Miquel López Crespí - Memòria històrica

Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. (Miquel López Crespí)

La lluita per la llibertat a les Illes: la premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició (I)

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.

Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.

La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.

Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.

En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.

Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.

Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)