Administrar

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

pobler | 22 Octubre, 2011 16:33 | facebook.com

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)



El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.



Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS