pobler | 29 Juny, 2011 16:46 |
Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.
Punt final i la poesia de Miquel López Crespí.
A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia.
Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final1, l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.
Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.
És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.
Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt final és un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.
A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.
En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...
Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.
Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".
Altra volta tot torna a ser novament possible.
I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.
Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.
1 Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Col·leció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)
pobler | 29 Juny, 2011 09:12 |
Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe. (Xavi Oca, Web del Moviment de Defensa de la Terra – MDT)
Llums i ombres sobre el moviment dels indignats i indignades
A hores d’ara, per si mai algú havia cregut sincerament el contrari, ja és del tot evident que ni als Països Catalans ni a l’Estat espanyol no hi ha en marxa cap revolució social ni política. Passat l’interès mediàtic sobre el moviment iniciat el 15 de maig, aquest sembla trobar-se en un impàs de desorientació ideològica, tàctica i, per descomptat, organitzativa, de la qual tan sols pot sortir a través de dues vies: definir un programa reivindicatiu de ruptura i consolidar estructures estables de lluita social.
Així, tot i no haver nascut dins una estratègia de ruptura, i ni tan sols com a un moviment capaç de fer valer un programa reivindicatiu concret, el potencial transformador de milers de persones disposades a sortir al carrer per denunciar l’actual sistema de dominació i, especialment, les seves nefastes conseqüències per als amplis sectors populars que patim la crisi mentre el capital continua acumulant-se en poques mans, suposa un exemple de mobilització popular al marge de l’esquerra institucionalitzada i reformista que cal tenir molt en compte.
Convé, doncs, no menystenir ni els milers de persones mobilitzades, ni el canvi en el paradigma de la consciència social de moltes altres, ni, evidentment, aquelles experiències que a nivell local puguin donar lloc a noves formes d’autoorganització popular per a la lluita per la transformació social. Cal, però, una anàlisi acurada de les llums i ombres d’aquesta experiència.
El capítol de les llums ve encapçalat, sens dubte, pel fet que el moviment ha suposat una resposta més o menys àmplia de la societat davant les agressions capitalistes, resposta que ha comptat amb la comprensió de nombrosos sectors socials i que ha ajudat, si més no, a la conscienciació. Així, davant dels discursos del pensament únic que neguen virulentament tant l’arrel de les crisis econòmiques com qui en són els culpables i fan recaure les responsabilitats i els patiments de les falses “mesures de redreçament” en els sectors populars (i molt sovint precisament en les principals víctimes del sistema), el moviment d’indignats/des ha assenyalat clarament el poder econòmic i els seus mercenaris del poder polític com a màxims responsables de l’actual situació.
Una altra de les virtuts d’aquest moviment ha estat desemmascarar el caràcter repressiu i alienador de les tan lloades democràcies liberals. Especialment al Principat, on el poder provincià no ha vacil·lat ni un moment a recórrer als cops de porra, les bales de goma, la infiltració policial i la criminalització mediàtica de les persones mobilitzades, ha quedat ben palès quins són els límits tant de la participació política com de la llibertat d’expresió i de la llibertat d’una premsa al servei del capital i de l’ordre establert.
El moviment no ha reeixit tant, però i de moment, en la definició nítida i difusió d’un programa reivindicatiu mínimament transformador, que contemplés mesures com la nacionalització de la banca i els sectors estratègics, la creació d’un sector públic que garanteixi també els drets fonamentals (sanitat, educació, prestacions socials...) o les expropiacions d’habitatges per crear un mercat públic de lloguer.
Això només ha passat, precisament, en aquelles assemblees locals on els sectors anticapitalistes prèviament organitzats han exercit un lideratge polític dins el moviment, dotant-lo de perspectives de lluita concretes i evitant que caigués en el “ciutadanisme” o l’apolització, veritables ombres del moviment.
El “ciutadanisme” ha estat brillantment descrit per l’antropòleg marxista Manuel Delgado com una ideologia subjectivista, pròpia de l’esquerranisme petitburgès, que, rebutjant l’anàlisi de les contradiccions de classe, posa l’accent en una mena de “regeneració ètica” del capitalisme i redueix sovint les seves propostes a la simple reforma de la suprastructura (formes de poder polític) que, per si mateixes, haurien de dur a un canvi en les polítiques econòmiques i socials. Vindria a postular que “si aconseguim que manin els bons, el capitalisme no ha de ser dolent i segurament podrà donar resposta a les nostres aspiracions”. No calen, per tant, ni organitzacions de classe, ni estratègies de ruptura, ja que, canalitzant espontàniament el seu empipament i bones intencions, “la massa” (o en termes postmoderns, “la multitud”) aconseguirà canvis puntuals que desencadenaran processos de transformació.
Caldria afegir, però, que el “ciutadanisme”, a més de la seva versió d’aparença esquerranista, serveix en el nostre context com a cavall de troia de les forces de xoc de l’unionisme espanyolista. Amb l’ajut de la força de les ideologies alienadores de l’Estat, en certs moments l’espanyolisme postmodern i sectors lerrouxistes d’aparença llibertària s’han sentit com a casa en assemblees prepolítiques on han pogut escampar amb cert èxit el seu programa d’espanyolització lingüística (la propaganda en espanyol havia estat pràcticament desterrada de l’esquerra política i suposa un pas enrera de més de 15 anys en termes de cohesió del poble treballador català) i negació nacional (amb el vergonyós espectacle d’haver de sotmetre a votació i guanyar pels pèls un dret fonamental com l’autodeterminació, reconegut internacionalment).
Pel que fa a l’apolitzització, aquesta es manifesta no tan sols en la ja comentada incapacitat de definir un programa reivindicatiu transformador, sinó que també està a l’arrel d’una manca d’estratègia que permetés el moviment anar assolint petites conquestes. Fruit de tot plegat, els debats en moltes de les assemblees i acampades s’han acabat reduint al manteniment o no del happening, i no pas a les accions més efectives per a les seves reivindicacions.
Així, l’heterogeni moviment d’indignats/des sembla que cada vegada es divideix entre aquells qui tenen clara la necessitat d’un programa anticapitalista, d’uns objectius a curt i mitjà termini i d’una línia d’acció, de manera que el moviment podrà ser reconduït en forma d’assemblees permanents de lluita social, i un sector de les acampades que han alterat el sentit original de moviment popular amb una certa incidència social per esdevenir reductes de marginalitat alternativa i anarquitzant absolutament estèrils a nivell de capacitat transformadora.
Resumint, podríem dir que el moviment d’indignats/des ha vingut a certificar, un cop més, l’enganyifa de les ideologies llibertàries i postmodernes que criminalitzen l’organització i l’estratègia en favor d’un inexistent subjecte revolucionari autodidacta i espontani plasmat en el concepte de “multitud”, tan eteri i subjectiu com inútil en termes de capacitat real de transformació.
Els hàppenings i l’espontaneisme, sense organització, ni estratègia, ni direcció política, acaben esdevenint vàlvules d’escapament per al sistema que no fan sinó afeblir la capacitat transformadora dels sectors populars en lluita. Serveixen a l’aparell de dominació com a dic de contenció i excusa per a la marginalització del moviment i afavoreixen la difusió entre els sectors populars d’ideologies retrògrades i idealistes (sempre, això sí, sota el glamour de la modernitat i un fals antiautoritarisme) i programes reivindicatius estèrils o fins i tot objectivament contraris a la defensa dels interessos de classe.
L’experiència ens mostra, doncs, que qualsevol moviment popular que pretengui ser-ho (és a dir, que pretengui realment transformar la realitat en una direcció determinada) necessita de nuclis organitzats políticament i socialment capaços de :
Concretar un programa reivindicatiu que suposi un avenç en les conquestes socials i, a si és possible, un afebliment de l’aparell de dominació.
Combatre ideològicament i sense escrúpols els intents de manipulació i/o distorsió del moviment per part de sectors despolititzats, desclassats o, senzillament, d’agents (conscientment o incoscientment) favorables a la perpetuació de l’explotació capitalista.
Emmarcar l’esmentat moviment dins una estratègia de ruptura democràtica [2] i desplegar alhora diferents propostes tàctiques de lluita concreta que possibilitin l’assoliment d’objectius a curt termini.
Oferir estructures més o menys estables d’enquadrament per fer avançar la lluita, l’agitació i la conscienciació durant i després de cada moviment tàctic.
I aquests són, doncs, ara i aquí, als Països Catalans sotmesos a la dominació espanyola i francesa i a l’explotació capitalista, els grans reptes de l’Esquerra Independentista: articular una direcció política capaç de fer albirable a la majoria de les classes populars de la nostra nació que una República Socialista Catalana és l’única alternativa possible per a la conquesta i realització dels drets socials i col·lectius del poble català; i desplegar l’espai d’Unitat Popular, dotant el poble en lluita tant d’un programa nacional de transformació com de les eines d’intervenció socials i polítiques necessàries per fer-lo possible.
Xavi Oca
Web del Moviment de Defensa de la Terra (MDT)
« | Juny 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | ||
6 | 7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 |
13 | 14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 |
20 | 21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 |
27 | 28 | 29 | 30 |