Administrar

El Maig del 68, els situacionistes, la poesia mallorquina contemporània...

pobler | 16 Maig, 2010 18:33 | facebook.com

Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”. (Miquel López Crespí)


La poesia mallorquina i la recerca de la llibertat absoluta: Calambur Editorial publica El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps)



Guy Debord

Repassant els poemes de l'antologia El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial) hom s’adona de les influències que els fets històrics dels anys seixanta tenen en la conformació de la nostra poètica i en la nostra concepció del món. El resultat de la victòria del feixisme i de l’imperialisme espanyol damunt els joves escriptors de mitjans dels seixanta condiciona absolutament la nostra formació, així com el mestratge dels grans autors exiliats (alguns van retornant a poc a poc, pens ara mateix amb Pere Calders, Agustí Bartra, Vicenç Riera Llorca, Mercè Rodoreda) i dels que han viscut, amb tota dignitat un exili interior (com Salvador Espriu i Maria Aurèlia Campmany). Com a joves antifeixistes que ja militen a l’interior de les embrionàries organitzacions marxistes del moment, el fet d’actuar en la pràctica contra la dictadura conforma la forma i el contingut d’aquells primers poemaris.

Com explicava el catedràtic Pere Rosselló Bover en el pròleg a 10 poetes mallorquins dels anys 70: “La guerra del Vietnam, el Concili Vaticà II, la invasió de Txecoslovàquia per l'URSS, la revolta del maig del 68 a París, l’aparició del moviment hippie... conduïen a un replantejament de les relacions entre els intel·lectuals –identificats tant amb els moviments obrers com amb els que reivindicaven una nova manera de viure- i el poder”.

Efectivament, aleshores ens movíem en una direcció molt allunyada de la clàssica història de la torre d’ivori dels nostres predecessors conservadors de l’Escola Mallorquina. Lectors atents dels situacionistes –Vaneigem, Guy Debord-, alletats en les novel·les existencialistes franceses –aquell descobriment de La nàusea de Jean-Paul Sartre!-, estudiosos del surrealisme, el freudisme i tots els ismes d’entreguerres, admiradores del futurisme soviètic –Maiakovski-, i àvids lectors de la literatura d’Amèrica Llatina del moment –Gabriel García Marquez, Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Carlos Fuentes, Miguel Angel Asturias, Lezama Lima- el que anhelàvem era, com diu Pere Rosselló Bover, que la creació artística es fes ressò de tots aquests canvis culturals i polítics. Una revolta estètica que també afectà a pintors, escultors, documentalistes, novel·listes i dramaturgs. Per això Pere Rosselló Bover, en situar els anys setanta com els anys del naixement d´una nova poesia, defineix alguns trets essencials de la nostra forma de veure el món i el fet literari. Hi ha una frase en el pròleg que comentam que sintetitza a la perfecció la poètica que mou molts dels autors que ara hem estat “classificats” com a “la generació literària dels anys setanta”. Referint-se al camp literàrio-artístic, s’hi diu: “El denominador comú de totes aquestes transformacions era la recerca d´una llibertat, sovint absoluta, tant pel que ateny a la forma com al contingut”.


Jo crec que aquesta frase final de Pere Rosselló Bover sintetitza de forma prou clara els que cercàvem aquells joves poetes de mitjans dels anys seixanta: la llibertat política i estètica, la ruptura de les cadenes de la dictadura i de certa tradició literària i forma de ser de l’intel·lectual conservador que, joves com érem, consideràvem estantissa i poc compromesa amb el temps i la cultura. Una cultura catalana que volíem allunyada del noucentisme i molt més apropada al modernisme o al futurisme. Unes aspiracions que quedaren molt ben sintetitzades en les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77, quan s’anaven creant les bases per a una cultura nacional-popular catalana estroncada per les renúncies i traïdes de la transició. Però uns anys abans del Congrés de Cultura Catalana, quan es va anar congriant la formació que servirà per anar bastint els més de vint poemaris publicats des d'aleshores, més que seguir el mestratge de l’Escola Mallorquina el que ens interessa, com a joves rupturistes, és seguir l’exemple de Joan Salvat-Papasseit, entre els antinoucentistes. No hi havia cap dubte quant als nostres mestres. A ulls clucs pensàvem servar i ampliar l’herència cultural, política i poètica que ens havia llegat Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Teníem devuit i denou anys... No era ja ben hora d’avançar vers el futur, vers la llibertat, sense cap mena de por, fos el que fos el que el destí ens reservava?

Ara són uns altres els temps. Han passat més de trenta anys d’ençà d’aquelles inicials provatures juvenils, des d’aquelles lectures interminables fins a altes hores de la nit. Quasi sense adonar-nos-en del que s’ha esdevengut ens trobam ja més enllà de la seixantena d’anys, fent recompte d´obres amb editorials i institucions que ens demanen antologies. Antologies de poesia, com aquesta que ens ocupa de l’Institut d’Estudis Baleàrics; de contes i narracions, com la que ha de sortir properament en la col·lecció El Turo; de teatre, com una selecció d´obres que publicarà una coneguda editorial principatina. Què s’ha esdevengut durant tots aquests anys d’intensa vida literària? Jo crec que, en el moment que les editorials et demanen aquestes antologies, el resum, en definitiva, de la teva vida literària, és moment de reflexionar, d’aturar-se a pensar en el que ha passat aquestes prop de quatre dècades de dedicació a la poesia, a la literatura. I per això mateix ens ha semblat oportú escriure aquestes retxes, simples indicacions per als lectors interessats en la nostra poesia per a saber una mica més dels motius que ens impulsaven i impulsen a escriure i deixar constància d’aquesta època incerta en la qual hem lluitat i lluitam per provar de sobreviure.

Miquel López Crespí

Les "refundacions" polítiques - Drama i escissió dins EU

pobler | 16 Maig, 2010 09:40 | facebook.com

Després de l'assemblea d'ahir d'EU, amb l'absència del grup Esquerra XXI de la consellera Josefina Santiago i dels "no alineats" de David Abril, ja ha quedat formalment establerta l'escissió dins aquesta formació. Per sobre d'inqüestionables enfrontaments personals, un fet queda palès en aquest drama que viu l'esquerra no adscrita al PSOE: Santiago i Abril estan a punt d'articular una nova formació de caire més nacionalista, capaç d'arribar a un pacte amb el PSM en les pròximes eleccions autonòmiques.


Drama i escissió dins EU


Per sobre d’enfrontaments personals, el problema d’aquesta formació és una ala més nacionalista i l’altra lleial a Madrid


Editorial | 16/05/2010 |


Després de l'assemblea d'ahir d'EU, amb l'absència del grup Esquerra XXI de la consellera Josefina Santiago i dels "no alineats" de David Abril, ja ha quedat formalment establerta l'escissió dins aquesta formació. Per sobre d'inqüestionables enfrontaments personals, un fet queda palès en aquest drama que viu l'esquerra no adscrita al PSOE: Santiago i Abril estan a punt d'articular una nova formació de caire més nacionalista, capaç d'arribar a un pacte amb el PSM en les pròximes eleccions autonòmiques.

S'ha de pensar que les formacions nacionalistes miren amb reticència l'ala més purista d'EU, pel seu alineament i disciplina envers Madrid. Però aquests entrebancs serien solubles si EU hagués sabut mantenir-se unida i amb una línia política coherent. No ha estat així i això afecta tot el pacte que governa a les Balears. Les possibilitats que el PSOE conservi la presidència del Govern el 2011 passa perquè el Bloc mantingui posicions i resultats. Ho aconseguirà després d'aquesta escissió?

dBalears


El control dels reformistes sense reformes dins d'Izquierda Unida i dins CCOO ha fet impossible el somni de tants d'homes i dones que han confiat en aquest projecte. Els mateixos dirigents d'Izquierda Unida són els primers a abandonar el vaixell naufragat. Alguns dels sectors de l'esquerra alternativa es demanen si , a les Illes, la "refundació" a imitació del Principat pot ser la "solució salvadora". Com expliquen alguns militants de la CGT, del moviment veïnal de Palma, dels grups antimundialtzació o dirigents històrics de CCOO com Llorenç Buades, res no es pot esperar de la liquidació final d'Izquierda Unida pels seus propis dirigents. Crear un grup a imitació ICV no aporta cap solució, perquè ICV s'ha caracteritzat per una extremada supeditació al PSC-PSOE. El "model" a imitar és una organització que viu a l'ombra de la socialdemocràcia i que tenia la seva expressió estatal en el fracassat PDNI de Cristina Almeida i López Garrido. (Miquel López Crespí)


Les "refundacions" polítiques (un article de juliol de 2004)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Vista i comprovada la crisi final de les restes del carrillisme, diversos sectors que, procedents del món de l'antimundialització o de les antigues organitzacions de l'esquerra revolucionària, havien donat suport actiu a Izquierda Unida, o a ICV al Principat, ara es demanen quin sentit té continuar amb aquest ajut. Evidentment sempre hi ha hagut sectors de l'esquerra antisistema que mai no han cregut en els successius invents i "refundacions" del PCE. Ara mateix, a les Illes, la direcció històrica del carrillisme (PCE) que d'ençà fa tants d'anys encapçala Izquierda Unida, pretén reconvertir-se en una nova sigla a imitació, expliquen els dirigents que abandonen els que han defensant en els darrers anys, d'ICV. Davant la proposta, determinats sectors de l'esquerra alternativa de les Illes rebutgen la idea per la manca de confiança en uns hereus del PCE que en aquests darrers vint anys no han fet més que consolidar les renúncies i abandonaments iniciats per Carrillo i CIA i han practicat, fins a límits increïbles, una manera burocràtica d'entendre la política.

Alguns sectors que en un recent passat havien donat un cert suport a Izquierda Unida per allò d'"agrupar forces", de provar de "regenerar l'esquerra oficial des de la base", també es troben decebuts. Els amics i amigues que, procedents de la Lliga Comunista Revolucionària, l'OEC o el POR treballaven en defensa d'aquesta hipotètica "regeneració" de les restes del carrillisme s'adonen que han fet feina inútilment: els responsables de les renúncies de la transició, dels pactes amb el franquisme i la patronal, han continuat fent el que estaven acostumats a fer. Res de consolidar els moviments socials de base; res de democratitzar els sindicats o la mateixa Izquierda Unida.

Les bregues dins dels sindicats controlats per les diverses fraccions del carrillisme, les travetes entre els seguidors de l'actual secretari, José Mª Fidalgo, els de Rodolfo Benito o Marcelino Camacho, han ocupat i ocupen les pàgines de la premsa diària. Expulsats i depurats els sectors crítics dins de CCOO, les disputes entre dirigents pel control de l'aparell amenaça de desertitzar els sindicats. L'esperança d'alguns dels esquerrans que hi havia dins Izquierda Unida era aconseguir agrupar forces per a intentar reconstruir en la mesura del possible el moviment obrer i popular, recuperar les senyes d'identitat marxista i anar avançant novament en la regeneració de l'esquerra.

El control dels reformistes sense reformes dins d'Izquierda Unida i dins CCOO ha fet impossible el somni de tants d'homes i dones que han confiat en aquest projecte. Els mateixos dirigents d'Izquierda Unida són els primers a abandonar el vaixell naufragat. Alguns dels sectors de l'esquerra alternativa es demanen si , a les Illes, la "refundació" a imitació del Principat pot ser la "solució salvadora". Com expliquen alguns militants de la CGT, del moviment veïnal de Palma, dels grups antimundialtzació o dirigents històrics de CCOO com Llorenç Buades, res no es pot esperar de la liquidació final d'Izquierda Unida pels seus propis dirigents. Crear un grup a imitació ICV no aporta cap solució, perquè ICV s'ha caracteritzat per una extremada supeditació al PSC-PSOE. El "model" a imitar és una organització que viu a l'ombra de la socialdemocràcia i que tenia la seva expressió estatal en el fracassat PDNI de Cristina Almeida i López Garrido. L'esquerra alternativa de les Illes explica que aquesta supeditació al PSOE, aquest allunyament constant dels moviments socials i de l'esquerra revolucionària, de l'independisme català, no fa versemblant la proposta de "refundació". L'històric dirigent de la Lliga Comunista Revolucionària a les Illes (LCR) i actual militant de la CGT Llorenç Buades explica les contradiccions d'ICV que no la fan una "experiència amb credibilitat" per a l'esquerra alternativa. Llorenç Buades ens recorda com ICV ha estat acrítica amb el Fòrum de les Cultures de Barcelona i no ha donat suport a les mobilitzacions socials dels moviments que volien expressar el caràcter especulatiu del Fòrum; ICV és la que combrega amb rodes de molí en casos com el túnel de Bracons, la qual cosa demostra el seu tarannà falsament ecologista; ICV diu sí a la Constitució europea neoliberal i estatalista, i entre els seus aliats només gaudeix de ser pròxima al sindicalisme burocràtic, que ha fet dels sindicats unes de les institucions menys valorades per la ciutadania; ICV, que comparteix responsabilitats de govern en la repressió violenta dels immigrants tancats a la Seu de Barcelona.

Tot plegat ens fa concloure que les possibles "refundacions" dels dirigents fracassats d'Izquierda Unida són un mal referent per a la transformació social; són més un obstacle que una solució per a avançar socialment. Són opcions aptes només per a determinades burocràcies sindicals i polítiques que viuen de la conservació del règim actual però mai poden ser una opció vàlida per al poble treballador, per a les avantguardes autènticament d'esquerres i nacionalistes dels Països Catalans.

Palma, 28-VII-2004


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS