pobler | 17 Novembre, 2010 20:04 |
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant. (Miquel López Crespí)
L'atemptat contra l'Editorial Moll i la lluita contra el nazifeixisme a Mallorca
Si ara us hagués de concretar exactament el dia, el mes i l'any que vaig començar a coincidir en la lluita pels nostres drets nacionals i en defensa de la cultura catalana amb l'amic Miquel Julià, no us ho sabria dir amb certitud. Són ja tants d'anys! Ben cert que deu fer més d'una dècada quan vaig començar a llegir les seves interessants collaboracions en el diari Última Hora, de Ciutat. Posteriorment, en la batalla en defensa de la llibertat d'expressió i dels mitjans de comunicació catalans, el combat per L'Estel (que aleshores s'anomenava S'Arenal de Mallorca), que determinats espanyolistes de totes les tendències! s'entestaven a silenciar, coincidírem igualment. He parlat de tot això en el capítol "En defensa del català. El 'Comité de defensa de s'Arenal de Mallorca" del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).
Posteriorment ens trobàrem en totes les Diades en defensa de la llengua catalana i l'autogovern que convocava l'OCB, en les manifestacions per la Independència de cada final d'any, a la redacció de L'Estel, quan Miquel Julià portava a l'amic Mateu Joan Florit les seves collaboracions i, qui signa aquest article, les meves.
En el fons, des de les nostres posicions culturals i polítiques divergents sempre coincidíem en el que és essencial: la defensa aferrissada de la llengua catalana, l'exigència de més autogovern per a la nostra terra i, també, per què no dir-ho?, ens unia i uneix la dèria per la literatura. Perquè Miquel Julià, a més d'un activista en defensa de la cultura catalana, és, igualment, un incansable conreador dels més diversos gèneres literaris i ha excellit tant en la poesia com en l'assaig de forma força prou interessant.
Més encara. Tots sabem com resulta de difícil a la nostra terra aconseguir dels nostres intellectuals (escriptors, metges, arquitectes...) un compromís actiu amb el poble i la lluita pel nostre deslliurament nacional i social. En temps de la dictadura franquista, si exceptuam els exemples de Josep M. Llompart, Jaume Adrover i uns quants més, sobraven els dits d'una mà per a comptar qui era de veritat actiu en el combat antifeixista. Més tard arribà la democràcia pactada entre el franquisme reciclat i els nous aspirants a l'exercici del poder. Aleshores, si exceptuam els intellectuals que continuaren la seva tasca en l'OCB, algunes organitzacions d'esquerra, sindicats i ONG, el silenci i la manca de compromís actiu continuà. Per això, quan hi hagué l'atemptat contra l'Editorial Moll -era l'any 1997-, el silenci semblava que seria la norma general novament.
Però tornem a l'atemptat contra l'Editorial Moll. Aquesta bestial provocació de la ultradreta era una agressió contra un dels fonaments essencials de la cultura catalana a les Illes. Hem escrit sovint sobre la importància històrica de l'obra de Francesc de B. Moll (la represa del Diccionari, les rondalles, les gramàtiques normatives, les colleccions literàries d'Editorial Moll, la Fundació de l'OCB i centenars d'activitats semblants de valor inabastable), i per això mateix no podíem romandre indiferents al salvatgisme neonazi desfermat, en forma de foc, contra l'Editorial Moll. De tota la gent a la qual vaig trucar, el més receptiu, qui no oposà cap mena d'entrebanc per a signar públicament un comunicat de repulsa, va ser l'amic Miquel Julià i Prohens. La carta, de la qual serv l'original que signàrem en el bar de davall de casa meva, va sortir publicada al Diari de Balears dia tres de maig de 1997 i, posteriorment, en altres diaris i revistes de les Illes. El manifest de condemna contra la brutal agressió feixista signat per Miquel Julià i per l'autor d'aquest article dia primer de maig de 1997, deia, sota el titular "Editorial Moll: les rels d'un atemptat": "'Llastimosa manera d'entendre la intervenció cultural i demostració d'una gran càrrega d'autoodi', declarava el President de la Comissió de Cultura i Patrimoni, Damià Pons; 'Encara hi ha intolerància dins la nostra societat', afirmava la Presidenta del CIM; accions d'un grup marginal i covard', deia Eberhard Grosske, després de conèixer l'atemptat contra l'Editorial Moll i contra la nostra pròpia llengua i cultura mallorquina.
'Per molt que sembli mentida, els hereus dels vencedors en la guerra civil contra el poble (1936-39), la nissaga dels violents que el vint-i-quatre de febrer proppassat va fer seixanta anys que afusellà un metge modèlic i ciutadà exemplar, Emili Darder, i altres, com Pere Reus, jutge de pau i home d'enorme prestigi moral, pel sol fet d'esser polítics d'esquerres i intellectuals mallorquinistes, aquella nissaga avui encara perviu i també s'alimenta de la mateixa carronya de llavors, de l'odi contra les realitats mallorquines i les arrels catalanes d'aquest poble.
'Volem denunciar i rebutjar l'atemptat contra l'Editorial Moll, recentment perpretat, i la violència de tots aquests grupets antimallorquins (ells s'autoanomenen 'anticatalans') i de tots els enemics de la justícia i la pau. Al mateix temps demanam a la Delegada del Govern, Catalina Cirer, que posi remei a uns brots de violència de conseqüències imprevisibles".
A hores d'ara, encara esperam que altres intellectuals, en teoria "dels nostres", es mobilitzin contra la violència feixista en contra de la nostra cultura.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
pobler | 17 Novembre, 2010 12:37 |
Nanda Caro, candidata de EU-EAiV a Palma, propone reeditar pacto de izquierda
La ex consellera de Bienestar Social del Govern en la legislatura del Pacte de Progrés entre 1999 y 2003 vuelve a la política activa
EFE. PALMA Nanda Caro se ha presentado hoy como candidata de Esquerra Unida-Esquerra Alternativa i Verda (EU-EAiV) a la Alcaldía de Palma en las elecciones de mayo, con la voluntad de "reeditar" el pacto de izquierdas de la presente legislatura "pero con más presencia de EU" y de aplicar "una gestión eficaz y limpia".
Caro, ex consellera de Bienestar Social del Govern en la legislatura del Pacte de Progrés entre 1999 y 2003, vuelve a la política activa tras ocho años dedicada a la docencia en materia de trabajo social y ha sido proclamada hoy líder de la candidatura de EU-EAiV al Ayuntamiento de Palma, en una comparecencia ante los medios de comunicación en la Plaza de Cort.
"Estoy convencida de que es imprescindible reeditar un pacto de izquierdas en el Ayuntamiento de Palma, esta vez con un peso mucho más significativo de la izquierda transformadora, porque solo desde aquí será posible hacer políticas que miren a la gente y trabajen sobre sus necesidades y problemas y desde sus deseos y expectativas", ha asegurado Caro.
Caro ha puntualizado que los componentes de dicho pacto vendrán definidos por sus propuestas electorales. "No hablamos del quién sino del qué, porque ese pacto debe responder al programa", ha dicho.
"En función de las propuestas y las ideas se hará ese pacto", ha insistido Caro, quien ha asegurado que el acuerdo se alcanzará con quienes estén decididos "a contribuir en la defensa de las necesidades de las personas, de los derechos, de la igualdad, la justicia y la participación".
En relación a la escisión de la formación que concurrió conjuntamente a las pasadas elecciones como EU-EAiV, ocurrida este verano con la creación de la formación Iniciativa Verds, Caro ha asegurado que ella representa a EU-EAiV y que "no hay ninguna otra parte de Izquierda Unida en ningún espacio político".
Caro ha admitido que la división de la izquierda puede confundir al electorado porque situaciones como la ocurrida, que ha calificado de "actos claros de transfuguismo político", "confunden a la ciudadanía y quizá la decepcionan, pero son los responsables de esos actos los que deben responder" y se ha comprometido a dejar claro el mensaje de EU-EAiV de cara a las elecciones.
En cuanto a los compromisos electorales de EU-EAiV, Caro ha asegurado que las propuestas concretas de la formación se darán a conocer dentro de dos semanas, pero que el programa electoral se concretará mediante la participación ciudadana.
Ha subrayado su "compromiso con los débiles" y ha asegurado que EU-EAiV ya ha demostrado durante esta legislatura que es capaz de gestionar y asumir responsabilidades de gobierno.
"Me presento con Esquerra Unida porque es una organización política honesta, no únicamente con sus principios sino también con su práctica y su lucha incansable y ejemplar contra la corrupción, en contra de la tibieza de otros", ha dicho Caro, quien ha insistido en que la formación es capaz de "hacer una gestión eficaz, con pocos recursos y usando bien el dinero de los ciudadanos".
Ha incidido en la lucha contra la corrupción política: "En el Ayuntamiento de Palma y con la contribución importantísima de EU, se ha dejado de robar".
Nanda Caro, ha sido proclamada cabeza de lista de la candidatura de EU-EAiV en Palma por unanimidad. Nacida en Maguía (Extremadura), en 1962, Nanda Caro reside en Palma desde hace 26 años y es técnica agropecuaria y diplomada en Trabajo Social.
Diario de Mallorca (17-XI-2010)
Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). (Miquel López Crespí)
Articles en defensa del Pacte de Progrés i de Nanda Caro, la consellera de Benestar Social d´EU
Munar contra Benestar Social
El reaccionarisme més visceral campa arreu. UM, que fins ara mateix presumia de centre-dreta "civilitzada", ha començat a destapar la caixa de les sorpresas. Aquestes setmanes hem estat espectadors d'un penós espectable semblant al que ha fet sempre l'extrema dreta en la seva lluita contra del socialisme, la teologia de l'alliberament, el cristianisme d'esquerres, el nacionalisme de tendència socialdemòcrata. Eberhard Grosske i Esquerra Unida han rebut fort (només ha faltat que fossin acusats del bombardejament de les torres bessones de Nova York!). Les acusacions de "ferotges comunistes" que volen fer de les Illes unes "illes de pobres" han sovintejant dia rere dia. Maria Antònia Munar tampoc no ha tengut misericòrdia amb el president Antich, el PSOE i tots els altres membres del Pacte (recordem els acarnissats atacs d'UM contra Margalida Rosselló i la Conselleria de Medi Ambient a causa del Parc de Llevant). UM vol que sigui el Consell qui delimiti el Parc. Margalida Rosselló, evidentment, s'hi oposa.
Maria Antònia Munar, que no vol saber res de la moratòria del govern, ha amenaçar durant prop de tres mesos amb rompre el Pacte si el president Antich continuava amb la seva iniciativa (control del sòl rústic; construció d'habitatges socials). Posteriorment, després de les esperpèntiques declaracions de dia dinou ("ens hem tornat a fer amics a causa de l'esbucament de les torres bessones a Nova York i de l'atac al Pentàgon"), el Pacte cedí novament davant les exigències mai satisfetes de la presidenta de l'"autèntic Govern de Mallorca". Ningú, en veure el rostre de circumstàncies del president, ja no dubta que Francesc Antich, atemorit davant la crisi final del Pacte, ha claudicat altra volta davant d'UM. La gent ja sap que la moratòria del Govern ha quedat en no res. Tot plegat un espectacle tristíssim que amaga la covardia de molts membres del Pacte en el moment d'enfrontar-se a les exigències de la dreta més pura i dura.
Però els atacs més forts de Munar són sempre i en tot moment contra la "comunista" Fernanda Caro. El treball seriós i consistent de la Conselleria de Benestar Social és demonitzat de forma permanent per Munar. La feinada feta per Fernanda Caro en defensa dels interessos concrets de la tercera edat, el jovent, els sectors més desafavorits de la nostra comunitat, son presentats per la presidenta d'UM com a una provatura marxista de fer de Mallorca "una Illa de pobres". Des del començament de la legislatura Maria Antònia Munar ha volgut desmuntar la Conselleria de Benestar Social. Mai no ho ha amagat. Aquestes darreres setmanes hem comprovat els nivells de rancúnia dretana del personal d'UM contra el progressisme illenc. UM va rompre (amb excusa d'unes declaracions de la consellera de Benestar Social) la reunió que hi havia prevista entre Dolça Mulet (consellera de la Presidència del Consell) i Fernanda Caro per enllestir transferències de Benestar Social al Consell.
Fa l'efecte que UM escoràs cada vegada més i més cap a la dreta més rància i dura oblidant el paper de centre-detra que tantes vegades havia dit que volia defensar. La diputada del PP Rosa Estaràs també ha participat activament en favor d'UM en la polèmica contra la tasca realitzada per la consellera Caro. Tot plegat sembla com si aquest sector de la dreta mallorquina fos incapaç d'entendre cap política adient de benestar social per a la nostra terra. Com si un irracional i històric egoisme els fes incapaços de copsar ni que fos mínimament el llenguatge de l'evangeli (que recomana estar al costat dels més desvalguts, dels pobres d'aquest món).
Lluny de les gratuïtes desqualificacions d'UM i de Rosa Estaràs (unides en l'atac contra el "marxisme"), el cert és que la Conselleria de Benestar Social és l'organisme que més resultats concrets ha ofert als ciutadans i ciutadanes de les Illes, lluny de la xerrameca buida d'altres organismes institucionals. Més de deu mil persones s'han beneficiat durant aquests dos anys dels complements extraordinaris atorgats a les pensions més baixes; la feinada feta per l'Institut Balear d'Afers Socials (IBAS) ha significat una de les més importants realitzacions del Pacte de Progrés, amb gent dedicada amb cos i ànima al millorament de la situació dels més desvalguts: l'augment dels ajuts als més necessitats han supossat un augment del 30 %) amb una inversió, durant l'any 2000, de tres-cents noranta milions de pessetes.
Una fita important de la Conselleria ha estat igualment la feina per anar solucionant el dèficit de places residencials. Han reixit a reduir la llista d'espera de gent de la tercera edat per accedir als centres depenents del Govern. Recordem l'obertura del Centre de Dia de Montuiri, el Centre de Dia per a malalts d'Alzheimer, el Centre de Dia de Llucmajor i la Residència "Felanitx"... Igualment són destacables totes les actuacions de Fernanda Caro per tal d'aconseguir la plena integració dels immigrants i la política de la Conselleria per a lluitar contra la discriminació de la dona en el treball. La creació de l'Institut Balear de la Dona marca una fita en aquesta direcció. El pressupost de l'Institut va passar de seixanta milions en el 2000 a cent milions en l'exercici 2001. Podríem parlar també de l'ajut solidari (Cooperació Internacional), de la lluita contra la drogodependència, dels ajuts als Centres d'Acollida (menjadors socials, serveis d'higiene i pernoctes), de l'impuls donat a l'Oficina de Defensa dels Drets del Menor (amb un programa específic de prevenció del maltractament infantil), del Pla Estratègic per al Joventut (Pla Jove) o de les realitzacions del Servei d'Informació i Orientació Juvenil. Especificar les realitzacions de Fernanda Caro en cada àrea concreta requeriria molt més espai del que disposam en aquest article.
Per això ens semblen demencials les acusacions de Munar (del temps de la guerra freda!) contra la Conselleria de Benestar Social. Els atacs irracionals de la dreta més dura contra qualsevol intent de solucionar els greus problemes que tenen les classes populars mallorquines només palesa l'extrem reaccionarisme d'alguns sectors de les classes dominats i dels seus representats polítics. Confondre l'ajut als sectors més desvalguts econòmicament amb una voluntat de "crear més pobres per a continuar governant" és simple i vulgar demagògia malintencionada.
En el fons els atacs contra la necessitat de construir més habitatges socials per als treballadors, de poder tenir més recursos per a la tercera edat i sectors més desfavorits; els atacs, en definitiva, contra l'encertada política de la consellera i de l'esquerra, han servit per a llevar màscares. Que Munar se situï tan a la dreta, que defugi l'històric discurs de centre, no pot servir per a consolidar l'espai d'UM. Amb aquestes declaracions tan properes a un Le Pen qualsevol només s'obre al davant de Maria Antònia Munar i els seus el camí de la marginació política.
(25-IX-01)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Defensa de Fernanda Caro, Consellera de Benestar Social del Govern de les Illes (2002)
La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social. (Miquel López Crespí)
Història del primer Pacte de Progrés
La immoral persecució de la dissidència (un article de juny de 2002)
Dies després de l'assemblea d'EU de dia nou de juny alguns destacats militants d'aquesta organització em digueren que, en la repetició d'un hipotètic Pacte de Progrés com el que es va signar l'any 1999, Fernanda Caro i el seu equip de collaboradors serien depurats, per "traïdors" (com Joan Buades!). El poder d'Eberhard Grosske i de Manolo Càmara! Ara la premsa ja ha confirmat aquests rumors. Les "acusacions" a la "traïdora" són les de "deslealtad a la organización", "de utilizar su cargo como plataforma" i de "crear una imagen de división que no existe y que lo único que hace es dar argumentos a la derecha".
Fa uns mesos, quan la batalla de Maria Antònia Munar contra Fernanda Caro era més forta que mai vaig escriure un article encoratjant la consellera de Benestar Social. El meu escrit començava així: "La consellera Fernanda Caro ho fa bé i és una persona de rara sensibilitat social (en una època de brutal oportunisme on, més que les idees l' únic que es valora és la capacitat del polític de torn per aferrar-se a la poltrona, a la nòmina institucional). No és el cas de la consellera de Benestar Social". Estic content de no haver errat en les meves valoracions.
La consellera de Benestar Social d'EU feia recentment unes importants declaracions en la línia del que, des de fa prop de tres anys venim dient diversos sectors socials que, des d'una posició crítica, donam un suport actiu al Pacte de Progrés. Fernanda Caro demanava davant tots els mitjans de comunicació que el Pacte de Progrés fes un gir cap a l'esquerra i deixàs d'estar hipotecat a UM. La consellera exigia coherència envers el programa signat l'any 1999 i, en la línia que des de sempre han indicat Els Verds (i especialment el diputat Joan Buades), s'avançàs en aspectes de protecció de territori i benestar social.
Defensora del Pacte, Caro exigeix simplement que s'augmenti el seu perfil d'esquerres. El discurs crític i constructiu de la consellera de Benestar Social coincidia amb el que, des de ja fa tres anys, manté en solidari el combatiu diputat verd Joan Buades. Tots recordam a la perfecció les contínues campanyes de demonització patides per aquest polític. Els mitjans de comunicació ens han informat dia a dia dels diversos atacs i declaracions satanitzadores contra els Verds d'Eivissa i Formentera ordides per Grosske i, més recentment, per Josep Moll Marquès. Aquest darrer personatge s'atrevia a dir sense cap mena de vergonya que l'honrat ecologista era un "traïdor venut al PP". Aquest brutal i injust atac contra l'esquerra ecologista serví a l'autor del pamflet per fer "mèrits" davant del Govern i per a ser designat responsable d'una oficina a Berlín. Càrrec ben pagat que, com en temps del franquisme, va ser aconseguit a dit.
El senyor Moll criminalitzat els ecologistes i els escriptors d'esquerra que mai no hem guanyat -ni volem guanyar!- un duro fent política en defensa dels valors del socialisme, el nacionalisme progressista i l'ecologisme, fa un mal favor al PSOE. Sabem a la perfecció que la socialdemocràcia espanyola no té aquestes connotacions estalinistes i autoritàries. Coneixem molts militants del PSOE oberts a la crítica, amb un tarannà autènticament democràtic, lluny d'aquestes bestieses que només demostren un esperit que no té res a veure amb la defensa dels valors de l'esquerra.
Però dins d'EU també hi ha sectors que poden fer costat a l'autoritarisme dictatorial del senyor Moll en la tasca de criminalitzar la dissidència política. Era el que deia la consellera Fernanda Caro a Eberhard Grosske i Manuel Càmara quan aquests l'atacaren per defensar una política autènticament d'esquerres, no supeditada al PSOE. El senador Càmara, màxim expert d'ençà fa més d'un quart de segle en la satanització de les posicions d'esquerra dins del moviment obrer va dir que les assenyades opinions de Caro eren l'exponent d'un forassenyat "radicalisme infantil". Apa, ja hi tornam a ser amb el conegut discurs de l'"infantilisme". Com en temps de la transició -i posteriorment- quan, amb aquestes ximpleries, Carrillo i el PCE (ajudats per Manuel Càmara), enterraren la lluita per la República, manaven estripar les banderes tricolors en les manifestacions, condemnaven la lluita per l'autodeterminació dels pobles i la unitat sindical...
La criminalització de Fernanda Caro ens demostra com la cultura democràtica encara no ha arrelat abastament entre aquests sectors dogmàtics que, de seguida que oloren una posició política diferent, només saben encolomar el conegut discurs de "fa el joc a la dreta". Quina imaginació més brillant! Per dir aquests dois no importaria que cobrassin tant. Els més beneits del poble saben dir bestieses semblants. Bé, hem avançat. Pel que constatam, ja no són solament Els Verds i els intellectuals independents d'esquerres els que són uns "traïdors" que "lo único que hacen es dar argumentos a la derecha". Ara sabem que hi ha sectors d'EU (la consellera de benestar Social) que són pagats... per l'"extrema dreta"! Fernanda Caro l´únic que ha dit ha estat això tan raonable: "L'esquerra té uns compromisos per portar endavant i no pot romandre hipotecada a la dreta". I per dir això de seguida ha estat demonitzada per Grosske i Càmara.
Eberhard Grosske, Manuel Càmara i Josep Moll Marqués haurien de madurar políticament i deixar de veure bubotes i fantasmes allà on no n'hi ha. Joan Buades, la consellera Fernanda Caro, els escriptors d'esquerres que donam un suport crític al Pacte som persones que tenim un provat full de serveis a l'ecologisme, a esquerra i el socialisme. És immoral aquesta persecució de la dissidència.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 17 Novembre, 2010 07:48 |
Volem que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE. (Miquel López Credspí)
Per un bloc d'esquerra nacionalista com cal (un article de juliol de 2006)
Nosaltres estam totalment d'acord amb les idees expressades pel dirigent de la CGT illenca en e magífic article "Per un bloc desbloquejat". Es tractaria, com ha escrit Pep Juárez i han defensat tants i tants activistes de l'esquerra alternativa de les Illes, d'anar bastint un bloc de lluita des de la base de la societat, no des de les cúpules dirigents que des de la transició han abandonat les idees de socialisme, transformació social, república i autodeterminació i ara, en veure que poden perdre poltrona i privilegis, s'apunten, de forma oportunista i interessada, a qualsevol moguda que pugui arreplegar un parell de vots que els salvi de l'extraparlamentarisme i els obligui a guanyar-se la vida com tots els altres mortals, fent feina en una professió, en un ofici. Aquest és l'autèntic drama que amaga la confusió intencionada en el debat "coalició electoral per al 2007 o bloc d'esquerra nacionalista". Els dirigents que són a punt de perdre el sou en no arribar al 5% de l'electorat són els primers que atien i fomenten la confusió en referència a aquesta important qüestió cabdal per al futur polític de les Illes. A molts dels polítics de la moqueta i el cotxe oficial ja els va bé una simple coalició electoral per a provar de salvar el sou. Però a nosaltres ens interessa el futur de Mallorca i de les Illes i ben poc els problemes que pugui tenir un polític professional per a provar de continuar en nòmina.
L'esquerra alternativa, els sectors, col·lectius i plataformes que estam mobilitzats contra la dreta depredadora que ens malgoverna volem anar mol més enllà d'aquesta simple batalleta per a la supervivència d'aquells que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Necessitam acabar amb la incompetència de la dreta i de la falsa esquerra, fer fora del govern de les Illes tots aquells entestats en la destrucció de Mallorca i de les Illes, tots aquells que, per activa i per passiva, no fan res per aturar l'especulació, la depredació constant de recursos i territori. I la crítica de l'esquerra alternativa va evidentment contra el PP i els seus satèl·lits, però també contra aquella esquerra de la moqueta que quan va governar no sa saber fer un autèntic Pla d'Ordenació Territorial que aturàs la destrucció del país. O, ara mateix, una esquerra oficial que pacta amb el PP la marginació del català en el nou estatut de les Illes, així com pacta amb el PP el flirteig amb el secessionisme lingüístic en el nou estatur valencià. Per a l'esquerra alternativa de les Illes el canvi que volem no solament és estètic, llevar aquells que no ens agraden en la gestió del règim, sinó, i sobretot, el que volem és un canvi de política.
Per això volem, i hem escrit nombrosos articles al respecte, que es comenci a bastir un bloc d'esquerra nacionalista com cal, un bloc allunyat del simple oportunisme electoralista, lluny del simple instint de supervivència dels polítics fracassats, com molt bé apunta Pep Juárez. Un bloc de l'esquerra alternativa on tenguin cabuda, des de la base i amb dret de decisió, tots aquells col·lectius socials que han estat i estan a l'avantguarda de les mobilitzacions socials contra l'especulació, en defensa del territori i els nostres minvats recursos naturals; un bloc de lluita (i també electoral) on l'autèntic protagonisme correspongui a l'avantguarda real de la nostra terra, els grups i plataformes que s'han manifestat contra la guerra i contra l'imperialisme, en defensa dels drets laborals dels treballadors, per la convivència i la integració igualitària dels immigrants; tots aquells col·lectius que són en primera línia de la lluita en defensa del català, cada vegada més marginat i minoritzat amb pactes com el de l'estatut de les Illes, signat per PP i PSOE.
Aquest és el bloc d'esquerra nacionalista que volem i pel qual lluitam activament des de fa molts d'anys, des del primer dia que començàem la lluita contra el feixisme en els anys seixanta del segle passat, quan teníem quinze anys i ja érem enmig del carrer sense por de la Brigada Social lluitant per aquest país lliure i solidari al qual hem donat els millors anys de la nostra vida i al qual donarem tot el que ens resta de la nostra existència. Un instrument d'intervenció política útil, vàlid i necessari per als sectors populars de la nostra societat, un bloc de lluita que ja existeix enmig del carrer, en el combat quotidià contra la dreta i els depredadors, contra el feixisme i l'imperialisme, un bloc que té poc a veure amb la trista història de nòmines, cotxes oficials, privilegis, moqueta de palau i altres misèries semblants.
(11-VII-06)
pobler | 16 Novembre, 2010 17:58 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
Chopin, segons Polònia i Txèquia
Cartells centrats en el compositor polonès s’exposen a partir de demà a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa
G. Amengual. | 16/11/2010 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
"Polònia i la República Txeca tenen una àmplia tradició en la creació de cartells", comentà la directora del Festival Chopin, Rosa Capllonch, qui remarcà "el gran moviment cartellístic sorgit al voltant de la figura de Chopin". Destaca entre els cartells de l'exposició el dissenyat per Henryk Tomszewski, autor del cartell de l'Any Chopin del 1949, quan es complí el centenari de la mort del compositor. Tots els polonesos provenen de l'arxiu del Museu Chopin de Varsòvia, com a contraprestació a la donació de cartells que Festival Chopin va fer el 1999, però fins ara no s'havien exposat. Els cartells txecs provenen de la Societat Chopin de Marienbad i també n'hi ha dels aconseguits pel cònsol de la República Txeca, Dalibor Ciak. Per part seva, el director general de Promoció Turística, Antoni Munar, i els responsables del Festival Chopin no descartaren la possibilitat que aquesta exposició es pugui veure en diferents indrets de l'Illa.
Diari de Balears (dBalears)
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)
El darrer hivern de Chopin i George Sand
La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".
"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.
Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".
Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!
No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.
A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.
Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.
Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".
És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.
Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".
La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.
La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).
Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".
Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.
George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.
A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".
En altres articles he escrit en referència als "deures” de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.
L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.
I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.
La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!
Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.
De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.
Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.
Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.
Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.
Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.
Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.
Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.
pobler | 16 Novembre, 2010 10:12 |
Uns dies a Gandia participant en els actes d’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló. Un gran autor gandià marginat per la nostra dreta cultural. Finalment s’ha pogut publicar el seu impressionant llibre de memòries Final de viatge – Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats (Ceic-Alfons el Vell, Gandia, 2010). Un llibre summament útil per a poder avançar en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Aquest miracle –recordem que Gonçal Castelló va ser marginat en vida per marxista i independentista- ha estat possible per la feina de l’investigador Àngel Velasco, ànima d’aquesta Jornada d’Homenatge, home feiner i enamorat de l’obra i l’exemple de compromís que representa la vida del gran autor de Gandia.
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gongal Castelló. Daniel Alsina, Maria Eduarda Leal Pinto, Albert Hernández, Mael Joan Arinyó, Isabel-Clara Simó, Miquel López Crespí, Lluís Alpera, Josep Guia, Xavier Delfó...
Gandia, 13-XI-2010. Homenatge a Gonçal Castelló. Miquel López Crespí amb Llum Castelló Soler, filla de l’escriptor Gonçal Castelló
(1 vídeo: Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novel.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
pobler | 16 Novembre, 2010 09:32 |
¿Per quins motius, fa uns anys, quan després de la publicació de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004) em vaig decidir a portar endavant un nou projecte literari, em vaig fixar en la figura de Miquel Costa i Llobera? És justament ara, acabada la complicada tasca de recerca i la feina de redacció i quan ja tenc Defalliment a les mans, en el moment de fer la primera presentació de la novel·la i quan el llibre comença a ser comentat, que em començ a demanar pels motius secrets que m'han fet novel·lar la vida d'un canonge de la Seu, d'un home com Costa, admirable en la seva formació clàssica, home cabdal en la consolidació d'un català allunyat de corrupcions i barbarismes tan de moda en el seu temps (i, per desgràcia, també en el nostre!), però un sacerdot de provat tarannà conservador que, a primera vista, poc hauria de tenir a veure amb les provades concepcions republicanes, independentistes i marxistes de l'autor de la novel·la.
A hores d'ara, enllestida la feina, amb la novel·la Defalliment en el carrer, em deman, mirant enrere, quan vaig ensopegar per primera vegada amb Miquel Costa i Llobera. En quin moment vaig sentir el seu nom, per quins motius, on va ser exactament? Quins aspectes de la seva obra o de la seva vida copsaren la meva imaginació, quan jo era un infant? Quin és el motiu que, quan ja som a punt de fer els seixanta anys, em decidesc a retre aquest homenatge públic a un autor i una persona que, des d'una visió externa i superficial, pareix tan allunyada dels meus interessos vitals?
En el llibre Temps i gent de sa Pobla (Gelabert, sa Pobla, 2002) i, més concretament, en el capítol titulat "Sa Pobla, Miquel Costa i Llobera i el batle Verdera (Miquel Crespí i Pons)" he parlat d'aquell aniversari de la inauguració de l'Escola Graduada en el qual, amb nou anyets, vaig recitar "Lo Pi de Formentor". Pens que no és tothom que, en plena dictadura franquista, hagi pogut recitar públicament, almanco per a un públic de mestres i alumnes, un poema de la força i el vigor de "Lo Pi de Formentor".
Però la presència de Miquel Costa i Llobera dins la meva vida ve de més lluny. Amb els anys, parlant amb els padrins, vaig poder anar esbrinant les relacions existents entre el batle Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, i Miquel Costa i Llobera. També amb el polític i arquitecte Guillem Forteza i amb el rector de sa Pobla i director de la revista Sa Marjal, mossèn Joan Parera i Sansó, entre molts d'altres personatges de l'època.
Ho explicaré molt breument. Quan moriren els pares del batle Verdera, Isabel Maria Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern, és a dir els meus rebesavis, la meva família es mudà a viure a la casa que quedava buida. Era a començaments dels anys cinquanta i, el record del que hi vaig viure, les primeres experiències infantils, encara perduren en la meva memòria. Tots els records hi són presents, com si el temps no hagués passat, inexorable, i jo encara fos un al ·lotet que, despreocupat, juga a les golfes de la casa. Aleshores l'oncle, el batle Verdera, l'ànima de la construcció de l'Escola Graduada juntament amb l'arquitecte Guillem Forteza, ja havia emigrat a l'Argentina. Home de la famosa Unión Patriotica, malgrat certes concomitàncies regionalistes com ho demostren les seves amistats, l'arribada de la República va fer ensorrar molts negocis que tenia aparaulats amb comerciants propers al general Miguel Primo de Rivera.
El batle Verdera, abans de marxar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més, havia tengut temps de construir-se un gran casal en el carrer de la Muntanya. Un casalot que encara existeix, presidit per les seves inicials, de què ja no podria gaudir. El casal, amb tots els mobles i llibres, restà en mans dels comerciants amb els quals tenia concertades algunes hipoteques. L´únic que se salvà de la desfeta varen ser alguns llibres i revistes que romanien, quan jo era un infant, a la casa dels pares del batle Verdera. I precisament aquell era l'indret on jo jugava de nin quan ens hi mudàrem a viure-hi. No cal dir que jo no sabia encara l'alt valor històric d'aquelles restes del que havien estat els interessos culturals d'uns regionalistes de dreta mallorquins. Em referesc a diverses edicions de mossèn Antoni Maria Alcover, a carpetes plenes de papers esgrogueïts amb articles de Guillem Forteza Piña, l'amic arquitecte que dissenyà l'Escola Graduada impulsada pel meu oncle quan va ser batle de sa Pobla. Parl també de les primeres edicions de Poesies de Miquel Costa i Llobera, editades el 1885 o De l'agre de la terra publicat el 1897. Els exemplars de la revista de mossèn Parera i Sansó, Sa Marjal, hi eren abundosos. N'hi havia un bon munt que, al·lotets de sis o set anys, ens servien per a jugar a vaixells que fèiem navegar a les piques de pedra picada del pati de la casa. Què sabíem, nosaltres, al·lotells de set o vuit anys, de les dèries i il·lusions regionalistes d'aquells homes de començament de segle! Un dia, l'oncle José i el meu pare, Paulino, que havien lluitat contra el feixisme en temps de la guerra civil, ens donaren una bona renyada per fer malbé unes revistes que, en la nostra ignorància, consideràvem que només podien servir per a jugar.
Sé que l'oncle José salvà algunes d'aquestes joies editades a finals del segle XIX i començaments del XX. Feinada inútil, evidentment, ja que, en una de les detencions que vaig patir en els anys seixanta, la Brigada Social, és a dir, la policia política del règim franquista, les agafà i mai no vaig poder recuperar res. Una pèrdua irreparable que, tants d'anys després, encara em dol com una ferida oberta. Imagín que, per a aquells sicaris, ensopegar amb llibres i revistes escrites en català, "la lengua de los separatistas", devia ser un pecat quasi igual o molt més greu que trobar-se amb un munt d'exemplars de Mundo obrero.
I és precisament ara, quan ja han passat cinquanta-cinc anys d'aquests records, que l'Ajuntament de Pollença, la Regidoria de Cultura que porta endavant l'amic Antoni Oliver i l'editor Gracià Sánchez, s'han entestat a publicar la novel·la Defalliment. És ara, deia, quan m'adon d'alguns dels misteris que, sense que ho vagis a cercar, van condicionant de forma imperceptible el teu món personal i cultural.
pobler | 15 Novembre, 2010 12:24 |
Palma, 1976 - Quan els escriptors mallorquins anaven a la presó: Miquel López Crespí
La paraula que trenca barrots
Palma s’afegeix avui a la celebració del Dia internacional de l’escriptor empresonat amb una setmana d’activitats i els premis Veu Lliure
Francesca Marí | 15/11/2010 |
Un total de 587 escriptors, periodistes i editors han estat perseguits o amenaçats en els primers sis mesos d'enguany. Una xifra que posa en evidència que allò que alguns anomenen llibertat d'expressió queda només en una simple declaració d'intencions internacional. El nombre d'escriptors assassinats arriba a quatre mensuals, a més dels deu despareguts. Són les xifres del darrer Case list del Comitè d'Escriptors Empresonats del PEN Internacional fets públics aquests dies amb motiu del Dia de l'escriptor empresonat que se celebra avui, 15 de novembre, arreu del món.
Mallorca s'ha afegit enguany a la celebració d'aquesta data, que ens recorda que la persecució de les idees continua essent una constant. El PEN Català a Palma ha organitzat una setmana d'activitats, xerrades, conferències i exposicions a Palma i a Binissalem, on es posaran damunt la taula els principis que defensen la llibertat d'expressió, minvada internacionalment. L'activitat del PEN a les Balears, que encapçala avui Antònia Vicens, només és un granet d'arena a l'activitat que aquesta organització internacional d'escriptors realitza des de fa cinquanta anys amb la creació del Comitè d'Escriptors Empresonats. En aquests anys, la llista de casos de represaliats arriba als 900 noms d'escriptors, editors i periodistes. En els primers sis mesos d'enguany, com déiem al principi, 24 persones han estat assassinades per aquests motius, però la xifra d'empresonats arriba fins als 148 escriptors; a més, n'hi ha 67 que són rere els barrots pendents de sentència. Palma, per exemple, acull enguany la periodista de Zimbabue Rhodah Mashavave, empresonada dues vegades pel Govern de Mugave per escriure en allò que creia: la defensa dels drets humans. Ciutat també escoltarà aquests dies els testimonis de Saleh Abdalai, poeta saharià que, des de fa uns anys, viu i treballa a Mallorca com a mediador cultural, i Salem Zenia, escriptor marroquí que ha estat perseguit per escriure en amazic i per no seguir ‘les normes musulmanes' del Marroc.
Les activitats del PEN, que es realitzen conjuntament a Palma, Barcelona i Agramunt, s'encetaran avui capvespre amb la taula rodona La paraula crema el foc, a càrrec de Bartomeu Fiol, Rhodah Mashavave (periodista de Zimbabue refugiada a Palma), Margalida Pons i Maite Salord. El delegat de literatura del Govern, Carles Cabrera, moderarà la xerrada a la seu de l'Institut Ramon Lull. A més, fins al 21 de novembre el Casal Solleric acollirà l'exposició Veus silenciades, veus rescatades, que dóna a conèixer les vivències de 15 escriptors perseguits i pretén posar cara i veu a les violacions de la llibertat d'expressió.
La setmana del PEN Català a Palma finalitzarà divendres a la Casa Museu Llorenç Villalonga amb l'entrega del primer premi internacional Veu Lliure a un escriptor a qui s'hagi volgut fer callar. Avui n'hi ha més de mig milenar de comptabilitzats. Sols burxant la xifra minvarà.
Diari de Balears (15-XI-2010)
Per a la recuperació de la nostra memòria històrica – Quan els escriptors mallorquins anaven a la presó
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)
Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".
En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).
El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.
Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.
Republicans perseguits per la dictadura feixistaa/h3>
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)
Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
pobler | 15 Novembre, 2010 08:46 |
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... (Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica
El llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008), aquesta petita aproximació a quatre dècades de conreu de la literatura i el periodisme d’opinió, comença, com hem indicat en un altre article, sota l’”advocació” del Maig del 68. Record la passió d´aquells dies plens d´esperances i d´il·lusions com si fos ara mateix. Mai no hauríem imaginat les tones d´oportunisme i de cinisme que, amb el temps, caurien damunt les idees de llibertat, socialisme i autodeterminació de les nacions oprimides. En aquells anys --embarcats en l'extraordinària aventura de voler canviar el món érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir --a més d'alliberar la força de treball de l'esclavitud assalariada-- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d'aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències.
Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l'alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia --el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s'ha fet d'un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món-- les insurreccions consellistes d'Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l'alliberament de les colònies a ran de l'exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia "roja" estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l'Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d'Orwell? ¿Què fer per a impedir que l'art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l'estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació.... ¿seria la nova policia, els "cans guardians del sistema" dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el "Gran Germà" orwel.lià per a la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades... ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col·lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d'indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l'Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d'uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els milions d'aturats que cobren puntualment l'assegurança d'atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d'entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel·lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La colònia penitenciaria... ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d'una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l'art per l'art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX --i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon)--. Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguardaquan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d'autors revolucionaris l'estudi d'aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d'un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples. n dependència. Tampoc no podíem ni imaginar els pactes de la transició –la restauració borbònica-- entre el franquisme reciclat i l´esquerra de la moqueta el cotxe oficial.
Molts d’altres aspectes de la lluita per la renovació de la literatura i el teatre i que informen sobre la situació cultural i política d’aleshores els podem trobar en els capítols “Contracultura i subversió en els anys setanta i vuitanta” i “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta”. La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar algunes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974) --que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià)-- ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narrativa ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradició literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba de començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les Germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
pobler | 11 Novembre, 2010 13:43 |
Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)
...un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)
L'escriptura contra la destrucció
Per Pere Rosselló Bover.1
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
pobler | 11 Novembre, 2010 07:45 |
Indesitjable metàfora de Son Espases
Guillem Frontera |
S'hauria d'acabar com abans millor la maledicció que pesa damunt de l'hospital de Son Espases. La roda de premsa dels sindicalistes, des de CCOO fins al doctor Lázaro, ens presenta un panorama molt en consonància amb els embulls del palau de congressos o la reforma de la Platja de Palma. Si aquest desordre general està cridat, com així ho sembla, a caracteritzar el final d'una legislatura, aleshores haurem de pensar que els nostres governants volen immolar-se en el frenesí d'un ritus secret i beneit.
Les crítiques sindicals -res a veure amb reivindicacions salarials- conformen un inventari alarmant d'imprevisions, de desorganització -en resum: d'incapacitats- que convida a la desconfiança, almenys fins que l'hospital hagi passat amb bona nota, com així serà finalment, sens dubte, un rodatge molt més complicat del previst. És clar que s'ha de ser assossegadament crític amb els errors comesos en el trànsit de Son Dureta al nou hospital. No s'han de perdre els nervis ni s'han de magnificar les deficiències organitzatives o d'execució. No es pot perdre de vista l'enorme complexitat que aquesta operació entranya. I, en aquest sentit, s'ha d'esperar que les crítiques sindicals tenguin uns fonaments sòlids, estructurals i no només de pura circumstància. Altrament, hauria estat una irresponsabilitat fer-les públiques en roda de premsa. Però no tenim cap indici de frivolitat en la denúncia dels sindicalistes.
Així les coses, sembla que algun esperit malèfic ha redactat un llibre d'estil -i guia alhora- per facilitar el retorn de la dreta -més ben dit, del PP, que ja és més que dreta- a les principals institucions del país: sembla que, vistes les dificultats del PP per superar el llast de la corrupció i la imatge de divisió que ofereixen, a més de la presa del poder per part de la dreta més extremada del partit, tot plegat s'hagués organitzat perquè els governs actuals caiguin sense que ningú no els tomi. I perquè, en aquesta caiguda, no hi hagi res d'aprofitable des de cap punt de vista, que és la collita, finalment, de la mediocritat més inabordable.
En fi, el destí de pràcticament la totalitat de la població és passar un temps en hospitals fins que la vida et destini al desballestament final. La desconfiança en els hospitals genera inquietud, resta qualitat de vida -i de mort. Els hospitals són un eix fonamental d'això que encara en deim estat del benestar. No han de convertir-se en metàfora de la seva liquidació. De manera que convendria que la maledicció que ha enterbolit tota la història de l'hospital de Son Espases desaparegués, diluïda per l'excel·lència en tots els seus aspectes, començant per l'accessibilitat i acabant per la morgue.
Diari de Balears (dBalears)
(1 vídeo) Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món. (Josep Juárez)
L’HOSPITAL MÉS CAR DEL MÓN
Per Josep Juárez
Potser amb un punt de masoquisme, cada vegada que pas per les rodalies de La Real, m’atur a observar les obres de l’hospital de Son Espases. L’edifici creix i s’estén com un alien, aferrant els seus tentacles sobre el paisatge secular d’una terra que els seus habitants no han estat capaços de defensar. Amb enormes grues, màquines de tota mena i operaris com a formigues, la construcció-destrucció esdevé, amb especial contundència, un fet consumat i irreversible. Potser també per recordar-nos, de pas per si hi ha cap dubte, qui comanda realment en aquest país. Cruel paradoxa, que un instrument de salut vengui a fer tan mala ferida a Mallorca.
Parlar de Son Espases, amb persones dels partits coaligats dins l’actual govern de suposat “centre esquerra”, és com anomenar la corda a la casa del penjat. Aquest tema sol provocar reaccions de mala consciència i a la defensiva. No cal parlar de l’assumpte, ni molt menys provocar cap debat públic. L’omertà és el millor instrument per continuar escalfant cadira i sou institucional, a major glòria de la butxaca dels especuladors. I per arraconar als quatre impertinents que ens demanam cada dia si, empassant-nos Son Espases i mantenint als polítics responsables d’aquesta estafa, podem continuar mirant-nos a la cara.
El mateix passa en determinades entitats socials, fins i tot de les més senyeres que, amb el seu silenci, han estat còmplices de l’escàndol. Guillem Frontera feia referència a la solitud d’Aina Calafat i al silenci del GOB (DdB, 25/5/08), i no li manca raó. Vaig assistir, com a soci de l’entitat ecologista, a la darrera assemblea general, el passat desembre. Allà també hi era Aina Calafat. Ens vàrem quedar tots sols, ella i un servidor, en mig de la passivitat de la resta d’assistents, demanant responsabilitats a l’anterior junta directiva del GOB, per no moure un dit a l’hora d’evitar l’atemptat de Son Espases.
Curiosa va ser la reacció dels responsables del GOB, en aquesta assemblea. A la pregunta de per què no es va impulsar, junt amb altres entitats que sí ho varen fer, la manifestació del 24 de novembre a Palma (amb el lema “Rectificau”, més de sis-centes persones), resposta de que “era contraproduent participar en mobilitzacions minoritàries”. Déu n’hi do! Cal recordar la quantitat de mobilitzacions que ha impulsat el GOB amb petits grups d’activistes? Excuses buides, en definitiva, d’els qui varen decidir, senzillament i sense consultar als socis, no enfrontar-se al poder polític i econòmic, i ells sabran el per què. Qui estima Mallorca, no la destrueix. Però, sobretot, qui estima Mallorca, la defensa.
Tampoc els frares de La Real no poden treure pit en aquesta història. Ja en febrer d’enguany, les entitats convocants de la manifestació de novembre, varen intentar celebrar, al pati exterior del Monestir, un concert de música en defensa de La Real. Després de varies entrevistes, pèrdua de temps i amb els músics compromesos, el portaveu de la comunitat religiosa va negar l’ús del recinte. La raó? Que coincidia amb la campanya electoral del 9 de març (de fet, va dir que després de les eleccions generals no hi hauria cap problema). Per què, una i altra vegada, els representants del poder diví acaben, tard o d’hora, en sintonia amb els representants del poder humà?
Son Espases ha suposat la prova del cotó de la decència i honestedat de la classe política illenca, i de la independència d’altres entitats de Mallorca, en relació als poders polítics i econòmics. El cotó ha sortit bastant brut, de la prova. Si és veritat que la dignitat no té preu, Son Espases deu ser l’hospital més car del món.
Juny de 2008
Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira” (Miquel López Crespí)
Son Espases i la cadira
L´Hospital de Jaume Matas
La decisió del president Antich de continuar amb el projecte estrella del PP fent l´hospital a Son Espases és motiu de nombroses reflexions i comentaris. I també, com no podia ser altrament, d´un profund desencís que augmenta entre les fileres progressistes, entre tots aquells i aquelles que volguérem creure altra volta en les promeses dels professionals de la política. N´hem parlat en alguna ocasió des d´aquestes mateixes pàgines d´opinió. Per als més cínics, alguns centenars de vividors del romanço que són en nòmina i només compareixien a les manifestacions de la Plataforma Salvem la Real! per a aconseguir la cadireta, la decisió del president és la més lògica i coherent. En el fons, tots aquests especialistes de la mentida i la mistificació no creien en el contingut de les pancartes que portaven quan eren al carrer en lluita aparent contra el PP. Com han fet sempre els oportunistes de totes les tendències, tan sols eren al costat nostre per provar de treure rendiment personal a la lluita de les plataformes antiautopistes, a les plataformes de ses Fontanelles, al valent col·lectiu de Salvem la Real! Empraven les mobilitzacions del poble com a estri, com un simple objecte manipulable. L´oblit de les promeses i de les lluites de les plataformes, l´elaboració d´excuses de mal pagador, increïbles i gens elaborades, així ho han fet veure a una gran part de l´electorat progressista que SÍ que, per enèsima vegada, provaven de confiar novament en uns professionals de la política que sempre ens acaben enganyant.
És evident que quan el PSOE inicià la campanya electoral demanant perdó als poders fàctics de les Illes, especialment a la patronal d´hostaleria, i els prometé que mai més de la vida pensaria en l'ecotaxa (demanar als turistes un euro per a projectes mediambientals!) ja imaginàvem que la legislatura podia començar malament. Era massa submissió a qui realment controla la situació –la banca, el capital- per a fer-se excessives il·lusions del que podia fer una esquerra oficial amb tantes prevencions davant els poders fàctics de la nostra terra. Però, talment com hem fet tantes vegades, en un acte voluntarista, hem volgut donar una nova oportunitat a tots aquells que havien fet seu el discurs de la protecció de la terra i de la lluita contra l´especulació.
Però les promeses electorals sembla que són sempre el mateix: cortines de fum per a rapinyar uns vots als incauts i, damunt la suor, les il·lusions i esperances del poble, aconseguir fruir dels bons sous i privilegis que comporta la gestió del règim.
Tot plegat d´una grisor política vertaderament esfereïdora. Potser mai, en tots aquests anys de renúncies i claudicacions no s´havia vist tan clarament la supeditació d´aquells que diuen ser els nostres governants a la banca i els especuladors. Qui ha escrit l´article més trist i més desesperat sobre totes aquestes qüestions que comentam ha estat l´escriptor Llorenç Pellà, que era al costat nostre en la manifestació de l´altre dia per a demanar coherència i dignitat al govern progressista. Analitzant l´oportunisme elevat a la màxima potència que domina el panorama actual, Llorenç Capellà pensava que la manca de principis, de coherència i de dignitat eren producte d´una sola cosa: la cadira. Per això en Llorenç escrivia: “Divendres passat, davant el Consolat de Mar, on vaig acudir responent a la crida de la gent de la Real, vaig tenir oportunitat de comprovar com la ideologia de la cadira s´imposa descaradament, sense matisos ni excuses pietoses. On era, divendres, la gent amb la qual, fa tres mesos, em vaig manifestar en defensa de la terra? A hores d´ara la xarxa de govern del nou Pacte de Progrés emmordassa més de tres mil persones, em vaig dir. I vaig concloure que totes les ideologies convergeixen en la cadira. Ni socialistes, ni comunistes, ni anarquistes, ni nacionalistes, tots ells partidaris de protegir la Real, canvien de parer en un batre d´ulls. Els embruteix l´ànima, la cadira”.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Memòria històrica del primer Pacte de Progrés
pobler | 10 Novembre, 2010 21:49 |
El PSM rectifica i tornarà a obrir converses amb Entesa
L’executiva, que el juny aparcà les negociacions, aprova ara reobrir-les per intentar un acord amb vista a les autonòmiques. Els nacionalistes ja han tancat una coalició amb Iniciativaverds. La decisió es prengué dilluns per nou vots a set i una abstenció
Quim Torres | 10/11/2010 |
El PSM rectifica i tornarà a obrir negociacions amb Entesa per Mallorca -el partit creat per escindits seus l'any 2006- a fi de cercar un acord amb vista a les properes eleccions autonòmiques de maig de 2011. L'executiva dels nacionalistes, que el juny optà per tancar aquestes converses, aprovà dilluns vespre tornar-les a obrir per només dos vots de diferència (nou a set i una abstenció). Entre els que hi votaren a favor hi ha el secretari general del partit i portaveu del Bloc, Biel Barceló, a més de la regidora de Palma i vicesecretària general del PSM, Nanda Ramon; els consellers del Govern Biel Vicens i Xisca Vives; i el diputat Toni Alorda, un dels qui ha mantingut contactes amb Entesa fins ara.
En canvi, votaren en contra de reobrir les negociacions la portaveu del Bloc al Consell i vicesecretària general, Joana Lluïsa Mascaró; el seu assessor i secretari de Relacions Polítiques del partit, Magí Moranta, i el secretari d'Organització del PSM, Xavier Bacigalupe. Amb la votació d'ahir, el PSM es fa enrere de la decisió presa el juny, quan optà per no parlar més amb Entesa després que hagués plantejat als membres d'aquest partit que s'integrassin dins la federació que ja té constituïda el PSM. En aquesta, hi ha els partits germans del PSM a Menorca i a Eivissa, a més d'algun partit independent d'àmbit municipal. Aquesta proposta podria tornar-se a plantejar ara, un pic que el PSM ha decidit reobrir el diàleg amb Entesa.
Per a les eleccions del proper maig, el PSM ja ha tancat una coalició electoral amb Iniciativaverds (formació creada per la fusió d'Els Verds i una escissió d'Esquerra Unida). Entesa, en canvi, encara no ha decidit com s'hi presentarà. Un acord dels dos partits reforçaria l'eix nacionalista de la coalició existent, però en continuaria deixant fora dues de les formacions que nformen el Bloc: Esquerra Republicana i Esquerra Unida.
Diari de Balears (dBalears)
Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)
El Bloc que volem (un article de febrer de 2007)
Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.
Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.
En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.
La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.
Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.
La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.
(27-II-07)
pobler | 10 Novembre, 2010 08:33 |
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)
Per Miquel López Crespí, escriptor
Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.
Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.
La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.
A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?
Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.
Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.
Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.
Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?
Preguntes sense resposta. Misteris insondables.
Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).
El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.
A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.
Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.
En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.
No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..
Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.
El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!
Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?
Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.
Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.
pobler | 09 Novembre, 2010 16:38 |
(vídeo Els Segadors) Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE". (Miquel López Crespí)
Viatge a Gandia – Homenatge a Gonçal Castelló
Preparant l’homenatge a l’escriptor Gonçal Castelló que organitza el CEIC-Alfons el Vell i la regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Gandia. També hi col·labora el Centre Internacional de Gandia-Universitat de València, Càtedra Joan Fuster-Universitat de València, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), Acció Cultural del País Valencià i l’Institut de les Lletres Catalanes. Els actes seran el disssabte, 13 de novembre de 2010 a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, passeig de Germanies núm. 13, de Gandia.
Aquestes jornades pretenen contribuir a què les persones que hi assiteixen milloren la coneixença de l’obra i el pensament de l’escriptor i advocat gandià Gonçal Castelló i Gómez-Trevijano (1912-2003, i el món sociopolític i cultural que va viure.
Intervendran: Francesc Pérez Moragon amb la ponència “Gonçal Castelló i la València dels anys 1920-1939: Nueva Cultura”; Xavier Ferré, “Gonçal Castelló i el franquisme: anys 40-70”; Isabel-Clara Simó, “El Gonçal Castelló del Canigó i Els Quaderns de Gorg; Julián Garcia Candau, “Gonçal Castelló i la colla Tirant lo Blanc”; Miquel López Crespí, “Gonçal Castelló, la literatura i el compromís social i polític”; Josep Guia, “Gonçal Castelló i la qüestió nacional: els Països Catalans”; Àngel Velasco, presentació del llibre Final de viatge. Memòries d’un gandià: amics, coneguts i saludats, de Gonçal Castelló.
Llibres de la guerra civil: Gonçal Castelló
Per Miquel López Crespí, escriptor
Hi ha dos llibres que situen a la perfecció aquells anys de la República i de la guerra civil i que fan referència concreta a les illusions d'aquella generació de republicans, de comunistes i d'anarquistes que lluitaren activament contra el feixisme. Un és l'imprescindible València dins la tempesta, que edità Edicions del Bullent l'any 1987 i que l'autor, Gonçal Castelló, em dedicà l'any 1995 amb aquests mots: "A l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995". L'altre llibre té per títol "La guerra en Valencia y en el frente de Teruel; recuerdos y comentarios" de Carles Llorens en edició de l'autor de l'any 1978.
Amb aquests dos llibres tendríem la versió diguem-ne "comunista" d'aquella generació d'antifeixista que en els anys 1936-39 s'enfrontà amb les armes a la mà amb el feixisme espanyol i internacional.
València dins la tempesta va ser definida pel mateix Castelló com a "novella crònica", i des d'aquest vessant novellístic no deixa de ser, emperò, una verídica crònica històrica de la generació de republicans dels anys trenta i dels fets bèllics.
Els records de Carles Llorens, unes memòries prou interessants, no tenen la forma novellística de l'obra de Gonçal Castelló, però així i tot, són tan importants que, amb tot dos llibres es podria bastir una gran obra èpica a l'estil de Novecento.
Carles Llorens i Gonçal Castelló són comunistes del PCE. La versió "comunista" d'ambdós no té, per tant, res a veure amb els "altres comunistes" que també lluiten en els Països Catalans i a l'estat espanyol, contra el feixisme. Ens referim evidentment al POUM.
La versió anarquista de la guerra al País Valencià la podem trobar en el llibre d'Abel Paz Crónica de la Columna de Hierro (Barcelona, Virus Editorial, 2001). Recordem que el pare, Paulino López, lluità els primers mesos de la guerra enquadrat en aquesta columna confederal fins que molts dels seus components entren a formar part de les unitats regulars republicanes després dels decrets de militarització. El llibre d'Abel Paz ens ajuda a copsar l'"altra" visió de la guerra civil, la concepció de la "revolució social" en opinió dels militants de la CNT.
Els tres llibres, uns des de l'òptica del comunisme de José Díaz i la Pasionaria, l'altre des de la visió dels partidaris de Durruti, ens permeten copsar les diverses formes com els joves revolucionaris dels anys trenta s'enfrontaren al feixisme i al capitalisme.
Cal tenir present que amb els anys Gonçal Castelló ja no era aquell jove estalinià seguidor de José Díaz, Santiago Carrillo i la Pasionaria. L'escriptor ho deixa molt ben aclarit en la citada entrevista del 2002 quan contesta a la pregunta sobre si manté els ideals "comunistes" (el periodista entén per "comunisme" la deformació carrilista espanyola). La contestació de Gonçal Castelló és aquesta: "No. Ja fa molt temps que no. Va tenir molta importància però, després de la Unió Soviètica, va ser un fracàs. Si vaig militar al PCE va ser perquè en aquell moment a València, a part dels anarquistes, ningú més no qüestionava l'estat de les coses. Era un partit molt rígid, amb una disciplina terrible. Quan vaig començar a escriure a Canigó tots els meus articles anaven en contra de Santiago Carrillo, perquè tot i ser el secretari general del PCE era l'enemic número u del comunisme i la prova és que ara va demanar per entrar al PSOE".
No sé exactament quin any, després de la guerra, tornaren a contactar els dos antics membres de la 22 Brigada Mixta de Francisco Galán: l'oncle José López i Gonçal Castelló. El cert és que en alguna ocasió, quan anava a veure'l, trobava l'oncle parlant per telèfon amb el seu antic company de lluita antifeixista.
Per la meva part jo havia llegit alguns dels seus assenyats articles a les pàgines de les desaparegudes Tele-Estel, Gorg i Canigó. Aleshores, parlam de començaments dels anys setanta, dels anys de la transició, Gonçal Castelló, malgrat la seva vàlua, ja tenia seriosos problemes quant a una publicació diguem-ne "normal" de la seva obra. Ahir com avui (pareix que el temps no passa, i sempre hi ha els mateixos reaccionaris comandant!), l'obra d'escriptors d'ideologia i combativitat antifeixista era -i és!- menystinguda. Sí, molts de copets a l'esquena, algun homenatge escadusser a l'"històric lluitador". Però, a l'hora de la veritat, les seves obres no rebien el reconeixement que es mereixien, i cap editorial de les que oficialment "consagren" un autor va voler saber res de les seves novelles, narracions ni llibres de memòries (que a hores d'ara encara no han trobat editor).
La nostra relació s'intensificà a partir que vaig guanyar el Premi de Narrativa "Constantí Llombart" en els "Ciutat de València 1998" amb la meva obra Necrològiques. Obra que posteriorment seria editada per Amós Belinchón (València, 1988). El Premi, en plena orgia blavera i de persecució del català normatiu, em va ser lliurat per un jurat formar per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Uns dies després de fer-se pública la notícia, Gonçal Castelló em trucà emocionat, talment un jovenet de vint anys, tot content perquè havíem "vençut els blaveros". Per a ell, marginat sempre a la seva terra (com Joan Fuster, com Raimon, com tants d'altres), era una alegria saber que una obra en català normatiu havia pogut guanyar en plena època d'ofensiva blavera. No se'n podia avenir, i entre els seus amics va fer tot el possible per a rompre la murada de silenci que, com de costum, encerclava i encercla l'obra dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat de torn.
No solen abundar aquest tipus de felicitacions i d'ajuts. A partir d'aquell moment les nostres relacions i contactes s'intensificaren. Per telèfon m'explicà les dificultats que tenia per a publicar i, també, no en mancaria d'altra, em narrà la història de la marginació i persecució que patia quan enviava les seves novelles a alguns dels nombrosos premis que es convocaven arreu dels Països Catalans. Quan l'escoltava, em semblava sentir relatar la meva pròpia història i la de tants d'altres companys i companyes marginats i silenciats per la reacció cultural. Novelles com La llarga nit, de la qual m'envià l'original mecanografiat, van ser rebutjades en tots els premis de novella del país. I això en temps en els quals encara no s'havia afermat, com en l'actualitat, el control del comissariat postmodern i neoneucentista damunt la nostra cultura!
Les anècdotes eren sempre les mateixes. Les "excuses" per a no donar-li un premi literari o les "acusacions" contra la seva obra eren els acostumats clixés de sempre: "desfasat realisme social", "guerracivilisme que a ningú no interessa", "escriptor d'accentuada ideologia comunista"... Bé, la cançoneta acostumada.
A hores d'ara, no us penseu: els escriptors que tenim les mateixes idees que Gonçal Castelló patim els mateixos mals i res no ha variat al respecte. Igualment quan concursava Gonçal Castelló, de seguida que descobreixen, per la màquina d'escriure o el tipus de lletra de l'ordinador, per la temàtica de l'obra, que pot ser un llibre de tal o qual autor qualificat de "conflictiu" (diuen "conflictiu" al fet de no ser servil, al fet de no voler, amb la nostra obra, engreixar la superstructura ideològica del sistema), de seguida som desqualificats amb idèntics subterfugis i les mateixes ximpleries.
La ideologia reaccionària, el menfotisme neoformalista i postmodern que ha provat de silenciar Salvador Espriu, Joan Fuster, Manuel de Pedrolo o Gonçal Castelló, continua més ferm que mai. I per això mateix, perquè teníem i tenim els mateixos enemics, de seguida congeniàrem. Bé; per això i per la seva personalitat encantadora.
Aleshores jo li feia arribar els llibres que dificultosament aconseguien rompre el blocatge de servils i menfotistes, i ell m'enviava les obres que, enmig de mil problemes i dificultats, havia aconseguit editar. Em referesc, per exemple, a Sumaríssim d'urgència (València, Editorial Prometeo, 1979), que em dedicà amb aquestes sentides paraules: "A l'amic Miquel López Crespí aquests records d'un temps mai oblidat. Gonçal Castelló. Barcelona, 1986". Tampoc no podem oblidar A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d'Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).
Malgrat les obres publicades, Gonçal Castelló, com em digué en nombroses ocasions, no va tenir prou sort ni en els concursos literaris ni amb les editorials i, evidentment, molt manco en la promoció i difusió de la seva novellística, llibres de contes i reculls d'articles. Com a escriptor, tot s'ho va haver de guanyar a pols. Resten encara inèdites novelles com La llarga nit (de la qual, ja ho he dit, serv, com autèntic tresor, un dels originals) i Les corrupcions, una novella que aconseguí quedar finalista en els famosos Premis "Octubre", en l'apartat de novella. I resten inèdites, com ja he dit, les seves memòries: Memòries d'un gandià, una obra en quatre volums i de 661 pàgines que l'autor no va poder veure editades en vida.
No cal dir que, en unes altres circumstàncies, amb un suport adient de la crítica i dels mitjans de promoció cultural (suplements de cultura dels diaris dels Països Catalans, ràdio, televisió...) Gonçal Castelló s'hauria animat (i ja ho era d'animós!), i ben segur que ens hauria donat moltes més novelles, llibres de contes o de memòries, ja que era un escriptor total al qual la literatura tenia corprès absolutament.
Gonçal Castelló hagué de patir aquest menysteniment durant tota la seva vida. Cap a mitjans dels anys vuitanta, que va ser quan el vaig tractar més, era ben conscient del control eminentment conservador, neonoucentista diem ara, damunt de la nostra cultura. Però, home d'un humor que mai havia pogut ofegar ni el feixisme en els seus llargs anys d'empresonament, no es donava per vençut i sempre animava els que ens entestàvem a seguir el camí del compromís i el de la lluita per a una cultura nacional-popular catalana. El seu exemple resistent ens animà a continuar lluitant, sense defallença, per la República, la independència i el socialisme.
pobler | 09 Novembre, 2010 08:02 |
La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)
La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)
Per Miquel López Crespí, escriptor
La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.
Anem a pams.
D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).
Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.
Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...
Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.
pobler | 08 Novembre, 2010 17:23 |
La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)
8-XI-1838: George Sand i Frédéric Chopin arriben a Mallorca
George Sand i el socialisme utòpic
L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.
Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".
Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.
En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".
Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.
Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".
És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.
La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.
El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.
Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.
pobler | 08 Novembre, 2010 11:47 |
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)
La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil
La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.
En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.
Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.
Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.
Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.
Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.
Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.
Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).
Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.
pobler | 08 Novembre, 2010 06:46 |
No hi haurà candidatura unitària de l'esquerra nacionalista a les eleccions autonòmiques del 2011. Quedà absolutament clar ahir en la taula rodona L'espai polític nacionalista a les Balears: entre la majoria social i l'atomització, emmarcada dins el XXIV Seminari del Grup Blanquerna. Tots volen i treballen per la unitat, però ja és impossible. Les ferides encara sagnen i l'acord és impossible. L'escissió protagonitzada el 2006 per un grup de militants del PSM, que posteriorment formaren Entesa, i la negativa d'ERC que el PSM formàs part d'una gran coalició nacionalista a les darreres eleccions europees fan impossible l'acord. (Pep Verger)
La unitat de l’esquerra nacional és el somni impossible de tots
Una taula rodona emmarcada dins el Seminari del Grup Blanquerna evidencià la divisió
Pep Verger | 08/11/2010 |
No hi haurà candidatura unitària de l'esquerra nacionalista a les eleccions autonòmiques del 2011. Quedà absolutament clar ahir en la taula rodona L'espai polític nacionalista a les Balears: entre la majoria social i l'atomització, emmarcada dins el XXIV Seminari del Grup Blanquerna. Tots volen i treballen per la unitat, però ja és impossible. Les ferides encara sagnen i l'acord és impossible. L'escissió protagonitzada el 2006 per un grup de militants del PSM, que posteriorment formaren Entesa, i la negativa d'ERC que el PSM formàs part d'una gran coalició nacionalista a les darreres eleccions europees fan impossible l'acord.
El professor de dret de la Universitat de les Illes Balears Antoni Bennàssar; el secretari general del PSM-EN, Biel Barceló; el president d'Entesa per Mallorca, Biel Huguet; el president d'ERC Illes Balears, Joan Lladó, i el secretari d'Organització d'Unió Mallorquina, Joan Carles Verd, deixaren clar que, ara per ara, és del tot inviable una candidatura de l'anomenada esquerra nacional. Verd deixà ben clar des del primer moment que entén que entre els nacionalistes hi ha d'haver també, com succeeix arreu, dues candidatures, una més d'esquerres i una altra, la d'Unió Mallorquina, que definí com a liberal.
Biel Barceló, en la darrera intervenció, explicà que el PSM és un partit obert i que des del congrés del 2004 a Manacor té sempre com un dels objectius aconseguir la unitat de l'esquerra nacional. Tanmateix, recordà que aviat farà 20 anys que un grup de nacionalistes, alguns militants aleshores del PSM, decidiren fundar ERC. I continuà que el 2006 un grup de militants del PSM decidí abandonar la formació i fundar Entesa. Reiterà que el partit que lidera està oberta a tots i considerà que el PSM ha de ser la casa comuna de l'esquerra nacional. En aquest sentit, l'assemblea del PSM de mesos enrere a Porreres evidencià que els militants de la formació apostaven per concórrer en solitari als comicis. Després arribaren a un acord amb Iniciativa-Verds.
Joan Lladó es mostrà partidari de la unitat, indicà que sumar és necessari i assegurà que, si "si hem estat capaços d'arribar a acords en diferents oportunitats, ara també ho hem de ser". El president d'ERC, en tot cas, digué que és fonamental tenir clars els objectius. Biel Huguet, president d'Entesa per Mallorca, no tingué problemes per reconèixer errades dels antics renovadors del PSM i d'Entesa, la seva formació actual. Apuntà que sempre que ha dialogat amb el secretari general del PSM, Biel Barceló, ha tingut la sensació que arribarien a una entesa. Matisà, erò, que, quan es varen asseure formalment per començar a parlar-ne, Barceló recordà que "el PSM ha decidit que no volia negociar amb vosaltres".
A la sala Eivissa de l'hotel Magaluf Park, que acollí el seminari, hi assistiren ahir Pere Sampol, Joan Font, Antoni Verger, Gabriel Vicens, Antoni Marimón, Jaume Sansó, Catalina Canyelles, Cathy Sweeney... L'acte, presentat per Tomeu Martí, coordinador de l'Obra Cultural Balear, començà amb la intervenció d'Òscar Aguilera, en representació de la Plataforma per una veu pròpia, que reclamà també la unitat de l'esquerra nacionalista.
Diari de Balears (dBalears)
Hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent. (Miquel López Crespí)
El Bloc que volem (un article de febrer de 2007)
Potser encara hi ha temps per a presentar una coalició nacionalista d’esquerra a les eleccions del proper mes de maig. Algú em dirà que s’han perdut quatre anys per a bastir, amb alguna possibilitat d’èxit, aquest bloc unitari de forces entestades a vèncer el desencís i els dubtes. Després potser explicarà que la unitat electoral entre el PSM i EU, més que unir, el que ha fet ha estat dividir. I ho dirà pensant en la crisi nacionalista, en la marxa dels militants d´Entesa per Mallorca i en la divisió que això ha significat dins el camp del progressisme mallorquí. Tot això és així com diuen els amics, no hi ha dubte. Però crec, la situació així ho demana, que hauríem de contemplar amb certa dosi d’esperança el resultat de tota la sèrie de reunions que hi ha en aquests moments entre el Bloc i ERC, entre Entesa i ERC, entre el PSM i ERC o entre determinades plataformes de lluita per la unitat i els diversos partits implicats en la resolució de l’actual crisi política. I diré encara més: malgrat que en aquests moments tota aquesta sèrie de reunions i contrareunions no donàs el resultat esperat, jo, abans de perdre totalment les esperances, esperaria fins al darrer dia i la darrera hora, fins al darrer moment que resti per a presentar la documentació electoral pertinent.
Què vol dir “esperar fins al darrer dia i la darrera hora”? Vol dir que res és encara definitiu, cap declaració val gaire fins al moment que les organitzacions implicades en el debat unitari presenten les llistes en el registre corresponent. Per tant, i diguin el que diguin les burocràcies que porten mesos sense arribar a aclarir-se, la realitat, el que importa de veritat, és que encara manquen més de dos mesos perquè les negatives a la unitat siguin reals i efectives davant la llei.
En aquest sentit s’ha presentat recentment al monestir de la Real una plataforma unitària, Crida per Mallorca, que, signada per centenars de persones, entre les quals hi havia Jaume Santandreu, Llorenç Capellà, Tomeu Martí, Antoni Roig, Gabriel Bibiloni i qui signa aquest article, deia: “No pot ser que amb la meitat dels mallorquins i mallorquines en contra es duguin a terme polítiques que canvien la realitat social, econòmica i ambiental de Mallorca d´una manera irreversible”.
La unitat del sobiranisme illenc per a fer front a la política d’encimentadors i depredadors de recursos i territori és més necessària que mai. Però no hauríem de confondre aquesta unitat necessària per a fer front a la dreta i a la corrupció regnant amb donar un xec en blanc als polítics professionals que feren malbé el nostre Pacte de Progrés. Aquesta unitat s’ha de fer com més àmplia millor, electoralment parlant, però també ha d´anar molt més enllà de la batalla per aconseguir un parell de cadiretes i els sous i privilegis que comporta la gestió del règim. Entre tots hauríem d’aconseguir dinamitzar novament la societat civil, enfortir les organitzacions culturals i plataformes en defensa de la terra existents en aquests moments. L’enfortiment de la societat civil és molt més prioritari per a la nostra supervivència que no la batalla enfocada al benestar personal d´un parell de polítics professionals. D´on sinó prové la impossibilitat d’acords unitaris? No siguem ximples. Fins ara no s’han entès perquè ningú no vol deixar la cadira que té assignada i que pensa que és seva, propietat particular.
Sovint és la gent que es mobilitza, els sectors populars que demanen enmig del carrer la fi de la destrucció del territori, la preservació de la nostra llengua i la nostra cultura, aquells que més ens representen. Molt més que aquells que quan arriben al poder no saben fer un autèntic pla d´ordenació territorial i ens deixen novament en mans dels corruptes i depredadors.
La unitat per a fer front a la dreta, repetesc, per a tenir credibilitat, per a ser poderosa, per a engrescar la gent decebuda pels anys de gestionitis de l’esquerra oficial, hauria de tenir per objectiu posar-se al servei dels moviments que ha creat la societat civil de les Illes. I si fos necessari, si els polítics professionals no s’entenen i continuen amb la seva absurda baralla per a preservar la cadireta sense pensar en els interessos generals del nostre poble en la situació d’emergència en què es trobam com a col·lectivitat amenaçada, s’hauria d’anar cap a la creació d´un bloc de nou encuny, una nova força política que prescindeixi definitivament de tots aquells que s’aprofiten de les lluites del poble per a surar personalment aferrats a les nòmines i el cotxe oficial.
(27-II-07)
pobler | 07 Novembre, 2010 07:55 |
Neix el nou partit Iniciativa Verds
David Abril n’és el coordinador i l’executiva sorgeix de la fusió d’Iniciativa d’Esquerres i Els Verds de Mallorca
Cristina Polls | 07/11/2010 |
Després de sis mesos del naixement d'Iniciativa d'Esquerres, aquesta formació política i Els Verds de Mallorca s'han fusionat per crear el nou partit polític a Balears, Iniciativa Verds. Durant dos dies han dut a terme a l'auditori Francesc Quetglas de Palma l'assemblea constituent que els ha permès establir les bases del nou partit. Tres són els documents que estableixen els fonaments d'aquesta nova formació que començà ahir a caminar. S'han aprovat els estatuts que marquen el funcionament, un document de propostes pel segle XXI i un conjunt d'ideals que conformen les tesis polítiques.
A part d'escollir un nom per a la formació, també se'n trià coordinador, vicecoordinador i l'executiva. David Abril serà el coordinador i el vicecoordinador, Toni Seguí. Pel que fa a la nova direcció, un dels seus membres, Miquel Àngel Llauger, explicà que "és la suma de les dues executives dels antics partits".
Abril explicà que "volem ser un nou model de partit" i parlà d'articular-se com "un tercer espai polític", una alternativa al Partit Popular i al PSOE. També recordà que la fusió que realitzaren ahir d'ambdues forces polítiques "és el primer lloc de l'Estat on es produeix i som conscients que tenim moltes mirades posades en això que fem". Iniciativa Verds neix com la primera formació sense estructura piramidal, que en comptes de secretari d'Organització del partit té un responsable de xarxa que té per objectiu connectar i unir la gent i els col·lectius.
De la seva banda, Llauger sentenciar que "aquí neix ara un nou partit polític i no pas una coalició". Segons el dirigent d'Iniciativa Verds, "ha estat un procés ràpid i natural" i apuntà que "no ha estat necessari negociar res ja que tots enteniem que havíem de ser el mateix".
Per donar suport al naixement d'aquest nou partit, a l'acte de cloenda d'ahir, Iniciativa Verds inclogué alguns representants polítics i agents socials que volien estar al seu costat. Un d'ells fou l'eurodiputat d'ICV-EUiA Raül Romeva, qui els digué que "sou una formació que neix en aquests moments amb un eurodiputat, perquè sóc la representació dels Països Catalans". A l'acte fundacional també s'hi deixaren veure Biel Barceló, Joan Font i Toni Verger del PSM. El calendari de les actuacions que cal dur a terme amb vista a les eleccions es decidirà a les pròximes reunions de la formació.
Diari de Balears (dBalears)
Miquel Rosselló: un destacat militant del nou partit Iniciativa-Verds
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. (Miquel López Crespí)
Miquel Rosselló en el record. Els anys de lluita contra l´eurocomunisme i l´abandonament del PCE de la lluita per la República, l´autodeterminació i el socialisme.
Article publicat l´any 2002 quan Miquel Rosselló era Conseller de Treball del Govern de les Illes.
Ni en temps de la transició ni abans mai no havia coincidit amb l'amic Miquel Rosselló. Històricament la gent de l'OEC (Mateu Morro, Antoni Mir, Jaume Obrador, Josep Capó, Maria Duran, Jaume Bueno, etc, etc) procedíem de l'herència del POUM i l'Oposició Obrera a la la burocràcia soviètica. Aleshores consideràvem que Santiago Carrillo s'havia venut als franquistes reciclats pel plat de llenties dels sous i les poltrones institucionals. Era l'últim capítol d'una llarga història de degradació, que venia de lluny. La història de la degeneració i liquidació final del partit de Lenin i Trotski a mans dels botxins estalinistes es pot estudiar a El Partido Bolchevique de Pierre Broué (Editorial Ayuso, 1974); Stalin: una biografia política d'Isaac Deutscher (Edició de Materials, 1967); Nuestra propia gente d'Elisabeth K. Poretski (Zero, 1972); Que juzgue la historia de Roy A. Medvédev (Destino, 1977); El año I de la revolución rusa de Victor Serge (Siglo XXI, 1972), en la imprescindible obra de Trotski La revolució traïda (de què hi ha diverses edicions en espanyol).
L'any 1978 hi hagué la ferotge campanya contra les idees socialistes d'Octubre en la qual participaren activament tots els que després marxarien del PCE per a entrar en el PCPE-PCB prosoviètic d'Ignacio Gallego. Jo mai vaig militar en aquest "experiment" dels excarrillistes dels quals eren capdavanters eminents Miquel Rosselló, Francesca Bosch, Josep Valero i Lila Thomàs entre molts d'altres exeurocomunistes.
La ruptura dins del PCE (començada a principis de 1984) agafà una forta embranzida amb l'informe de Josep Valero al Comitè d'Illes del PCIB llegit el 3 de juny de 1984. En l'informe que ofiliza la ruptura dels eurocomunistes de les Illes i que enfronta el grup Valero-Rosselló-Thomàs amb el format pels seguidors de Manolo Càmara i en Pep Vilchez es fa una autocrítica dels greus "errors" polítics que s'ha comés contribuint a la consolidació del projecte de Santiago Carrillo (abandonament dels principis del socialisme científic, de la lluita per la Repúblcia i l'autodeterminació, minusvaloració de l'internacionalisme...). L'informe de Josep Valero en contra de la política del PCE és aprovat sense gaire discussió. En l'executiva del PCIB que romprà tots els vincles amb el PCE (aleshores governat per Gerardo Iglesias) hi ha en Miquel Rosselló (com a secretari d'organització) i Lila Thomàs com a responsable de política cultural. Francesca Bosch és nomenada directora de Nostra Paraula; Sofia Sintes es confirma com a responsable del PCIB a Menorca.
La mateixa direcció històrica que havia ajudat a enterrar l'herència de la revolució d'octubre en la conferència del PCIB celebrada en el Poble Espanyol l'any 1978, ara, fent un gir de cent vuitanta graus, deia tot el contrari. Feia sis anys, sota vigilància del "comissari" carrillista Zaldívar (posteriorment un trànsfuga ben pagat pel PSOE), havien atacat a mort les concepcions antisistema, definides com a "superades". Ara, Josep Valero, flanquejat per Miquel Rosselló, deia tot el contrari. L'informe contra l'eurocomunisme carrillista de dia 3 de juny de 1984 diu: "Tal como señala Lenin en El Estado y la Revolución: '...circunscribir el marxismo a la teoría de a lucha de clases es limitar el marxismo, tergiversarlo, reducirlo a algo que la burguesía puede aceptar. Marxista sólo es el que hace extensivo el reconocimiento de la lucha de clases al reconocimiento de la dictadura del proletariado... [...]".
Recodem que en temps de la transició el PCE i els seus dirigents (els del PCIB inclosos!) feien públic el seu abandonament de qualsevol principi de transformació de la societat de classes (en la teoria i en la pràctica). La política de "reconciliación nacional" amb la burgesia i el franquisme, els antipopulars Pactes de la Moncloa, la supeditació del PCE als plans de Suárez havia desprestigiat completament aquesta organització davant les avantguardes revolucionàries de l'Estat espanyol.
En el reportatge titulat "La pautas de una semana movida" publicat en el número 12 de Nostra Paraula (juny de 1984) podem llegir un resum dels greus enfrontaments entre Miquel Rosselló i els "reformistes" (el grup Càmara-Vilchez). Els principals esdeveniments tengueren lloc en les "batalles" per "ocupar" la seu central del PCIB (en el carrer del Sindicat, damunt el bar Triquet) i a Son Espanyolet, on, per provar de conservar el local per al seu grup, Manolo Càmara i els seus amics (com informa Nostra Paraula) van rompre el pany de la porta. Aquest intent de controlar el local de Son Espanyolet acabà amb una denúncia de Miquel Rosselló contra l'actual senador per les Illes, Manolo Càmara, en el Jutjat de Guàrdia.
Vaig viure molt de prop aquests esdeveniments, ja que, sense ser militant del PCE, alguns independents d'esquerra tenguérem uns inicials contactes amb Miquel Rosselló, Francesca Bosch i Josep Valero per analitzar les possibilitats de crear un Ateneu Popular (que després tendria per nom Aurora Picornell) en vista a servar les tradicions republicanes del nostre poble fetes malbé pel PCE i pel PSOE. En la idea de bastir aquest Ateneu (del qual vaig ser vicepresident) coincidíem amb l'amic Carles Manera (que aleshores ja collaborava a Nostra Paraula), Isidre Forteza (un antic dirigent del MCI), el tinent Rafel Morales, en Manel Domènech, na Lila Thomàs i un munt l'illusionats companys i companyes entestats a recuperar les millors tradicions del moviment obrer.
(28-X-02)
Blogs personals de l'escriptor Miquel López Crespí
Literatura catalana contemporània
pobler | 06 Novembre, 2010 16:07 |
No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)
Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.
El teatre modern a Mallorca.
El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.
- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.
Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.
He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.
Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.
Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.
Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.
L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:
"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...
'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".
Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.
Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (26-II-01)
Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)
pobler | 06 Novembre, 2010 08:37 |
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
RÈCORD DE PARTICIPACIÓ ALS “CIUTAT DE PALMA” 2010
nanda | 05 Novembre, 2010 12:47
Any darrere any, els Premis "Ciutat de Palma" es consoliden com un esdeveniment cultural, que va més enllà del àmbit local per convertir-se en tot un referent internacional, sobre tot pel que fa al Premi "Antoni Gelabert" d'Arts Visuals. La millor mostra de l'èxit d'aquesta convocatòria la trobem en el fet d'haver aconseguit en aquesta edició un rècord de participació, amb 400 obres presentades. Apart de la importància evident d'haver incrementat en 100 els dossiers del 2009, no hem de perdre de vista la qualitat i la diversitat dels aspirants a aquest guardó.
Més enllà de registrar una tendència evolutiva creixent, avui més que mai, els Premis "Ciutat de Palma" gaudeixen d'una extraordinària salut que hem de seguir defensant. No hi ha més que veure el debut de la categoria de cómic, a la qual se han presentat prop d'una cinquantena de treballs, o els 239 artistes que opten al Premi d'Arts Visuals.
Per cert, que en aquest apart, ja tenim 28 finalistes seleccionats pel jurat, entre els que podem trobar noms tan significatius de la plàstica nacional com el d'Anna Malagrida, Kepa Garraza o José Ramón Amondarain, entre d'altres. Pel que fa a la nostra comunitat, parlar de Joan Cabrer, Mitos Colom, Lara Fluxà o Santiago Vich es parlar de coneguts creadors que representen la millor corrent plàstica de les Balears.
Blog de Nanda Ramnon (PSM)
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... (Miquel López Crespí)
Els Premis Ciutat de Palma i Nanda Ramon
Aquests dies s´han fet públics els noms dels membres dels jurats dels diferents Premis Ciutat de Palma d´enguany. El jurat del Premi Joan Alcover de poesia estarà format pels escriptors Miquel Bezares, Miquel Cardell, Sam Abrams, el valencià Josep Piera i el premi Ciutat de Palma de l'any passat, Pere Joan Martorell. El de narrativa estarà conformat pel guanyador del Llorenç Villalonga 2006, Melcior Comes, i els escriptors Neus Canyelles, Miquel López Crespí, Pere Antoni Pons i Maite Salord. La dotació econòmica d´ambdós guardons –premis per a obres en català, ja que s´ha suprimit la participació d´obres en castellà-- és prou elevada: 24.000 euros per al de Narrativa i 12.000 per a la modalitat de Poesia. El termini per a presentar les obres finalitza el 2 de novembre.
Hi ha igualment uns premis bilingües. Un és el de Crítica Literària, el jurat del qual és compost per Pilar Arnau, Francisco Díaz de Castro, Ramon Díaz i Villalonga, Sebastià Perelló i el valencià Francesc Mira. El d'Arts Plàstiques; Martín Chirino, Berta Sichel, Santiago Muñoz, Neus Cortès, Erwin Bechtold i Manuel Olveira en formaran el jurat.
Nanda Ramon em convidà a participar-hi fa solament unes setmanes. És evident que no vaig tenir cap inconvenient a acceptar l´amable convidada, que em feia recordar la meva relació personal amb els Premis Ciutat de Palma. Una relació que començava ja fa molts d´anys, quan, a començaments dels anys setanta, guanyava el Premi de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada; anys després, el 1991, obtendria el de Narrativa amb l´obra Dietari de succeïts de Mallorca, una obra, per cert, que encara roman inèdita i que un dia d´aquests hauria de mirar de publicar.
Quan t´adones de com ha anat passat el temps d´ençà els teus primers escrits ara farà prop de quaranta anys, no te´n pots avenir. Quaranta anys d´ençà els primers articles publicats a la premsa de Palma! Trenta-cinc anys dels primers premis literaris guanyats a Alacant, el Carles Arniches de teatre en català per l´obra Ara a qui toca?; el Ciutat de Palma de Teatre per l´obra Autòpsia a la matinada; i el Premi Ciutat de Manacor pel recull de narracions La guerra just acaba de començar; el Premi Especial Born de teatre per l´obra Les Germanies... . Són els anys en els quals Guillem Frontera guanya igualment el Ciutat de Palma de Poesia (1965) amb el poemari El temps feixuc, el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1968 amb Els carnissers i el Ciutat de Manacor 1969 amb una novel·la curta que portava per títol Cada dia que calles.
Parlar de la literatura catalana de finals dels seixanta a Mallorca és parlar igualment de Gabriel Janer Manila, que amb la novel·la L´abisme obtenia el Ciutat de Palma de novel·la de l´any 1996; o d´Antònia Vicens, guanyadora amb Banc de fusta d´un premi a Cantonigròs (1965) i el Sant Jordi de novel·la de l´any 1967 amb 39º a l´ombra.
La convidada de Nanda Ramon a participar com a membre del jurat de novel·la dels Ciutat de Palma d´enguany m´ha fet recordar un munt d´històries de fa quaranta anys quan tots nosaltres, molts dels membres dels que posteriorment seria anomenada “la generació literària dels setanta”, començàvem a escriure, a publicar i també, a vegades, a guanyar els primers premis literaris com he dit una mica més amunt.
Tot plegat em fa recordar que les meves primeres experiències literàries tenen relació, com les de molts d´altres membres d´aquesta generació, amb uns inicials contactes amb Josep M. Llompart. Posteriorment vaig conèixer els escriptors Guillem Frontera, Jaume Pomar, Miquel Bauçà, Joan Manresa, Alexandre Ballester; els pintors Gerard Matas, Miquel Àngel Femenies, Gabriel Noguera, Miquel Morell; el fotògraf Antoni Catany... Són els anys de la Nova Cançó, amb els primers recitals a Palma de Maria del Mar Bonet, Raimon, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra, Joan Ramon Bonet, Miquelina Lladó...
(13-XI-07)
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
L'antifranquisme cultural en els anys setanta.
La premsa informa aquestes dies de la deseparició de la històrica llibreria Logos. De cop i volta, sense que hi pogués fer res, el record dels anys que vaig compartir hores amb Domingo Perelló i tants i tants d’amics que hi compareixien a petar la conversa cultural i política, han tornat a la meva memòria. Parlam de començaments dels anys setanta. Jo havia acabat de guanyar el Premi Ciutat de Palma de Teatre. Érem a les acaballes de la dictadura. La societat mallorquina començava a despertar després de tants d'anys d'opressió, d'indiferència dels poders públics envers les necessitats més imperioses de la nostra terra. En Domingo Perelló, el propietari de Logos era un llibreter d'un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, n'Antoni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m'havien concedit el premi de narrativa "Ciutat de Manacor" per un recull de contes titulat La Guerra just acaba de començar.
En aquells anys que ara rememor la llibreria Logos es convertí -juntament amb la Tous-, en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.
Per la llibreria venien a proveir-se de material "de combat" -tant individualment com per a les diverses organitzacions antifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker, les obres de Lenin, Mao, Gramsci, Trostki i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (Salari, preu i benefici, entre d'altres). "Fundamentos" ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquel Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d'importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l'estranger (normalment material d'idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d'editorials sud-americanes o d'"Ebro", "Ruedo Ibérico" o l'Editorial "Progreso" de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d'anglès o alemany, i de seguida l'amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanyava al vehicle, i allà, d'amagat, miraven les novetats que havien arribat. N'Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d'unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.
Malgrat certa fama d'esquerrà radical, la gent d'en Carrillo encara provava de captar-me (com més endavant, en els anys que vaig dirigir amb Francisca Bosch a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell", ella mateixa em confessà). En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l'oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. Però les provatures d'incorporar-me al PCE per part d'en Miquel Miravet no reeixiren.
Per la llibreria compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del Diari de Mallorca, n'era client habitual. Ens entenguérem, i un dia (ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a Ultima Hora), em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d'Andreu Nin, els clàssics de l'anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l'afer de Kronstadt, del maig del 68, les purgues estalinistes i molts d'altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del Diario de Mallorca hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s'estenia per Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Miquel López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada, Carlos Meneses... Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l'intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l'existència de l'escriptor fora del combat per una societat més justa.
A la llibreria -copiant una mica el que es feia a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en les meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l'exemple viu d'escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar Miguel Ángel Asturias.
Entre els molts estudiants i personatges de la resistència antifranquista que aleshores compareixien per la Llibreria Logos on jo treballava, hi havia (com he explicat en el començament d'aquests dos articles) en Miquel Àngel Riera (el fill del malaguanyat pintor Ignasi Riera) i n'Isidre Forteza, que més endavant seria representat del MCI en les fantasmals i inoperants reunions de l'Assemblea Democràtica de Mallorca. Amb en Miquel Àngel Riera manteníem un interessant intercanvi de material subversiu (revistes, premsa revolucionària, clàssics del pensament social d'arreu del món...). La majoria dels sectors juvenils dels grups marxistes en formació compareixien per casa meva a demanar-me llibres. Sembla que s'havia estès per Ciutat la "fama" de la meva biblioteca, i sempre tenia gent trucant el timbre. Com dic, amb els estudiants del grup de Miquel Àngel Riera (alguns formarien part, més endavant del Grup de Formació Marxista-Leninista i del Moviment Comunista de les Illes) teníem molt bones relacions.
Amb la desaparició de llibreria Logos desapareix un dels indrets que han condicionat la nostra existència d’una manera positiva.
pobler | 05 Novembre, 2010 16:32 |
Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió. (Melcior Comes)
Suspendre polítics
Melcior Comes | 05/11/2010 |
Qualsevol que hagi vist un noticiari televisiu o hagi fullejat la secció de política d'un diari haurà topat amb les acostumades enquestes de valoració de la nostra classe política. Una de les coses més curioses que es poden contemplar és que, segons la població del nostre país, gairebé tots els nostres líders suspenen, i tan sols algun frega l'aprovat escàs; així, diumenge passat La Vanguardia publicava les seves xifres: Zapatero un 4, Rajoy un 3,9, Duran i Lleida arribava al 5, i Rubalcaba, ara de moda, tocava el cel amb un 6, etc. ¿Per què estan tan mal vistos? ¿I d'on sorgeix aquesta tírria?
Sempre s'ha repetit que tenim la classe política que mereixem, cosa que possiblement sigui certa si l'entenem en el sentit següent: la classe política no és una entitat caiguda del cel sinó un reflex de la societat, un dels seus fruits; tanmateix, per narcisisme, tendim a pensar que nosaltres som molt millors que ells i que mereixeríem ser representats per un plegat d'homes i dones més brillants i enraonats, líders capaços de respondre amb efectivitat i encert a totes les demandes (encara que aquestes, entre si, sovint siguin contradictòries). Personalment em penso que els nostres líders polítics no són ni millors ni pitjors que els altres líders que trobem en altres àmbits d'acció social: la brillantor sempre escasseja ja sigui en el camp del lideratge empresarial, sindical, universitari, periodístic, etc.
Valorem també un altre factor: fins a quin punt molts dels arguments que usem per dejectar la classe política no provenen també de la classe política. Són els polítics els primers a malparlar dels seus rivals, els campions a acusar-se de totes les maldats possibles. Estem cansats de veure com es tiren els trastos pel cap, com s'acusen de trair-se, de mentir, de no satisfer antigues promeses, i com, a més, cauen sovint en un dels pecats que menys tendim a suportar: la lloa a la pròpia figura, la jactància davant de les pròpies accions, la manca d'autocrítica. Difícilment un líder polític obre la boca si no és per apuntar una pulla cap al seu rival. A dia d'avui, ningú creu que cap dels líders disponibles estigui capacitat per fer-nos sortir de la crisi. Ni el PP amb les seves propostes de retallada de la despesa pública i d'activació de l'economia a cops d'estisorades fiscals pot fer ni un gram de llum: tot el que proposa és la restauració del model aznarià d'economia basada en el totxo, a més de posar en perill tot l'Estat del Benestar.
Tot això ens porta a un paisatge més o menys desolador. Les previsions de participació electoral mai havien estat tan baixes. Fins i tot a Catalunya -un país tocat en la seva autoestima per culpa de la sentència antiestatutària i per l'estratègia sòrdida contra la llengua catalana engegada per un PP envalentit- es preveu una participació que no arribaria ni al 52%. Fins i tot una bella ximpleria com un partit Barça - Madrid podria afectar decisivament aquestes eleccions. Un país que prefereix la pilota a l'urna mereix ser governat per un plegat d'àrbitres de segona divisió.
Diari de Balears (dBalears) (5-XI-2010)
Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix? (Miquel López Crespí)
Corrupció política i despolitització a les Illes
Parlant de la corrupció actual, dels casos en què han estat involucrats alguns membres de la casta política, un bon amic meu em diu que tot això no fa més que augmentar la desafecció dels ciutadans i ciutadanes envers la cosa pública. Té raó. Però el problema de la progressiva abstenció, aquest quaranta i cinquanta per cent quasi permanents de gent que no vol anar a votar no neix solament del fàstic pels casos de corrupció detectats i que surten cada dia damunt els diaris. Potser tot començà amb la transició, quan els polítics procedents del franquisme i una esquerra àvida de cadiretes signaren els Pactes de la Moncloa, desactivaren les potents mobilitzacions populars d’aquella època (anticapitalistes, de democràcia directa i assembleària, un moviment obrer i estudiantil republicà, antifeixista, que no volia que tot continuàs igual). El sentiment de rebuig envers la política oficial segurament s'inicià en aquella època, quan les avantguardes populars de tot l’Estat espanyol entengueren –sovint a costa de la seva sang, de la dura repressió, de la mentida dels polítics oficials que tot ho traïren per gaudir de bons sous i privilegis-- que no hi hauria socialisme, república ni autodeterminació dels pobles.
I aquest era, precisament, el nus de la reforma dels anys 77-78: aconseguir la desmobilització popular. Que la gent pensàs que la política consistia solament en anar a votar cada quatre anys. No és solament la corrupció actual el que fa que cada vegada hi hagi més sectors de la població que rebutgin la participació electoral. El polític independentista Carles Castellanos en parlava recentment en un article aparegut a La Veu. En explicar alguns dels motius pels quals s’estén el rebuig envers la política, Castellanos diu: “Aquest sentiment [de rebuig] expressa realment desconfiança en les possibilitats de la cosa pública mateixa, percebuda com a impotent per a resoldre els problemes estructurals que tenim plantejats: des de la inseguretat i la precarietat de la feina de milers i milers de persones, a la degradació dels serveis socials i públics, a la manca de cobertura assistencial en situacions límit per a protegir i promoure la llengua del país, etc., tot un conjunt de problemes que sectors importants de la població saben que ni els instruments polítics ni els pressupostos actuals podran abordar seriosament”.
A tot això, la trista herència de la desmobilització programada des de la transició, al rebuig actual a la corrupció política, hem d’afegir la tasca dels poders fàctics –mediàtics i econòmics- per anar consolidant el tipus de bipartidisme PP-PSOE que tan a la perfecció serveix els interessos de les classes dominants. És aquell tipus de bipartidisme que ja ha desertitzat la vida política a la Castella profunda, que s’ha consolidat al País Valencià i a les Illes i que ara veiem com avança arreu del Principat de Catalunya. Pressió bipartidista combinada a la perfecció amb intenses campanyes de despolitització del poble a través dels grans mitjans de comunicació. Recordem la multitud de programes fems que emeten diàriament molts canals i constatarem la trista realitat a la què estam sotmesos. És evident, i ningú no ho nega, que la dictadura franquista, la brutal repressió contra tota idea de canvi social i de progrés, ajudà a bastir els fonaments de l’actual despolitització de les masses. Però també sabem que aquest augment continuat de programes mediàtics adreçats a l’estupiditització col·lectiva no ha ajudat pas a superar, ans al contrari, l'herència franquista. I el PSOE de l’època felipista té la mateixa responsabilitat que el PP d’Aznar en aquesta tasca d’estupiditització generalitzada.
Però arribats en aquest punt ens hauríem de demanar si les forces que actualment gaudeixen del poder tenen cap interès que mudi la situació. Quan la política queda reduïda a un afer de publicitat... quin sentit tendria lluitar per conscienciar el poble? Una politització activa, aconseguir la presència d´uns ciutadans crítics, decidits a fer canviar l’actual estat de la societat... no significaria un perill per a les classes dominats i els seus fidels servidors, és a dir, per a bona part de la casta política? I, s´ha vist mai cap aprofitat que vulgui fer-se l’harakiri ell mateix?
Els situacionistes francesos ja en parlaven anys abans del Maig del 68 quan analitzaven la banalitat (cultural, política) regnant en la societat francesa. En el fons, la corrupció actual es pot produir perquè es fonamenta en aquest estat de coses miserable, en la manera que tenen els polítics del règim de considerar la política. La corrupció és possible no solament pel sistema clientelar de mols dels partits que donen suport al règim monàrquic, per l'accentuada despolitització del poble, per la manca de mecanismes de control democràtic, sinó perquè, essencailment, en els trets més bàsics, la democràcia espanyola ja va ser imaginada d’aquesta manera d’ençà els pactes de la transició.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
pobler | 05 Novembre, 2010 12:47 |
El xalet d’Hidalgo com a símbol.
Hidalgo és a la presó per fer-se una casa il·legal, però la situació arreu de Mallorca és d’autèntica vergonya
Editorial | 04/11/2010 |
La casa il·legal que es va fer l'exbatle Eugenio Hidalgo molt a prop de l'ajuntament i que ara s'ha començat a enderrocar s'ha de veure com un símbol d'allò que mai no s'hauria d'haver consentit a Mallorca: el xaleterisme il·legal en terrenys rústics i protegits. Durant dècades la permissivitat ha estat vergonyosa a nombrosos municipis, fins a l'extrem que un batle, Eugenio Hidalgo, a la vista de l'espectacle i de la impunitat que imperava, es va fer una casa en una zona protegida molt a prop de la seu consistorial.
Era el súmmum de la desvergonya. L'escàndol esclatà i ara és a la presó per aquesta feta i d'altres de semblants. Però el símbol Hidalgo no ha d'amagar la realitat: Mallorca és plena d'urbanitzacions il·legals, de cases que mai no han estat revisades com cal per tècnics, de batles que han concedit llicències de vergonya i ara, com a nou fenomen, del lloguer de no poques d'aquestes construccions a turistes per setmanes o per quinzenes. El Consell ha d'actuar amb contundència.
Diari de Balears (dBalears)
Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)
Les lliçons d’Andratx.
Els successos d’Andratx, l’entrada a la presó d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.
Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.
Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món. És la mundialtzació del capital i el gangsterisme especulatiu, evidentment.
De res no importa a tots aquests malfactors pensar a diversificar les fonts de la nostra riquesa, aturar el desgavell urbanístic, la massificació turística. ¿Quin, dels polítics que han protegit aquestes màfies d’especuladors, ha contribuït a bastir els fonaments d´un altre tipus d’economia basada en la diversificació del nostre teixit productiu? El nom d’aquests polítics no consta per part ni banda, i ja és hora que la societat mallorquina es faci conscient del perill demolidor que encimentadors i especuladors representen per a la nostra supervivència com a poble.
El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.
Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.
Ciutat de Mallorca (10-XII-06)
pobler | 04 Novembre, 2010 21:21 |
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. (Neus Canyelles)
Miquel López Crespí: l'ofici d'escriptor
Per Neus Canyelles (1)
Miquel López Crespí va néixer a sa Pobla el 1946. La seva intensa carrera literària l’ha duit a conrear tots els gèneres, encara que entre els seus llibres predominen els poemaris i les obres teatrals. A més, també és una de les figures més guardonades de les lletres catalanes. Així, per exemple, fa uns dies li va ser atorgat el premi Roc Boronat de novel·la per una història sobre George Sand titulada El darrer hivern.
Com a escriptor professional que és, a les vuit ja el podem trobar a la seva habitació pròpia, i ja tard, de nit, continua preparant la feina per a l’endemà. “Jo no faig res més que escriure". Així, la seva vida i la literatura són el mateix; és impossible separar-les. La vena li ve de la seva infantesa, quan no era gens estrany sentir a parlar a ca seva de Miguel Hernández —a qui son pare va conèixer— o de la companyia teatral La Barraca. A la Fira del Ram, solia aturar-se davant la parada de llibres i joguines. Allà hi havia els autors llatinoamericans, els grans autors russos, edicions barates de Shakespeare o també de la Divina comèdia. Pens, en anotar aquestes frases, que definitivament va tenir sort de poder continuar sempre admirant els clàssics i crear-se una vida literària a la seva mida. En algunes ocasions es va veure interrompuda per treballar a la llibreria L’ull de vidre, alternativa i progre, o com a delineant per un salari ridícul. Però el pitjor, segur, va ser vendre enciclopèdies. “Això sí que ho feia malament...”, va dir amb pesar. En Miquel no és un escriptor de caps de setmana; constantment pensa en els seus llibres, en les seves referències (Kafka, Céline, Durrell, Ionesco, Espriu, Wilde, Joyce), en els seus viatges. De fet, el viatge de la vida i el viatge de la literatura van sempre agafats de la mà. I això es veu perfectament en la immensitat dels retalls de premsa que conserva. Allà s’hi troben les seves primeres col·laboracions en els diaris i fotos dels seus viatges amb els companys de partit (l’Organització Esquerra Comunista), que ara intenta reunir perquè, des de la distància, els records del passat es fan més presents. “Estic cercant fotos desesperadament; amb elles puc reconstruir la memòria de l’esquerra republicana, però també hi trob un sentit a la meva vida com a escriptor. En elles hi ha la resposta de per què escric”.
Aquest hereu del romanticisme i del modernisme, com es pot deduir de les seves paraules, sap que la seva literatura està estretament lligada a la seva forma de vida. I encara que continua estant convençut —com afirmava en els seus inicis— que escriure és estar tot sol (“i ara més que mai”, puntualitzà), hom no pot evitar ser el que és. La seva lluita antifranquista, reflectida plenament en la seva obra, el fa reflexionar: no només l’obra ha d’estar ben feta, sinó també la vida. “El que passava al carrer, la gent agitant les banderes en una manifestació, els focus de la policia, els crits... tot era com una gran representació teatral. Jo no volia que únicament les meves obres dramàtiques fossin bones, també havia de ser bona la vida allà fora”.
Cada obra, cada poema, cada novel·la és per a Miquel López Crespí un viatge literari. Pot ser imaginari, acompanyant uns personatges propers al lloc i a l’època on vulgui anar, o real, com tots els que ha realitzat al llarg de la seva vida, per amor a una dona, per amor a un escriptor, per motius polítics... Em va dir a la fi que tots escrivim de nosaltres mateixos. I que no pensa que tants anys de dedicació política hagin estat debades. Al contrari. Li han servit per tenir coses per contar. Aquell abocament es movia per l’esperit romàntic del qui s’hi deixen la vida. “Avui els polítics tenen sous, triennis i comissions. Nosaltres no hi pensàvem, en això”.
Mai no ha volgut ser un escriptor fals, inventor de res. La seva obra, que ja compta amb cinquanta títols, és majoritàriament poètica i dramàtica. “La vida és molt curta”, em va dir assenyalant-me el prestatge en el qual guarda un exemplar de cada un dels seus llibres. “No sé si és molt curta, però passa molt de pressa”, li vaig contestar jo. No és que la nostra conversa s’hagués tornat filosòfica. Ell em va voler explicar amb aquell gest que quan començà a escriure tenia por de quedar-se sense idees. És clar que no ha estat així.
Miquel López Crespí entra en el seu estudi, al matí. De les prestatgeries, sobre els llibres, pengen fotos de Chopin i de George Sand. Sona una música per a piano, tal vegada una masurca o una polonesa. Les persianes estan una mica abaixades, perquè res que véngui del carrer no el molesti i el faci sortir d’aquest món romàntic del París de principi del XIX. Així és com pot començar una nova novel·la sobre George Sand, que ha titulat El darrer hivern. L’estudi s’ha convertit en l’escenari d’un viatge interior; aquesta és una manera de fugir també del món real en el qual es troba, i de les misèries de l’ambient literari mallorquí, tan hostil.
Un dia arribaré jo i tocaré la seva porta. Llavors em dirà que El darrer hivern acaba de guanyar un premi, el Roc Boronat de novel·la breu. És una primícia, encara no ha sortit a la premsa. I em contarà que ha gaudit moltíssim escrivint-lo. Ha llegit tots els llibre publicats de Sand i ha escoltat la música del compositor polonès, que l’ha transportat allà on volia. I jo li donaré l’enhorabona.
Quan me’n vagi, em recordaré de les seves paraules sobre els premis. Per una part són una forma de subsistència; per una altra, serveixen per rompre el cercle de control editorial.
(1) (Traducció de l’article aparegut a la secció “Escritores en su tinta” de la revista Brisas).
pobler | 04 Novembre, 2010 08:03 |
Poesia contemporània: Cercle clos.
Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)
Per Maite Salord Ripoll.
La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.
15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.
Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.
pobler | 03 Novembre, 2010 06:26 |
Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga
L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca
Per Núria Martí
Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.
"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.
Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.
Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.
Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.
L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
« | Novembre 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |
29 | 30 |