pobler | 26 Agost, 2011 16:53 |
Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la Policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un escorcoll. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l'estudiant es precipità per la finestra. L'informe de la Policia era breu: "Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre...". (Bartolome Mestre i Sureda)
La de l’estudiant
Bartomeu Mestre i Sureda | 26/08/2011 |
Pau Valls, antic responsable de les Joventut Musicals i organitzador, amb Joan Casals i Nicolau Pizà, dels festivals de la Nova Cançó a l'Hotel Jaume I i al castell de Bellver, m'explicà que una vegada que anà a demanar els permisos governatius, quan el censor va veure el nom de Maria del Mar Bonet va exclamar-se indignat: "¡La del estudiante no se canta y no se canta!". Es referia, com és bo d'endevinar, a Què volen aquesta gent?, amb lletra de Lluís Serrahima, autor de l'article "Ens calen cançons d'ara", publicat l'any 1959 i considerat el manifest fundacional de la represa de la cançó catalana. La lletra de "la de l'estudiant" fa esment a la mort d'Enrique Ruano Casanova, de només 20 anys, matriculat a Dret i militant antifranquista del "Frente de Liberación Popular". La història real és encara molt més dramàtica, perquè la cançó, que parla de suïcidi i no d'assassinat, recull la tesi oficial de la policia i no allò que va ser realment: un crim d'estat!
Enrique Ruano, va ser detingut dia 17 de gener de 1969 per repartir propaganda contra Franco i, després de tres dies de tortures, la Policia el va dur a ca seva, a un setè pis del carrer General Mola (avui Príncipe de Vergara) per forçar un escorcoll. La família va escoltar un tret de pistola a la cambra i, just després, el cos de l'estudiant es precipità per la finestra. L'informe de la Policia era breu: "Cadáver en decúbito supino, con los brazos encogidos, así como las piernas, habiendo a la parte derecha un charco de sangre...". Les deficiències en l'atestat i les greus contradiccions en la versió del suïcidi, propiciaren les sospites. Un grup d'advocats interposà una demanda que va ser rebutjada. Finalment, la primeria de 1996, transcorreguts 27 anys i després d'anteriors intents frustrats, es va admetre a tràmit la revisió del cas. Els tres policies que eren al pis amb Ruano varen seure a la banqueta com a imputats. Durant el judici es va admetre com a fet provat que Manuel Jiménez Quílez, director general de premsa de l'Estat, va elaborar personalment un reportatge periodístic manipulat que detallava el suïcidi del jove i que publicà ABC. L'aleshores director del diari, Torcuato Luca de Tena, confessà que Manuel Fraga Iribarne en persona ordenà publicar unes notes manipulades del diari de Ruano per presentar una imatge del jove com si fos una persona desequilibrada. El pare de l'estudiant va explicar que Fraga, per telèfon, el comminà a no protestar, l'amenaçà amb la presó i li recordà que tenia una altra filla de la qual ocupar-se. Quinze dies després de la mort de l'estudiant, els tres policies implicats (Francisco Luis Colino, Jesús Simón Cristóbal i Celso Galván) havien rebut una curiosa "felicitación por los servicios prestados". El sindicalista José Luis Úriz, detingut dos mesos després, declarà que mentre era interrogat i torturat per un inspector, un altre policia l'advertí: "Se te va a ir la mano otra vez y lo vas a matar", a la qual cosa el que pegava replicà: "No importa, haremos como con Ruano y lo tiraremos por la ventana". L'advocat José María Mohedano, dedicat durant molts d'anys a la defensa dels Drets Humans, afirmà que havia desaparegut un tros de clavícula del cos del mort i que l'informe mèdic confirmava que l'havien serrat intencionadament, molt possiblement per ocultar el lloc per on va entrar la bala. El judici va acabar amb l'absolució dels policies, per manca de proves, tot i el vot particular condemnatori d'un dels membres del tribunal i de la conclusió del peritatge mèdic. La sentència es va limitar a criticar que s'havia produït una "deficiencia en la custodia del detenido". Els tres policies no varen rebre cap amonestació i foren condecorats reiteradament. Celso Galván va ser designat membre de l'escolta personal del rei d'Espanya, Joan Carles I, Colino incorporat com a càrrec de lliure designació a la delegació del govern a Madrid i Simón nomenat comissari. Tot això amb José Barrionuevo com a ministre de l'Interior d'un govern socialista. Cap dels tres policies no va mostrar mai cap gest de dolor per la mort d'aquell jove estudiant que va morir no per un truc a la porta, ni per llançar-se pel finestral a l'asfalt d'una volada, sinó molt possiblement (i en el millor dels casos) per un tret al pit o al cap.
Dia 24 de març d'enguany, quaranta-dos anys després d'aquella brutal acció, la Universidad Complutense de Madrid va fer un acte de desgreuge i presentà el llibre Enrique Ruano, amb un sotstítol que defineix la situació que patim: "Memoria viva de la impunidad del franquismo". Sí!, els criminals de guerra i de postguerra campen a l'ampla i romanen amb impunitat protegida, mentre es rega de sal el nom de les víctimes. No caldria afegir que la pregunta de la cançó és purament retòrica, perquè tots sabem massa bé què volen aquesta gent!
Diari de Balears
El teatre de la revolta a les Illes i els assassinats d’estudiants revolucionarios per part de la dictadura franquista. Memòria d’Enrique Ruano
"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)
Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".
El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.
El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.
El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.
En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.
Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...
D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).
Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.
Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.
En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.
L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.
Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!
p>Miquel López CrespíDel llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
pobler | 26 Agost, 2011 07:09 |
Reivindicació de Jaume II 700 anys després
La UCE ret homenatge al rei de Mallorca amb un curs dirigit pel medievalista Gabriel Ensenyat
Sebastià Bennasar | 25/08/2011 |
Jaume II de Mallorca és un rei que ha tingut mala sort. L'ombra del seu pare és allargada (i longeva) i, a més a més, durant el seu regnat es va produir l'eclosió de la figura genial de Ramon Llull. Això provocà que la figura d'un dels principals ordenadors i reguladors de Mallorca sigui poc coneguda. Per això mateix, la Universitat Catalana d'Estiu de Prada ha dedicat un curs al seu regnat i a la seva obra, que ha tingut com a professor destacat Gabriel Ensenyat. El motiu ha estat retre homenatge a aquest monarca en el 700è aniversari de la seva mort en unes terres que estigueren sota el seu control directe.
El professor de la UIB va explicar que el curs ha tingut dues parts, la que va començar amb la visita a Perpinyà i al palau dels Reis de Mallorca dia 16 d'agost i el curs de quatre sessions que s'ha fet a Prada. "Jaume II és un rei que va intervenir en molts àmbits i a Mallorca va començar per ordenar el creixement de les viles foranes de Mallorca (especialment aquelles que eren sota ordenació reial) i que també va reformar l'àmbit del dret". En aquest sentit, Jaume II va optar per donar prioritat als privilegis i a les franqueses com a principal legislació; seguida dels usatges de Catalunya i en tercer cas, el dret romà.
Segons Ensenyat, "la qüestió política era quelcom que afectava les monarquies, però que als ciutadans els queia molt enfora. De totes maneres, a Mallorca sempre hi va haver un ampli sector de la població que estava a favor de la unió amb el Principat, i molt especialment els mercaders, que volien tenir el suport de la flota catalana en les seves aventures mediterrànies. De fet, el 1285, amb l'ocupació de Mallorca, la resistència va ser molt poca, amb Cabrit i Bassa com a principals herois mítics. I de fet, el 1343, amb Pere el Cerimoniós, ja hi havia moltes veus que reclamaven que acabàs amb Jaume III, perquè entre les seves poques virtuts polítiques i el context de crisi la gent estava del tot farta".
En paral·lel a aquest curs i a les commemoracions que s'han fet sobre el monarca a Mallorca -amb moltes accions que encara estan pendents de realització- s'ha editat el llibre d'Ensenyat i Robert Vinas amb la ruta de Jaume II a la Catalunya Nord, on el monarca va residir un 70% del temps que regnà.
Gràcies a aquest curs Jaume II ja és una mica més conegut.
Diari de Balears
Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites". (Miquel López Crespí)
Jaume II de Mallorca
Per Miquel López Crespí, escriptor
Jaume II de Mallorca (Montpeller, 1243-Mallorca, 1311) és un rei problemàtic, difícil de situar políticament si no ho fem dins de les coordenades del feudalisme de l'Edat Mitjana. Per a uns historiadors és un rei culte (estudià a París), preocupat en tot moment per a fer complir, davant les exagerades exigències del seu germà Pere el Gran, el testament del seu pare, Jaume I.
Per a uns altres, Jaume II, a causa de les seves aliances amb el rei de França, esdevé un traïdor a la corona catalano-aragonesa. La GEM (Gran Enciclopèdia de Mallorca) deixa constància de fets tan contradictoris quan diu: "La historiografia romàntica personalitza en el seu caràcter i en el del seu germà i rival, el monarca de la Corona d'Aragó Pere el Gran, els distints destins dels seus regnes. Segons això, Pere el Gran seria el rei enèrgic i resolutiu que la conjuntura política exigia, mentre que Jaume II de Mallorca era un monarca bondadós i, en determinades circumstàncies, traïdor al seu germà".
Les guerres internes entre les diverses terres de la Corona d'Aragó són atribuïdes per l'historiador Ferran Soldevilla a "un mal testament del rei Jaume I". En el llibre Resum d'història dels Països Catalans (pàg. 67) l'autor diu: "Amb tot, va cometre [el rei Jaume I] l'error de dividir els seus Estats entre els seus fills Pere i Jaume, donant al primer Catalunya, València i Aragó, i al segon Balears, el Rosselló, la Cerdanya i Montpeller. Aquesta divisió va afeblir la seva obra i fou origen de lamentables lluites".
Però en aquest treball no ens interessen tant les guerres entre els dos germans (Pere el Gran i Jaume II) sinó el fet que, una vegada recuperat el domini de Mallorca per part de Jaume II (1298), aquest rei es va preocupar de fer tota una sèrie de reformes que varen promoure el creixement econòmic i de població de la part forana de l'illa (no hem d'oblidar que Jaume II ja tenia un coneixement profund dels problemes de les Illes ja que havia administrat l'arxipèlag en nom de Jaume I des de 1256 fins a 1276).
El papa Bonifaci VIII va ser qui impulsà l'entrevista entre representants dels reis de França, Nàpols i Catalunya-Aragó per tal d'aconseguir la pau a Europa. El tractat d'Anagni consagrava la devolució (per part de Jaume II d'Aragó) del regne de Mallorca a la monarquia mallorquina (malgrat que Catalunya-Aragó en retenia el feu).
L'historiador Pere Xamena Fiol (vegeu Història de Mallorca, pàgines 81-82) parla també de la bona disposició de la Corona mallorquina quant a la realització de determinades reformes que promogueren el desenvolupament de l'illa. Escriu l'historiador: "Quan Jaume II hagué recobrat altra volta el domini de Mallorca, tornà a l'illa i hi va viure bastants d'anys, dedicat a organitzar l'administració del regne i atent al benestar dels seus súbdits. Si son pare va merèixer el títol de conquistador, a Jaume II se li podria donar el d'organitzador del regne. Durant aquests darrers anys de la seva vida, Mallorca assolí un gran progrés".
I és dins aquest marc que hem de comprendre la transformació de l'antiga alqueria àrab de Huayar-alfas o Vialfàs, és a dir Fonts del Camp en traducció de Joan Coromines (vegeu l'Onomasticon Cataloniae), o Aigua del Prat (segons la Gran Enciclopèdia de Mallorca) en aquell nou poblament (sa Pobla) cristià del rei Jaume II. Les "Ordinacions" són de l'any 1300. El rei volia desenvolupar a fons la part forana de l'illa, bastant despoblada fins aleshores. És tractava de "poblar" (d'aquí sa Pobla; d'aquí els "poblers" i "pobleres"). Segons l'historiador Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 91), aquestes noves viles són: Felanitx, Castellitx (Algaida), Llucmajor, Porreres, Campos, Santanyí, Sineu, Huyalfàs (sa Pobla), Manacor, Petra, Rubines (Binissalem), Selva "i possiblement algunes altres".
També en la mateixa pàgina del llibre abans esmentat trobam com havien de ser aquests nous "pobles": "Cada pobla constarà de cent famílies i cada una d'elles rebrà, per devuit diners anuals de cens, un quartó de terra per edificar la casa. Els pobladors proporcionaran espai per als carrers, els quals tendran un destre i mig d'amplària (6,3 m)".
S'ha de tenir en compte que les disposicions que comentam, les "Ordinacions" de 1300, vénen a resoldre un problema provocat per la conquesta catalana de l'Illa. El 1229 Mallorca només tenia un nucli urbà densament poblat -la Madina Mayurqa dels àrabs- i una població dispersa en l'àmbit rural. És evident que, si seguim la imprescindible Història de Mallorca de Pere Xamena Fiol, l'illa dels segles XIII i XIV és encara un territori per estructurar (malgrat que la butlla del papa Innocenci IV de 14 d'abril de 1248 hagués posat trenta parròquies foranes sota la protecció de Roma), D'aquí les instruccions del rei Jaume II (de 1300) encarregant a l'inquer Desbrull i al solleric Sturç l'ordenació urbanística, econòmica i política de les noves viles.
Les "Ordinacions" fan una exempció d'impostos al nous pobladors: "A tots els qui s'installaran a les noves viles de maig de 1300 fins al mateix mes de 1301, se'ls concedirà tres anys de pròrroga per a pagar els deutes que tenguin".
Amb els anys, emperò, s'anaren marcant greus diferències entre Ciutat (l'antiga Madina Mayurqa dels àrabs) i la repoblada part forana de l'illa de Mallorca. Ja pel mes d'abril del 1303 existien greus problemes per a pagar els deutes d'aquests nous pobladors de la part forana, els quals demanen al rei Jaume II de pagar a terminis.
D'aquesta nova problemàtica en parlà Josep Melià en el seu llibre Els mallorquins (capítol "Ciutat i part forana", pàgs. 47-66). Com deia igualment Pere Xamena (Història de Mallorca, pàg. 94) : "A principis del segle XIV, ja comença l'oposició entre la ciutat i la part forana. La causa de les discòrdies solia esser la proporció amb què havien de contribuir, la ciutat i les viles, a les despeses del regne. A vegades la ciutat pretenia que les viles contribuïssin a dispendis que només eren en profit de la ciutat... Devers l'any 1325, al principi del regnat de Jaume III, succeïren unes 'commocions populars' relacionades probablement amb les diferències entre la ciutat i les viles".
« | Agost 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 | 31 |