pobler | 08 Febrer, 2011 22:39 |
...calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'època... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar. (Teresa Gelpí)
Mallorca i el teatre de la revolta
Per Teresa Gelpí, directora de teatre.
Es podria dir que el descobriment d'en Miquel, va ésser fruit de l'atzar, però no. M'explicaré.
Sóc una lectora impenitent de teatre, la meva feina té bona culpa d'aquesta fallera, el verí del teatre corre per la meva sang. M'interessen els textos teatrals en general, però els autors i autores contemporànies em criden especialment l'atenció.
En el meu deambular de llibreria en llibreria, trobo un llibre de petit format, d'edicions Pagès, de l'autor Miquel López i Crespí, amb el títol de "El cadàver". És l'estiu del 98. Decideixo comprar-lo. Per què?
No conec en Miquel, no sé què, ni com escriu, per tant aquesta no pot ésser una raó per la tria. Llegeixo el pròleg, el tema m'atreu. "La guerra del 36", miro el nombre d'actors i actrius, m'interessa. Atracció i interès, dues bones raons per la compra.
Aparentment és l'atzar el responsable de la petita troballa, m'agrada més pensar que una certa disposició personal de buscar textes que em sedueixin i em donin coratge per a defensar-los en un escenari, fa que trobi aquest text i no un altre.
Vaig començar a llegir-lo amb ganes i a mesura que anava avançant m'enamorava més i més, de la història, dels personatges, de la forma de contar-la.
Proposo al grup Germanor, la posta en escena de la mateixa. El primer pas fou el treball de taula, llegir l'obra conjuntament, comentar-la i discutir-la punt per punt. Sorgeixen mil qüestions: el tema és escabrós i arriscat, els actors i actrius tenen poca capacitat de moviment, es barregen temps present i temps passat, etc.
Després d'un llarg debat, aconsegueixo convèncer el grup amb arguments com: el tema, malgrat ésser dur, és bonic de defensar-lo, els personatges estan ben construïts, la qüestió de moviment escènic és feina meva. Finalment acordem apostar per l'obra i començar a assajar i posar data d'estrena, el 7 de setembre del 98.
Abans de començar els assajos, calia buscar documentació: simbologia dels requetés, biografia dels personatges històrics esmentats a l'obra, discursos de José Antonio i Franco, músiques de l'eèpoca... Vam demanar ajuda a les biobliotecàries, a l'arxiver, que molt amablement van colaborar.
A partir d'aquí, em poso en contacte telefònic amb en Miquel i trobo un Miquel dis posat, agradable i colaborador entusiasta. Intercanvíem opinions, vídeos i llibres i descobreixo un escriptor valent, compromés, que no té por de prendre partit. L'art per l'art, no li serveix ni a ell com escriptor ni a mi com actriu i directora de teatre.
Vaig enfrontar els assaigs amb molta illusió. Sorgeixen les típiques dificultats pròpies de cada personatge. Els assaigs són llargs i profitosos.
L'amant és un personatge clarament diferenciat dels altres tres: la dona, la mare i la filla. Decidim que la seva relació amb el mort està marcada per una profunda i pensada venjança. El seu origen, de classe treballadora, marca la seva vida. Ella trenca l'ambient gris i malaltís de les altres dones. Dóna un aire aparentment frívol i festiu.
La mare, una dona gran, autoritaria i classista. La relació amb el fill es basa en els diners. Conserva energia i mala llet suficient per atemorir la dona i la néta. La seva cadira és una poltrona, el bastó, una eina de comandament, els rosaris un símbol religiós lligat als seus interessos.
La dificultat més gran es va presentar amb els personatges de la dona i la filla. Era clar que tenien un toc de bogeria, però hi havia el risc de fer una caricatura i que perdessin credibilitat. Calia buscar accions orgàniques i justificables. La troballa de les boles de paper de diari com a símbol de les rates, ens va permetre avançar i crear uns personatges amb identitat pròpia.
Vam optar per una escenografia austera i minimalista que donés una sensació d'angoixa i tancament, amb un mínim d'objectes.
Vam arribar a l'estrena amb l'obra muntada, molt assajada i amb la convicció d'haver fet molta feina. Volíem aconseguir que els espectadors sortissin del teatre frapats per la història que havíem explicat. Crec que ho vam aconseguir. Va ésser com "un cop de puny a l'estòmac" a cada un d'ells.
L'entusiasme de tot el grup, va ésser decisiu a l'hora de l'estrena. Les energies fluien i ens donaven força. Les actrius van defensar amb ungles i dents, els seus personatges. La confiança en el text i en la feina que havíem fet era total.
Com a directora em sento especialment contenta del treball realitzat. La duresa del text va obligar-me a treballar fins a trobar un camí satisfactori per defensar l'obra d'en Miquel i alhora ésser fidel al seu esperit.
Gràcies Miquel! i si us plau escriu més teatre!
pobler | 08 Febrer, 2011 09:58 |
Emociona ara repassar tots els números de la col·lecció i trobar-hi tants de textos i de reproduccions que són peces úniques. Però, com ja he dit, la nostra emoció no pot esser únicament d'enyorança, també ha d'esser una emoció d'homentage a la feinada realitzada. La continuació s'ha estroncat però la feina realitzada queda. De fet, ens queden les col·leccions d'aquesta revista. Tota biblioteca pública de Mallorca n'hauria de tenir una per a la consulta dels lectors. (Bartomeu Fiol)
La feinada de “S’Esclop”
Bartomeu Fiol | 08/02/2011 |
El número 54 de S'Esclop, que acaba d'aparèixer amb la qualitat de sempre, ens porta una mala notícia: "Darrera edició de S'Esclop. Amb aquesta última edició de S'Esclop, arribam a la darrera de la II època; el número 54 la tanca". La notícia ens deixa commoguts. I amb sentiments contraposats. D'una banda és ver que lletraferits i artistes en general, de tota mena, i afeccionats a les arts i a les lletres, podem experimentar una certa cinglada de pesar i fins i tot de melancolia, gairebé diria de dol. Perquè, indubtablement, ens ha de saber greu perdre un mitjà de comunicació i de promoció de la nostra cultura com, sens dubte, ha estat durant gairebé dotze anys -que es diu aviat- aquesta publicació, tan independent i a la vegada tan oberta, amb tota la dedicació i l'esforç que això ha suposat, especialment durant la dilatada segona època, mercès a la decisió i a la voluntat de l'equip format pels germans Gaspar i Miquel Servera, Magdalena Vidal i el director i responsable del disseny, el bon amic Joan Fullana.
Però també no és manco cert que en contra de l'esmentada melangia, la veritat és que la feina realitzada durant tan llarg període és de tal magnitud que, d'alguna manera, podem experimentar també la satisfacció -i per què no fins i tot l'orgull?- que semblant tasca hagi estat possible aquí, entre nosaltres. De fet, em sembla cosa òbvia que la societat insular hauria de celebrar que una tasca cultural tan continuada -i tan variada, cobrint tants de fronts- hagi estat realitzada amb tant d'encert per un equip tan reduït, amb tot el volum de treball que això ha suposat, durant tants d'anys. Perquè seria interessant fer un recompte de tots els artistes, pintors, dibuixants, fotògrafs, gravadors, escultors, músics i escriptors i crítics i estudiosos que, d'una manera o l'altra, han estat mobilitzats -i no sols de Mallorca ans també de les illes germanes, del Principat i de València- per fer-se càrrec dels contactes i de les gestions per a la recollida de tot el material. Però aquest treball de captació -que també ha suposat incentivar molts de principiants- ha requerit el que segurament ha suposat més volum de feina, el disseny de la revista, la preparació del nombrós material gràfic, la correcció dels textos i la supervisió acurada del treball d'impremta.
¿Què és el que cal destacar més de S'Esclop, quadern cultural, del qual ha estat l'ànima, director i dissenyador Joan Fullana? Sens dubte la seva total obertura per recollir els treballs de tota mena d'artistes i lletraferits, cosa que ha brindat a molts de principiants l'oportunitat de veure la seva obra publicada o divulgada per primera vegada. Però també, sens dubte, l'atenció donada a la labor de tants de fotògrafs, dibuixants, escultors, gravadors, pintors i músics, reproduint nombroses partitures. Quant al disseny, hem de recordar la incorporació -de manera que podríem qualificar d'espectacular- del color a les portades i les contraportades a partir del número 22, reproduccions a tot color que en aquest darrer número trobam igualment en set de les pàgines interiors.
Emociona ara repassar tots els números de la col·lecció i trobar-hi tants de textos i de reproduccions que són peces úniques. Però, com ja he dit, la nostra emoció no pot esser únicament d'enyorança, també ha d'esser una emoció d'homentage a la feinada realitzada. La continuació s'ha estroncat però la feina realitzada queda. De fet, ens queden les col·leccions d'aquesta revista. Tota biblioteca pública de Mallorca n'hauria de tenir una per a la consulta dels lectors.
Diari de Balears (dBalears)
Joan Fullana, un gran amic dels escriptors dels Països Catalans que sempre ha promocionat les obres dels nostres autors. Un activista cultural imprescindible per a la nostra cultura, un home de pedra picada en la defensa de l’art i la literatura de les Illes, un exemple de dinamitzador cultural. El meu reconeixement per tot el que ha fet per la nostra cultura i, també, pel suport que sempre ha donat a la meva obra.
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. (Joan Fullana)
Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí
Per Joan Fullana, director de la revista literària S’Esclop
L’Editorial El Tall ha publicat Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) de Miquel López Crespí. L’obra tracta de les reflexions, que va publicar en diversos mitjans de comunicació de les Illes i el Principat, que parlen, entre d’altres aspectes, del que s’ha anomenat “la generació literària dels setanta”. Per enllestir-ne els vint-i-sis capítols que conformen el llibre, López Crespí s’ha servit dels seus propis articles, escrits al llarg de quaranta anys de conreu de literatura i periodisme d’opinió. Aquests articles –literaris i d’opinió política– publicats d’ençà de 1969, quan començaren les seves col·laboracions en els suplements de cultura d’Última Hora i Diario de Mallorca; les entrevistes a escriptors a Última Hora i El Mirall [revista de l’Obra Cultural Balear]; a la secció “La columna de foc”, (que coordinava Josep Maria Llompart a Última Hora); les col·laboracions a Cort o en aquell experiment que va ser la revista rupturista Lavativa; les que va publicar a Diari de Balears i en les revistes Llegir, Sa Plaça, Quatre Illes, La Nau, L’Estel, Arrels i juntament amb els més de mil articles culturals i polítics publicats a Diari de Balears i El Mundo-El Día de Balears; i els també publicats (alguns d’ells amb pseudònim) a revistes clandestines –Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores–, i en la revista del PSM Mallorca Socialista, a més de la bibliografia consultada i estudiada d’aquelles quatre dècades de presència en els mitjans de comunicació, han estat la base des d’on ha partit López Crespí per bastir els capítols que componen Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Com diu ell mateix, resulta prou complicat provar d’encabir tants d’anys de records en el petit espai d'unes tres-centes pàgines..., en les que el lector trobarà una aproximació a les principals idees-força que condicionaren la seva forma d’entendre el fet literari en aquell període. L’autor també ha manifestat que té la intenció de continuar aprofundint en aquelles dècades d’activitat cultural, literària i política. Quant es refereix als aspectes derivats del compromís polític de l’autor, es poden veure en altres obres com L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició, Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart i en Cultura i transició a Mallorca.
“Però... com érem a finals dels anys seixanta del segle passat, en aquell mític 1968?” es pregunta el mateix López Crespí; i ens diu: “Ho anava pensant a mesura que redactava els articles del llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008). Possiblement mai no podrem saber com érem a finals dels seixanta sense aprofundir en les influències culturals i polítiques que marcaren aquells anys d'aprenentatge. L’any 1967, Editions Gallimard de París publicava Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations, l’obra de Raul Vaneigem, que condicionaria completament el Maig del 68 i les avantguardes de finals dels anys seixanta, juntament amb La societat de l’espectacle, de Guy Debord. Són llibres que arriben a les golfes de les llibreries de Barcelona i Palma i que compràrem, evidentment, d’amagat. Cal recordar igualment que la quasi totalitat d’escriptors mallorquins de la que s’ha anomenada “fornada dels setanta”, ens hem alletat amb el material de l’Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de «Llibres Mallorca» en els anys seixanta i setanta, perquè Moll ens fornia d’altres obres bàsiques per a la nostra formació com a ciutadans d’una terra trepitjada pel feixisme. Pens, ara mateix, en l’imprescindible La literatura moderna a les Balears de Josep M. Llompart, que Moll va editar l’any 1964, i en aquells llibrets de «Les Illes d’Or», que ens permeteren conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura. Record la importància cabdal que, per a la nostra formació, tengué poder fruir de llibres, –enmig de tants silencis, tabús i prohibicions culturals, en plena dictadura franquista–, com Comèdies, de Pere d’A. Penya, La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber; L’Hostal de la Bolla i altres narracions, de Miquel S. Oliver; Cap al tard, de Joan Alcover, Aiguaforts, de Gabriel Maura, Flor de card, de Salvador Galmés, Els poetes insulars de postguerra, de M. Sanchis Guarner, L’amo de Son Magraner, de Pere Capellà; L’hora verda, de Jaume Vidal Alcover o Un home de combat, de Francesc de B. Moll. Precisament Un home de combat, l’apassionada biografia de Mn. Alcover, ens permetia copsar l’existència d’un Moll escriptor de primera magnitud. Com deia Josep M. Llompart en La literatura moderna a les Balears: “Tractant-se de l’obra d’un lingüista, no ens ha de sorprendre la perfecció de la seva prosa. Però a més de la bellesa que li donen la claredat i l’ordre, l’estil literari de Francesc de B. Moll és càlid i cordial, humaníssim; flueix sense esforç, amb persuasiva senzillesa, lliure de tot enfarfec”. “Record –continua dient-nos– que el primer article literari, que vaig publicar l’any 1969, precisament portava per títol El compromís polític de l’escriptor. La meva obsessió era, –com a de costum–, el necessari compromís de l’intel·lectual amb la societat i l’experimentació literària en la recerca de formes més adients amb l’època i la sensibilitat del temps que ens havia tocat viure. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per l’alliberament nacional i de classe, que no estàs revoltat contra els dictats del mandarinat cultural... És en aquells anys en què escric les primeres obres de teatre experimental com Ara, a qui toca?, Autòpsia a la matinada, Les Germanies i quan sorgeixen els esborranys del que després seran Atzucac i Homenatge a Rosselló-Pòrcel...” I López Crespí afegeix: “és quan anava enllestint les narracions que conformarien A preu fet, i La guerra just acaba de començar, llibres que serien publicats a l’Editorial Turmeda. Així mateix, serà l’època en què es congriaran aquells elements literaris que em serviran per bastir reculls de narrativa que sortiran durant els anys vuitanta i noranta, especialment Diari de la darrera resistència, Necrològiques, Paisatges de sorra i Notícies d’enlloc, sense oblidar els meus contes experimentals del llibre de narrativa juvenil Històries per a no anar mai a l’escola”.
Publicat en el número 51 de la revista S’Esclop (maig-juny de 2010)
pobler | 08 Febrer, 2011 08:05 |
El Bloc avisa que la llei per fer pisos en rústic s'ha de negociar amb ells
Els socis del Pacte mantenen que aquest ha de ser el «darrer recurs»
Q.TORRES. Palma.
El Bloc posa emperons al projecte del conseller d'Habitatge, Jaume Carbonero, per poder construir pisos per sota del preu de mercat en terrenys que ara són considerats rústics. La coalició, que forma part del Pacte, entén que aquesta proposta no s'ha negociat amb ells i, per tant, just seria un «esborrany» que necessita el seu suport per convertir-se en realitat.Segons el portaveu adjunt del Bloc, Miquel Àngel Llauger, la creació de reserves de sòl per habitatge en rústic ha de ser el «darrer recurs» per afavorir la construcció de cases a preus econòmics. I manté que la «prioritat» ha de passar per potenciar la rehabilitació d'habitatges ja construïts o per afavorir la sortida al mercat de pisos que estan buits.
En aquest sentit, el Bloc ja va proposar en el passat la implantació de mesures fiscals que penalitzin els propietaris amb habitatges sense ocupar, però també es conscient que aquesta política no seria acceptada per cap dels seus socis: ni UM ni el PSIB. Per això, plantejarà la creació de línies d'ajuts per incentivar els propietaris a posar pisos buits al mercat i proposarà la intermediació pública per afavorir-ho. També reivindicarà l'increment dels ajuts que ja es donen per a lloguer. Totes aquestes mesures es plantejaran quan s'obrin les negociacions entre els socis de Govern per concretar aquest pla d'habitatge en què ja treballa el departament del conseller Jaume Carbonero.
Un pla que preveuria la possibilitat de permetre la construcció en àrees, ara considerades sòl rústic, a canvi que els promotors es comprometin que una part significativa dels pisos siguin de protecció oficial i, per tant, tinguin preus inferiors als de mercat. L'altra gran novetat d'aquest projecte passaria perquè es permetés un increment de les alçades dels blocs en determinades zones per alleugerir la repercussió del preu del sòl i abaratir els pisos.
Diari de Balears (3-XI-07)
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
Quan Jaume Carbonero va ajudar a enfonsar el govern progressista
Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. (Miquel López Crespí) (Miquel López Crespí)
Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària [Margalida Lliteras], va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder. (Miquel López Crespí)
Ningú no ha fet encara balanç dels motius de la derrota del Pacte de Progrés. Cap dirigent, alt responsable, director general ni periodista no ha analitzat amb profunditat cap dels greus errors comesos. Tampoc cap responsable de la derrota progressista va dimitir ni molt manco s'ha fet la més mínima autocrítica del que es va esdevenir per a perdre aquella gran oportunitat històrica que significà el Pacte de Progrés. Ho dic perquè aquests dies, organitzant els meus arxius, m'he trobat amb tota la documentació que l'any 2001 m'enviaren els amics eivissencs que lluitaven en defensa d'una eficient funcionària del Pacte, la directora de l'Institut Balear de l'Habitatge d'Eivissa (IBAVI), Margalida Lliteras que, de forma inexplicable, havia estat cessada injustament per Jaume Carbonero. Tot plegat m'ha fet pensar en els retalls dels diaris amb les fotografies de les manifestacions de suport a Margalida Lliteras que enviaren des d'Eivissa, les cartes al director que es varen publicar durant mesos, els documents de suport a Margalida Lliteras signats pel mateix president Antich i el diputat verd Joan Buades, sense oblidar les nombroses gestions fetes per Pilar Costa i Xisco Tarrés a favor de l'eficient funcionària cessada per Jaume Carbonero. També tenc davant meu les fotografies en què els veïns de Can Misses, Cas Serres i Santa Margarita li porten flors en suport per tot el que havia fet per ells.
Aleshores Jaume Carbonero era director general d'Habitatge i, malgrat que des de tots els sectors progressistes hom va provar de fer-li obrir els ulls quant a les greus conseqüències polítiques que tendria aquesta destitució no pensada ni raonada, mai no ens va escoltar. Ans al contrari, Jaume Carbonero s'entestava cada dia en el seu nefast error. Ens demanàvem com era possible tanta ceguesa política. No s'adonava el director general d'Habitatge que posava en perill la nostra experiència progressista, una experiència que, si fracassava, potser no es podria repetir en molts d'anys?
Qui signa aquest article va publicar nombroses advertències al respecte. Els veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margarita, Can Misses, eren al carrer demanant signatures per evitar l'error que significava la política equivocada de Jaume Carbonero. El 16 de juny del 2001 381 persones de totes les barriades eivissenques publicaven una carta de suport a Margalida Lliteras. Era un moment important per a la reflexió. La situació s'agreujava i, en les properes eleccions, el Pacte podria perdre centenars de vots a conseqüència de la gestió burocràtica del director general d'Habitatge. Davant el perill de perdre vots a Eivissa i Formentera a causa dels fets que s'esdevenien, fins i tot diputats i membres molt destacats del Pacte de Progrés van escriure al president Antich per recordar que a Eivissa, a voltes, un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. A Eivissa i Formentera, tothom ho sap a la perfecció, cada vot compta i no se'n podia perdre cap si el progressisme volia vèncer la dreta, consolidar el Pacte de Progrés. Tothom se demanava els motius de la fatal persistència en els errors que, objectivament, servien per a fer el joc a la dreta. Des de quina inconsciència hom jugava amb les esperances dels sectors progressistes del nostre poble posant en perill anys de lluita i mobilitzacions populars? Per quins motius no eren escoltats els sectors mobilitzats a favor de Margalida Lliteras? Per provar d'aturar el pas a la derrota electoral que ja hom podia intuir a conseqüència d'aquella absurda manca de sensibilitat política, un diputat advertí al president Antich i li envià una carta que deia textualment: "Com és possible, estimat Francesc, que gairebé quatre-centes persones usuàries, propietàries i adjudicatàries, estiguin unànimement donant suport a aquest equip (un equip humà amb plena dedicació que ha funcionat més que bé i ara sembla que serà despatxat manu militari el proper dilluns), que tu mateix, la presidenta del Consell pitiús i l'alcalde d'Eivissa signeu cartes en el mateix sentit i que aparentment acabi passant el que ningú progressista vol? Quin serà el cost ètic per al Pacte, això de castigar qui treballa bé i premiar les decisions preses des de la foscor burocràtica i la llunyania de les necessitats d'habitatge social de les Pitiüses? Te'n recordes que guanyar l'Alcaldia d'Eivissa va venir de vuitanta esquàlids vots i que aquestes quatre-centes persones viuen a vila? Ets intel·ligent i viu, president. Bé que ho sap en Matas i el PP. No he d'afegir res més a aquestes línies. Les conclusions sobre els riscos que corre el progressisme si dia 9 les coses a l'IBAVI d'aquí canvien a pitjor són molt òbvies".
Per donar suport a les gestions de Pilar Costa, Francesc Antich, Xisco Tarrés, Joan Buades i els centenars i centenars d'eivissencs que eren al carrer en defensa de Margalida Lliteras, l'any 2001 vaig publicar tres articles en la línia de provar de salvar el Pacte de Progrés. Els articles, publicats entre juliol i novembre de 2001, advertien, com feia tota aquesta gent, dels perills que per al futur del progressisme illenc significava l'actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero. Tot va ser inútil. Ni les advertències de Pilar Costa i Joan Buades, ni les mobilitzacions populars en defensa de Margalida Lliteras. Jaume Carbonero, amb l'absurd cessament d'aquella eficient i estimada funcionària, va continuar desgastant el Pacte de Progrés sense adonar-se del mal que ens causava la seva actitud prepotent i sectària. Indubtablement, tots aquests errors, advertits per tots aquells que defensàvem el Pacte des d'una posició de suport crític, serviren per a fer retornar la dreta al poder.
« | Febrer 2011 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | |
7 | 8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 |
14 | 15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 |
21 | 22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 |
28 |