Administrar

Llorenç Villalonga i la guerra civil: la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)

pobler | 19 Novembre, 2010 17:14 | facebook.com

3 vídeos - Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la novel·la Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Llorenç Villalonga és un autèntic personatge de novel·la. Per això he escrit Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. I just ara mateix he començat la redacció de la tercera sobre l’autor de Bearn. Vull fer una trilogia d’aquella època tenebrosa però summament interessant dels primers mesos de la guerra civil a Mallorca. Villalonga, tothom que conegui una mica la seva biografia ho sap, és un aferrissat espanyolista dels anys vint i trenta que es troba immers en la guerra i fa costat als que afusellen l’esquerra i liquiden tot l’aconseguit tan dificultosament pels intel·lectuals catalanistes de les Illes en moltes dècades. En plena matança de republicans, Villalonga escriu un article que publica en El Día (7-VIII-1936) on especifica una vegada més la seva posició envers la cultura catalana. Diu l’autor de Bearn: “Nos cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mí, de haber representado siempre la resistencia anticatalanista en Mallorca”. Més documentació sobre l’atac frontal dels germans Villalonga contra la cultura catalana es pot trobar en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1978) i especialment en el capítol “L’afer dels ‘Manifest dels catalans’” (pàgs. 92-108) i també en el capítol “El ‘Manifest’ i la repressió cultural” (pàgs. 108-117). Anticatalanisme i antiesquerranisme que podem trobar a tots els articles que va publicar sota el títol de Centro (Gráficas Mallorca, Palma 1934). Com hem dit més amunt, el personatge Villalonga, els fets que va viure el nostre autor, l’època de la República i la guerra civil donaven material no solament per a escriure una novel·la, sinó diverses, com finalment s’ha esdevengut. Els anys vint i trenta a Mallorca són massa exuberants –culturalment i políticament-, i el repte de provar de copsar l’ànima d’un intel·lectual reaccionari tan “atractiu”, literàriament parlant, que tot plegat em seduí profundament i m’animà a començar la feina.



Com pot imaginar el lector d’aquest article, Villalonga no m’era un desconegut. Les lectures, a mitjans dels anys seixanta, d’obres com Mort de dama, La novel·la de Palmira, Bearn, Les fures, Desbarats, L’àngel rebel, La dama de l’harem, El llumí i altres narracions, Desenllaç a Montleó i moltes altres foren bàsiques per a copsar la importància d’un narrador de vena, d’un autèntic escriptor malgrat totes les seves contradiccions amb el català. L’anticatalanisme de la seva trajectòria, el combat dels anys trenta contra els intel·lectuals de l’Escola Mallorquina i els col·laboradors de La Nostra Terra, molt especialment amb Miquel Ferrà, el feien un personatge no gaire simpàtic. No oblidem que, com explica Josep Massot i Muntaner en Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950), la feina conjunta entre el cap de la policia franquista encarregat de la matança d’esquerrans, el totpoderós Barrado, i el coronell Tamarit, instructor de la vergonyosa farsa judicial que portaria al mur de les execucions al batle de Palma, Emili Darder, i el paper dels germans Villalonga, és essencial en la liquidació de la cultura catalana en la vida pública a Mallorca. En referència al silenciament dels signants de la “Resposta” al missatge dels intel·lectuals catalans del Principat, Josep Massot i Muntaner ha escrit: “... l’afer del ‘Manifest’ és una peça important dins el procés implacable de desmantellament de la cultura autòctona a partir del mes de juliol de 1936”.



En la revista El Mirall (núm. 61, pàgs. 19-24) podem trobar una bona aproximació al que va ser el regnat del terror feixista a Mallorca. L'article "La repressió franquista a Palma", signat per Francesc Tur Balaguer, R. Carbonell, M.L. Lax i M. Ocio Villar, és ben representatiu al respecte. "Pel que fa a la base social dels represaliats, era molt homogènia: la classe treballadora, la base social de l'esquerra i al seu costat alguns membres de professions liberals i petita burgesia progressista. Hi hagué també algun cas d'empresonament de 'rics d'esquerres' als quals s'incautaven els béns. Es calcula que el nombre de morts provocats per la repressió al llarg de la guerra oscil.là entre 2.000 i 2.500 persones.

'Les zones de Palma més afectades foren les barriades obreres encara que la repressió s'estengué pràcticament a tots els barris de la ciutat. Els escamots feixistes actuaren a Son Rapinya, Son Serra, la Vileta i al bosc de Bellver, a més del mateix Castell".

A Mallorca, els intel.lectuals d'esquerra foren cruelment assassinats pel feixisme i la dreta tradicional. Un dels treballs més importants que s'ha fet a Mallorca damunt la repressió ha estat el suplement del diari Baleares, Memòria Civil, que va coordinar i dirigir l'escriptor Llorenç Capellà de gener fins a desembre de 1986. Igualment bàsica per a copsar en tota la seva brutalitat la fondària de la repressió feixista és la consulta del Diccionari Vermell del mateix autor. Record ara mateix el llibre de Bernanos, Els grans cementiris sota la lluna, que tanta influència tengué en el meu particular descobriment de la brutalitat de la dreta mallorquina, o el més recent de l'amic Jean Schalekamp, D'una illa hom no en pot sortit.

Josep Massot i Muntaner, a la seva obra Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears escriu també entorn de la repressió damunt els intel.lectuals d'esquerra (Biblioteca Serra d'Or; pàgs. 218-220): "Entre els milers de morts que, poc més o menys, produí l'onada de follia que planava sobre l'illa -d'una manera 'il.legal', a la cuneta de les carreteres o a les tàpies dels cementiris, o d'una manera pretesament 'legal', a conseqüència de sentències de consells de guerra injustos i cantats per endavant-, no hi mancaren escriptors i persones relacionades d'una manera o altra amb el món cultural. Potser la xifra més elevada correspon als periodistes, amb noms com el d'Ateu (Mateu) Martí, comunista, director de les revistes Nuestra Palabra i Sotana roja, cruelment assassinat els primers dies de la guerra; Guy de Traversay, corresponsal del diari parisenc L'intransigeant, afusellat pels militars poc temps després d'haver estat fet presoner a Portocristo, a conseqüència de la carta de recomanació que Jaume Miratvilles, comissari de Propaganda de la Generalitat, li havia fet per al capità Bayo; Pere Reus i Bordoy, jutge de Felanitx, director del setmanari El Felanitxer, executat després d'ésser sotmès a consell de guerra, per 'adhesió a la rebel.lió', el 4 de març de 1938; Gabriel Buades, sabater inquer anarquista, col.laborador -sempre en castellà- de Cultura Obrera i de la Revista Blanca, empresonat el juliol de 1936 i executat el 22 de juliol de 1938; Joan Montserrat i Parets, sabater de Llucmajor, militant destacat del PSOE i brillant col.laborador de l'òrgan socialista El Obrero Balear; Aurora Picornell, abrandada líder comunista de Palma, anomenada la Pasionaria mallorquina, inculta però molt intel.ligent, col.laboradora de Nostra Paraula, afusellada 'il.legalment', com Montserrat i Parets, mentre estava tancada a la presó de dones de Can Sales, el 5 de gener de 1937; Joan Mas i Verd, batle de Montuïri, militant d'Esquerra Republicana Balear, col.laborador de Tribuna Libre, Ciudadanía i El Republicano, afusellat al cementiri de Palma el 3 de setembre de 1936: Simó Fullana, membre influent del PSOE i col.laborador del diari de Palma El Día, segons Mallorca Nova; Miquel Duran i Rosselló, ex-estudiant jesuïta, director del setmanari republicà de Manacor Nosotros, mort el 4 de setembre de 1936, nebot de l'aleshores batle de Manacor Antoni Amer i Llodrà, àlies 'Garanya', assassinat el 29 de desembre de 1936, el qual també havia publicat alguns articles a la premsa...

'Estaven relacionats igualment amb el periodisme els dos afusellats més coneguts de Mallorca, Emili Darder, batle de Palma i puntal de l'Associació per la Cultura de Mallorca, i Alexandre Jaume, ex-diputat a Corts socialista que parlava i escrivia en castellà però que defensà ardidament la catalanitat de l'illa. Havia fet i publicat alguna conferència escadussera un altre dels companys d'afusellament de Darder i de Jaume, Antoni M. Ques i Ventayol, del Consell Executiu d'Esquerra Republicana Balear i president de l'agrupació mallorquina del Rotary Club".

Com escriu Bartomeu Mulet a "Repressió franquista (assassinats i depuracions) contra el magisteri a Mallorca (1936-1939)" (revista Lluc, núm. 784, pàg. 26): "España una, grande y libre, havia d'esser el mòbil ideològic per a justificar el totalitarisme en tots els àmbits de la vida col.lectiva. España havia d'esser imperial i triomfadora. El catalanisme s'havia de desmembrar, i més si sonava a esquerranós, d'una manera arbitrària. Maçons, republicans, anarquistes, comunistes i socialistes també eren carn de canó. En Francesc Barrado en fou el responsable fins l'abril del 37, com a comissari de la policia política, d'aquesta repressió, perquè tot era rojo i separatista".

Josep Massot i Muntaner encerta a les totes quan situa a la perfecció l’estreta aliança d’Alfonso Zayas, que era cap de Falange; Francesc Barrado, cap de la policia i responsable de molts d’assassinats d’esquerrans; el coronell Tamarit, jutge instructor del procés contra Emili Darder, Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques; i de tots dos amb els germans Villalonga. Cada u ocupava el lloc que la guerra determinava: uns al capdavant dels falangistes, altres dirigint la policia i els escamots d’execució; els militars ordint falsos procesos; els escriptors, cas dels germans Villalonga, emprant la ploma per a donar suport als altres. Aquesta era la situació en els moments inicials de la guerra a Palma i que podem trobar molt ben detallada en el llibre de Josep Massot i Muntaner Cultura i vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra (1930-1950). Qui vulgui negar aquests fets tan ben documentats està en el seu dret, però les seves opinions tendran poc valor davant la realitat del que s’esdevengué en aquells mesos terribles.

Aquest era el món de Llorenç Villalonga en aquell estiu de 1936, l’univers que he provat de fer tornar de les ombres del passat a les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.


Son Espases - Manifest per la Dignitat i la Memòria (Manifest per La Real)

pobler | 19 Novembre, 2010 08:16 | facebook.com

Adhesió de l’escriptor Miquel López Crespí al Manifest per la Dignitat i la Memòria – Manifest per La Real


MANIFEST PER LA DIGNITAT I LA MEMÒRIA MANIFEST PER LA REAL



Benvolgudes companyes i companys avui ens hem trobat aquí, a La Real, per recordar la traïció dels anomenats “polítics”, la seva submissió al capital i tot allò què ha suposat la construcció del macro hospital al lloc de son Espases.

Aquesta marxa però no ha d’esdevenir com un recordatori nostàlgic, de que no hi ha res a fer. No podem caure en cap cas en el derrotisme ni el conformisme ni la resignació, que és allò que pretenen els que ens governen. Aquests ens voldrien tenir com a xotets de corda, dòcils, domesticats, en definitiva calladets, bons al·lots i sense piular ni pruna. Tan sols necessaris i escoltats quan s’atraquen eleccions. Però, alerta, no vos penseu, els hi hem de recordar que van ben errats de comptes si es pensen que tot el mal que ens han fet caurà en el oblit. La gent amb seny i que s’estima la terra, la gent normal i corrent no pateix d’amnèsia, ans el contrari, manté la flama de la memòria molt viva i ni oblida ni perdona i molt manco davant les mentides i falses promeses d’aquells que un dia i de manera hipòcrita i interessada deien el contrari i fins i tot també cridaven consignes al carrer….

El temps però posarà a cadascú en el seu lloc.

En qualsevol cas la incansable lluita dels veïnats i veïnades del Secar de La Real i de tots els ciutadans que estimam Mallorca, ens ha demostrat que, a la nostra illa, existeix, mal els hi pesi a alguns, una resistència contra aquest model econòmic basat única i exclusivament en el turisme i sector serveis i que no combregam amb rodes de molí. Què creiem obertament que és possible una alternativa a l’actual sistema capitalista, neoliberal i destructor de la terra i la cultura. Una resistència què, companys i companyes, no ens podem permetre el luxe d’abandonar. És més, tenim el deure moral de continuar, tan sols per un mínim de respecte envers totes aquelles companyes i companys que ho varen donar tot i més per preservar fins a l’últim moment l’entorn de La Real de la cobdícia dels de sempre i amb l’inestimable ajuda i servilisme covard dels seus fidels vassalls representats per aquells que anomenam vulgarment “polítics”.

Com be deia en Toni Roig, malgrat ens segueu la vida mai ens podreu fer callar. I d’això es tracta: continuarem cridant i esvalotant tant com puguem. La raó està amb nosaltres i això és inqüestionable, encara que molt sovint aquesta no va de la mà amb allò que és “políticament correcte”, tal i com s’ha pogut comprovar una vegada més.

En aquest sentit i en relació al vassallatge del que abans fèiem menció, hem de denunciar, sobretot, el cinisme elevat a la categoria, directament, de befa insultant el fet que ara, inclús aquells amb les seves mentides, se’ns riguin directament a la cara treient profit electoralista, organitzant “visites guiades” a l’hospital tal fos una atracció de fira o un monument d’interès nacional, venent a tort i dret les meravelles del centre sanitari, qualificant-lo com un dels millors d’Europa, diuen -figura’t tú- i obviant per complet petits detalls sense “importància” com que està assentat sobre terrenys geològicament poc consolidats i amb risc d’inundació des d’un punt de vista hidrològic, a més de tot l’espoli i destrucció del patrimoni arqueològic i etnològic. Però això no compta, primer és el negoci. Al cap i a la fi la pela és la pela. Els guanys, la mercantilització i comercialització d’una cosa tan important a la vida de les persones com és la pròpia salut. En definitiva de vergonya ben poca. Un model sanitari elitista i que sembla que va a cap a la privatització en la gestió, un aspecte del qual no sabem gaire…tot plegat una sèrie de despropòsits i aberracions resultat de la improvisació i la submissió a interessos molt allunyats del benestar general de la ciutadania.

En aquest sentit i pel que hem pogut conèixer però, les nostres sospites van confirmant que tot el procés s’ha fet amb molt poca transparència. La gestió i explotació del nou centre no seran en cap cas 100% publiques. Els serveis auxiliars no estrictament sanitaris estaran en mans d’empreses privades, directament, per un període de concessió de 30 anys, la qual cosa no implica cap tipus de control per part de l’administració pel que fa a una garantia de les condicions laborals i els drets de les treballadores i treballadors, a qui les empreses concessionàries podran acomiadar quan considerin oportú i establir elles mateixes les relacions contractuals.

Així mateix també s’ha de denunciar la precarietat en les condicions de feina com la manca de previsió en recursos humans en determinats serveis que requereixen de prou personal com per poder donar una bona qualitat. Ja està comprovat (en els hospitals de la comunitat de Madrid, per exemple) que, amb aquest model de gestió privada de tots els serveis auxiliars, la ràtio de professionals per nombre d’usuaris baixa, respecte el model de servei sanitari totalment públic que fins ara hi ha a Son Dureta, el que suposa una sobrecàrrega de feina i un empitjorament del servei.

Per altra banda i en relació a la mobilitat i els accessos al centre és vergonyosa i impresentable la qüestió de l’estacionament. És increïble el negoci que suposa cobrar una mitjana de 550€ anuals per poder accedir al teu propi lloc de feina!!!!!!. Això demostra a les clares l’afany de lucre que significa son Espases. 550 euros que aportaran uns guanys a l’empresa concessionària, en el termini de 30 anys d’explotació, d’ aproximadament 38 milions €. Tot un exemple de gestió pública i de servei a la ciutadania!!!. I el fet que de les 2300 places previstes, només 900 estiguin reservades per a personal, denota una manca de planificació i organització així com que allò que menys importa són les treballadores i treballadors.

Una manca de planificació com també per exemple a l’hora d’organitzar el trasllat dels malalts. És materialment impossible en tan sols 1 mes, tenint en compte les característiques del centre i el volum de gent a moure que el nou centre hospitalari funcioni a ple rendiment i sobretot que ho faci correctament sense que es produeixi col·lapse i saturació.

En definitiva, volen substituir la qualitat del model sanitari públic per un model sanitari anteposat als drets que les treballadores i treballadors havien aconseguit després de moltíssimes lluites històriques, i que ara des de les institucions es volen carregar en benefici del capital privat.

Dins l’àmbit de la sanitat pública balear es donen altres casos de agressions cap als treballadors sanitaris, com ara l’acomiadament de sis treballadores i un treballador a l’Hospital de Manacor, justament per haver denunciat abusos d’alguns caps de l’Hospital. A aquesta MARXA PER LA DIGNITAT sumem la justa reivindicació de READMISSIÓ IMMEDIATA per part de la gerència del centre manacorí, en la línia d’acord que han proposat els treballadors i els sindicats que els donen suport, basat en un model de relacions laborals just i equilibrat, i respectuós amb els drets de les persones.

Segurament ens qualificaran i ens diran que som els “antitot”, que anam en contra del “progrés”. Això és una fal·làcia i una mentida. Òbviament que volem i necessitam noves infraestructures. I les sanitàries són fonamentals. Ara bé, no a qualsevol preu, no convertint la sanitat en un mer negoci especulatiu pur i dur, un bescanvi de favors particulars i egoistes. I sobretot no en detriment de la terra i la natura, dues qüestions que en teoria haurien d’anar de la ma però que gràcies a les llumeneres dels que ens han governat i els que ara ho fan, les han convertit en antagòniques.

Que no ens prenguin per beneits, nosaltres continuarem denunciant les injustícies i aquesta de son Espases n’és una de les més grosses que hem vist en aquesta terra en molts d’anys. Estarem a l’aguait. Això, aquesta marxa d’avui, tan sols és part d’una batalla que tard o d’hora acabarem guanyant. Una batalla per una altra Mallorca, oposada a l’actual i criminal model capitalista, una Mallorca realment sostenible, justa, solidària i respectuosa amb la natura i la seva identitat. Ho farem, encara que ens vulguin posar pals a les rodes. I recordau que l’acció d’avui no és cap punt i final, tan sols un punt i seguit. Un punt i seguit per continuar parlant clar i català, cridant ben fort: LA REAL, NI OBLIT NI PERDÓ, LA LLUITA CONTINUA:

NO ENS FAREU CALLAR

Moltes gràcies a totes i a tots per haver-nos acompanyat avui fins aquí, en aquesta marxa per la dignitat, des de Cort fins a la Real.

Per la dignitat i la decència en la gestió pública.

Per uns serveis sanitaris públics i de qualitat, i pel manteniment dels llocs de feina.

Pels drets dels treballadors i treballadores, no a la taxa de l’aparcament.

Pel manteniment dels llocs de feina, i per la readmissió de les acomiadades a l’Hospital de Manacor.

Visca La Real!

Visca la Terra!

CONVOQUEN *

 AINA CALAFAT (a títol individual)

 ATTAC MALLORCA

 CGT-BALEARS

 DRETS HUMANS DE MALLORCA

 GADMA

 GOB

 MAULETS

 PCPE-CJC

 REVOLTA GLOBAL-ESQUERRA ANTICAPITALISTA

 Fins al dia 18-11-10. La convocatòria roman oberta.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS