel·la Caterina Tarongí vol sintetitzar una bona sèrie de les històries ben reals que surten en els dos volums de Dones republicanes. Les palpitants i autèntiques vivències que traspuen les pàgines de Margalida Capellà feien summament fàcil la narració de la meva història. Aquesta vegada ha estat senzill escriure la novel·la: anava del bracet de la meva mare i de na Margalida! En un determinat moment de la feina, posseït totalment i absolutament per l’opressiu ambient de terror que expliquen les dones entrevistades, em vaig adonar com vénen de lluny la por i el fuet que sempre ens han dominat. La derrota de les Germanies que pesa encara com una llosa damunt les nostres espatlles? Quan hem pogut ser lliures, gaudir d’un moment de felicitat? És difícil esbrinar-ho quan patim encara la derrota de Son Fornari a sa Pobla, l’ocupació borbònica de l’illa i la repressió militar i clerical-vaticanista en temps de la guerra civil. Josep Melià, en el llibre Els Mallorquins, l’obra editada per l´amic Bartomeu Barceló a l’Editorial Daedalus a mitjans anys seixanta, opinava que aquestes derrotes històriques pesaven enormement en el nostre subconscient col·lectiu.



En un moment de la redacció de la novel·la vaig pensar que la protagonista d’aquesta història de lluita per la llibertat, per un món més just i solidari, havia de ser una dona xueta. No ho vaig dubtar ni un moment. Pensava que era essencial que la protagonista de la novel·la, aquest personatge que vol ser un resum de la vida de les dones entrevistades per Margalida Capellà, fos xueta. I una xueta amb nom i llinatges ben il·lustres: seria una descendent d´una de les valentes dones que, segons explica el bàrbar Pare Garau en el seu pamflet La Fe Triunfante, es negà a claudicar davant la tortura inquisitorial, no va renunciar a la seva fe i per aquest motiu la cremaren viva sense abans sofrir garrot. Els perseguits, els humiliats, els robats pels feudals mallorquins i el clergat catòlic, els seguidors de la llei mosaica que anaren amb el cap ben alt a la foguera sense claudicar dels seus principis, foren Rafel Valls, rabí i dirigent dels conversos mallorquins, Rafel Benet Tarongí i la seva germana, Caterina Tarongí. I, per això mateix, el títol de la novel·la: Caterina Tarongí.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Qui no recorda la bestial descripció que fa el pare Garau de la mort a la foguera d’aquests personatges únics? De ben jove, quan el vaig llegir en la meva adolescència, ja em va impressionar moltíssim la bestialitat, la barbàrie del catolicisme nostrat d’aquella època tenebrosa. Ben igual que la nostra dreta del 36 quan, a Son Coletes, a molts d´entreforcs de camí, també cremaven els republicans de viu en viu, els tallaven les parts, els obrien la panxa per a gaudir amb el patiment de les persones, els tiraven des del penya-segats a la mar, al fons dels pous o, com hi ha un cas prou documentat, els clavaven tatxes al cap.

Quina diferència essencial hi havia entre els falangistes que torturaven i mataven als anys de la guerra civil, amb suport de l’escriptor Llorenç Villalonga i el seu germà Miquel, i el sàdic redactor de La Fe Triunfante?

Recordem que deia el Pare Garau, quan contemplava com el foc obria les carns a Rafel Valls i els germans Tarongí: “Ni le bastó al Valls la estoica insensibilidad afectada (que va mucho de hablar a obrar y dond ellega fácil la llengua no acompaña siempre el corazón). Mientras llegó sólo el humo era una estatua, en llegando la llama, se defendió, se cubrió y forcejeó como pudo y hasta que no pudo más. Estaba gordo como un lechonazo de cría y encendióse en lo interior, de manera, que aún cuando no llegaban las llamas, ardían sus carnes como un tizón; y rebentando por medio se le cayeron las entrañas como a Judas”.

Tot ben present en la memòria de la protagonista de la nostra novel·la. En el capítol “Caterina Tarongí enmig de les flames” podem llegir: “Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

‘Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels”’.


Els xuetes i les dones republicanes en la novel·la històrica catalana - Lleonard Muntaner Editor publica Caterina Tarongí

pobler | 21 Juny, 2013 08:54 | facebook.com

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) m´ha fet recordar l´origen i gènesi de les obres que he publicat referents a la guerra civil etc., etc.,). Caterina Tarongí,, la novel·la que he escrit després de la lectura apassionada de Dones republicanes, emocionant recopilació d´entrevistes feta per l´escriptora i periodista Margalida Capellà, contínua una història començada l´any 1997 amb L´Amagatall, la meva primera novel·la sobre la guerra civil i que va obtenir el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera 1998.

La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall. (Miquel López Crespí)


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (V)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La publicació de la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) m´ha fet recordar l´origen i gènesi de les obres que he publicat referents a la guerra civil etc., etc.,). Caterina Tarongí,, la novel·la que he escrit després de la lectura apassionada de Dones republicanes, emocionant recopilació d´entrevistes feta per l´escriptora i periodista Margalida Capellà, contínua una història començada l´any 1997 amb L´Amagatall, la meva primera novel·la sobre la guerra civil i que va obtenir el Premi de Literatura Miquel Àngel Riera 1998.

La primera novel·la que vaig escriure sobre la guerra civil tenia per títol Estiu de foc i va sortir publicada a Columna edicions l´any 1997. L´obra tracta del desembarcament republicà a Portocristo, de l´expedició del Capità Bayo per alliberar les Illes del feixisme l´any 1936. Posteriorment, a l´obra Núria i la glòria dels vençuts publicada per Pagès Editors de Lleida l´any 2000 aprofundiria novament en aquesta història de les milícies antifeixistes catalanes posant especial esment en l´aventura de les cinc infermeres que, posteriorment al reembarcament foren violades i assassinades pels feixistes a Manacor. L´odissea dels republicans mallorquins que s´hagueren d´amagar a la garriga, a l´interior d´alguna cova, ho vaig tractar a L´Amagatall.

Per si encara no bastàs tot això –vet aquí la força de la història d´un poble sobre la consciència d´un escriptor, diria un crític assenyat!- en un determinat moment vaig pensar que seria just retre un senzill homenatge als presoners republicans tancats a les presons i camps de concentració de Mallorca. Recordau que el meu pare Paulino López va venir a Mallorca amb un gran contingent de presoners, els homes que a Madrid havien resistit fins al final la barbàrie feixista. D´aquesta imperiosa necessitat sorgiren les obres Els crepuscles més pàl·lids, publicada per Lleonard Muntaner l´any 2009 i que havia obtingut el Premi de Narrativa Alexandre Ballester i Gardènies en la nit, una novel·la que guanyà el Premi de Novel·la de l´Òmnium Cultural i que va ser publicada l´any 2011 (El Tall Editorial).



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Després, interessat en aprofundir l´univers dels vencedors de la guerra civil em vaig dedicar uns anys a aprofundir en la vida de l´escriptor Llorenç Villalonga en els anys de la guerra civil, l´època de màxima repressió contra el poble de les Illes. En sorgí una trilogia de la qual ja han sortit publicades dues obres. Em referesc a la novel·la Una Arcàdia feliç que obtingué el Premi de Narrativa Pare Colom i va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que sortí a Onada Edicions del País Valencià.

Sovint em deman quan i en quines circumstàncies va començar a interessar-me les històries sobre la guerra civil. Potser ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han seduït des de sempre. Pels anys seixanta la nostra família ja vivia a Palma. Vaig estudiar a La Salle i en el Collegi Lluís Vives. Tot just havíem acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Francisco Galán, el comandant que manava la XXII Brigada Mixta on, com a cap de Transmissions lluitava el meu oncle José López, era el germà de l´heroi republicà –Fermín Galán- que s´havia sublevat a Jaca en defensa de la República i que posteriorment va ser afusellar per la monarquia borbònica.

Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un allot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.

Cursaven el batxiller en el Lluís Vives i en el col·legi La Salle alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del collegi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!



D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona collecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia dels vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sollicitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del collegi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc allotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.

D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novelles Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.

Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoch, aquestes novelles de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund pamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch collaborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).

A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".

És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.

Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el colleccionable Memòria civil. Mallorca en guerra). Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat L'Hotel Mediterráneo o "la vie en rose", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.

'Les afusellaren'".


Les dones republicanes de Margalida Capellà i Miquel López Crespí

pobler | 20 Juny, 2013 18:45 | facebook.com

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Bartomeu Rosselló-Pòrcel: homenatge

pobler | 20 Juny, 2013 09:32 | facebook.com

"Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un 'cos únic' de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor". (Antoni Serra)

(Pròleg a l'obra de Miquel López Crespí Homenatge Rosselló-Pòrcel)

Un text compl/suplementari

Per Antoni Serra, escriptor.

"Qui les defèn sa vida veu, la fe
i honor e sa valor. Si n'emprèn lliça se embardissa,
per llur malícia, contra justícia e veritat:
sa malvertat volent cobrir, solen mentir".
(Jaume Roig)


Coberta de l'obra Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Escric aquest text (no sé si arbitrari o anàrquic, ara que l'arbitrarisme ja no és un corrent estètic, com volien Gabriel Alomar o «Xènius», i ara que l'anarquisme pot esser el substitut del «terrorisme cultural», veni, Creator Spiritus), mentre, tancat a l'estudi/estadi del meu búnquer personal, escolt música de Gustav Mahler, no perquè ara s'usa, sinó perquè m'agrada. Cal advertir també que no és que tengui a casa cap orquestra simfònica privada, sinó que aquesta societat competitiva que patim m'ha permès el privilegi d'usar un toca-discos («el tocadiscos de mi uso», com deien les monges dels anys cinquanta), desprès d'anys de lluita i de mirar amb ulls de vidre, immòbils, els moviments de la dialèctica materialista del meu entorn. I ho faig just ara, quan tothom (tal volta hauria d'haver escrit «una majoria») viu tan disciplinadament i tan d'acord amb la consciència tranquil.litzadora dels temps moderns, que és necessari de tenir el carnet a la butxaca per a tot ús, inclòs el literari, i un somriure beatífic als llavis, per tal de dissimular la pròpia angoixa i la pròpia frustració.


Dedicatòria de la novel·la d'Antoni Serra El cap dins del cercle a Miquel López Crespí.

Bé, deixant de banda les circumstàncies personals, el fet és que tenc un llibre de Miquel López Crespí sobre la taula i que tots dos, el llibre i l'autor, han de ser objecte d'un comentari. D'entrada, podem començar dient que Miquel López Crespí és un pobler sense gaires límits voluntàriament acceptats i que el llibre Homenatge Rosselló-Pòrcel ha estat premi «Ciutat d'Alcoi». El títol, just el títol, ja ens podria determinar un nivell de lectura i descobrir la intencionalitat de l'autor, sobretot si no oblidam la data de naixença i de mort del poeta, 1913-1938, i els llocs on es varen produir: Palma i el Brull (Osona). És important tenir-ho present, com a fites en el temps històric, perquè, sens dubtes, López Crespí s'hi ha basat, no com a parany per al lector/espectador, sinó com a punt de referència per a ambientar-nos mentalment l'escena.

Cal, doncs, familiaritzar-nos amb els fantasmes de Homenatge Rosselló-Pòrcel, perquè, malgrat les eufòries, tal volta hereves de noucentismes ressuscitats, són fantasmes ben vius, ben presents, ben actuals... encara que costi de reconèixer-los dins nosaltres mateixos, perquè probablement preferim arraconar-los i oblidar-los.


Antoni Serra, Miquel López Crespí i Mònica, filla de l'escriptor de sa Pobla. (Fotografia d'Aina Montaner)

Fa alguns anys, onze, per esser matemàticament exactes, que vaig escriure també un text informal per a la primera obra de Miquel López Crespí, un llibre de narracions titulat A preu fet. D'aquell temps de bruixes a aquest d'ara de reformes han passat no poques coses. López Crespí, després del seu primer llibre, després de La guerra just acaba de començar (1974) i després D'autòpsia a la matinada (teatre, 1975) ha restat en silenci un llarg període, durant el qual es va dedicar bàsicament a la política activa. Què ha passat, mentrestant, en aquesta terra culturalment calcinada, políticament destrossada i socialment desencisada i indefensa? Jo no sé si qualque dia se n'arribarà a escriure la història, amb pèls i senyals (i no em referesc tan sols als del baix ventre ), o si la cosa es farà d'acord amb la tradició i el costum: cada triomfador (llegiu: individu amb prou poder i amb prou diners com per tenir prestigi, és a dir, que fa bones les paraules de fra Anselm) l'escriurà segons les seves necessitats personals. Estic per dir que serà així, quasi segur. És el fatum, com deien els nostres avantpassats els clàssics, de cada dia més oblidats.

Així i tot, al marge d'objectivitats i de subjectivitats, beneïdes paraules que tothom empra i tothom buida de contingut, cal detenir-se en uns quants esdeveniments de l'època o, si més no, enumerar-los. Com dirien Arcadi i Lleó, «ni un llum encès. Ni una finestra oberta. Només la cortina grisa dels quatre murs del cos i la cicatriu multiplicada dels forats closos». Doncs, encenguem alguns llums, obrim qualque finestra i enretirem la cortina grisa, encara que hi hagi probabilitats de trobar-nos amb murs i més murs, igual que al paradís kafkià. Per què no?

El temps, encara que no ho sembli, no ha estat paralitzat dins un espai immòbil i grisós. El franquisme no va caure, sinó que morí i l'enterraren sota una llosa de no sé quantes tones. De tota manera, n'ha quedat -com les religions- l'herència nostàlgica dels fetitxes. Els vells personatges, com a la comedia dall'arte convertida en drama, s'han camuflat, s'han canviat de camisa, s'han pentinat de diferent manera i han tingut cura d'esborrar tots els rastres externs i antics. Fins i tot, han substituït oficialment la Doris Day per la Bo Derek, i han començat això que n'han dit la reforma. Naturalment, la reforma ha comportat que qualcún hagi hagut de desaparèixer per les bardisses. I és que l'individu, ja se sap, és efímer, però els oportunistes i els oportunismes romanen, no volen perdre el protagonisme.

I ha estat curiós això que hem vist durant aquest temps. Els joves de la resistència, de la clandestinitat, a hores d'ara ja no tan joves ni tan resistents, han anat renovant les biblioteques casolanes i personals, per exemple. Abans d'haver pogut pair l'embafada de Trotski, Bakunin, Marx, Engels, Lenin, Baran, Chomsky, Sweezy, Bettelheím, Goldmann, etc., els han llevat de les prestatgeries i n'han fet foguerons -populars, és clar- a qualsevol festa de Sant Joan o de Sant Antoni, segons les contrades. Els buits que els llibres han deixat, probablement han estat ocupats per uns altres de bruixeria, esoterisme, quiromància... S'ha produït el canvi, efectivament. I la «culturització» de les masses a través de la televisió molts de pics ens ha semblat un orgasme de cada vegada més generalitzat. Tal volta ha passat únicament que aquestes dates han coincidit amb les del pagament dels darrers terminis d'electrodomèstics, encara que, tot seguit, s'hagin presentat més paranys: el segon canvi de cotxe, la segona residència, etc.

I ha estat en aquesta època de felicitat sense rebels, malgrat l'atur, que ha tornat a comparèixer Miquel López Crespí.

I ha ressorgit amb força, amb embranzida, i ha guanyat tota mena de premis literaris: teatre, narrativa, poesia... No és que a mi m'emocionin gaire els premis, perquè, al capdavall, tenen un valor circumstancial, accidental, independentment de l'econòmic, que és el que importa. Són, però, una forma «normal» de cridar l'atenció dins una cultura «anormal» com la nostra, i cal acceptar-los amb la transcendència que permet qualsevol competició social, és a dir, amb el valor passatger d'un campionat esportiu. A qui importa avui Tarrés, el cap de ferro, o Primo Carnera?

Això ho sap molt bé López Crespí, evidentment...

I ho sap també un altre amic escriptor, Ignasi Riera. Tal volta per aquesta raó va escriure com a pòrtic d'Històries per a no anar mai a l'escola, que López Crespí «ha entès els preceptes ètics d'un compromís polític sense compensacions». Afirmació a la qual jo afegiria, a més a més, per si no s'hagués entès del tot la suggerència, sense competicions. Bastaria llegir aquesta obra de teatre per a descobrir la finalitat que l'autor persegueix. Una obra difícil, de gran complexitat, d'experimentacions escèniques prou interessants (complementacions mútues dels sons, dels personatges, de les paraules, lligades en un «cos únic» de ritme trepidant), però que conserva en tot moment el compromís amb el món en què pretén d'incidir, el compromís del mateix autor.

«Els fills dels senyors tenen pixera!» he llegit en el text original, com a expressió unànime de tots els personatges, però David contesta: «Investiguen un "nou" classicisme. L"'art intemporal", en diuen, "copsador d'essències"». En voleu més, d'evidència?

Cal advertir, a més, que el teatre de López Crespí no és el teatre a què ens té acostumats la Mallorca pretesament culta, durant quaranta anys d'avorriment i de rutina. El teatre mallorquí -Forteza, Mas, Segura, etc.- és pura gasòfia, una escòria estricta o un carall de sentimentalisme popular. Els autors, en aquesta terra insular dels Paisos Catalans, sembla que només han tingut una obsessió, i no precisament eròtica, sinó eixorca: ridiculitzar d'una forma barroera el mateix poble. I els intents seriosos o, si més no, amb voluntat i ambició crítica, d'oferir des de l'escena una panoràmica més avançada i progressiva no han tingut un accés normalitzat a les taules d'un teatre. Tampoc no han tingut el suport de les institucions, ni del públic ni dels crítics, si és que a Mallorca es pot parlar de crítica, aquesta entelèquia angèlica. És el cas d'Alexandre Ballester amb Dins un gruix de vellut o Massa temps sense piano. És el cas també de Llorenç Capellà amb Bolles de colors o El passdoble. I serà el cas, com ja va passar amb Autòpsia a la matinada, de López Crespí amb aquest Homenatge Rosselló-Pòrcel.

Max Frisch va escriure a Mein Name sei Gantenbein, que «va romandre fins al final a la cambra de literatura del Reich». A quina cambra de literatura ens deuen haver condemnat ara? La mediocritat que, no fa gaire, rebutjàvem tots -els triomfadors d'ara, també- està institucionalitzant-se. És la victòria de l'home gris sobre Manhattan i Woody Allen? Ja ho deia aquella cançó nacional espanyola (nacional-sindicalista, potser?) de l'any tirurany, Carmen de España, / manola, / Carmen de España, valiente / Carmen con bata de cola / pero cristiana y valiente, ¿talment la cultura institucionalitzada ara, premeditadament cristiana, vaticana i pontifícia, a més de decent i casta? Perquè la decència i la castedat no tenen res a veure amb el sexe, sinó amb l'esterilització pasteuritzada del cervell.

No crec, però, que Homenatge Rosselló-Pòrcel tengui un lloc entre les consignes, com un sant de guix comprat a Olot, de la institucionalització cultural. Li manca resignació, paciència i els vots necessaris -i qué en faríem de la monja de Diderot?- per a la reforma. Aquest és ara, i gairebé sempre, l'únic pecat cabdal que no es pot perdonar ni commutar.

I així, lentament, a poc a poc, les hores que estimaven han tornat més pàl.lides. S'han mustiat. Com un pètal de rosa entre les pàgines d'un llibre antic. Una primera edició de Brecht tal volta? Perquè si la merde! d'Artaud i la crítica despietada de Brecht foren assimilades per la societat burgesa i desenvolupada de l'Estat francès i d'Alemanya i per les cultures nacionals respectives, els trencaments innovadors i revolucionaris -sempre que no siguin superficials o epidèrmics- estan condemnats entre nosaltres a restar paralitzats a la prehistòria de la cultura catalana.

Tenim tant de temps per a morir de fàstic, gràcies a la maleïda rutina...

L'església social nostrada, feta de randes, roquets creus alçades (i gràcies que no siguin gammades, però els en podríeu demanar noves als xuetes del pare Garau o als que figuraven a les llistes blaves del 36) i sermons dalt trona, no permet gaire la diversió i l'heterodòxia. Ara, López Crespí, amb Homenatge Rosselló-Pòrcel, intenta d'animar un poc l'ambient. Més o menys, com ha passat sempre. Potser ho aconseguirà, no ho sé. Potser qualcú se n'escandalitzarà, qualcú altre arrufarà el nas i, fins i tot, es pot enfurismar. Crec, però, que la majoria adoptarà l'arma de sempre: el silenci i el menyspreu. Per a un escèptic, això és la vida, la vida provinciana i mimètica. Molts de segles enrere, Marc Aureli ja ho va dir als Soliloquis, «no hauran passat deu dies, quan et consideraran com a un déu aquells mateixos que ara et tenen per una bèstia i per un simi». Així pot arribar a esser de vel.leitosa la persona humana.

L'important, a fi de comptes, és la feina que hom fa. La pròpia lluita. L'exercici inquiet i disconforme, la capacitat de qüestionar-ho tot i d'acceptar-ho tot amb estoicisme, sense arribar, però, a posar-hi l'altra galta, i tenir el pensament sempre obert a la curiositat.

(Son Rapinya, Ciutat)

Desembre, 1984

Veus literàries: Mateu Morro analitza l´obra de Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 19 Juny, 2013 09:10 | facebook.com

Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa. (Mateu Morro)


MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ I LA NOVEL·LA HISTÒRICA A MALLORCA: CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Mateu Morro Marcé, historiador


En Miquel López Crespí ha fet molta de feina per recuperar la nostra història a través de la literatura. La tasca que ha duit a terme com escriptor i periodista és enorme. La seva aportació constitueix una obra extensa, que abasta la prosa, la poesia i el teatre, i que toca d’una manera o de l’altra multitud de temes i moments del nostre passat i el nostre present. Ara, amb aquesta nova novel·la, torna tractar el tema de la guerra civil i la repressió que la va seguir, per reconstruir amb detall un moment de gran importància en la història del poble de Mallorca, una fita que ha condicionat generacions senceres de ciutadans, i que en certa manera ens segueix condicionant i és encara, més per desgràcia que per sort, una part del nostre present.

Han passat molts d’anys de llavors ençà. Aviat farà vuitanta anys d’aquell terrible estiu de 1936, inclement i indecent no per la calor que sol fer el mes de juliol sinó per la inhumanitat que anava a lloure per camins i carreres. Quants de patiments, quants d’assassinats, quantes persones que varen veure la seva vida capgirada i totes les esperances trencades! Quina tremenda passa enrera a tots els nivells de la cultura, de la societat, de la política i de la vida!

El cop va ser brutal i va deixar ferides pregones, però els anys, un darrera l’altre, van passant. En desaparèixer les persones que visqueren els fets desapareixen també els testimonis i, amb ells, la memòria viva de tot el que es va esdevenir. Per un altre cantó, la memòria del passat fa nosa i no és gaire fomentada des dels grans mitjans culturals, d’informació i de creació d’opinió. Per això, tasques com les de na Margalida Capellà, que amb el seu llibre “Dones republicanes” és la inspiradora directa de “Caterina Tarongí”, són d’un valor excepcional.



La feina dels creadors també és important i, de fet, són molts els llibres escrits a Mallorca que tracten la Guerra Civil. Però pocs ho fan amb la profunditat i l’exigència de rigor amb què ho fa “Caterina Tarongí”, elegint a consciència els protagonistes entre la gent que tan sovint és oblidada per la història oficial. Miquel López se centra en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones, repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Sobre aquests tres eixos aixeca l’arquitectura de la novel·la.

Tant la investigació com la creació literària són espais imprescindibles de reconstrucció de la memòria històrica i són necessaris -en contra del que hi ha gent que diu- per poder mirar lluny i anar cap endavant. La Guerra Civil segueix sent una qüestió actual. Vulguem o no vulguem. És actual en tant que memòria històrica viva, recuperada per escriptors i investigadors com en Miquel López Crespí i na Margalida Capellà i és actual també en tant que és l’expressió d’una realitat de domini polític i social, de caràcter estructural, que, si més no d’una manera parcial, segueix operativa.

Fa uns anys pareixia que aquest era un tema tancat i es tenia la impressió que de cada cop tot allò de la Guerra Civil i la repressió se’ns feia més lluny. La transició deien que havia estat modèlica i, en teoria, basada en la reconciliació. En aparença s’havia passat pàgina. Tot això ha canviat d’ençà que la crisi econòmica ha posat en evidència la fragilitat de tantes coses que semblaven sòlides. Ara veim que ens pensàvem haver superat la història en positiu i que en realitat el que s’havia fet era amagar-la. Pareixia tot superat, quan de cop i volta se’ns fan evidents comportaments que reprodueixen els coneguts esquemes de la intolerància i la negació de la democràcia. La monarquia, l’estat centralista, el sistema financer, l’església, l’exèrcit... se’ns mostren en actituds que pareixien superades. Maneres de pensar i d’actuar que recorden la crispació obsedida dels enemics de la democràcia i la justícia tan ben reflectits a la novel·la d’en Miquel López.

Els protagonistes de “Caterina Tarongí” estableixen un diàleg interior amb ells mateixos i, a la vegada, amb un món opressiu que els vol esclafar i que mai no els deixarà ser lliures. Amb una depurada tècnica narrativa l’autor aconsegueix recuperar la petita història d’unes persones dignes en un món que de cop esdevé més indigne i, mot a mot, ens va refent una part de la nostra memòria històrica. El discurs narratiu dóna, amb encert, protagonisme a les oblidades, als fugitius, als empresonats i als assassinats, en una novel·la oberta, que potser qualque dia, si a en Miquel li lleu, s’acabarà d’escriure.

Miquel López Crespí fa que siguin els ulls de Caterina Tarongí els que copsin l’episodi que es descabdella a partir de juliol de 1936 i ens el mostrin des de la visió incrèdula d’una persona que mai hagués pogut imaginar que existís en el món tanta malvolença ni que es congriàs tanta enveja dins els cors de les persones, però que alhora té tota la lucidesa de qui té els peus ben fiters a la terra que estima.

La història es repeteix amb un cert moviment cíclic. La terrible repressió de les persones d’esquerra, la tortura i assassinat de mallorquins condemnats per judaïtzants, expressen un pensament intolerant que nega el dret a qualsevol diferència i uns grups dominants disposats a fer tot el que sigui per mantenir els seus privilegis. Aquesta actitud, tan viva a hores d’ara en els grans mitjans de comunicació de la dreta espanyola, és la que nega el dret a decidir i que, ben al contrari, es replanteja recentralitzar l’estat autonòmic a la seva mesura. Estam davant unes elits molt geloses del seu predomini, que no tenen en absolut una cultura de la diversitat i que són refractàries a tota casta de pactes i concessions als “altres”: be siguin els sindicats, l’esquerra o les nacions diferents de l’espanyola o castellana.

I d’això va aquest llibre que lliga els fets del segle XVII amb els del segle XX, amb habilitat i intel·ligència, teixint un discurs de llibertat i dignitat front a unes circumstàncies brutals. “Caterina Tarongí”, doncs, és un llibre compacte, sòlid i sense escletxes. Escrit en un estil clar i precís. Un llibre trist també, que ens descriu el retaule terrible de la repressió a través d’històries sentides i senzilles, que tots hem senti contar qualque vegada, i que ens mostra la repressió en una dimensió global, de sentit històric: la repressió ancestral de tot allò que surt dels esquemes dels poderosos.

Miquel López Crespí estableix un paral·lelisme entre la vida i persecució dels jueus i la vida i persecució de les persones d’esquerra a Mallorca. La comparança no és absurda perquè els dos moments tenen moltes coses en comú. Són dues realitats completament diferents, és obvi, però que topen amb uns mateixos comportaments dels grups de poder i també, tot s’ha de dir, amb la complicitat, activa o indiferent, de la majoria de la població. Perquè aquest és un fet que no s’ha d’oblidar: la manca de modernització, la manca de democràcia, la destrucció de la identitat nacional del poble de Mallorca, s’ha fet amb el suport actiu dels grups dominants mallorquins i el consentiment de la immensa majoria de la població. Eren molts de mils els que anaren a veure cremar gent a finals del segle XVII i eren molts el que desfilaven i anaven a les misses d’acció de gràcies a cada èxit de l’exèrcit franquista. Per no parlar dels suports socials al règim en els llargs i pacífics anys de dictadura, els anys de pau i creixement econòmic, quan es varen posar els fonaments de l’economia turística.

És cert que, tot i les involucions i crisis, les coses han millorat molt en relació a aquells temps de foscor, però encara roman viu molt del passat més fosc que va protagonitzar episodis com els que en Miquel descriu mestrívolament a “Caterina Tarongí”. Viure una altra religió no era possible, en aquella Mallorca obscurantista del Pare Garau, sense córrer un perill cert que et tancassin i potser et matassin. I pensar pel teu compte en aquella societat de fa vuitanta anys, quan de nit els matons pasturaven a lloure assedegats de sang, també era molt perillós. Les societats de tarannà tolerant, les societats democràtiques, no generen mai situacions tan opressives. Aquestes situacions sols són possibles en societats en les quals el discrepant no és acceptat, i és vist com un delinqüent, un “heretge”, un pervertit que “no és com els altres” i que mereix ser aniquilat.

Mantenir les pròpies conviccions en aquestes conteses, ni que sigui de manera privada, és cosa d’herois i de valents. I aquests papers solen estar reservats als homes. Són molt poques les dones que aconsegueixen que el seu nom sigui present en els llibres d’història; a la dona li toca un paper més reservat, de segona línia. De tota manera les dones sovint juguen un paper cabdal, com es veu en el cas dels xuetes del segle XVII, en la transmissió cultural que fa possible la pervivència de la identitat comunitària. Per això la dona ha estat perseguida com a heretge, bruixa, fetillera, judaïtzant o com a encobridora i protectora d’opositors. Les dones varen jugar un paper activíssim a Mallorca a partir de juliol de 1936 i possiblement, tal i com descriu la novel·la de Miquel López Crespí, varen ser elles les que protagonitzaren els millors moments de sacrifici i solidaritat.

Na Caterina Tarongí és un personatge de la nostra història, i un referent de la resistència digna i ferma davant l’opressió, que va ser més intens durant la Segona República quan Gabriel Alomar i altres intel·lectuals progressistes s’hi comprometeren, intentant posar les fites d’una nova identitat democràtica. Forma part del nostre martirologi, al costat d’Emili Darder i Aurora Picornell. Però la memòria del poble mallorquí està filtrada, amb caràcter previ, per un sedàs que no deixa passar segons quines arestes. Els esforços per recuperar uns noms que cohesionin la migrada consciència col·lectiva de les illenques i illencs troben moltes traves en el seu llarg pelegrinatge.

Així la Germania és una gran desconeguda del poble mallorquí, la Guerra de Successió està tapada amb set panys i, en general, la nostra història malviu escassament coneguda entre la població. El que hi ha, a un nivell de gran difusió, és l’intent d’encolomar-nos una història oficial falsa i feta a mesura d’ideologies reaccionàries i assimilacionistes. És la marca España, que en diuen ara. L’escola és l’únic reducte que resisteix, ho saben, i per això van per ella. Els molesta la tasca enorme i desinteressada, que mai podrem agrair prou, que han fet milers d’ensenyants per formar persones conscients, actives i crítiques. Desmuntar l’escola és el seu gran objectiu.

Per això hem de llegir i acollir amb interès aquesta novel·la, que entra en un tema difícil que n’hi ha que voldrien que fos silenciat per a sempre. Llegint “Caterina Tarongí” hi hem de trobar els arguments positius per voler una societat més justa i més democràtica. És cert que els nostres grans moments històrics són moments trists, de derrotes i desgràcies col·lectives, però l’exemple dels que lluitaren i mantengueren unes conviccions és el que fa possible la continuïtat d’un fil alliberador mai estroncat i avui més necessari que mai.

El teatre experimental a les Illes

pobler | 18 Juny, 2013 11:48 | facebook.com

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven. (Miquel López Crespí)


El teatre modern a Mallorca i la memòria històrica.



Estrena de l'obra El Cadàver, de Miquel López Crespí a Barcelona.

La publicació de l'obra Els anys del desig més ardent coincideix, amb un parell de mesos de diferència, amb l'aparició d'una eina de treball imprescindible per a la història i investigació teatral: el Diccionari del Teatre a les Illes Balears (volum I A-O). Una obra de consulta obligatòria que s'ha realitzat sota direcció de Joan Mas i Vives, coordinada per Francesc Perelló Felani amb l'ajut d'un Consell Assessor format per Ramon Díaz, Josefina Salord i Marià Torres. En l'elaboració de l'obra hi han participat igualment, com a becaris o becàries, Àngela Aguiló Ferrer, Sònia Capellà Soler, Catalina Mateu Lladó, Maria Muntaner González, Maria Pons Pons, Magdalena Prohens Colom, Maria Quetglas Mesquida, Pere Roig Massanet i Maria del Mar Verd Julià.



Ha estat una coincidència curiosa que aquest llibre es publicàs en el mateix any que s'ha editat Els anys del desig més ardent. Tot plegat m'ha fet reflexionar en aquests més de trenta anys d'escriure teatre, amb les conegudes dificultats que, en aquestes dècades i sota diversos tipus de règim polític, dictadura feixista o monarquia parlamentària, hem tengut els autors teatrals mallorquins. Bastaria recordar els problemes històrics que homes de la vàlua d'Alexandre Ballester, Joan Soler Antich, Llorenç Capellà, Josep M. Palau i Camps o Jaume Cabrer han tengut per a veure les seves obres representades o, almanco, valorades al seu país.

Fins fa poc, ja que les coses sembla que comencen a canviar molt lentament, la situació teatral mallorquina era molt semblant a la descrita per Grerori Mir en Literatura i societat a la Mallorca de postguerra (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1970) quan escrivia: "L'evolució històrica de la nostra comunitat, la seva concreció en un tipus humà sui generis, les adverses condicions objectives quan tants d'anys hem arrossegat, només possibilitaven un teatre costumista". Joan Fuster definia a la perfecció aquest tipus de teatre de "fer riure", preponderant durant molts d'anys tant a València com al Principat i a les Illes, en la seva Literatura catalana contemporània (vegeu pàgs. 395-405): "Tancats en cercle restrictiu, els teatres regionals hagueren de viure de la pròpia tradició impermeable. Han mantingut fins a la fi les notes característiques del seu origen vuitcentista: obres curtes, sovint d'un sol acte, d'estructura senzilla; preponderància de l'humor gruixut, o de la sàtira, però generalment de la pura i simple voluntat de fer riure a tota costa; abús del color local, del pintoresquisme folklòric, fins i tot quan ja no té base en la realitat".

De les nostres inquietuds teatrals i influències culturals ja n'hem parlat en dos llibres memorialístics. D'una banda, a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000); vegeu concretament els capítols "El teatre modern a Mallorca", "Pere Capellà (Mingo Revulgo): l'autor més popular", "Anys setanta: els premis de teatre en la lluita per la normalització del català", "Les germanies i el teatre mallorquí de la revolta", "Un homenatge teatral als estudiants assassinats per la dictadura franquista"... També en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003) es pot trobar un capítol al respecte: "El teatre modern a Mallorca", on s'inclou un interessant article de l'escriptor Miquel Mas Ferrà estudiant l'obra Acte únic, que s'edità en la collecció de textos teatrals "Tespis" de la Universitat de les Illes Balears (UIB). Referències directes al fet d'escriure a Mallorca es poden trobar en el meu Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Ciutat de Mallorca, Calima Edicions, 2002) i en La novella (Eivissa, Res Publica Edicions, 2002).

Però en aquests treballs no inform amb detall de l'origen concret d'aquestes tres obres, diríem "de la postransició": Acte únic, Els anys del desig més ardent i Carrer de Blanquerna.

Lluny de l'etiqueta de "teatre brechtià" o teatre inscrit dins del "realisme social" amb el quals s'ha volgut definir la meva obra, les tres peces abans esmentades tenen, pens, molt poc a veure amb les conegudes posicions teatrals del gran i admirat dramaturg alemany.

No negaré ara que a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, l'estudi i assimilació de les concepcions de Bertolt Brecht eren quasi obligatòries per a tot aquell que es volia dedicar al teatre. Anàvem a veure qualsevol estrena de Brecht, evidentment, i, a Lisboa, en temps de la Revolució dels Clavells, poguérem veure diverses "aplicacions" de la tècnica brechtiana a realitats diverses.

Alguns "manuals" de fa trenta anys, a part de La revolución y la crítica de la cultura, d'Alfonso Sastre (Barcelona-México, Grijalbo, 1970) eren el famós Breviario de estética teatral (Buenos Aires, La Rosa Blindada, 1963) de Bertolt Brecht, La técnica teatral de Bertolt Brecht de Jacques Desuché (Barcelona, Oikos-Tau, 1968), Bertolt Brecht de Paolo Chiarini (Barcelona, Ediciones Península, 1969), Brecht y el realismo dialectico de Weigel, Liubimov, Weiss, Hormigón i diversos autors més (Madrid, Alberto Corazón Editor, 1975) o El compromiso en literatura y arte del mateix Bertolt Brecht (Barcelona, Ediciones Península, 1973), auténtica biblia de tot autor compromés a començaments del setanta...

L'aprofundiment en les propostes de teatre polític de Piscator; el coneixement de les experiències revolucionàries de Vladímir Maiakovski, Antonin Artaud, Peter Brook, Dario Fo, el situacionisme francès, les primeres representacions del Living Theater, ens obrien les percepcions a formes ben diverses d'entendre el fet teatral. Però aquestes influències no sempre es reflectien de forma directa en les nostres obres. Una cosa era l'admiració, el respecte total i absolut per les creacions i concepcions político-literàries dels grans creadors i transformadors del teatre mundial, i una altra de ben diferent, ser la còpia mecànica del que ells feien o pensaven.

Miquel López Crespí

Un article de desembre de 2003

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les dones republicanes, els xuetes i la repressió franquista en la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 17 Juny, 2013 09:02 | facebook.com

És curiós constatar com els fills dels vençuts, com ara en Llorenç Capellà, la seva germana Margalida i l´autor de Caterina Tarongí, ens entestam a mantenir viu el record, la memòria dels anys del genocidi contra el nostre poble, contra la cultura catalana i l’esquerra mallorquina. M’adon que procedim d’un univers que no té res a veure amb el que han viscut molts fills i filles dels vencedors, determinats membres de l’"esquerra " que portaren endavant la reforma del règim franquista, la feina de la restauració borbònica; la “Transició”, solen dir-ne els corifeus de la defensa de l´Estat sorgit dels pactes d´aquells anys. Qui no recorda aquella amnèsia història, la prohibició de parlar dels nostres morts, la impossibilitat de portar banderes republicanes a les manifestacions, l´enlairament descarat dels borbons, la justificació d´una Constitució que consagrava “legalment” el mateix que Franco havia aconseguit amb la força de les armes i els assassinats en massa de progressistes de totes les tendències: la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España”, la impossibilitat de federar comunitats autònomes, l’economia de mercat capitalista, la negació absoluta de qualsevol provatura republicana, la negació del dret dels pobles a l’Autodeterminació?


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (IV)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Davant la màquina d´escriure, a punt de començar el primer capítol de Caterina Tarongí, comprovava que no existia cap diferència entre la realitat descrita a Dones republicanes, entre la prosa concisa de na Margalida Capellà, i les històries que contaven les jornaleres dels pobles de Mallorca, la mare i la padrina. Eren les dones mallorquines parlant del dolor, del patiment que militars, sacerdots i falangistes causaven als treballadors.

És curiós constatar com els fills dels vençuts, com ara en Llorenç Capellà, la seva germana Margalida i l´autor de Caterina Tarongí, ens entestam a mantenir viu el record, la memòria dels anys del genocidi contra el nostre poble, contra la cultura catalana i l’esquerra mallorquina. M’adon que procedim d’un univers que no té res a veure amb el que han viscut molts fills i filles dels vencedors, determinats membres de l’"esquerra " que portaren endavant la reforma del règim franquista, la feina de la restauració borbònica; la “Transició”, solen dir-ne els corifeus de la defensa de l´Estat sorgit dels pactes d´aquells anys. Qui no recorda aquella amnèsia història, la prohibició de parlar dels nostres morts, la impossibilitat de portar banderes republicanes a les manifestacions, l´enlairament descarat dels borbons, la justificació d´una Constitució que consagrava “legalment” el mateix que Franco havia aconseguit amb la força de les armes i els assassinats en massa de progressistes de totes les tendències: la monarquia borbònica, la “sagrada unidad de España”, la impossibilitat de federar comunitats autònomes, l’economia de mercat capitalista, la negació absoluta de qualsevol provatura republicana, la negació del dret dels pobles a l’Autodeterminació?



A Mallorca era curiós veure personatges, fills de falangistes de categoria, dirigint determinats partits en teoria molt rojos però que predicaven l’oblit del passat, el silenci envers els crims del feixisme i perseguien les banderes republicanes que portàvem en aquelles primeres manifestacions de la transició. Els fills dels vençuts romaníem atents a tant de pacte amb el franquisme, amb tanta traïció per a situar-se a recer del poder, i no ho acabàvem de creure. Restàvem amb els ulls oberts, completament astorats, sense creure el que vèiem cada dia, sense arribar a entendre tanta capacitat de traïció només per a trepitjar moqueta, per a gaudir dels bons sous i privilegis que comportava –i comporta- ser criats del poder. A l’època de la restauració borbònica dirigien determinats partits d´esquerra els fills dels que tancaren els mostres pares a la presó. Eren els dirigents que pactaven amb els companys de guerra dels seus pares l’oblit de la lluita guerrillera, el combat per la República i el Socialisme, el rebuig a la independència de les nacions oprimides per l’Estat espanyol, la pervivència de l´economia d´explotació capitalista.

Bé, de tot això n’hem parlat en assaigs/assajos i en determinades històries de la transició. Ara mateix record L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), publicat per Lleonard Muntaner; Cultura i antifranquisme, d’Edicions de 1984; No era això: memòria política de la transició, d’Edicions El Jonc; Cultura i transició a Mallorca, d’Editorial Roig i Montserrat; Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, d’Edicions Cort; i Novel·la, poesia i teatre: memòries 1968-2008, d’El Tall Editorial, entre d’altres.

Caparrudesa, ganes de portar la contrària als que ens volien i volen mantenir en l’amnèsia? La ràbia contínua dels vençuts, contra la injustícia? No bastava que el franquisme hagués exterminat de rel tota possibilitat de canvi progressista a les Illes, a la resta de l´Estat, sinó que ara, quan pensàvem albirar la llibertat, ens tornaven a explicar que –en interès dels pactes amb el franquisme reciclat- havíem de callar i que la nostra bandera era la de la monarquia. Qui no recorda aquell repugnant espectacle, el primer acte polític del PCE quan va ser legalitzat pels dirigents del Movimiento Nacional? I quin va ser aquest acte que va fer remoure dins les fosses comunes els milers d´antifeixistes i republicans assassinats pel feixisme? Encara avui es pot veure en els vells documentals d’aquella època: el Comitè Central del PCE (Carrillo i tota la tropa de “provincías”) enlairava la bandera bicolor i explicava que no era el moment de lluitar per la República. Quina vergonya! Milers d’antics supervivents de les batalles de la guerra civil, tantes persones que havien pogut sobreviure a les tortures i als llargs anys de presó, als camps de concentració franquistes, ploraven en constatar l’amplària de la traïció!

Quin fàstic en els anys 76 i 77 constatar que qui estripava les banderes tricolors eren els “nostres”. La Guàrdia Civil ja no necessitava molestar-s’hi. Formant part de molts de “serveis d´ordre” d’aquella època hi havia els nous guàrdies civils, els criats d´aquells que es preparaven a ocupar els locals sindicals, les poltrones institucionals, els seients d´ajuntaments i parlaments. Sí, ningú no ho nega: alguns d’aquests es reclamaven del marxisme i, els més agosarats, d´un abrandat anarquisme. Però els agradava més el que oferien els franquistes reciclats, el cap del Movimiento Nacional Salvador de España, l’inefable Afolfo Suárez, representació visible de la nova España de sempre, unitària, borbònica i procapitalista, teledirigida per l’imperialisme ianqui i la socialdemocràcia mundial.

No; nosaltres no hi érem ni hi volíem ser en aquest àpat salvatge, en aquesta orgia bastida damunt la sang i els patiments de milers i milers de republicans i republicanes de totes les nacions oprimides per l’estat espanyol.

Poca gent va mantenir-se fidel a la memòria dels nostres. En els anys vuitanta l’escriptor Llorenç Capellà va coordinar una eina bàsica per a tornar a trobar el fil de la nostra història. Em referesc als articles i documentació gràfica de Memòria Civil, aquella eina essencial per a la nostra formació que sortia cada setmana a Diario de Baleares. Posteriorment, conreant la memòria oral, ben igual que na Margalida amb Dones republicanes, en Llorenç ens va oferir aquella arma de destrucció massiva –de la desmemòria, evidentment!- que té per títol Diccionari vermell. Sense aquesta feinada, en els anys tenebrosos que comentam, la postransició dels oportunistes i vividors de la política... hauríem pogut bastir les novel·les sobre la guerra civil que hem anat comentant? Jo ho començ a dubtar. Qui és el valent que pot resistir anys i més anys sota el domini de pocavergonyes i malfactors? Només aferrats a la memòria dels nostres, al salvavides que representava la tasca d´en Llorenç i na Margalida, podíem provar de fer front a les tones de barbàrie que ens queien al damunt.

Sortosament els temps han anat canviant. Fa uns anys, en Llorenç Capellà escrivia un article, magnífic com tants dels seus, titulat “Els nous conversos”. En Llorenç saludava la incorporació d’una part de l´esquerra del règim –especialment el sector provinent del carrillisme- a la memòria i la lluita republicana. “Benvinguts sien, els nous conversos”, deia, saludant la conversió, afegint que serien ben rebuts a les nostres fileres malgrat que haguessin estat dècades besant la mà dels borbons i de qualsevol baronia estantissa que trobaven pel davant.

Les paraules textuals de l´amic Llorenç Capellà eren aquestes: "Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". Per riure o per plorar? No ho sé. El cert és que aquestes sobtades conversions al republicanisme quan ja resten pocs vots que rapinyar, també sorprengueren a molta gent.

Jo també vaig escriure un article comentant aquests fets en el qual, entre altres coses, escrivia: “El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’, com escrivia en un article titular ‘Visca la República!’. Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava ‘un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar’.

‘Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de ‘nous conversos ‘ i de ‘joancarlistes que es diuen d'esquerres’ que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels ‘nous conversos’, la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, ‘per fer el joc al feixisme’, els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

`’Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

‘Els ‘nous conversos’, que diu Llorenç Capellà, els ‘joancarlistes 'republicans'’, com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat”.

A L´article de Llorenç Capellà i en el meu donàvem la benvinguda als nous conversos al republicanisme. Cap problema. Només esperam que siguin conseqüents, que no es deixin portar per l´oportunisme com en el passat, que la conversió sigui sincera, que comprenguin que han estat fent feina per la monarquia durant dècades i dècades.


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

pobler | 16 Juny, 2013 13:12 | facebook.com

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)



Un dels locals de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) a Palma (Mallorca).

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.


Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)

pobler | 15 Juny, 2013 13:01 | facebook.com

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica


Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.



Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.



Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Els escriptors mallorquins, la lluita contra els borbons i la literatura catalana

pobler | 14 Juny, 2013 09:31 | facebook.com

Les idees de la Revolució Francesa en la novel·la històrica de les Illes.


Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)


L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)


La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració



Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs” i Miquel López Crespí, escriptor.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.



Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

CAN ALCOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES

pobler | 12 Juny, 2013 19:20 | facebook.com

CAN ALVOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES


Can Alcover – Espai de Cultura i Lleonard Muntaner Editor es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre


CATERINA TARONGÍ Original de MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


L´acte tendrà lloc dijous dia 13 de juny de 2013, a les 19h. A Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24, de Palma)

Hi intervendran: Margalida Capellà, escriptora; Mateu Morro, historiador, i l´autor del llibre. Moderarà l´acte Lleonard Muntaner, editor.


La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes. (Miquel López Crespí)


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (III)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Però tampoc vaig acabar amb la temàtica de la guerra civil escrivint les novel·les Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial), relat de la vida, dels patiments i les esperances dels presoners republicans venguts a Mallorca l´any 40. En un determinat moment m’adon que no he tractat com pertocava la vida dels guanyadors! Qui eren aquests mallorquins, què volien els intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga? D´on sorgia el seu provat reaccionarisme? De quin món, de quina tenebrosa època geològica compareixen aquests monstres d´un passat remot? Ver aquí de nou la Inquisició endiumenjada de falangista, requetè, sacerdot i militar! Els germans Villalonga, Joan Estelrich o la nostra insigne poetessa Maria Antònia Salvà bastint poemes en honor al “General”. Llorenç Villalonga, lloant públicament Falange Española Tradicionalista y de las JONS alhora que blasma contra la cultura catalana i la Generalitat de Catalunya, contra el marxisme que vol acabar, diu, amb la civilització occidental.

A poc a poc anà sorgint de la meva enfebrada imaginació el món cultural i polític dels feixistes mallorquins en novel·les com Una Arcàdia feliç, publicada també per Lleonard Muntaner el 2010, i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, que va treure l´any 2012 Onada Edicions, de Castelló.



Després d´aquestes novel·les pensava que havia arribat el moment de plegar. Potser calia deixar de banda aquest univers de dolor, curull de malsons. Un temps que ens ha marcat de forma definitiva i que encara condiciona el nostre present cultural i polític si tenim en compte les lleis absurdes que redacta i porta a la pràctica el Govern del senyor Bauzá.

Però just ara mateix, quan em pensava que no tornaria a fer cap altra novel·la sobre la guerra civil, compareix na Margalida Capellà amb els seus llibres i modifica tots els meus plans.

La lectura de Dones republicanes em sobtà de seguida. La idea d´escriure una novel·la (i fins ara ja n´han sortit dues!) em va venir al cap ràpida, fulminant. Na Margalida em facilitava la tasca. A mesura que anava llegint la vida d´aquelles dones, els capítols es creaven dins la meva imaginació a una velocitat vertiginosa. Simplement es tractava de començar la feina i provar de fondre, en una sola (na Caterina Tarongí!) el torrent de vida palpitant que na Margalida em posava al davant. La prosa enèrgica, sense floritures, brillant, de na Margalida em situava davant un repte, i aquells que em coneixeu, ja sabeu com m´agraden els reptes. Es pot dir que l’impacte d’aquelles entrevistes va ser tan fort que li vaig explicar els meus plans de seguida, just en el moment que acabava de llegir la darrera pàgina dels dos volums de Dones republicanes.

Josep Massot i Muntaner ja ens ho havia advertit en el pròleg a Dones republicanes: “El lector atent trobarà en aquestes pàgines matèria abundant per a la reflexió i hi aprendrà sens dubte moltes coses. Les cinquanta-cinc dones que hi vessen els seus records, els seus patiments i els seus sentiments (a vegades d´oblit i de voluntat de reconciliació; altres vegades d´odi i de ressentiment) són molt variades, tant per la seva procedència (la majoria són mallorquines, però n´hi ha algunes de menorquines i qualcuna altra de fora), com per la seva edat (algunes pràcticament només saben el que han sentit dir a la família; altres, en canvi, varen viure de prop les incidències de la guerra), com per la seva formació (una bona part no varen rebre una instrucció adequada, com era costum aleshores a la pagesia, però altres procedeixen de bona família i qualcuna té fins i tot estudis superiors).”

Així, doncs, em vaig posar a escriure de seguida. Record que vaig trucar na Margalida i li vaig dir que era obligatori escriure una novel·la. Jo no sé si ella recordarà la meva emoció. Potser va pensar que estava esperitat. Coses d´escriptors! Però m’encoratjà a continuar endavant. El cert és que la meva antiga decisió de no escriure més novel·les sobre la guerra civil se n`havia anat en orris. Ara em pareixia que no havia escrit encara el que pertocava i que era tasca essencial provar de resumir literàriament tot el que na Margalida tractava a nivell periodístic.

Moltes de les anècdotes que podreu trobar a la novel·la són ben autèntiques; són les que expliquen les republicanes entrevistades. Simplement les he unificades per fer un relat que incorporàs tanta vitalitat, el batec de la vida que na Margalida ha sabut captar de forma tan magistral. Esper que la novel·la Caterina Tarongí estigui a l’alçada dels llibres/de les realitats que l´han inspirada!

Record el moment inicial de la primera pàgina en blanc. Vaig respirar profundament. De cop i volta em vengueren a la imaginació els records familiars de l’inici de la sublevació militar a sa Pobla, els relats que em va contar la mare. Parl de la resistència dels socialistes i carrabiners republicans a l’exèrcit i els falangistes. Precisament el primer capítol de la novel·la reprodueix ben exactament aquests moments cabdals en la història del nostre poble.

El socialista Jaume Serra Cardell i els carrabiners Juan Orozco Trulla i Cristano Valcárcel Moll pagarien amb la vida el seu valor i la defensa que havien fet dels principis democràtics.

Les pàgines de na Margalida Capellà en retornaven a la memòria les històries sentides a casa meva. Els trets, les corregudes pels carrers del poble, la bandera tricolor que portaven els que feien front a la sublevació i, més que res, serv a la memòria la descripció que em va fer la meva mare de l’ambient d’aquells moments: els plors i els crits de desesperació de les esposes dels carrabiners en assabentar-se que hi havia trets a la caserna... en uns moments la tranquil·litat d’un dia normal en la vida d´un poble mallorquí en aquell estiu del 36 mudava radicalment a conseqüència de la ràbia antidemocràtica de militars, clergat vaticanista i falangistes.

Llegir les entrevistes de na Margalida era com sentit la meva mare i la padrina parlar d’aquells fets terribles. La periodista sabia captar els detalls més senzills però alhora summament aclaridors que li explicaven les dones. Era com si entrevistàs la padrina, Martina Caldés Torrens, una pagesa poblera, creient i que no tenia res de republicana, però que sabia exactament tot el que va passar al poble en els anys de la guerra. Sa padrina Martina i el padrí Rafel Crespí Pons, el germà del batle Miquel Crespí “Verdera”, que va ser l´impulsor de l´Escola Graduada en els anys 20, tenien uns hortets. Sovint, quan era el moment de treure les patates o segar el blat, collir les mongetes i les ametles, anaven a la plaça on, cada matí, a partir de les cinc, ja hi havia els homes i les dones que, provinents de Muro, Campanet, Búger i tots els pobles dels voltants compareixien a llogar-se. Era aleshores, mentre la padrina i les dones feinejaven en el camp quan s´explicaven els fets espaventosos que la gent coneixia: les tortures al metge de Campanet, que cridà tota la nit demanant que el matassin d’un cop; els crits i tocs a la porta; els artesans, mestres i pagesos que eren obligats a pujar al camió a cops de culata; el “Visca la República”, que se sentia de nit o el “Despertau... ens porten a matar!”.

CULTURA I PAÍS - CAN ALCOVER: HOMENATGE A LES DONES REPUBLICANES

pobler | 11 Juny, 2013 09:14 | facebook.com

Can Alcover – Espai de Cultura i Lleonard Muntaner Editor es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre


CATERINA TARONGÍ Original de MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


L´acte tendrà lloc dijous dia 13 de juny de 2013, a les 19h. A Can Alcover (carrer de Sant Alonso, 24, de Palma)


Hi intervendran: Margalida Capellà, escriptora; Mateu Morro, historiador, i l´autor del llibre. Moderarà l´acte Lleonard Muntaner, editor.


Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.



Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.


La Revolució sexual i el socialisme utòpic: George Sand i la literatura catalana

pobler | 10 Juny, 2013 21:15 | facebook.com

Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei. (Miquel López Crespí)


La revolució sexual i el socialisme utòpic


L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els xuetes i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids

pobler | 10 Juny, 2013 08:52 | facebook.com

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


Els xuetes en la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009) – Fragment del capítol “Un vaixell de veles blanques, sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts – Homenatge als xuetes de sa Pobla



Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per Sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

La poesia i els viatges: Les ciutats imaginades (Cossetània Edicions)

pobler | 08 Juny, 2013 19:03 | facebook.com

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades el món dels somnis i del desig



En el llibre Les ciutats imaginades, el poemari que ha editat recentment Cossetània Edicions de Tarragona, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure en el poema "Estació d'Austerlitz", on hom recorda els lluminosos dies de Maig del 68, els amors juvenils, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis que ens sostenien i ens impulsaven a continuar sempre endavant... Aquests versos diuen: "Aleshores érem plens d'esperances i ens bastava sentir / les llambordes parisenques sota els peus per a pensar / que mai no arribarien les encarcarades hores submergides, / el punyent aldarull de tants dies agònics, / la nit que mataren Puig Antich.".



L’autor de Les ciutats imaginades era a Venècia a començaments dels anys setanta.

El poemari Les ciutats imaginades vol deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Es tracta de reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. En els poemes podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor... Hi ha igualment una evident similitud amb la forma i el contingut del poemari El cant de la sibil·la. No endebades ambdós llibres han estat escrits en la mateixa època.



Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005.

En el llibre que ha editat recentment Brosquil Edicions del País Valencià, El cant de la sibil·la, eren Mallorca i els paisatges de la infantesa els protagonistes essencials de la majoria de poemes. Tanmateix, els records, inexorablement, et portaven a altres indrets, a altres contrades amb idèntica o superior càrrega de sentiments i evocacions que els indrets mallorquins. Per això, i de forma quasi simultània, s'anaven congriant els poemes dedicats a Lisboa o París, a Roma o Atenes, al Caire o Venècia. En un determinat moment, després d'anys i més anys d'anar acumulant poemes, vaig decidir-me per bastir dos poemaris amb temàtiques una mica diferenciades. Tanmateix l'alè vital que viatja per les pàgines dels dos llibres és el mateix. Si s'analitzen amb cura aquests poemaris es veurà que, de la feina feta en aquells anys, podrien haver sortit dos llibres amb una perfecta mescladissa de temes i situacions. L'opció que vaig escollir era una entre moltes i no vol dir que fos la més encertada. Separar els poemes per les temàtiques i continguts no vol dir que sigui el millor sistema per a construir un poemari dens i coherent. No. Senzillament, fent ús de la llibertat creativa, qui sap si una de les poques que ens resten!, vaig fer aquesta opció com n'hauria fet una de diferent i per això, de la feina de selecció, anaren sortint els llibres que he escrit al llarg d'aquests darrers anys: El cant de la sibil·la. Temps moderns: homenatge al cinema, Calendaris de sal (inèdit encara en aquests moments) i Les ciutats imaginades.



Miquel López Crespí era a París a mitjans dels anys vuitanta. Fotografia feta en el cementiri Père-Lachaise, en el mateix indret on foren afusellats per la dreta nombrosos membres de la Comuna.

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals el poeta hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor del poemari a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. Hi ha uns versos que ho deixen tot ben indicat. En el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur" llegim: "Ara caminàvem per la ciutat en flames / de la nostra imaginació desfermada.". I, un poc més endavant, es pot anar aprofundint en la intenció de l'autor: "Talment com si en lloc d'agafar el tren / haguéssim pujat dalt un estrany giny que ens portava / a una nova dimensió del temps i de l'espai". En resum, són viatges imaginaris a situacions i indrets que han condicionat i condicionen encara l'existència de l'autor: el París de la Revolució de 1789 o de la Comuna de 1871 sense mancar-hi el Moscou de l'any 1917, quan semblava que el món, com diu la lletra de la Internacional, havia de canviar de base i els que avui no són res demà serien tot.

Aquest imaginari viatge al París de la revolució del segle XVIII el podem trobar en el poema "Va ser com si pronunciassis un conjur". De cop i volta, de forma sobtada, el lector que tengui l'esperit obert i l'ànim disposat per a fruir de les propostes que hi ha en el poemari es pot trobar enmig de la gran revolució parisenca. S'hi diu: "El roig sol naixent il·lumina la sorollosa festa del poble. / Dringadissa de luxoses vaixelles trencades. / Hi ha sorprenents balls d'al·lotes nues, / capcinejant, / indicant el camí. / Els crits de 'A la Bastilla!' fan tremolar les parets de les cases".

La tensió dels versos ve donada precisament per aquest llarg i profund viatge envers el passat, envers una realitat a voltes autèntica i altres irreal. Una realitat a voltes procedent del món dels somnis i dels desigs. El que són ben reals són els evanescents moments de felicitat que l'escriptor vol que hi restin reflectits. Potser, és un pensament subconscient, però que condiciona el poemari, tots els poemaris escrits aquests darrers anys. I tot això malgrat que el poema "Record de Saqqarà" palesa la inutilitat de l'intent quan llegim: "Vana provatura de recapturar el temps esvanit / amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules / esclatant sorollosament damunt aquests fulls.". Versos escrits en moments de forta melangia i sobtat pessimisme. ¿Els resultats final de la feina poètica de prop de quaranta anys, la vida d'un escriptor es redueix, doncs, a constatar la "vana provatura" de recapturar el temps esvanit "amb tot de metàfores apreses als llibres i una munió d'imprecises paraules"?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL

pobler | 07 Juny, 2013 09:02 | facebook.com

CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Els xuetes i la repressió franquista a les Illes en la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntanert Editor)

pobler | 06 Juny, 2013 14:05 | facebook.com

CAN ALCOVER: PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


LES DONES REPUBLICANES I LA REPRESSIÓ FRANQUISTA A LA MALLORCA DE LA GUERRA CIVIL


PALMA, DIJOUS 13 DE JUNY DE 2013: : PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR) CAN ALCOVER (C. DE SANT ALONSO, 24), A LES 19H.


MATEU MORRO (HISTORIADOR I EXSECRETARI GENERAL DEL PSM); MARGALIDA CAPELLÀ (PERIODISTA I ESCRIPTORA) I LLEONARD MUNTANER (EDITOR) PRESENTARAN LA NOVEL·LA CATERINA TARONGÍ.


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?



Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor) i les novel·les de la guerra civil (II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Llegir, gaudir de les històries narrades en els dos volums de Dones republicanes de Margalida Capellà, ha significat tornar a trepitjar territori conegut. Altra volta, enmig de la putrefacció regnant, ensopegar amb els nostres, els homes i dones que lluitaren per la llibertat del nostre poble o que simplement caigueren, innocents, sota el fuet i les bales de la repressió més ferotge que ha patit el nostre poble. Era això el que cercava Margalida Capellà furgant en la memòria de les dones represaliades i torturades pels feixistes? Volia fregar amb paper de vidre els ulls d´una esquerra amnèsica, aquella que, oblidant els nostres, ho va vendre tot per a gaudir dels bons sous i privilegis que el poder oferia als servils?

Na Margalida, com el seu germà Llorenç, estan entestats en una batalla immensa contra els gegants de la manipulació i la mentida, contra la dreta que amaga els seus parracs feixistes amb l´excusa que ha aconseguit que anem a votar cada quatre anys. I contra la pseudoesquerra que, en estar al poder, no sap fer res per a llevar els monuments feixistes de Palma. Què feren els “nostres”, per esbucar el monument de sa Feixina dedicat al creuer “Baleares”? Res de res! Riure´s de les recomanacions de Memòria de Mallorca, dels centenars i centenars d´antifranquistes que volem una ciutat neta de la barbàrie genocida que ens ha oprimit durant tantes dècades. En Llorenç Capellà i na Margalida són especialistes a mantenir encesa la flama de la memòria històrica. En un altre indret parlaré més extensament de l´obra literària i memorialista de Llorenç Capellà. Ara només volia deixar constància de qui són, entre d´altres, algunes de les persones que han anat inspirant Caterina Tarongí i les altres novel·les que he anat publicant sobre la Guerra Civil.

Tanmateix, i facin el que facin els postmoderns i reaccionaris que manegen determinats aspectes de la nostra cultura, res no poden fer contra la ferma voluntat de molts escriptors illencs en la tasca de bastir, maó a maó, l´edifici malmès de la nostra història. Sí, potser els que durant quaranta anys han cobrat i viscut d´esquena dreta a conseqüències de les traïdes de la restauració borbònica (la “transició”) se`n riuen de la tasca de Margalida Capellà, de Llorenç Capellà, de qui us parla en aquests moments i de tants i tants escriptors amb una clara consciència de la història del nostre poble. Han estat dècades de patir el menyspreu dels oportunistes de les poltrones, d´aquells que renunciaren a la república, a la memòria històrica, als drets dels pobles a la independència per a poder gaudir dels diners que oferien els borbons i la banca espanyola que va portar endavant el procés de reforma del règim franquista. Just ara han tornat republicans en veure que els vots disminuïen i en haver entès que els joves que no visqueren les traïdes de la transició podien generar els vots amb què permetre’ls continuar gaudint de la cadireta. ¿Què saben (no ho han viscut!) aquests joves republicans del munt de cendra que, amb la dreta, feren caure sobre el record dels nostres morts i torturats? Els mateixos que manaren estripar les banderes de la República ara convoquen actes davant la plaça de Cort i, sense cap mena de vergonya, s´apunten a una lluita que nosaltres començàrem ja farà més de mig segle. Benvinguts sien, els nous conversos a la lluita republicana! Però que no vulguin fer-nos creure que sempre han estat republicans. Seria considerar-nos bàmbols i sense memòria dels fets de la restauració borbònica!

La publicació de la novel·la Caterina Tarongí m’ha fet reflexionar novament sobre les obres publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novel×les, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèl×lic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enfocar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

Crec que en les meves novel·les es pot copsar una certa influència de l’obra de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Es tractava, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Caterina Tarongí com El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quan a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

A ran de la publicació de la novel·la Caterina Tarongí, m’he demanat sovint per les causes, els motius que fan que el ressò de la guerra civil perduri a través dels anys en la nostra literatura. Pens que aquesta influència, tant en els escriptors de les Illes com en els de tota la nació, ve donada, entre moltes altres causes, per la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura, pel preu tan elevat que el poble català i els seus intel·lectuals hagueren de pagar a conseqüència de la derrota popular l’abril de 1939. Com explica Joan Fuster a Literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1972): “Amb la caiguda de Barcelona, tocà el torn de l’exili als intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat. La llista dels que emigraren inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències: Gabriel Alomar, Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Josep Carner, Rovira i Virgili, Alexandre Plana, Serra i Moret, Bosch Gimpera, Puig i Ferreter, Nicolau d'Olwer, entre els de més edat; i Carles Riba, Ferran Soldevilla, Joan Oliver, Rubió i Tudurí, Ventura Gassol, Francesc Trabal, C. A. Jordana, entre els de la promoció següent; i Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Xavier Benguerel, Joan Sales, Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Lluís Ferran de Pol, Avel·lí Artís-Gener, entre els més joves. Per un instant, semblà que Catalunya es quedava sense homes de lletres. La mort sorprengué en l’exili alguns d’ells: Pompeu Fabra, Puig i Ferreter, Nicolau d’Olwer, Rovira i Virgili, C. A. Jordana, Francesc Trabal, Pere Corominas, Gabriel Alomar, Josep Carner”.

És el record de la repressió contra la cultura catalana i, també, contra la família, el que basteix els fonaments de la formació literària d’aquest escriptor de la generació dels 70. Aquesta presència omnipotent dels nostres, l’exemple d’aquesta brillant intel·lectualitat del país, condiciona de forma ferrenya les idees, la nostra forma d’escriure, la visió que tenim del món. I, sens dubte, és aquesta mateixa influència la que ha anat bastint l´univers literari i periodístic de Margalida Capellà i el seu germà Llorenç.

Sempre he tengut en ment el mestratge literari –i polític, per la seva militància a les fileres de l’esquerra!— de Bartomeu Rosselló Pòrcel, Joan Oliver, Agustí Bartra... Recordava, sentia dins meu, com un ferro roent que em travessàs la carn i em penetràs ben endins, la presència vigorosa de totes aquelles obres llegides en l’adolescència i la joventut, les obres que anaven modelant la nostra manera de copsar el fenomen literari. La guerra civil, la revolució social, l’exili dels catalans antifeixistes, tot el món esbucat per la victòria feixista del 39 i que fèiem nostre a través de la poesia de Riba, Carner, Bartra, Espriu, Pere Quart... Aquesta presència gegantina de la lluita contra el feixisme, de la desfeta republicana que trobam en els ambients de moltes de les novel·les de Miquel Llor, Puig i Ferreter, d’Oller i Rabassa, de C. A. Jordana, de Tasis, de Sales, d’Artís-Gener, de Mercè Rodoreda, de Pedrolo... I no caldria oblidar, com ens recorda Fuster a Literatura catalana contemporània, l´univers terrible de la derrota i l’exili descrit per tants i tants novel·listes catalans. Com ens hi explica l’autor de Sueca: “Els aspectes terribles de l’exili troben també el seu testimoni: la fugida a França, en Els fugitius, de Xavier Benguerel; la faç inhòspita d’una certa Amèrica en Tots tres surten per l’Ozama, de Vicenç Riera Llorca; la sinistra tragèdia dels camps de concentració nazis, en K. L. Reich, d’Amat-Piniella; l’adaptació i la nostàlgia aburgesades, en Unes quantes dones i en d’altres llibres d’Odó Hurtado”. Joan Fuster conclou el capítol “Història i literatura” del llibre Literatura catalana contemporània amb aquestes paraules: “La postguerra, amb els seus odis encara per pair, amb el desori econòmic –fam, estraperlo— que la caracteritzà, en serà un altre filó literari, a penes explotat, però prometedor. En conjunt, tots aquests ‘temes’, nous, remouen profundament la literatura catalana: la treuen d’unes inèrcies fredes i elegants, o d’altres d’excessivament nostrades, i li injecten un vigor inèdit”.

Breument resumida, aquesta és la tradició literària en què podem situar la novel·la Caterina Tarongí i totes les que anat escrivint sobre la guerra civil. Crec que cal deixar constància de quins són els mestres que ens han alletat, de quines influències culturals procedim,, just quan els “nostres”, sempre han fet tot el contrari del que comentam i, s´han passat els anys en els quals els ha estat permès governar enlairant i obrint casals no a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep M. Llompart sinó als més destacats col·laboradors amb el genocidi contra el nostre poble. Em referesc evidentment a Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà i altres agents al servei dels botxins de més de dos mil mallorquins i mallorquines.

Quedi clar, doncs, que nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Caterina Tarongí, Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS