pobler | 13 Febrer, 2010 21:05 |
Per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte". (Miquel López Crespí)
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!". (Miquel López Crespí)
La publicació per Brosquil Edicions de València del meu poemari El cant de la sibil·la, que guanyà l'any 2004 el prestigiós premi de poesia "Ciutat de Sagunt" em situa davant la difícil conjuntura d'haver de reflexionar damunt aquest més de trenta anys de conreu de la poesia. De cop i volta hom s'adona com el temps ha anat passant inexorable d'ençà que a mitjans dels anys seixanta començava a escriure els primers poemes, narracions, obres de teatre. Copsar la fugidesa del temps. M'aprop als seixanta anys.
L'autor d'aquestes retxes va néixer un plujós dia d'hivern de 1946. Concretament, el trenta de desembre de 1946. Vint anys després del meu naixement, per l'estiu del 66, quatre anys després de les meves primeres detencions per part de la Brigada Social del règim franquista vaig començar a escriure els primers relats esburbats, els inicials poemes que, posteriorment, presentaria a l'amic Josep M. Llompart per a saber-ne l'opinió. Són ja, doncs, uns quaranta anys d'escriure i també de col·laborar a la premsa de les Illes. Més de quaranta llibres en català, desenes de traduccions, algunes al castellà, altres al romanès i a l'anglès... Potser és el moment de reflexionar en aquests quatre decennis de dedicació a la literatura i a la publicística i treure algunes conseqüències al respecte. La publicació per Brosquil Edicions del poemari El cant de la sibil·la és, indubtablement, el responsable d'aquestes reflexions. Abans ja havia escrit alguns llibres de memòries que provaven d'incidir en les motivacions per les quals un jove mallorquí dels anys seixanta es compromet en la lluita antifranquista, entra a militar en organitzacions revolucionàries i, poc després, comença a escriure seguint el mestratge i l'herència cultural de Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Josep M. Llompart, per anomenar tan sols alguns escriptors mallorquins. He parlat d'aquests anys i d'aquestes decisives influències en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), editat per Lleonard Muntaner l'any 1994, Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria històrica de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (2003).
Però la lenta elaboració del poemari El cant de la sibil·la ve de molt enrere. Concretament de finals dels anys noranta. Aquest poemari és germà d'un altre d'encara inèdit que es titula Calendaris de sal. Ambdós llibres es van congriant a poc a poc després de la mort del pare, Paulino, a mitjans dels anys vuitanta, i la d'un oncle meu que havia estat com un pare, l'oncle José López, l'any 1998. Mai com en els instants de la mort, de la concreta desaparició física d'aquestes dues persones que tant han significat -i signifiquen encara!- havia copsat la relativitat de la vida, del nostre pas efímer per la terra. Per tant, en ambdós poemaris hi ha la presència constant del pas del temps sota la vigilància immisericorde de la Mort planant sobre cada una de les nostres accions. Romandre dies i nits al costat de les persones que més estimes sabent que no pots fer res per a impedir-ne la desaparició física és un trauma que pateixen la majoria dels humans. Són els moments en què la persona, en aquest cas el poeta, constata la fugidesa del temps, com els anys s'han fet fonedissos i, veient com desapareixen els éssers que més has estimat, s'adona, com en una pel·lícula que de sobte passàs a velocitat vertiginosa pel teu cervell, de la possibilitat cada vegada més propera que ell també serà engolit per l'huracà dels calendaris. Obsessió per la fugida del temps, omnipotència de la presència de la mort, nostàlgia per la innocent felicitat de la infantesa, els estimats records que habiten fins a la teva desaparició física en el racó més amagat del teu esperit. I el dolor, sempre el dolor, planant com un insaciable voltor per damunt els dies que s'escolen de manera irremeiable. En el poema "Somni de campanes esteses al vent" el poeta evidencia aquesta serena desesperació davant la fugida del temps: "A la desesperada, / ultrapassat per la tempesta que s'apropa, / intentant regularitzar els pistons de la fràgil maquinària del cor, / em deman on s'ha allunyat la infantesa. / Somni de campanes esteses al vent, / de càntics de pagesos llaurant la terra / i dones de la bellesa d'una estàtua grega / assajant els eterns moviments del segar i el batre a l'era."
És en aquests moments especials, davant la Mort, davant la fugidesa dels anys, quan proves, en inútil intent de salvació, aferrar-te als records i sentiments que han condicionat i condicionen tota la teva existència: l'amor de les persones que t'han alletat, t'han protegit, t'han educat, t'han fet tal com ets. Arreu sorgeixen, amb força impressionant, els racons de la teva terra que han estat el motlle d'una forma de copsar els colors, de sentir el bategar existencial d'aquesta terra tan malmenada per la història; la potència creadora de la llengua que aprengueres des del bres i t'han fet sensible a tota una concepció del món. Paraules, històries, rondalles, vivències que retornen com en un film que mai no s'acaba i que, d'alguna forma, tu també has de transmetre als teus fills... Llengua i cultura, paisatge i història, amor i mort, esperances i desil·lusions... "Sentir-se com un gra de pols / en la tallant foscor de l'univers" diu El cant de la sibil·la en el poema "La tallant foscor de l'univers" que inicia el poemari.
El passat, sempre el passat omplint cada minut del present amb tota la infinitud del ressò d'un temps que el poeta sent com es va esmunyint dia rere dia. L'autor dels versos se sent, i ho escriu amb lletres ben clares i llampants com un sobrevivent. És precisament en el poema "Els sobrevivents" on trobam aquesta il·luminació sobtada que commou el poeta: "De sobte, les vivències que han conformat / la meva vida s'han fet tan presents com el maragda / radiant de l'aigua del port./". I més endavant, per acabar el poema, la humana desesperació d'aquell que ja sap que, sovint, els records, les vides, les nostres les de tots aquells que han fet com són es perden per "l'estranya tardor cendrosa / curulla de misterioses ombres premonitòries". Provar d'aturar l'avenç de les implacables manetes dels rellotges amb la poesia? Tanmateix el temps s'ha complit: "Quina follia provar d'aturar amb el vers / el remolí impetuós de l'oblit que avança per les artèries!".
pobler | 13 Febrer, 2010 09:25 |
"Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una 'critica'! positiva per a tenir un nou 'geni de les lletres nostrades' al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres". (Miquel López Crespí)
La mentida del cànon literari.
Ciutat és petita i quan diu una cosa a un indret en segons se sap a l'altra part de món. És el que s'ha esdevengut amb l'enquesta d'una coneguda revista literària que demanava a determinats professors i escriptors qui eren els autors i els investigadors més destacats del segle XX a les Illes. La intenció seria la d'anar bastint una espècie de cànon de les lletres per a anar esbrinant qui són o no els autors que resisteixen el pas del temps. La "figurera" d'alguns dels nostres genis provincians els ha portat, emperò, a provar de fer trampes amb les respostes. Sabem, i ens ho han explicat sense cap mena de vergonya, alguns dels implicats en aquestes històries, que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l'afany de figurar-hi d'alguns escriptors i provar de suprimir l'existència i l'obra de molts d'altres. Per tal de sortir com a "genis" indiscutibles s'ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. "Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta". D'aquesta forma alguns dels autors amb més "figurera" han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'"Espanya autonòmica" que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors "balears", "valencians" i "catalans". Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s'entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l'estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l'actual constitució espanyola.
Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d'altres companys de l'AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l'obra literària de l'autor. Basta que quatre professors amics del conseller de cultura, dos pseudocrítics literaris a les ordres del comissariat neoparanoucentista li facin una "critica"! positiva per a tenir un nou "geni de les lletres nostrades" al capdamunt de la fama. Si a tot això li afegim unes paraules de promoció del president de la Generalitat, un parell d'entrevistes televisives a l'hora de màxima audiència i un parell d'atacs al necessari compromís polític de l'escriptor amb el seu temps i el seu país, tenim la recepta per a un autor de moda entre nosaltres.
Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.
Aquesta mínima ruptura del silenci i la marginació programada per tota mena de reaccionaris i, especialment, pel neoparanoucentisme dominant es comença a rompre, ja fa un temps, amb la veu "López Crespí, Miquel" que sortí publicada en les pàgines 131-132 del volum VIII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca i deia: "López Crespi, Miquel. (Sa Pobla, 1946). Escriptor. És autor d'una extensa obra escrita en català, que abasta la narrativa, la poesia i el teatre, amb més de 40 títols. La seva obra s'inscriu, bàsicament, en el realisme social. Destaca per l'experimentació dels elements formals de les obres i, especialment en narrativa, per l´ús de la tècnica del monòleg interior i del dietari personal. És un dels escriptors més guardonats. En narrativa és autor de La guerra just acaba de començar (1974), Illa en calma (1981), Paisatges de sorra (1987), premi Joanot Martorell, de València (1986), Necrològiques (1988), i Dietari de succeïts de Mallorca, premi Ciutat de Palma de narrativa (1990). En poesia, ha publicat Foc i fum, premi Marià Manent, de Barcelona (1983), Diari de la darrera resistència (1987) i Tatuatges (1987) i en teatre Autòpsia a la matinada (1976), premi Ciutat de Palma de teatre (1974). Entre 1976 i 1978, amb Mateu Morro Marcé dirigí la revista de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC). Des del decenni dels seixanta, ha col·laborat assíduament en premsa local, com Última Hora, Diario de Mallorca, Lluc, El Mirall i Cort".
Fins aquí l'article publicat en la Gran Enciclopèdia de Mallorca. Era d'agrair malgrat algunes imprecisions. Per exemple: Diari de la darrera resistència, situat en la nota com a poemari, era en realitat un recull de contes. I mancava també referència a altres obres de teatre, com Homenatge a Rosselló-Pòrcel que guanyà el Ciutat d'Alcoi de l'any 1984; a altres llibres de narrativa com podien ser A preu fet(1973) i els reculls de contes Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres de l'any 1987 i Històries per a no anar mai a l'escola que edità l'Editorial Laia el 1984 i que aconseguí quatre edicions (sense que se'n parlàs gaire ni al Principat ni a les Illes!).
Però l'essencial de l'article era que havia sortit. No ho podia creure! He de confessar que no vaig fer cap passa per aconseguir que la Gran Enciclopèdia de Mallorca parlàs una mica de la meva obra. Alhora, una vegada sortida la nota, per pura casualitat vaig saber de les corregudes de molts escriptors per a sortir en els volums que s'anaven enllestint. Corregudes que anaven fins a la redacció de la veu pel propi interessat o per aconseguir que l'escrit anàs acompanyar d'una fotografia on l'autor sortís "ben afavorit".
Per la meva banda ja em donava per satisfet pel que havia escrit el col·laborador de la GEM. En llegir alguns dels títols que sortien en l'article m'adonava del complicat que era escriure a la nostra sotmès sempre a campanyes de silenciament, als atacs pamfletaris i a la marginació. Obres com Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres 1987; Històries per a no anar mai a l'escola (1984) amb quatre edicions o Necrològiques, Premi Ciutat de València 1988, havien estat publicades enmig del més espès silenci. Aquestes novetats literàries i moltes d'altres companys del gremi, arribaven als diaris, a les revistes i, en no tenir l'ajut del comissari de torn, eren completament i absolutament silenciades. Aquesta, la marginació i el silenci, va ser la "primera fase" neoparanoucentista enfocada a aconseguir la desmoralització de l'autor (i autors!) silenciats. Més endavant, quan la teva obra i la dels companys comença a ser mínimament reconeguda o apreciada per un sector del públic lector o per algun comentarista independent de camarilles, el comissariat prova altres "tècniques". És el moment de pseudocrítica destructiva, de la nota sense cap ni peus redactada especialment per a desanimar l'autor nostrat. En les nostres carpetes i arxius tenim nombroses proves al respecte. Proves fent referència als atacs rebentistes contra la nostra obra i la de molts d'altres companys.
Ciutat de Mallorca (14-VI-06)
« | Febrer 2010 | » | ||||
---|---|---|---|---|---|---|
Dl | Dm | Dc | Dj | Dv | Ds | Dg |
1 | 2 | 3 | 4 | 5 | 6 | 7 |
8 | 9 | 10 | 11 | 12 | 13 | 14 |
15 | 16 | 17 | 18 | 19 | 20 | 21 |
22 | 23 | 24 | 25 | 26 | 27 | 28 |