pobler | 04 Maig, 2010 17:28 |
"Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic. (Miquel López Crespí)
Trotski i la cultura.
Tornant als debats referents al Proletkul, recordem que Trotski, juntament amb tota la vella guàrdia bolxevic, és el més ferm defensor d'una organització d'avantguarda dels treballadors, però neguen la possibilitat que el proletariat s'organitzi en destacament d'avantguarda cultural talment com ho ha fet en el camp polític. Altres enfrontaments de Trotski s'esdevenen amb els corrents estrictament "formalistes", per exemple, el grup de renovació lingüística i literària en el qual fan feina, per exemple, R. Jakobson, autor de La poesia moderna russa, B. Eichnenbaum, que va escriure La melodia del vers líric rus...
La direcció dels bolxevics té greus problemes amb investigadors de la talla de V. Propp, A. Skaftimov i, sobre tot, Víktor Sklovski. En el llibre de Víktor Sklovski traduït a l'espanyol com a Cine y lenguaje (Barcelona, Anagrama, 1971), a part d'interessants articles analitzant els primers anys del cinema soviètic, amb opinions sobre Eisenstein, Kuleixov o Dziga Vertov, podem copsar molt bé els motius dels atacs de Trotski i una part del partit bolxevic contra el que anomenen "formalisme cosmopolita". Els atacs de Trotski contra el "formalisme poètic" es basen en les concepcions que els formalistes tenien del fet literari i poètic que, com es pot comprovar, comparteixen alhora una part dels futuristes i dels nous directors de cinema, especialment Eisenstein i Vertov, per dir solament uns noms. Poetes formalistes i cineastes consideren el llenguatge artístic, sigui literari o cinematogràfic, com a objecte de feina vàlid en si mateix. Consideren l'obra igualment com un procés en construcció i volen que l'obra rompi amb l'automatisme de la percepció clàssica. Són partidaris de l'experimentació rupturista del llenguatge literari, pictòric, musical, teatral o cinematogràfic. Trotski creu, al contrari, que segons quina mena d'experimentació pot allunyar l'art de les masses populars i s'aferra a l'exemple del que la burgesia ha aconseguit fins ara. La discussió encara és oberta i, com és de suposar, els materials dels debats són prou abundosos. El cert és que amb la consolidació de la tendència estaliniana s'afermen igualment els components conservadors de la cultura soviètica. Recordem que és una època en la qual molts intel·lectuals procedents del tsarisme, militars, professors, economistes, arquitectes, s'apunten als bolxevics. Nous "comunistes" que aprofiten la situació de poder assolida per a atacar i en alguns casos perseguir la "vella guàrdia" leninista i trotskista del disset i d'abans de la Revolució. Futuristes, formalistes, membres del Proletkul, els grups experimentals en tots els camps de la cultura són represaliats, silenciats i, com hem explicat, alguns acaben, com els mateixos trotskistes i anarquistes, a la Lubianka i en els camps de concentració que es comencen a estendre per tot l'URSS. Altres, l'exemple més evident és del poeta Maiakovski, se suïciden en no poder resistir més les pressions de la nova burocràcia.
L'aproximació al poeta escrita per Víktor Sklovski titulada precisament Maiakovski (Barcelona, Anagrama, 1972) il·lustra a la perfecció l'època i els debats que comentam. No en parlem d'aquell viatge al cor del poeta que podem seguir en les cartes d'amor de Maiakovski escrites a la seva companya, Lili Brik, recull que, amb el títol de Cartas de amor de Lili Brick publicà en espanyol Ediciones La Flor (Buenos Aires, 1970) i que, en plena dictadura franquista, compràvem d'amagat a les golfes de les llibreries de Palma o Barcelona. Amb l'abandonament de les idees de la revolució (Trotski aquí va ser clarivident i va escriure La Revolució traïda), amb la fi del poder dels consells obrers i la burocratització del partit, també fineix la llibertat de creació revolucionària i l'experimentalisme dels primers anys del poder soviètic.
Per a conèixer a fons els debats que sobre la nova cultura socialista tenien lloc a l'URSS abans de la degeneració estaliniana, llegíem munió d'obres al respecte. Record aquella interessant recopilació de texts dels formalistes rusos d'avantguarda titulat precisament Formalismo y vanguardia de Tiniànov, Eikenbaum i Xklovski editat per Alberto Corazón (Madrid, 1973), la història del teatre rus titulada El teatro ruso: del imperio a los soviets (Buenos Aires, Editorial Universitaria de Buenos Aires, 1965), Vanguardismo y realismo, de Piero Raffa (Barcelona, Ediciones de Cultura Popular, 1968) i tants i tants de llibres més que ens servien per a aprofundir en aquells debats.
Però el coneixement de la intensa lluita de classes cultural que s'esdevenia a l'URSS ens demostrava que no tot eren flors i violes en el camp de provar de bastir una cultura d'esquerres. Els esdeveniments de l'URSS i el que s'esdevenia en el món ens veia veure que la lluita contra l'herència del passat no era una tasca tan senzilla com podia semblar fent un seguiment superficial dels esdeveniments que des de la Revolució d'Octubre tenien lloc dins en el camp de la superestructura ideològica i cultural tant burgesa com socialista.
En el camp de la cinematografia ja no hi haurà noves provatures del tipus El cuirassat Potiomkim, La vaga o Octubre. Dziga Vertov serà silenciat. L'acusat nacionalisme rus de pel·lícules com Alekxandr Nevski o la premonició tenebrosa d'Ivan el Terrible ens fan veure amb claredat i sense cap mena de subterfugis com, per desgràcia, els anys de lliure creació creació artística, d'experimentació formal, de recerca en tots els camps de la cultura, han finit definitivament. Les avantguardes polítiques revolucionàries comunistes, els autèntics bolxevics, anarquistes o nacionalistes de les nacions oprimides de l'antic imperi tsarista, han estat brutalment silenciats. Amb les consignes de Stalin i Jdànov desapareix la sana influència del primer comissari soviètic de cultura, Anatoli Lunatxarski.
pobler | 04 Maig, 2010 08:57 |
Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que la nit seria eterna (només l'eco de les vagues d'Astúries, les rondalles llegides per reverdir l'emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria).(Miquel López Crespí)
El Tall Editorial publica Cinema del segle XX: tots els articles de cinema publicats en la revista Temps Moderns
Sabíem que era un món efímer: noranta minuts per a una pellícula, tres hores si n'hi havia dues amb NO-DO o bé superproducció de Hollywood. Estàvem aferrats desesperançadament a les màscares de la pantalla, les úniques portes obertes a la nostra adolescència en el misteri de la llum i les ombres. I era un ritu màgic consultar la cartellera mentre inventariàvem mil malalties inexistents amb què excusar-nos davant els pares per haver fet el salt a classe. Qualsevol d'aquells films podia obrir esquerdes doloroses en la imaginació, deixar-hi llavors de rebellió per sempre més, l'inici concret de la revolta. Quin perill per al futur, triar Viva Zapata o Espàrtac contra la lliçó d'història del collegi! El salari de la por o La llei del silenci (molt abans de La Vaga o Roma ciutat oberta) rastres profunds en la memòria. A la sortida sempre feia fred, plovia i la vida del carrer tenia un posat massa gris, d'una tristor agra, talment com si la guerra no hagués finit encara.
Cap a finals dels seixanta érem ja en un camí sense retorn (el "Gran Gilbert", la "Bella Otero", Gorostiza, Nicanor Villalta o Paulino Uzcudum de la mà de Summers en Joguines espanyades assenyalaven el destí que reserva el sistema a qui gosa viure malgrat la cendra). La policia política ja havia escorcollat els nostres prestatges plens de llibres miraculosament trobats als encants, revistes d'abans de la guerra on es podien veure lliures manifestacions de treballadors segles abans de la victòria de la Legió Còndor o de l'entrada dels franquistes a Barcelona. Parlàvem fins a altes hores de la nit dels desesperançats cangaceiros de Glauber Rocha, de La religiosa de Jacques Rivette, El jove Torless. Sovint ens pareixia que la nit seria eterna (només l'eco de les vagues d'Astúries, les rondalles llegides per reverdir l'emoció sentida per les contarelles de la padrina donaven un sentit de pertànyer a un indret conegut, un país possible, bell perquè només existia en la nostra memòria). (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca, 1946)
Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1968 l'escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, El Mundo-El Día de Baleares, Diari de Balears... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.
Miquel López Crespí ha guanyat diversos premis literaris de poesia, novella, contes, teatre i narrativa juvenil entre els quals podríem destacar: "Ciutat de Palma de Teatre 1974", "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premis Ciutat de València (de poesia i narrativa), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi Valldaura de novella (Barcelona), Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó (Menorca), Premi Nacional de Literatura "Camilo José Cela", Premi de Poesia "Ibn Hazm 2003", Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005...
D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar:; L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La novel·la (novel·la); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Estat d'excepció (novella); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia); Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la); Temps moderns: homenatge al cinema (poesia); Damunt l´altura. El poeta il·luminat (novel·la); El cant de la Sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia); Naufragis lents (poesia); La conspiració (novel·la); Cultura i transició a Mallorca (assaig); Carrer de Blanquerna (teatre); Un viatge imaginari i altres narracions (contes); París 1793 (novel·la); i Espais secrets (poesia).
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí
« | Maig 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | |||||
3 | 4 | 5 | 6 | 7 | 8 | 9 |
10 | 11 | 12 | 13 | 14 | 15 | 16 |
17 | 18 | 19 | 20 | 21 | 22 | 23 |
24 | 25 | 26 | 27 | 28 | 29 | 30 |
31 |