pobler | 14 Maig, 2011 17:05 |
Mateu Morro, polític i escriptor (articles de Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí)
La vall de Coanegra
Por GABRIEL JANER MANILA
En l´acte de presentació del llibre Muntanyes de Coanegra de Mateu Morro, editat per Documenta, l´autor afirmà que el llibre havia estat fet a partir d´una diversitat de recursos complexos i difícils de fer avenir. Certament, s´hi entremescla la història i la llegenda, l´etnologia i el drama rural en la línia dels millors relats de Salvador Galmès, els testimonis orals i la ficció narrativa, la percepció del paisatge i la memòria. Tot plegat, un univers intens i alhora dramàtic que sorgeix de la terra i fa olor de garriga. En el transcurs d´aquell acte Mateu Morro va dir que no havia tingut cap pretensió literària, que havia tractat d´explicar el petit món que, en temps passat, es configurà en la vall de Coanegra, dins el terme de Santa Maria del Camí, una terra generosa i una mica salvatge a l´empar de les muntanyes de la Serra. Una vall regada pel torrent d´es Freu i que conté un dels accidents geogràfics més bells de l´illa: l´Avenc de Son Pou, entre alzinars i pins. Digué que no havia tingut cap pretensió literària i, no obstant, la prosa que nodreix aquest llibre és plena de bona literatura: un lèxic esplendent, la intensitat amb què s´encara a les històries que hi explica, l´emoció que se´n desprèn, la capacitat de dibuixar un personatge en unes poques ratlles, els matisos –la literatura es fa amb els matisos– amb què enriqueix el relat, la fortuna amb què projecta els escenaris de la història: els paisatges de la vall, les cases, els molins arran del torrent, les sitges…
Lentament el llibre ens introdueix en un univers complex: un paisatge aparentment idíl·lic i uns homes que arrosseguen l´estigma de la por. Una terra on hi són presents els moliners, els esclaus, els nobles senyors, les bagasses, els pastors, els vells femelluts, la taverna de camí, just passada la Fontanella, on feien cap els habitants de la vall i aquells pagesos que venien del pla a moldre el blat als molins fariners, les bregues pel domini de l´aigua, l´ambició de poder, les lluites entre bàndols –succeí en un temps en què la gent anava armada–, la violència, els homicidis, la venjança, la desventura dels bandejats i els lladres de cova… Un retaule que s´inicia poc temps després de la Conquesta i perdura durant segles.
Se´ns hi conten les malifetes dels senyors de Son Torrella i el seu enfrontament amb els Albertí de s´Arboçar, la història de n´Elena, la molinera apallissada pel seu home, l´hereu Costa, que tenia els cabells reülls i la mà feixuga, i de com ella fugí de nit muntada a l´ase d´en Fullós cap a Castellitx, dins el terme d´Algaida. De com els Jaume s´establiren a Coanegra dels quals descendí el paborde mossèn Bartomeu Jaume, erudit i liberal, aficionat a construir rellotges de sol. De com s´ajuntaren els agermanats d´aquelles terres per reclamar l´alliberament de les càrregues fiscals. De com vingué la derrota i alguns foren perseguits fins a la mort. De com la possessió major de Coanegra passà dels Torrella a mans dels Cotoner i de bell nou retornaren les bregues pel control de l´aigua. I se´ns hi parla de robatoris, de pallisses, de presons, de com l´aigua del torrent revingué i se´n va dur les cases… I de l´Avenc, dels primers que hi baixaren, dels qui volien fer negoci amb la colomassa, de com Pere d´Alcàntara Penya dissenyà la mina per entrar-hi, de la decadència de la vall, de l´emigració, de les guerres, de la despoblació, dels talladors de pins…
D´aquells que fugien dels feixistes i caminaven vall endins cap a la muntanya, rera la qual sabien que hi ha el mar.
Diario de Mallorca (14-V-2011)
En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)
Els fonaments del PSM: Mateu Morro, un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (I)
Per l'hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d'història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d'anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d'"obra ben feta" a començaments dels anys setanta, després d'haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot, a ser participant actiu d'una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d'esperit de revolta, d'innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich... En tots ells trobàvem escrits justificant l'"obra ben feta" en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva "millor obra" amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d'afusellament que exterminaren prop de quatre mil mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intellectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure.
Parlant amb en Francesc Mengod -l'estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre'l i així ajudar l'organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d'aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l'edició dels materials que li portàvem... tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m'escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: "Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damiselles cansades de tot, no als 'Deu mil' de dalt, carregats d'avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur" (Vladímir Ilitx Lenin, L'organització del Partit i la literatura del Partit).
El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. "Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l'ensopiment generalitzat que regula l'activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n'ha arribat a fer un lloc comú, s'ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d'una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col·lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre".
En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.
Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.
Aquell dia venia enviat pel partit, l'OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d'entrar a formar part de l'organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d'Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l'OEC). Havia estudiant a fons el famós "Document de Vigo" (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m'ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l'heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l'Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d'Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l'OEC. Mai no m'he penedit d'aquell pas.
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
pobler | 14 Maig, 2011 08:27 |
Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)
La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)
Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.
Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.
Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.
Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?
Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.
« | Maig 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | ||||||
2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 |
9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 |
16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 |
23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 |
30 | 31 |