Administrar

Per la unitat de l’esquerra nacionalista – Debat Llorenç Capellà-Miquel López Crespí-Llorenç Buades

pobler | 30 Novembre, 2010 18:05 | facebook.com

Per la unitat de l’esquerra nacionalista – Debat Llorenç Capellà-Miquel López Crespí-Llorenç Buades


Volem que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE. (Miquel López Credspí)


Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal



Nosaltres estam totalment d'acord amb les idees expressades pel dirigent de la CGT illenca en e magífic article "Per un bloc desbloquejat". Es tractaria, com ha escrit Pep Juárez i han defensat tants i tants activistes de l'esquerra alternativa de les Illes, d'anar bastint un bloc de lluita des de la base de la societat, no des de les cúpules dirigents que des de la transició han abandonat les idees de socialisme, transformació social, república i autodeterminació i ara, en veure que poden perdre poltrona i privilegis, s'apunten, de forma oportunista i interessada, a qualsevol moguda que pugui arreplegar un parell de vots que els salvi de l'extraparlamentarisme i els obligui a guanyar-se la vida com tots els altres mortals, fent feina en una professió, en un ofici. Aquest és l'autèntic drama que amaga la confusió intencionada en el debat "coalició electoral per al 2007 o bloc d'esquerra nacionalista". Els dirigents que són a punt de perdre el sou en no arribar al 5% de l'electorat són els primers que atien i fomenten la confusió en referència a aquesta important qüestió cabdal per al futur polític de les Illes. A molts dels polítics de la moqueta i el cotxe oficial ja els va bé una simple coalició electoral per a provar de salvar el sou. Però a nosaltres ens interessa el futur de Mallorca i de les Illes i ben poc els problemes que pugui tenir un polític professional per a provar de continuar en nòmina.

L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta depredadora que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta i de la falsa esquerra, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país. O, ara mateix, una esquerra oficial que pacta amb el PP la marginació del català en el nou estatut de les Illes, així com pacta amb el PP el flirteig amb el secessionisme lingüístic en el nou estatur valencià. Per a l'esquerra alternativa de les Illes el canvi que volem no solament és estètic, llevar aquells que no ens agraden en la gestió del règim, sinó, i sobretot, el que volem és un canvi de política.

Per això volem, i hem escrit nombrosos articles al respecte, que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE.

Aquest és el bloc d'esquerra nacionalista que volem i pel qual lluitam activament des de fa molts d'anys, des del primer dia que començàem la lluita contra el feixisme en els anys seixanta del segle passat, quan teníem quinze anys i ja érem enmig del carrer sense por de la Brigada Social lluitant per aquest país lliure i solidari al qual hem donat els millors anys de la nostra vida i al qual donarem tot el que ens resta de la nostra existència. Un instrument d'intervenció política útil, vàlid i necessari per als sectors populars de la nostra societat, un bloc de lluita que ja existeix enmig del carrer, en el combat quotidià contra la dreta i els depredadors, contra el feixisme i l'imperialisme, un bloc que té poc a veure amb la trista història de nòmines, cotxes oficials, privilegis, moqueta de palau i altres misèries semblants.

Miquel López Crespí

(11-VII-06)


L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. (Llorenç Capellà)


La tàctica del colomer

Per Llorenç Capellà, escriptor



Llorenç Capellà

A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa.

Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!

Diari de Balears (25-III-07)


Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes. (Miquel López Crespí)


Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible. (Miquel López Crespí)


El Bloc i la supervivència política



D'esquerra a dreta: Nanda Ramon, Miquel López Crespí i Tomeu Carrió

Després de l’entrada d’ERC-Illes a la coalició electoral que havien format EU i PSM podem afirmar que el panorama electoral s’ha clarificat prou i hom pot començar a analitzar, evidentment amb peus de plom, ja que no som endevins, el futur d’aquestes formacions. És possible que la concreció de la coalició PSM-EU-ERC marqui l´inici d´una nova època en la política mallorquina. El temps ho anirà dient. Una època ben diferent d’aquella en què tots els partits petits lluitaven en solitari per a fer-se un espai a les institucions del règim. No hi ha dubte que la coalició, i hem escrit molts articles en aquest sentit, servirà per a provar de salvar la majoria dels representats que tenien per separat les organitzacions abans esmentades. La tendència accentuada al ferotge bipartidisme PP-PSOE, el control dels mitjans de comunicació i dels recursos de la banca per aquestes dues grans formacions estatals, feien cada vegada més difícil i complicada la supervivència dels grups petits i amb pocs recursos econòmics. En comunitats autonòmiques com la nostra, sense un tipus de burgesia semblant a la catalana o la basca, sense partits nacionalistes burgesos forts tipus PNV o CIU, esdevenia una tasca de titans provar de sobreviure en la jungla institucional. El cas de supervivència i de resistència fora mida d´una organització com el PSM era i és encara d’admirar. Però, per posar un altre exemple paradigmàtic, el progressiu declivi i quasi desaparició d’IU, i això que compta amb un fort suport del PSOE, ja feia preveure que els petits podien estar a les portes de la desaparició. La gran derrota electoral de Llamazares a les darreres eleccions; la pèrdua, a Mallorca, de més del 22% de l’electorat del PSM; els acostumats mil cinc-cents vots d’ERC-Illes (exceptuant la puja a les europees), feien copsar aquesta lenta, però inexorable arribada del bipartidisme al nostre Parlament a no ser que es trobàs una fórmula que permetés recuperar forces als petits.

El paper del PSOE en el camp institucional no el qüestionam perquè, com a peça bàsica, juntament amb el PP, de l’edifici de la monarquia, és una organització que sempre té, uns diputats més o menys, les quotes establertes per les lleis electorals per a sobreviure i reproduir-se. Al capdavant del PSOE o del PP, que són els grups que fonamenten l’actual règim i que disposen de tots els suports estatals i internacionals, pot haver-hi qualsevol persona. Els resultats variaran molt poc perquè la maquinària funciona per ella mateixa.

El problema de la supervivència només el tenen aquells que no disposen de la maquinària econòmica i electoral necessària per a fer front als reptes del sistema. Potser que, en una època pretèrita, el PCE fos necessari per a fer empassolar als treballadors la monarquia, el sistema d’economia de mercat i la “sagrada unidad de España” que Santiago Carrillo i tots els seus defensaren de forma tan reeixida. Ara, acomplida aquella missió, el PCE com a organització, i en aquest cas el seus hereus d’Izquierda Unida, només són necessaris com a reserva de vots del PSOE. Una espècie de reserva per a tots aquells que no volen votar la socialdemocràcia espanyola però que tampoc volen passar a engreixar les fileres de l’abstenció.

Els canvis en la composició de la població illenca, el flux constant d’immigrants, també han anat demostrat com els partits nacionalistes podien arribar a tocar sostre. Les mínimes pujades d’UM, i això que disposa de tot el poder que li atorga el Consell Insular de Mallorca; el retrocés espectacular del PSM; tot plegat i una mica més ha anat portant, d´una manera lenta però segura, les organitzacions amenaçades amb la desaparició a una unitat d´acció electoral que ara hem vist concretada en la constitució del Bloc format per PSM-EU-ERC Illes.

Cal dir, al Cèsar el que és del Cèsar, que qui més aviat va ser sensible i receptiu a la nova època que s’apropava va ser la direcció d’EU que, en estar sempre a punt de l’extraparlamentarisme, va ser obligada a repensar la seva funcionalitat política i a espavilar-se per a garantir-se la supervivència. La unió amb els Verds, malgrat que ha significat la liquidació del projecte original dels fundadors, i record ara mateix converses amb Margalida Rosselló, Jordi López o Joan Buades, entre molts d’altres, la unió electoral amb els Verds, repetesc, només serví de forma conjuntural. Eren maniobres que tan sols ajornaven el moment de la decisió definitiva. I aquesta decisió definitiva anava en el camí d’aconseguir articular un nou tipus de coalició que els permetés resistir l’envestida del bipartidisme PSOE-PP. I, si a més de salvar la major part possible dels càrrecs institucionals, la coalició dels petits servia per a repetir l’experiència del Pacte de Progrés amb ajut del PSOE, tot eren guanys. La proposta d’EU va ser en principi rebutjada per les assemblees de militants, tant del PSM com d’ERC. Però, finalment, i a costa de greus crisis i escissions, tots han hagut de tornar enrere i acceptar la fórmula salvadora de la supervivència.

Amb la confluència dels petits en el Bloc tots asseguren una acceptable quota institucional, foragiten el terrible fantasma de l’extraparlamentarisme i la desaparició de la vida política institucional mallorquina i, possiblement, juguen amb els números adients per a pactar amb el PSOE i UM una repartició d’àrees de poder en aquest possible nou Pacte de Progrés que és a pocs mesos vista. Més guanys, impossible.

Ara haurem de veure si el Bloc, per ara una simple coalició electoral, pot esdevenir l’embrió d´una nova força política mallorquina. Una força política que voldríem veure entestada a aconseguir més quotes d’autogovern en el camí d’obtenir el dret a l’autodeterminació, una organització republicana de bon de veres que no tengui res a veure amb les renúncies del passat i, també és un desig important de molts sectors de l’esquerra alternativa, una organització que no fos subsidiària del PSOE, una simple reserva de vots de la socialdemocràcia espanyola que s’ofereixen al partit majoritari a canvi de determinats privilegis.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (29-III-07)


Fins ara tot el debat al voltant del Bloc s’ha centrat en el repartiment de regidors i d’escons que possibilitin la supervivència dels partits que els basteixen. Es tracta d’una unitat de circumstàncies on tots es conformen en perdre part de l’espai guanyat en anteriors comicis, perquè saben que no han generat al llarg dels quatre anys en l’oposició al PP les circumstàncies que afavoreixin el seu creixement. Aspiren aleshores a trobar-se en una situació que els permeti respirar i a partir dels mínims que s’obtenguin veure de sortir del forat. (Llorenç Buades)

Ara que tenim Bloc i ja no parlem de cadires, parlem de política.


Per Llorenç Buades, coordinador del web de l’Esquerra Alternativa i Anticapitalista Ixent


Fins ara tot el debat al voltant del Bloc s’ha centrat en el repartiment de regidors i d’escons que possibilitin la supervivència dels partits que els basteixen. Es tracta d’una unitat de circumstàncies on tots es conformen en perdre part de l’espai guanyat en anteriors comicis, perquè saben que no han generat al llarg dels quatre anys en l’oposició al PP les circumstàncies que afavoreixin el seu creixement. Aspiren aleshores a trobar-se en una situació que els permeti respirar i a partir dels mínims que s’obtenguin veure de sortir del forat.

Aquesta lluita per la supervivència, ha generat estelles i els dirigents de tots els partits saben que per més que sumin mai no assoliran allò que sumaven entre tots per separat. Començant pels propis militants, llevat d’una avantguarda, manca convicció unitària. Es tracta d’un front de carácter oportunista que serveix pel que serveix, per salvar els mobles i mantenir una presència institucional encara que sigui de mínims. Si a més, aquesta presència institucional pot posibilitar una alternança al PP – i dic alternança perquè la política alternativa no s’inclou en cap proposta--, molt millor, perquè aquest fet possibilitarà guanyar espais de gestió que ara no tenen, i això pot ser tot el que es desitja en uns partits molt condicionats per un tipus de militància que no és l’abnegada militància de l’antifranquisme. La militància d’avui a tots els partits ,a dreta i esquerra, en part cerca viure al recer de la gestió de l’administració pública, de les polítiques de subvencions, o de les xarxes de projectes clientelars. D’aquest fet em parlava en temps del Pacte un membre de la direcció d’Esquerra Unida. Em deia que cada vegada era més difícil trobar militants que exercissin de cambrers o de picapedrers, i que molts cercaven col·locar-se, o accedir a les polítiques clientelars .. Però en polítiques clientelars, s’ha de valorar que la dreta guanya l’esquerra de molt, i que la seva xarxa social té més motius per tancar files que no pas una esquerra que en aquesta matèria va generar desencontres. Rodríguez e aquest aspecta guanya l'esquerra política de carrer i per això mateix l’esquerra ha perdut bona part del moviment veïnal.

El desig de fer fora al PP, té molts motius, però cada vegada costa més dins l’esquerra parlar o proposar polítiques alternatives, perquè les esquerres d'avui són totes molt pragmàtiques, és a dir, tirades cap a la dreta. Les polítiques alternatives passen totes per generar espais de domini públic, sigui empresarial, sigui territorial, sigui en els serveis. Però aquesta és una política molt llunyana a l’esquerra “caviar” que tenim.

Es parla de situacions insostenibles, d’emergència nacional , com si les coses haguessin canviat un 100% en quatre anys, com si l’asfalt no vingués també de la mà dels desdoblaments, com si la balearització no s'hagués incrementat en temps del Pacte. Les polítiques d’Andratx, de Calvià , de Marratxí o tants altres indrets són promogudes per la dreta econòmica, però també aquesta domina la situació quan en teoria governa l’esquerra.

Jo pens que de fet l’esquerra mai no governa, i que en tot cas gestiona, i no gestiona massa diferent del que ho fa la dreta, perquè qui mana quan l’esquerra governa és la dreta econòmica. No vull donar amb això raons a la construcció de la política més enllà del poder institucional com poden proposar Toni Negri, Zibechi o els zapatistes, però si ens referim al cas de l'esquerra europea no els manca raó.


Dels programes.


Hi ha programes en el Bloc? O, arribat a les institucions cadascú es cercarà la vida ?. De moment el "modus operandi" de la repartidora de càrrecs fa pensar que una vegada assolida la representació institucional es repetiran els esquemes de repartiment de capelletes que es bastiren amb el Pacte de Progrés, si és que l'electorat opta per llevar-se el PP del mig.

En qualsevol cas, si es dona la situació es farà amb una subsidiarietat encara major en relació al PSIB-PSOE o d'Unió Mallorquina, perquè en aquestes eleccions, els partits esmentats obtindran millors resultats, amb vots provinents de l'electorat de les formacions que basteixen el Bloc, perquè una part del vot obrer del Bloc,no nacionalista, no votarà el Bloc pel seu contingut nacionalista, i en part perquè una part del vot nacionalista fonamentat en els bastions municipalistes del PSM aniran cap a UM i cap al PSIB-PSOE. On anirà l'antic vot PSM de Santa Eugènia, Sóller,Vilafranca, Bunyola,Muro, o Santa Maria ? Qui farà la campanya del Bloc en aquests pobles?

En qualsevol cas, si manca un programa aquí n'hi ha un de l'any 1986, i que correspon a l'opció política d'algun dels dirigents del Bloc, el PCB, que lamentablement no va ser massa seguit en l'experiència del Pacte.

Direu que es un programa que no toca de peus a terra, però el problema és que els que toquen de peus a terra acaben rossegats com els cucs i res no canvia. Canvien els noms , però no canvia el món. N'hi ha que es conformen en guanyar cadira, rapinyar una feina al recer del partit, i no puc comprendre perquè no s'apunten al PP per tenir més èxit. Jo per si de cas m'estim més no ser d'aquest món.

"Nosaltres no som d'aquest món" cantava algú, i és que per canviar les coses s'ha de combinar el seny amb la rauxa. Les polítiques pragmàtiques esdevenen sempre canvis impossibles. I no ho paga lluitar perquè tot segueixi igual.

Web Ixent (L’Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)


El PCE, el PSUC i la defensa de la bandera monàrquica - Articles de Llorenç Capellà i Miquel López Crespí

pobler | 30 Novembre, 2010 10:18 | facebook.com

Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers. (Llorenç Capellà)


Els comunistes i les banderes


Llorenç Capellà | 30/11/2010 |


Se'ls esperava. Se'ls ha esperat quaranta anys amb la intenció de llençar-los a sobre una galleda d'aigua gelada tan aviat com alcessin la veu, tal com es feia un temps, des dels balcons, amb els desconsiderats que cantaven o parlaven a crits a hores intempestives. Em refereixo als comunistes del PCE, que acaben de fer pública la seva voluntat de fer camí cap a la III República. Un camí, no ho diuen, que ells mateixos declararen intransitable. Ja sabem que l'actual secretari general, José Luis Centella, no té res a veure amb Santiago Carrillo i que, a hores d'ara, en el PCE es deu haver produït un relleu generacional que desvincula la militància de les decisions passades. Però ha d'ésser conscient, aquesta militància, que amb la seva aposta per la república, més que fer camí, allò que fa és obrir una barrera que els seus antecessors havien tancat. Si ho fan així, seran més autocrítics i menys pamfletaris.

Diuen que la monarquia borbònica es va legitimar el 23-F en no fer costat, Juan Carlos, al colpistes. D'altres pensem que va ésser abans. Pensem que la legitimació, pel fet d'ésser el PCE el partit més representatiu de la resistència antifranquista, li va arribar via comunista en comparèixer Carrillo, en el seu primer míting a Espanya, concretament en el de Valladolid, al costat de la bandera monàrquica. En aquells moments, la substitució d'una bandera per l'altra no podia atribuir-se a un fet intranscendent, comparable a un intercanvi de cromos. Aquella bandera, l'espanyola o monàrquica, la que enlairaren Carrillo i el PCE després de la legalització, era el símbol més fefaent de l'opressió franquista. Per entendre'ns: els que havien mort en defensa de la legalitat republicana, en els camps de batalla i a les parets dels cementiris, tenien aquesta bandera per enemiga. I aquesta mateixa bandera és la que portaven els soldats que entraren a Barcelona i a Madrid per implantar una dictadura d'ombres i cadàvers.

Insisteixo, tots aquests sentiments quedaren deslegitimats des del moment que el PCE va reconèixer la rojigualda com a pròpia en un acte de fe que, com sol succeir en les decisions que es prenen contra natura, va deixar infinitat de descontents. Tanmateix, els serveis d'ordre del propi partit no tingueren inconvenient a atonyinar els camarades que no sols no acceptaren de bon grat el canvi de bandera, sinó que en els seus actes públics tenien la gosadia d'enlairar la republicana. Aleshores s'afirmava, des de les majories d'esquerra, que el retorn democràtic implicava renúncies. De manera que tot progre tenia a la boca el terme "ruptura pactada" per a justificar aquella democràcia que tenia molt poc a veure amb el cafè-cafè i molt, en canvi, amb el cafè amb llet. Potser haurem d'esperar tenir un major distanciament dels fets per a jutjar-los sense passió. No ho sé. Tanmateix, no hi ha temps que no torn.

I a la I Conferència Republicana del PCE, celebrada la setmana passada, Gloria Aguilar, que és la secretària del Movimiento Republicano y Memoria Historica, va acabar el seu discurs afirmant que "antes o después volverá a ondear la bandera tricolor en la Puerta del Sol". Personalment ho desitjo, tot i que no puc deixar de lamentar que molts dels que havien esperat quaranta anys per a veure-la-hi han mort alimentant somnis impossibles. I d'altres, entre els quals m'he d'incloure, ja no ens podem sentir representats per una bandera que, tot sigui dit, sempre respectarem. Però amb els tres decennis llargs de democràcia, Espanya, tant la de dretes com la d'esquerres, ens ha fet veure, a molts de catalans, que la salvaguarda de la nostra dignitat i llibertat rau en la independència.

Diario de Balears (dBalears)


Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista. (Miquel López Crespí)


EL CARRILLISME (PCE) I L'ABANDONAMENT DE LA LLUITA PER LA REPÚBLICA EN TEMPS DE LA RESTAURACIÓ BORBÒNICA. (I)



Santiago Carrillo i Adolfo Suárez, el darrer dirigent del "Movimiento Nacional", el mateix que va legalitzar els carrillistes. La direcció del carrillisme espanyol (PCE) va ser l'encarregada de desactivar la lluita republicana, atacar els principis del socialisme i lluitar contra l'independentisme de les nacions oprimides de l'estat. Una feina bruta que, evidentment, no haurien pogut portar endavant solament els partits de la burgesia i el franquisme reciclat (UCD).

L'onze d'abril de 1977, la monarquia borbònica, la burgesia espanyola, els sectors reformistes del franquisme d'acord amb els EUA (i evidentment, amb la CIA), legalitzaven el P"C"E carrillista. Amb el temps tots sabríem les brutors dels pactes Carrillo-franquisme. La "unitat sagrada" del P"C"E amb la monarquia de Juan Carlos. Però en aquell moment -setmana santa de 1977- encara no sabíem -malgrat ja intuíem quelcom- de tota la putrefacció de Carrillo i els diferents comitès de direcció provinciales que li donaven suport.

Nosaltres - l'OEC- no vèiem tan pròxima la nostra legalització. Els partits comunistes que no acceptàvem la reforma érem sistemàticament silenciats i marginats. Premsa, ràdio i televisió no en volien saber res, de comunistes i republicans. Per a nosaltres, els militants d'OEC, aquella havia estat una setmana de molta feina. Record repartides de fulls per s'Arenal, amb Antònia Pons i altres companys i companyes. Repartides de fulls i revistes de les COA (Comissions Obreres Anticapitalistes) amb Domingo Morales i els camarades del front obrer per Llucmajor, Inca i Lloseta. El P"C"E, com tots ja havíem imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta de "comunista" que es podria presentar legalment a les eleccions del 15-J. Els altres partits comunistes (OEC, PTE, MCE, POUM, AC, etc) ens hi hauríem de presentar camuflats sota la ficció d'unes agrupacions d'electors. Al Principat, l'aliança entre AC, POUM i OEC s'anomenava FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A les Illes, on hi havia implantació ni d'Acció Comunista (AC) ni del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista), els comunistes ens presentàrem sota la disfressa de FTI (Front de Treballadors de les Illes). Nosaltres (l'Organització d'Esquerra Comunista) no seríem legalitzats fins passat l'estiu del 77, quan ja la reforma s'havia anat consolidant. La banca capitalista només oferí préstecs, milions de pessetes, als partits del consens amb el franquisme reciclat. Tan sols qui acceptà la monarquia, la unitat d'Espanya i el manteniment dels aparats d'Estat heretats del franquisme, pogué participar-hi amb un mínim de possibilitats. Premsa, ràdio i TVE jugaren fort a favor de P"C"E, AP, PSOE i UCD, que -juntament amb les organitzacions nacionalistes de la burgesia basca i catalana- eren els partits amb el suport del capitalisme internacional -la Trilateral- i l'imperialisme nord-americà.



L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare moments abans d´entrar a la presó de Palma (Mallorca). La legalització dels carrillistes va comportar una major repressió i criminalització dels comunistes (OEC) que no havien pactat amb els franquistes reciclats.

Els comunistes d'OEC -a part de no estar legalitzats- no rebérem ni una pesseta de cap banc. A Mallorca, la campanya la férem amb dues-cents mil pessetes -ajut econòmic dels militants. Els partits d'ordre abans esmentats funcionaven -per a pagar propaganda- amb desenes i centenars de milions. La dreta (UCD), per exemple, a més de tots els diners de la banca, disposava de tota la xarxa administrativa del franquisme i de la majoria de mitjans de comunicació.

La victòria del franquisme reciclat (UCD) era d'esperar. Igualment el relatiu enfonsament del carrillisme també es veia venir. La burgesia ja tenia, amb el PSOE, el partit que en els propers anys havia de servir per a portar a terme una de les reconversions econòmiques més dures i antipopulars de tot Europa. El P"C"E, es a dir, el carrillisme, ja s'havia cremat molt fent acceptar als seus militants tot el que els havia fet acceptar (el primer dia de la legalització, Carrillo els va fer besar la bandera bicolor, entronitzant-la en la primera reunió legal que feia el Comitè Central del P"C"E d'ençà la guerra civil).

Fent tornar monàrquics uns militants fins aleshores republicans; atacant el marxisme revolucionari i rebutjant l'herència revolucionària de Lenin i els grans clàssics del socialisme científic; destruint el que restava de partit dels treballadors per a convertir el P"C"E en un simple front electoral democràta-radical -sovint dirigit per fills d'antics dirigents feixistes- sense cap mena d'unió amb el comunisme; propiciant -com es veuria de seguida- la signatura de tota mena de pactes antipopulars -Pacte de la Moncloa- que carregava damunt l'esquena del poble tot el pes de la crisi capitalista; desgastat per haver estat anys i més anys lluitant contra les experiències més avançades del moviment obrer -la democràcia de base, el consellisme, la unitat obrera enfront la divisió sindical; defensant la "sagrada unitat d'Espanya" que consagraria aviat la Constitució; lluitant aferrissadament per fer oblidar l'heroica lluita guerrillera dels anys 50 i 60 contra el feixisme, les tortures i assassinats de la dictadura contra el poble de totes les nacions de l'Estat (qüestió tabú per al carrillisme)... el carrillisme poca cosa podia fer ja per a la burgesia que no hagués fet en els darrers deu anys. La seva legalització era el pagament que el sistema donava pels seus inestimables serveis a la causa de la consolidació de la reforma monàrquica i capitalista.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS