Administrar

Egipte en el record: Gabriel Janer Manila i Miquel López Crespí (articles i poemes)

pobler | 23 Novembre, 2010 17:52 | facebook.com

(2 vídeos) Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil. He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres.


Més enllà del desert


Per GABRIEL JANER MANILA, escriptor



Escric a bord d´una nau que navega lenta en les aigües del Nil. He partit de Luxor devers migdia. Horabaixa, el sol cau cap al desert de ponent. Aquí, en una vall pedregosa i àrida eren enterrats els faraons del nou imperi, més de mil tres-cents anys abans de Crist, perquè a aquesta banda del riu situaven els paisatges de la vida eterna, el regne de les ànimes. La tarda és càlida. A la ribera, vora una plantació de canya dolça, pastura un ase solitari. Més avall, entre palmeres, un pastor mena un ramat de cabres. És com si tornàs a passar, després de tants d´anys, pels mateixos indrets que la meva imaginació, en aquell temps en què vaig ser un infant temorec, s´afigurava davant els pessebres casolans i rústecs: un braç de verdor, unes palmeres, mitja dotzena d´animals, una barraca de pedra coberta de branques i una barca ancorada vora un pedregar. Més enllà del desert, el sol s´amaga entre les tombes.

A aquestes terres, fa més de tres mil anys, el jove faraó Akhenaton s´empescà que l´únic déu vertader era el sol: la llum que neix del sol i expandeix la vida. Era un déu creador, vinculat a les idees d´igualtat i amor a la natura. Es tracta d´un déu únic, però que es multiplica en infinites formes: en una espiga de blat, en un singló de raïm, en una cadernera, en un ésser humà, en una magrana. Els múltiples braços de la llum del sol arriben a tots. I no hi ha –trobam escrit en una tomba– cap altre déu com ell. És el déu que es multiplica, però que només és un. No és el sol, sinó la llum del sol que produeix la vida. És el concepte d´aquesta llum que s´expressa en l´escriptura jeroglífica, en el sentit d´il·luminació. Aquesta llum s´ha creat a si mateixa i ha creat el món; però també el manté viu. Féu construir temples al nou déu i tractà de neutralitzar els clergues d´Amon, que no es resignaven a acceptar l´únic déu. Probablement, la revolució religiosa d´Akhenaton és a la base dels monoteismes que han forjat la vida i la cultura de molts homes i pobles. La persecució contra les nombroses divinitats del panteó tradicional fou el signe de la voluntad del faraó de conduir els creients cap al monoteisme. Alguns egiptòlegs pensen que fou un dictador sense pietat i el situen a la base dels sistemes totalitaris, tan antics com moderns. D´altres, diuen que era un poeta i un místic. En resta la temptativa d´explicar l´univers a partir d´un principi únic: la llum del sol. Però féu, alhora, una invenció terrible: començà a distingir des del poder el que és vertader del que és fals. Va pensar que tenia la veritat en exclusiva, els altres la mentida. A la seva mort –va morir jove i probablement no fou de forma natural–, el seu fill Tutankhamon restablí el vell ordre religiós. A partir de llavors els egipcis tornaren a servir-se d´un falcó, d´una vaca, d´un escarabat, d´un ca, d´un cocodril per representar els déus. És lluna creixent. Els temples es perden en l´obscuritat de la nit, més enllà de les ombres. El Nil, exhuberant i pròdig, torna a esser poderós i creix com la lluna. Haurem d´esperar que el sol torni a néixer d´entre les pedres. La barca navega tranquil·la, riu amunt, cap als meandres d´Asswan. Osiris, el déu de la regeneració de la terra, ens espera per al judici.

Diario de Mallorca (20-XI-2010)

Egipte en el record


Per Miquel López Crespí, escriptor


PROP D'ATBARA



Força al sud, a l'alçada de Khartum,

el Nil Blanc i el Nil Blau s'uneixen per a davallar cap al Nord,

franquejant sis cascades fins a Aswan.

Prop d'Atbara, un vell predicador ens va recitar

qui sap quines pregàries adreçades a déus de marbre molt clivellat.

Tenies els ulls oberts mentre provaves de retrobar

la pista de totes les cosmogonies egípcies desfetes pels segles.

Escoltar els versos de la sura caient lentament dels seus llavis.

Saber que mai més no tornaríem a Abu Simbel,

que s'anava entelant l'accent,

aquella càlida tonalitat interior que ens agombolà fins aleshores.

La teva presència vessava com un riu de sang enmig del paisatge.

Ara ja sabíem de les mentides del rei Menes,

del naufragi final d'obeliscs,

columnes,

temples i piràmides.

Memfis, coberta per tota l'arena del desert.

Els fel.lahs es consideraven rics quan tenien una mica de pa,

un poc de formatge,

quatre cebes i una tassa de te ensucrat.

La carn era l'àpat especial dels grans dies de festa.


EL TEMPLE D'OSIRÈION


Renaixien, sota el caos de les aparences,

els camps tan ben regats del Nil,

plantats de canya de sucre i de poms de palmeres.

Provava de recuperar el teu somriure esvanit

sota les primeres turbonades d'una inexplicable tardor espiritual.

Al temple d'Osirèion, en el silenci ple de déus esquarterats pel temps,

sol en les sales travessades per les rates-pinyades,

esmorteint com podia el dolor que pugnava per fer esclatar les venes,

constatava que aquella atmosfera desposseïda

no devia haver canviat gaire des de l'època de Ramsès II.

En el somni, els lleugers relleus estaven pintats

de colors llampants com en el nostre darrer viatge fugint del neguit.


LUXOR


Al teu davant els jocs de llum entre les columnes

del gran temple de Luxor i, vora el riu, el fang que ha donat vida a aquest país d'asfixiants

monuments i esveltes palmeres

naixent de les calcigades arenes movedisses.

Si pots superar l'aclaparament produït per la immensitat del lloc,

si, enfonsant el teu esguard en el caos de les ruïnes,

ets capaç de temptejar amb l'esperit

les esveltes columnes de les sales prohibides i,

agenollat sota un sol que crema,

et veus amb força per a penetrar dins la sala hipòstila,

sentiràs de nou retronar els sacerdots d'Ammon

oferint sacrificis als cocodrils sagrats del Nil

o als esmunyedissos escarabats que amb els seus moviments

havien de decidir la sort de milers de presoners.

No hi cerquis endevinances provinents d'altres galàxies

en els jeroglífics grafiats en la foscor de Karnak o d'Idfu.

Els faraons vivien en palaus de marbre,

els constructors de les piràmides en pobres cases de palla.


PEREGRINACIÓ A ABIDOS


Millor desaparèixer, perdre-se lluny,

cap al sud,

vers contrades antany desèrtiques i salvatges

avui solcades per falutxs plens de turistes cridaners,

Tebes, Hathor la daurada, peregrinació a Abidos

enmig de parades de catifes i babutxes àrabs,

venedors de ciris i espècies,

amb tot de falsos Amenhoteps i Ramsès de guix pintats de porpra.

Millor lluny de les nostres ciutats metàl.liques,

fent costat a nòmades amb turbants, captaires barbuts

ensinistrant llefiscosos escurçons,

últim reflex d'un art immemorial a punt d'apagar-se.

Millor amb els fellahs i llurs esposes d'aspra bellesa condormida

sota les palmeres, santuaris coptes emblanquinats fa molts segles

amb gallines i ànecs fent camí entre sants de fusta.

Millor amb els peus nus caminant pels passadissos deserts de Luxor

a la recerca d'àmbits molt lents,

les estàtues cantants de Memnó,

vertiginosos idil.lis

amb antiquíssimes deesses ensorrades pels segles

i cites nocturnes amb Justine,

-Durrell sempre en la butxaca-.

Millor entre els olors del Caire

-dolçosa i acre fortor d'adoberies-,

descobrint la mesquita de Saiedna Hussein

sota vibrants,

esponeroses invocacions a Al.là,

les esverades mirades prodigioses dels infants

que juguen tot el dia en la Ciutat dels Morts.

Millor no esser-hi quan el guia xiuli per tornar a l'hotel.

Un cairota més invocant el nom de Déu,

aturant el temps mentre xarrupa un te amb menta

indiferent a la remor del monstre asfàltic

que engoleix perfums,

tota l'electricitat estàtica de l'ambient.

Millor amb els pagesos saquejadors de tombes,

enfront del temple de Medinet Habu,

descalç,

en cercle,

martellejant la pols

-sismogràfic registre dels tambors-,

a la recerca de noves sensacions,

inesgotables desigs,

salmodiant eternament el nom d'Al.là,

com Anselm Turmeda,

mestre d'aquella fórmula màgica

que ens permet les més vertiginoses reencarnacions.


Nanda Ramon (PSM), Guillem Frontera, Miquel López Crespí: Son Espases a debat

pobler | 23 Novembre, 2010 12:56 | facebook.com

Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals? (Nanda Ramon)


Una sèrie de posts em demanen la meva opinió sobre tota la qüestió de Son Espases. Vet aquí què en pens:



Nanda Ramon

Pens que és una decisió incomprensible i una pèrdua de credibilitat innecessària.

Pens que Son Espases era una bandera i una promesa i que encara ara no hi ha cap argument tècnic que impedesqui complir-la.

Pens que la de la Real ha estat una de les lluites més coratjoses que ha donat la nostra terra i que estic orgullosa d'haver-hi donat una mica de suport i de consol.

Pens que hi he fet amics i coneixences. Pens que n'he après moltes coses.

Pens que Palma no es pot permetre destrossar el seu entorn rural, patrimonial i natural.

Pens que si amb unes eleccions autonòmiques tan recents, i amb unes eleccions generals tan properes no s'ha complit les promesa més llampant i més explícita, què es pot esperar dels altres compromisos electorals?

Pens que dia 27 de maig molta de gent va votar PSOE perquè realment pensaren que era l'opció més "útil" per aturar la destrucció de Mallorca.

Pens que les darreres setmanes s'ha dedicat més temps a entretenir-mos i a preparar l'ambient per a la "mala notícia" que cercar alternatives reals i efectives.

Pens que és normal que la gent passi de la política i que no vagi a votar. Però també pens que és una llàstima.

Pens que si les forces realment nacionalistes, progressistes i ecologistes del nostre país tenguessin un pes més decisiu això no passaria.

Pens que sempre quanyen els mateixos: els que destrueixen, els que enganen, el que guanyen els doblers a palades...

Pens que protegir és sempre difícil, parcial i provisional. I en canvi, la destrucció sempre és fàcil, exhaustiva i irreversible.

Pens que a Son Espases hem lluitat pel paisatge, pel patrimoni, per la història, pel futur de la nostra ciutat... però també per la dignitat i la honestedat. Com es pot continuar amb una obra pública construïda directament sobre la corrupció?

Pens que el BLOC ha fet el que havia de fer: lluitar fins al darrers moment i de la manera més contundent i explícita possible.

Pens que és curiós que avui els opinadors diguin que Antich és valent i el BLOC, covard.

Pens que crida l'atenció que en derterminats àmbits (suposadament a favor de la Real) siguin més crítics amb el BLOC, que s'ha mantingut fidel a la seva promesa, que amb qui ha canviat de parer, o amb qui mai n'ha fet gaire bandera. Deu ser una nova manifestació d'autoodi, dic jo.

Pens que ha estat una mala setmana i que no sabem encara com refer-mos.

Pens que no agrairem mai prou als qui lluiten, la seva lluita; ni als que hi creuen, la seva fe.

Pens que això no té remei. Vull dir la vida. Vull dir jo mateixa.

Blog Nanda Ramon (7-X-07)


Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? (Guillem Frontera)



Els que hi entenen


El molt honorable —per honor que no quedi; a Mallorca valoram més l’honra— senyor Francesc Antich no sembla disposat a pagar la factura, creu que se’n pot sortir donant una propina: li ha fet mal el cor, diu. Francina Armengol, més creïble, diu que el té destrossat. Francina Armengol té principis, té dignitat política, té sensibilitat social, la cultura és part de la seva manera de viure: s’entén que els esdeveniments de Son Espases li hagin destrossat el cor —com a tanta de gent honrada, d’altra banda. Però ara tot es mou en la mateixa direcció: passar pàgina com més aviat millor: i d’aquesta tàctica en són promotors més o menys les mateixes persones que es tirarien a la piscina per reivindicar la memòria històrica. No serien massa creïbles els arguments a favor de desenterrar la memòria històrica posats en boca dels mateixos que ara volen enterrar una ignomínia adduint arguments de política real. Per començar, no s’acaba d’entendre perquè ningú no ha posat el molt honorable Antich en situació d’haver de respondre a una pregunta elemental: per què durant la campanya, i abans, Son Espases va ser utilitzat com a bomba tòxica contra el PP i se varen nodrir les esperances de la gent més sensibilitzada en la defensa del territori i del patrimoni cultural del país? Ja sabia aleshores que no hi havia cap altra solució?, suposant que no se’ns hagi enganyat novament: qui et diu una mentida és un mentider. No ho sabia? Qui dels seus, en aquest cas, li havia escatimat informació? O tot havia anat altrament? Passat el fibló, ara els mitjans de comunició tenen espai per tornar una mica enrere —la memòria— i mirar de saber perquè se’ns ha enganyat. A favor de passar pàgina com més aviat millor es manifesten mecànicament els que entenen de política. Els que hi entenen, troben que ara cal mirar al futur i no fer qüestió de l’engany. Troben que hem de confiar —perquè sí— en aquells que han començat el seu govern mentint-nos en l’assumpte del que havien fet bandera. I la memòria històrica? Els que hi entenen, en política, són propensos a clausurar la història en els primers anys de la transició. Quines presses, per girar fulla. La gran paradoxa: en el fons, se’ns demana que ens fiem del molt honorable Francesc Antich quan ens diu que no hi havia altra solució, etc. Per què ens n’hauríem de fiar? Persones fins i tot del seu mateix partit, amb tanta o més informació, alguns amb més formació, amb tant o més criteri que ell, el desmenteixen (en privat, és clar). Qui ens assegura que no ens enganya una vegada més? Els que hi entenen, en política, són molt bons de conformar: només els és menester una versió oficial. Abans sabien que l’hospital no es podia fer a Son Espases. Ara saben que no hi ha altra via. Una pentecosta invisible els ha il·luminat, els ha convertit de sobte en experts en tantes ciències que els ignorants ens sentim aclaparats. Què en saben de molt! En saben tant que coincideixen a propugnar allò que interessa als més honorables de tots: un pacte de silenci.

Guillem Frontera. Escriptor.

Diari de Balears (9-X-07)


És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació. (Miquel López Crespí)


L´hospital de Jaume Matas



Palma (14-IX-07): manifestació en defensa de Son Espases. L´escriptor Miquel López Crespí i Cecili Buele, sempre a l´avantguarda de la lluita contra la corrupció i per l´alliberament nacional i social dels Països Catalans.

La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.

És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.

Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.

Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Capellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.

Miquel López Crespí


(9-X-07)


Toni Roig en el record: homenatge

pobler | 23 Novembre, 2010 06:35 | facebook.com

La figura de Toni Roig, més atractiva que mai


Manel Martorell presentà ahir la biografia artística i musical del fundador d’Al-Mayurqa envoltat de gran expectació


Maria Llull | 23/11/2010 |


Hi ha figures que, encara que hagin partit, sempre estaran presents en el cor de molta gent. Així quedà demostrat ahir en la presentació del llibre Toni Roig, un trobador del segle XXI, de Manel Martorell, acte emmarcat dins la Setmana de cultura tradicional, que finalitzarà diumenge que ve, 28 de novembre. L'ordre previst era que la presentació del llibre duràs una hora per després deixar pas a l'espectacle Glosa musicada, d'una altra hora de duració. Aquest ordre s'hagué d'alterar, perquè molta gent quedà sense poder entrar. Fou Pere Joan Martorell qui proposà escurçar les durades i fer mitja hora de presentació, seguida de mitja hora d'actuació, però per duplicat. La proposta fou acceptada i tot el públic va tenir accés al teatre en dues tandes.

I és que el Mar i Terra estava ple a vessar. Toni Roig fou recordat per tots, especialment per Manel Martorell, que, amb la veu escanyada, presentà el seu recorregut per la vida i obra del fundador d'Al-Mayurca, sense deixar de banda el seu vessant com a escultor ni alguns aspectes personales que denotaren el caràcter lluitador de Roig. Amb el conseller de Cultura i Patrimoni, Joan Font, entre el públic, Biel Majoral fou l'encarregat de donar pas a l'autor. Fou Majoral precisament qui dirigí aquest treball d'investigació de final de carrera, que ahir rebé la benvinguda per part del públic que anà fins al Mar i Terra en el seu format de llibre. Manel Martorell definí Toni Roig com a "artista complet". "Fou un trobador sense pèls a la llengua per dir el que pensava", continuà. "També fou un personatge incòmode per a molta gent amb poder i ben situada", sentencià l'autor del llibre.

Diari de Balears (dBalears)


La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). (Diari de Balears)


Toni Roig, Al-Mayurqa, Esperança Mestre i Miquel López Crespí: música, pintura i poesia d´avantguarda a les Illes. Una experiència inoblidable.



Sa Pobla, hivern de 1996. D´esquerra adreta: Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa), la pintora Esperança Mestre i l´escriptor Miquel López Crespí. El grup Al-Mayurqa havia musicat la poesia de l´autor pobler i Esperança Mestre inaugurava una exposició basada en el poemari de Miquel López Crespí Planisferi de mars i distàncias que acabava d´editar l´Editorial Columna.

Per l'agost de l'any 1996 un grup d'artistes (pintors, músics, escriptors) decidírem entrar en contacte amb l'Ajuntament de sa Pobla. La proposta era unificar les experiències musicals de Toni Roig i el grup Al-Mayurqa amb la pintura d´Esperança Mestre i la poesia de qui signa aquest article. La corporació municipal i Ramon Molina, el director del Museu d'Art Contemporani, donaren suport a aquesta mostra d'art d'avantguarda de les Illes que unificaria poesia, música i pintura. La nostra proposta era prou agosarada: enllestir un experiment únic dins l'art a Mallorca. És evident que tothom està acostumat a veure, a contemplar, a "consumir" (que dirien els situacionistes dels anys seixanta) art per "separat". La gent va a una exposició de quadres, a un concert musical, o compra un llibre de poemes. Els artistes, de tots els camps sense excepció, treballen cada un pel seu compte. No s'unifiquen experiències artístiques; no es treballa en conjunt. Nosaltres (Esperança Mestre, el grup musical Al-Mayurqa i jo mateix) volíem fer un experiment nou. Rompre barreres, intercanviar experiències de creació; experimentar, en definitiva, una altra manera de fer art a les Illes. Abans -i particularment- havia provat d'interessar determinats responsables culturals (molt d'"esquerres" ells, però sense gens ni mica de sensibilitat envers l'art d'avantguarda, disposats -no en mancaria més! a donar milions a qualsevol conjunt andalús o a qualsevol intellectual de moda a la península o a París, però ni una pesseta per a cap provatura d'empenta que sortís de Mallorca).



Gaspar Jaume, Toni Roig, Maria Vilchez, Miquel Carbonell i Miquel López Crespí (sa Pobla, hivern de 1996)

L´Ajuntament de sa Pobla, com explicava una mica més amunt, s'oferí en tot el que necessitàssim. I encara ens digueren que es sentirien molt honorats de poder ajudar en la realització d'aquest experiment únic a Mallorca i, pel que intuïa i endevinava, d'alçada vertaderament internacional. Així ens ho feren saber. Esperança Mestre, tots els components del grup musical Al-Mayurqa i jo mateix ens posàrem a treballar de ferm.

El Diari de Balears informava el 19 d'agost de 1996 de l'esdeveniment que es preparava a sa Pobla. Bartomeu Picornell deia: "La poesia de Miquel López Crespí serà traduïda, però no a altres idiomes, sinó a altres arts. Esperança Mestre, professora de Dibuix a un institut d'ensenyament secundari i illustradora de diversos llibres, treballa actualment en la lectura pictòrica d'un poemari de l'autor pobler i probablement, això encara és incert, un popular grup mallorquí musiqui els seus poemes.

'El que és cert i segur és que el Museu d'Art Contemporani de sa Pobla vol fer una exposició on es combinin la poesia de López Crespí i la interpretació que en fa Esperança Mestre.

'La idea ha partit del director del museu i del batle de sa Pobla. Miquel López va dir a Diari de Balears que estava molt illusionat amb aquesta iniciativa que es duria a terme durant les properes festes de Sant Antoni.

'Diari de Balears es va posar en contacte amb Esperança Mestre perquè comentàs el seu treball.

'Mestre fa feina sobre els poemes de Planisferi de mars i distàncies (premi Joan Salvat Papasseit 1995), el darrer poemari publicat per López Crespí.

'La pintora, que va començar a exposar el 1973 a la Llibreria Tous, va declarar que era 'amiga des de feia molts d'anys i que sempre l'ha trobat un autor molt coherent i independent'.

'Pel que fa als punts de contacte entre ambdós artistes, Mestre va dir: 'Jo som de poble, concretament de Felanitx, i a la poesia de López Crespí hi ha una evocació nostàlgica de la infantesa a sa Pobla, un sentiment de solitud a la Palma urbana, amb el qual em sent particularment identificada. A més, López Crespí parla del desencís de la nostra generació i té una ironia que combina molt bé amb el meu caràcter'.

'Quan Diari de Balears li demana sobre les dificultats de la tasca, la pintora afirma: 'a un poema pots trobar una imatge a cada vers, però el que jo he de fer és cercar-ne una que en faci la síntesi'.

'Planisferi de mars i distàncies (Columna, 1996) està format pel recull de dos treballs poètics: Planures de sorra que va obtenir el premi Miquel Martí i Pol 1994, i el que dóna títol al llibre que va guanyar el premi Joan Salvat Papasseit 1995. []

Però investiguem qui eren els artistes engrescats en aquesta experiència. Parlarem primer d'Esperança Mestre. Esperança Mestre neix a Felanitx el 18 de desembre de 1943. Estudia a l'Escola d'Arts i Oficis, de Palma, a l'Escola Internacional de Pintura Mural de Sant Cugat i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi (Barcelona), on es titula l'any 1966.

Ha realitzat exposicions individuals a: Llibreria Tous (1973); Art Galery (1974); Galeria Tebas (Madrid, 1975); Centre Cultural del Port de Pollença (1975); Sala de Cultura "Sa Nostra" (Felanitx, 1975); Llibreria Tous (1975); Museu de Mallorca (Palma, 1978); "Cavall Vermell" (Felanitx, 1980); Centre d'Expositors (Inca, 1981); Galeria Joaquim Mir (Palma, 1985); Banca March (Palma, 1988 i 1998); Estació de Sineu (1989)...



Miquel López Crespí i el músic Miquel Carbonell (del grup Al-Mayurqa) dia 29 de setembre, a la plaça de Cort, participant en la demostració per salvar la Real de l´especulació. (Fotografia de Pep Torro)

La música la posà el grup mallorquí de música tradicional Al-Mayurqa, que obtenia fa uns anys, per votació popular, el premi Cerverí a la millor lletra de cançó. Això s'esdevenia en la nit dels Premis Literaris de Girona. Hi concursaven un total de setanta-sis discos, els quals s'anunciaven als programes Èxit, Catacrac i Babel de Catalunya Ràdio i per l'emissora Rac 105. El jurat era el públic de tots els Països Catalans que, amb les seves trucades, decidiren el premi. En el grup, fundat per Antoni Roig, hi són presents amb la seva veu i instruments: Aina Jaume (violí); Neus Jaume (flautes); Maria Vilches (percussió); Joan F. Escudero (llaüt, mandola); Miquel Carbonell (guitarró); Gaspar Jaume (baix); Josep Lluís Cádiz (baix, guitarró); i Bernat Cabot (violí). La cançó guardonada en el II Premi Cerverí de Lletres per a Cançons va ser Mai l'amor és impossible, i és una història d'amor entre una adolescent i un adult que demostra que tot i les diferències d'edat, l'amor és possible. Al-Mayurqa va ser fundada el 1994 i els seus components tenen una llarga experiència en altres formacions musicals de les Illes.

Aquesta important provatura d'art mallorquí d'avantguarda obtingué un èxit rotund i sense discussió. Tota la premsa de les Illes, mitjans de comunicació (ràdio i televisió) se'n feren ressò. Per posar-ne un exemple, el diari Última Hora de 12 de gener de 1997, deia, en una crònica de Joana Melis sota el titular "Una manifestació cultural une en sa Pobla poemas, pintura y música": "Poder conocer los poemas del poeta pobler Miquel López Crespí, a través de la pintura de la artista Esperança Mestre y del grupo musical Al-Mayurqa, acaparó la atención del numeroso público que acudió a la inauguración en sa Pobla de tan singular exposición.

'La artista Esperança Mestre ha querido plasmar en cada uno de los cuadros expuestos, en la sala de Es Cavallets de sa Pobla, uno de los libros de poemas de Miquel López Crespí.

'El poeta, por su parte, ve en el acto, que tuvo lugar en sa Pobla el pasado viernes día 10, con motivo de las fiestas de Sant Antoni, una forma de divulgar su trabajo... Así lo manifestaba Miquel López, que mostró su satisfacción y agradecimiento a todos los que han hecho posible que sus poemas hayan podido ser pintados y musicados.

'El acto contó con la presencia del alcalde de sa Pobla, Jaume Font, y distintos ediles del Consistorio municipal. La música del grupo Al-Mayurqa... sus voces dieron a conocer varios de los poemas de Miquel López Crespí, concretamente de su último libro editado Planisferi de mars i distàncies (Editorial Columna). La exposición consta de 20 obras y ha sido organizada por el Ajuntament de sa Pobla y el Museu d'Art Contemporani. Los cuadros quedarán expuestos hasta el próximo día 2 de febrero en la sala de Es Cavallets. El poeta no descarta la posibilidad que esta iniciativa cultural, que ha tenido lugar en sa Pobla con motivo de las fiestas de sant Antoni, pueda disfrutarse en otras galerías. Sin embargo recuerda que 'de momento es una exclusiva de sa Pobla'".

Miquel López Crespí


Antoni Roig: homenatge


Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... (Miquel López Crespí)



D´esquerra a dreta: Miquel López Crespí, Toni Roig i Esperança Mestre, tres bons amics i companys de lluita

Toni Roig, l´amic, el company de lluites ens ha deixat. Com descriure la sensació que sentim en aquests moments? Els records s´acaramullen un damunt l´altre i tornen els dies de feina conjunta, els records de quan Toni Roig i el grup Al-Mayurqa musicà la meva poesia (en els anys 1996-97), la presentació conjunta a sa Pobla del poemari Planisferi de mars i distàncies editat per Columna Edicions, amb un Toni apassionat per les potencialitats subversives de la música popular. Dies amb Maria Vílchez i Gaspar Jaume, membres d´Al-Mayurqa que ja eren amb nosaltres a les fileres de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC) en temps de la dictadura franquista... Quantes vegades ens trobarem a la manifestació del 31 de desembre? Ja ni ho record! Festivals de cançó, alegria i música mobilitzadora arreu dels Països Catalans. Toni Roig entenia la música com una potent eina d´intervenció, un instrument no solament capaç de mudar les consciències sinó també de canviar la societat. Toni Roig vengué a moltes de les meves presentacions de llibres. Sovint debatíem la darrera novel·la, el darrer disc que ell havia tret al carrer.



Mateu Morro, Jaume Santandreu, Miquel López Crespí i Toni Roig el dia de la presentació del llibre de López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Les darreres vegades que ens vàrem veure va ser en relació a les mobilitzacions per salvar la Real, per aturar el projecte del PP de fer l´hospital de referència a Son Espases. I, també, el dia de la presentació a la Real del manifestat de personalitats de la cultura de les Illes per aconseguir la unitat del nacionalisme progressista per a fer front a la dreta depredadora que ens malgovernava. Potser que tots aquells que diuen que el compromís de l´intel·lectual amb el poble ja no és de moda haurien de prendre exemple de l´admirad Toni Roig i de tots els membres d´Al-Mayurqa. Mai no s´ha vist a Mallorca un exemple tan evident de compromís apassionat amb la cultura d´un poble, amb les tradicions nacionals, amb la lluita col·lectiva pel nostre alliberament nacional i social com el que sempre mantengué Toni Roig.


Miquel López Crespí


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS