Administrar

Jaume Carbonero: més destrucció de recursos i territori - El GOB critica el projecte "Antich-Carbonero"

pobler | 31 Desembre, 2009 16:55 | facebook.com

La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús. (GOB)


EL GOB DEMANA QUE EL GOVERN ANTICH NO URBANITZI SON BORDOY


El GOB espera que l’Ajuntament de Palma aturi la urbanització i proposa que l’estoc d’habitatges buits passi a ser HPO, d’acord amb el Pla Estatal d’Habitatge


El sòl rural de Son Bordoy


Son Bordoy és un sector de sòl urbanitzable no programat de 112.882 m2, que a dia d’avui és encara sòl rústic, amb usos agrícola-ramaders a l’horta de Palma darrera el Molinar. La seva ubicació és privilegiada per l’accés directe a l’autopista de llevant i la via de cintura de Palma; just allà on s’ajunten.

El pla parcial d’urbanització s’aprovà el 2005, amb la regidoria de Rodrigo de Santos. Aquest pla, encara vigent, té previst fer-hi 225 habitatges, per a 675 habitants i un centre comercial sobre 2,2 hectàrees de solar, que és on es va platejar fer el recinte firal.


El nou projecte “Carbonero-Antich”


El conseller Jaume Carbonero i el president Francesc Antich promouen una via d’excepció, “normes subsidiàries i complementàries de planejament”, a l’empara d’una llei ex professo, la 5/2008, que possibilita quasi quadruplicar el nombre d’habitatges que es poden construir a Son Bordoy; fins al límit permès pel Reglament de Planejament de 75 habitatges per hectàrea (art. 47), amb un total de 846 habitatges, a meitats iguals: de preu lliure i taxat (HPO).

El projecte “Carbonero-Antich” d’urbanització de Son Bordoy tendria la màxima densitat de població que permet la normativa, amb capacitat per acollir més de 2.500 persones, que són més de les que viuen al poble de Sant Jordi. La solució urbanística que es proposa consisteix en construir 6 grans blocs, de 5 plantes, amb capacitat de fins a 90 petites vivendes –“mini pisos”– cadascun, a més d’altres illetes de pisos.

Aquests grans blocs de mini pisos serien transversals a l’autopista de llevant, marcant el paisatge de l’entrada a Palma des de l’autopista de llevant i l’aeroport.

 Aparcament insuficient: El projecte d’urbanització Carbonero-Antich no respecta les dotacions mínimes d’espai per a aparcament, que el PGOU de Palma estableix en un mínim d’1 aparcament per als habitatges de promoció pública i 1,5 per a cada habitatge de preu lliure. Els aparcaments, tanmateix insuficients per a una tal quantitat de pisos, es proposen a les plantes baixes dels blocs.

 Gran centre comercial: Al que no renuncia el projecte de Son Bordoy de Carbonero-Antich és a la construcció d’un centre comercial al solar més pròxim a l’enllaç amb les autopistes, que manté la seva superfície de 2 hectàrees.

 Oposició tècnica: Segons el parer de funcionariat tècnic de les administracions públiques, el projecte Carbonero-Antich és inadequat per al manteniment de la “coherència del model urbanístic de la zona”, i no està justificat el manteniment de la parcel·la comercial de 2 hectàrees vora el nus de les autopistes de llevant i de cintura, alhora que s’esgota l’edificabilitat amb densitats de població límit concentrades a la resta de sector.

 No consumir ni un pam més de territori:: Francesc Antich va prendre possessió del seu actual càrrec amb la promesa de no consumir “ni un pam més de territori”. Una ullada als terrenys de Son Bordoy demostra la manca de compromís del senyor Antich amb el seu propi discurs d’investidura. Son Bordoy és avui sòl rural i sense urbanitzar dins d’un reducte més extens de l’horta de Palma que no s’hauria de conurbar, ajuntant tots els nuclis urbans.

 L’Ajuntament de Palma encara no s’ha pronunciat: El govern municipal de Ciutat encara no ha manifestat el seu parer sobre el projecte. I cal recordar que els seus informes són vinculants per al desenvolupament del projecte d’urbanització.


EL GOB PROPOSA FER ACCESIBLES HABITATGES BUITS


La llei “Carbonero” 5/2008 serveix per promoure més construcció, amb reserva pública de sòl per urbanitzar més territori. Alternativament, el GOB proposa fer “reserva pública d’habitatges”, amb els que són buits, per la fallida dels seus promotors i de l’especulació immobiliària que els feia servir com a bé de canvi i no d’ús.

Aquesta proposta coincideix amb el “Plan Estatal de Vivienda y Rehabilitación” del Ministeri d’Habitatge del govern estatal, que possibilita el finançament públic d’habitatges protegits (HPO) mitjançant l’adquisició d’habitatges existents. Aquesta mesura, justificada al Pla per “la conjuntura econòmica del sector” de la construcció (a la seva disposició transitòria primera) serviria per a crear una reserva pública d’habitatges a partir de l’estoc d’habitatges buits existents, sense necessitat de construir-ne més de nous. Aquesta mesura possibilita als promotors amb un gran estoc d’habitatges de preu lliure, acollir-se a la seva qualificació com habitatges protegits.

Web GOB


Guillem Frontera: En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe. (Guillem Frontera - Diari de Balears)


Els errors de Jaume Carbonero (article publicat el mes de novembre de 2007)


Els errors i desastres del conseller d´Habitatge, Jaume Carbonero, provant que el govern aprovi una Llei de l´Habitatge que permeti edificar en sòl rústic torna, com en l´anterior Pacte de Progrés, posar en perill l´executiu progressista i les perspectives electorals de les forces d´esquerra a les Illes.

Una mesura que vol ser presentada com a “avançada política social” però que és fortament criticada pel GOB i amplis sectors del Bloc i forces d´esquerra que donen suport a l´actual Pacte de governabilitat. La destrucció de més sòl rústic en la coneguda línia de consum il·limitat de recursos i territori que seguia el PP fins ara mateix, és inadmissible i ningú creu en els “efectes col·laterals positius” de la llei proposada. Molt encertadament, el Bloc i el GOB han ofert altres possibilitats i parlen de la rehabilitació de pisos antics i de no augmentar els creixements previstos a les directrius d´ordenació del territori. Miquel Àngel Llauger ja havia dit que la destrucció de sòl rústic havia de ser el “darrer recurs” per a promocionar la construcció de cases a baix preu. El Bloc, que ha posat i posa emperòs al projecte del conflictiu conseller, insisteix en la rehabilitació d´habitatges ja construïts i per impulsar la sortida al mercat de pisos que estan buits. Tot abans que continuar amb la política depredadora del PP que vol continuar Jaume Carbonero.

Però els continuats errors de Carbonero posant sempre en una difícil situació les forces progressistes illenques, l´autoritarisme demostrat en l´anterior Pacte de Progrés, la manca de la més mínima autocrítica, la persistència en els errors, fan que Jaume Carbonero sigui sempre un problema que posa en perill tots els esforços dels sectors que donam suport crític al govern.

Fem una mica d´història. Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del neoestalinisme illenc i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida...--, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem per servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes. Encegat pel dogmatisme i el sectarisme, Jaume Carbonero s´atrevia a dir, i ho signava sense cap mena de vergonya, que els partits comunistes i de l´esquerra revolucionària que no eren de tendència carrillista “feien el joc al franquisme policíac”. Quina podridura i quina manca d´ètica! Una vergonya, tot plegat, aquestes falses afirmacions. I tot era per embrutar la memòria de lluita per la llibertat de centenars i centenars d´antifeixistes que no tenien res a veure amb el neoestalinisme carrillista i que havien lluitant contra Franco en la LCR, l´OEC, el PTE, BR, MCI, el POR o qualsevol grup alternatiu republicà conseqüent, independentista o de simple tendència cristiana anticapitalista.

Aquest tèrbol personatge capaç de signat públicament aquestes mentides i brutors inclassificables va contribuir a la derrota del primer Pacte de Progrés a conseqüència dels seus nombrosos errors quan era al capdavant de la Direcció general de d´Habitatge.

Cap a l´any 2001 Jaume Carbonero va fer dimitir de forma inexplicable la directora de l´Institut Balear de l´Habitatge d´Eivissa (IBAVI), l´eficient funcionària Margalida Lliteras. Record les manifestacions de suport a Margalida Lliteras, les cartes de suport de prop de quatre-centes persones agraïdes per la tasca feta per la funcionària cessada per Carbonero. Recordem, per a valorar el cost dels errors de Carbonero, que a Eivissa les forces progressistes podien perdre les eleccions per pocs vots, La prepotència i els errors de Jaume Carbonero posaven en perill tot el que tan costosament ens havia costat mantenir amb el nostre suport crític al Pacte de Progrés. Ho vaig escriure en nombrosos articles advertint el president Antich el perill que significava el manteniment d´un home capaç de cometre tantes bestieses polítiques. Tothom sabia que, a Eivissa i Formentera un diputat pot sortir només amb una diferència de vuitanta vots. Tots ens demanàvem els motius de la fatal persistència en llocs de direcció d´un personatge que, objectivament, volgués o no, feia el joc a la dreta. Vist el perill que s´apropava, nombroses personalitats feren sentir la veu per tal de fer entendre al president Antich els errors de Jaume Carbonero: hi hagué intervencions de Pilar Costa, de Xisco Tarrés, de Joan Buades, de centenars i centenars de veïns de les barriades de Cas Serres, Santa Margalida, Can Mises, indicant el perill que per al progressisme illenc significava l´actitud infantil i mancada de visió política de Jaume Carbonero.

Ara ens tornam a trobar amb un problema semblant o pitjor, un de nou creat altra volta per Jaume Carbonero. El GOB ja ha advertit al govern que aquest projecte podria significar la construcció de cinc mil habitatges nous en sòl rústic, amb un augment de prop de cinc centes hectàrees respecte a les previstes pel Pla Territorial de Mallorca. Macià Blázquez demana a les autoritats progressistes que reflexionin en el sentit que mai un govern progressista pot ser còmplice de la destrucció de més territori. Continuar amb la política summament destructiva de recursos i territori que inicià el PP no té sentit, i a part de crear confusió entre l´electorat progressista, farà augmentar el desencís i contribuirà a portar més i més gent cap a l´abstenció. Tribuna Mallorca, fent-se ressò del rebuig públic del degà del Col·legi d´Arquitectes a la proposta de Carbonero, deia: “El Col·legi d´Arquitectes s´afegeix d´aquesta manera als posicionaments del Bloc, del GOB i del PP (en aquest cas, marcadament oportunista). Carbonero encara és a temps de rectificar una mesura que posa en perill el model econòmic i paisatgístic mallorquí”.

Guillem Frontera encertava a les totes quan deia en un recent article, tot parlant precisament d´aquesta nova destrucció del nostre territori i de la proposta de Carbonero: “En decisions d'aquesta naturalesa es manifesta la desorientació i la desorganització d'un govern que ha perdut el nord de les seves promeses i el contacte amb les sensibilitats que li permeten governar. La seva incapacitat per invertir la dinàmica de consum/destrucció de territori ens és presentada com a mostra d'un pragmatisme que allunyaria aquest govern de l'aventurisme (???) de l'anterior Pacte de Progrés. Fa la impressió que alguns membres conspicus de l'actual executiu han arribat a creure's i a interioritzar la imatge que d'aquell govern de progrés ha volgut fixar la dreta en la memòria de la gent. I que, per tant, actuen ara amb ‘pragmatisme’ -quines misèries, deu meu, quina tristor. Sempre tendran qui expliqui ‘en positiu’ les seves desercions -si és menester, amb una agressivitat rabiosa. Fins i tot n'hi ha que insinuen interessos bords en l'actitud d'aquells que se situen en línia per a la defensa del territori. S'ha suggerit que defensar el territori és fer el joc als constructors. Això vol dir que s'ha entrat en un període de complicitats tèrboles, que en aquest país només s'havien detectat en els anys més negres de govern Matas. No estranya que el desencant ara transiti sense obstacles tots els territoris per on havia arrelat la bona fe”.

Miquel López Crespí

Nota: Dia 16 d´abril de 2008 la premsa de les Illes informava que el Govern retirava la Llei d´Habitatge de Jaume Carbonero.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat: articles de Nanda Ramon i Miquel López Crespí

pobler | 31 Desembre, 2009 10:12 | facebook.com

Josep M. Llompart, fill il·lustre de la ciutat


Nanda Ramon | 31/12/2009 |


Avui, dia 31 de desembre, la Festa de l'Estendard situarà Palma, una vegada més, al bell mig del país i de la història, i farà que exerceixi, amb una solemnitat inusual, la seva capitalitat. Enguany, 780 anys després de l'entrada del rei en Jaume a la Madina Mayurqa, celebrarem la nostra identitat, hi reflexionarem i, sobretot, reiterarem la nostra voluntat de convidar tothom a fer-ne part.

Un any més, la Festa de l'Estendard s'amararà d'història i de tradició, però -tenint el present ben present- cercarà la incorporació de nous valors i sentits contemporanis a la festa centenària.

En aquest sentit, l'Estendard 2009 fa una aportació ben especial: el lliurament dels honors i distincions de la ciutat i el reconeixement dels mèrits i les aportacions dels seus fills més distingits.

Enguany, el consens institucional i la voluntat d'entesa entre tots els grups polítics que formen part del consistori palmesà han fet possible la distinció amb la Medalla d'Or de la Ciutat al Dr. Miquel Ferrer Flórez, la declaració del pare Antoni Martorell com a Fill Adoptiu de la Ciutat i la proclamació de Josep M. Llompart de la Peña com a Fill Il·lustre de la Ciutat de Palma.

Avui, a la sala de plens de Cort, en el moment de descobrir el finíssim retrat que n'ha fet Ricard Chiang, tendrem ben present que, fa 16 anys, la mort de Josep M. Llompart ens va deixar orfes d'un dels referents més clars que havia tengut a Mallorca la lluita per les llibertats i pel recobrament cultural.

Perquè, a més d'un gran poeta, o a pesar de ser un gran poeta, o precisament per haver estat un gran poeta, Josep M. Llompart va ser també un ciutadà exemplar i conscient, que va estimar el seu país i posà a disposició del seu poble la dedicació i el talent.

Va ser l'intel·lectual responsable, el poeta compromès que ens va salvar les paraules en temps d'exili i de desconhort, que va esperar contra tota esperança, que va obrir finestres dins la gran foscor.

Va ser també, molts ho recordareu, un home públic, un savi generós i un activista incansable, que va impulsar tot tipus d'accions en defensa de Mallorca: com a conferenciant, com a professor, com a assagista, com a estudiós de la literatura, com a brillant articulista, com a protagonista de tantes i tantes tasques que ni tots els tractats literaris ni totes les antologies poètiques podran reflectir.

Llompart sempre va creure que la recuperació de la identitat havia d'anar lligada a la modernització i a la democratització de Mallorca. I va aprendre d'Alcover, un altre gran il·lustre de la ciutat, que l'arrelament és font d'universalitat. Aquest és, precisament, el missatge de La Balanguera, "Sap que la soca més s'enfila/com més endins pot arrelar".

La idea és ben clara: un poble (o un poeta), un poeta (o un poble), és més gran i més universal com més fidel és a la pròpia història i a la pròpia identitat.

Josep Maria Llompart, precisament, ens acostava, ja el 1964, al sentit profund del poema, quan escrivia, a La literatura moderna a les Balears: "La Balanguera va arribar a tenir a Mallorca la significació d'himne sospitós, vagament subversiu. El poeta hi expressa la perennitat de la vida civil ‘del poble', contrastant amb la fugacitat de la vida personal. La filadora de la vella cançó es trasmuda en símbol: símbol d'un poble que es perpetua a través de les generacions, per damunt de la vida humana personal, i es projecta cap a un futur florit d'esperances".

La Balanguera, efectivament, expressa clarament que les vides individuals són efímeres, mentre que la vida col·lectiva continua. Aquest ha de ser un altre valor important de l'Estendard contemporani: el fet de sentir-nos partícips d'una identitat col·lectiva, perdurable, però no immutable. Aquí radica la petitesa dels humans... i la grandesa de les coses humanes.

dBalears


Josep M. Llompart de la Peña en el record


Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí? (Miquel López Crespí)


Cossetània Edicions publica Les ciutats imaginades, Premi Ciutat de Tarragona 2005 de Poesia (Premi Comas i Maduell).



No cal dir que en els meus darrers poemaris, i especialment a Les ciutats imaginades, que ha editat Cossetània Edicions de Tarragona, s'accentua la presència insistent i aclaparadora de la tèrbola Dama de Negre, la Innombrable. Ella, la que resta a l'aguait, sorneguera, en el replà de l'escala, tot esperant que el temps faci la seva feina, rient-se de nosaltres, evidenciant amb la seva presència com acaben les nostres estèrils provatures de vèncer el seu poder absolut. Per això aquesta contradictòria urgència per deixar constància escrita, quatre pinzellades damunt el paper en blanc, en un desig intens de retratar amb les paraules adients i mesurades, tot allò que tengué un significat, per molt efímer que pogués ser, en la nostra vida. I també, seríem injusts si no ho féssim, per a deixar alguns senyals de les esperances i il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació.



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

El poeta escriu des d'una perspectiva personal ben concreta, sense amagar en cap moment que nota ben propera la vellesa. Finalment, ja sents a prop teu la Dama de Negre, de nit i de dia, a totes hores. És aquí present i cap poder de la terra pot fer variar la seva decisió. Ve a cercar-nos i ja sentim les seves passes que no dissimulen la urgència del desig que la posseeix: segar totes les vides i il·lusions que pot, sense fre, sense cap mena de descans, incansable en la seva tasca destructiva, insaciable sempre.

Els fulls dels calendaris cauen cada volta amb més rapidesa, a una velocitat vertiginosa. Quan ens aturam un moment, en ple brogit de la batalla quotidiana contra malfactors i menfotistes, el combat per la simple supervivència de cada dia, de sobte, amb el cor bategant a mil per hora, t'adones que ja han passat quaranta anys, quatre dècades!, d'ençà aquell dia en què, tremolós, anares a mostrar els primers versos teus, esburbats, a Josep M. Llompart. Respiràvem les darreres conseqüències de la guerra i la postguerra que, pel que posteriorment hem anat comprovant, duren molt més del que aleshores imaginàvem. Groguenca bombeta de pocs vats il·luminant els gastats escalons de l'Editorial Moll del carrer de la Torre del Amor on feinejaven Llompart de la Peña i Francesc de B. Moll, que, a vegades, ens obria la porta i ens conduïa, amatent, fins al despatx del poeta. Senzilla taula gastada pel temps carregada de carpetes i papers, dues velles cadires de bova, prestatges plens de llibres, d'originals i proves d'imprenta per a corregir... Quaranta anys, quantes converses que ha esborrat el temps! La lectura dels meus primers poemes que, recitats per ell, esdevenien quelcom de màgic que ens empenyia a escriure fins a perfeccionar la nostra escriptura primerenca. No serà precisament Josep M. Llompart aquell que, del no-res, bastí la generació d'escriptors dels anys setanta? Cada vegada estic més convençut que va ser ell, amb aquelles xerrades en el despatxet de Can Moll o amb aquelles voluntarioses lectures dels nostres inicials versos, el que, de forma molt dissimula però summament intel·ligent, guià les primeres passes de tants i tants escriptors de la meva fornada.

Llompart no desanimava ningú. Segurament pensava, i no anava gens errat en les seves apreciacions, que havia de ser temps qui digués la darrera paraula en referència a les qualitats d'un escriptor. ¿Quin sentit tenia cercar un nou Ramon Llull, un Kafka reencarnat, un nou Gabriel Alomar de bon començament quan encara s'havia d'anar bastint els fonaments i les infraestructures essencials de la nostra cultura? Els Ramon Llull, els Rosselló-Pòrcel no surten com a esclata-sangs enmig del bosc així, per les bones. Els genis de la literatura solen ser productes de la sedimentació final de cultures amb llargs períodes històrics de funcionament. Ens hauríem de demanar si durant els darrers tres segles havia funcionat normalment la nostra cultura. Ens sembla que tothom convendrà que la situació d'excepció no correspon solament al passat sinó que encara hi és ben present en l'actualitat. Llompart volia grans escriptors per a Mallorca i les Illes, però també volia que al costat dels possibles "genis" hi hagués, com en tota literatura normalitzada, escriptors de segona i de tercera. Ben igual que si la cultura catalana fos la francesa o l'anglesa.

Si Llompart de la Peña hagués tengut la mania persecutòria del nostre comissariat, aquesta necessitat psicòtica de bastir un cànon d'escriptors actuals al marge del sedàs del temps, mai no s'hauria congriat la plèiade d'autors i autores que s'anaren consolidant a partir de finals dels seixanta. Sortosament Josep M. Llompart no es dedicà a enlairar i promocionar quatre exquisits i, segur de la prova definitiva dels anys, el que va fer fou contribuir a crear els fonaments de la literatura catalana a les Illes de finals del segle XX. Fent una simple enquesta entre els escriptors dels anys setanta i vuitanta ho podrem comprovar. Quin de tots nosaltres no vàrem passar pel despatx de l'Editorial Moll on ell feinejava? Quin no va sortir convençut que el que escrivia tenia un sentit, era millorable però anàvem pel bon camí?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

George Sand a Mallorca - Dues novel·les publicades a Pagès Editor i el Gall Editor

pobler | 30 Desembre, 2009 17:27 | facebook.com

La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand. (Miquel López Crespí)


George Sand i el socialisme utòpic



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí "Corambé, el dietari de George Sand" editada per Pagès Editors de Lleida.

L'any 1831 Sand té vint-i-set anys. I, per al santsimonisme, que és la "moda" cultural i política del moment, els debats sobre la "fraternitat universal" , el "món del demà" i l'"home i la dona nous" tan sols es poden aconseguir a través de l 'assoliment de la igualtat entre els sexes i la repartició cristiana de la riquesa. La lluita contra la concepció familiar burgesa, contra el clericalisme i en favor d'una autèntica "revolució sexual" és la qüestió de moda entre aquesta generació de romàntics de vint i trenta anys entre els quals, amb la seva vestimenta d'home i les seves botes militars clavetejades, es mou, com el peix dins l'aigua, George Sand.

Parlant de Charler Fourier, Dominic Desanti escriu en Los socialistas utópicos: "Fue adepto [Fourier] de la liberación de la mujer ('la extensión de los privilegios de las mujeres es el principio general de todos los progresos sociales'), pero no le bastava una reforma económica y se atrevió a atacar los prejuicios sexuales, lo que ni Marx ni Engels osaron hacer. El amor, 'la más bella de las pasiones, la pasión divina, y la que mejor nos identifica con Dios', és víctima de la 'imbécil civilización' que solamente ha sabido 'imaginar el último de los lazos, la unión forzosa, la de la pareja'. No obstante 'el culto de la voluptuosidad habría encajado maravillosamente con la moderna filosofía'. Ni los mismos masones han osado 'introducir a las mujeres en sus ceremonias' y conseguir por medio del libertinaje 'un poder invencible'. Él reconoce, antes de que lo hiciera Freud, que 'el hombre és bisexuado': 'Si es evidente que la integridad del cuerpo humano exige dos cuerpos diferentes (un hombre y una mujer), ¿debemos extrañarnos de que a integridad del alma exija 2 ó 2.000 almas distintas?'".

Ens a d'extrañar la identificació de Sand amb la "cultura" amorosa fourierista del moment? Sand, per origen i per posició de classe, baronessa amb casal que produeix rendes, malgrat que hagi de proletaritzar-se literàriament per a pagar les seves despeses, era més sensible als cants santsimonians i fourieristes que als marxistes i comunistes de debò.

En El darrer hivern i especialment en Corambé: el dietari de George Sand (vegeu el capítol "Patricis i plebeus"), el lector pot trobar algunes reflexions de George Sand al respecte. La protagonista de la novella diu: "Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques...) és el que dóna sentit a l'existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies... La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.

'Vaneau hi està ben d'acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l'individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l'esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!

'Mai no m'agradà Marx. Parlar d'una ciència, d'una 'objectivitat' existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l'economia, sigui la base d'interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l'univers moguda per l'interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada".

Com a exemple de l'ambient de "revolta" personal del moment podem llegir una nota treta d'un article que dia 12 de gener de 1832 Mme. Duveyrier va publicar en Le Globe. Aquest article (aleshores Sand just arribada a París tenia vint-i-vuit anys) sembla escrit per algun dels militants de la "Sexpol" de Reich en temps de la República de Weinar cridant a l'alliberament sexual de les classes populars, o per alguna miliciana del 36, abans que fossin confinades a tasques d'infermeria i cuina.

Diu l'article: "Veurem el que mai s'ha vist sobre la Terra! Es veurà els homes i les dones units per un amor sense precedents i sense qualificatius, ja que es desconeixerà la fredor i la gelosia; els homes i les dones es lliuraran a diverses persones de forma simultània sense deixar d'estimar-se l'un a l'altre, com a parella. La dona serà, al contrari, un àpat diví que guanyarà en magnificència tant per la quantitat com per la selecció dels convidats".

És la concepció que té una Sand de l'amor. Una Sand que comença a escriure i ser famosa. Llibertat de la dona, independència sentimental i experimentació lliure de les capacitats de l'estimació per a bastir un món nou des de la fraternitat. Alguns estudiosos s'ha estranyat de les constants ruptures amoroses de Sand, però l'escriptora, després de la desgraciada experiència matrimonial, no perdonarà mai ni la vulgaritat ni la més mínima provatura de fermar-la amb cadenes com en les relacions sentimentals establertes per la llei.

La influència cultural dels fourieristes i santsimonians és immensa. Uns dels propagandistes més actius de la "nova religió amorosa", Prosper Enfantin (1796-1864), dedicà tota la seva vida a la lluita per l'"alliberament de la dona" i dóna impuls a tota una sèrie de comunes o "falansteris". Arribà a tenir més de quaranta mil seguidors i, finalment, a partir de 1832, va ser perseguit pel Govern a causa dels problemes d'ordre públic que produïen les seves predicacions contra la "tirania matrimonial", malgrat que no participàs en els esdeveniments revolucionaris de juny de 1830.

El desconeixement d'aquest món fourierista que viu en l´època del naixement de la I Internacional i de l'anarquisme, de les primeres organitzacions obreres socialistes i comunistes, un món ple d'utòpics partidaris i partidàries de l'amor universal per a aconseguir el nou món i l'home i la dona noves fa que, sovint, no s'entengui el llenguatge metafòric emprat moltes vegades per Sand en les seva correspondència amorosa. Les paraules "àngel", "déu", "pare", fill", "comunió divina" i molts de semblants són reproducció literal del llenguatge de Fourier en el seu Le Nouveau monde amoureux. Quan defineix diversos tipus de relació amorosa, Fourier parla de la "unió angelical", els "trons d'harmonia", els "incentius amorosos que premiaran els sentiments transcendents", "la filantropia amorosa", l'"autenticitat de la parella angèlica", la lluita contra "els sistemes amorosos exclusius", el "progrés social i la gelosia", "els atractius de l'engany i el secret", "el sentit religiós i amistós de l'amor", "les desventures de la vulgaritat", l'"amor en sèrie angèlic", "la lliure possessió", "els nous plaers dels àngels"... i així fins al'infinit.

Malgrat el desig, la força de voluntat amorosa, la clara voluntat del que vol i desitja, marquen les relacions de Sand amb tants d'homes i dones, mai no podrem copsar la seva personalitat, les inesperades reaccions davant els seus amants, sinó aprofundint en el que era la "cultura" del seu cercle d'amics, el món d'on bevia intellectualment i emocionalment per a viure i escriure.

Miquel López Crespí

Corrupció política: Hidalgo i Massot ja són a presó

pobler | 30 Desembre, 2009 08:38 | facebook.com

Hidalgo i Massot ja són a presó


El Suprem confirma la condemna de 4 anys per a l’exbatle d’Andratx i de 3,6 per a l’excap de l’àrea d’Urbanisme del Consistori per construir un xalet il·legal


Clara Giner | 29/12/2009 |


Eugenio Hidalgo i Jaume Massot ingressaren ahir a primera hora de l'horabaixa a la presó de Palma. La Guàrdia Civil cercà Hidalgo i Massot per notificar-los que el Tribunal Suprem havia desestimat els recursos de cassació interposats per ells i per l'exmisser municipal Josep Ignasi Mir contra la sentència que dictà l'any passat l'Audiència Provincial. Així, tant Hidalgo com Massot ja pernoctaren ahir al centre penitenciari. El Suprem ratificà la condemna de l'Audiència per construir un xalet il·legal, propietat de l'exbatle d'Andratx, en un terreny qualificat com a àrea rural d'interès paisatgístic. La llicència era per a una nau agrícola.

El Suprem confirmà així les penes de quatre anys de presó per a Hidalgo i de tres any i sis mesos per a Massot. Se'ls acusà dels delictes contra l'ordenació del territori i prevaricació administrativa i obligava Hidalgo a esbucar l'habitatge. Mir, condemnat a un any per prevaricació, podria demanar la suspensió de la condemna per no arribar als dos anys de pena, apunten fonts judicials. En la sentència de l'Audiència, a més, fou condemnat l'exzelador d'Andratx Jaume Gibert a quatre mesos de privació de llibertat. Aquest darrer no presentà recurs al Suprem.


3/4 de pena íntegra


Hidalgo i Massot han de complir de manera íntegra tres quartes parts de la condemna. És a dir, l'exbatle d'Andratx ha de passar a la presó 3 anys i després podria acollir-se als beneficis penitenciaris. No podria demanar cap permís penitenciari fins haver-ne passat l'equador.

Cal tenir en compte que encara hi ha pendent una altra sentència del Suprem envers el cas Andratx, que podria arribar els propers mesos. Així mateix, hi ha altres peces separades sobre la corrupció urbanística al municipi on Hidalgo i Massot estan imputats. D'aquesta manera, les penes de presó es podrien incrementar l'any que ve.

La Guàrdia Civil localitzà passat el migdia Hidalgo a casa de la seva filla al municipi d'Andratx. Allà i després d'haver intentat localitzar-lo via telefònica, li notificaren la sentència i el dugueren cap a la presó de la carretera de Sóller.

En la sentència, el Suprem justifica que "davant la inoperància de la disciplina administrativa s'acudeixi al dret penal" per lluitar contra la desastrosa situació a la qual s'ha arribat a Espanya envers l'ordenació del territori, inclosa la destrucció paisagística.

DBalears


Els primers articles contra la corrupció del PP


Ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! (Miquel López Crespí)


Les lliçons d’Andratx.



Hidalgo, el batle corrupte del PP.

Els successos d’Andratx, l’entrada a la presó d´Hidalgo i Gibert, les possibles actuacions de la Fiscalia de Balears en altres ajuntaments de les Illes, les contradiccions del Govern, l’estat opinió creat dins la nostra societat aquestes darreres setmanes, ens haurien de fer reflexionar seriosament sobre el que ha significat i significa basar l’economia en la construcció.

Des de fa molts d’anys, els grups conservacionistes, els més diversos partits de les Illes, tota persona amb una mica de seny, han opinat sobre el suïcidi que, a llarg termini, significava no diversificar la nostra economia i jugar solament la carta de la construcció i el turisme. Els fets d’Andratx i d’altres municipis tornen a demostrar que la construcció ha esdevengut un dels motors fonamentals de l’economia de les Illes, per no dir la maquinària que ho mou tot. Al costat d’alguns professionals honests ha sortit tot un exèrcit de pocavergonyes que, sense pensar en Mallorca ni en els minvats recursos naturals que tenim, pensant solament a fer diners fàcilment, s’han botat totes les lleis aprofitant certes ambigüitats existents. Aquesta mescla d´incultura, menyspreu del territori, manca d’estimació per Mallorca, salvatgisme desenfrenat per fer-se rics en pocs anys, ha contribuït a bastir les actuals destrosses en el paisatge, en la propietat comuna de tots els mallorquins i mallorquines, destrosses que, pensam, poden ser ja irreversibles.

Hem viscut aquests darrers vint anys a recer de l’especulació més pura i dura. Un sistema especulatiu amb el qual un exèrcit de presumptes delinqüents s’ha fet ric destruint tot el que tenia a l’abast: el pla i la muntanya, les platges, els racons més amagats de les Illes... A tota aquesta tropa que forma l’entramat de la corrupció els importa molt poc encimentar àrees d'interès especial, valls i muntanyes. Tanmateix, i ja ho sabem a la perfecció perquè ho diuen i ho expliquen sense cap mena de vergonya, si s’arribàs a donar el cas, diuen que quan Mallorca ja no sigui útil per a treure els beneficis que han obtingut amb la seva destrucció, “amb els capitals ja obtinguts invertirem –ja hem invertit!- en altres zones del món encara verges!”. Mallorca, i de rebot les Illes, són solament un tros de terra vàlid per a extreure plusvàlues que, indubtablement, són emprades per a fer malbé altres indrets del món. És la mundialtzació del capital i el gangsterisme especulatiu, evidentment.

De res no importa a tots aquests malfactors pensar a diversificar les fonts de la nostra riquesa, aturar el desgavell urbanístic, la massificació turística. ¿Quin, dels polítics que han protegit aquestes màfies d’especuladors, ha contribuït a bastir els fonaments d´un altre tipus d’economia basada en la diversificació del nostre teixit productiu? El nom d’aquests polítics no consta per part ni banda, i ja és hora que la societat mallorquina es faci conscient del perill demolidor que encimentadors i especuladors representen per a la nostra supervivència com a poble.

El que s’esdevé a Mallorca no és gaire diferent del que s’esdevé a bona part de la resta del nostre país (pensau en el País Valencià), i en general de l’estat espanyol, a molts pobles i ciutats de les diverses nacionalitats. És la priorització d´un model d’enriquiment ràpid i senzill basat en el totxo i la requalificació de sòls rústics per a passar-los a edificables. Tot l’entramat polític i empresarial d’aquestes darreres dècades està basat en aquesta fórmula senzilla que permet destrossar pobles, paisatges, cultures mil·lenàries sense que fins ara mateix, exceptuant algunes actuacions concretes de la Fiscalia, hi hagi una resposta adequada per part de la societat civil i les institucions democràtiques.

Pensam que ja és hora que les autoritats competents, especialment la Fiscalia Anticorrupció, no aturi en la seva imprescindible tasca de salut pública. Ningú no ignora que els desastres fets per encimentadors i especuladors són localitzables en qualsevol moment, i per això els organismes competents en la repressió d’aquesta mena de delictes no han de baixar la guàrdia en cap moment. Malgrat la destrucció de documents esdevenguda a Andratx i, imaginam en altres municipis, a conseqüència d´unes intencionades filtracions, el cert és que tants d’anys de llicències il·legals, d’informes tècnics falsos, deixen molts rastres. No hi ha màquina destructora de documents que doni l’abast a destruir tanta paperassa! La prova són les capses plenes de documentació que s’han trobat a Marbella, a Andratx, les que es poden trobar a molts municipis encara. Els ciutadans de les Illes haurien de saber que en aquests moments no es tracta solament de fer caure tot el pes de la llei sobre quatre pocavergonyes que han cobrat munió de comissions espúries. Aquest és solament un dels aspectes de la corrupció actual. Del que es tracta és de fer-nos conscients que el model econòmic basat solament en el motor de la construcció no és el més adient per a bastir la societat del futur. Cal fer funcionar la llei contra els especuladors i destructors del paisatge, però alhora s’han de crear les bases per a una economia més diversificada, una economia que camini igualment damunt les rodes d´una adequada reindistrialutzació i de suport actiu a l’agricultura de les Illes. Hem d’anar cap a un model de creixement sostingut i sostenible, un model en el qual comportaments presumptament delictius siguin l’excepció, mai la regla generalitzada.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (10-XII-06)

Mallorca i els viatgers il·lustres: Chopin i George Sand

pobler | 29 Desembre, 2009 13:44 | facebook.com

Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la 'nostra' endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit. (Miquel López Crespí)


Les campanyes contra George Sand i el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)



George Sand.

Edicions Can Sifre acaba de publicar un recull d'articles meus sobre la vida i concepcions literàries i polítiques de George Sand que porta per títol Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin. L'editor, l'amic Antoni Cardona, m'ha ofert així la possibilitat de centralitzar tota una sèrie de treballs que havien sortit a diverses revistes i diaris. Però... ¿quins són els motius que, en un determinat moment, fan que em dediqui a estudiar i aprofundir en la complexa personalitat d'aquests dos personatges, Chopin i George Sand?



Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé: el dietari de George Sand.

Anem a pams. Fa uns anys, quan vaig començar a estudiar amb profunditat George Sand i Frédéric Chopin, els dos personatges que he novel·lat en els llibres El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa, Barcelona, 2004) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), no imaginava el que s'esdevendria posteriorment. Desconeixia la intenció del Consell Insular de Mallorca de proclamar la gran escriptora francesa filla adoptiva de Mallorca. Tampoc imaginava que aquesta proclamació posàs en marxa novament, al cap de prop d'un segle, una nova campanya contra la contradictòria escriptora republicana que ens ocupa. Cal dir que quan, a començaments de l'any 2004, una vegada publicades les novel·les abans esmentades, vaig començar a llegir els enfurismats articles de la reacció nostrada contra George Sand, vaig quedar una mica sorprès. De sobte em vaig adonar com la ràbia dels sectors conservadors contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social, republicanisme i rebel·lió contra l'Església Catòlica i la reacció política és sempre idèntica. I, a voltes, superior! Ja hem dit que en el seu llibre Un hivern a Mallorca hi ha algunes frases que poden ferir la susceptibilitat dels mallorquins. L'estada de Chopin i George Sand a Mallorca no va ser amable, ni tranquil·la. L'escriptora, a causa, segurament, dels problemes que hagué de patir en la seva estada a Mallorca, no estava en condicions de ser amable amb uns mallorquins que el clergat, en bona part carlí i inquisitorial, instrumentalitzava contra ella. Els terratinents mallorquins, l'Església Catòlica, sabien molt bé quines idees defensava George Sand i no podien, de cap de les maneres, consentir que alguna espurna republicana o simplement liberal contagiàs els súbdits que patien sota la bota de la "nostra" endarrerida monarquia borbònica. Un esperit en bona manera aristocràtic, parisenc, que es considerava a l'avantguarda de l'alliberament cultural dels pobles i en lluita contínua contra el vell món, no podia ser amable, com tampoc no eren amb ella, amb els defensors de les monarquies i les rèmores provinents de segles de poder inquisitorial. El desencontre estava servit.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

Però abans de criticar George Sand per haver escrit unes frases de circumstàncies caldria analitzar, és el primer que s'ha de fer, l'època i el temps concret en les quals varen ser escrites. Les campanyes rebentistes contra George Sand són completament injustes i, la majoria de vegades, fetes des d'una palesa ignorància.

Segurament seria absurd demanar seny i objectivitat a la reacció illenca. Tots sabem com les classes dominants mallorquines i els seus servidors intel·lectuals han tractat i tracten aquells o aquelles que han gosat destacar-se per les seves idees avançades. I no cal anar fins a la guerra de les Germanies ni a la traïció dels botiflers, els venuts partidaris illencs de Felip V, per a constatar-ho. L'extermini de l'esquerra i del nacionalisme progressista a les Illes en els anys de la guerra civil i posteriors ens forneix d'un munt d'exemples al respecte. És una història prou sabuda. Centenars i centenars de potencials Gabriels Alomars o Aurores Picornells foren exterminats de rel, alhora que falangistes i clergat enlairaven i enriquien aquells que havien treballat al servei de Franco i el règim feixista espanyol. Idèntica repressió a la realitzada per Felip V contra els defensors de les llibertats nacionals del Principat, València i les Illes. Igual persecució que la que va fer Ferran VII contra els partidaris de la Constitució de Cadis, els liberals del moment. És bo d'imaginar, coneixent la nostra història, el sotmetiment forçat al poder de terratinents i clergat, a governs aliens i colonitzadors, que George Sand representava per a aquests sectors el dimoni reencarnat. El dimoni seria tan sols una dèbil aproximació a com la veien en realitat. Més que una reencarnació del dimoni Sand era l'infern sencer sortint en massa del fons de la terra.

El cert és que els sectors reaccionaris de Mallorca veien en l'escriptora i activista republicana, en aquesta fervent lluitadora contra les idees reaccionàries del seu temps, l'alè de la Revolució Francesa, la força dels pobles que, com les antigues colònies de la corona britànica a Amèrica o les nacions que s'anaven desfent del colonialisme espanyol i de totes les barreres que els volien mantenir fermats a un sangonós passat feudal i clerical.

És des d'aquesta perspectiva que podem entendre els motius i la causa de les antigues campanyes rebentistes contra George Sand, i també les del present.

La campanya contra George Sand de començaments del 2004 i que per unes setmanes agafà una força inusitada coincidint amb els actes oficials del Consell Insular de Mallorca de proclamar filla adoptiva de Mallorca l'escriptora francesa, tengué lloc en els mateixos mesos en què Edicions Proa de Barcelona i Pagès Editors de Lleida editaven El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. Com he explicat al començament d'aquest article, hi hagué nombrosos articles i també editorials en contra de la baronessa republicana. Cal dir que vaig participar en la polèmica procurant en tot moment centrar el debat, malgrat que sabia a la perfecció com era inútil provar de convèncer en res els instigadors de la campanya. Més que debatre amb els enrabiats vaig pensar en el lector, en aquella persona que, sense prejudicis, volgués saber per quins motius George Sand havia escrit unes frases desafortunades (i altres d'elogioses!) en referència als mallorquins feia dos-cents anys.

En aquesta línia, el primer article que vaig publicar fou el titulat "Defensa de George Sand" i sortí en El Mundo-El Día de Baleares (9-IX-04).

Miquel López Crespí

Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca - Qui estima Mallorca no la destrueix!

pobler | 28 Desembre, 2009 22:13 | facebook.com

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. (Miquel López Crespí)


Jaume Carbonero i la destrucció de Mallorca


El GOB critica la llei Carbonero (un article de maig de 2008)




Qui més ha encertat en la crítica al desmesurat creixement urbanístic impulsat per Jaume Carbonero i el Govern de les Illes ha estat, com de costum, el GOB.

Si fem un petit resum de la nota informativa publicada pel GOB, nota que podem trobar penjada al lloc de l’entitat conervacionista, constatarem com, amb l’excusa de construir habitatges per a afavorir el lloguer, el que s’ha fet de veritat ha estat plegar-se als interessos dels promotors de la construcció. Jaume Carbonero, com de costum amb les seves desencertades propostes, ens ha volgut enganyar amb la cortina de fum dels habitatges socials. Però el GOB ens diu el contrari, i nosaltres sempre hem tengut molta més confiança en l’organització ecologista que en les receptes de determinats polítics professionals, especialistes del romanço com Jaume Carbonero, experts solament a causar problemes a les forces progressistes de les Illes. Que Carbonero fa el joc als promotors és evident. Si no fos així, si escoltàs la societat civil, els experts del GOB, sabria a la perfecció com a les Illes sobren els pisos buits. En aquests moments són prop de cent mil els habitatges que, amb una adequació de la legislació vigent, afavorint el lloguer dels més dèbils econòmicament, podrien posar-se a disposició de la societat.

Que la demagògia de Carbonero no enganya ningú, que és fals el que diu, que ens menteix tant com vol i més, es pot demostrar amb les estadistíques en la mà, amb els informes que empren els ecologistes per a demanar aquesta urgent rectificació al Govern. Amb dades de 2006 sabem que a les Illes, sense comptar les instal·lacions hoteleres, hi ha actualment 537.911 habitatges, dels quals 336.591 són residències principals, 107.059 segones residències i 94.2622 estan desocupades tot l’any. Com diu el GOB: “Per altra banda, a l’actualitat, Mallorca disposa de 3.300 hectàrees de sòl urbà vacant i 2.400 hectàrees més de sòl urbanitzable”.



Les mentides de Jaume Carbonero queden exposades a la llum de tothom. A què treu cap la seva delirant proposta –a no ser per afavorir els promotors-- de voler construir 5.000 nous habitatges, destruint el poc sòl rústic que ens queda? Si UM, el Bloc, la gent lúcida del PSOE i, per a vergonya del conseller!, Rosa Estaràs no arriben a consensuar una nova llei, la destrossa de recursos i territori encara hauria estat pitjor.

En el fons, la proposta de Jaume Carbonero, aprofitant la demagògia dels habitatges socials, el que pretén és oferir als promotors la construcció de 10.000 habitatges, 5.000 dels quals HPO.

Nosaltres pensam ben igual que el GOB i els sectors amb més seny de la societat civil de les Illes. Les opinions dels ecologistes, d’Eivissa pel Canvi, del Bloc, de tots els que estimam les Illes, aquells que no volen més destrucció de recursos i territori són ben correctes i dignes de tenir en compte. En les delirants propostes de Jaume Carbonero no s’hi veu cap planificació lògica. Hi ha desbarats per donar i vendre. Per exemple: no es tenen en compte les necessitats de Palma alhora que es volen construir 450 pisos a Campos, un poble desbordat pel creixement dels darrers anys.

La irracionalitat dels plans de Carbonero arriba fins al punt d’intensificar les densitats edificatòries. És el cas de Palma, on el conseller proposa construir edificis de més de vuit plantes, amb densitats que quasi dupliquen les permeses pel Pla Territorial (225 habitants per hectàrea).

Cal trobar altres alternatives que no siguin la de l’acostumat “desarrollismo” de l’època franquista. Cal promoure el lloguer d’aquests prop de cent mil habitatges existents. Es tracta d’oferir incentius als seus propietaris o comprar-los per després llogar-los.

Caldria revisar l’irracional model de creixement il·limitat que ara tenim i, en lloc de restar en mans dels promotors, revisar aquest model destructiu de recursos i territori i redistribuir en comptes de voler continuar creixent fins a límits inconcebibles.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Tot preparat per a la Diada de Mallorca

pobler | 28 Desembre, 2009 16:26 | facebook.com

Tot preparat per a la Diada de Mallorca


Avui diumenge comencen els diversos actes que hi ha preparats per l'esquerra independentista durant la Diada d'enguany. Els actes comencen avui i s'alllargaran fins dimecres 30, quan hi haurà la ja tradicional manifestació pels carrers de Ciutat.

Els actes previstos són diverses xerrades, cercaviles, sopars i la manifestació de dia 30, que engunay el bloc independentista durà com a lema: Des de Mallorca cap a la Unitat Popular: independència.

Entre els actes previstos destaquen el tour que farà el militant de la CUP de Barcelona i membre del Secretariat Nacional Joan Teran. Teran té previstes tres xerrades arreu de l'illa on donarà a conèixer el projecte de les CUP. Concretament, serà a Montuïri, diumenge 27, i a Inca i a Manacor, dilluns 28. Tots organitzats per Gent Activa.

Els joves de Maulets tenen farcit d'activitats dia 29 de desembre. Els actes començaran al migdia amb una xerrada sobre el jovent i la crisi al Casal Voltor Negre, el nou casal que té l'organització juvenil a Palma. Més tard, a les 18.30h, tenen preparat un cercavila pels carrers de Ciutat que acabarà amb un acte polític a Can Alcover a les 19.30h, muntat per Endavant-OSAN. Per acabar, a les 21.30h hi ha preparat un sopar al Casal Voltor Negre, muntat per Maulets.

Tot acabarà dimecres 30 amb la tradicional manifestació, que, com sempre, partirà del Passeig del Born a les 18h. Aquesta manifestació és convocada per la Plataforma 31-D, en la qual l'esquerra independentista també hi participa, i duu com a lema Espanya i França són crisi. Decidim Països Catalans. Per altra banda, el lema del bloc independentista serà: Des de Mallorca cap a la Unitat Popular: independència. Aquest bloc, com la resta d'actes esmentats abans, estan organitzats en el marc de la recentment creada Esquerra Independentista de Mallorca. Un cop finalitzada la manifestació hi haurà uns parlaments i un concert amb Eixut, Carrumbau i Brams.

Així mateix, cal destacar també la gran quantitat d'actes que l'Obra Cultural Balear té preparats a diversos pobles de Mallorca. En total són més 30 els actes previstos per l'entitat cultaral, sobretot per la Part Forana, que van des de xerrades fins a combats de glosadors. L'acte més destacable de l'Obra serà el que organitzarà el conegut músic i militant de la CUP Francesc Ribera, Titot, al Teatre Principal. L'espectacle, que Titot duu preparant durant mesos, duu com a títol Protocol Estendard i comptarà amb la participació de poetes i músics de Mallorca, així com d'alguns de la resta dels Països Catalans.

Web Llibertat.cat


"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

.

Memòria històrica de la Diada de Mallorca (i II)

pobler | 28 Desembre, 2009 07:21 | facebook.com

Al capdavant de la manifestació hi havia Sebastià Serra, Miquel López Crespí, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, Miquel Àngel March, Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intel·lectuals esquerrans de les Illes.


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (i II)



Anna Simó, portaveu del Grup Parlamentari d'ERC en el Parlament de Catalunya era al costat de Miquel López Crespí el 30-XII-08, a l'avantguarda de la manifestació independentista


Palma (Mallorca). Manifestació per la independència de l'any 2004. L'escriptor Miquel López Crespí i l'eurodiputat d'ERC Bernat Joan sempre en primera línia en la lluita per la Independència dels Països Catalans.

Però segurament ha estat en Mateu Joan Florit (director de l'única revista independentista de les Illes: L'Estel) qui millor ha explicat tant la manifestació com la revolta juvenil i esquerrana contra els símbols de la nostra opressió nacional. Escriu el director de L'Estel en la seva secció "Foc i fum" del 15 de gener del 2001 (pàgs. 1-2): "Mai s'havia vista tanta festa a l'Ofrena Floral que l'Ajuntament de Ciutat fa al Rei en Jaume amb motiu de la seva entrada al front de les tropes catalanes a la Ciutat de Mallorca el dia 31 de desembre de 1229. I, és que varen coincidir moltes de coses: hi ha haver la manifestació que cada any es feia un dia més tard on varen participar molts de collectius i partits amb el PSM al capdavant amb els seus consellers, diputats i regidors, que tenien programats meetings, el PSM al Teatre de CC.OO., Alternativa per Mallorca meeting al Pinzell i el PP torrada al costat de la mateixa plaça d'Espanya. Molta gent, però el grup més gros era el format per unes dues mil persones que venien de la manifestació que just llavors havia acabat a la veïna plaça de l'Olivar, amb centenars de banderes catalanes, unes quantes banderes occitanes i unes quantes basques. Una manifestació que havia escalfat els participants amb consignes com ara 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. A l'arribar a la plaça d'Espanya, la gent veu una bandera espanyola al mig de les banderes catalanes, i és clar, s'emprenya. Els joves desclaven la bandera espanyola i comencen a trepitjar-la, els empleats de l'Ajuntament l'aixequen i la tornen a posar al seu lloc, llavors arriba la comitiva i els regidors del PP de l'Ajuntament duen la bandera espanyola penjada pel coll, els del PSM i el d'UM no l'hi duen i els comunistes sols no hi són. I la gent s'emprenya més amb els del PP i els escridassen: 'Fora, fora, fora, la bandera espanyola'. I els escupen a la cara i els tiren monedes i ous nials. Encara que no plovia, l'historiador Pau Cataura duia un paraigua estès per parar-se d'algun projectil mentre llegia un bell escrit sobre la conquesta i les seves repercussions, però la cosa no anà a més i a festa va acabar en pau".


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart.

El director de L'Estel acabava la seva encertada descripció de la Diada amb aquestes paraules: "Aquesta gent del PP de l'Ajuntament de Ciutat s'haurà de replantejar això de dur o no dur la bandera forastera al coll a les celebracions. Això és un privilegi que els concedí la reina Isabel II ja fa molt de temps. Però a vegades convé renunciar a certs privilegis que no donen més que maldecaps".

Mentre escric aquest article llegesc que Cort denunciarà vuit persones per les protestes del 30 de desembre contra la bandera espanyola. La premsa diu que "un manifestant serà acusat d''ultratge a la bandera espanyola' i els altres d''injúries'". Sembla que tots els acusats són mallorquins. L'escriptor Llorenç Capellà, en assabentar-se que la majoria municipal de Cort vol fer això, ha escrit en el Diari de Balears (25-I-01) un magnífic article titulat "La cultura agònica" on diu, en defensa de la gent jove nacionalista de les Illes: "Llegesc que la majoria municipal a Cort té el propòsit d'aprovar, en el ple d'avui, un comunicat de condemna dels aldarulls del dia trenta passat, i que els partits de l'oposició proposen un text alternatiu. No s'entendran, però als uns i als altres únicament els separen matisos, encara que no s'ho creguin. Els conservadors, en el seu comunicat, pretenen criminalitzar tots els nacionalismes. I l'oposició, en assabentar-se'n, ha posat el crit en el cel perquè diuen que hi ha nacionalistes de tota mena. És a dir, n'hi ha de bons i de dolents, de beats i de petardistes. Tanmateix, l'acte reivindicatiu de dia trenta s'ha de valorar des de l'òptica cultural. La gent jove que comença a deixar-se sentir, necessita enriquir-se amb els valors històrics, literaris, artístics i puraments fantàstics inherents a un poble viu, i en comptes d'això li oferim un poti poti sentimental-regionalista que put a naftalina. Si el nostre rei en Jaume no fos de bronze, cal pensar que faria una becaina mentre l'omplen de flors i a dues passes, algú torra un porc per arrodonir la festa. En assabentar-me que el memorial de greuges dels prohoms municipals es reduïa al fet que uns desconeguts els havien tacat la camisa de vermell d'ou, vaig tenir la sensació que la cultura agonitza. En aquest cas concret, els ous que fan impacte a la camisa del poder són el missatge d'una gent que reclama que li obrin de bat a bat les finestres de ca seva perquè la cultura de pessebre l'ofega. En conseqüència, quan la gent jove respon amb el llançament d'ous als plantejaments de la cultura oficial, el poder, que és l'encarregat d'administrar-la, ha d'agrair l'agressió, encara que no tengui altre remei que ficar la camisa a la rentadora. En cap cas ni un ou, ni dos ous, ni tres ous, no rebaixen la dignitat del senyor batle. D'altra banda, una majoria municipal que se sent ofesa per algunes taques d'ou i no mou un dit per protestar pel fet que el ministeri de Cultura destini a Balears quatre peces de cinc per a inversions en matèria cultural, demostra ésser més estantís, Déu meu!, que les coques d'una setmana per l'altra".

Una reflexió de primer ordre en aquests moments quan s'aixequen veus des de la dreta, l'esquerra del pessebre i sobretot des de l'extrema dreta per criminalitzar el jovent nacionalista mallorquí.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Els serveis de notícies alternatius més importants dels Països Catalans ("Anna Notícies", del País Valencià) i de l'Estat ("Andalucia Libre" entre moltes d'altres) ressaltaren el gran èxit de la nostra Diada Nacional. Mitjançant aquestes serveis internacionals d'informació la notícia de l'embranzida nacionalista i d'esquerres de les Illes arribà a molts ciutadans i ciutadanes d'arreu el món. La informació, sota el titular "Més de 2.000 persones proclamen el dret a l'autodeterminació dels Països Catalans", signada pel "Servei d'Informació Cultural -Illes" deia: "Més de dos mil manifestants (que no tengueren por ni a la pluja ni al vent) collapsaren el centre de Ciutat de Mallorca. 'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat', 'Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans', 'Visca Terra Lliure', 'Fora les forces d'ocupació' i 'Vosaltres feixistes, sou el terroristes' foren algunes de les consignes que cridaren els manifestants. La manifestació demostrà novament que el nacionalisme d'esquerres mallorquí no s'oblida dels seus orígens com a poble. Els manifestants s'havien concentrat a les sis de l'horabaixa en el Passeig del Born i de seguida tot s'omplí d'estelades, quadribarrades, banderes roges i de les diverses nacions de l'Estat i d'altres nacions oprimides de l'Europa capitalista. Convocats per l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Maulets, Alternativa per Mallorca, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, Grup Blanquerna, Joventuts d'Esquerra Republicana, Joves d'Esquerra Nacionalista, PSM, Revolta, Sa Sargantana, STEI, Sindicat de Treballadors de les Illes Balears i altres grups esquerrans, l'independentisme va mostrar la seva força i combativitat amtiimperialista i anticapitalista. Els milers de joves proclamaren ben fort la seva exigència d'autodeterminació i d'independència demostrant que no tenien res a veure amb els polítics venuts que, en temps de la transició, varen vendre aquest dret als franquistes reciclats pel plat de llenties d'un sou i una poltrona institucional.



Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

'Al capdavant de la manifestació hi havia alguns històrics de l'esquerra mallorquina i de l'independentisme illenc. Poguérem veure els polítics del PSM Sebastià Serra, Cecili Buele, Pere Sampol, Pere Muñoz, l'ecologista Miquel Àngel March, els escriptors Miquel López Crespí i Jaume Santandreu, el director de la principal publicació independendista de les Illes (L'Estel) Mateu Joan Florit, el regidor de Cort Gabriel Barceló, l'històric Macià Manera, el dirigent de Revolta i membre de la direcció de CC.OO. Guillem Ramis, Llorenç Buades (de la CGT) i molts d'altres activistes i intellectuals esquerrans de les Illes.

'Després d'un animós i combatiu recorregut els més de dos mil manifestants desembocaren en la Plaça de l'Olivar de Ciutat on Catalina Canyelles llegí el manifest unitari recordant que 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat'. El manifest ataca durament el fet que les institucions (i fins i tot alguns partits de l''esquerra' oficial, el PP, el 'nacionalisme' de dretes...) volen fer desaparèixer aquesta festa-manifestació.

'Els únics incidents que hi hagué varen ser els crits contra els polítics del PP quan aquests procedien a fer l'ofrena floral a l'estàtua del Rei Jaume I. Joves esquerrans independentistes aconseguiren tirar al terra la bandera espanyola monàrquica i centralista al crit 'Aquesta bandera és estrangera!'. El batle del PP Joan Fageda necessità protecció policial. Hi hagué igualment llançament d'ous contra el president del Parlament i membre d'UM Maximilià Morales, el batle Joan Fageda, el tinent de batle Joan Bauça...

'Amb La Balanguera i Els Segadors cantats per bona part dels manifestants amb el puny tancat i onejar de banderes finí aquesta demostració de l'esquerra independentista illenca".

Una Diada històrica, doncs, la del 2000, que marcarà sens dubte una fita important en la lluita pel nostre deslliurament nacional i social.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica de la Diada de Mallorca (I)

pobler | 27 Desembre, 2009 11:22 | facebook.com

"'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, volem, volem Països Catalans'”. (Els manifestants de dia 31-XII-2000)


La manifestació independentista més gran de la història de Mallorca (I)



Miquel López Crespí (centre de la fotografia), sempre ha estat a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans. Manifestació per la independència dels Països Catalans a Palma (Mallorca). L'escriptor de sa Pobla al costat de Mateu Morro i altres dirigents nacionalistes mallorquins.

Tots els diaris de Ciutat i de la resta dels Països Catalans, així com els mitjans informatius de l'esquerra nacionalista catalana, es feren ressò del gran èxit de la Diada nacionalista de dia 30. L'escriptor i periodista de Diari de Balears Sebastià Bennassar, en una excel·lent crònica publicada diumenge dia 31 de desembre del 2000, deixava constància de l'embranzida de l'independentisme illenc que, novament, qüestionava des de l'esquerra els estrets límits de l'actual Constitució (que no reconeix el dret a l'autodeterminació i prohibeix expressament la federació de comunitats autonòmes: un atac directe a la nostra nacionalitat). Sota un gran titular ("El nacionalisme illenc planta cara al mal temps per recordar el seu origen; més de dos mil persones es manifestaren i proclamaren el dret a l'autodeterminació") que reflectia a la perfecció l'estat d'ànim dels milers de nacionalistes d'esquerra i revolucionaris que sortirem al carrer dia trenta, en Sebastià escrivia: "'No volem ser una regió d'Espanya, no volem ser un país ocupat. Volem, volem, volem la independència, volem, solem, volem Països Catalans'. Aquesta proclama, una de les múltiples que es corejaren ahir horabaixa per part de més de dues mil persones, resumeix a la perfecció les aspiracions de tots els manifestants que, desafiant una temperatura glacial, la pluja i el fort vent, demostraren que el nacionalisme no s'oblida dels seus orígens com a poble.

'Els manifestants es concentraren a partir de les sis de l'horabaixa al passeig del Born, que progressivament es va omplir de quadribarrades i d'estelades".


Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de trenta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Aproximadament era l'hora en la qual qui signa aquest article es trobava amb l'escriptor Jaume Santandreu, el diputat del PSM Cecili Buele, els sindicalistes Guillem Ramis (de Revolta) i Llorenç Buades (responsable d'Acció Sindical de la CGT) per a començar la manifestació. Posteriorment poguérem veure molts polítics d'esquerra i destacades personalitats de la cultura illenca. Podríem destacar la presència de Pere Sampol, vicepresident del Govern Balear; el director general de Cultura Pere Muñoz, i el de Política Lingüística, Joan Melià; els regidors de Cort Sebastià Serra i Gabriel Barceló; el director del Teatre Principal, Pere Noguera; Miquel Àngel Marc, del GOB; i l'activista Macià Manera. Hi havia igualment nombrosos "històrics" de la lluita antifeixista i anticapitalista a les Illes entre els quals podríem destacar els germans Antoni Pons (actual responsable de "Deixalles" i antic dirigent de l'OEC) i Antònia Pons (de Revolta i també exmilitant de l'OEC i del MCI).

L'amic Sebastià Bennasar continuava la seva crònica dient: "Després d'un entusiasta recorregut, els manifestants desenbocaren a la plaça de l'Olivar, on desafiaren el vent per proclamar 'Visca la terra lliure'. Tot seguit, Catalina Canyelles va procedir a la lectura del manifest unitari, en què recordà 'la memòria històrica és un tresor que ens permet conservar la pròpia identitat. L'entrada a ciutat de Mallorca de les tropes catalanes del rei Jaume I, el 31 de desembre de 1229, marca el nostre naixement com a país i la nostra vinculació a la resta dels Països Catalans, una nació ara esquarterada entre dos estats i diverses comunitats autònomes, però amb un clar sentit d'unitat i d'identitat'.

'El manifest atacà molt durament el fet que les institucions volen fer desaparèixer aquesta feta i la globalització a què ens veim sotmesos a nivell nacional. Les paraules de Catalina Canyelles varen ser molt aplaudides just abans que els xeremiers fessin el silenci amb les primeres notes de La Balanguera.

'Les estelades es varen moure amb força. No eren les úniques senyeres. Una bandera del Bloc Nacionalista Gallec, dues d'Occitània, i una de la Xunta Aragonesista acompanyaren les quatribarrades. Després les JERC entonaren Els Segadors. Tothom els seguí. Fou el final de la festa".

També el diari Última Hora destacà la gran participació de gent i la periodista Sebastiana Carbonell deia: "Entre los manifestantes destacó la presencia del vicepresidente del vicepresidente del Govern Balear, Pere Sampol, quien comentó que este año 'a pesar del mal tiempo, hemos conseguido la participación de más gente que nunca' recalcando que 'los que estamos aquí tenemos claro que somos un país, una nación, a pesar de no estar de moda'". L'article destacava la participació de milers de persones i continuava: "Jaume Santandreu, Miquel Àngel March, Pere Muñoz, Miquel López Crespí, Sebastià Serra, Cecili Buele, Macià Manera, Joan Antoni Salas, entre otros, también se sumaron al acto en el que participó un grupo de jóvenes occitanos y gallegos".

Potser seria important deixar constància que en la manifestació destacava el gran nombre de grups nacionalistes marxistes i d'esquerres, sempre a l'avantguarda del combat pel nostre deslliurament nacional i social. A les sis de l'horabaixa érem al costat dels combatius companys d'Alternativa per Mallorca, el PSM, l'Àrea de Joventut d'Esquerra Unida, el Comitè de Solidaritat amb Euskal Herria, Endavant-OSAN, Esquerra Republicana de Catalunya, PSAN, Joves d'Esquerra Nacionalista, Maulets, Revolta, STEI i Sa Sargantana, entre alguns altres.

Aquesta omnipresència d'una esquerra nacionalista majoritàriament anticapitalista i antiimperialista, de provada militància antiborbònica, és el fet més remarcable de la gran Diada Nacional del 30 de desembre. Una hipotètica dreta nacionalista (i l'extrema dreta, que de tot hi ha a la vinya del senyor) o no hi era lluitant pels nostres drets nacionals o si hi era (que ho dubt) devia anar pels racons, morta de por, atemorida davant l'esplendent exèrcit de puny tancats i les estelades. La bandera roja amb la imatge del Che segurament va fer fugir, tremolant de por, qualsevol reaccionari dretà infiltrat!

Els únics incidents remarcables varen ser els crits contra la bandera espanyola, que va ser acollida amb exclamacions de "Aquesta bandera és estrangera!". La presència d'aquests símbols (que a molts ens recorden que va ser la bandera borbònica la que guanyà la guerra a l'esquerra i acabà amb els estatuts d'autonomia republicans i va ser responsable d'un cruel conflicte amb més de mig milió de morts i prop de tres-cents mil afusellats pel feixisme) provocà que alguns independentistes llançassin ous a les autoritats que presidien l'ofrena floral al rei en Jaume.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

.

Rosa Bueno Castellanos silenciada per IB3 Televisió

pobler | 26 Desembre, 2009 17:57 | facebook.com

M'agradaria molt arribar a saber per quines cinc-centes IB3 Televisió no va dir ni mu, ni va mostrar-ne cap casta d'imatge informativa, sobre un acte tan cívic com aquell, celebrat dimarts 22 de desembre de 2009, entre les 20 i les 21:15 hores, al cementeri municipal de Palma.... (Cecili Buele)


Rosa Bueno a IB3 Televisió


L'altre dia, cosa que no acostumo a fer mai -sobretot des que se m'impedeix de veure TV3 quan en tenc ganes- vaig voler esperar fins al final de l'Informatiu migdia d'IB3 Televisió, l'ens públic de la Radiotelevisió de les Illes Balears.

Tenia la curiositat de veure si s'hi reflectia res, en relació amb l'acte cívic que s'havia organitzat la nit anterior al Tanatori II de Bon Sossec, amb motiu de la mort i enterrament de na Rosa Bueno, la líder indiscutible del moviment veïnal de Palma durant dècades seguides.

No hi vaig destriar ni una sola paraula. Ni una sola imatge. Ni una sola referència, a la televisió de les Illes Balears. Cosa que no em va sorprendre ni poc ni gens ni una mica; però que em va saber molt de greu, per moltíssims de motius.

Així ho vaig voler trametre per escrit, aquell mateix dia, a les més altes instàncies de l'ens públic... (m'imagín que qualque dia es dignaran donar-hi alguna casta d'explicació cívica...)

Si no era suficient l'extensa, perllongada i intensa trajectòria personal i cívica de na Rosa, almanco s'hi hagués pogut tenir en compte la presència del mateix president del Govern de les Illes Balears, la mateixa presidenta del Consell de Mallorca, la mateixa alcaldessa de Palma -entre d'altres autoritats nombroses barrejades en una munió de centenars i centenars de ciutadanes i ciutadans que havien omplit a vessar el recinte municipal del Tanatori II de Ciutat!

M'agradaria molt arribar a saber per quines cinc-centes IB3 Televisió no va dir ni mu, ni va mostrar-ne cap casta d'imatge informativa, sobre un acte tan cívic com aquell, celebrat dimarts 22 de desembre de 2009, entre les 20 i les 21:15 hores, al cementeri municipal de Palma....

Pentura no calia fer-ne cap presentació pública, de na Rosa Bueno! Qui més qui manco ja la coneix prou i en sap no poques dades. Entre d'altres aspectes personals, na Rosa Bueno esdevé un veritable bon exemple de dona de família “murciana” que a la dècada dels anys 50 s'estableix als Països Catalans.

Que, amb el seu esforç personal -sense cap casta de suport acadèmic, institucional, públic- treballa de valent durant dècades seguides perquè “la ciutat que tenim, si és ver que no arriba a ser encara la ciutat que volem, tothom ha de reconèixer que no estaria tan millorada sense la contribució efectiva i positiva de na Rosa” -com hi reconegué allà mateix n'Aina Calvo, la batlessa-.

No vaig poder passar sense demanar-ne explicacions a les instàncies responsables. Vaig lamentar-hi moltíssim aquell buid que li havia fet IB3 Televisió, a na Rosa Bueno Castellanos.

Al meu modest mode d'entendre, és una d'aquelles dones que es mereix de ser posada com a exemple a imitar per tota aquella gent que, sense haver nascut a Mallorca, ha pres la decisió d'establir-s'hi; fins al punt que l'arriba a estimar com la terra pròpia, amb la llengua pròpia, els costums propis, la participació cívica pròpia, les eines i instruments de treball propis, la vida pròpia...

Tot i amb això, vaig desitjar-los que passassin molt bones festes de Nadal i de Cap d'Any...

Cil Buele

Josep M. Llompart de la Peña en el record

pobler | 26 Desembre, 2009 09:49 | facebook.com


1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)


40 anys de literatura mallorquina i de compromís polític amb l'esquerra nacionalista

pobler | 25 Desembre, 2009 19:00 | facebook.com

Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)


...un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. (Pere Rosselló Bover)


L'escriptura contra la destrucció



Pere Rosselló Bover.

Per Pere Rosselló Bover.1


La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de l’horabaixa (1994), Punt final (1995), L’obscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més d’alguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat L’amagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat d’excepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor d’Històries per a no anar mai a l’escola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc d’una vocació irrenunciable –gairebé d’una malaltia– envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».



Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han d’exercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de l’esquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, l’any 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa –i, fins i tot, n’és tot el contrari– el seguiment d’unes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).


En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües.


Aquesta situació, més o menys universal –no podia esser d’altra manera en un món globalitzat–, encara és més delicada quan es tracta d’una societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació d’incultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir d’una comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí l’escriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure d’un treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys d’alguns companys; sinó d’haver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal d’imposar-nos-en una altra que no és nostra. D’un poder que s’entesta a destruir en lloc de construir. No s’entén d’altra manera que, d’ençà de la mort de Franco l’any 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. D’aleshores ençà el llistat d’atemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear –amb el suport del nacionalisme de dretes– contra la llengua i la cultura catalanes s’han multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet d’emetre en català, devaluació de l’exigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart d’ESO, introducció del bilingüisme a l’escola (que, fins ara, era l’únic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció d’uns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària d’un centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi d’una simple promesa de fer propaganda turística, creació d’una emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb l’Institut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, d’incultura i de manca d’estimació al nostre país? Com s’han de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític –l’econòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies– de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a l’opinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport d’una petita minoria d’intel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços d’articular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha d’esser el paper dels escriptors balears d’avui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem d’anar.


Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és «aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana». En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, l’esperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.


Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»


La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.


Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles.


Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Antich: fer la mateixa política energètica que el PP - El GOB demana un canvi

pobler | 25 Desembre, 2009 10:52 | facebook.com

L'anunci del President Antich aquesta setmana assegurant que abans que acabi aquesta legislatura estaran acabades les dues infrastructures heretades de la planificació energètica del Govern Matas: el gasoducte que ha de connectar la península amb les Illes i el cable elèctric d’interconnexió. Una infrastructura aquesta darrera, que en el primer govern Antich es va descartar però que ara ni tan sols és qüestiona si és o no necessària i pertinent. (GOB)


EL GOB DEMANA AL GOVERN ANTICH UN CANVI EN LA POLÍTICA ENERGÈTICA


El Sr. Antich sembla estar obsessionat en construir més i més infrastructures, assumint la política energètica dels seus antecessors.


______________________________________________________________

Tot i que les previsions i inversions del Pla Director Sectorial Energètic (2005) ja foren considerades excessives i insostenibles pel GOB, la política energètica de l'actual Govern, s'ha caracteritzat en aquest primer any per apostar per més infrastructures, més megawatts, però el que és pitjor és que es fa sense cap tipus de planificació ni revisió del Pla Director Sectorial Energètic.

A banda de l'increment de la producció a Son Reus, la nova central a Cas Tresorer (Palma) i l'anunci de la construcció d'una nova central al Parc BIT, hem vist com al sòl rústic hi proliferen instal·lacions fotovoltaiques, la majoria d'elles sense representar un complement agrícola sinó més aviat l'ocupació del territori per a un nou lucre dels promotors privats.

A tot això a més, es suma l'anunci del President Antich aquesta setmana assegurant que abans que acabi aquesta legislatura estaran acabades les dues infrastructures heretades de la planificació energètica del Govern Matas: el gasoducte que ha de connectar la península amb les Illes i el cable elèctric d’interconnexió. Una infrastructura aquesta darrera, que en el primer govern Antich es va descartar però que ara ni tan sols és qüestiona si és o no necessària i pertinent.


PERQUÈ A LES ILLES BALEARS NO HI ANÀLISI D'ALTERNATIVES JUSTIFICADES AMB CRITERIS TÈCNICS I AMBIENTALS?


El Sr. Antich s'ha oblidat de Kioto? s'ha oblidat que la les Illes Balears han superat un 76% el límit d'emissions respecte l'any 1990, quan Kioto només permetia que ho fes un 15%?

Esperam que com a mínim, no assumeixi el discurs de l'anterior Conseller de Medi Ambient (el Sr. Jaume Font, PP) que assegurava que el cable elèctric ajudaria a les Balears a complir Kioto perquè es produiria l'energia i per tant les emissions en altres indrets.

Perquè NO al cable elèctric

· perquè no és necessari

· perquè 300 MW enfront als 2.000 instal·lats actualment a Balears, no donaran seguretat al sistema en cas de pana (com a molt es cobriria una part del consum de Palma!)

· perpetua la dependència del nostre sistema energètic de l'exterior i de combusitbles fòssils

· trasllada el problema a una altra banda

· implica la possibilitat de consumir energia d'origen nuclear

· tècnicament no és l'opció més eficient per les pèrdues que es produeixen en el transport de l'energia

· implica unes grans obres d'infrastrucrures, tant al lloc d'origen com d'arribada

· s'accentua la sensació de no tenir límits en el consum; una sensació falsa amb 300 MW més, però que incentiva un model de consum irresponsable i insostenible.


Què cal qüestionar d'aquesta infrastructura


Animam al Govern Antich a fer-se les següents preguntes i a respondrer-les als ciutadans:

Es podrien obtenir millors resultats amb igual quantitat de recursos?

Sí, invertint els prop de 400 milions d'euros que costarà la nova infrastructura en eficiència energètica, energies renovables i en campanyes per a un ús racional de l'energia, probablement Mallorca tendria més que suficient per plantejar un futur energètic sostenible.


És el millor moment per fer una infrastructura d'aquest tipus?


Quan les evidències diàries fan evidents les problemàtiques (ambientals, socials i econòmiques) derivades d'un model energètic basat en els combustibles fòssils que s'acaben i que a més contaminen, les Illes Balears, es plantejen fer inversions per perpetuar aquesta dependència de combustibles fòssils. No seria més intel·ligent i responsable invertir els recursos en minimitzar aquesta dependència i la nostra contrubució a la crisi energètica i ambiental global?


CANVI MODEL ENERGÈTIC: GENERACIÓ DISTRIBUÏDA, ENERGIES RENOVABLES, EFICIÈNCIA I ESTALVI ENERGÈTIC


Millorar l'eficiència energètica de la producció i consum de l'energia, fer un ús racional de l'energia i anar substituïnt les fonts d'energia brutes i no renovables per fonts d'energia netes i renovables d'una manera planificada i coherent amb la nostra realitat territorial, són les fites que haurien de guiar qualsevol estratègia cap a la sostenibilitat energètica de les Illes Balears


Les propostes del GOB:


A l'àmbit de la producció

Descentralització dels sistemes energètics

Diversificació energètica

Energies renovables


A l'àmbit de la demanda


Estalvi i eficiència energètica: ús racional de l'energia

Gestió de la demanda

Aturar el desenvolupament urbanístic

Per tot això, és urgent reformar dràsticament i en profunditat el pla energètic, qüestionar les grans infrastructures i apostar per una planificació ordenada, racional i responsable.

Web GOB


La construcció del gasoducte submarí ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... (Miquel López Crespí)


L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos. (Miquel López Crespí)


El nou govern i la destrucció de les Illes: aturar el saqueig de recursos i territori (un article de juliol de 2007)



Com de costum després d´unes eleccions, sigui quin sigui el resultat, el poble, la societat civil, les organitzacions, plataformes, partits i sindicats entestats en la feina d’aturar la destrucció de la nostra terra, el saqueig constant de recursos i territori, a consolidar l´avenç del nacionalisme d´esquerra, el republicanisme, el socialisme i l´ecologisme, ens trobam amb tota la feina per fer. Ara que ha callat el soroll dels altaveus, que les caravanes electorals no circulen pels carrers i avingudes dels nostres pobles i ciutats, és el moment de la reflexió.

La formació del nou govern coincideix amb unes informacions que no han estat prou valorades pels partits i grups que s’oposen a la continuació del ferotge i desenfrenat desenvolupisme que patim. La notícia de què parl fa referència al començament de les obres de construcció del gasoducte submarí que ens portarà 8.000 milions de metres cúbics de gas. Una nova obra faraònica composta per més de 25.000 tubs submarins que uniran el continent amb les Illes i que serà operativa el juliol de 2009. En poques paraules: energia il·limitada per a un desenvolupament il·limitat. Aquesta energia infinita (els tubs es començaran a llançar a la mar el proper mes d´octubre) permetrà la construcció de noves centrals elèctriques, l´ampliació de la incineradora de Son Reus, la construcció de dessaladores més noves i potents... Amb la connexió de les Illes a la xarxa transnacional del gas, els problemes plantejats quant a la necessitat d´augmentar el subministrament elèctric per a aconseguir l´eliminació dels milions de tones de residus que produïm, i la manca d´aigua per a atendre una demanda insaciable i en constant augment, estan en vies de solució.



El panorama que tenim pel davant no és gens encoratjador, malgrat la important victòria de les forces de centreesquerra. Les autopistes actuals, la construcció de més i més polígons industrials per a colonitzar l´interior de les Illes, la inauguració de les primeres dessaladores, tan sols era el començament del que havia de venir i vendrà si no ho aturàvem. L’actual model capitalista de desenvolupament salvatge no podia continuar si no solucionava el problema energètic. Solucionant, doncs, aquest problema estratègic per a poder assolir noves quotes en la construcció de més i més hotels i urbanitzacions, ara, els poders fàctics econòmics i especulatius, amb el gas que començarà arribar des de Dénia, podran portar a terme els plans previstos.

Per a les forces de l´esquerra alternativa, per a les organitzacions ecologistes, culturals, polítiques i sindicals que han estat en el carrer en les darreres dècades, el camí és el de sempre, idèntic i invariable: no defallir mai en el combat per l´autoorganització dels sectors populars, continuar amb la consolidació de totes les plataformes de lluita existents, ampliar encara més els blocs que s´han format per a fer front en el camp electoral a la dreta, augmentar els punts de convergència amb els grups, col·lectius i persones independents que volen canviar l´actual model de desenvolupament insostenible i perjudicial per al país.

Malgrat l´existència d´un govern de centreesquerra, els poders fàctics econòmics faran tot el possible per continuar amb el model actual, ampliant fins a graus d´autèntica follia els aspectes més depredadors i desenvolupistes de la seva pràctica, sense pensar mai en una profunda reorientació del model econòmic, polític, cultural i territorial existent. A l´esquerra oficial, i per a la qual hem demanat el vot, li hem d’exigir que sigui coherent amb les promeses electorals, amb els programes que ha presentat als electors. Els polítics professionals haurien de saber, no haurien d´ignorar, que els votam perquè portin endavant els programes de lluita que han dit que defensarien.

La necessitat de canviar l´actual model econòmic depredador és una altra qüestió pendent. Construir hotels, autopistes, incineradores, centrals elèctriques, destruint cada vegada més i més territori i recursos en unes illes que no són Castella ni disposen dels quilòmetres inabastables de les planures russes o estato-unidenques, és una irracionalitat denunciada per qualsevol planificador econòmic amb dos dits de seny. La contenció del creixement urbanístic, la persecució de la corrupció, la dotació de la fiscalia anticorrupció amb més mitjans, l´aplicació d´una política de sostenibilitat a tots els sectors de la nostra societat són tasques que no poden tenir ni un minut de descans.

Davant l´avenç de la banalització i despersonalització programada i impulsada des de tots els poders, cal agrupar forces en el camí de la defensa aferrissada dels nostres trets d´identitat històrica i la preservació de la llengua catalana, reforçant els nostres vincles d´unió amb el País Valencià i el Principat.

La lluita per la recuperació de la memòria històrica de l´esquerra, el combat republicà, tot allò que va ser oblidat en temps de la transició i que ara amplis sectors de la joventut i la població en general han fet seus, ha de ser igualment tasca prioritària dels diputats progressistes elegits dia 27.

Avançar en la necessària unitat de l´esquerra abandonant l’antiga política de pactes amb la dreta i la patronal a fi d’impulsar un model d´economia social que defensi els interessos dels treballadors i treballadores. Podríem parlar igualment de l´impuls que s´ha de donar a l´ecologisme polític, en crisi precisament per les contradiccions ocasionades per la seva participació electoral, al feminisme, a l´aprofundiment de la democràcia en el camí d´acabar amb l´antidemocràtica Llei d´Hondt, les llistes tancades, l’elaboració de les quals és sempre en mans d´un petit comitè de dirigents, sovint lluny de l´alè vivificador del carrer i lloc de producció i estudi.

El recompte de vots ha acabat. La lluita del poble pels seus interessos, com de costum, des de temps immemorial, just acaba de començar altra vegada.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca

pobler | 24 Desembre, 2009 07:44 | facebook.com

George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca


"Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal" (George Sand)

.

La història de les relacions sentimentals entre George Sand i Frédéric Chopin és complexa. Les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand (Edicions Proa)i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors) proven de reflectir el món intel·lectual i amorós dels dos protagonistes. La relació sentimental entre Sand i Chopin va durar aproximadament nou anys. Nou anys de difícil i complida convivència que representaren el màxim de temps mai mantingut per Sand amb una mateixa persona. No cal dir que la majoria d'historiadors i investigadors que han tractat aquestes relacions sempre han destacat l'afinitat materno-filial entre George Sand i Frédéric Chopin. D'André Maurois fins a Jean Chalon passant per Belinda Jack, George Lubin, Jaume Vidal Alcover, Aránzazu Miró, Fernando Díaz-Plaja o Listz, que també escrigué sobre Chopin (vegeu l'interessant llibre de memòries Chopin, Madrid, Colección Austral, 1967), tots, sense excepció, destaquen aquest aspecte.


En el capítol "La bellesa dels dies ja marcits" de la novel·la El darrer hivern, Sand, la protagonista, poc abans de morir, reflexionant sobre la seva vida i les relacions amb el músic polonès, va recordant l'origen de la seva amistat. El fragment d'aquest capítol diu: "Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar-me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal".

Vet aquí alguns dels motius d'aquesta extraordinària durada de la relació Sand-Chopin i, també, de l'atzarós viatge a Mallorca aquell hivern de 1838-39.

Cap historiador o comentarista no nega l'estreta relació de Sand amb la música. Una de les historiadores que ha analitzat amb més cura tot el que fa referència al viatge de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca i als aspectes, diguem-ne "amistosos", de companys en el camí de l'art és, sens dubte, la investigadora palmesana Aránzazu Miró. El seu llibre Aquell hivern de Chopin a Mallorca (Ciutat de Mallorca, Editorial El far de les Crestes, 2000) és una obra de consulta bàsica.

Aránzazu Miró va néixer a Palma l'any 1964. Llicenciada en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid, realitzà estudis musicals al Real Conservatorio Superior de Música de Madrid i completà la seva formació amb l'especialització en Biblioteconomia i Documentació. Ha combinat la seva dedicació professional al món de les biblioteques amb la seva activa col·laboració en premsa i revistes especialitzades exercint de comentarista i crític musical. En l'actualitat és la bibliotecaria de la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca.

El llibre d'Aránzazu Miró, com ja he dit, esdevé una eina d'imprescindible consulta si volem saber què feren, com es desenvolupà l'estada de George Sand i Frédéric Chopin a Mallorca. El llibre dóna respostes satisfactòries i aporta abundor de documentació als interrogants que la mateixa autora es fa a la introducció quan es demana: "A partir d'una estada de noranta-vuit dies s'ha creat un gran mite. Què va ocórrer en realitat? ¿Què ha ocorregut des de llavors? Són les preguntes que aquest llibre vol desembarassar. A més de ¿quin significat va tenir Mallorca per a Chopin? ¿Quin lloc ocupa la producció mallorquina en el conjunt de la seva obra?".

No hi ha dubte que el primer "enamorament" de Sand respecte a Chopin ve donat per la música, per l'amor de l'escriptora a la màgia que, tots els contemporanis del músic en parlen, desprenien els dits de Chopin. Per a Sand, Chopin era el músic per excel·lència, només superat per Mozart.

Aurore Dupin havia escrit al respecte: "Un dia, algú orquestrarà la seva música sense canviar res de les seves partitures per a piano i aleshores tothom s'adonarà que aquell geni tan complet [Chopin], tan savi com el dels grans mestres que ha assimilat, amagava una personalitat més exquisida que la de Johann Sebastian Bach, més poderosa que la de Beethoven, més dramàtica que la de Weber".

Aránzazu Miró, en reproduir determinats fragments de la famosa Història de la meva vida de George Sand, ens ajuda a copsar l'interès de l'autora pel músic.

Aquest amor a la música és el que va fermar Sand a l'alhora creativa i conflictiva relació, la més llarga, com ja hem indicat, que mai va tenir l'escriptora al llarg de la seva vida.

De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novellats.

Miquel López Crespí

Els comunistes mallorquins de tendència trotsquista: LCR, MCI, OEC, PORE... Memòria històrica de les l'esquerra revolucionària

pobler | 23 Desembre, 2009 21:08 | facebook.com

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)


Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

L'esquerra alternativa demana al Bloc que surti de les institucions

pobler | 23 Desembre, 2009 09:31 | facebook.com

DECLARACIÓ DE L’ASSEMBLEA PER MALLORCA (APM) DEMANANT AL BLOC QUE SURTI DEL GOVERN DE LA CAIB I DEL CONSELL DE MALLORCA


Amb la darrera crisi de Govern, l'APM vol fer la següent reflexió en veu alta: dia 27 de maig del any 2007 és celebraren eleccions autonòmiques a les Illes Balears, si bé els resultats absoluts no foren molt diferents a les eleccions del 2003, el Partit Popular va perdre la majoria absoluta al Govern Balear, permetent obrir un procés de canvi molt esperat per bona part de la societat illenca. Dos anys després, l’Assemblea Per Mallorca (APM) fa les següents valoracions:

PRIMERA, si bé és veritat que s’han aconseguit algunes coses positives: desclassificació de la urbanització del Guix, l’aturada d’algun camp de Golf de nova tramitació, com el de Son Baco, o la Llei de Serveis Socials, considerem que el BLOC mai hauria d’haver entrat a formar part del Govern PSOE-UM, ja que s’hauria d’haver mantingut al marge, donant suport extern quan ho hagués trobés oportú i mantenint- se al costat dels moviments socials i ecologistes.

SEGONA, considerem que els minsos acords els quals generaren l’actual Pacte de Govern (PSOE-BLOC-UM-ExC-PSM/Verds) després de les eleccions no s’estan complint: desplegament del nou estatut, llei del sol, llei del paissatge,desplegament del ferrocarril Alcúdia i Artà-Cala Ratjada, creació del consell superior de cooperativisme, pla de recuperació del alumne desecolaritzat, pacte per a la salut... entre d’altres.

TERCERA, els sectors progressistes de la societat illenca, estem fortament decebuts davant la política d’ordenació del territori feta per aquest Govern: la traïció de Son Espases o l’aprovació del actual Pla Director Sectorial de Carreteres, perpetuen un model territorial dissenyat pel PP-UM al qual ens oposem fortament.

QUARTA, aquest govern s’està demostrant incapaç de gestionar una situació social i econòmica delicada, com és l’actual, ja que esta, en essència, en una crisi constant, fruit de les picabaralles internes, que impossibiliten desenvolupar des del Govern Autonòmic polítiques decidides que ens permetin sortir de la crisi.

CINQUENA, perquè davant els cassos de corrupció sorgits, el BLOC per Mallorca no ha actuat com esperàvem. Actualment membres del govern estan imputats per corrupció (Nadal, Munar i Grimalt entre d’altres),i davant això, PSM i Verds, callen i EU i ERC és queixen però no actuen amb contundència ni coherència amb lo que en teoria defensen. És a dir, per a nosaltres l’única reacció possible davant la corrupció és deixar de compartir govern de forma immediata amb les persones imputades. L’esquerra no pot mantenir postures ambigües amb la gent que entén la política com una forma d’enriquiment personal.

En definitiva, no volem que els partits progressistes facin polítiques de dretes. No volem que l’única motivació per formar part d’aquest govern sigui mantenir-se en el poder.

Per tot això, i moltes altres coses, l’Assemblea Per Mallorca (APM) demana als partits que formen el BLOC per Mallorca surtin del govern actual, i encapçalin un procés de reconstrucció de l’esquerra, des de la base, allunyat el màxim possible de les “capelletes” i l’estructures tradicionals del partit.

Assemblea per Mallorca

Inca, 18 de desembre de 2009


Companyes i company que presidiu les tres institucions públiques més emblemàtiques, amb seu a l'illa de Mallorca:


Els que encara mantenim ben viu el record d'aquell 21 d'abril de 1979, quan s'iniciava a Palma el primer govern municipal d'esquerres -que s'aconseguia després de la dictadura franquista i que era presidit pel batle socialista Ramon Aguiló-, no ens podem avenir d'haver de conformar-nos a continuar patint una democràcia tan magra com aquesta que tenim hores d'ara a Mallorca.

L'espectacle que ens oferiu, des d'aqueixes institucions públiques, almanco als ulls de certa gent que hem volgut seguir de prop les vostres passes, ja no pot ser més llastimós i lamentable.

En detriment de la credibilitat democràtica, naturalment.

I en detriment, també, de la vostra pròpia credibilitat com a governants d'aquest bocí de país nostre que, cada cop més clarament, fa la impressió que navega a la deriva, sense nord ni cap rumb fixat.

Li passa, també, com a certes esquerres que es veuen naufragar dins l'Europa del segle XXI que entre tots anam aixecant!

Massa gent d'aquestes contrades nostres ja començam a estar-ne farts, de tanta comèdia mal muntada al si d'aquestes institucions públiques que presidiu!

No ens serveixen els Plans E imposats des de Madrid, per intentar pal·liar els efectes d'una crisi que fa trontollar i que sacseja fortament els fonaments damunt dels quals es construeix el model capitalista.

No ens serveixen, ni molt manco, les vostres paraules, ni tampoc els vostres gests, quan permeteu que tanta pràctica corrupta romangui, s'instal·li i aixoplugui a l'interior d'aqueixes institucions públiques que presidiu.

Estam farts de veure que mentre les dretes s'hi estufen les esquerres s'hi arrufen!

I això, vos ho hem de dir així de clar i català, porta els que esperàvem de les esquerres unes altres mires i unes ambicions més altes, a sentir-nos molt més que orfes i a veure que perdem les messions davant dretes que s'implanten, que s'estufen com a paons i que tenen cuc de tornar a prendre les regnes del Govern un cop en sigueu fora...

I això ens dol! Ens deixa l'ànima marcada i malferida, quan esperàvem, aspiràvem i desitjàvem tenir accés, amb tots vosaltres, a la rampa d'un món nou a construir.

Ho havíem expressat de manera ben massiva pels carrers i places de Ciutat, abans que començàssiu a governar.

El vídeo de MallorcaWeb sobre la manifestació "Salvem Mallorca" del 17 de març de 2007, ja feia veure clarament la moltíssima gent que reclamava: Prou destrucció! Salvem Mallorca! Més de 50.000 persones ens manifestàvem per la protecció del territori!

Un cop arribats vosaltres al poder, emperò, res de res! Gens ni mica de cas, de part de la gestió vostra!

Tot d'una mateix que hi accedíreu, ja ens mostràreu el llautó. Vos haguérem de demanar que, per coherència, vos n'anàssiu a ca vostra: havíeu començat a perdre la credibilitat davant dels nostres ulls, en no defensar els valors de l’esquerra, i en incomplir les vostres promeses electorals relatives a l'Hospital de Son Espases.

Quina altra cosa podíem esperar d'aquell acord d'estabilitat política i pel futur sostenible de les Illes Balears, signat el 25 de juny de 2007 pel PSIB-PSOE, Bloc per Mallorca, PSM-Verds de Menorca, UM, PSOE-ExC, que no s'esdevengués un veritable galimaties?

N'hi havia que, malgrat tot, continuàvem esperant el vostre posicionament clar i català davant d'una Directiva europea de vergonya per a les nostres Illes, com era la Bolkestein. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, crèiem que consideraríeu primordial la implantació de la renda bàsica universal com una de les mesures més urgents a prendre, davant dels efectes nefasts d'una crisi que, en lloc d'anar minvant, ha anat engreixant a les totes amb el pas del temps des del mes d'agost de 2007. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, valoràvem la vostra capacitat de fer front amb dignitat a les exigències que comportava la recuperació de la Memòria Històrica i que tendríeu la valentia d'enderrocar monuments tan vergonyosos com el monòlit erigit per la dreta al mateix centre d'un espai públic com és ara sa Feixina, a Palma. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, volíem que IB3 es convertís, amb tots vosaltres, en la ràdio i la televisió pública de qualitat que requereix el nostre àmbit pluriinsular, amb el català com a única llengua pròpia, evitant de contribuir-hi a una més que previsible reducció dràstica de l'oferta audiovisual en català amb l'arribada imminent de la TDT. Però res!

N'hi havia que, malgrat tot, havíem depositat les nostres esperances en la gestió pública i política de la solidaritat amb la resta del món. Vos vèiem més solidaris amb la causa del poble palestí, o del poble sahrauí... Però res de res de tot això!

N'hi havia que volíem molta més gosadia, de part vostra. Vos volíem veure governar i administrar de la millor manera possible les nostres institucions públiques. No que vos conformàssiu a anar passant els dies, fos com fos, sense parar mica d'esment a un empitjorament de la situació que requeria l'adopció de mesures molt més valentes i agosarades.

No ho heu fet fins ara. Ni sabem tampoc si ho fareu en el futur, quan manquen quasi dos anys per a la convocatòria electoral ordinària.

Mentrestant, van sorgint certs titulars que ens fan empegueir i no arribam a saber què provoquen entre vosaltres:

 La Policía acusa a Munar de 'prevaricar de forma clamorosa y flagrante'

 UM debe salir del Ayuntamiento de Palma

 Matas tenía más dinero negro que “La Paca”

 La rocambolesca historia de los televisores del ex president Matas

 Unió Mallorquina apuesta por salvar el Pacto, pero no acepta imposiciones de los socialistas

 El PSOE decide romper con UM y habrá elecciones si no logra estabilidad

Companyes i company que presidiu les institucions públiques amb seu a l'illa de Mallorca: què pensau fer d'ara endavant, d'aquí que toquin hores, per redreçar una situació que ja no hauria d'empitjorar gaire més d'així com està ara?

Teniu cuc de fer-ho, sí o no?

Blog Picalsud


La vergonya del nostre Parlament


Per Biel Barceló - Portaveu del Bloc per Mallorca i secretari general del PSM


L’espectacle que està oferint el Parlament de les Illes Balears és realment lamentable. El PP té tres diputats imputats en diferents causes judicials per corrupció. Josep Juan Cardona, exconseller de Comerç, Indústria i Energia, està imputat pel cas CDEIB, en el qual ha quedat provat que subordinats seus cobraven comissions il·legals. Ara s’està dirimint si ell n’estava assabentat (i si, fins i tot, també ell en cobrava) o no. Catalina Soler, exbatlessa de Felanitx, està imputada pel cas Cavallistes, acusada de falsedat en documents públics per col·laborar amb un batle del PP a legalitzar una construcció il·legal. I Jaume Font, també exconseller del Govern Matas, està imputat pel cas Pla Territorial de Mallorca, sobre presumptes “pelotazos” urbanístics.

Per la seva banda, el diputat Bartomeu Vicens, suspès temporalment (que no expulsat) de militància per UM, està imputat per delictes de corrupció en el cas Son Oms (cobrament de comissions il·legals en el procés de gestació i explotació d’un polígon industrial a Palma). La fiscalia anticorrupció demana presó cautelar per ell, però pel fet de ser diputat (i, per tant, aforat), el Tribunal Superior de Justícia ha hagut d’assumir el cas. Com que Vicens no vol deixar l’escó per pura estratègia personal (de defensa), ara el Govern haurà de governar en minoria.

El darrer capítol és el cas del president del Consell d’Eivissa i diputat del PSIB-PSOE, Xicu Tarrés, que haurà de declarar en qualitat d’imputat pel cas Eivissa Centre, que investiga el suposat pagament de comissions il·legals per part d’una constructora a alguns càrrecs polítics, sobretot del PSIB, però també del PP. Cal dir que el cas de Tarrés no és el mateix que els anteriors (perquè encara no està acusat formalment de res, i només se l’ha citat a declarar). Però no deixa de ser evident que la imatge que transmet el Parlament a la ciutadania és pèssima.

Amb cada cas de corrupció (presumpta o comprovada) la desconfiança de la ciutadania cap a la classe política de les Illes augmenta, i està arribant a quotes perilloses de desafecció. Sent com som el portaveu de l’únic grup parlamentari que no està immers en processos judicials, la ciutadania pot tenir la seguretat de que no ens tremolarà el pols per demanar responsabilitats a qualsevol polític implicat amb indicis fefaents en algun cas de corrupció, sigui del partit que sigui.

Bloc de Biel Barceló


Fellini, Bergman, Eisenstein, Wells, Bertolucci, Bellocchio... pel·lícules.

pobler | 22 Desembre, 2009 13:20 | facebook.com

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)


El cinema "rupturista"



Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.



Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR

pobler | 22 Desembre, 2009 07:35 | facebook.com

Mallorca i els llibres catalans segrestats per la dictadura franquista (i IV)


1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (i IV)


En definitiva, la batalla contra la dictadura i per la llibertat d'expressió portada a terme l'any 1974 a ran del meu processament per part del TOP (Tribunal d'Ordre Públic feixista) havia estat un gran èxit. Ben cert que encara existia la possibilitat d'anar a judici, ser condemnat per la munió de jutges feixistes que ens oprimien, ingressar a la presó... Tot això era possible, evidentment. Però el cert, el que de veritat ens importava en aquells moments, era que el llibre (La guerra just acaba de començar) s'havia "salvat" (no era en mans de la brigada social), havia estat distribuït amb molt d'èxit i tothom -dins dels cercles d'iniciats d'aleshores- el llegia i comentava, uns favorablement altres desvaforablement (aquests darrers, el carrilistes illencs, com hem explicat en el capítol anterior).

La premsa també ajudava a la seva manera i, dels ajuts rebuts tant pel Diari de Mallorca (l'amic Xim Rada) com per part de l'Última Hora (Antoni Serra, Antònia Ordinas, Pepín Tous, Santi Miró, etc, etc), no em puc queixar. Malgrat totes les dificultats explicades, aconseguírem presentar el llibre en el soterrani de la llibreria Tous (un dels nuclis més importants de la resistència antifeixista dels anys setanta) dia setze d'abril de 1974. S'encarregà de fer-ne els honors l'escriptor Antoni Serra. La crònica d'aquell acte antifranquista (en aquell temps, una cosa tan senzilla com presentar una obra esdevenia una acte de protesta antirègim) publicada en el diari Última Hora deia, entre altres coses:

"Antoni Serra incluyó el libro de López Crespí en el contexto de revisión ideológica que tiene lugar entre los jóvenes autores mallorquines a partir de finales de los años sesenta. Revisión que va llevando a posiciones compromedtidas y avanzadas a intelectuales desligados de la creación literaria, como pueden ser los profesionales que últimamente se cuestionan su inserción en la sociedad y el destino y validez de sus trabajos.

'La guerra just acaba de començar es más que nada una expresión y una reflexión sobre toda esa amplia gama de problemas -tanto personales como colectivos- que han hecho que una serie de trabajadores de la cultura pusiesen en cuestión muchas de las ideas culturales segregadas por las clases dominantes y sus servidores intelectuales, tenidas hasta ahora por inmutables.

'Antoni Serra continuó luego hablando de los problemas que afectan a los escritores mallorquines, desde el ya crónico subdesarrollo y conservadurismo cultural, hasta la falta de amplios medios de trabajo y discusión, pasando por una falta total de crítica mínimamente seria y preparada, etc., que hacen aún más difícil la tarea del narrador o novelista mallorquín que no esté inserto o se resista a insertarse en los corsés habituales.

'El presentador añadió también algo sobre la manera con que el público lector ha acogido este último libro de López Crespí. Acogida -dijo Serra- que puede esquematizarse en dos posiciones totalmente antagónicas: defensores a ultranza y enemigos acérrimos.

'En resumen, pudimos sacar la conclusión de que la labor del escritor que se planteara la literatura como medio eminentemente comunicativo y de lucha ideológica -haciendo caso omiso a modas literarias y tertulia estéril- era bastante difícil y expuesta a muchos embates".

L'article ("Presentación en Librería Tous del libro de M. López Crespí La guerra just acaba de començar) acabava amb aquestes paraules: "Una nueva problemática, pues, la de M. López Crespí, que se inserta con sus particularidades específicas en el amplio mosaico de narradores que las islas están ofreciendo en esta década del setenta".

Tot "normal". En definitiva, res no ens venia de nou d'ençà que feia molts d'anys optàrem per la via de l'art (narrativa, teatre, poesia) i de lluita contra la bàrbara dictadura de la burgesia feixista que ens oprimia. Nosaltres no érem funcionaris del règim, rendistes, advocats a sou del "Movimiento", fills de generals o de terratinents desenfeinats, per a concebre la literatura com una dedicació "exquisida" apta tan sols per a produir "bellesa". Amb només vint anys a coll, i fills dels vençuts com érem, el mínim que esperàvem de l'art era que ajudàs a formar -almenys!- un home i una dona noves, allunyats de la putrefacció cultural del capitalisme i de totes les seves lacres socials (misèria, explotació econòmica, alienació cultural, etc, etc). Per això, d'ençà els anys seixanta, quan (el 1969) començàrem a escriure en els diaris de Ciutat, el que de veritat ens colpejava la ment era tot allò que tractava de la necessària implicació de l'art en el canvi espiritual de les persones. A començaments dels anys setanta (servam l'article, però la data ja resta esborrada pel pas implacable del temps!) escrivíem al suplement de Cultura de Diario de Mallorca dins d'aquesta línia ("La 'neutralitat' en l'art"):

"A vegades, quan es fa referència a l'obra artística, se sol oblidar la ideologia que reflecteix la ideologia de la qual parteix -aquesta és una feina encomanada als gasetillers elitistes especialitzats en el camuflatge del reaccionarisme artístic de les obres que expressen els 'valors' (estètics, polítics, vitals) de la seva classe". I, més endavant, matisant una mica més, afegíem: "La ideologia empirista defensa en un dels seus aspectes una pretesa no-ideologia, és a dir, una aparent 'neutralitat' respecte a problemes exteriors a l'art -entès com a cau tancat dins ell mateix-, sense acceptar ni entendre que aquest silenci davant el món implica ja una presa de posició. Una presa de posició i un combat precisament contra els corrents progressistes dins l'art. Aquesta ideologia empirista és la que ha 'soldat' molts dels artistes conceptuals al sistema de valors de les classes dominants, essent d'aquesta manera integrats i digerits sense gaire més problemes".

L'article era llarg, però si en reproduïm un altre fragment, potser ens adonem de per on anaven ja els tirs de les nostres crítiques fa exactament vint-i-cinc anys. Escrivíem, contra els que negaven la necessària implicació de l'intel.lectual amb la problemàtica del món: "En la societat actual, l'art és tolerat perquè hom suposa que és mentida i es converteix en intolerable quan hom s'adona que és veritat... La posició de tots aquests defensors de la 'neutralitat i incomunicació en l'art', han ajudat, com passa sovint amb les decisions monstruosament repressives, a la presa de consciència de la posició contrària: la voluntat de ser un dins el món, implicat en la seva realitat i en la seva lluita. Naturalment, per a un art que vagi per aquest camí, les coses no es presenten fàcils: el boicot, l'insult i el silenci hi són, talment pedrades contra la vida. Aquest art nou sap que ha de lluitar contra les idees estètiques dominants, recordant sempre, com deia Brecht oportunament, que les idees dominants en un camp de la societat són sempre, mentre les coses no canviïn, idees de la classe que domina".

Aquestes paraules, que tenien a veure amb el món de la pintura, l'escultura, l'experimentació artística en tots els camps, els fèiem ben nostres, aplicant-los a la literatura (poesia, teatre, novel.la). L'any setanta-dos parlàvem del boicot, el silenci, l'insult contra el creador que volgués rompre els motlles culturals de la burgesia i els seus servils. Però havíem guanyat la guerra a la brigada social en el cas del llibre que guanyà el "Ciutat de Manacor 1973" (La guerra just acaba de començar). Érem molt joves i teníem una fe il.limitada en la capacitat de revolta i transformació del nostre poble. Sabíem a la perfecció on romania l'enemic, què predicava, qui tenia a les seves ordres, quines màscares culturals emprava per a difondre les seves idees. Evidentment, als vint anys -ni als noranta!- no es pot romandre a la trinxera del contrari. El compromís obra-vida de l'artista, la necessitat de crear un art subversiu no assimilable pel sistema, útil per a la construcció d'una consciència nacional-popular en el camí de la societat sense classes socials, en el camí de les llibertats nacionals de Catalunya, ens impel.lia endavant. En aquesta tasca estam encara, malgrat batalles perdudes i companys caiguts en tots els entreforcs dels camins.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Mallorca 1976: els darrers presos polítics de la dictadura

pobler | 21 Desembre, 2009 19:43 | facebook.com

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Llibres mallorquins segrestats per la dictadura franquista (III)

pobler | 21 Desembre, 2009 07:22 | facebook.com

Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. (Santiago Miró)


1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (III)


Xim Rada, responsable de les pàgines culturals del Diari de Mallorca, coneixia la importància de parlar d'un llibre represaliat, i, dins les seves possibilitats, malgrat la manca de llibertat d'expressió que imposava el franquisme, també havia escrit favorablement de La guerra just acaba de començar. Deia en el seu article l'amic Xim Rada: "Libro interesante éste de López Crespí, entre otras cosas por el esfuerzo de experimentación que representa y por el interés ques despierta el resultado obtenido con multitud de diversos materiales de todas las procedencias... El resultado es aceptable y una nueva forma de narrar y decir las cosas se inscribe en la narrativa mallorquina. Las narraciones de Miquel López Crespí nos ponen delante de una cara poco conocida de la Mallorca actual. Detrás del carnaval barato del turismo, detrás de la alienación de unos nuevos ricos que ni quieren ni han querido preocuparse por la tierra que pisan, hay todo un mundo subterráneo que pugna por hacerse presente. La otra cara de las purpurinas y las pomposas declamaciones es un pueblo que intenta rehacerse. Para conseguir dar noticia de todo esto, López Crespí se sirve de toda clase de materiales y de cualquier técnica literaria que sea útil para su intento. La literatura, pues, es utilizada por López Crespí como forma de comunicación, el experimento a nivel puramente formal -es un libro, también, en cierta medida, experimental- está totalmente supeditado a esta intención del autor. Difícil en estos tiempos hacerse cómplice de unos personajes. El eco, llegado de cualquier parte del mundo -de aquí mismo, de donde sea-, rompe la coartada donde el escritor había intentado esconderse y queda otra vez, presente, una realidad sin ninguna posibilidad de huida".



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

I, des de les pàgines del diari Última Hora, Santiago Miró, aleshores periodista compromès en la lluita per la llibertat del nostre poble, el qual, denunciant la corrupció feixista i capitalista a les Illes, resaltava sempre els aspectes més punyents i compromesos de la nostra cultura, escrivia:

"Per a Miquel López Crespí, la literatura mai no ha estat un fi en si mateixa sinó un medi. Nascut a sa Pobla fa vint-i-set hiverns, s'ha servit de la ploma per a enfrontar-se amb les "institucions" culturals, no per aconseguir un augment de la seva audiència de forma paternalista. Com tot escriptor crucificat pels clans culturals dels capitalisme, Crespí ha emprat els mitjans propis dels sistema per arribar a la confrontació: els premis literaris. A preu fet (Premi Llorenç Riber), Final d'una història (Premi Joan Ballester 1972), Ara, a qui toca? (Premi de Teatre Carles Arniches 1972). Però, una vegada publicats, els llibres de narracions de Crespí no serveixen per a delectació mentre s'assaboreix una tassa de te o de cafè o mentre es fan filigranes amb el fum d'una cigarreta made in USA. La literatura de López Crespí deixa sempre un mal sabor de boca en els paladars burgesos i certa dosi de ressentiment en els cors massa acostumats a l'encens.

'Serveixin aquestes línies introductòries per endinsar-nos en la crítica d'aquest nou llibre publicat en la col.lecció "Gavilans": La guerra just acaba de començar (Premi de narrativa "Ciutat de Manacor" 1973). [En el jurat que concedí aquest important guardó dels anys setanta: Blai Bonet, Josep Melià, Manuel Vázquez Montalbán, Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra]. Aquest [La guerra just acaba de començar] no és un llibre per a la polèmica, tampoc un llibre que convidi a la reflexió. Aquest és un llibre-fusell que provoca directament el lector sense donar-li temps per a reaccionar. "Ciutat és un gran camp de concentració -llegim en el capítol "La ciutat torna..."- vigilat pels nord-americans. Des del Puig Major a la badia de Palma, vigilen els al.lotells de la sisena flota. Un excombatent del Vietnam vomita la seva bilis a un racó del carrer d'Apuntadors. Mentrestant ens mirem desesperançats mentre esperam que truqui a casa la policia política del dictador. Aquí no se salva ni Dios, escrivia Blas de Otero, i tenia tota la raó del món".

'De veritat no es pot acabar de llegir aquestes narracions i mirar, després, amb els mateixos ulls, com si res no s'hagués esdevingut, aquesta illa nostra, sofisticada, on "set milions d'ametlers, dempeus, feliços, saluden la meravellosa primavera que s'apropa..., estimada terra nostra, alliberada finalment dels seus pesants monuments de bronze, Vies Romes, arcs de triomf... avingudes del silenci, rius de boques closes, exèrcits d'hotels armats de metralladores, avions plens de turistes esdevinguts cruels bombarders B-52 portadors del napalm que ha destruït les cinc illes, tota la terra, aquesta la nostra, petita pàtria enmig de la mar".

'Les diverses formes experimentals, els nombrosos i imaginatius recursos estilístics emprats per Miquel López Crespí -fragments de documents històrics, retalls de diaris, guies turístiques, entrevistes a gent famosa, collages, repeticions en forma d'estrofes...- avancen tumultuosament per les cents pàgines en les quals els protagonistes, els personatges històrics utilitzats per l'autor, són còmplices i en què cada personatge illenc representa el seu paper en aquest tèrbol teatre del món. 'Algú podria criticar un excessiva utilització de la tècnica del collage en La guerra just acaba de començar. Són "critiques" que no importen gaire a López Crespí, obsessionat a descobrir al lector la realitat d'una illa que estima fora mida. És per això que l'autor renuncia a efectes i formes calidoscòpiques i s'estima més mostrar la realitat purament i planerament. Per aconseguir els seus objectius, l'escriptor se serveix d'un estil àgil i directe, d'una psicologia popular capaç de fer entendre els gestos més insignificants, d'una experiència i uns coneixements que fan que res del llibre que ens ocupa sigui inventat. Miquel López Crespí no ha començant cap guerra, simplement descriu la que mai no ha finit. Segurament els tres capítols finals, els titulats "Passa que...", "Matí de feina" i "Fugir" siguin, sens dubte, els més aconseguits i els que més il.lustren el que dèiem. (Santiago Miró. Arte i participación. Diari Última Hora, 29 de març de 1974)".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Nadal i un Betlem republicà. Sa Pobla en els anys 50 (pàgines del meu dietari)

pobler | 20 Desembre, 2009 19:20 | facebook.com

L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem (Miquel López Crespí)


Nadal i un Betlem republicà. Sa Pobla en els anys 50 (pàgines del meu dietari)


Pàgines del meu dietari



Si avanç per les fondàries del record; si, a poc a poc, com una persona que camina a les palpentes per una via desconeguda, prov de retrobar l’atmosfera d’aquells anys llunyans, amb el pare pintant tranquil·lament sota l’emparrat, al porxo de casa, distinguesc la padrina cosint en el menjador amb el moix fent voltes, jugant amb els rodets de llana. És quan de sobte, de forma inesperada, regressen, com si venguessin d´un país molt llunyà, totes les meves joguines d’infant.

Viatjar cap a indrets exòtics amb el trenet de fusta que em va fer l’oncle Josep, ja que nosaltres que no teníem prou diners per a comprar-ne un de ferro, com els que venien a les adrogueries de la plaça i que només tenien els fills del metge i d’algun pagès ric. És el moment exacte en el qual una boira espessa em cau al damunt i, sense que pugui fer-hi res, em sent transportat a un univers ple de músiques desaparegudes, gests que el temps ha esborrat, rostres que foren el meu paisatge estimat quan el món no anava gaire més enllà de la veu dels pares o dels padrins cridant-me per a anar a dinar o enviar-me a comprar pa al forn. Els records em porten a la plaça, quan era una festa anar a veure els capgrossos que ballaven per Sant Antoni, fent-nos sentir, per unes hores, habitants d´un país d´encanteri on tot era possible.

Flaire de murta pels carrers i ressò de xeremies i flabiols.

Des d´una infinita distància veig que em donen unes pessetes per a comprar-me una baldufa, una pilota de goma o les casetes i pastorets de fang que per Nadal posarem damunt la taula, amb els reis d’Orient, les gallines i les ànneres, els molins i l’estrella feta amb el paper d’alumini que envoltava les xocolates.

El pare i l’oncle s´ho miraven feliços, contemplant la infinita capacitat per a la fantasia de la infància, capaç de convertir una faula religiosa en un joc ple de vida, en un món inabastable on no se sabia ben bé si el ninet de la cova era un déu reencarnat o simplement un infant com tants d’altres, perseguit pel poder de Roma, amagant-se com s’havien hagut d’amagar tants d’amics del pare en acabar la guerra.

O potser era això precisament el que m’interessava del Betlem: que fos un indret on jo podia salvar una família perseguida pels poderosos.

De les converses a la vora del foc, dels xiuxiuejos de la postguerra, havia intuït que el pare havia sofert les persecucions dels que comandaven, dels soldats. Era la història de Josep i Maria que el sacerdot ens explicava els diumenges a la congregació: una família perseguida per l’emperador de Roma, per soldats amb cascos i espasa, com els de les processons de setmana santa, amb els “passos” que ens mostraven com era crucificat el Crist.

L’infantó de la cova: un nin sense casa i a mercè dels soldats. Una família sense llar, en mans dels poderosos. El Betlem era, doncs, un joc que em permetia bastir un refugi protector envoltant aquell ninet acabat de néixer, que podia morir de fred i de fam si nosaltres no li bastíem una llar adient, amb gent que li anàs a portar menjar, queviures, amor, per tal d’esperar l’arribada d´un nou temps.

Nadal no tenia cap altre significat especial per a nosaltres. Un temps de descans, quan la feina al taller i als horts minvava i jo podia anar a cercar les capses de les golfes on cada any, després de reis, guardava les figuretes del Betlem. Nadal eren aquests dies de joia, quan més joguines hi havia a la casa i podria romandre, sense deures ni obligacions escolars, per les grans sales silencioses, senyor de tots els racons, rei de les cambres tancades des de la mort dels redepadrins. Eren els moments més estimats, quan no havia de marxar, diluviàs o fes sol, a sentir les avorrides lliçons del mestre. Una època mitificada a mesura que van passant els anys i que torna, a la memòria, esplendent, fent retrocedir amb la seva lluminositat, les onades de boira del present. Com una pel·lícula en blanc i negre de les que anàvem a veure a Can Guixa o Can Pelut, els cines del poble. Igual que un antic documental, restaurat per eficients enginyers del muntatge i que fan tornar els amics des de les més llunyanes fondàries del temps. Uns amics amb els quals ens entreteníem a muntar el Betlem i, mentre uns ajudaven a col·locar pastors i reis, patges i ramat, casetes i molins, els altres, amb l’herba que havíem anat a cercar, preparaven aquells prats de verdet que lluïen uns dies amb tota la seva esplendor.



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


L’oncle Josep, que en la guerra havia estat el responsable de transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, el combatent que havia tengut a les mans metralladores soviètiques i txeques, les bombes de mà que serviren per a provar d’aturar l’avanç de l’enemic a tants fronts de batalla, ara ens ajudava a millorar el Betlem.

Més d´una vegada, el pare, tornant de la feina del taller, va trobar l’oncle, rodejat de tots els infants del carrer, feinejant amb les figuretes, col·locant com pertocava les veles dels molins, posant els ponts, provant de bastir aquell món esponerós que, amb la nostra desfermada imaginació, imaginàvem viu, en plena acció, amb els pagesos llaurant la terra i els animals, ovelles i endiots, cans i gallines, anant amunt i avall talment fos el món vivent del poble.

El pare, una mica sorneguer, s’aturava per uns moments davant l’exèrcit de figueretes de fang i casetes de suro i li deia, sense poder contenir les rialles: “Si et veiessin ara els companys de la guerra, el comissari Santiago Rojas! Ningú no ho podria creure, tots aquells que et veieren entrar a Terol, amb les primeres unitats de les tropes republicanes, al capdavant de la XXII Brigada, que amb el temps restaries agenollat davant un Betlem de joguina, ajudant els infants a col·locar en el seu lloc Josep i Maria! Qui ho hauria de dir!”.

L’oncle el mirava de reüll i feia gest de voler contestar. Però mai no li responia. Sabia ben bé que era una més de les bromes acostumades del pare. Sense parar esment a les paraules que li havia dit, l´oncle feinejava construint el petit rieró de ciment, pintant després de color de terra les voreres per a fer-lo avinent amb tot el nostre muntatge. Al davall de la taula, ben amagat rere la roba que cobria tot l’espai existent entre les quatre potes, un gran poal d’alumini recollia l’aigua que circulava davall els ponts regant l’imaginari prat. Una canonada invisible, dissimulada rere les muntanyes de cartró, proporcionava aquella sensació de sorprenent realitat que ens tenia fascinats. Més endavant, emprant piles i bombetes molt petites, arribàrem a il·luminar la cova de l’infant perseguit, les casetes dels pagesos, el molí d’aigua, que tenia unes pales mogudes per l’aigua instal·la per l’oncle.

Què més podíem demanar els al·lots d’aquella època que fa tant de temps que s'esmunyí, fonedissa com la gebrada del matí davant els primers raigs de sol?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

40 anys de teatre d'avantguarda a les Illes

pobler | 20 Desembre, 2009 12:49 | facebook.com

No conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació.(Miquel Mas Ferrà)



Representació a Barcelona (1999) de l'obra de Miquel López Crespí El Cadaver.

Per Miquel Mas Ferrà, escriptor.


El teatre modern a Mallorca.


El mes de gener de l'any 1974 ja feia un bon grapat d'anys que coneixia en Miquel López Crespí. De fet em seria molt difícil precisar la data en què vaig ser presentat a aquest madur combatent, probablement per algú que devia rodolar pel triangle format entre la Plaça de Santa Eulàlia, el Bar Brussel·les i el Bar Bosch. Però en qualsevol cas el dia 20 de gener del 74 el recordo especialment perquè va ser justament aquell dia quan vaig poder esbrinar aspectes de la seva personalitat que en van confirmar la dimensió dels seus esquemes cívics i socials. Jo, moments abans, havia passat per un quiosc i, sense haver mirat ni les portades dels dos diaris que havia comprat, vaig pujar al seu pis del carrer Antoni Marquès. M´obrí la porta, m´oferí cafè i va fer un cop d'ulls a un dels diaris.

- Mira, he guanyat el Ciutat de Palma de teatre -mormolà, sense perdre ni un àpex de la seva serenitat. Servirà per anar de viatge -afegí, inhalant una espessa xuclada de tabac de pipa.

Aquest va ser el seu esplai. Perquè instantàniament deixà els diaris i em parlà de projectes clandestins que considerava molt més imperiosos que haver guanyat el premi més prestigiós de les lletres illenques.

He considerat vàlid rescatar aquesta anècdota de la memòria perquè la vida literària d´aquest home de combat, es cabdal en la seva existència -malgrat que alguns dels seus adversaris afirmen que gairebé s'hi guanya el pa i el companatge- i arriba ben clarament al concepte de l´ofici d´escriure pavesià. I aquest ofici que tant estima, tanmateix, per a ell, mai no ha arribat a assolir la transcendència que com a lluitador, activista o, senzillament, com a persona, ha assolit l´altre caire, el que realment l'instiga a mantenir-se en una pugna constant contra qualsevol forma de submissió als poders establerts. I la raó és simple a més no poder: ha posat aquest ofici, tan bell i tan turmentós alhora, al servei de l'esperit que Gramsci establí als Quaderni dal carcere i a Letteratura e vita nazionale.



Coberta de l'obra de teatre Acte únic.

Seria bo creure que, sempre i en qualsevol cas, la dignificació de l'intel·lectual, l´adscripció a una determinada causa, l'anàlisi constant i crític, el voler sospesar el difícil equilibri que s'estableix entre l'art i el compromís, s´acompleix amb una veritable i imparcial honestedat. L´ambient que ens envolta, aquesta constant en voler mercantilitzar qualsevol estímul que prové de les expressions de l´art, la vulgarització dels conceptes i la reducció dels seus postulats objectius a uns exponents gratuïts i de nul·la repercussió en la vida quotidiana, és un paradigma de configuració tan clàssica que és implícit en totes les cultures de qualsevol àmbit de la nostra civilització. El dogmatisme i la demagògia, eines sovintejades pels palafraners del poder, o l´acatament i la submissió, han configurat reductes inquietants la manipulació dels quals Ernst Fischer, Lucien Goldmann o George Lukacs n'ens han deixat estudis de gran erudicció.

Per aquest entorn, precisament, ha vogat la literatura de Miquel López Crespí. I és que, parlant clar i planer, el perniciós esperit fenici dels poders mediàtics, les grans fusions editorials i els poderosos mercaders de l'art -però no únicament aquests, anem amb compte!- han aconseguit mixturar barroerament els conceptes convencionals del valor d'us i del valor de canvi en l'art i la literatura, arribant a un grau tan alt de mediocritat ambiental que potser ens hauríem de traslladar als penosos episodis del feixisme o de l'estalinisme per trobar antecedents encara més contundents.

Personalment, no conec ningú, a l'àmbit de la nostra àrea cultural, que es pugui plantejar escriure una escenificació teatral consemblant a Acte Únic. I també tenc el convenciment de què seria difícilment localitzable trobar un escriptor amb coratge per exposat aquest barreig de materials. Estàvem avesats a què Ionesco ens fes caminar pels terrenys relliscants de l'absurd i ens fes partícips de fantasies d'un escepticisme cantellut. Tanmateix sempre ens deixava l'alternativa de l'alçament, del crit eixordador que s'avança a la revolta. Havíem après de Samuel Becket que el sarcasme, aliat a la més pura representació de l'estupidesa, era capaç de reblanir les consciències més obtuses. Acte Únic és una farsa reblerta de raors, navalles i ganivetes de tall prim i esmolat. Un deliberat atac multiangular obert en tots els fronts, a totes les condicions, a qualsevol conducta u opció que defugi plantejaments d'estructura tan bàsica i elemental com la dignitat humana, en totes les seves formes de manifestació. És com si l'autor, nafrat i de retorn de moltes guerres, ja desconfies fins i tot d´aquells que li eren més pròxims, dels antics lluitadors a la mateixa trinxera, aliats escadussers extraviats en el fragor del camp de batalla. I és que té la facultat, l'autor, de preveure tantes escletxes, en torn del seu territori, del paratge inhòspit on ha anat a raure -esdevingut un setge- que desconfia tant dels seus manifests enemics naturals com d'aquells companys de viatge de variat pelatge, infautats com pregoners de la llibertat, que sota la denominació de progressistes han derivat vers posicions molt pròximes a una subtil variant de conformisme iconoclasta.

L'estilet que usa disecciona escenes de la vida diària des de qualsevol perspectiva, usant tots els recursos estilístics que permet una escenificació. Penetra en les curvatures sinuoses del cos social i fa supurar a l'organisme impureses purulentes. A cops, aquestes vísceres, transportades tan a prop dels angles de visió, produeixen repulsió, com si fossin petites porcions d'impudícia ideològica. Vegeu-ne una mostra:

"SARA: ...un milió de momificats revolucionaris dels anys seixanta, amb el llibre de Mao Zedong a la mà, rebent emocionats el Papa en el Camp Nou... hi havia també, com una bella desfilada d'àngels els milicians morts a la guerra del trenta-sis pujant al cel cantant cançons d'en Julio Iglesias...

'JOAQUIM: ...vaig veure els antics companys de la revolta cobrant amb sang el preu de la seva traïció...".

Quan estava escrivint aquesta darrera transcripció he contemplat per televisió les escenes de l'assalt al Parlament de Belgrad. I el meu magí s'engresca i rememora les imatges recents de Polònia, de Romania, i la més llunyana de totes: les fotografies en blanc i negre de l'assalt al Palau d'Hivern tsarista. Aleshores faig encaixar moltes idees esparses que m'ha ofert aquest llibre. Idees que tanmateix han de perdurar malgrat només sigui per fer una punxada constant a les consciències que manifesten una marcada tendència a condormir-se en una atmosfera de lleugeresa narcòtica, d'un metzinós individualisme benestant. I és que al poder, amics meus, a tots els poders que s'alcen sobre l'individu i atorgant-se la seva representació malden per sotmetre'l, aquesta mena d'obres els fan nosa i no poden evitar palesar una manifesta incomoditat. Aquest és, potser, un dels mèrits per seguir confiant en els literats i en la literatura.

Mas Ferrà, Miquel. Presentació del llibre Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Palma de Mallorca, 2000)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Mallorca 1974: salvar Puig Antich!

pobler | 20 Desembre, 2009 10:34 | facebook.com

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General [Ciutat de Mallorca]), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les. (Miquel López Crespí)


Mallorca 1974: salvar Puig Antich!



Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura el dissabte dia 2 de març de 1974). Un dia ens arribà a Ciutat una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. "Informació sobre el Consell de guerra del MIL" (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d'Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. El PSUC-PCE no volgué sortir en defensa d'un "terrorista".


Decidírem fer alguna acció a Ciutat i, vist que els partits de l'"oposició" no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. El MIL (Moviment Ibèric d'Alliberament) no era una organització "presentable" i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles "aliats" burgesos o procedents del franquisme (les forces "aperturistes", en el seu llenguatge possibilista).

La nit abans de l'assassinat del jove militant antifeixista, arquitectes, delineants, picapedrers (parlam del grup antifranquista que envoltava la cooperativa d'arquitectes progressistes del carrer Estudi General), ens dividírem en "comandos d'acció". Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s'encarregava d'esborrar-les.

Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d'un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l'escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l'endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l'arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res. En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: "Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!", "Puig Antich és viu!"; "Judici popular contra els criminals!" i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre "comando" -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d'acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l'endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l'eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l'havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s'anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l'anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana Mª Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista.

Miquel López Crespí

Del llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) editat per Lleonard Muntaner en El Tall Editorial l’any 1994.

Llibres mallorquins segrestats per la dictadura franquista (II)

pobler | 20 Desembre, 2009 08:57 | facebook.com

El Tribunal d'Ordre Públic franquista (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment. (Miquel López Crespí)


1974: EL TRIBUNAL D'ORDRE PÚBLIC (TOP) FRANQUISTA SEGRESTA LA GUERRA JUST ACABA DE COMENÇAR (II)



Coberta del llibre de narracions de Miquel López Crespí La guerra just acaba de començar.

El TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el segrest del meu llibre, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles" (!)

Amb el recull de narracions La guerra just acaba de començar, guanyava el premi "Ciutat de Manacor 1973" de narrativa, el més prestigiós que es concedia a les Illes, juntament amb el "Ciutat de Palma", de novel.la, poesia i teatre. El cert és què, just acabat d'editar -finançat per l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el Tribunal d'"Ordre" Públic franquista, decretava el seu segrest, per "atentar contra la normal convivencia ciudadana de los españoles(!)". Vist amb perspectiva, ara que han passat prop de vint-i-quatre anys d'aquella persecució [aquest article va ser escrit a mitjans dels anys 90], crec que va ser la mateixa Brigada Social qui degué enviar un "dossier" ben adobat (amb l'historial que devia incloure les meves detencions per les pintades a favor de la llibertat pels presos polítics, la correspondència amb els països de l'Est d'Europa, les reunions amb les Joventuts Comunistes que fundàrem a començaments dels anys seixanta, etc, etc). El cert és que en un determinat moment de la història que estem contant -l'Ajuntament de Manacor acabava de fer-me arribar els mil exemplars de l'edició- tot estava en perill. Els apreciats exemplars, si no hi trobàvem una solució ràpida i urgent, podrien acabar capolats per alguna trituradora de la social o, el més segur, podrits i menjats per les rates en algun tètric soterrani de la social a Madrid. La meva seguretat física -sempre hi cabia la possibilitat d'acabar a la presó si et jutjaven- també perillava. Però en aquell temps -començament de l'any 1974- actuàrem eficaçment. D'una manera semiespontània, tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona -i fins i tot de París!- es mobilitzaren per a vendre els mil exemplars de l'edició.



Manacor 1973. Un jurat en el qual hi havia Blai Bonet, Josep Melià, Antoni Serra, Guillem Díaz-Plaja i Manuel Vázquez Montalbán lliurava el Premi Ciutat de Manacor, un dels més prestigiosos d'aleshores a Miquel López Crespí per la seva obra La guerra just acaba de començar. L'obra, rupturista tant de forma com de contingut va ser segrestada pel TOP, el "Tribunal de Orden Público" franquista.

Aleshores jo treballava de delineant a la cooperativa progressista d'arquitectes del carrer Estudi General (amb els amics Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carles García Delgado, Manolo Cabellos; l'arquitecte del Brasil, però d'origen català, Joao Vila; na Joana M. Roca; etc). Anàrem fent paquets de cinc exemplars i es començaren a vendre i repartir arreu. La memòria pot enganyar-me, però entre els més actius venedors del llibre perseguit pel TOP record els germans Noguera Vizcaíno (en Pere i en Gabriel), en Bernat Homar (aleshores director d'un grup de teatre afeccionat), na Neus Santaner (actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE Jaume Bonnín, diverses agrupacions del PSUC principatí que havia conegut en el temps que havia treballat a la llibreria l'Ull de Vidre, membres dels grups Comunismo i Lluita de Classes (de Barcelona i Menorca), i l'amic J. Martínez Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico, el qual, en assabentar-se de la persecució contra el meu llibre, m'escrigué des de París (carta del 28 de juny de 1974) dient-me:

"Estimat Miquel:

'Uns amics m'han fet arribar a aquesta adreça [Ruedo Ibérico. 6, rue de Latran, París 5] uns cinc llibres teus, que he llegit amb molt d'interès. M'agrada molt. Si està prohibit del tot, com em sembla que ho està, potser et seria útil posar-te en contacte amb les Edicions Catalanes de París, 18 rue Jobbé-Duval, París 15.

'Tinc notícies que Ruedo Ibérico prepara un número dels Cuadernos dedicat a la censura a Espanya, i especificament a la censura sota el govern Arias Navarro i el tàndem Pío Cabanillas-Ricardo de la Cierva. No et dono més detalls perquè no els sé tots, i perquè no em sembla apropiat fer-ho per carta. Penso que si poguessis fer un article (en català) sobre el teu llibre, el premi, la prohibició, el procés judicial, etc., aniria molt bé a aquest número i donaria una contribució illenca molt honorable.

'Una abraçada.

'J. Martínez Alier (París)".


En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes

El que sí record, ara que han passat els anys, és que aquest sistema de lluita contra la repressió político-cultural funcionà a la perfecció. En el fons, vist amb perspectiva, el Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi en va fer un favor en processar-me per La guerra just acaba de començar! El llibre s'exhaurí en poques setmanes i, sense por d'exagerar, esdevingué un petit mite de la resistència cultural d'aquells anys tenebrosos. Militants del PCE (el PSOE no existia encara, almenys nosaltres, els lluitadors d'aquells anys, no el trobàvem per part ni banda) del tipus Jaume Bonnín, es comportaren molt dignament, venent un llibre que (basta llegir alguna de les narracions) no anava gaire en la línia de renúncies i claudicacions davant la burgesia que Carrillo defensava en aquell moment.

En Jaume Bonnín, des de Cartagena, on complia el servei militar, m´havia escrit, de seguida de llegir el llibre (carta del 16 de març de 1974) el següent, emocionat:

"Cartagena, 16-III-74

'Estimat amic:

'He rebut el teu darrer llibre. Gràcies. L'he llegit tot d'una tirada, al sol, assegut a la coberta. Acabàvem d'arribar de fer um tomb amb el vaixell de dos dies i ha estat una sorpresa molt agradable.

'L'he llegit aviat i el tornaré a llegir encara. Ara ja més tranquil. M'ha parescut magnífic. Sobretot des d'un punt de vista estilístic. Ideologicament sorgeixen les diferències, que quan escrigueres el llibre em semblen més grosses que el que darrerament pensava.

'No les vull discutir aquí perquè no és el mitjà més adequat. Ja hi haurà temps de fer-ho. Així i tot voldria dir-te que em sembla que prens una actitud molt pessimista cap a la gent de Ciutat. Efectivament són la genteta que contes, però no creus que no hi ha res més?

... 'He mostrat un parell de coses a uns companys. Hi ha hagut una incredulitat total respecte a que fos un text publicat legalment. La veritat es que, a pesar de tots els 'peròs' que t'hi posaré, és el document més fort que he llegit mai damunt la influència del feixisme a l'Illa, damunt la nostra gent. Un dels companys és de l'Opus. Vaig xerrar un dia amb ell i és d'una tal manera reaccionari que no m'arrib a creure que xerri seriosament. Segons ell a l'Opus el consideren 'progresista'. Per a nosaltres no hi hauria paraules per a situar-lo. Tot el que els preocupa és una mena de salvació metafísica i estranya per a unes minories selectes econòmicament i socialment. L'hi he fet llegir un parell de retxes [de La guerra just acaba de començar] i no se'n podia avenir.

'Poca cosa més per ara. Et tornaré escriure quan hagi rellegit el llibre. Suposo que et durà molts problemes amb tot déu. Sort! Maldament no estiguem del tot d'acord, crec que tots dos provam de lluitar pel mateix.

'Jaume Bonnín".


De seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països socialistes"

Però no tohom dins del carrillisme illenc era tan obert culturalment com Jaume Bonnin. Els sectors més endarrerits politicament i culturalment, els més lligats al recent passat feixista, els més compromesos en l'abandonament de la lluita pel socialisme, l'autodeterminació i el leninisme, de seguida alçaren veus de crítica en contra d'aquest element "esquerranista i perillós" que, pel seu compte, "s'atrevia a criticar la gloriosa construcció del socialisme tant a l'URSS com en els altres països 'socialistes". Per entendre la ràbia del carrillisme contra La guerra just acaba de començar, cal llegir, per exemple, la narració "La nostra herència", on, entre moltes d'altres coses, el protagonista del conte demostra que la seva herència cultural no té res a veure amb el pretès "socialisme" de les castes parasitàries de l'URSS, la nova burgesia "roja" que viuen de la plus-vàlua popular com a vulgars capitalistes disfressats amb la bandera del proletariat universal. Però, com dèiem de bon començament, les actituds favorables al llibre, tant a nivell de premsa diària com a nivell de venda personal directa i militant, sobrepassaren en tot moment l'estret dogmatisme carrillista. Els ajuts de tothom foren inabastables. La solidaritat, de primera, sense que es pugui posar cap emperò. Quan la Brigada Social va trucar el timbre de ca meva amb l'ordre de segrest del llibre, es va adonar que... ja no n'hi havia cap ni un! En pocs dies tots els exemplars havien estat distribuïts i venuts, tant a les Illes com a la resta de Països Catalans, l'Estat i l'estranger. Hagueren de menjar morena, els agents de la dictadura. Els hi havíem fet la punyeta! Amb els companys, el recordat Guillem Oliver, en Joan Vilà, i altres amics d'aquella època de lluites i esperances, ho anàrem a celebrar. Mai no havíem cantat les cançons de la resistència amb tanta alegria i fervor! Eren poques les alegries que teníem els antifeixistes; i aquella, vèncer les disposicions de la dictadura, aconseguir que el segrest del llibre no es fes efectiu, aconseguir distribuir-lo en porques setmanes, ho era, un triomf, un gran triomf de l'antifeixisme i de la cultura mallorquina; i així ho celebràrem.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Esquerra-Illes abandona les àrees de govern i els càrrecs que ocupa al si del Pacte a la institució insular

pobler | 19 Desembre, 2009 16:35 | facebook.com

Esquerra abandona les àrees de govern i els càrrecs que ocupa al si del Pacte a la institució insular


Company/a militant,

(Et faig arribar, com a militant d'Esquerra, unes breus i ràpides reflexions personals, païdes durant les primeres vint-i-quatre hores posteriors a la publicació d'aquest titular als mitjans de comunicació).

Davant la notícia publicada el 18 de desembre de 2009, segons la qual “Esquerra abandona les àrees de govern i els càrrecs que ocupa al si del Pacte a la institució insular”, certa militància mallorquina d'Esquerra Republicana, la partidària de mantenir-se al marge del Bloc per Mallorca, l'any 2007, què n'ha de pensar, n'ha de dir i ha de fer d'ara endavant?

Des d'aquesta situació personal en què em trob ara, com a militant d'Esquerra Republicana des de l'any 2003, ara llis i ras, consider que, senzillament, s'ha de romandre a l'espera dels esdeveniments que es vagin produint, tant a l'interior del partit, com a les institucions públiques illenques i a la societat catalana d'aquestes illes nostres.

No puc oblidar que, abans de les eleccions de 2007, Esquerra Republicana apareixia als ulls de molta gent com una formació política engrescadora, jovenívola, que anava per amunt, tenia futur, s'anava enfortint, n'incrementava la militància, era present en àmbits diversos de la societat catalana illenca, desprenia gran il·lusió i moltes ganes de participar activament en la tasca pública amb "una altra manera de fer política".

Encara record amb fruïció les nombroses trobades, reunions, sopars, encontres que cada dos per tres aconseguien d'arreplegar a Palma desenes de persones interessades a seguir de prop les propostes que hi exposaven representants d'Esquerra Republicana...

També record perfectament que, davant la conformació d'un Bloc per Mallorca, certa part de la militància republicana mallorquina s'havia manifestat totalment contrària a integrar-s'hi, en aquelles condicions tan deplorables com poc respectuoses: amb una de les poques formacions polítiques que havia estat capaç d'obtenir representació illenca al Parlament Europeu... (Només PP, PSOE i ERC, quasi res!)

Com es deia llavors, la constitució d'un Bloc com aquell només podia servir per donar vida als altres quatre partits que aleshores s'enfonsaven a les totes -PSM, Entesa, Esquerra Unida, Verds- i que, amb la col·laboració d'Esquerra Republicana, trobaven l'oportunitat de recobrar l'alè, de fer-se més forts i de recuperar el terreny perdut durant els darrers anys.

A més a més, n'hi havia que consideràvem que la conformació d'un Bloc per Mallorca d'aquella manera contribuiria, sens dubte, a accelerar més encara el procés de desaparició conjunta dels partits que no fossin PP, PSOE i UM.

Com a membre de l'Executiva, vaig participar activament i intensament en les discussions internes que s'hi produïren... D'aleshores ençà, ja no se'm tornà a triar per participar-hi pus mai més...

Dos anys i mig més tard, amb l'anunci fet públic de manera sobtada pel president regional -sense cap casta d'informació prèvia a la mateixa militància que, en assemblea, n'havia pres la decisió l'any 2007-, als ulls de certa gent, es pot donar per perdut i malgastat inútilment tot aquest temps transcorregut, governant a l'Ajuntament de Palma, al Consell de Mallorca i al Govern de les Illes Balears, de bracet dels partits del Bloc, en àrees tan insignificants...

Tant per a la militància i votants d'Esquerra Republicana, com per al panorama polític illenc en general, seria bo que s'arribàs a donar una resposta, el més satisfactòria possible, al bon caramull de preguntes que s'hi poden formular hores d'ara, si mes no, des d'aquest sector de la militància:

Amb quin bagatge polític, valuós i engrescador, pot presentar-se ara Esquerra Republicana en les properes confrontacions electorals a les Illes Balears i Pitiüses?

Qui podrà sentir-se amb ganes d'anar-ne a votar les propostes, amb un mínim d'interès? Com es podrà merèixer la confiança, de l'electorat i la resta de partits polítics, amb la qual anar establint possibles acords i/o aliances?

Com quedarà “tocada” la militància més activa i dinàmica d'Esquerra Republicana a les nostres Illes, amb aital decisió adoptada per l'Executiva al marge de l'assemblea de militants?

Com es valora, ara mateix, l'opinió que es tenia fa dos anys de romandre al marge del Bloc, donant-hi tots els suports puntuals que fossin pertinents i tenint-hi les mans lliures per criticar-hi el que s'hagués considerat rebutjable -vist el que s'ha vist-?

I encara més, com aconseguir que s'exerceixi i es practiqui de bon de veres la democràcia interna, després que la direcció del partit ha donat l'esquena a acords adoptats en assemblea de militants -com és el cas de Palma-?

Quin paper ha de correspondre, d'ara endavant, als òrgans executius d'un partit que sembla que encara vol continuar passant per ser tengut com el més “assembleari” de tots?

Qui es fa responsable de la desfeta produïda, i dels efectes ocasionats, amb l'abandonament sobtat d'àrees i càrrecs de govern, per decisió unilateral dels òrgans executius del nostre partit i sense cap casta de consulta prèvia a la militància?

Com se'n pensa informar adequadament la militància d'Esquerra Republicana que, se suposa, deu tenir dret a obtenir més informacions que les que arriben a tothom a través dels mitjans de comunicació?

Quines conclusions pràctiques n'ha d'extraure la militància i els òrgans de direcció d'Esquerra Republicana a l'illa de Mallorca?

A la vista de certes diferències expressades per membres d'Esquerra-Eivissa, quan es pensa constituir, de bon de veres, la secció comarcal d'Esquerra Republicana de Catalunya a Mallorca?

Cecili Buele i Ramis,

Mallorca, 19 de desembre de 2009

BONES FESTES!

BON NADAL!

bON CAP D'ANY!

http://www.youtube.com/watch?v=yVFugoVcI6k&feature=player_embedded

1 2 3  Següent»
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS