Administrar

Bartomeu Fiol ha mort

pobler | 09 Agost, 2011 17:19 | facebook.com

Bartomeu Fiol ha mort


Bartomeu Fiol i Móra neix a Palma el 12 de novembre del 1933. És poeta i llicenciat en Ciències Polítiques per la Universitat de Madrid, però desenvolupa també altres oficis, com ara hoteler o llibreter. Alguns poc reeixits, com ara la idea, sens dubte avançada al seu temps, d'obrir una botiga de llibres que també era una galeria d'art i on es podien trobar discos. L'intent de la llibreria Gralla (1956) no va tenir l'èxit esperat i l'escriptor es va dedicar professionalment a l'hostaleria fins a l'any 1990.

Però com autor i, sobretot, com a poeta, Bartomeu Fiol marca una època de la poesia catalana a les Illes. Des de molt jove es va veure influït per les veus de Blai Bonet o de Rosselló-Pòrcel, lectures que l'acompanyen ja des dels anys universitaris. Així, en els 50 publica petites provatures, en forma de poemes solts o de reculls: recordem L'últim (1955). Són edicions fetes de manera privada que, amb posterioritat, no ha volgut incorporar a la seva obra. De fet, aquesta comença amb Calaloscans (1966), un llibre amb certs ressons de Salvador Espriu que ha estat glossat per Jaume Pomar com a "símbol d'una realitat més vasta i mite d'una utopia per tal de reflexionar sobre una col·lectivitat, les seves limitacions i les possibles alternatives de cara a l'esdevenidor".

L'editorial Moll i algunes institucions de les Illes van ser el cau dels primers llibres de versos de Bartomeu Fiol. Els més iniciats en la poesia catalana comencen a considerar l'autor com una rara avis, com un poeta quasi secret que trenca motlles sense assolir el lloc que mereix, sobretot entre els lectors i la crítica. La situació canvia en part el 1999 amb la publicació de l'antologia Tot jo és una exageració (Quaranta-nou textos orals perifèrics) a l'editorial Proa de Barcelona. La crítica saluda, de vegades amb sorpresa, l'interès d'un autor tan amagat, i Fiol s'incorpora de ple dret a la nòmina d'autors destacats de la poesia en català.

Aquest reconeixement anirà creixent a mesura que Proa edita els volums que apleguen la seva obra: Camps de marina i suburbials: obra poètica 1 (2000), Cròniques bàrbares: obra poètica 2 (1999) i Canalla lluny de Grècia: obra poètica 3 2001, els tres reculls apareguts fins al present. S'ha de recordar també la vessant cívica de l'escriptor i la seva participació en diverses activitats ciutadanes, entre les quals destaquen la seva època com a president de l'Obra Cultural Balear (1990-1992) o la publicació en la premsa mallorquina de nombrosos articles d'opinió. (Web AELC)


L'escriptura de López Crespí: Vida d'artista (Llibres del Segle)

"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)


Coberta del llibre Vida d'artista.

Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor

(1)

Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.

També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.

El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.

(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".


Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)


Revolta (Editorial Moll)


Per Bartomeu Fiol1



D'esquerra a dreta: Miquel López Crespí i Bartomeu Fiol.

Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.


Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.


És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.


No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.


I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.


La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.


Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:


En l'experiència d'un dels esclaus

que basteixen la Gran Murada

hi ha més veritat que en totes

les màximes dels filòsofs de palau.

1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

El capitalisme i la destrucció de Palma (articles de Guillem Frontera, Pau Riutort i Miquel López Crespí)

pobler | 09 Agost, 2011 08:42 | facebook.com

Conservar inalterada la memòria d’un barri


ARCA organitza una passejada ‘cultural i reivindicativa’ per recordar la història de Santa Catalina


Pau Riutort | 09/08/2011 |


L'Associació per a la Revitalització dels Centres Antics (ARCA) ha programat, per a avui horabaixa a les set i mitja, un recorregut cultural pels carrers del Raval de Santa Catalina. El motiu: la destrucció de l'edifici de l'any 1916 de l'avinguda de l'Argentina número 31, des d'on sortirà la passejada i on es durà a terme un acte reivindicatiu. Des d'ARCA es desplegarà una pancarta per tal d'oposar-se, una vegada més, a la destrucció de patrimoni històric. La caminada s'emmarca dins la campanya Salvem Santa Catalina, que vetla per aconseguir la conservació de les característiques urbanístiques, la personalitat i el caràcter de la barriada, a causa bàsicament de la importància dels seus valors estètics, històrics i ambientals. El passeig estarà dirigit pel membre de l'associació i estudiós del patrimoni, Gabriel Barceló, acompanyat pel cataliner Miquel Cabrer, bon coneixedor del barri, fill de mariners i familiar dels propietaris de l'antiga fàbrica cordera Pieres i Cabrer, de Santa Catalina. Les places hi són limitades, tot i que les sortides culturals es repetiran els propers mesos.

El punt de trobada serà la cantonada de l'avinguda de l'Argentina amb el carrer d'Anníbal i el recorregut partirà del carrer de Sant Magí per arribar fins a la part alta de la barriada, que limita amb el carrer de Joan Crespí. Durant el passeig, una xerrada dedicada a la conservació del patrimoni del Raval mitjançant el record de la seva història cultural, social, industrial i urbanística. Des de saber qui era el Marquès de la Romana, passant per l'evolució de la Feixina i el seu origen etimològic i els perills urbanístics, als quals ha estat sotmès el barri al llarg de la seva existència. Però també hi haurà espai per parlar sobre Sant Magí, de qui es posava l'estatueta sota la pica quan la gent volia que plogués, o de la fàbrica farinera i la cordera, la qual arribà a visitar el monarca espanyol Alfons XII.

D'altra banda, també es farà referència a la inclusió del modernisme a l'arquitectura del barri. ARCA recorda que l'edifici de Can Pujol es troba actualment a la venda i avisa que no pot acabar com el del número 31 de l'avinguda de l'Argentina, actualment en estat de demolició. Cal recordar que l'associació de veïns del Raval de Santa Catalina, juntament amb ARCA, la Tercera Edat Bona Gent, l'Associació Cultural Santa Catalina, el Club Santa Catalina Atlètic, el club ciclista de la barriada i l'associació de patins i monopatins, es reuniren cada dilluns per articular accions comunes per protegir la identitat característica de la barriada.

L'exconseller insular de Cultura i Patrimoni, Joan Font, ordenà la paralització de les obres que es duien a terme al número 31 de l'avinguda de l'Argentina. Però amb el canvi de Govern, amb el nou consistori del PP a Palma, no ha actuat per preservar-lo i les tasques de demolició continuen. Perquè fets com aquests no es tornin a repetir, ARCA intentarà recordar, avui horabaixa, els elements històrics que encara queden vius al barri.

Diari de Balears


Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història. (Miquel López Crespí)


El PP i la destrucció de Palma



Toni Roig: defensa de la Real contra la destrucció decretada pel PP i els especuladors

En d’altres articles hem parlat de l’especulació urbanística, de la destrucció de recursos i territori per part d’encimentadors sense escrúpols, alguns dels quals, cas d’Eugenio Hidalgo, per exemple, ja a anat a la presó i és en procés d´investigació per part de la Fiscalia Anticorrupció. Però l’especulació, la utilització fraudulenta de lleis plenes d’ambigüitat, no solament s’estén per la costa i l’interior de Mallorca: Palma tampoc no se salva de la destrucció d´un patrimoni cultural importantíssim. Alguns arquitectes i constructors són sovint respectuosos en determinades tasques de restauració d'edificis antics, i la feina que fan és digna i útil per a la societat. Al costat d’aquestes actuacions professionals, fetes després d´un acurat estudi de les possibilitats de l’edifici a reformar, ens trobam amb un atac en tota regla per part dels especuladors contra munió d’edificis singulars. Sembla com si a ningú no li importàs servar una part considerable de la nostra història. Moltes vegades, no hi ha dubte, els edificis que ensorren les excavadores no tenen gaire valor històric; però als especuladors, com és evident, només els importa el preu del metre quadrat del terreny a construir, el que valdrà cada pis o garatge que posaran en venda una vegada finida la demolició i bastida la nova finca.



Aina Calafat, una lluitadora exemplar en la defensa del nostre territori és demonitzada actualment per determinats sectors oportunistes de l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial que s´aprofitaren de la lluita del poble contra l´especulació per estar en nòmina institucional. Les lluites del poble mallorquí –com per exemple, la lluita per salvar la Real i contra l´hospital de PP a Son Espases-- són sovint aprofitades pels vividors del romanço per a situar-se a recer del poder i cobrar els bons sous que atorga el règim als seus gestors.

Recentment, i ho podem comprovar a cada dia que passa si param una mica d’esment en el tipus d’edificis que ensorren les grues, el salvatgisme en la destrucció del patrimoni cultural i artístic de Palma pren una força inusitada. Ho havia vist en barriades en les quals he viscut. Parl de Santa Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son Rapinya, del carrer de Blanquerna i la barriada de Santa Pagesa... La febre especulativa amenaça a no deixar cap edifici del primer terç del segle XX dempeus. Els edificis més sol·licitats pels especuladors són les plantes baixes o habitatges d´un pis o dos i que tenguin possibilitats de construir-hi cinc o sis plantes. Les cases, algunes d´incalculable valor històric, destruïdes pels especuladors són, sobretot, a les construïdes entre els anys deu i trenta del segle passat. No fa gaire dies les grues ensorraren una meravella de l’any vint just al costat de cada meva. L’edifici ensorrat no era cap joia modernista o racionalista, d’aquestes que, en cas de ser ensorrades, poden provocar manifestacions o cartes als diaris. Segurament no era una casa catalogada com a edifici d’especial protecció. Però per a qui signa aquest article, amb la seva destrucció es feia malbé una part important de la història de Mallorca de començaments del segle XX. La casa, com tantes altres, era en perfecte estat de conservació i com en moltes edificacions d’aquella època hom hi podia admirar el treball dels picapedrers amb el marès, dels ferrers amb el ferro forjat de balconades, dels fusters en les portes, bigues i arrambadors de nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat, els vidres de coloraines per a les portes de nord de les cambres. No em parlem de les rajoles mallorquines, quasi noves després de més de vuitanta anys de fregadís de passes. Com vos explicava una mica més amunt, el cas d’esbucament d’aquesta casa, ben igual que els centenars que han estat esfondrades en aquests darrers anys, posa en evidència com, quasi sense adonar-nos, desapareixen alguns dels fonaments d’identitat cultural més dignes d’apreciar i tenir en compte per qualsevol poble culte.

Mentre veia com, implacables, les màquines dels especuladors ensorraven la nostra història, em demanava què saben del nostre poble els Hidalgos que aquests dies ha portat a la presó la Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos que encara romanen en llibertat, amb Ferraris al garatge i quadres d’alta cotització, el valor cultural dels quals desconeixen, penjats en els lavabos dels seus xalets de nou-rics. Aquesta casa esbucada al carrer de Blanquerna, com moltes que he vist desaparèixer a Santa Catalina, a Son Serra i la Vileta, a totes les barriades de Palma, portava, a les seves parets i portes, en el ferro forjat, en el vidre curosament treballat, el record dels oficis d‘una Mallorca que mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser cosa no solament de l’especulació urbanística, sinó també de la postmodernitat. L’amnèsia decretada en temps de la transició també té altres equivalents en la creació, per part del poder, de tota una sèrie d’especialistes intel·lectuals graduats en la professió de la mistificació històrica. Destruint el paisatge, el nostre patrimoni cultural, s’estén, victoriosa, la cultura de la ignorància i, mentre les màquines excavadores obrin els fonaments de munió d’edificis sense cap valor artístic, també es va bastint una Mallorca sense història.

Miquel López Crespí

(10-IV-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Ciutat degradada


D’una banda: el 85 % dels habitants de Palma són víctima de renous perjudicials per a la salut. D’una altra: la policia de barri s’implantarà en altres quatre districtes de Palma. Aquesta ciutat és una de les més inhabitables d’entre les de la seva categoria -per economia i cultura. El caos segurament anirà creixent, però ja no sabem ben bé de quina manera. Encara poden passar més coses. Per exemple, les motos ens podrien treure de les voravies, ara encerclades pels cotxes. Els cotxes, que ara tímidament ocupen voravies i també places just al costa de zona ORA, poden prendre’n possessió sense complexos. El renou creix i creix. També la brutor. En fi, les petites coses... O eren unes altres? En qualsevol cas, servidor he viscut l’experiència d’esperar millores amb la implantació del policia de barri. Si aquesta experiència personal serveix d’alguna cosa, diria a les autoritats que la part que es gasta la institució en millorar la vida de la meva persona per aquest procediment, la destinin íntegrament a obres pies. Les expectatives que obre la presència de la policia de barri es veuen àmpliament defraudades per una realitat caparruda, en la qual ningú no gosa intervenir. Diria, més bé, que la institució està organitzada per no haver-hi d’intervenir. La policia urbana, que hauria de ser la de més a prop de la quotidianitat de les persones, té uns portaveus telefònics que reben les queixes de mala gana, diuen que miraran d’enviar una patrulla –però en sentir això ja no ens feim il·lusions- i ens encomanen feina: que presentem denúncies en nom de quantes persones millor, comunitats i associacions de veïnats, etc. Qui hagi fet cas d’aquestes recomanacions, molt probablement compartirà la desagradable sensació que els teus imposts són destinats principalment a mantenir qui et prengui el pèl. A Palma s’ha arribat a un punt en què la realitat és impermeable a la teòrica voluntat de fer una ciutat millor. El dia de cada dia es degrada inapel·lablement. Hauríem de començar a reconèixer la nostra impotència per redreçar el curs de les coses en profit de les persones, sense confondre la nostra incapacitat amb la impossibilitat real de redreçar-lo. Els setze anys d’ajuntament de dreta han estat, globalment considerats, nefasts. Les fórmules dels anteriors governs municipals socialistes amb tota seguretat no són reeditables. És menester una revolució en el terreny de les idees, que nodreixi iniciatives polítiques radicals. El pragmatisme no és anar fent. Almenys no ho és en aquest temps. El pragmatisme no consisteix a corregir a poc a poc les inèrcies heretades, perquè els problemes vells i els nous formen riades devastadores. I dels joves que aprenen a viure així, no n’espereu que el dia de demà siguin models de civisme. Bé, no he dit res, vostès dispensin.

Guillem Frontera

Diari de Balears (29-XI-07)


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS